dilluns, 10 de juny de 2019

No pots tocar aquests fantasmes (Introducció de "L'espai clos")

L’espai clos. 
Fòrum 2004: notes d’una travessia pel no-res,
(Barcelona, 2004, Edicions de 1984).
Jim Morrison titulà un poema dins The Lords & New Creatures (1971) amb les paraules que encapçalen la introducció, i que reprodueixo a continuació.


NO POTS TOCAR AQUESTS FANTASMES
[Introducció de L’ESPAI CLOS.
FÒRUM 2004: NOTES D’UNA TRAVESSIA
PEL NO-RES, pàg. 11-18, 2004]

Vaig endinsar-me a la superfície cimentada de 30 hectàrees del recinte tancat del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona1 (inaugurat exclusivament per les autoritats el 8 de maig i, d’acord amb la previsió que se’n féu, dut a terme del 9 de maig al 26 de setembre del 2004) durant un cert període de temps amb la finalitat de copsar la manera com era practicat pels seus visitants. Llevat d’alguna referència concreta, l’ús exhaustiu de material bibliogràfic o d’altres fonts d’informació sobre la constel·lació d’esdeveniments vinculats al seu desenvolupament el vaig negligir d’entrada. L’abordatge cercava conèixer com s’usava el recinte i com esdevenia l’escenari d’una determinada activitat social. Les pàgines següents recullen fragments d’aquesta experiència a través d’unes notes de camp i unes mínimes però indispensables referències teòriques. El temps d’observació sobre el terreny –en el recinte– que s’inclou al llibre va ser de quinze dies, amb una mitjana d’estada diària superior a les sis hores sense interrupció, distribuïdes en el curs de la franja horària en què l’espectacle romangué obert al públic.2
    
L’espai que es va constituir en objecte d’estudi comprengué la zona “exterior” dins del recinte. O sigui, no es van observar els espais que formaven part dels edificis que hi han de restar un cop conclòs el Fòrum –aleshores aquest espai serà novament “públic” i, mitjançant el seu ús, tots els vianants de la ciutat en podran tornar a fer potencialment qualsevol cosa (almenys en teoria)–. Tampoc no es van estudiar els espais que, dintre del recinte, delimitaven la distinció entre l’espai exterior i l’interior amb entrades fixes, establertes clarament (disposant-hi tanques i treballadors que regulaven els fluxos d’entrada i sortida), i sobre les quals s’exercia un control d’accés. En conseqüència, ni els edificis del Centre de convencions ni el del Fòrum, per exemple, però tampoc altres espais com ara el Teatre, el Cabaret, el Circ, l’espai de la Marina, l’Auditori de mar on es representava “L’Arbre de la memòria” o l’Amfiteatre on es feia “El Gegant dels set mars”, cap d’ells no va formar part de l’estudi emprès. L’observació de l’orientació espacial de les persones a través dels llocs oberts –convertits en espai a partir de les seves utilitzacions–, es va centrar en l’espai diguem-ne “obert” a l’interior del recinte tancat del Fòrum, en el qual s’inclogué l’envelat anomenat “Haima”, que per l’absència de portes i de tanques als accessos oferia diverses obertures al llarg del seu perímetre que facilitaven el pas de dintre cap enfora o a l’inrevés, sense marcar-ne clarament la frontera ni sotmetre’n el pas dels visitants a cap classe de filtratges d’entrades i sortides, cosa que sí que succeïa als altres casos. S’adjunta un mapa més endavant perquè es puguin reconèixer aquests espais. 

Em refereixo al Fòrum com l’espai clos en la mesura que diversos murs de ciment, tanques metàl·liques –moltes cobertes de roba de colors per evitar la visió a través d’elles–, “obstacles” naturals (la mar Mediterrània) i un conjunt de dispositius de vigilància n’impedien l’accés lliure, tret que s’hi penetrés en qualitat de convidat, treballador vinculat al Fòrum o qualsevol categoria semblant. Per als altres casos, calia pagar una entrada de 21 € per un dia de visita, un abonament de 42 € per tres dies o un passi de 168 € per visitar-lo la temporada sencera. S’establiren descomptes per a persones menors de 25 anys i majors de 60, i altres accions –obsequis massius d’entrades, invitacions a individus i col·lectius– per aconseguir una major afluència de visites. Quant a les xifres d’assistents, caldria dur a terme la distinció entre “visites” i “visitants”, cosa que no han fet ni els responsables del Fòrum ni els mitjans de comunicació (vegeu l’“Apèndix”).

El tipus d’investigació que en un primer moment volia desenvolupar partia d’una premissa extremament senzilla: seguir el principi del que s’anomena “observació flotant sobre el terreny” –un concepte pres de la psicoanàlisi–, segons el qual l’etnògraf apareixeria al recinte a fi de rodar i restar disponible per veure el que hi succeïa, qualsevol cosa, més enllà dels intents de focalitzar l’atenció sobre un fet precís. A costa d’assumir el risc fins a extrems intolerables, pretenia no tant descobrir-ne els usos insospitats de l’espai,3 sinó revelar el mer coneixement dels moviments dels transeünts a través de l’atzar de les meves pròpies trobades i ensopegades amb ells, i de situar-les en els diversos espais del Fòrum que desitjava estudiar. Parafrasejant la bella poètica del cantant de The Doors Jim Morrison (1944-1971) i acudint a l’obra cinematogràfica de Dziga Vertov (1896-1954), els vianants entrarien i sortirien de l’objectiu de la càmera. L’objectiu va treballar de dues maneres des del principi: a través del moviment, és a dir, bellugant-se pel terreny; i quedant-se fix en diversos llocs per observar l’entorn, com una càmera estàtica.

D’entrada, no desitjava fixar l’atenció a priori sobre uns punts concrets, en el sentit de no immobilitzar-la i de no focalitzar-la. L’única escletxa que volia permetre’m travessar tenia a veure amb minúscules seqüències verbals –enxampades fortuïtament– dels passants (“¡Mama, haz una foto para la abuela!”, “On són les tortugues?”, “Qui vol truita de patates?”), bocins de situacions completament ordinàries.4 Malgrat que un fet, una dada, constitueixen inexorablement una interpretació, pretenia tamisar la meva mirada fins al punt de poder escriure: “Un home travessa la plaça en diagonal, del nord-est cap al sud-oest, s’atura, mira al seu voltant, continua caminant, de cop gira...” Així defensaria, seguint Gabriel Tarde (1843-1904), que ens podem ensinistrar a veure en qualsevol cosa una societat, i que la societat en moviment, emergint, també hi era aquí, en el desplaçament d’aquell home. La meva intenció era consignar des d’una furiosa empíria els trànsits dels vianants com si cada un d’ells fos un vector propi, amb un punt d’aplicació (l’àrea en què es trobava el vianant), una direcció (la traça del recorregut que el vianant feia) i un sentit (les coordenades cap a les quals s’encaminava el vianant).5 Manllevo el concepte de vector just perquè s’entengui que es tractava de despullar absolutament, en termes de comunicació i tot, el recorregut de les persones per l’espai com a “residus que la vida social deixa al seu darrere abans de cristal·litzar i convertir-se en no importà què [...], pur esdevenir que traspassa [...], una formidable tendència a la fractalitat”, en paraules de Delgado.6
 
No fou pas la premissa de l’observació flotant, però, sinó la meva pròpia presència sobre el terreny, el que em va conduir a un segon tipus d’actuació: l’observació participant. Més que autorepresentar-me com a vianant que passa per l’espai, tot jo vaig esdevenir vianant. El terme “participant” significa que vaig ser clarament un usuari més de l’espai, un transeünt. En aquest context, la investigació fou encoberta per l’anonimat, amb la particularitat que el repertori de situacions i interaccions que vaig observar es va delimitar més, cosa que no hagués succeït amb la mateixa vehemència si hagués deixat “flotar” –com es tractava de fer en un primer moment– l’observació sobre el recinte. Evidentment, resulta impossible deslligar la pràctica de l’antropòleg sobre el terreny del paper que exerceix com a actor social generador de relacions, és a dir, com una persona més entre persones, algú immergit en les trobades i les ensopegades amb els altres. A més de “recol·lector d’instants”, doncs, em vaig convertir en “productor d’instants”.

Dins del text s’hi han escolat síntesis de diàlegs i d’explicacions pròpies amb la finalitat de copsar el moviment, durant una fracció de segon, d’un procés social: l’espai exterior dintre del recinte del Fòrum. De tot plegat en dimanà la coneixença bé directa, bé indirecta –a través dels contactes d’uns informants amb uns altres– dels actors socials situats al camp d’acció i observació de l’etnògraf. Sovint jo apareixia als transeünts (visitants i treballadors) com un visitant més. Res em delatava com a antropòleg: observava, em relacionava, memoritzava i després prenia notes en un bloc a un altre lloc del recinte. Altres cops m’enclavava en un indret, aturat, prenent notes –de vegades a la vista de tothom; d’altres d’amagat, conspícuament–, fins a arribar a entaular diàlegs perquè sí. La presència de càmeres en tot el recinte (quasi 300, amb nodes arreu per connectar-les, segons un informant) no deixava de significar un element intranquil·litzador. Més d’un cop vaig ser observat per vigilants, la qual cosa representava una escena més de la quotidianitat viscuda. Només davant de situacions concretes i en uns moments particulars de la recerca vaig considerar pertinent desvelar la meva condició d’antropòleg. Els treballadors interpel·lats fortuïtament pel visitant esdevingueren així, dins d’una volguda complicitat recíproca, informants de l’antropòleg. Revelar el sentit de la meva presència va possibilitar que per exemple, amb la complicitat de determinats informants, em disfressés com un pallasso-bomber més entre dos pallassos-bombers per participar amb ells en un dels espectacles de carrer del Fòrum.

El valor de les converses entaulades i de les explicacions que se’m van transmetre no es pot entendre fora de l’acte mateix d’interpel·lació a què vaig estar sotmès en el transcurs del treball de camp. Per això, no va ser la meva intenció constatar la veracitat o la falsedat d’aquestes informacions, i no vaig voler extreure o deslligar el seu valor i el seu sentit del context etnogràfic en què es van produir. Independentment del contingut del que m’explicaren els informants, subratllaria que van voler expressar quelcom mitjançant la recerca en destacar uns aspectes i no uns altres del Fòrum. La manera com van parlar del Fòrum a l’antropòleg –vegeu l’“Apèndix”– va donar continuïtat i va complementar el fil que la investigació va seguir.

L’aventura estranya i desoladora de les primeres hores d’observació sobre el terreny –i espero que se’m permeti la llicència de manllevar les paraules d’un dels grans mestres de l’antropologia: Bronislaw Malinowski (1884-1942)– adoptà un “curs natural, en harmonia” amb el que m’envoltava. “Harmonia” en el sentit que vaig introduir-me fins on vaig poder en el medi, i que aquest em va convertir en un passant més del seu espai dintre del maremàgnum de successos trivials que acollia: moments quotidians de les vides d’algunes persones. El referent l’establí Malinowski fa més de vuitanta anys, i aquest tipus de quotidianitat no li passà gens desapercebuda durant la immensa investigació que dugué a terme a l’hora de remarcar uns “esdeveniments per regla general trivials, a vegades dramàtics, però sempre significatius”.7
 
Tret dels dos pallassos-bombers de La Industrial Teatrera, la resta d’informants apareixen aquí amb pseudònim. Fins i tot n’hi ha que la referència que en faig és genèrica, i dels quals he preservat exclusivament la seva identitat laboral al Fòrum –“un treballador taronja”–. Determinats contextos en què es van produir una part de les trobades s’han esborrat del relat o bé s’han desplaçat del marc originari en què tingueren lloc amb vista a interceptar un possible reconeixement d’informants.8
 
Per acabar, vull remarcar que les notes preses han passat per un sedàs sever. Les reflexions antropològiques no associades a l’espai que em provocà el conjunt d’activitats del Fòrum detectades han estat esporgades quasi per complet d’aquestes pàgines a fi d’obtenir la imatge d’un esquelet deslliurat d’òrgans, sense carn ni sang ni vestidures recobrint-lo. Hi ha escenes en les quals la realitat supera la fantasia, i n’hi ha altres en les quals la realitat desmenteix la percepció oficial i mediàtica de l’espectacle: alguns cops coincideixen les unes amb les altres. Formalment no vaig voler cobrir “l’anàlisi i l’explicació del Fòrum”, el que vaig fer consistí a reflectir-ne bocins de vivències pròpies i alienes. Els fantasmes propis i col·lectius –en realitat, tots són d’alguna manera col·lectius– invocats aquí hi són per provocar curiositat i dirigir-la cap a, potser, l’única virtut de les pàgines que vénen: anotar algun instant d’algú, una ínfima part de la vida als espais exteriors dins del recinte del Fòrum abans que a la tardor del 2004 se n’haguessin d’enderrocar les tanques que el recloïen.

Vull expressar la meva gratitud als diversos tipus de vianants del recinte: als visitants i els treballadors, perquè tot antropòleg esdevé deixeble del qui es constitueix en objecte d’estudi; i a la Laura, per la seva aportació com la primera informant –visità el Fòrum amb els seus companys de l’escola, abans que jo m’hi endinsés–. Igualment, vull agrair –ara que estem vius, amb tota la meva amistat– a Manuel Delgado una col·laboració i un ajut de nou fonamentals que són aquí i més enllà d’aquestes pàgines. Amb la mateixa amistat, a Joan Bestard, Sílvia Bofill i Gemma Orobitg cadascun dels comentaris que em feren. I als meus pares, agrair-los que hi fossin.


1. Sense accent obert a la “o” al logotip oficial.
2. Al llarg d’un dissabte, diumenge i dimecres, dos dimarts i divendres, i quatre dijous i dilluns. Aquests dies van abraçar la franja compresa entre el 6 i el 24 de juliol i el 5 i el 19 d’agost. L’horari d’obertura del recinte era de 10 a 24 h els dies feiners; o bé de 10 a 1 h o 2 h (a l’agost) de l’endemà els divendres i dissabtes.
3. Això és el que preconitzava Pétonnet en transitar pel cementiri de Père-Lachaise, en el seu cas a la recerca –finalment– de l’existència de veritables professionals del record (C. Pétonnet, “L’observation flottante. L’exemple d’un cimetière parisien”, L’Homme, XXII, 4, XII-1982, pàg. 37-47).
4. Probablement, això és el més semblant a l’eternitat que hi pugui haver –les lleis de l’univers envestint els carrers en forma d’un dinar al voltant d’una truita de patates–. O dit altrament, amb l’elegància de Tarde: “L’esperit humà ha estat guiat irremissiblement a trobar el principi de les coses, en tot ordre de fets, en els més ocults i la font dels quals, si hem de ser francs, li continua sent ignorada” (G. Tarde, “Las leyes sociales”, a Estudios sociológicos, Córdoba (Argentina), Assandri, 1961 [1897], pàg. 98).
5. L’antropologia i la sociologia del segle XX ens han servit des d’esferes distintes les bases i els desenvolupaments posteriors de les investigacions sobre els universos de situacions comunicacionals de les persones: es pot acudir a l’enfocament d’activitat situada (W. Mills), l’interaccionisme simbòlic (G.H. Mead), l’ecologia humana de l’Escola de Chicago (R.E. Park, R. McKenzie), la quinèsica (R.L. Birdwhistell), la proxèmia (E. Hall), la microsociologia (E. Goffman), la sociolingüística interaccional (D. Hymes), l’enfocament dramatista dels fets socials (K. Burke), l’etnometodologia (H. Garfinkel) o fins als principis de Marcel Mauss sobre les tècniques del cos. Ara bé, enllà del mer etiquetatge que en representa l’enunciació, no em vaig plantejar estudiar en profunditat des de qualsevol d’aquests corrents d’interpretació i recerca conductes verbals, auditives, olfactives, visuals, corporals, ni vaig voler analitzar les dimensions complexes compreses en cadascuna de les deu mil situacions ordinàries implícites en els trànsits de les persones per l’espai.
6. M. Delgado, “Naturalismo y realismo en etnografía urbana”, Revista Colombiana de Antropología, núm. XXXIX, gener-desembre 2003, pàg. 5-39.
7. B. Malinowski, Els argonautes del Pacífic Occidental, Barcelona, Ed. 62-Diputació de Barcelona, 1986 [1922], pàg. 59-61. L’aportació fonamental del treball de camp que efectuà a les illes Trobriand és a l’obra citada.
8. L’aparent coherència amb què relato el desenvolupament del treball als paràgrafs anteriors no obeeix a la manera com la realitat s’hi va imposar, evidentment. Diversos segments de l’àmplia gamma de variants metodològiques que John Lofland i Lyn Lofland sintetitzaren amb excel·lència fa anys a les seves investigacions entorn de la vida social als carrers (J. Lofland/L. H. Lofland, Analyzing Social Settings, Wadsworth, Nova York, 1984 [1971]) van aflorar aquí, però no pas d’una manera que jo pogués concebre: alguns cops va ser amb desordre, d’altres inconscientment, i encara d’altres d’una manera vagament voluntària. Tota recerca és un procés, com la vida. I també ho és l’espai, entès com a producte social en el qual es conjuminen el marc material, les relacions entre les persones i les pràctiques que en deriven. L’espai social significa un procés permanentment en moviment, preestructurant-se i alhora estructurador, en què el repertori ampli de les potencialitats humanes va reflectint les fluctuacions i les contradiccions de la societat mateixa.

divendres, 7 de juny de 2019

Ada Colau contra la CUP de Barcelona: el vàter era al fons, la merda era a l'entrada


A dalt, un company de lluita; a sota, lalcaldessa de Barcelona.
Font: desconeguda.

ADA COLAU CONTRA LA CUP DE BARCELONA:
EL VÀTER ERA AL FONS, LA MERDA ERA A L’ENTRADA
[EL VIDRE AL COR, 27-III-2016]
Gerard Horta


I
[Gràcies, Ovidi, per la imatge –Lescola de Ribera–.]

Si no m’erro vaig conèixer l’Ada Colau, actual alcaldessa de Barcelona, el 13 d’octubre del 2006 arran d’una convocatòria de l’estrambòtic, versàtil i sorprenent col·lectiu Ariadna Pi per ocupar temporalment l’Ikea de l’Hospitalet de Llobregat. No recordo que haguem parlat gaire més de 30 segons seguits els cops que ens hem retrobat, en què ens hem saludat d’una manera sempre cordial. Les crítiques que he formulat a la seva escalada professional en diversos mitjans i posteriorment en aquest bloc –sobretot a l’abril, el maig i el juny del 2015– les he centrades en les dimensions polítiques que Colau encarna, i fora de la de vegades visceralitat –conscient– amb què han estat expressades, sadrecen com és lògic a la seva actuació pública. Massa gent confon educació amb genuflexió, i aquest bloc contracultural s’obrí per donar veu a expressions heterogènies que, en alguns casos, no trobarien altres mitjans de difusió. Amb això aclareixo dues coses: ni tinc cap mena d’animadversió personal contra Ada Colau, ni qüestiono l’esperança de tanta i tanta gent de bona fe i de bona voluntat –militància de base i votants– dels diversos barris de Barcelona que al llarg dels darrers anys han donat suport al projecte de €uanyem Barcelona i Barcelona en €omú (de fet, hi ha companys i companyes de Barcelona en €omú –militants de base– amb qui hem departit amb complicitat analítica en algunes ocasions i en un clima excel·lent).

Tampoc no reiteraré la crítica de fons a aquest mateix projecte com a tapadora primigènia d’ICV-EUiA, tan arrelada a les estructures de poder municipal des del 1979 amb el PSC i, en part, amb ERC. La principal engalipada col·lectiva que ha protagonitzat Ada Colau i la vintena de mandarins que l’acompanyen parteix de la seva entrada professional al DESC: mentre es construïa mediàticament com a activista de la PAH de Barcelona, cobrà del 2009 al 2015 d’una institució amiga d’ICV –cosa que féu públic tard, massa tard, per a sorpresa de més d’un–. De la conjuminació entre el DESC (Jordi Borja), l’IGOP (Joan Subirats) i una colla d’acadèmics que –més enllà de lestètica– en sa vida han mogut un dit enfront del procés miserabilitzador que afronta una bona part del professorat de les universitats públiques catalanes, ni enfront de la sostinguda i gradual destrucció de l’educació “superior” pública, en sortí l’estructura política que dirigeix. El 2010 càrrecs públics d’ICV com Ricard Gomà ja hi negociaven l’articulació d’una candidatura a l’Ajuntament barceloní. Després vingueren les entrevistes televisives, radiofòniques i escrites, la constitució de la seva figura com a encarnació tardana de la Mare de Déu –en afortunadíssima caracterització del company Blai–, els calerons de la Caixa per pagar la campanya electoral i els capítols successius d’un entabanament col·lectiu en cerca de la victòria electoral. Remeto a una lectura per ordre cronològic dels textos que shi refereixen en aquest bloc per atendre l’amuntegament continu de mesquineses, paranys, falsedats, martingales, tripijocs i traïcions ulteriors al programa mateix de Barcelona en €omú protagonitzades per Colau.

II
S’apropa Sant Jordi, i el màrqueting político-editorial demana no desaprofitar l’oportunitat d’intentar remuntar expectatives oscil·lants mitjançant una publicació triomfant –Ada, la rebel·lió democràtica (Ara Llibres)– per sobreposar-se a allò que el dia a dia generalitzat va ensorrant a través de discursos que no s’avenen amb les pràctiques polítiques que es mantenen. El que hi digui l’Ada és irrellevant, com s’ha demostrat dies enrere quan desmentia les crítiques que hi formula contra Pablo Iglesias. Donde dije digo, digo Diego i fot-li i ’nar-hi nant, que la memòria és fràgil i els del ramat som prou estúpids per empassar-nos-ho tot. Un parell de piulades a twitter i som-hi fins al plató següent. En canvi –ai ves, quina paradoxa!–, no s’ha desdit del qüestionament integral adreçat a la militància de la CUP de Barcelona i al projecte polític que defensem els companys i companyes del conjunt de barris i districtes de la ciutat. Més d’un comprendrà el que un escrivia aviat farà dos anys a VilaWeb“Guanyem Barcelona: per un grapat de regidors”–. Dins el marc actual de relacions socials, tot projecte de regeneracionisme ciutadanista té a veure amb la perpetuació del capitalisme i de l’odre imperial francoespanyol, i amb una ànsia compulsiva de cadiretes, càrrecs, monedes d’argent, moquetes i sillons entapissats –de vermell, això sí– vora retrats solemnes d’explotadors, mafiosos i negociants d’expressió circumspecta –ja som grandets per no adonar-nos-en–.

I què hi diu, l’alcaldessa Colau, en aquesta peça ja a la venda? No ho sé ni m’interessa. Tanmateix, com que un altre company preciós –en Jordi– n’ha volgut compartir les pàgines compreses entre la 79 i la 84, sintetitzarem el que s’hi exposa sota el títol “La CUP de Barcelona, una decepció”. Permeteu-me anunciar-vos-en el contingut solament amb una frase en voga que dedico a la figura esmentada: “Has quedado... retratada!” –excuseu-me, m’he llevat ditxaratxero, desimbolt, primàriament graciós–.

