dimarts, 15 de desembre de 2020

La nova llengua de la ideologia dominant o els vells principis del capitalisme


La nova llengua de la ideologia dominant
o els vells principis del capitalisme
 [ESPAI FÀBRICA, 8-XII-2016]
Gerard Horta

L’any 2000 Pierre Bourdieu i Loïc Wacquant publicaren un article titulat La nova vulgata planetària (vulgata remet a la traducció que es féu de la Bíblia del grec i l’hebreu al llatí, cap al segle IV, a fi d’apropar-ne la comprensió a tothom que parlava el llatí anomenat “vulgar”). Els autors hi afirmaven que, arreu, polítics, periodistes, acadèmics i funcionaris de tot tipus havien acordat parlar una nova llengua el vocabulari de la qual en va ple de conceptes com ara “globalització”, “flexibilitat”, “governabilitat”, “empleabilitat”, “underclass”, “exclusió”, “nova economia”, “tolerància zero”, “comunitarisme”, “multiculturalisme” i dels acompanyants ja sabuts: “postmodern”, “etnicitat”, “minoria”, “identitat”, “fragmentació”, etc. Per ells, d’aquest reguitzell de mots presents als mitjans de comunicació (i consum) se n’excloïen –i se’n continuen excloent– termes com ara “capitalisme”, “classe”, “explotació”, “dominació”, “desigualtat”... atenent-ne la “condició obsoleta” o bé la “manca de pertinència”.

Bourdieu i Wacquant plantejaven que aquest imperialisme simbòlic i cultural aspira a universalitzar una experiència i una interpretació particular nascuda en general als medis acadèmics nord-americans i estesa al conjunt d’Occident, amb l’objectiu d’imposar en tot el planeta la invisibilització dels processos històrics lligats a la lluita de classes i l’extensió del colonialisme. Organismes internacionals, bancs, fundacions, universitats i els grans mitjans de comunicació occidentals creen i reprodueixen un llenguatge a través del qual circulen sistemàticament idees i interpretacions del món i les societats pròpies de la classe dominant, fins al punt de ser assumides col·lectivament com una mena de “nou sentit comú universal” que, d’una manera paral·lela a l’ocultació deliberada de realitats socials comprensibles només en el marc històric en què es desenvolupen, acaben legitimant una visió economicista i repressiva de les relacions socials en el marc mundialitzador del capitalisme.

A continuació, se centraven a situar les instrumentalitzacions polítiques i acadèmiques que donaven lloc a conceptes com “multiculturalisme” –l’ús essencialitzador del qual a partir del concepte de cultura com un intent des de determinats àmbits de recrear l’antic concepte de raça ha estat polvoritzat minuciosament pels antropòlegs socials des de fa dècades, junt amb els seus parents “interculturalisme”, “diversitat cultural”, etc.–. Tot plegat –l’eclosió d’aquesta neollengua global– responia i respon a la necessitat de naturalitzar el neoliberalisme i l’imperialisme capitalista occidental a la manera d’un estat de les coses que, més enllà del temps i l’espai, se’ns representa com l’únic model possible d’articulació de les relacions socials a escala planetària. Devem a Malthus i Ricardo, des de fa 200 anys, la gastada cantarella liberal que ha fet del fatalisme el principal referent ideològic explicatiu de tantes persones de la classe treballadora –“les coses són així...”, “què hi farem...”, “la societat no es pot transformar, perquè aquest és el destí de la història...”, etc.–. La resignació catolicista acompanyada de les dosis justes d’exaltació de la caritat embolcallen la cobertura ideològica necessària per normalitzar la constitució del planeta en un escorxador implacable per als desposseïts –amb el puntet just d’assistencialisme social, això sí–.

Tanmateix, el motiu de revisitar el text d’ambdós científics socials no consisteix a blasmar un cop més nocions com “multiculturalisme”, sinó a provar d’aportar més vocabulari a allò que esdevingut la llengua franca dominant –la neollengua com a nova vulgata–, tenint-hi en compte l’assumpció que n’han fet, també, “activistes” (?), militants i sindicalistes formalment d’“esquerres” –en molts casos, professionals de curta, mitjana o llarga durada–, que han col·laborat a fer-la present en medis polítics els quals, d’entrada, solem concebre si fa no fa a l’antípoda ideològica de les seves fonts. Per il·lustrar-ho, permeteu-me reproduir el que fa uns anys (2010) un escrivia a l’etnografia Rambla del Raval de Barcelona:

Un repaso ejemplarizador de las adjetivaciones dominantes utilizadas por políticos profesionales, funcionarios municipales, periodistas y tertulianos diversos aplicados al Raval en general y a la Rambla del Raval en particular durante los últimos años comprendería términos como activar, airear, coser, curar, despegar, dinamizar, esponjar, extirpar, higienizar, limpiar, operar, oxigenar, sanear, suturar, reactivar, regenerar, renacer, resucitar, revitalizar, revivir... La Rambla del Raval aparecería, entonces, como desahogo o bálsamo ante lo adormecido, degradado, con fama de marginal, conflictivo, hacinado, lúgubre, oscuro, renegrido, residual, sórdido, etc.

Perquè, en efecte, som davant de l’ús continu d’una allau de mots com ara “regeneració” o “espai públic” –dins el camp de les polítiques urbanístiques, per justificar la intervenció pública o privada en entorns urbans que es consideren agònics, de la mateixa manera que els “carrers” i les “places”, amb l’heterogeneïtat de dinàmiques socials (i conflictives) que els són inherents, s’expulsen del llenguatge a fi de ser substituïts per una noció idíl·lica i harmonitzadora de quelcom que, dins la societat capitalista, no ha existit mai: l’espai públic–; “classe mitjana”, “societat civil” o “ciutadania” –els quals han esborrat completament del mapa les nocions “classe treballadora” o “poble” (referit a la majoria social popular subalterna), i la concepció de la societat com l’espai en què es dóna la lluita de classes–; “mediació” –per ocultar que sols els poders establerts exerceixen la facultat de conferir potestats mediadores a qualsevol figura social... mentre respongui als interessos dels opressors–; “civisme” i “urbanitat” –per evitar utilitzar “submissió”, “obediència” o “lògica burgesa de les actituds i les conductes socials–; “sostenibilitat” i “nova política” –molt més amables i versàtils que “capitalisme d’esquerres” o “socialdemocràcia”–; “població” –per no dir “societat”–; “seguretat” –per reduir unes condicions materials de supervivència perpètuament precaritzades (alimentació, habitatge, salut, educació) als riscos generats per vells fenòmens associats sistemàticament als poders globals: les guerres i els atemptats de falsa bandera amb què ens atemoreixen d’una manera periòdica a fi de justificar l’estat seguritari i penal–; “opinió pública” i “comunitat internacional” –per no dir “govern”, “estat”, “la banca”, “Unió Europea”, “OTAN” o “Pentàgon”–; “persones (o famílies) en situació de vulnerabilitat” o “en risc d’exclusió” o “desafavorides” –per no dir senzillament “pobres” ni tampoc “classe social oprimida (o massacrada)”; “transparència” –sens dubte per higienitzar les relacions de poder desiguals que possibiliten l’explotació i el robatori estructural legal en què es constitueix la societat de classes capitalista–; o bé, de nou en l’esfera urbanística, “smart cities” o “sharing cities” –convertint les lògiques dictatorials del capital a escala urbana en un pressuposat “compartir” col·lectiu, “intel·ligent” i elegant absent de dimensions problemàtiques inherents a les desigualtats–.

