COLAU, LA FACTURA DE L’AIGUA,
AIGÜES DE BARCELONA, CÀRRECS D’ICV QUE HI
ESTAN COL·LOCATS... I LA RESTA
[EL VIDRE AL COR, 10-V-2015]
Gerard Horta
La Senda m’envia
aquesta piulada de l’Ada Colau, del 18 de setembre del 2014. És tan sucosa com
els comentaris que vénen a continuació. Quina és la
relació entre Ada Colau, el carter, Aigües de Barcelona i els càrrecs d’ICV que
s’hi van acumulant? Entre l’Ada Colau i el seu carter ho desconeixem, tot i que
l’ombra de la sospita sempre hi podria planar. Com si jo mateix, abans d’obrir el correu
postal, agafés un boli blau per escriure-hi “Força amb el bloc, cosmonauta kamikaze!”... Amb tot, resulta versemblant. Creurem que el carter, simplement, simpatitza amb una Ada
Colau massa ocupada per acudir a les manifestacions veïnals de Sagrada Família, on viu,
sobre l’especulació urbanística i l’híper-invasió turística, tal com relatava
el Xavi Monge abans d’ahir en una piulada.
No: és la Torre Agbar, seu d'Aigües de Barcelona.
Quins polítics professionals han desembarcat a Aigües de Barcelona des de l’Ajuntament de Barcelona i des del govern del Tripartit (PSC-ICV/EUiA-ERC)? S’hi han anat col·locant –amb beneficis sucosos com a a treballadors o col·laboradors– militants dirigents d’ICV. Per exemple, l’Andreu Claret (exdirector als anys vuitanta de la revista Treball que mon pare portava a casa tants i tants anys abans –l’òrgan del PSUC des del 1936 i després d’ICV fins ara–, i exdirector de Nous Horitzons, la revista de teoria política).
Qui més hi, diguem-ne, treballa? Reprodueixo literalment la notícia sencera d’elsingular.cat (23-II-2012):
“Quatre excàrrecs d’ICV treballen per Agbar
després d'afavorir-la. Entre ells hi ha l’exconseller de Medi Ambient, Francesc
Baltasar, i l’exregidora de l’Ajuntament de Barcelona, Imma Mayol.
Quatre
excàrrecs de l’anterior direcció del Departament de Medi Ambient de la
Generalitat han acabat treballant directe o indirectament per l’empresa Agbar, a la qual durant el seu mandat van adjudicar obres per
un import de com a mínim 182 milions d’euros, segons publica avui El Mundo.
Es tracta, en diferents graus de vinculació, de l’exconseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar; l’exregidora de l’Ajuntament de Barcelona, Imma Mayol; l’exsecretari del departament, Eduard Pallejà; i l’exdirectora de serveis de la conselleria, Elisenda Rius.
Concretament l’exconseller –que quatre mesos abans de deixar la conselleria encara va adjudicar la construcció de la dessaladora del Prat del Llobregat per un valor de 230 milions, i dels quals 92 milions eren per a Agbar– ofereix a través d’una empresa d’assessoria ajuda a l’empresa de serveis d’aigua, malgrat que no hi està en nòmina.
Dels quatre excàrrecs d’ICV, la persona més vinculada amb Agbar és Elisenda Rius, que s’ha convertit en directora de recursos humans de la companyia. En el cas d’Imma Mayol, dona de Joan Saura, s’ha vinculat amb Agbar Balears. La setmana passada va representar la companyia en un acte a la Universitat de les Balears.”
Quants membres més destacats d’ICV n’hi haurà? Ho desconeixem. D’això, l’Ada Colau i Barcelona €n Comú no en diuen pas “opacitat”: la mateixa que a Barcelona executa des del 1979 fins ara el PentaGrup Municipal PSC-PSUC/ICV/EUiA-Bcn €n Comú-ERC-CiU-PP.
Eduard Pallejà.
El silenciament
sistemàtic per part d’Ada Colau i Barcelona €n Comú del tipus de xarxes
clientelars que les direccions del PentaGrup Municipal 1979-2015 han
desenvolupat i han perpetuat demostren que aquest projecte no implica res
més que la cronificació de l’estat de les coses: un poder polític municipal al
servei dels grans grups econòmics de la ciutat.
Ada Colau i
Barcelona €n Comú estan manipulant la gent de Barcelona, com la resta de partits de l’establishment: la diferència és que el poder de representació dels de la Colau es fonamenta en una apel·lació contínua a
la “nova política”, al mateix temps que practiquen la política de la Transició:
contra el poble i a favor dels seus propis interessos personals i de partit. En aquest cas, com a marca blanca d'ICV-EUiA, condemnada per les urnes legislatura rere legislatura, però salvada per la Caixa –això sí, com la resta (tret de la CUP, que no deu ni ha demanat mai diners a la màfia bancària)–. Vinc d’una família militant comunista que ha viscut la repressió franquista, si algú no vol entendre que la meva crítica la manifesto des de posicionaments radicalment d’esquerres és que s’estima més romandre al parany.