Colau hi desplega una fascinant capacitat analítica, de manera que es pot permetre d’afirmar a la manera de ventríloc –el transcriptor és el periodista Joan Serra de l’Ara–, sense acomplexaments de cap tipus, diverses qüestions: 1) que la CUP té tres regidors a Barcelona gràcies, únicament i exclusivament, a David Fernández –exparlamentari de la CUP–; 2) que la CUP va decidir no ocupar la centralitat; 3) les reticències de l’esquerra anticapitalista [s’oblida d’afegir-hi “i independentista”] al seu propi lideratge; 4) la interpel·lació de la CUP Barcelona a €uanyem Barcelona mitjançant “gestos”; 5) l’existència de “més que una sintonia política” entre la CUP nacional i €uanyem Barcelona, exemplificada en l’amistat sincera entre en Fernández i en Jaume Asens, els quals miraven de trobar temps per sopar sempre que podien; 6)  la indicació dels baròmetres (?) que la CUP és una “valor a l’alça”; 7) que “ja li passar amb la PAH” això de “determinades posicions movimentistes” les quals ha “après a deixar enrere”; 8) que li retreuen que “no és pura”; 9) que €uanyem, ICV-EUiA, Podem, Procés Constituent i Equo no volien deixar passar la “finestra d’oportunitat”; 10) que “algunes veus fins i tot suggereixen que, en cas de no confluir, la CUP opti per no concórrer als comicis i així evitar restar suports al projecte de [€]uanyem Barcelona”; 11) Colau branda el seu currículum d’activista, que no reconeix “en aquells que posen en dubte el seu ascendent”; 12) que la CUP fou refractària al 15-M de Madrid que tingué “rèplica a Barcelona”, i no tenien cap connexió amb la PAH; 13) “la inacció dels dirigents nacionals [de la CUP] per fer recapacitar la branca barcelonina”; 14) que la [María José] Lecha respon amb fredor i –snifff, buaaaah...– “ni tan sols la felicita pel triomf electoral”; 15) que el regidor Josep Garganté tramet “missatges bel·ligerants” dins i fora del consistori; 16) que la CUP Barcelona li ha dispensat “maltractaments”, i, a més, “el que no els han dit a CiU ni al PP, ens ho han dit a nosaltres”. I, per acabar, espectacular fi de festa amb monumental foc d’encenalls: 17) “La qüestió que cal preguntar-se és què estan fent ells per transformar la realitat? Són tres regidors que només munten el número. El seu és un moralisme pseudorevolucionari.”

Si hom pretén trobar argumentades les afirmacions d’Ada Colau toparà contra el mur: no hi ha més raonaments que els exposats en les consideracions precedents. La CUP de Barcelona respongué dies enrere amb una exquisidesa i una generositat que, segons el meu parer, Colau i els mandarins associats no mereixen, emfasitzant-hi les enormes diferències dels projectes polítics respectius i el suport sistemàtic que la CUP ha  expressat a Barcelona en €omú sobre totes aquelles mesures que impliquen una millora de les condicions de vida de les classes populars i –ni que sigui– un mínim trencament de les pràctiques classistes que distingeixen les polítiques municipals des del 1979.

III
Subjectem-nos els cinturons, doncs. Colau i el projecte que dirigeix és una de les majors impostures conegudes en la segona fase de la Transició municipal al no-res (1992-2016). Colau és una farsant que ha estat a sou indirecte de l’òrbita d’ICV durant una pila d’anys, la qual cosa no en té res d’activisme, car això seria com anomenar sindicalistes la colla de rebentavagues professionalitzats a pintar de groc l’explotació i la degradació existencial, laboral i salarial de la classe treballadora. Colau ha exercit històricament com a trepa –tal com la defineix alguna gent que la coneix de fa uns 15 anys–, i penso amb honestedat que no dóna gaire més de si mateixa: ni ella, ni la major part d’acompanyants. Domina l’escenari des d’un pla d’actuació que amb prou feines supera l’univers cultural de revistes com Lecturas –daltra banda, molt distreta i amb fotografies en colors–, i la capacitat reflexiva i autocrítica d’ella i de l’equip de manaires de Barcelona en €omú és més aviat grisa i exigua –no els qüestionis res, que rebràs–. No cal res d’això, però, quan hom sap triar el moment adequat per alliberar quatre llagrimetes en públic. Les transformacions de la realitat que invoquen afecten la seva pròpia situació econòmico-laboral. I res més. Pornografia, alta pornografia de les emocions.

A continuació n’explicarem el perquè. En primer lloc, confrontaré els 17 punts esmentats amb la meva pròpia interpretació i, tot seguit, refrescarem la memòria quant a l’exercici polític real de Barcelona en €omú al costat de l’establishment municipal en un amplíssim –incomplet, però revelador– espectre d’àmbits i contextos laborals i polítics.

IV
La concepció que Colau manté de la política és profundament personalista, en el sentit que sota l’apel·lació als moviments populars aflora un model organitzatiu fonamentat per un cantó en una jerarquització explícita dels processos de decisió i, per l’altre, en una construcció mediàtica dels lideratges que possibiliti no pas el desenvolupament col·lectiu, de base, de tot projecte sociopolític, sinó el seu exitós reflex electoral. L’important és guanyar, no pas abolir l’estat de les coses –moviment real–. En aquest sentit, no és casual la seva confluència amb David Fernández –company que ha plantat cara en múltiples ocasions i que en aquest terreny defenso sense embuts, però que alhora ha mostrat més dun cop una manca absoluta de respecte al treball assembleari, el mateix treball que va conduir-lo al Parlament–. Si la CUP Barcelona hagués pretès assolir 6 o 7 regidors, hauria col·locat Fernández al capdavant de Barcelona i més endavant l’hauria fet plegar. O Colau desconeix el treball col·lectiu pacient, fosc i a peu de carrer de la CUP i l’Esquerra Independentista, o bé està encegada pel seu propi status, o bé menteix conscientment per autojustificar-se. Hom no pot invocar la “centralitat” sense traçar-ne el projecte polític, cosa que Colau no ha fet mai. Ni la centralitat política pot reduir-se a ocupar més o menys regidories en un procés electoral, ni el nucli teòric i metodològic d’un projecte polític pot reduir-se als acords de gent important i famosa, compositors d’una veritable elit d’enrotllats situada per sobre del bé i el mal de la quotidianitat, tan bruta i feixuga, tan poc idíl·lica, harmònica i desconflictivitzada. Si alguna cosa distingeix l’Esquerra Independentista i anticapitalista barcelonesa és el rebuig de projectes centrats en lideratges mediàtics, tant si n’és agent Colau com qualsevol membre dels rengles propis. Colau exemplifica les concepcions classistes de politòlegs, filòsofs polítics i sociòlegs sobre el poder polític associat a l’estat i a les xarxes clientelars i les derivacions personalistes que solen solcar-lo. En aquest sentit, reduir les propostes polítiques de la CUP a “gestos” resulta humiliant –i diu poc de la capacitat crítica que s’espera de tot periodista malgrat que provi d’hagiografiar una santa al servei del DESC–. També és un menysteniment a la militància de tota la CUP reduir la CUP nacional –per més que a hores d’ara s’hagi perdut completament el nord, enlluernats pels focus parlamentaristes– al David Fernàndez, que per ventura en comptes de sentir-se afalagat hauria de manifestar-se –ni que fos teatralment– des de la solidaritat militant i rebutjar amb immediatesa aquesta equiparació. I que sopi amb qui vulgui, faltaria més, perquè la vida privada és sagrada.

