Dotze anys fent de regidor eixamplen qualsevol somriure.GOMÀ I COLAU, JUNTS EL 2010
[EL VIDRE AL COR, 7-V-2015]
Gerard Horta
Gerard Horta
Ricard Gomà (regidor de Benestar Social d'ICV-EUiA del 2003 al 2007; regidor i tinent d’alcalde d’Acció Social i Ciutadania del 2007 al 2011, i regidor a seques del 2011 al 2015 a l’Ajuntament de Barcelona) va convocar gent propera a una reunió per al 5 d’octubre del 2010, al Centre Cívic de Lesseps. A l’entrada, flanquejant en Gomà, hi eren en Jordi Borja i... en Jaume Asens, figura cabdal de Barcelona €n Comú. Al cap de poc hi arribà l’Ada Colau. S’hi va ficar un
periodista d’El Periódico que hi va fer referència. No cal que esmentem altres noms d’assistents.
Algú pot dubtar que aleshores ja s’estava coent tot plegat? Les perspectives electorals per al 2011 eren terribles per a ICV-EUiA, ja que es confirmava el rumb cap a la invisibilització electoral de la coalició, però pitjor era –és– el deute contret amb la Caixa, d'entre 9 i 14 milions d’euros, per sostenir l’adquisició de propietats i l’estructura burocràtica alimentada durant dècades. Només la metamorfosi, sota l’encapçalament d’una figura mediàtica, podria arrossegar nous votants procedents de l’abstenció i del PSC. L’anunci televisiu del 15-M i el ressò mediàtic de la Colau amb la PAH de Barcelona –on sent generosos hi comptem un bloc de pisos ocupat, pels cinc de Manresa o pels de Sabadell– enlairaren la cosa. Pel camí irromperen les CUP, nascudes als noranta a Vinaròs i disposades a arrelar assembleàriament als barris a través de les lluites als carrers abans de plantejar-se conteses electorals municipals.
Calia ser prou hipòcrita per intentar enganyar la CUP de Barcelona fent-los creure en la voluntat de tirar endavant un projecte compartit... merament electoral. De fet, durant el darrer any, les crítiques polítiques fetes des de bandes distintes, inclosa l’esquerra independentista, cap a Guanyem Barcelona entorn de la història recent de la ciutat i del paper polític exercit per ICV-EUiA no han estat replicades amb arguments, sinó amb un espectre pobre, molt pobre, de quasi insults: dogmàtics i puristes, cridaven alguns dels narcisistes aspirants a polítics professionals de Barcelona €n Comú. Encara espero que algú respongui la pregunta que tants cops se’ls ha formulat: com plantejaríeu la revisió crítica d'aquest passat d’ICV-EUiA a l’Ajuntament, i de l’exercici del poder municipal als darrers 36 anys?
Per a l’Ada Colau, la història de l’Ajuntament de Barcelona comença el 2011. Abans no hi havia re, tot era un buit per ventura harmònic, idíl·lic, desconflictivitzat. Glòria al cel i pau a l’Ajuntament, Ave Maria Puríssima.
A títol personal, un no pot sinó expressar-los l’agraïment per tanta hipocresia, mentida, presa de pèl i abús de confiança, per haver silenciat aquests vincles antiquíssims amb ICV, fins i tot a les Trobades Populars Municipalistes. Encarnar l’escala més mesquina de la misèria política sempre ajuda els altres a avançar. M’impressiona aquesta manca de vergonya, però encara m’impressiona més el grau, tan alt, de cinisme. Què farien un cop al poder?
La qüestió és anul·lar la capacitat crítica de la gent amb el rum-rum de l’engany i amb les estratègies de màrqueting avinents. Aquí, un disposarà de prou espai per anar explicant l’antiguitat de la xarxa de relacions establerta entre ICV-EUiA, IGOP, DESC i Barcelona €n Comú.
O millor dir-ne Amnèsia €n Comú? Amb el suport de la Caixa.
Algú pot dubtar que aleshores ja s’estava coent tot plegat? Les perspectives electorals per al 2011 eren terribles per a ICV-EUiA, ja que es confirmava el rumb cap a la invisibilització electoral de la coalició, però pitjor era –és– el deute contret amb la Caixa, d'entre 9 i 14 milions d’euros, per sostenir l’adquisició de propietats i l’estructura burocràtica alimentada durant dècades. Només la metamorfosi, sota l’encapçalament d’una figura mediàtica, podria arrossegar nous votants procedents de l’abstenció i del PSC. L’anunci televisiu del 15-M i el ressò mediàtic de la Colau amb la PAH de Barcelona –on sent generosos hi comptem un bloc de pisos ocupat, pels cinc de Manresa o pels de Sabadell– enlairaren la cosa. Pel camí irromperen les CUP, nascudes als noranta a Vinaròs i disposades a arrelar assembleàriament als barris a través de les lluites als carrers abans de plantejar-se conteses electorals municipals.
Calia ser prou hipòcrita per intentar enganyar la CUP de Barcelona fent-los creure en la voluntat de tirar endavant un projecte compartit... merament electoral. De fet, durant el darrer any, les crítiques polítiques fetes des de bandes distintes, inclosa l’esquerra independentista, cap a Guanyem Barcelona entorn de la història recent de la ciutat i del paper polític exercit per ICV-EUiA no han estat replicades amb arguments, sinó amb un espectre pobre, molt pobre, de quasi insults: dogmàtics i puristes, cridaven alguns dels narcisistes aspirants a polítics professionals de Barcelona €n Comú. Encara espero que algú respongui la pregunta que tants cops se’ls ha formulat: com plantejaríeu la revisió crítica d'aquest passat d’ICV-EUiA a l’Ajuntament, i de l’exercici del poder municipal als darrers 36 anys?
El 2010 ja participava en reunions formals amb ICV.
Per a l’Ada Colau, la història de l’Ajuntament de Barcelona comença el 2011. Abans no hi havia re, tot era un buit per ventura harmònic, idíl·lic, desconflictivitzat. Glòria al cel i pau a l’Ajuntament, Ave Maria Puríssima.
La qüestió és anul·lar la capacitat crítica de la gent amb el rum-rum de l’engany i amb les estratègies de màrqueting avinents. Aquí, un disposarà de prou espai per anar explicant l’antiguitat de la xarxa de relacions establerta entre ICV-EUiA, IGOP, DESC i Barcelona €n Comú.
O millor dir-ne Amnèsia €n Comú? Amb el suport de la Caixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada