En record d'Andreas Faber-Kaiser (1944-1994)

En record d’andreas faber-kaiser (1944-1994)

[AVUI, 27-V-2004]

Gerard Horta

A un quart de deu del matí, el 14 de març del 1994, Andreas Faber-Kaiser va traspassar a l’hospital de Can Ruti de Badalona. Per al gran públic –o el públic en general, o qualsevol d’aquestes simplificadores categories amb què es pretén conceptualitzar una cosa tan heterogènia i inclassificable com la complexa realitat de tota societat– l’Andreas (Barcelona, 1944), llicenciat en filosofia i lletres i rigorós investigador de camp, era conegut arran de dos programes de Catalunya Ràdio, estendards a la mitjanit dels diumenges del 1988 al 1994: “Què volen aquesta gent” i “Sintonia Alfa”. Paradoxalment, el títol del primer remetia no a la policia, sinó a éssers vinguts de lluny, ja que un dels eixos centrals de la seva passió recercadora consistí a capbussar-se en l’origen de la humanitat terrestre (sostenia que es tracta d’un enginy biogenètic creat per éssers d’altres galàxies, igual que ho féu el bioquímic Francis H.C. Crick –guanyador del premi Nobel el 1962 i descobridor de l’estructura de l’ADN el 1953– al llibre Life itself el 1981).

Entre altres llibres, Faber-Kaiser publicà Sacerdotes o cosmonautas (1971), Cosmos-cronología general de la astronáutica (1972, premi estatal de cosmonàutica Julio Marial), Grandes enigmas del cielo y la tierra (1973), Jesús vivió y murió en Cachemira (1976), OVNIS: el archivo de la CIA (1980), La caverna de los tesoros, Las nubes del engaño i Fuera de control (tots tres el 1984), Sobre el secreto (1985) i el darrer i més maleït, Pacto de silencio (1988). Fundà i dirigí la revista Mundo Desconocido (1976-1982), pionera a l’estat espanyol en aquest camp, amb col·laboracions d’articles i material gràfic internacionals exclusius, la qual obtingué el 1980 el premi Secinter a la millor revista especialitzada. Se centrà a pensar i argumentar les relacions de vegades no gaire tangibles entre el visible i l’invisible, i la distància que separa les narracions dominants del món a Occident amb les nombroses peces que no encaixen en un trencaclosques descriptiu al capdavall frustrant quant a les nostres expectatives de saber què caram fem aquí, per què això i no allò, i quins fils mouen elits econòmiques distants les decisions de les quals resten sistemàticament fora del nostre abast. Mundo Desconocido fou censurada a l’Argentina per l’Ente Calificador, ateses les consideracions que s’hi feien sobre la CIA en diversos aspectes. Un dels seus col·laboradors i company de l’Andreas, l’argentí Alejandro Vignati, morí intoxicat en estranyes circumstàncies als anys vuitanta al continent sud-americà (llavors la seva recerca principal abraçava les experimentacions d’armament bioquímic per part de l’OTAN, en concret el tractament de conreus de pebrots amb una de les variants del pesticida organofosforat Nemacur de la companyia Bayer a Puerto Rico).

El pare de l’Andreas, Will Faber (1901-1987), fugí del nazisme primerenc i s’establí a Barcelona el 1932, per treballar amb l’Associació de Cartellistes. Residí durant cinquanta anys al carrer d’Homer, on cap placa municipal recorda el seu pas ni el del seu fill. El genocidi franquista i la seva continuació perversa durant la Transició arrasaren els murals i vitralls de Will Faber, autor de gravats igualment increïbles i de grafismes magnífics per a publicacions diverses, reclosos al mateix pou de l’anestesiament col·lectiu a què s’han marginat tant de temps obres com les de Joan Ponç (molt influent sobre l’obra de Will) i de l’altre gran avantguardista Francesc Garcia Vilella. Antoni Ribera (1920-2001), ufòleg referencial a l’estat espanyol (honorat el 1979 a Londres per la Cambra dels Lords), va ser un dels bons companys de Will, i tingué força a veure amb el fet que l’Andreas s’aboqués a les escletxes fràgils de la ufologia i la criptopolítica. 

