divendres, 30 d’octubre de 2020

Representació i deliri: de la revolució com una necessitat imperativa

 Treballadores del tèxtil (Barcelona, 1936).

Representació i deliri:
de la revolució com una necessitat imperativa
Gerard Horta

I
Si s’anomena deliri qualsevol estat en què l’esperit va més enllà de les dades immediates de la intuïció sensible i projecta els seus sentiments i les seves impressions sobre les coses, potser no hi ha cap representació col·lectiva que, en algun sentit, no sigui delirant.” Durkheim ho escriu a Les formes elementals de la vida religiosa (1986 [1912]: 243). Dins el context d’aquesta trobada, els conceptes de veritat i revolució apareixen com a expressions figurades de la societat, impliquen models de relacions socials i de representacions del món. La ideologia dominant a la societat capitalista concep com a democràcia un model social falsament integrador de pluralitats de perspectives: sobrevivim sota un ordre social basat en l’explotació, el control i l’estupidització a través de la més absoluta mentida.

Partint no pas de les semblances sinó de les categoritzacions concebudes com a diferències, oposant-hi els termes extrems, el filòsof mallorquí Ramon Llull (Palma, 1232-1316) en féu sorgir les mediacions que s’hi donen. Per això Lévi-Strauss proclama [1] el lligam de l’estructuralisme amb el pensament de Llull en qualitat de sistema lògic que, als segles XIII i XIV possibilita d’inventariar les relacions entre els conceptes i els éssers i “posar la noció de relació a la base del mecanisme del pensament” (Lévi-Strauss, 2005: 17-21). Des de l’antropologia s’entén que una categoria, una explicació, un esdeveniment, un procés social mai no es poden entendre com un absolut més enllà del temps i de l’espai, més enllà dels contextos socials i culturals en què pren sentit –es tracta doncs de l’antropologia com un saber antiessencialitzador–. Per entendre una categoria cal observar quina relació manté amb les categories que l’envolten, i com aquesta relació s’encarna socialment vinculant-s’hi pràctiques i representacions [2].

Si per Clifford Geertz “el que les persones creuen és tan variat com el que elles són, una afirmació que té la mateixa força quan se n’inverteixen els termes”, aleshores no seria desdenyable situar aquí l’avinentesa de la percepció d’acord amb la qual els esquemes culturals són “models [...], sèries de símbols les relacions dels quals entre si modelen les relacions entre entitats, processos o qualsevol sistema físic, orgànic, social o psicològic al «formar paral·lels amb ells», a l’«imitar-los» o al «simular-los»”. Som davant de la categorització models de/models per a la realitat: els primers funcionen per representar processos ja estructurats com a tals, de manera que la seva estructura s’expressarà en un altre medi; els segons ho fan per subministrar fonts d’informació en els termes dels quals es puguin estructurar altres processos (Geertz, 1990 [1973]: 115 i 91-92).

És a dir, en un procés o en una situació social, s’hi manifesta l’atmosfera del món i alhora a través d’aquest procés o d’aquesta situació –gest, paraula, ritus, signe– es modela l’atmosfera del món, d’acord amb la imatge que ofereix Geertz. Si la cultura apareix com una xarxa de significats, racionalitzacions i relacions de poder, resulta obvi que la xarxa està foradada –en el cas del diàleg entre un fidel catòlic i el seu déu, en funció de la direccionalitat del diàleg un pot ser considerat un bon practicant o bé un esquizofrènic–. I el poder de la classificació opera conseqüències benèfiques tant com malèfiques sobre les persones i les col·lectivitats. Sperber (1988 [1974]) manté que per entendre una representació simbòlica (un tòtem, l’esperit que investeix un mèdium, la bandera del Barça, la bandera catalana, els conceptes de la veritat o la revolució...) no hem de mirar el símbol directament: el símbol és com un focus de llum, si mirem el focus ens enlluernem i no veiem res. Hom s’ha de fixar en la llum que projecta el focus, cap a on es dirigeix la llum, què il·lumina, és a dir, com es manifesta socialment, què canalitza i cap a on vehicula pensaments i accions socials. Per aquesta raó Lévi-Strauss afirmava que el símbol és sempre més potent que la realitat que simbolitza: aquest focus de llum és susceptible d’il·luminar qualsevol terreny de la societat.

No pretenc convocar interpretacions hiperrelativistes ni tampoc fonamentalistes, hem d’aprendre a conviure en un cert relativisme i en la ignorància de no conèixer-ho tot, ara bé, a la base de la nostra capacitat per situar explicativament la necessitat d’una certa veritat i d’una certa revolució, hi ha la nostra experiència del món i de com ens hi situem. Les representacions religioses, igual que les representacions derivades de la política, el parentiu o l’economia són maneres de conceptualitzar la societat, el món, les relacions de les persones entre elles i amb el que els envolta. Els humans donen sentit a la seva experiència en el món a través de dispositius classificatoris a partir dels quals la societat opera. Segreguem cognitivament la realitat i així la pensem. Hi ha veritat i mentida; hi ha l’estat de les coses, el manteniment de l’estructura i la revolució. Hi ha el sentit burgès o qualsevol sentit i hi ha el dadaisme que trenca tots els sentits –intencionalitats, orientacions, interpretacions, significacions, representacions–, revolucionàriament.

Durkheim afirma que dins l’esfera diguem-ne religiosa aquesta classificació distribueix les coses en sagrades i profanes. Però una cosa –un objecte, una persona, un déu– són sagrats perquè la societat els converteix en sagrats respecte al que no n’és –el profà–. Aleshores, el camp del sagrat seria aquell destinat a produir i legitimar o deslegitimar socialment la realitat. Per això Émile Durkheim, i amb ell Marcel Mauss i Henri Hubert, entenen el sagrat com una potència, com una energia que es pot instrumentalitzar amb finalitats divergents, bé transformadores o bé estabilitzadores del model social [3]. Com assenyala Durkheim, “és una veritat eterna que a fora de nosaltres existeix alguna cosa més gran que nosaltres, amb la qual ens comuniquem”. Què és aquesta cosa? La societat!

Milers o milions de persones, una o moltes societats guiades o enganyades per les seves passions irracionals poden creure en idees que són tan fantasioses com els productes d’un sol individu. Una altra cosa molt diferent és que aquestes emocions viscudes intensament puguin esdevenir la més poderosa força d’acció social a través de construccions ideals posteriors. Com diu Durkheim “no hi ha res més poderós que una il·lusió compartida”, per això escriu el 1912 a Les formes elementals de la vida religiosa que “les creences només són actives si són compartides” i que “la fe és, abans de tot, un impuls per actuar”.

Lévi-Strauss es preguntava (1991 [1968]): “Què hi ha aleshores a la base de la religió? La capacitat de creure o la capacitat d’elaborar un objecte de creença?” Què hi ha aleshores a la base de qualsevol de les nostres representacions de l’experiència del món? La realitat no deixa d’aparèixer com el fruit d’un consens o convenció, o d’una intensa i persuasiva imposició interioritzada col·lectivament. I en aquesta mateixa mesura la veritat i la revolució apareixen com el fruit d’una construcció social –és així que el pare de l’etnografia, Bronislaw Malinowski, concep la història com el mapa mitològic dels occidentals–. Mauss i Hubert ens fan entendre el 1902 que és la societat, és l’opinió de la societat que hi creu, el que crea el mag. És la societat que atribueix a la bata blanca del metge el poder, el poder de la ciència (efecte placebo: receptar una pastilla amb bata o sense bata: efectes? Millor amb bata!; un procés o un fet social, sortir a la televisió o no sortir-hi, ¿veritat o mentida, criptopolítica o realitat?). Com a antropòlegs no ens interessa l’autenticitat o la fal·làcia d’una pràctica o d’una conceptualització determinada del món o de les relacions socials, sinó què s’hi vehicula socialment: simbòlicament i empíricament, expressivament i instrumentalment.

Un altre antropòleg francès, Hell (1999: 7), assenyala que el 1246, en la resposta del Gran Moghol Khan Güyük adreçada al papa Innocenci IV, el Gran Moghol li diu: “Car si l’home no és la força de déu, ¿què podria fer en aquest món?”. La força de déu en els cossos del món: Walter Benjamin escrigué que “només si cos i espai imaginatiu es compenetren en si mateixos la tensió revolucionària esdevé enervació física col·lectiva, i tota enervació física del col·lectiu esdevé descàrrega revolucionària: només aleshores la realitat s’haurà superat a si mateixa tant com exigeix el manifest comunista”. ¿Cal evocar la imatge dels militants anarquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) o dels comunistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) fent sessions mediúmniques al front de guerra el 1938? Cossos que defensen la revolució, la llibertat, la realitat superada, oferint-se un cop més a l’invisible inconscient del món.

Com es poden conformar representacions en què categories enteses habitualment com a associacions de discriminacions binàries –esperit/matèria; ciència/religió; fe/raó; cel/terra; veritat/mentida; ordre establert/revolució– passen a esdevenir reconciliables, necessàriament complementàries? La percepció entre sanament individual i salvació col·lectiva és dinàmica en la mesura que la veritat, més enllà dels dogmes i les autoritats terrenals, es constitueix en el resultat de l’evolució d’una raó entesa com a guia envers la successió de moviments corporals que enuncien el naixement de l’agitació espiritual, enmig d’alguna cosa que envolta els éssers i que a l’invocar-la hi respon, tot impel·lint la força humana originada al cos, al cor dels éssers.

Podem acceptar la passió, l’emoció, l’afectivitat que subjau en les dinàmiques de participació col·lectiva per explicar el món social? –és l’experiència col·lectiva de solidaritat de Durkheim: un fòrum per a la necessària autonegació que permet lleialtats més àmplies–. La passió esdevindria un camí bàsic, una via immensa, per possibilitar el vincle social establert per grups humans arran de l’emoció compartida i la comunalització oberta, la “comunitat emocional” de Weber, i “dels qui pensen i senten com nosaltres” de Durkheim. La nostra quotidianitat no deixa de ser un camí en què cristal·litzen les representacions de les persones, allà on es transmeten i on s’articulen quotidianament el que Maffesoli (1990 [1988])  en diu “intercanvi de sentiments, tertúlies de cafè, creences populars, visions del món i la resta de xerrameca sense transcendència que constitueix la comunitat de destinació”, un camí en què la difusió de les opinions sobre la vida i la societat duen de vegades, potser, més a les emocions viscudes en comú que no a una raó ja prèviament i específicament finalista, per bé que en resultin tants projectes racionalitzadors i projectes polítics com si fossin cadenes, memòries col·lectives, xarxes de sensibilitats compartides que transcendirien el grup mateix per acabar afectant el conjunt de la societat. Què fem aquí sinó atendre el vell projecte il·lustrat de posar idees en circulació? Tot i que potser valdria la pena fer-ho al metro, o amb els companys i companyes de la Rimaia, la universitat lliure i popular establerta en edificis successivament okupats, krackejats, squatteritzats i desallotjats.

II
De cop i volta el Nou Ordre Mundial ens ha esclatat davant dels nassos a l’Europa occidental: el proletariat europeu ja no concep la revolució com una necessitat, ja ni sap què és la revolució. I avui som a Barcelona, la ciutat de la Rosa de Foc, allà on es dugué a terme la major revolució en una societat industrialitzada al segle XX, a la Catalunya anarquista del 1936 –esclafada per l’estalinisme al maig del 1937 i rematada per un capitalisme feixista i catolicista el 1939–. Tanmateix, el 2010 ja no cal ni tan sols el contracte social, ni l’encaixada de mans de la fi de Metropolis del Fritz Lang, ja no cal pacte social, no calen negociacions col·lectives. El Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, la Comissió Trilateral, el Club Bilderberg, la Reserva Federal nord-americana (banc central privat que té un important accionariat britànic), el Consell per a les Relacions Exteriors imposen el camí cap a un nou ordre social de caire tecno-feudal: un govern mundial, una moneda global, centralització política, econòmica, militar, jurídica, i la New Age com a probable nova religió feixistitzant global. I qui sap si un xip als nostres cossos, en nom de la salut, la seguretat col·lectiva o l’aparentment instrumental avenç tecnològic. Els partits polítics parlamentaris i els sindicats majoritaris europeus, tots ells defensors aferrissats del capitalisme malgrat que alguns s’autoclassifiquin com “d’esquerres” s’han quedat sense paper per representar. Perquè el problema no és la crisi, sinó el capitalisme i la seva mentida històrica: aquella que fa del món un mitjà per al benefici terroritzador d’uns quants.

III
El 1885 Jean-Marie Guyau, el pedagog que féu seu l’univers llibertari, escriu Esbós d’una moral sense obligació ni sanció (1978 [1885]) per introduir-hi el concepte d’anòmia, recuperat per Durkheim (1995 [1897]) i més endavant per l’antropòleg Jean Duvignaud (1990 [1973]). L’estrany, l’incoherent demanant transcendir l’ordre social cap a l’altra banda, més enllà de l’ordre burgès, de l’ordre policíac, de l’ordre acadèmic. Volem trànsit, transbordament, foc, la potència virtuosa de la gegantina descol·locada anòmica encaminada cap a l’inconegut. Fa unes setmanes Manuel Delgado remetia en el seu blog a Roland Barthes per reivindicar la força trencadora de l’enamorament. Per ventura la revolució que viurem o que no viurem serà com el primer petó, la primera besada: morirem a un món per néixer a un altre món, i llavors ja no serem nosaltres, serem uns altres que desconeixem...

Des de la meva experiència i racionalització del món, faig meva la necessitat col·lectiva d’una revolució que destaroti totes les estructures existents. Ho deia l’Ovidi Montllor amb la música i la guitarra d’en Toti Soler: “Ja no ens alimenten molles, / ja volem el pa sencer. / Vostra raó es va desfent, / la nostra és força creixent. / Les molles volen al vent...” I insereixo la meva veritat, la veritat de la revolució, en un fil col·lectiu que traspassa el temps i l’espai, que advoca per la potència salvatge, indestructible, transformadora, emancipadora, de la llibertat universal –no pas la llibertat, igualtat, fraternitat i indivisibilitat territorial de tots els estats, estats genocides–. Això no és una trobada de persones considerades intel·lectuals que tenen alguna cosa a dir, això és... parafrasegem les paraules inicials de David Bowie així que surt a l’escenari en el seu primer concert als EUA, a Los Angeles, al principi dels anys setanta: “Això no és un concert de rock’n roll, això és un genocidi.” Les 30.000 persones que Bowie tenia al davant van callar, igual que el primer cop que Jim Morrison i The Doors toquen “The End” el 1966, també a Los Angeles (“Pare, vull matar-te. /Mare, vull...” –se sobreentén  “follar-te”...–).

La vida no és coherent, ni a escala individual ni col·lectiva. Bataille considerava d’alguna manera que el que no és servil és inconfessable. Hem articulat històricament més preguntes sobre la mentida que no pas respostes afirmatives sobre la veritat. En aquest combat hi han participat decisivament centenars de moviments socioreligiosos heterodoxos respecte a les esglésies catòlica i protestant, sovint invisibilitzats per tota mena de corrents historiogràfics: de fet ja els gnòstics de l’inici de l’era cristiana concebien el món com l’infern mateix, fundat en la ignorància i l’opressió social, per això apel·laven a la conquesta del coneixement i la integració entre fe i raó a través de l’experiència de cada persona. A fi de conquerir el que Duvignaud anomena una vida diferent per sempre.

A la Llibreria Phoenix de Santa Mònica (Califòrnia), el 28 de febrer del 1993, hi parla Carlos Castaneda, un escriptor immens, a més de narrador precís d’una iniciació que s’estén durant mitja vida. Hi deia: “La nostra herència natural és viure i morir com uns imbècils. Aquesta és l’hora de la revolució.” Podem pensar, “que malament que estan les coses, que l’herència social ha estat naturalitzada”: viure i morir com uns imbècils.

Si la revolució implica l’efervescència col·lectiva d’un salt al buit per anar més enllà de l’infern en què estem immergits, consagrant-hi la nostra vida a defugir la misèria material, la mesquinesa, la imbecil·litat, llavors caldria concebre aquest salt com una necessitat, i a continuació, saltar. Amorosament, solidàriament i amb una passió violenta i alhora distanciada del vincle emocional que provoca el plaer de destruir la putrefacció sanguinària de l’ordre vigent. Com diu Don Juan a Carlos Castaneda: “Has començat a caminar per la fulla de la navalla, l’has recorreguda tota, ara no pots fer marxa enrere: només pots saltar.” Slavoj Žižek situa els conceptes de revolució i lluita de classes en el calaix dels “conceptes-zombi”, ¿però què en fem dels conceptes “democràcia”, “periodisme”, “universitat”, “benestar”, “educació”, “distracció”... o “amor”, “amistat”, “solidaritat”? M’agradaria salvar-ne el concepte “orgasme”, però a la sala encara sortirà algú afirmant que fingeix orgasmes... Fins i tot invocaria el concepte cadira, però aleshores topes amb una cadira de tres potes en què t’asseus i caus perquè no s’aguanta, encara que sigui cara i de disseny, o potser per això mateix. Els zombis som nosaltres, éssers liminars, en trànsit, lliures per, almenys, provar de representar-nos d’una manera flexible davant d’una violència política que històricament ha estat a les mans dels poders establerts, que mitjançant la seva acció aniquiladora han articulat una veritable afirmació estructural, generalitzada, del nihilisme, del no-res. Per això totes les llibertats i conquestes socials que les classes subalternes han esgarrapat s’han fonamentat empíricament en les barricades, als carrers. Qui són els proletaris, els desposseïts, els empobrits, sinó el salvatge europeu?

Negres tempestes agiten els aires... canta l’himne anarquista. Com a antropòleg, albiro d’alguna manera una ciència del naufragi coratjosament commovedora, decididament col·lectivista. Per als qui no són aquí, perquè van traspassar o encara no han nascut o bé són en altres indrets, voldria acabar citant un relat de Duvignaud  (1977 [1973]: 49). Explica que a Nova Caledònia –kanacs polinèsics, encara avui sota el jou de l’estat francès– s’hi desterraren i empresonaren els comuners derrotats el 1871. “Del que féu Louise Michel quan partí amb un grup de fills dels comuners cap a la selva, de les seves xerrades amb el cap dels salvatges, del que ella li ensenyà, de tot plegat no en sabem gaire cosa. Una cosa és certa: un dia la gent de la selva atacà no pas els presoners sinó els guardians, enemic únic i comú dels salvatges i dels comuners, i el cap de la tribu morí, diuen, embolicat en la bandera vermella d’un districte de París...