El llenguatge és un reflex del pensament, i el decalatge entre el pensament fràgil i la metàfora és massa ampli quan s’encavalquen instruments per mesurar la pressió atmosfèrica amb un lèxic distintiu de la Borsa de Barcelona i d’una interpretació mercantilitzadora de les relacions socials. La CUP no és un “valor a l’alça”: ho són la Colau i els seus amics ja col·locats. I les necessitats imperatives de canvi social no tenen res a veure amb “finestres d’oportunitat” ni amb tanques de pedra. Nosaltres anem per una altra banda: concretament, pel camí de destruir tots els valors a l’alça i a la baixa. Aquesta és la diferència entre el capitalisme d’esquerres de Colau i l’alliberament pel qual advoquem: plenament social, o sigui nacional, de classe, de gènere i de tota forma d’inferiorització social. Colau, permeteu-me dir-ho, no ha après a deixar enrere res: de col·locada al DESC a col·locada a l’Ajuntament, el movimentisme que representa no s’enlaira més. Ni se’ns explica quines són les posicions que interpel·la ni en què consisteix el seu aprenentage: tot plegat, nul·litat pura i dura. M’estimo més no acudir a les crítiques de la militància de la PAH a Colau: el temps acaba emplaçant tothom al seu lloc. Ningú de la CUP de Barcelona no ha retret mai a Colau que no sigui “pura”, mai: la discussió s’ha plantejat sempre en termes de projecte polític. Per contra, ella i el seu entorn han desatès tot diàleg estructurat sobre la base d’un debat dialèctic que permetés confrontar, sintetitzar i integrar perspectives dinàmicament i s’han limitat a titllar de “purs” i “sectaris” tothom que els ha qüestionat. Deu ser la base protestant dels mandarins de Barcelona en €omú: davant d’un món sensible curull d’elements contaminants i impurs que es neguen a plegar-se a la seva voluntat superior, la salvaguarda única de l’ordre universal –perdó, municipal– sols pot romandre a les mans dels particulars “comuns” dirigents. Baix nivell en definitiva, molt baix nivell: substituir l’argumentació per la mera adjectivació no resol ni tampoc oculta l’injustificable, és a dir, l’assumpció que una formi part del mateix sistema de poder que verbalment impugna a través, ara sí, de “gestos” –ho veurem a l’apartat següent–. Acudir als bufons de la cort d’ICV per demanar a la CUP que es retirés del procés electoral del 2015 demostra fins a quin extrem els mals comediants habiten un món irreal, incapaços de reconèixe’s davant del mirall en què hom ha convertit la CUP. Les imatges deformades que els retornem no poden ser acceptades, d’aquí que Colau invoqui “suggeriments” que superen tota racionalitat política mínimament objectiva. Pel que fa al currículum, la senyora que desvergonyidament afirma que va néixer dues hores després de l’assassinat d’en Salvador Puig-Antich continua retratant-se soleta: confon cobrar professionalment del DESC amb fer activisme, obvia els anys de condemna, detencions, empresonaments, multes i duríssima repressió soferta per l’Esquerra Independentista i anticapitalista i ho centra tot en la cosa aquella del 15-M des d’un enfocament ferotgement espanyolista, simplificador i desdibuixat a mode de naufragi fatal. Un entre tants ha fet 100 vegades més de barricades que l’alcaldessa i els 20 mandarins de torn en totes ses vides... però ja no ve d’aquí, el pas de l’infumable a l’infern patent s’immortalitza a les pàgines de què tractem per a infausta glòria de la lucidesa històrica d’aquesta ciutat quan vulgui saber en què caram consistia allò de la Colau. A propòsit d’això, a les mobilitzacions de la PAH de Barcelona la CUP hi hem donat tot el suport, sent-hi presencialment per evitar desnonaments, difonent-ne convocatòries i emmarcant el sentit polític de la lluita pel dret de l’habitatge. El contrast consisteix que la Colau hi era cobrant per ser-hi, a diferència de les companyes i els companys de la CUP. És un petit matís.

El problema sempre són els altres, es tracta dun antic dispositiu social per situar el conflicte fora de les fronteres pròpies. Fins i tot la CUP nacional no va actuar com calia, assenyala Colau, car havia d’haver “fet recapacitar” la branca barcelonina. (I ara faré autocrítica: quines van ser les ments agudíssimes que volien fitxar Colau per a una llista electoral de la CUP?  Naprendrem, companyes i companys? Compartim el mateix projecte polític?) En aquest context, Colau pot agrair a Lecha que no li enviés 14 cagarros embolicats en paper de cera per magnificar l’ego de l’alcaldessa, tan ofesa perquè no fou felicitada als quatre vents amb ensordidores trompetes. Pobriçona princesa. I tornem-hi amb la visió reaccionària i personalista que Colau sosté entorn de la política: en Josep Garganté envia missatges bel·ligerants. Què esperava que féssim? Agenollar-nos per entomar la immundícia amb què el govern municipal ens obsequia en nou de cada deu dies? Santa paciència la que alimenten en Garganté, la Maria i la María José i tota la nostra gent a lAjuntament enfrontant-se una vegada i una altra amb les xarxes de poder organitzades a l’entorn de Colau. En aquestes circumstàncies, considerar-se “maltractada” frega el dadaisme, i refugiar-se sota el paraigua de CiU i el PP supera el vertigen. Per acabar, atenem el moralisme pseudorevolucionari i els numerets demagògics i lacrimògens que protagonitza.

V
L’operació intel·lectual que proposo és senzilla. Primerament, confrontar representacions i pràctiques de la CUP Barcelona i de Barcelona en €omú: discursos i programes electorals per una banda i accions diàries per laltra.