Aquest nou vocabulari s’inscriu en un vast espectre simbòlic, alhora unilateral quant al model de societat que propugna, des de “ciutats rebels” –per no dir “companys de viatge de Georg Soros, Open Foundation, Open Society, European Alternatives o Talk Real”– fins a “radicalització” –una conceptualització sorgida dels laboratoris de premsa policíacs i militars 1) que situa en el terreny individual un procés d’adscripció ideològica del qual es negligeix qualsevol contextualització col·lectiva (econòmica, política, social i històrica); 2) que els medis educatius han fet seva acríticament a fi de localitzar focus d’atenció i repressió atesa la detecció d’allò que classifiquen com a “radicalització islamista a les aules” (vegeu la col·laboració, a Catalunya, de les Conselleries d’Ensenyament i d’Interior en l’aplicació a les escoles i els instituts del Procediment de Detecció de Radicalització en l’àmbit de la comunitat educativa en el marc del Pla Operatiu Específic en matèria antiterrorista de la mateixa Conselleria d’Interior); i 3) que obre la porta a ampliar com a pressuposat “objectiu antiterrorista” tota actitud o conducta dins l’escola susceptible de ser interpel·lada com a políticament dissident amb relació a la ideologia dominant–.

O, encara més, des del concepte d’“eficiència” –postulació liberal d’una suposada racionalitat econòmica que, agermanada amb “maximització”, “augment de la productivitat”, “rendibilitat”, “competitivitat, “benefici”, etc., consagra l’homo economicus del capitalisme com l’única possibilitat de realització dels éssers humans– fins a la noció “expert” –nova representació d’una categoria social que se situa més enllà de l’esfera terrenal política i científica i que, a imatge dels capellans que imparteixen la missa (avui, els telenotícies), és convocada periòdicament (“avui presentem X, expert en...”) per fer entendre a l’audiència (els espectadors) com s’han d’interpretar els fenòmens socials i com cal actuar en societat–, el nou lèxic creix, s’estén i s’introdueix gradualment en tots els racons de la nostra experiència social i, és clar, a les nostres ments.

Som educats i ensinistrats a utilitzar acríticament els vells conceptes dominants –per exemple, “comunitat” (el qual remet a una homogeneïtat inexistent i bandeja “col·lectivitat”, concepte molt més precís respecte a les dinàmiques heterogènies que abraça tota societat); “democràcia” (tot subtituint l’excessivament violenta expressió “poder de la burgesia”); o “consens” (en voga des del 1977 i la dècada dels vuitanta per justificar el rumb de la “Transició” a l’estat espanyol, l’ús del qual ha estat reprès en el context del processisme estàtic)– i en certa manera encarnem una violència simbòlica interioritzada quotidianament al llarg de les nostres vides. Aquesta veritable estupidització del pensament mitjançant el llenguatge esdevé un baluard ideològic la superació del qual hauria de formar part d’una consciència política alternativa i emancipadora, llevat que vulguem acabar enxampats en la mateixa teranyina ideològica i de relacions de poder que pretenem transcendir.

Com a signe d’un saber compartit, per mitjà de la llengua transmetem una cultura política concreta o una altra: els generadors i difusors de la neollengua que ens ocupa en són del tot conscients. Bourdieu i Wacquant sostenien que els nostres referents lingüístics a escala política i ideològica no haurien de provenir l’Adam Smith Institute, la Deutsche Bank Foundation, la Fondation Saint-Simon, la Harvard Kennedy School of Government, la London School of Economics and Political Science, ni de l’FMI o el Banc Mundial, ni tampoc –afegim-hi– dels departaments de premsa de l’OTAN, el Pentàgon o la Conselleria d’Interior de torn, ni d’uns o altres conjunts de think tanks (“capses o laboratoris d’idees” que ajunten “investigadors” o “experts”). Si desitgem i necessitem comprendre i reconèixer el món, la vida, les societats, cal “exposar els cucs que s’amaguen sota les pedres”, en paraules de Jim Morrison. A través del llenguatge posem en circulació coses que signifiquen coses dins de marcs concrets de relacions socials: ni els sentits ni les finalitats d’aquestes significacions, però, es poden deslligar del context de relacions ideològiques, polítiques i econòmiques de poder que justifiquen l’ús d’una paraula o d’una altra.

L’antropòloga catalana Maria Jesús Buxó ens recorda que el comportament lingüístic obeeix a múltiples intencions i propòsits, i que la llengua no és pas “un substitut d’allò real, sinó un instrument per ordenar els conceptes a partir del qual es poden crear realitats”. Si podem interpretar els processos lingüístics en qualitat de vehicles simbòlics per potenciar i desenvolupar realitats socials, llavors resulta inevitable constatar la penetració d’aquesta nova llengua com l’enèsima manifestació de l’intent dels guardians ideològics del capitalisme per cronificar l’emmascarament de l’exhibició d’atrocitats provocades pels poders instituïts a la societat de classes d’Occident.

Al capdavall, invoquem un clàssic modern sobre els totalitarismes: la novel·la 1984. Orwell hi descriu el canvi de nom del Departament de la Guerra a Departament de la Pau, o l’envernissament lingüístic del centre estatal de tortura com a Departament de l’Amor tot seguint el model exposat a l’apèndix final del llibre, “Els principis de la neollengua”. Gairebé set dècades després de la primera edició del llibre, però, la guerra continua sent la guerra. Per més que els “experts” i els “assessors de comunicació” difusors de la neollengua –i tots els seus partidaris, seguidors i usuaris– en diguin pau.


Bibliografia
Bourdieu, p. / Wacquant, L. (2000) “La nouvelle vulgate planétaire”, pàg. 6 i 7, a Le Monde diplomatique (difós profusament a internet en castellà).
Buxó, M.J. (1993) “Lingüística”, pàg. 404-406, a Diccionario temático de Antropología. Barcelona: Editorial Boixareu Universitaria.
Delgado, M. (2011) El espacio público como ideología. Madrid: La Catarata.
– (2016) Ciudadanismo. Madrid: La Catarata.
Horta, G. (2010) Rambla del Raval de Barcelona, pàg. 66. Barcelona: El Viejo Topo.
Karsz, S. (2004 [2000]) (comp.) “La exclusión: concepto falso, problema verdadero”, pàg. 133-214, a La exclusión: bordeando sus fronteras. Barcelona: Gedisa.
Kuper, A. (2001 [1999]) Cultura. La versión de los antropólogos. Barcelona: Paidós.
Nietzsche, F. (2013 [1888]) L’Anticrist. Maledicció sobre el cristianisme. Barcelona: Llibres de l’Índex.
Orwel, G. (1984 [1949]) 1984. Barcelona: Edicions de 1984
Stolcke, V. (1993) “El `problema´ de la inmigración en Europa: el fundamentalismo cultural como nueva retórica de exclusión”, pàg. 73-90, a Mientras tanto, núm. 55. Barcelona.
Wacquant, L.  (2006, ed. revisada [1996]) Castigar els pobres. Barcelona: Edicions de 1984.
– (2003 [1999]) Les presons de la misèria. Barcelona: Edicions de 1984.
   (2007 [2005]) Pàries urbans. Barcelona: Edicions de 1984.
 

Del planeta Urras al seu satèl·lit Anarres en què té lloc la novel·la (editada el 1974 en anglès i el 2002 en castellà per Minotauro [Los desposeídos]), hi ha grups dhabitants que desconeixen el concepte de propietat:
són anarquistes. Llenguatge, semàntica i models de relacions socials.
LUrsula –lautora– és filla de l'antropòleg nord-americà
Alfred Kroeber (1876-1960) i de Theodora Kracaw (1897-1979), escriptora.

dilluns, 7 de desembre de 2020

Record de Kenneth E. Read (1917-1995), etnògraf a Papua (1950-1952 i estius del 1981 i 1982)

 A la nació Papua.

RECORD DE KENNETH E. READ (1917-1995),
ETNÒGRAF A PAPUA (1950-1952 I ESTIUS DEL 1981 I 1982)
[EL VIDRE AL COR, 25-VII-2016]
Gerard Horta

Avui, arran del microseguiment informatiu que faig del genocidi quotidià del poble de Papua Oest per part de l’estat d’Indonèsia, he anat a parar de nou al llibre de capçalera d’aquest antropòleg australià: The High Valley (1965), fruit del treball de camp que dugué a terme del 1950 al 1952 a Papua (sota la despòtica imposició colonial de lestat dAustràlia), fins a caure malalt a causa duna úlcera sagnant.

Clifford Geertz reivindicà aquesta obra capdavantera dins The anthropologist as author (1988, amb traducció al castellà dAlberto Cardín) en el marc de silenciament que ha acompanyat algunes de les etnografies més avançades dins l’univers antropològic. Read fou deixeble de la primera generació dalumnes de Malinowski, i sens dubte el seu apropament a la vida col·lectiva de la societat que estudià assenyalà un camí per a letnografia. A la manera ritual, el seu comiat de qui fou linformant principal devia comprendre tocar-se recíprocament els genitals... perquè linformant sentís [...], en la pressió de les meves mans, lúnic do que tinc, lúnic que necessito rebre. Tabú... dins el context del que qualificà com la tendència dels papús cap a l'excés per raó de la violència ritual de què fou testimoni i de la intensitat desbaratadora –amor, passió– amb què ell mateix hi visqué.

Kenneth E. Read (Sydney [Austràlia], 1917 - Seattle [EUA], 1995),
Mick per a la seva colla de companys.
  
He volgut reproduir-ne  alguns dels fragments de The High Valley que Geertz cità per il·lustrar el vertigen del treball de camp i les gammes dinàmiques de vicissituds, paradoxes i desplaçaments interiors i exteriors que hi estan associats, els trànsits i les gradacions diverses compresos en una pràctica la qual, durant més 100 anys amb tots els ets i uts, ha distingit lantropologia social de la resta de disciplines de les ciències socials o de  camps lligats al coneixement acadèmic. Així, Read escrigué...:

Lantropòleg que treballa sobre el terreny passa per una experiència única: ningú més no coneix d'una manera tan personal què és viure en una cultura del tot distinta. Els missioners no ho saben; els funcionaris del govern colonial tampoc; ni tan sols els comerciants o els exploradors. Només lantropòleg no vol res del poble amb qui viu; res, és clar, tret de... comprendre i apreciar la textura de les seves vides.

[...] Per què, doncs, hi ha tanta escriptura antropològica tan antisèptica, tan buida de tot allò que dóna vida a la gent? Ells són allà, clavats amb agulles com les papallones dins una capsa de vidre, amb la diferència, malgrat tot, que sovint no podem dir de quin color són aquests espècimens; i mai no sens han mostrat volant, mai no els hem vist patir o morir llevat d'una manera general.

[...] Crec que he estat en un estat permanent dacontentament. Si més no aquest és lúnic nom que se macut donar a un estat dànim en què la certesa de les meves pròpies capacitats i el descobriment del meu propi jo confluïen amb un sentiment de simpatia envers els altres i de gratitud per les lliçons que em donaven.

[...] El meu desig dexperimentar la naturalesa de la vida primitiva shavia convertit en una necessitat personal que per a mi era tan important com la contribució al coneixement que pogués fer amb el meu treball.

[...]  Aquest relat ha estat inequívocament subjectiu. He mirat de transmetre alguna cosa de lestil de vida dels papús... dacord amb com es manifestà davant dels meus ulls, filtrat per la meva pròpia formació, les meves fílies i les meves fòbies, i determinat pels meus propis punts forts i les meves febleses. Crec que la meva preparació professional nodreix una objectivitat que mha impedit cometre errors garrafals a lhora de caracteritzar-los, i mha ajudat també a veurem a mi mateix... més clarament. Amb tot, això no és el que hauria escrit si hagués estat motivat només pels cànons de lacademicisme professional, ni és, tampoc, tot el que hauria dit si el meu propòsit hagués consistit a revelar la meva identitat per complet. He intentat seguir un rumb intermedi entre tots dos extrems.
 

De tot plegat, Geertz en digué boires opalescents i ulls castanys parpellejant.

Experiència dun home –un etnògraf–, que es veia a si mateix vivint en un estat permanent deufòria... Qui no ha estat posseït per aquest estat en un moment o un altre del procés etnogràfic? Un estat acompanyat, abans o després, per la desesperació generalitzada –profunda, colpidora, implacable–, que el distingeix, també.

Coberta de la primera edició (1965), a Nova York.
També sedità en rus (1969), a Moscou.

Makis, Asem, Tarova, Goluwais... els seus sols noms feien ressonar en mi ritmes duna vida que en un altre temps mhavia semblat tan aliena, i que ara sortien de la meva llengua amb la naturalitat dels moviments del meu cor”.

Vegeu-ne lobituari que en publicà la University of Sydney. En reprodueixo un fragment sintèticament introductori sobre aquesta etnografia:

In Read's book, however, a cultural drama is being lived in the experience of Read: the passing of the traditional culture; the individual in the throes of being torn between the old and the new; and the dramatic ending of the story, in which Mick Read falls ill and has to leave New Guinea abruptly, literally carried out on a stretcher, not to return for a generation. In edition after edition –British and American and Russian editions, which are, by the way, still in print– Read's story of the Highlanders in a period of rapid change and symbolic pathos opened the study of humanistic anthropology for more than a generation of students around the world. Aside from the wealth of knowledge surrounding the Gahuku and their neighbors, about first contact and the unexplored areas of the region at the time, as well as the series of personal portraits of individual Gahuku that make up the bulk of the book by a man who professed to be anti-psychological in theory and practice, The High Valley offered a rare and vanishing glimpse into colonial and pre-colonial culture, the dynamics and turmoil of racism, pacification, cargo cults, missionization, and the mass transformation of local culture via technology and westernization writ large.

The book is intensely personal, and like the man himself, also intensely private. Read tells us that his time among the Gahuku was for him the best in his life,
I believe I was permanently elated. Along with the Diaries of Malinowski, The High Valley is a work that established the interiority of anthropology, its subjectivity and creative moorings, underscoring the way in which the method of fieldwork became the very thing itself that differentiated the strange from the familiar in that most curious of academic pursuits, anthropology, a point noted by Herdt and Stoller in their Intimate Communications. Indeed, Read's work is arguably the first subjective ethnography to take personal experience as' a part of what Waud Kracke has called the encounter with other cultures”. The writing was as important to the process as the field work for Kenneth Read, who loved to write. As he would sit at his typewriter (having never used a computer), he would pause and smoke and compose in his mind, and then place prose on paper. Seldom did he revise after the first draft; a text that did not meet his standard was discarded.

Read returned to the Gahuku for two successive summers, supported by a small grant from the Wenner-Gren Foundation, on which he wrote
Return to the High Valley (1986). He had already prepared some thoughts about how the Gahuku-Gama had changed in his chapter in 1984 on The Nama Cult Recalled. But he returned with great trepidation, wondering if he would be remembered at all, worrying that things would have changed so much, and that he would have aged so much that it would be impossible to do. But his experience was so exhilarating for him, and his adopted kin so kind, that he managed on his own money to return again for the following summer. After this he decided to write again and he threw himself into writing his last book as only someone who sees the end as a final tribute to the past can do. It is a compassionate book; moving, studied, angry, in love, in sadness, intelligent, at times maudlin, but filled with the pathos of a place and time gone awry, which only someone from another time can know, reminding us of his friend, Margaret Mead's, New Lives for Old, but subjectified and more personal than Mead, in a way that could only have been written by the author of  The High Valley. Some, such as Robert Edgerton, have claimed this to be even more beautiful than his first book.

La banda est de l’illa esdevingué independent el 1975, mentre que la banda oest roman ara sota dominació indonèsica. Quan Read tornà a Papua –a Gahuku–, als estius del 1981 i 1982, reconegué mons ja apamats en altres espais socials. El 1986 sedità Return to the High Valley, en què traçava les dinàmiques necessàriament i conflictivament canviants a què la societat que conegué shavia trobat encaminada.

Geertz resumeix així el xoc que Read hi traça: el poblat sha convertit en un poble amb els carrers pavimentats, amb subministrament públic daigua i electricitat; hi ha un hotel i una taverna; lalcoholització està força estesa; la gent vesteix sobretot al mode occidental; les cases són receptacles de conglomerat recoberts amb sostres de xapa ondulada; les cerimònies rituals principals ja no se celebren; el fonamentalisme cristià hi ha arrelat; lindret brolla de cotxes i camions rugents; les dones joves van a les discoteques nocturnes i veuen pel·lis de sèrie B; hom viatja més duna banda a una altra; els grups han intensificat els contactes; hi ha persones més riques que Read mateix... i el seu millor company –el de la ritual abraçada de lós– ha mort atropellat, el 1974, per un camió en una carretera mentre tornava a casa borratxo fent esses des del bar de lhotel... 

Els diners [diu Read] ara són importants..., el so de les flautes ja no sescolta a la Vall d'Asem, el paisatge té ara una buidor que abans no tenia, quan els joves apareixien de cop i volta dentre les herbes... Ara, els joves romanen tancats a lescola tot el dia.

Coberta de la primera edició (1986), a Nova York.

Aquesta vegada no em vaig plànyer gens danar-me'n. En realitat vaig sentir quasi alleugeriment en saber que em restaven només dos dies...

Per anar-ten, però, cal haver-hi estat. I sols letnògraf podrà dir jo hi era. Nhi ha, de fet, que mai més van tornar-ne. 

dijous, 22 d’octubre de 2020

Enric Casasses o el misteri creador de la revolució


ENRIC CASASSES
O EL MISTERI CREADOR DE LA REVOLUCIÓ  
[Punt de lectura. ENRIC CASASSES FIGUERES, I-1998]
Gerard Horta 