La veritat –o si més no una bona part, d’entrada– és la de l’home i la dona revolucionaris de Vladímir Maiakovski, això que en diem “venjança de classe”. Dret, necessitat, obligació, desemmascarament i, sobretot, un sentit per a l’experiència col·lectiva.

Referències bibliogràfiques
Durkheim, E. (1995 [1897]) El suicidio. Madrid: Akal.
– (1987 [1912]) Les formes elementals de la vida religiosa. Barcelona: Ed. 62-Dip. de Barcelona.
Duvignaud, J. (1977 [1973]) El lenguaje perdido. Mèxic DF: Siglo xxi.
– (1990 [1973]) Herejía y subversión. Barcelona: Icària.
Geertz, C. (1990 [1973]) La interpretación de las culturas. Barcelona: Gedisa.
Guyau, J. M. (1978 [1885]) Esbozo de una moral sin obligación ni sanción. Madrid: Júcar.
Hell, B. (1999) Possession & Chamanisme. Les maîtres du desordre. París: Flammarion.
Lévi-Strauss, C.  (1991 [1968]) “Introducción a la obra de Marcel Mauss”, pàg. 13-42, dins M. Mauss (1991 [1968]) Sociología y Antropología. Madrid: Tecnos.
– (2005) “L’etnòleg davant de les identitats nacionals”, pàg. 17-21, dins el monogràfic Nacions vs. Estats de la revista Quaderns de  l’Institut Català d’Antropologia.
Maffesoli, M. (1990 [1988]) El tiempo de las tribus. Barcelona: Icària.
Mauss, M./Hubert, H. (1991 [1902-1903]) “Esbozo de una teoría general de la magia”, pàg. 45-154, dins M. Mauss (1991 [1968]) Sociología y Antropología. Madrid: Tecnos.
Sperber, D. (1988 [1974]) El simbolismo en general. Barcelona: Anthropos.


1. Com succeeix al discurs dut a terme el 13 de maig del 2005, a París, arran del lliurament del XVII Premi Internacional Catalunya.
2. Dins la gran sèrie X-Files, Expediente X –capítol All Souls, de la 5a temporada–: Fox Mulder afirma: “Quan tu parles amb déu en diuen pregar; quan déu parla amb tu en diuen esquizofrènia.” Sade mostra la imatge d’aquell que fueteja Justine i que posteriorment acarona amb dolcesa les seves ferides...
3.La religió és, abans de res, un sistema de nocions per mitjà de les quals els individus es representen la societat de la qual són membres i les relacions, obscures però íntimes, que mantenen amb ella. Aquest és el seu rol primordial; i ni que sigui metafòrica i simbòlica, aquesta representació no és infidel. Al contrari, tradueix tot el que hi ha d’essencial en les relacions que es tracta d’expressar: perquè certament, és una veritat eterna que a fora de nosaltres existeix alguna cosa més gran que nosaltres, amb la qual ens comuniquem.
   Per això es pot assegurar que les pràctiques del culte, qualssevol que puguin ser, són més que moviments sense coherència i més que gestos sense eficàcia. Pel sol fet que tenen la funció aparent de refermar els vincles que lliguen el fidel al seu déu, automàticament refermen de debò els vincles que uneixen l’individu a la societat de la qual és membre, perquè el déu és només l’expressió figurada de la societat” (Durkheim, 1987 [1912]: 242). 

dijous, 22 d’octubre de 2020

Enric Casasses o el misteri creador de la revolució


ENRIC CASASSES
O EL MISTERI CREADOR DE LA REVOLUCIÓ  
[Punt de lectura. ENRIC CASASSES FIGUERES, I-1998]
Gerard Horta 


La poesia fa de mitjancera entre l’intemporal que ve de l’altra banda del vel i el temporal dels contextos humans expulsats del paradís. Els ritus d’aquesta poesia són implacablement innocents i paradoxals, plaents i commovedors, infernals i celestials, i l’Enric Casasses, en qualitat de trobador de les deu mil praderes d’un continent en erupció perpètua, els ha executat. Ell encarna i transcendeix la mística poètica de l’heroi, aquell que en nom de si mateix conquesta a preu fet el camí cap al coneixement i la llibertat. L’import a pagar en aquest pas està fet de sang i fetge, d’ossos esquinçats i consciències esberlades, de fragments i pèrdues i, al capdavall, de trobades i vincles i trossets de vida i torrents d’existència. Són trànsits abordats des de la necessitat més devastadora de totes: que l’esperit es mogui, perquè si no és així petarà de dol i desconsol, perdut al bol del món; són trànsits que ens fan recórrer el trajecte comprès entre la dissociació i la fusió –és a dir, el que va del desert a la terra promesa–, a partir no pas de voluntats de fer, sinó d’actes. Les paraules de l’Enric són actes, en efecte. Amplificar les dinàmiques d’una vida viscuda així conflueix amb la profunditat imprescindible de saber tallar de mil maneres diverses una patata, de relligar la lletra estranya amb el mot del demà, la qual cosa condueix tant sí com no a experiències trasbalsadores, per exemple aprendre a compartir els quatre grans d’arròs i el crostó de pa que duem al sarró en honor de la misericòrdia i el rigor, l’amistat i el ritme de la respiració. Ell acull amb calideses i expressivitats noves i antigues, amb tempestes clares i aigües tranquil·les, l’ocasió de la mirada de la pagesa que cuina patates fregides per al seu home i per a la canalla, i l’ocasió de l’obrer que cuina per a la seva dona i per a la quitxalla, i l’ocasió dels al·lots que cuinen per al veïnat i per als companys de la ciutat del jardí i per a mussols i cargols i  gossos de la nit i gats de la muntanya. Això no és poesia, això és incendiar els sentits per virtut de l’acte creador per excel·lència: afrontar el misteri de les flors i de la sang.

Fotografia de Carles Fargas
(quan no nindico la font és perquè ho desconec).

L’obra escrita d’aquest humà entre humans nodreix al seu si el rugit suau i alhora inclement de la poesia lliure, veritable filla de l’amor i de la gana –això no és pas una metàfora: filla de l’amor i de la gana, sí–. La mena de poesia que no s’allita amb les paraules pel full salarial, els reconeixements terrenals o les al·lucinacions egoiques. L’ànima poètica de l’Enric abraça les terres, en conjunt inexplorades, contingudes entre Guillem infinit d’Aquitània i Joan Brossa, entre la tradició sàvia del poble i l’erudició  màgica i matemàtica de les constel·lacions dels blaus del cel de la nostra història. De la seva flama en surten espurnes de Llull i Ausiàs Marc i Salvat-Papasseit, i de Baudelaire, Maragall, Maiakovski, Char i Verdaguer, i dels gitanos de la Plaça del Raspall del món,  i de quatre-cents joglars més que han passejat per l’amor i la mort plantant cara a l’huracà, abocant-se a l’abisme, acaronant el vent, desafiant el terrabastall de la il·lusió per erigir la casa, l’squat, de la comprensió.

La unió transcendent entre Isabel de Villena –dona que creà escola– i l’alquímia hermeticopornogràfica del cor d’Europa –escola que ens inicià als misteris de la dona... i de l’home– infantà el nostre trobador paradigmàtic del segle XX, faedor de faules esveltes i textos vius contínuament en moviment. Escridassar el silenci i aquietar el bram, bordar com els gossos de consciència infausta i tronar des de la selva, remorejar sonets en forma de jocs i laberints i  dansar seguint els sons de la serp, acolorir pàgines esgrogueïdes i muntar a l’autobús imprevisible enllà de la raó és a l’abast –però ell ho ha realitzat– de tothom i totdon, llevat de l’àmplia gamma d’oficinistes de la cultura –els qui viuen de la creació d’altri sense crear–, una gentalla que, entestada a reduir la creativitat a un espectacle sobre la mercantilitzada misèria espiritual dels esclaus, va ignorar durant vint anys la poesia de Casasses, marginant-la al camp del silenci que et fa créixer. Malgrat tot, al llarg d’aquest període, el nostre poeta ha sabut desempallegar-se de fuetades envejoses i no ha parat d’escriure i navegar a l’oceà liminar de la seva pròpia  vida. I jo us dic que aquesta escriptura, a fe de món, participa d’una manera activa en l’ànima d’un bocí d’humanitat anomenat (els) Països Catalans. Si algú ha rodat per aquestes terres belles i maltractades reconeixent-les i reconeixent-s’hi a cada pas, compartint la llengua comuna dels gitanos erectes de Perpinyà i de les valencianes de tarongines dilatades del sud, aquest algú és ell. La seva intenció ha superat marges, modes, exilis i models, per això no es pot cenyir l’escriptura casassiana com a gran fruit, un altre, de la poesia catalana de l’últim terç del segle XX, ni de bon tros: aquesta escriptura té clavat al cor el viatge pel lloc salvatge, i està compromesa amb la vida del seu temps d’una manera tan bèstia i tan tendra que ha acabat situant-se enllà del temps mateix, fins a accedir als principis que regeixen l’univers, que són els mateixos que regeixen la vida del carrer i els batecs del cor de les persones. I és preferible accedir al misteri de la creació que no pas al despatx dels senyors. No hi ha barrots per a la llibertat, ni comptes corrents per a la virtut fraternal de l’univers.


L’Enric Casasses simbolitza el bard al foc traçut i intuïtiu de l’avantguarda, cantant-nos l’amor que desbarata tots els sentits, en paraules sagrades d’Arthur Rimbaud. Això només és a l’abast dels éssers lliures, dels qui relligant-se a si mateixos es transformen, perquè transformant-se transformen el món. Ei, Europa, celebrem-ho. (Benvinguda, epifania.) Hola Enric, hola germans!

dijous, 8 d’octubre de 2020

Un, dos, tres, quatre, cinc: poètica catalana dominant (madmixversion)


Gravat de la coberta: Pilar Estebanell.

Un, dos, tres, quatre, cinc:
poètica catalana dominant
(madmixversion)
[NIT A CHIAPAS, Edicions 62-Empúries, Barcelona, 2000]
Gerard Horta

                        Vaig rebentar una lluna  artificial
                        com si fos un professional,
                        un malfat, un animal
                        destrossaglobus, un nazi matamoros,
                        un d’aquests frívols avars,
                        esquitxos poc amables
                        de pensaments mesquins
                        enfilant-se, ups, per destins
                        oblics com garrins secs –ecs–, pus, grans,
                        tics, grossos i nassos, grassos i prims.
                        Fam i festins.
                        (De trossos n’hi ha a cabassos,
                        de complet només n’és
                        qui venç les seves pròpies esfinxs.)
                        I a continuació, la lluna, la vaig recompondre
                        –mala consciència–.
                        (La involució és el maig a fondre:
                        mare paraciència.)
                        N’hi ha que s’autoqualifiquen
                        de  “poetes”, grises animetes,
                        són escorpins, piquen, ambiciosos
                        tenen metes, despatxos
                        i botiguetes; pretensiosos,
                        dels planetes en fan
                        asteroides paranoides
                        que venen com si fossin pisos,
                        en això no hi ha matisos.
                        Amaguen les entranyes
                        al fons dels baguls
                        i esdevenen
                        funcionaris “culturals”,
                        fal·lus incompetents, inútils i ganduls,
                        anus bruts que caguen demòcrates
                        i aristòcrates, burgesos i “creadors
                        progressistes”, bombardejos ufanosos
                        d’entremesos luxosos
                        del capital enaltidors,
                        saberuts de boquilla, analistes
                        ben considerats, prepotents ben pagats,
                        analfabets funcionals. No els emprenyis: són
                        “artistes”,
                        propagandistes,  cabuts “emprenedors”,
                        ferralla, xavalla i manilla d’apagada cerilla,
                        poetets i poetessetes
                        en fortors
                        de plom de pessetes,
                        voraços moribunds
                        sotsobrant
                        per les monedetes
                        en basses enfangades,
                        hipocresies llustrades,
                        embafadors de poca conya,
                        incapaços tremebunds
                        proposant
                        sense vergonya
                        revitalitzar el mercat d’esclaus i cagades
                        mitjançant la venda de jous
                        i masses descentrades;
                        porca malifeta, tristos auguris, naus enfonsades,
                        adversitat extreta de rara treta
                        permesa en norma dreta. Trencats els ous,
                        fossats curulls de cocodrils traginant
                        comptes corrents, mercadejant –tafurs–
                        els contes i el no-res,
                        ¿ens adoctrinareu en eufemismes rítmics
                        d’una manera reiterativa i discordant?,
                        ¿ens convidareu a pícnics
                        en la pradera interactiva i al·lucinant,
                        realitat virtual de l’oficinista petulant?
                        ¿persistireu a estigmatitzar l’animisme?
                        ¿ens ensinistrareu a vampiritzar el proïsme?
                        ¿a esquarterar les entranyes
                        dels outsiders, dels marginats?
                        I els poetes pobres, ai,
                        els dels camins “amagats”:
                        narcisisme, presumpcions,
                        mediocre preciosisme,
                        alguns cops –¿coma?– males intencions,
                        imatges: jo, jo, jo;
                        miratges: oh, oh, oh.
                        Un jo repetit fins a l’hora
                        de fer nonetes,
                        un oh avorrit dins o fora,
                        un ser pastetes,
                        l’ego com a full d’ingressos i despeses:
                        jo et somric i tu m’afirmes,
                        si beses mon melic et confirmes,
                        sóc poeta bo –en la foscor–,
                        sóc pometa –podrideta, mala maror–.
                        ¡Per déu, si no s’hi veuen!,
                        ¿què en treuen
                        de tot això?
                        I –“I...”– els crítics literaris,
                        guturals eraris
                        tòpics típics
                        frenètics llepaires
                        els criticaires, trinxeraires
                        que no repliquen
                        perquè s’apliquen
                        a aprendre a comptar:
                        ¡un, dos, tres, quatre, cinc,
                        dinerets, calerons, ara vinc!,
                        ¡calerets, dinerons, enxampar-ne, pillar-ne, ja en
                        tinc!
                        Una crítica literària
                        en avantguarda
                        imaginària,
                        ¿sensibilitat, coneixement?,
                        cretinitat a l’antípoda d’enteniment,
                        continent i contingut,
                        un, dos, deu milions, no hi fa res...
                        que bé que entenc, cervell espremut,
                        les xifres del rebut,
                        escriuré un llibre,
                        seré pometa podrideta, dos 
                        llibres, corro, em trepitjo el morro,
                        criticaire pometa, ¡un, dos, tres, quatre, cinc,
                        bancs, llibretes i caixes: sóc aquí!
                        Rates agarrades:
                        dir “sis” no compensa.
                        Llémenes arrapades:
                        ¿el “set”? ¡inconegut!,
                        és a dir, no existeix
                        (deslliurat del prec de sentir, no pateix).
                        El “vuit” no, mama,
                        que temo la nit.
                        El buit no, paròdia de fama,
                        que em llepo el dit
                        perquè em mireu,
                        així eludeixo oblit
                        de sorda trama
                        –¿absència de pare o presència de mare
                        o transferència densa o a l’inrevés?
                        ¡¡¡Llarguíssim, escruixidor etzzzètera!!!
                        Indoctíssim distribuïdor de lletra:
                        tot en vós és nyepa, fingit bes
                        de grotesc emperador,
                        enze voluptuós,
                        ¿et trenco la cama i t’enterro al bassiot?
                        ¡Psicobèstia, serial killer,
                        black poetry, big colobrot!–,
                        mmmm, bandera roja i brigate rosse...
                        ¡oiga señor, un Martini seco por favor!,
                        i l’un, o l’altre,
                        penjat d’un pont,
                        escridassant l’invisible:
                        ¿on sóc, què faig, què vull?
                        (roc, raig, remull),
                        ¿què és la vida?
                        (¿pedaç inadmissible?
                        ¿mirada sense mida?
                        ¿desfermar l’incompatible?).
                        Regressen ressons
                        de tempestes passades:
                        ¡transgredir, contravenir,
                        transmutar, viatjar
                        fins als límits
                        externs de l’atmosfera
                        –tímids, fraterns–,
                        diguem-ne exosfera,
                        i voltar cap
                        a l’espai on no s’ha vist mai
                        rodar amb el nap
                        a l’hora de sopar,
                        allà on els arbres
                        neixen alts
                        escapolint-se d’esperit esporuguit
                        i els raves
                        creixen blancs
                        i lluents,
                        alliberats de crispació
                        per teixir estimació –¿fruits?–
                        a déus profans resplendents
                        ¡més d’un cop –tornem-hi– per humans atemorits!
                        –estigueu amatents: el que us ve us pretén.
                        A baix, a l’infern,
                        afanys pomposos
                        –guanys sucosos–
                        d’historiadors cronistes difamadors
                        de pobles i cultures,
                        –robadors de mobles,
                        socis antiquaris d’explotacions futures–