I, en segon terme, resoldre el paper de Colau i els mandarins a l’hora de signar el Compromís de les escales i de trair-lo un, dos i tres cops en nou mesos; de qüestionar el paper de les UPA i de no tocar-los un pèl fins ara, consentint i justificant la repressió contínua sobre els venedors ambulants mentre somple la boca de solidaritzar-se amb els aspirants a refugiats; de prometre electoralment que remunicipalitzaria empreses mentre bloca i saboteja totes les propostes de la CUP per fer-ho; d’incomplir codis ètics i polítics per perpetuar sous escandalosos i relíquies funcionarials del PSC i ICV-EUiA a l’estructura municipal; de defensar l’ordre identitari i colonial espanyol negant la inserció instrumental de Barcelona dins l’AMI per encoratjar processos emancipadors tot afirmant acríticament la perpetuació dins la Federación Espanyola de Municipios y Provincias, i boicotant fins al darrer moment la commemoració del Tricentenari de l’ocupació borbònica de Mallorca; del suport a l’MWC davant del qüestionament frontal de la CUP argumentat densament l’any passat; del manteniment de paràsits del PSC, ICV-EUiA i CiU amb contractes blindats fora de conveni a la direcció de TMB, amb sous il·legals i amagats; de la implantació d’un model de transport en bus que implica la supressió massiva de línies a partir d’una ordenació absolutament irracional que martiritza els passatgers fins al paroxisme; del paper sòrdid, fastigós i tan profundament vergonyós mantingut entorn de la vaga dels companys i companyes del bus i el metro, propi d’una alcaldessa franquista o simplement feixista; de mantenir un model turístic massificador que ara mira d’exportar a la “perifèria” –no es refereix a la Bonanova, és clar, sinó a Nou Barris i als districtes populars–; de donar suport a la continuïtat de la privatització i l’externalització d’empreses i serveis municipals –a través dhíper-revolucionàries ETT en alguns casos, oi?– tot prescindint de resoldre les situacions de degradació laboral i salarial llastimoses de molts dels seus treballadors; de mantenir la simbologia i el nomenclàtor feixista, espanyolista, burgès, nacionalcatolicista, filipista i patriarcal a la ciutat; de lenèsim incompliment del programa per no migrar a programari lliure; de mentir els companys i companyes de l’Ateneu Enciclopèdic Popular des de fa un any escamotejant-los els locals de Reina Amàlia i Carretes, i de negar el suport als companys i companyes del CADCI a fi de perpetuar l’ordre immobiliari provocat pel feixisme –gràcies, UGT, per aprofitar-vos-en–; de convertir en inviolables les xarxes de corrupció que no tocarà mai perquè es tracta de rosegar full salarial i cotxes oficials; de mantenir escortes –ep, sense corbata! (no és broma: manté els escortes [cosa que succeeix en poquíssimes ciutats europees] però la nova política rau a fer-los anar sense corbata)–; de regalar les presidències dels consells de districte al PP, CiU, ERC i PSC per emmotllar-se amb major comoditat al nou escenari (sols la CUP ho rebutjàrem); de proclamar en públic que lAjuntament no col·laboraria amb els bancs que protagonitzen desnonaments a afirmar que no serien prioritaris –tu ja mentens–; dassegurar que volia organitzar una consulta sobre ladhesió de Barcelona a l'AMI (ACN, 29-IV-2015) i no haver fet absolutament res per tirar-la endavant; de donar per fet que no cal fer cap referèndum popular sobre lorganització imperial anomenada Federación Española de Municipios y Provincias (la pertinença de Barcelona a la qual Colau no ha posat en qüestió en cap moment ni considera que calgui votar-la); de no depurar responsabilitats respecte al succeït durant la vaga dacomodadores de lAuditori, en què es va vulnerar el dret legal de vaga –amb repressió policíaca inclosa– i es va vetar la participació dun vaguista en un espectacle; danunciar (Laia Ortiz) la inserció laboral dels manters –però si ja treballen!– i, al cap d'unes quantes setmanes, continuar sense haver fet res llevat denviar-los agents secretes i uniformats de la guàrdia urbana, etc. etc. etc.

Desglossar la feina que ha dut a terme la CUP Barcelona als nuclis, els carrers, els districtes i l’Ajuntament multrapassa, i rememorar els embolics, revoltims i fingiments maldestres de la Colau que a la primavera passada vaig començar a exposar al bloc mesgota: vaig atipar-men i ni tan sols des de la crítica política em motiva contemplar com tot plegat sha esdevingut de les previsibles maneres que ja fa temps que advertíem.

Aquesta tosca representació –una fauleta més de la mesquinesa moderna– s’ha efectuat amb el suport de la Caixa a la campanya electoral de Barcelona en €omú, per més crowfunding propagandístic que s’esbombés. Colau hauria d’encolomar sopars de duro a Qatar –tu ja m’entens, aquí també–, mode revolució... de vellut, sobretot de vellut. Tanmateix, s’ajuntarà amb les aclaparadorament transformadores direccions polítiques d’ERC i el PSC, promourà el llibre, en vendrà molts exemplars a la diada de Sant Jordi i farà el que ha vingut a fer com a figura estel·lar de la política burgesa dels dies obscurs: enganyar-nos i maldar perquè els conceptes de nova política, revolució democràtica, empoderament, societat civil, ciutadania, mediació, civisme, urbanitat, persones en risc d’exclusió o de vulnerabilitat, flexibilització, immigrants, tolerància zero, comunitarisme, multiculturalisme, sostenibilitat, seguretat, consens, transparència, opinió pública, classe mitjana, mediació i governança invisibilitzin la lluita de classes, l’explotació, l’imperialisme, el patriarcat i el racisme culturalista que tan bé aferma. Mentrestant, tancarà les pensions dels miserables del Raval sense preveuren espais alternatius. Temps cardats per a la lírica..., la ronya del present és als monitors televisius. Com escrivia l’Estellés, “desmesuradament, tot és com ha de ser”.