La poesia fa de mitjancera entre l’intemporal que ve de l’altra banda del vel i el temporal dels contextos humans expulsats del paradís. Els ritus d’aquesta poesia són implacablement innocents i paradoxals, plaents i commovedors, infernals i celestials, i l’Enric Casasses, en qualitat de trobador de les deu mil praderes d’un continent en erupció perpètua, els ha executat. Ell encarna i transcendeix la mística poètica de l’heroi, aquell que en nom de si mateix conquesta a preu fet el camí cap al coneixement i la llibertat. L’import a pagar en aquest pas està fet de sang i fetge, d’ossos esquinçats i consciències esberlades, de fragments i pèrdues i, al capdavall, de trobades i vincles i trossets de vida i torrents d’existència. Són trànsits abordats des de la necessitat més devastadora de totes: que l’esperit es mogui, perquè si no és així petarà de dol i desconsol, perdut al bol del món; són trànsits que ens fan recórrer el trajecte comprès entre la dissociació i la fusió –és a dir, el que va del desert a la terra promesa–, a partir no pas de voluntats de fer, sinó d’actes. Les paraules de l’Enric són actes, en efecte. Amplificar les dinàmiques d’una vida viscuda així conflueix amb la profunditat imprescindible de saber tallar de mil maneres diverses una patata, de relligar la lletra estranya amb el mot del demà, la qual cosa condueix tant sí com no a experiències trasbalsadores, per exemple aprendre a compartir els quatre grans d’arròs i el crostó de pa que duem al sarró en honor de la misericòrdia i el rigor, l’amistat i el ritme de la respiració. Ell acull amb calideses i expressivitats noves i antigues, amb tempestes clares i aigües tranquil·les, l’ocasió de la mirada de la pagesa que cuina patates fregides per al seu home i per a la canalla, i l’ocasió de l’obrer que cuina per a la seva dona i per a la quitxalla, i l’ocasió dels al·lots que cuinen per al veïnat i per als companys de la ciutat del jardí i per a mussols i cargols i  gossos de la nit i gats de la muntanya. Això no és poesia, això és incendiar els sentits per virtut de l’acte creador per excel·lència: afrontar el misteri de les flors i de la sang.

Fotografia de Carles Fargas
(quan no nindico la font és perquè ho desconec).

L’obra escrita d’aquest humà entre humans nodreix al seu si el rugit suau i alhora inclement de la poesia lliure, veritable filla de l’amor i de la gana –això no és pas una metàfora: filla de l’amor i de la gana, sí–. La mena de poesia que no s’allita amb les paraules pel full salarial, els reconeixements terrenals o les al·lucinacions egoiques. L’ànima poètica de l’Enric abraça les terres, en conjunt inexplorades, contingudes entre Guillem infinit d’Aquitània i Joan Brossa, entre la tradició sàvia del poble i l’erudició  màgica i matemàtica de les constel·lacions dels blaus del cel de la nostra història. De la seva flama en surten espurnes de Llull i Ausiàs Marc i Salvat-Papasseit, i de Baudelaire, Maragall, Maiakovski, Char i Verdaguer, i dels gitanos de la Plaça del Raspall del món,  i de quatre-cents joglars més que han passejat per l’amor i la mort plantant cara a l’huracà, abocant-se a l’abisme, acaronant el vent, desafiant el terrabastall de la il·lusió per erigir la casa, l’squat, de la comprensió.

La unió transcendent entre Isabel de Villena –dona que creà escola– i l’alquímia hermeticopornogràfica del cor d’Europa –escola que ens inicià als misteris de la dona... i de l’home– infantà el nostre trobador paradigmàtic del segle XX, faedor de faules esveltes i textos vius contínuament en moviment. Escridassar el silenci i aquietar el bram, bordar com els gossos de consciència infausta i tronar des de la selva, remorejar sonets en forma de jocs i laberints i  dansar seguint els sons de la serp, acolorir pàgines esgrogueïdes i muntar a l’autobús imprevisible enllà de la raó és a l’abast –però ell ho ha realitzat– de tothom i totdon, llevat de l’àmplia gamma d’oficinistes de la cultura –els qui viuen de la creació d’altri sense crear–, una gentalla que, entestada a reduir la creativitat a un espectacle sobre la mercantilitzada misèria espiritual dels esclaus, va ignorar durant vint anys la poesia de Casasses, marginant-la al camp del silenci que et fa créixer. Malgrat tot, al llarg d’aquest període, el nostre poeta ha sabut desempallegar-se de fuetades envejoses i no ha parat d’escriure i navegar a l’oceà liminar de la seva pròpia  vida. I jo us dic que aquesta escriptura, a fe de món, participa d’una manera activa en l’ànima d’un bocí d’humanitat anomenat (els) Països Catalans. Si algú ha rodat per aquestes terres belles i maltractades reconeixent-les i reconeixent-s’hi a cada pas, compartint la llengua comuna dels gitanos erectes de Perpinyà i de les valencianes de tarongines dilatades del sud, aquest algú és ell. La seva intenció ha superat marges, modes, exilis i models, per això no es pot cenyir l’escriptura casassiana com a gran fruit, un altre, de la poesia catalana de l’últim terç del segle XX, ni de bon tros: aquesta escriptura té clavat al cor el viatge pel lloc salvatge, i està compromesa amb la vida del seu temps d’una manera tan bèstia i tan tendra que ha acabat situant-se enllà del temps mateix, fins a accedir als principis que regeixen l’univers, que són els mateixos que regeixen la vida del carrer i els batecs del cor de les persones. I és preferible accedir al misteri de la creació que no pas al despatx dels senyors. No hi ha barrots per a la llibertat, ni comptes corrents per a la virtut fraternal de l’univers.


L’Enric Casasses simbolitza el bard al foc traçut i intuïtiu de l’avantguarda, cantant-nos l’amor que desbarata tots els sentits, en paraules sagrades d’Arthur Rimbaud. Això només és a l’abast dels éssers lliures, dels qui relligant-se a si mateixos es transformen, perquè transformant-se transformen el món. Ei, Europa, celebrem-ho. (Benvinguda, epifania.) Hola Enric, hola germans!

dijous, 8 d’octubre de 2020

Un, dos, tres, quatre, cinc: poètica catalana dominant (madmixversion)


Gravat de la coberta: Pilar Estebanell.

Un, dos, tres, quatre, cinc:
poètica catalana dominant
(madmixversion)
[NIT A CHIAPAS, Edicions 62-Empúries, Barcelona, 2000]
Gerard Horta

