TRansoceànics
huaves: veritables nosaltres
[AVUI, 4-I-2001]
Gerard Horta
[El conte de la llacuna. Mites i llegendes
dels indis huave, Albert Mestres. Empúries.
Barcelona, 2000.]
En un diàleg (Recuerdos, sueños, pensamientos, 1991)
entre el suís Carl Gustav Jung i l’indi pueblo del nord de Mèxic Ochwia Biano,
aquest li diu: “Creiem que els blancs estan bojos”. “Per què?”, inquireix Jung.
“Ells diuen que pensen amb el cap”, respon. “Dons és clar. Amb què penses,
tu?”, replica el blanc. “Nosaltres pensem aquí”, aclareix Ochwia Biano
assenyalant el seu cor. Trobades amb aquestes connotacions són a la base de la
relació entre Carlos Castaneda i el iaqui Don Juan, Antonin Artaud i els
tarahumara, Richard Luxton i els maia... Si l’ocell rapinyaire occidental en forma
de missioner catolicista, soldat conqueridor, executiu de multinacional o
professional d’una ONG es trasbalsa davant d’aquest gest és perquè ha topat uns
homes que són al seu lloc.
Albert Mestres ha
reelaborat una part de la cultura oral huave, el que els occidentals en diríem
“mitologia”, contes i llegendes, i que, com indicà Bronislaw Malinowski, aquí
se’n diria també “història” (la “història” com a mapa mitològic dels
occidentals). Mestres trobà un dia el recull d’històries de l’italià Gerardo Bamonte
Huave. Realtà e mito tra gli indios delle
lagune, i volgué traduir-ne i literaturitzar-ne el material. Probablement,
entre les versions dels informadors de Bamonte, les transcripcions,
interpretacions i traduccions d’aquest i les traduccions, adaptacions i
reelaboracions posteriors de Mestres s’hauran esmunyit uns quants granets del
saquet del camí huave: és el preu de la recerca etnològica i el que en deriva.
Tanmateix, són contes valuosos que han de ser llegits: per la bellíssima
profunditat de l’expressió cultural d’una nació de prop de 12.000 éssers (uns
10.000 dels quals també parlen castellà); i, en segon lloc, perquè aquest
llibre ens acosta a l’esperit dels huaves com mai un lector en català s’hi ha
acostat. El viatge antropològic està solcat per transvasaments, interferències
i pèrdues (ho rememorava metafòricament G. Bateson en estudiar els iatmul dins Naven: potser l’antropòleg desvetlla
foscors per cobrir-les mitjançant explicacions), però és a costa de la tasca
feixuga d’entendre’ns els uns als altres –malgrat, a través i sobre la base de
nosaltres mateixos– que els humans hem pogut aprendre’n, encara que sigui
idealment. El catàleg dens de la humanitat ens és incomprensible si no atenem
els trànsits ferms en què membres de cultures diferents es comuniquen, dins el
calidoscopi atapeït dels contextos humans.
Hi ha hagut i hi
ha innombrables societats minoritzades obligades a refugiar-se, per això tot
“aïllament” és fals si no aclarim respecte a què s’està “aïllat”: el món són
transferències, barreges i cosmopolitismes obligats o volguts. Com han escrit
els antropòlegs mexicans J. Hernández i J. Lizama, els huaves, per comprar,
vendre i viatjar han hagut de travessar sempre terra zapoteca, amb el que
implica a nivell de contacte. La verbositat tan en voga sobre
“multiculturalisme” i “interculturalitat” amb què s’ha saquejat el vocabulari
de la disciplina antropològica persevera en un oblit preocupant: la història de
les societats humanes és un seguit d’influències culturals recíproques, entre
elles i dintre d’elles. Discursejar-ne és descobrir la sopa d’all i diferenciar
amb motivacions fosques. En paraules de M. Delgado, el conflicte no rau en la
diferència, sinó en la diferenciació: és quan diferenciem que comencem a
establir divisions i desigualtats. Que un lector català intenti conèixer altres
històries, d’homes i dones huaves, és al cap i a la fi un mitjà perquè ens
expliquem a nosaltres mateixos.
Històries fascinants
El conte de la llacuna adopta una forma
circular: la manera com s’ha trenat conte rere conte és sensacional,
enlluernadora per ella mateixa. Amb Pedro el Conill, el Coiot i la Sirena i
peixos i tords i blat de moro, la cosmovisió huave es dóna amb plenitud al
llarg d’aquesta representació del seu univers simbòlic. Si els mites són al
mateix temps el referent de la causa i la finalitat de l’acció social, les
històries huaves ens expliquen per què i per a què: travessant la geografia del
social aquests contes es constitueixen en qualitat de model a què acudir a
l’hora d’interpretar el món.
Ens hi són
referides peticions i prescripcions, oposicions binàries i trinitats, parentiu
i amistat, mules, ases i carrets, esferes terrenals i celestials, els ens
invisibles i els camps intermedis entre la terra i el mar, les relacions humanes,
la seva sexualitat, les condicions materials de vida i el moviment dels seus
esperits, del vent i la pluja. De la dolcesa a la inclemència, divertidament i
amb duresa, fruïm d’un recull que captiva l’infant i l’adult i vivim una
commoció feliç de les emocions. Llegint-los, hem estat huaves. Mestres ens ha
apropat a una gent que desconeíxiem i que mitjançant aquestes històries ens han
ofert senyals de vida formidables, tant com Shakespeare i Blake, de debò. Dos
apunts finals: com a tot arreu, hi ha huaves que han assumit com a pròpia la
percepció que els colonitzadors tenen d’ells, que són els colonitzats; i n’hi
ha que estan recuperant la dignitat perduda en el nom de la Verge del Mar, i que estan
reconstruint i manejant imaginaris i símbols propis: bateguen.