L’any 2000, Ignasi Puig Alemán escrigué un llibre en què homenatjà en Will i l’Andreas (Los Faber. Will Faber, el suprapintor. El enigma, Andreas Faber-Kaiser, Edicions EPIC), enmig d’un desinterès mediàtic generalitzat. S’hi recull el trajecte de Faber-Kaiser com a crític sistemàtic de la frivolitat i la mercantilització associada als tripijocs i els abusos implícits en els àmbits de les paraciències, i dels usos aprofitats per part d‘il·luminats de tota mena i de poders instituïts. A casa seva havia hostatjat més d’una persona que ho necessitava, inclosos militants anarquistes (sempre acabava els editorials de Mundo Desconocido escrivint-hi “Salut”).

Dins Pacto de Silencio (amb greus problemes de distribució, si bé els exemplars comercialitzats s’esgotaren) denuncià la incúria del ministeri de Sanitat espanyol i l’Organització Mundial de la Salut amb relació al paper exercit per una multinacional alemanya quimicofarmacèutica i els serveis d’intel·ligència nordamericans entorn de tomàquets de molt baix preu comercialitzats a Roquetas de Mar dins el context de l’esclat i l’expansió de la síndrome tòxica (allò dels “bichitos en el aceite”), de la qual resultaren 650 morts, 25.000 afectats (molts, crònics) i un silenciament pesant com una llosa. Segons ell, l’oli de colza era innocu, i la clau de l’afer raïa en els tomàquets tractats amb organofosforats aplicats a la guerra bioquímica de baixa intensitat. Els consumidors dels tomàquets de l’especialitat Lucy –poc selectes, venuts en mercats ambulants i consumits per persones amb magres ingressos econòmics– n’haurien esdevingut víctimes involuntàries, a tall literalment d’experimentació humana. Faber-Kaiser rebé nombroses amenaces de mort –ho reafirmà més d’un cop en públic– i tant ell com el seu entorn més proper –Antoni Ribera i André Malby– mantingueren que la malaltia que acabà matant-lo li fou inoculada. Cambio 16 titulà, a la portada del núm. 681 del desembre del 1984: “Escándalo colza. Un producto Bayer envenenó a España.” Al cap de dos mesos el director, José Oneto, plegà del càrrec. Bayer guanyà la querella contra el setmanari.

 

Com digué el 1985 el doctor Antonio Muro, aleshores militant del PSOE i investigador oficial del ministeri de Sanitat, “tothom qui toca aquest tema s’hi crema”. Muro trobà un antídot del pesticida Nemacur-10 –un pesticida prohibit en diversos països europeus per la seva perillositat, de venda lliure a Espanya als anys vuitanta– i fou despatxat de la feina. Morí al cap de molt poc temps. Catalunya Ràdio anuncià el traspàs de l’Andreas al butlletí informatiu de les 11 del matí del 14 de març del 1994. Segons Ignasi Puig a les 12 del migdia, però, la notícia ja havia estat esborrada. Potser algú, algun dia, historiarà el paper de la major part del periodisme públic català als darrers 25 anys, ja no tant pel que ha dit, sinó per tot el que obscenament ha deixat de dir.

No el vaig conèixer –jo era un adolescent quan llegia Mundo Desconocido–, però vull significar un record sincer i fratern d’Andreas Faber-Kaiser –i del pare Will, la mare Emma Kaiser, i dels fills de l’Andreas, en Sergi i la Mònika, perquè mantinguin sempre a recer del vent el llegat que deixà–, per l’anhel de llibertat que compartí amb tantes persones i pel seu rebuig constant de les maneres com els més alts poders econòmics i militars (com ara la Comissió Trilateral i el Pentàgon) instrumentalitzen el desconegut en qualitat de mitjà per sotmetre les societats. En paraules seves: “La nostra llibertat física i mental ha estat sempre, i com més va més, condicionada [...]. Ningú no ha de ser esclau de cap senyor.” Lluny del present i despullats de futur solem lluitar i perdre. De vegades, la vida. No és ni de bon tros el tipus de món en què un voldria ser, però som aquí, com l’Andreas. Encara.

 ***

Post Scriptum (23-VII-2015): us enllaço aquest text de Roger Vinton al seu bloc (18-X-2014) –que acabo de conèixer arran de la trobada a twitter– per si teniu interès a llegir diversos estudis crítics sobre el muntatge de la colza.

Josep-Narcís Roca i Ferreras: sobre la llibertat nacional i l'emancipació social

Per a Josep Narcís Roca i Ferreras (1834-1891) l’alliberament "nacional"

i l’alliberament "social" esdevenen una mateixa lluita.

Josep-Narcís Roca i Ferreras: SOBRE LA LLIBERTAT NACIONAL I L’EMANCIPACIÓ SOCIAL

[AVUI, 4-V-2000]

Gerard Horta

[Toni Strubell. Josep Roca i Ferreras i l’origen del nacionalisme d’esquerres. Llibres del set-ciències. Arenys de Mar, 2000.]