                        que no s’han estudiat
                        ni a ells mateixos,
                        que no s’han atansat mai al riu
                        per veure-hi peixos
                        avançant junts pels relleixos
                        de la paret del niu de la imperfecció.
                        ¿Acadèmia?, ¡pol·lució!
                        Bossa bruta de farsants capgrossos,
                        fardells sinistres,
                        pixavagants llardosos,
                        quadra de mossos malignes.
                        Mamarratxos fidedignes, malverseu
                        el que mireu, energies i vidències,
                        comunitat rompuda, fraternitat fumuda,
                        heu potejat sincer estendard:
                        ¿hi ha res de què no us hagueu aprofitat?
                        Veritat rude, tinc set,
                        ma garrafa vol líquid
                        diferent d’aquest, 
                        no he arribat a l’amor solar
                        per vosaltres, porucs,
                        no he capgirat la fredor mortal
                        pels sapastres, rucs.
                        Sou necis, abusons, escanya-rals,
                        copistes extraviats en catequismes que teatralitzo.
                        Per això, indignes, us profetitzo
                        que al judici les vostres testes rebran
                        del magne tigre l’últim grrrgrgan,
                        el darrer desfici,
                        les bastonades més punyents,
                        clatellades convenients
                        al vostre malson llarg, mera caritat
                        en era d’incredulitat:
                        per esmorteir tal sofriment
                        no hi haurà ni cos ni paravent
                        –no hi ha roba ni ombrel·la per a aturar
                        divina mala llet–.
                        (¿El totpoderós traficar? ¡Au, va!)
                        No encebo les engrunes de la rancúnia,
                        tampoc no respecto les espurnes de la tírria,
                        ni ràbia, malícia i esquírria.
                        Hem d’abatre les veles
                        no de la nau
                        ni de la guerra ni de la pau,
                        sinó d’aquesta barcassa,
                        vella carcassa
                        de mala mort
                        que no salvarà
                        ni un cop de pala
                        ni un poc de sort.
                        Res a batre.
                        Mascarada, barraca
                        guarnida amb collars de perles
                        –que amb les ments esberles–
                        i calçotets de seda, fira de pira
                        per a l’òpera de la gran veda
                        dels trossets supervivents de germanor,
                        atractiva melodia
                        sota síncope, tonyina col·lectiva i estupor.
                        Veus aplegar-se
                        reus matar-se
                        vells i joves
                        ventar-se els anells
                        –¡imbècils dobles, al quadrat i a parells!–
                        i somriure’s i fer-se costat,
                        malviure i reviure, colonitzar,
                        tocar la fava, empixonar,
                        sacrificar la pava al sopar,
                        en aplaudiments burxar, clíniques trobades,
                        patològics agraïments, celebracions,
                        seleccions, premis, usurpacions,
                        subvencions, publicacions,
                        romanços, vacuïtat, martingala,
                        enganyifa, trampa, mala passada.
                        Els de dalt i els de baix,
                        a tort i a dret,
                        cremant matolls a preu fet,
                        convertint jardins en passadís estret. 
                        Expiació, allunya’ls en l’abisme
                        pregon. Foc purificador
                        –ai proesa, si em moc executor–,
                        allibera’ns d’aquesta pústula
                        hipòcritament pusil·lànime,
                        purrialla tèrbola, corrupta, culpable,
                        ominosa, execrable, compulsiva,
                        odiosa, repulsiva, abominable.
                        Passió, esvaeix-ne els pecats
                        mil ocasions penjats
                        en la terra acollidora
                        de la còpula celestial, t’ho prego.
                        Ma nina no te la nego
                        però endevinar la mina,
                        el sot i la cavitat,
                        paisatge brillant
                        i so quiet
                        no m’és fàcil, sóc excèntric, retardat
                        del demà, fetitxe avançat, talismà col·loquial,
                        antiheroi de temps que no ha arribat,
                        prodigi jactanciós connectat a exorcitzar
                        el conjur de l’adversitat impermeable,
                        albufera d’un avui ensucrat, anar dient
                        que el passatge bíblic tira endavant
                        mentre miro expectant aguaitador concitant,
                        disbarat conspicu,
                        ¿serà oratge nuclear
                        o terrabastall de blancor?
                        ¿Sóc algú per a apaivagar
                        fúries que provenen del centre del món?
                        (Per ventura alguna cosa més que un malnom
                        –l’aventura, l’una, més que rosa és malson–.)
                        Aquests exigus cretins,
                        radiats de bajanades, fètids d’esplins,
                        aclaparadorament majoritaris,
                        ordinàriament ferins,
                        majoritàriament nimis,
                        nímiament pèssims, ¿exploren?
                        Devoren i consenteixen mamelles siliconades,
                        repeteixen cantarelles gastades
                        fins a la fi dels tristos mots suats
                        com els mistos xops, inutilitzats
                        –rovellats, repetits,
                        magrejats, pervertits.
                        Menys que garrepes: ¡zero!
                        Per no ser, no són companys
                        ni de les amebes ni del credo.
                        Nois, desbaratem el terror,
                        jo aquí no m’hi quedo.
                        Un prec sever, manifestat al públic
                        –un deix rebec, expressat al púdic–
                        constata que el que és fora d’un
                        és dintre d’un,
                        tot és un punt
                        al lament que et té present.
                        Així doncs, juxtaposem  jornades
                        neguitoses, esforços sincers,
                        visions il·luminades.
                        Expandirem substàncies d’acràcies noves,
                        antics aplecs per a l’acreixement, ¿aclarirem
                        pràctiques amargues per a despatxar
                        amb formalisme intranscendent
                        impostors que torregen enmig
                        del ciment devastador?
                        Esquitx de voltors,
                        pigment lúgubre,
                        fanfarrons perdonavides
                        els del consell de supervisió.
                        No escolten pas, els senyors:
                        parlen, escriuen, classifiquen,
                        pontifiquen, oculten, silencien
                        (editorials, diaris, ràdios, televisions,
                        universitats: discursos delirants,
                        dansarins cadavèrics
                        de simfonies hivernals).
                        No m’atabaleu, al cap i a la fi,
                        paraules no n’hi ha
                        ni de teves ni de meves,
                        pertot musiqueries cegues,
                        tripijocs de bledes...
                        Volia iniciar-vos en la composició
                        dels indis blaus
                        de la tribu del punxó,
                        preparats per a fer la gran funció.
                        Però se’ls han polit tots.
                        Occidors: n’heu fet una figura
                        retòrica, de cada un dels membres amputats,
                        dels terrossos incinerats,
                        de les mítiques demències
                        del líquid vermell de les benevolències, 
                        n’heu fet aquesta “poètica catalana dominant”.
                        No tot és clar, no tot és angost,
                        no tot és rar, no tot és tosc:
                        hi ha paraules –la mena de paraules que abracen