                        Vaig rebentar una lluna  artificial
                        com si fos un professional,
                        un malfat, un animal
                        destrossaglobus, un nazi matamoros,
                        un d’aquests frívols avars,
                        esquitxos poc amables
                        de pensaments mesquins
                        enfilant-se, ups, per destins
                        oblics com garrins secs –ecs–, pus, grans,
                        tics, grossos i nassos, grassos i prims.
                        Fam i festins.
                        (De trossos n’hi ha a cabassos,
                        de complet només n’és
                        qui venç les seves pròpies esfinxs.)
                        I a continuació, la lluna, la vaig recompondre
                        –mala consciència–.
                        (La involució és el maig a fondre:
                        mare paraciència.)
                        N’hi ha que s’autoqualifiquen
                        de  “poetes”, grises animetes,
                        són escorpins, piquen, ambiciosos
                        tenen metes, despatxos
                        i botiguetes; pretensiosos,
                        dels planetes en fan
                        asteroides paranoides
                        que venen com si fossin pisos,
                        en això no hi ha matisos.
                        Amaguen les entranyes
                        al fons dels baguls
                        i esdevenen
                        funcionaris “culturals”,
                        fal·lus incompetents, inútils i ganduls,
                        anus bruts que caguen demòcrates
                        i aristòcrates, burgesos i “creadors
                        progressistes”, bombardejos ufanosos
                        d’entremesos luxosos
                        del capital enaltidors,
                        saberuts de boquilla, analistes
                        ben considerats, prepotents ben pagats,
                        analfabets funcionals. No els emprenyis: són
                        “artistes”,
                        propagandistes,  cabuts “emprenedors”,
                        ferralla, xavalla i manilla d’apagada cerilla,
                        poetets i poetessetes
                        en fortors
                        de plom de pessetes,
                        voraços moribunds
                        sotsobrant
                        per les monedetes
                        en basses enfangades,
                        hipocresies llustrades,
                        embafadors de poca conya,
                        incapaços tremebunds
                        proposant
                        sense vergonya
                        revitalitzar el mercat d’esclaus i cagades
                        mitjançant la venda de jous
                        i masses descentrades;
                        porca malifeta, tristos auguris, naus enfonsades,
                        adversitat extreta de rara treta
                        permesa en norma dreta. Trencats els ous,
                        fossats curulls de cocodrils traginant
                        comptes corrents, mercadejant –tafurs–
                        els contes i el no-res,
                        ¿ens adoctrinareu en eufemismes rítmics
                        d’una manera reiterativa i discordant?,
                        ¿ens convidareu a pícnics
                        en la pradera interactiva i al·lucinant,
                        realitat virtual de l’oficinista petulant?
                        ¿persistireu a estigmatitzar l’animisme?
                        ¿ens ensinistrareu a vampiritzar el proïsme?
                        ¿a esquarterar les entranyes
                        dels outsiders, dels marginats?
                        I els poetes pobres, ai,
                        els dels camins “amagats”:
                        narcisisme, presumpcions,
                        mediocre preciosisme,
                        alguns cops –¿coma?– males intencions,
                        imatges: jo, jo, jo;
                        miratges: oh, oh, oh.
                        Un jo repetit fins a l’hora
                        de fer nonetes,
                        un oh avorrit dins o fora,
                        un ser pastetes,
                        l’ego com a full d’ingressos i despeses:
                        jo et somric i tu m’afirmes,
                        si beses mon melic et confirmes,
                        sóc poeta bo –en la foscor–,
                        sóc pometa –podrideta, mala maror–.
                        ¡Per déu, si no s’hi veuen!,
                        ¿què en treuen
                        de tot això?
                        I –“I...”– els crítics literaris,
                        guturals eraris
                        tòpics típics
                        frenètics llepaires
                        els criticaires, trinxeraires
                        que no repliquen
                        perquè s’apliquen
                        a aprendre a comptar:
                        ¡un, dos, tres, quatre, cinc,
                        dinerets, calerons, ara vinc!,
                        ¡calerets, dinerons, enxampar-ne, pillar-ne, ja en
                        tinc!
                        Una crítica literària
                        en avantguarda
                        imaginària,
                        ¿sensibilitat, coneixement?,
                        cretinitat a l’antípoda d’enteniment,
                        continent i contingut,
                        un, dos, deu milions, no hi fa res...
                        que bé que entenc, cervell espremut,
                        les xifres del rebut,
                        escriuré un llibre,
                        seré pometa podrideta, dos 
                        llibres, corro, em trepitjo el morro,
                        criticaire pometa, ¡un, dos, tres, quatre, cinc,
                        bancs, llibretes i caixes: sóc aquí!
                        Rates agarrades:
                        dir “sis” no compensa.
                        Llémenes arrapades:
                        ¿el “set”? ¡inconegut!,
                        és a dir, no existeix
                        (deslliurat del prec de sentir, no pateix).
                        El “vuit” no, mama,
                        que temo la nit.
                        El buit no, paròdia de fama,
                        que em llepo el dit
                        perquè em mireu,
                        així eludeixo oblit
                        de sorda trama
                        –¿absència de pare o presència de mare
                        o transferència densa o a l’inrevés?
                        ¡¡¡Llarguíssim, escruixidor etzzzètera!!!
                        Indoctíssim distribuïdor de lletra:
                        tot en vós és nyepa, fingit bes
                        de grotesc emperador,
                        enze voluptuós,
                        ¿et trenco la cama i t’enterro al bassiot?
                        ¡Psicobèstia, serial killer,
                        black poetry, big colobrot!–,
                        mmmm, bandera roja i brigate rosse...
                        ¡oiga señor, un Martini seco por favor!,
                        i l’un, o l’altre,
                        penjat d’un pont,
                        escridassant l’invisible:
                        ¿on sóc, què faig, què vull?
                        (roc, raig, remull),
                        ¿què és la vida?
                        (¿pedaç inadmissible?
                        ¿mirada sense mida?
                        ¿desfermar l’incompatible?).
                        Regressen ressons
                        de tempestes passades:
                        ¡transgredir, contravenir,
                        transmutar, viatjar
                        fins als límits
                        externs de l’atmosfera
                        –tímids, fraterns–,
                        diguem-ne exosfera,
                        i voltar cap
                        a l’espai on no s’ha vist mai
                        rodar amb el nap
                        a l’hora de sopar,
                        allà on els arbres
                        neixen alts
                        escapolint-se d’esperit esporuguit
                        i els raves
                        creixen blancs
                        i lluents,
                        alliberats de crispació
                        per teixir estimació –¿fruits?–
                        a déus profans resplendents
                        ¡més d’un cop –tornem-hi– per humans atemorits!
                        –estigueu amatents: el que us ve us pretén.
                        A baix, a l’infern,
                        afanys pomposos
                        –guanys sucosos–
                        d’historiadors cronistes difamadors
                        de pobles i cultures,
                        –robadors de mobles,
                        socis antiquaris d’explotacions futures–