Som davant d’una obra senzillament indispensable per entendre l’articulació política i cultural del ventall ample del catalanisme –independentisme inclòs, la mena d’independentisme defensor de l’internacionalisme proletari ja anys abans de les més que suades Bases de Manresa– dels segles XIX i XX a partir del pensament de Josep-Narcís Roca i Ferreras (1834-1891). El valor d’aquest llibre se situa més dins el camp ardu del desvelament de la ignorància i la superació de l’amnèsia col·lectives que no en l’emmudiment de la colla d’historiadors –de casa bona– entestats a negar l’arrelament entre les classes populars catalanes d’una concepció del món d’acord amb la qual l’afirmació del dret del poble català a desenvolupar el seu propi destí és indestriable del procés per realitzar la justícia social. Cal remarcar-ho: només una descoratjadora mala fe pot conduir personatges obstinats des de la supèrbia a obviar uns aspectes concrets de la realitat passada i present de la societat catalana.

   

Fèlix Cucurull i Tey (1919-1996).

El llegat de Cucurull

En nom del camí pedregós de la consciència l’historiador Fèlix Cucucrull i Tey (1919-1996) dugué a terme una tasca feixuga i solitària per aclarir els rastres dels catalans des de la pèrdua de la independència fins al segle XX. Cucurull, amb l’ajut per publicar-ho d’una altra figura imprescindible i honesta com la de Josep Benet, compongué en sis volums la ràpidament exhaurida Panoràmica del nacionalisme català (1640-1936) (Edicions Catalanes de París, 1975), un recull lúcid, minuciós i apassionat en què s’encabeixen introduccions explicatives, cronologies i textos documentals per donar veu a tots els sectors socials d’aquest país (amb un protagonisme molt més que destacat destacat dels moviments populars) –sisplau, llegeix les excepcionals nou pàgines de la presentació que en fa Cucurull mateix: plenament vigents, plenament actuals–.

Una de les trobades de Cucurull en la seva recerca (a què es refereix per primer cop el 1970 dins Orígens i evolució del federalisme català) fou la d’un home que qui escriu això desconeixia fins fa quatre dies: Josep-Narcís Roca i Ferreras. Durant més de vint anys Cucurull aplegà (de nou amb el suport de Benet) centenars de documents d’aquest metge i pensador, especialment articles a la premsa en qualitat d’editorialista (i per tant sense signar) i columnista polític, una quantitat prou àmplia i rica per constatar l’aportació teòrica de Roca i Ferreras al catalanisme d’esquerra i l’actualitat innegable de la seva producció.

A partir d’aquest material Toni Strubell i Trueta, professor de filologia anglesa a Deusto, n’ha elaborat el llibre que comentem. L’assaig se centra a analitzar fil per randa els treballs escrits de Roca en el decurs del seu trajecte existencial i els vaivens de l’entorn històric. Sens dubte, es tracta d’una feina reeixida. En finalitzar la lectura s’entén, d’una banda, l’afirmació de Cucurull que “gairebé tot el que després de Roca i Ferreras ha estat escrit en sentit doctrinal i tots els plantejaments tàctics i estratègics que han estat adoptats posteriorment pels diversos corrents ideològics integrats al catalanisme, es troben ja formulats per ell d’una manera explícita”, i es comprèn, alhora, el paral·lelisme que Strubell estableix en comparar el pes de Roca amb el de celebritats transcendentals com James Connolly a Irlanda i José Martí a Cuba.

D’origen treballador, el 1854 trobem un Roca i Ferreras de vint anys fent les pràctiques de farmàcia al carrer Ample de la Barcelona vella, entre una població obrera castigada durament pel còlera i per unes condicions de treball i supervivència massa doloroses per adjectivar-les. La realitat social que conegué el va marcar per sempre. De la mateixa manera que aquest metge i farmacòleg esmerçà la vida a la investigació històrica i ideològica, mai no abandonà la recerca mèdica a fi de servir les necessitats dels qui patien. Roca i Ferreras fou un home estimat pel poble, i la labor que exercí com a metge n’és una de les raons. Les participacions a la Tertúlia Literària als anys 1854-1857 determinaren l’evolució que havia de venir. Als inicis, fou influït per l’editor Eusebi Pasqual i Narcís Monturiol, per les lectures de Víctor Balaguer, Joan-Baptista Guardiola i P.J. Proudhon, i, més endavant, per Pi i Margall.

Vigència inqüestionable

Aquesta evolució el convertí en un home avançat al temps en què visqué. L’anticipació i la popularitat que obtingué es reflecteixen al llarg del miler d’articles escrits, entre altres llocs, a El Estado Catalán, La Independencia, La Renaxensa, La Publicidad, El Diluvio, La Avanzada, L’Avens i L’Arch de Sant Martí. Hi manifesta unes argumentacions rotundament actuals a l’hora de justificar el perquè de l’alliberament nacional, la reivindicació de la unitat i la independència dels Països Catalans, del laïcisme i d’una “religió racionalista” sense intermediaris, la necessitat del model republicà i la de l’internacionalisme proletari, molt de temps abans que V.I. Lenin ho plantegi. Cucurull subratllà que en dos articles del 1877 a La Renaxensa, titulats “La factible Diputació General de Catalunya”, Roca hi elabora un precedent teòric bàsic cara a la creació de la Mancomunitat de Catalunya del 1917 (el lapse és de 30 anys). De tot això en fa més de 110 anys, per part d’un home que s’autodefineix com a “anarquista” i “modest obrer de les idees”.

Strubell posa en relleu la importància que Roca sintetitzés els continguts de les escoles històrica i filosòfica del XIX mitjançant la crida a desenvolupar un catalanisme modern sobre la base de criteris filosòfics, racionals, històrics i tradicionals. Dit altrament, “l’home lliure en la nacionalitat lliure, lo català lliure en la Catalunya lliure”, expressat al juny del 1888 (43 anys abans de la proclamació per Macià de la República Catalana i tres mesos abans de la celebració al Saló Eslava de la ronda de Sant Pau de Barcelona del “Primer Congrés Espiritista Internacional”, en el qual s’advocà per la igualtat social, la supressió de les fronteres entre els estats, l’abolició dels exèrcits i la creació a Europa d’una Societat de Nacions per atendre necessitats col·lectives). A l’esquerra de Valentí Almirall (1841-1904) en la qüestió “social” i enllà del federalisme en la qüestió “nacional” (com si el dret d’un poble a existir no fos una reivindicació social), Roca i Ferreras considera primordial posar fi a l’“artificiositat” dels grans estats-nació. Per ell, només el marc nacional català, lliure d’opressions polítiques i laborals, culturals, militars i fiscals, possibilitarà el desenvolupament de l’individu, la democràcia i les llibertats civils. La seva crida s’adreça a les classes populars, ja que judica els sectors conservadors com a “incompatibles” amb el programa catalanista. Atribueix a la burgesia un sentiment antiobrer que perjudica els interessos dels catalans, i lloa la lleialtat, l’honradesa i el bon sentit dels treballadors com a motor dinàmic de Catalunya, i l’igualitarisme i la reciprocitat socials com a fites a assolir. Potser aquest fou el seu pecat: la condemna imposada a Roca i Ferreras ha estat el menyspreu, l’oblit i una infravaloració extrema als manuals d’història. Tanmateix, la història respira enllà dels manuals que l’expliquen, i la memòria col·lectiva dels pobles minoritzats esdevé l’única veritable eina per afirmar i transmetre generació rere generació el dret inalienable a la llibertat.

A la fi, a més de la feina excel·lent de Toni Strubell, s’ha d’elogiar la tasca antiamnèsica endegada per petites empreses alienes als grups financers barcelonins més potents. Cooperatives editorials-llibreries com El Set-ciències (creades per la família de F. Cucurull i veïns d’Arenys de Mar) mostren l’empenta necessària per efectuar sense mitjans una part petitoníssima de la política recuperadora i divulgadora del nostre passat que els Ajuntaments, les Diputacions i les Generalitats i Consells dels Països Catalans han abandonat d’ençà mitjan dècada dels vuitanta, en un procés simultani al desconeixement creixent que s’hi dóna.

Les platges, però, estan fetes de granets de sorra.  Com l’eternitat.

 

Ressons historiogràfics

És injustificable que malgrat la rellevància del pensament de Roca i Ferreras la seva obra sigui tan desconeguda. La captivadora riquesa i profunditat d’aquest teoritzador de primera fila entorn d’una pila de qüestions que preocupen la societat actual –des de les accions mèdiques a nivell mundial per eliminar xacres com la diftèria i el còlera, fins a la demanda d’un marc laboral català– deixen parat aquell qui s’apropi a conèixer-ne els escrits. Al març del 2000, sols hi ha un llibre que aplegui una mostra dels seus textos: El catalanisme progressiu (La Magrana-Diputació de Barcelona, ¡1983!, dins la col·lecció “Clàssics del nacionalisme català” conduïda per J. Termes, J. Casassas, E. Ucelay i J. Ferrer). S’hi recull una selecció magnífica d’articles publicats a La Renaxensa, Revista Catalana, Lo Renaixement, L’Arch de Sant Martí i L’Avens i, naturalment, només es troba en llibreries de vell (jo mateix el vaig trobar en una del Raval abans d’escriure aquest text). L’edició fou a càrrec de J. Llorens a partir dels textos que li facilità F. Cucurull. Llorens assenyala encertadament al pròleg que, per Roca i Ferreras, les revoltes populars i els rebomboris de buscaires, remences, gorretes (i barretines i malcontents) i, en definitiva, d’una “patuleia” que als anys vint del segle XIX es manifestava amb senyeres i banderes negres, responen al caràcter revolucionari del catalanisme. Cucurull és el primer a remarcar la importància del relat que Roca i Ferreras fa de l’intent de la ciutadania barcelonina d’enderrocar els murs de la Ciutadella el 1840, com a prova empírica d’aquest tarannà. En efecte, al juny del 1887, Roca escriu a L’Arch de Sant Martí: “L’autor d’aquest article sen encara un noy ha vist als menestrals y jornalers de Barcelona alsarse ab las armas á la ma y fer barricadas al crit de `Llibertat i Catalunya´, els ha vist comensar y avansar molt l’enderrocament de la Ciutadella l’any 41 ó 42 y’ls 42 y l’43 els ha sentit parlar d’independencia de Catalunya.” Entre el 1814 i el 1900 Catalunya passà més de seixanta anys o bé en estat de guerra o bé en estat d’excepció; els murs de la Ciutadella de Barcelona s’aterren una mica abans del 1870... així i tot encara hi ha algun “historiador” que gosa vincular exclusivament catalanisme a tradició burgesa, val més prescindir-ne. Lluny del cinisme d’aquests aprofitats, J.A. González Casanova considera clau (Federalisme i autonomia a Catalunya, 1974) l’aportació de Roca respecte al futur del catalanisme; P. Gabriel reconeix (El catalanisme d’esquerres, 1997) l’immens mèrit de Roca, i se sorprèn pel contrast amb la manca d’estudis sobre aquest teoritzador; i, a la Història de la Catalunya contemporània (1999) dirigida per M. Risques, s’hi col·loca Roca al costat d’altres líders de l’esquerra catalanista del XIX coma ara Almirall, Vallès i Ribot i Pi i Margall, i se’n consigna la doctrina que van deixar per al futur. Historiadors amb el bagatge de Josep Termes han reivindicat tothora la figura de Roca, ciutadanes com Imma Albó han intentat mantenir-ne viva la difusió mitjançant actes diversos, l’edició dels Quaderns de debat Josep-Narcís Roca i Ferreras i l’existència mateixa de l’Associació que en du el nom (sense cap mena d’ajut institucional), i la tesi doctoral que està duent a terme el filòsof Jordi Bonet versa entorn d’aquest metge i pensador. Són, en definitiva, petites expressions d’una recuperació.

Com a balanç, insistirem que Roca i Ferreras no solament influí sobre polítics i teoritzadors catalanistes d’esquerra posteriors com Martí i Julià, Alomar, Campalans, Macià, Serra i Moret, Layret, Companys, Domingo, Seguí, sinó sobre figures tan valorades com la que encarna Prat de la Riba. Tal com descriu Fèlix Cucurull dins la Panoràmica..., al cap de sis anys de morir Prat de la Riba milers de persones desfilen a Barcelona l’11 de setembre del 1923 davant del monument a Rafael de Casanova, que queda cobert de flors: hi ha xocs sagnants entre policies i manifestants. Dos dies després el general Primo de Rivera reinstaura la dictadura militar amb el beneplàcit de la Lliga Regionalista i la passivitat del Partido Socialista Obrero Español. L’endemà, la CNT declara la vaga general, mentre que la UGT no la secunda. Cambó havia flirtejat amb Lerroux, un agent estatal que duia 25 anys intentant apolititzar la classe obrera i llençar-la contra el catalanisme d’esquerra. Roca i Ferreras havia previst amb massa lucidesa els camins a què menava un regionalisme conservador sota un estat totalitarista. Benaurats siguin els granets de sorra, ara que som adults per comptar-los.