                        l’univers, les que no s’esborren
                        ni es disfressen ni es desplacen
                        ni s’engeguen ni s’escarrassen
                        ni s’estressen ni s’escorxen
                        ni es fatiguen ni es pluralitzen
                        ni s’entatxonen ni s’envegen
                        ni s’encarreguen ni es conxorxen
                        ni s’informatitzen ni es rabegen–
                        clavades al mirall de l’eternitat,
                        de vegades fixades a l’espill de l’anonimat
                        al llarg de la nostra rosa
                        arrelada a l’ombra
                        sobre dies i vents i vins i harmonies.
                        Homenatgem
                        predecessors savis, transoceànics rebesavis
                        del poble a tocar,
                        que no és on ets, sinó al costat.
                        Tanmateix, els qui cimegen excel·leixen, 
                        i se’ls han polit. Han arrasat tòtems,
                        tipis i poblats. Se n’han afartat.
                        I els falsos conductors
                        –els presentadors, el panorama,
                        periodistes mancats, de fal·làcies faedors,
                        justificadors de la fàbrica, els abusos i l’explotació,
                        els planificadors de l’holograma
                        literari, sols televisius
                        tan folgosos, estúpids gasius per naixement
                        precari,
                        els qui es gronxen en la importància personal,
                        els qui rodanxen la geografia del genial–
                        d’avui són els mateixos, 
                        i cada cop n’hi ha més de mateixos,
                        i més merda al carrer i l’aire que put
                        brut i la vida que truny
                        i retruny i peta i rebenta
                        i esclata i t’espanta i t’atreu
                        i t’enxampa i t’encoloma
                        i t’enrampa i s’aploma
                        i et crema i t’ensordeix
                        i et frena i et cobreix
                        i t’esclafa i t’eleva
                        i t’aplaca i et releva
                        i et mira i t’alimenta
                        calenta calenta calenta.
                        Yo la tengo
                        (dura). Una vida electropura.
                        En un temps altre
                        hi hagué índies i indis catalans,
                        gentilesa als cors
                        sang al paisatge
                        música a les muntanyes
                        al cel coratge
                        llibertat a les presons.
                        Vam ocupar boscos i fàbriques
                        i vam ensorrar els motors
                        i ens bellugàrem amb veles
                        al vent emissari de tots els consols.
                        ¡¡¡El vent emissari de tots els consols, eh!!!
                        Observeu els senyors,
                        amb quina lleugeresa arramben els termes
                        als confins de la masmorra,
                        com els qui esclavitzen dofins a cops de porra.
                        ¿No sueu, cabrons?
                        Tanta densitat de toxines, deu ser
                         –criminals destinats a les dioxines, és cert
                         (empasseu-vos benzina i PVC).
                        ¿No tremoleu? Immòbils, estàtics,
                        de telespectadors fanàtics guiatge,
                        amb prou feines canviar
                        un hàbit de prestatge.
                        No us moveu,
                        no albireu eines per a jugar
                        al trànsit, superar el muntatge.
                        ¿Què batega bum-bum?:
                        ¿els mecanismes secrets
                        de maquinàries malaltisses?,
                        ¿en comissaries... rutinàries pallisses?,
                        ¿una bomba, uns escombra,
                        un petarrot pataplof, el Dr. Carl Orff,
                        el cotxe, el conductor, la torre d’alta tensió?
                        ¿Embadoqueu intel·lectes crèduls,
                        entabaneu cenobites predilectes, trèmuls,
                        ordre d’altra dimensió?
                        ¡Merrameu! ¡Combat!
                        ¡Bonifacis, feu-me costat!
                        ¡Aquanautes, deixeu enrere els sentiments,
                        volem! Ultrapassem la sagacitat,
                        el murmurejar, les estafes contínues
                        d’aquells que ens volen manar
                        –merda d’autoritats
                        de municipis, nació i estats–.
                        Patriotisme és feixisme,
                        independència és revolució
                        (he nascut als Països Catalans,
                        una part de la creació
                        –el permís me’l dono jo, ¿qui si no?–).
                        No demano plor,
                        ni fer mal a ningú,
                        viure tan sols, un gros retoc.
                        Conflicte, soroll eixordador...
                        escriure silencis, ejectar
                        paraencícliques en papers usats,
                        rebregats, contaminats,
                        amorfa paraplegia occidental. Detonar,
                        desmaquillar, compaginar declivis incessants,
                        decrèpits, navilis pretèrits.
                        He galvanitzat gamarussos
                        amb un somriure, amb un somriure
                        m’he ficat en deu mil embussos,
                        he arrebossat patates...
                        –igualment, he amanit mentides
                        i pastes farcides de remordiment–, 
                        he rebentat llunes artificials,
                        he encavalcat quatre-cents enganys,
                        he desatès penes rígides,
                        m’he despullat  per distingir les gammes frígides
                        de la blasfèmia i consagrar allò de què m’he
                        desprès
                        a experiència d’intuïtiva intel·ligència,
                        sentit de les coses.
                        (De les noses se’n treu profit, paciència.)
                        He vist i he estimat
                        la Terra en flames.
                        Una festa (a Chiapas, on sigui, és):
                        s’hi eleven tons aguts i greus
                        davant llavors d’altres móns, 
                        i diuen: per a nosaltres re; per a tothom, tot.
                        Sons de joncs d’erudicions pietoses
                        de portes a eternes raons.
                        Ho teniu al davant, a l’aire,
                        al vostre abast,
                        fregant el caire
                        del nostre desgast
                        i no en voleu aprendre,
                        i no ho voleu pretendre.
                        ¿Com és possible? La poètica catalana dominant,
                        mimètica de la palangana benestant,
                        una condició moral escandalosa...
                        previsible fecalitat descoratjadora.
                        Viaranys insans de l’evolució,
                        declinació global d’utopia galdosa,
                        propugno el retorn d’aquests deficients
                        a les urpes de la perdició.
                        L’art continua dessagnant-se en l’ofuscació del
                        carrer
                        de la sorra del mar,
                        com el mal peu en veure l’esquer
                        de gorra aliena que pot trepitjar.
                        S’ha de fer:
                        la vida quotidiana és batalla fonamental,
                        baralla elemental
                        a vida o mort. Estimar, amor...
                        Serà gresca grossa
                        i la farem, a fe de món
                        –a quin preu, però...–.
                        Plantar-hi cara
                        com si fóssim un gos
                        i travesséssim un bosc
                        ple de monstres, entorn fosc,
                        travessia sense retorn...
                        xicotes, xicots, ¿sabeu
                        de vertigen, basarda i paor?
                        ¡Som gossos i gosses
                        –n’hi ha de negres, bordes i rosses–,
                        en som un, tres o dos,
                        alegria i humor
                        jo sóc tu
                        tu ets jo
                        versions remesclades
                        percepcions revisitades!
                        Si t’hi poses,
                        mots tendres
                        idees corbes
                        i bacones joioses:
                        ¡¡¡HAU!!!