                        que no s’han estudiat
                        ni a ells mateixos,
                        que no s’han atansat mai al riu
                        per veure-hi peixos
                        avançant junts pels relleixos
                        de la paret del niu de la imperfecció.
                        ¿Acadèmia?, ¡pol·lució!
                        Bossa bruta de farsants capgrossos,
                        fardells sinistres,
                        pixavagants llardosos,
                        quadra de mossos malignes.
                        Mamarratxos fidedignes, malverseu
                        el que mireu, energies i vidències,
                        comunitat rompuda, fraternitat fumuda,
                        heu potejat sincer estendard:
                        ¿hi ha res de què no us hagueu aprofitat?
                        Veritat rude, tinc set,
                        ma garrafa vol líquid
                        diferent d’aquest, 
                        no he arribat a l’amor solar
                        per vosaltres, porucs,
                        no he capgirat la fredor mortal
                        pels sapastres, rucs.
                        Sou necis, abusons, escanya-rals,
                        copistes extraviats en catequismes que teatralitzo.
                        Per això, indignes, us profetitzo
                        que al judici les vostres testes rebran
                        del magne tigre l’últim grrrgrgan,
                        el darrer desfici,
                        les bastonades més punyents,
                        clatellades convenients
                        al vostre malson llarg, mera caritat
                        en era d’incredulitat:
                        per esmorteir tal sofriment
                        no hi haurà ni cos ni paravent
                        –no hi ha roba ni ombrel·la per a aturar
                        divina mala llet–.
                        (¿El totpoderós traficar? ¡Au, va!)
                        No encebo les engrunes de la rancúnia,
                        tampoc no respecto les espurnes de la tírria,
                        ni ràbia, malícia i esquírria.
                        Hem d’abatre les veles
                        no de la nau
                        ni de la guerra ni de la pau,
                        sinó d’aquesta barcassa,
                        vella carcassa
                        de mala mort
                        que no salvarà
                        ni un cop de pala
                        ni un poc de sort.
                        Res a batre.
                        Mascarada, barraca
                        guarnida amb collars de perles
                        –que amb les ments esberles–
                        i calçotets de seda, fira de pira
                        per a l’òpera de la gran veda
                        dels trossets supervivents de germanor,
                        atractiva melodia
                        sota síncope, tonyina col·lectiva i estupor.
                        Veus aplegar-se
                        reus matar-se
                        vells i joves
                        ventar-se els anells
                        –¡imbècils dobles, al quadrat i a parells!–
                        i somriure’s i fer-se costat,
                        malviure i reviure, colonitzar,
                        tocar la fava, empixonar,
                        sacrificar la pava al sopar,
                        en aplaudiments burxar, clíniques trobades,
                        patològics agraïments, celebracions,
                        seleccions, premis, usurpacions,
                        subvencions, publicacions,
                        romanços, vacuïtat, martingala,
                        enganyifa, trampa, mala passada.
                        Els de dalt i els de baix,
                        a tort i a dret,
                        cremant matolls a preu fet,
                        convertint jardins en passadís estret. 
                        Expiació, allunya’ls en l’abisme
                        pregon. Foc purificador
                        –ai proesa, si em moc executor–,
                        allibera’ns d’aquesta pústula
                        hipòcritament pusil·lànime,
                        purrialla tèrbola, corrupta, culpable,
                        ominosa, execrable, compulsiva,
                        odiosa, repulsiva, abominable.
                        Passió, esvaeix-ne els pecats
                        mil ocasions penjats
                        en la terra acollidora
                        de la còpula celestial, t’ho prego.
                        Ma nina no te la nego
                        però endevinar la mina,
                        el sot i la cavitat,
                        paisatge brillant
                        i so quiet
                        no m’és fàcil, sóc excèntric, retardat
                        del demà, fetitxe avançat, talismà col·loquial,
                        antiheroi de temps que no ha arribat,
                        prodigi jactanciós connectat a exorcitzar
                        el conjur de l’adversitat impermeable,
                        albufera d’un avui ensucrat, anar dient
                        que el passatge bíblic tira endavant
                        mentre miro expectant aguaitador concitant,
                        disbarat conspicu,
                        ¿serà oratge nuclear
                        o terrabastall de blancor?
                        ¿Sóc algú per a apaivagar
                        fúries que provenen del centre del món?
                        (Per ventura alguna cosa més que un malnom
                        –l’aventura, l’una, més que rosa és malson–.)
                        Aquests exigus cretins,
                        radiats de bajanades, fètids d’esplins,
                        aclaparadorament majoritaris,
                        ordinàriament ferins,
                        majoritàriament nimis,
                        nímiament pèssims, ¿exploren?
                        Devoren i consenteixen mamelles siliconades,
                        repeteixen cantarelles gastades
                        fins a la fi dels tristos mots suats
                        com els mistos xops, inutilitzats
                        –rovellats, repetits,
                        magrejats, pervertits.
                        Menys que garrepes: ¡zero!
                        Per no ser, no són companys
                        ni de les amebes ni del credo.
                        Nois, desbaratem el terror,
                        jo aquí no m’hi quedo.
                        Un prec sever, manifestat al públic
                        –un deix rebec, expressat al púdic–
                        constata que el que és fora d’un
                        és dintre d’un,
                        tot és un punt
                        al lament que et té present.
                        Així doncs, juxtaposem  jornades
                        neguitoses, esforços sincers,
                        visions il·luminades.
                        Expandirem substàncies d’acràcies noves,
                        antics aplecs per a l’acreixement, ¿aclarirem
                        pràctiques amargues per a despatxar
                        amb formalisme intranscendent
                        impostors que torregen enmig
                        del ciment devastador?
                        Esquitx de voltors,
                        pigment lúgubre,
                        fanfarrons perdonavides
                        els del consell de supervisió.
                        No escolten pas, els senyors:
                        parlen, escriuen, classifiquen,
                        pontifiquen, oculten, silencien
                        (editorials, diaris, ràdios, televisions,
                        universitats: discursos delirants,
                        dansarins cadavèrics
                        de simfonies hivernals).
                        No m’atabaleu, al cap i a la fi,
                        paraules no n’hi ha
                        ni de teves ni de meves,
                        pertot musiqueries cegues,
                        tripijocs de bledes...
                        Volia iniciar-vos en la composició
                        dels indis blaus
                        de la tribu del punxó,
                        preparats per a fer la gran funció.
                        Però se’ls han polit tots.
                        Occidors: n’heu fet una figura
                        retòrica, de cada un dels membres amputats,
                        dels terrossos incinerats,
                        de les mítiques demències
                        del líquid vermell de les benevolències, 
                        n’heu fet aquesta “poètica catalana dominant”.
                        No tot és clar, no tot és angost,
                        no tot és rar, no tot és tosc:
                        hi ha paraules –la mena de paraules que abracen