Ada Colau i els mandarins de Barcelona en €omú es constitueixen en qualitat de companys de viatge excel·lents de la desmobilització i la despolitització de la classe treballadora barcelonesa. Les ànsies de poder, l’ego i el narcisisme dels nous mandarins s’avé del tot amb els vells agents actius de la Transició (PSC-CiU-ICV/EUiA-PP-ERC i més tard Cs), heus ací el punt de trobada: teatralitzar-se, actuar, figurar “com si” i... cobrar. És la imatge d’en Xavier Domènech passant –sense ni acostar-s’hi ni mirar-los– davant de dotzenes de socorristes que despleguen pancartes, angoixats, freturosos de trobar un diàleg que resolgui una situació laboral crítica. Qui sap què és pitjor, això o l’Ada Colau apropant-s’hi, fent vessar una llàgrima i venent-los a un destí fatal en nom de la “rebel·lió”. Democràtica, naturalment (cap veritable procés de canvi social pot obeir les lleis establertes, com la història ens mostra, per tant equiparar qualsevol ordre de terror a la democràcia resulta, pel cap baix, inquietant). La mena, a més, de venerable rebel·lió que induí el senyor Manu Simarro –grandiós activista per la revolució– a despatxar sense escrúpols un xaval “discapacitat” amb una carta d’acomiadament semblant a la que hauria enviat qualsevol corporació financera global d’aquestes amb “valors a l’alça”.

Colau ha dinamitat gairebé totes les propostes de la CUP per transformar la realitat. Gairebé totes i cadascuna. La CUP ha donat suport a Barcelona en €omú fins on ha pogut i més, molt més. L’únic numeret és el que Colau executa amb precisió cada dia, just abans de passar el drap per l’estatueta del falangista José Antonio Samaranch que et dóna la benvinguda a l’Ajuntament. No, perdó, això ho fa la dona que fa feines, la mateixa que un dia va creure en la noia aquella que sortia a la tele i que s’omplia la boca de la gent humil, i daixò i allò i allò altre. Rum-rum. Rum-rum pertot.

Impostura en €omú, sí se puede. Discursos, mentides i fulls salarials. Fake burlesc. Enganyifa obscena. Fingiment calumniós. No és cap fada, és la cara amable del capitalisme que et destrossa cos i ànima entre somriures i flors de plàstic perfumades de mala manera amb la sang de la història i les traïcions de classe.

L’alcaldessa Colau ha fet el mateix que el servent de la Caixa de Can Tuset –Artur Mas (a) el Senyor del Paperet a la Butxaca– féu amb la militància de la CUP: trepitjar-nos, menysvalorar-nos, infamar-nos, ultratjar-nos, vexar-nos públicament com si amb prou feines fóssim un zero a lesquerra. Voraços, intemperants, segurs del seu poder, la història els convertirà en substrat orgànic al capdavall del pot de la brossa. Aneu cobrant, aneu rient-vos de nosaltres, aneu fent limpossible.

Nosaltres treballem amb ràbia, tendresa i esperança tot esperant el nostre temps, com cantava l’Ovidi... El vàter era el fons, la merda era a l’entrada. Sabem què, qui i com és la merda. La vida ens ha ensenyat a ser amb perspicàcia i a mirar el món amb una desesperada sensatesa per tombar-lo i refer-lo de nou. Som qui som, i ens omple d’orgull i alegria compartir aquest episodi menut del temps i l’espai. Naixem de l’instint de l’intent: la lluita és l’únic camí.

***

Post scriptum (28-III-2016): Dilluns rebent desqualificacions a twitter, res de nou. Sempre és millor això que no que tintentin tombar el bloc, com succeí a la primavera passada. Justament perquè twitter no és un marc falaguer per al diàleg vaig obrir aquí la possibilitat que qui volgués fer-ho comentés el que hi vaig penjant. Nhi ha que consideren que lalcaldessa pot menystenir la militància de la CUP Barcelona, però que un militant i veí de la ciutat no pot mostrar els motius pels quals rebutja una pràctica política com la que Colau encarna –la mateixa que estem vivint des del 1979–.

Tot i això, hi ha una cosa que lamento més que cap altra: aquí expresso lliurement una opinió, una vivència i uns arguments, i el que hauria volgut rebre des de la primavera del 2015 per part dels amics, coneguts i col·locats de i per lara alcaldessa són justament idees, enfocaments i altres interpretacions per embrancar-nos en un debat. Lúnica persona de Barcelona en €omú amb qui he pogut discutir a les xarxes ha estat en Jaume Asens i per twitter, el qual –oh, déus de la sincronicitat!– acaba de piular fa uns minuts (mho diuen ara!!!) que aquest article és una vomitada que respon a lodi i la demagògia i que et fa perdre l'esperança en la condició humana. En fi, així anem: com si la condició humana es reduís a Barcelona en €omú, quanta humilitat!!! És molt senzill: si interpreto els 17 punts amb què sintetitzo la mirada de la Colau, de debò no puc ser debatut i rebatut en un diàleg qualsevol, confrontant-hi idees amb relació a fets? Tan difícil és? Pel que sembla, sí. Doncs si dialogar, pensar i formular i tot autocrítiques costa tant, què en té de revolución democrática tot aquest muntatge, a més dels discursets (benpensants)?

La tragèdia putrescent que sol distingir els polítics professionals governants –eternament, siguin on siguin– és que perden del tot de vista el món real, entossudits sense saber-ho a fusionar projecte de vida, projecte polític i full salarial. Habiten en bombolles endogàmiques en què tot diàleg ha de conduir, duna manera inexorable, a afirmar les bondats de la seva acció.

No em queixo de rebre insults anònims, perquè al capdavall linsult és un dispositiu per a les relacions socials, encara que expressi mentides o que comporti labandó del debat polític per centrar-se exclusivament en lesfera personal. El que menutja és que, amb relació a determinada gent sempre anònima de Barcelona en €omú a la xarxa, les desqualificacions mai no sacompanyen de rèpliques motivades respecte al que plantejo: comencen i acaben sistemàticament en l’insult, sense raonaments. Que ho faci lAsens mateix significa que la cosa està peluda de debò. Són signes dels temps presents.

Linterrogant, llavors, seria: què en té de nova política que els mandarins continuïn sent intocables?

Post scriptum II (1-IV-2016): El vídeo-clip, i ara el llibre, i també la pel·lícula! I nhi ha un que fins proposa esculpir el bust dAda Colau al vessant est de Collserola. I lobra teatral que vindrà, i el serial televisiu, i el fulletó radiofònic... No creo en esos proyectos personalistas, deia lalcaldessa...

Post scriptum III (4-IV-2016): A la gent votant o militant de base o simpatitzant de Barcelona en €omú ferida amb aquest article els recomano que en rellegeixin lapartat V i que el desencís ladrecin als mandarins esmentats.