                        l’univers, les que no s’esborren
                        ni es disfressen ni es desplacen
                        ni s’engeguen ni s’escarrassen
                        ni s’estressen ni s’escorxen
                        ni es fatiguen ni es pluralitzen
                        ni s’entatxonen ni s’envegen
                        ni s’encarreguen ni es conxorxen
                        ni s’informatitzen ni es rabegen–
                        clavades al mirall de l’eternitat,
                        de vegades fixades a l’espill de l’anonimat
                        al llarg de la nostra rosa
                        arrelada a l’ombra
                        sobre dies i vents i vins i harmonies.
                        Homenatgem
                        predecessors savis, transoceànics rebesavis
                        del poble a tocar,
                        que no és on ets, sinó al costat.
                        Tanmateix, els qui cimegen excel·leixen, 
                        i se’ls han polit. Han arrasat tòtems,
                        tipis i poblats. Se n’han afartat.
                        I els falsos conductors
                        –els presentadors, el panorama,
                        periodistes mancats, de fal·làcies faedors,
                        justificadors de la fàbrica, els abusos i l’explotació,
                        els planificadors de l’holograma
                        literari, sols televisius
                        tan folgosos, estúpids gasius per naixement
                        precari,
                        els qui es gronxen en la importància personal,
                        els qui rodanxen la geografia del genial–
                        d’avui són els mateixos, 
                        i cada cop n’hi ha més de mateixos,
                        i més merda al carrer i l’aire que put
                        brut i la vida que truny
                        i retruny i peta i rebenta
                        i esclata i t’espanta i t’atreu
                        i t’enxampa i t’encoloma
                        i t’enrampa i s’aploma
                        i et crema i t’ensordeix
                        i et frena i et cobreix
                        i t’esclafa i t’eleva
                        i t’aplaca i et releva
                        i et mira i t’alimenta
                        calenta calenta calenta.
                        Yo la tengo
                        (dura). Una vida electropura.
                        En un temps altre
                        hi hagué índies i indis catalans,
                        gentilesa als cors
                        sang al paisatge
                        música a les muntanyes
                        al cel coratge
                        llibertat a les presons.
                        Vam ocupar boscos i fàbriques
                        i vam ensorrar els motors
                        i ens bellugàrem amb veles
                        al vent emissari de tots els consols.
                        ¡¡¡El vent emissari de tots els consols, eh!!!
                        Observeu els senyors,
                        amb quina lleugeresa arramben els termes
                        als confins de la masmorra,
                        com els qui esclavitzen dofins a cops de porra.
                        ¿No sueu, cabrons?
                        Tanta densitat de toxines, deu ser
                         –criminals destinats a les dioxines, és cert
                         (empasseu-vos benzina i PVC).
                        ¿No tremoleu? Immòbils, estàtics,
                        de telespectadors fanàtics guiatge,
                        amb prou feines canviar
                        un hàbit de prestatge.
                        No us moveu,
                        no albireu eines per a jugar
                        al trànsit, superar el muntatge.
                        ¿Què batega bum-bum?:
                        ¿els mecanismes secrets
                        de maquinàries malaltisses?,
                        ¿en comissaries... rutinàries pallisses?,
                        ¿una bomba, uns escombra,
                        un petarrot pataplof, el Dr. Carl Orff,
                        el cotxe, el conductor, la torre d’alta tensió?
                        ¿Embadoqueu intel·lectes crèduls,
                        entabaneu cenobites predilectes, trèmuls,
                        ordre d’altra dimensió?
                        ¡Merrameu! ¡Combat!
                        ¡Bonifacis, feu-me costat!
                        ¡Aquanautes, deixeu enrere els sentiments,
                        volem! Ultrapassem la sagacitat,
                        el murmurejar, les estafes contínues
                        d’aquells que ens volen manar
                        –merda d’autoritats
                        de municipis, nació i estats–.
                        Patriotisme és feixisme,
                        independència és revolució
                        (he nascut als Països Catalans,
                        una part de la creació
                        –el permís me’l dono jo, ¿qui si no?–).
                        No demano plor,
                        ni fer mal a ningú,
                        viure tan sols, un gros retoc.
                        Conflicte, soroll eixordador...
                        escriure silencis, ejectar
                        paraencícliques en papers usats,
                        rebregats, contaminats,
                        amorfa paraplegia occidental. Detonar,
                        desmaquillar, compaginar declivis incessants,
                        decrèpits, navilis pretèrits.
                        He galvanitzat gamarussos
                        amb un somriure, amb un somriure
                        m’he ficat en deu mil embussos,
                        he arrebossat patates...
                        –igualment, he amanit mentides
                        i pastes farcides de remordiment–, 
                        he rebentat llunes artificials,
                        he encavalcat quatre-cents enganys,
                        he desatès penes rígides,
                        m’he despullat  per distingir les gammes frígides
                        de la blasfèmia i consagrar allò de què m’he
                        desprès
                        a experiència d’intuïtiva intel·ligència,
                        sentit de les coses.
                        (De les noses se’n treu profit, paciència.)
                        He vist i he estimat
                        la Terra en flames.
                        Una festa (a Chiapas, on sigui, és):
                        s’hi eleven tons aguts i greus
                        davant llavors d’altres móns, 
                        i diuen: per a nosaltres re; per a tothom, tot.
                        Sons de joncs d’erudicions pietoses
                        de portes a eternes raons.
                        Ho teniu al davant, a l’aire,
                        al vostre abast,
                        fregant el caire
                        del nostre desgast
                        i no en voleu aprendre,
                        i no ho voleu pretendre.
                        ¿Com és possible? La poètica catalana dominant,
                        mimètica de la palangana benestant,
                        una condició moral escandalosa...
                        previsible fecalitat descoratjadora.
                        Viaranys insans de l’evolució,
                        declinació global d’utopia galdosa,
                        propugno el retorn d’aquests deficients
                        a les urpes de la perdició.
                        L’art continua dessagnant-se en l’ofuscació del
                        carrer
                        de la sorra del mar,
                        com el mal peu en veure l’esquer
                        de gorra aliena que pot trepitjar.
                        S’ha de fer:
                        la vida quotidiana és batalla fonamental,
                        baralla elemental
                        a vida o mort. Estimar, amor...
                        Serà gresca grossa
                        i la farem, a fe de món
                        –a quin preu, però...–.
                        Plantar-hi cara
                        com si fóssim un gos
                        i travesséssim un bosc
                        ple de monstres, entorn fosc,
                        travessia sense retorn...
                        xicotes, xicots, ¿sabeu
                        de vertigen, basarda i paor?
                        ¡Som gossos i gosses
                        –n’hi ha de negres, bordes i rosses–,
                        en som un, tres o dos,
                        alegria i humor
                        jo sóc tu
                        tu ets jo
                        versions remesclades
                        percepcions revisitades!
                        Si t’hi poses,
                        mots tendres
                        idees corbes
                        i bacones joioses:
                        ¡¡¡HAU!!!