És un paper galdós, el que interpreta la cap de llista de Barcelona €n Comú. Quantes coses que s’han de fer per deixar de ser alliberada del DECS..., i li ho dic amb tristesa, perquè tothom s’ha de buscar la vida. El que succeeix és que uns paguem el preu cardat de plantar cara, mentre que d’altres cobren com a alliberats del sindicat, del partit... o del DECS. Penso que la Colau ha triat un camí equivocat. Però penso, sobretot, que ha acabat sent devorada pel seu propi paper. Llevat que la seva vida política hagi consistit a progressar com a trepa.
Tenint en compte la situació històrica que estem vivint com a classe treballadora barcelonina i catalana, no tinc clar si la instrumentalització política de Barcelona €n Comú que ella encarna té més de dos objectius. D’entrada, n’hi ha dos de clars: 1) refermar un ajuntament elitista articulat contra la gent treballadora, com el de CiU, sí, i també com el del PSC-ICV/EUiA-ERC; i 2) refermar i naturalitzar un espanyolisme rovellat, desimbolt i profund, com qui no vol la cosa, a tall de dic de contenció respecte a la major rebel·lió popular erigida des del 1936, arran del procés independentista actual –estem desafiant no un estat qualsevol, sinó l’estat espanyol: sap Barcelona €n Comú què significa això?–. En aquesta rebel·lió, hi està en joc tot. Tot el que la Colau –i les grans corporacions financeres que promouen la seva presència als escenaris en què discurseja– vol mantenir, és a dir, l'ordre colonial i bancari establert. Tot projecte polític pot actuar per establir un model social capitalista des d'enfocaments regeneracionistes i ciutadanistes, ara bé, llavors per què amagar-se'n?
Una altra qüestió rau que la direcció de l’ANC és a les mans de CiU i ERC, això és obvi –i així anem perdent els anys, com ja denunciava aVilaweb fa temps–, però cal tenir molta barra per negar que moviments com el de les consultes o el procés popular de la mateixa ANC siguin un moviment popular. L’ANC ni comença ni acaba en la seva direcció, per fortuna. I, certament, al grup de mandarins de Barcelona €n Comú hi ha algun cigronet negre independentista, però la direcció política majoritària és, amb escreix, visceralment espanyolista. La mena d’espanyolisme que viu plàcidament enclavat en un enfocament d’acord amb el qual regionalisme i nacionalisme burgès per un cantó, i independentisme popular d’esquerres i socialment transformador per l’altre, són la mateixa cosa.
He escrit ja, també, que les màscares van caient, començant segons el meu parer per una CiU que no fa més que endarrerir i dinamitar el procés. I el que veurem darrere de cada màscara pot arribar a ser terrible. Aviat contemplarem ICV-EUiA i Barcelona €n Comú sense maquillatge: demà, demà passat i el 24 i el 25 de maig, i també el 27 de setembre i, especialment, l’endemà, quan decidim si volem, o no, ser un poble lliure. Llavors no en tindran prou amb el maquillatge: tenen tot el dret del món de defensar l’Espanya colonial, ara bé, hom demana que parin de vendre gat per llebre i de negar-se a explicar quin tipus de relació anhelen per a la societat catalana amb els estats espanyol i francès. I quan escric societat catalana remeto als Països Catalans.
Totes les denúncies de corrupció, malbaratament de recursos i actuacions il·legals que el meu company i candidat de la CUP Josep Garganté –junt amb la nostra gent estimada i combativa de la Coordinadora Obrera Sindical dels Països Catalans (COS) de TMB, els nostres buseros i buseres preciosos–, porta anys denunciant no han estat mai objecte de l’atenció de l’Ada Colau ni de ningú de Barcelona €n Comú. Ni en campanya electoral, ni encara menys quan governaven PSC-ICV/EUiA-ERC, que mai no són esmentats ni per la Colau ni per Barcelona €n Comú.
És un paper galdós, el que interpreta la cap de llista de Barcelona €n Comú. Quantes coses que s’han de fer per deixar de ser alliberada del DECS..., i li ho dic amb tristesa, perquè tothom s’ha de buscar la vida. El que succeeix és que uns paguem el preu cardat de plantar cara, mentre que d’altres cobren com a alliberats del sindicat, del partit... o del DECS. Penso que la Colau ha triat un camí equivocat. Però penso, sobretot, que ha acabat sent devorada pel seu propi paper. Llevat que la seva vida política hagi consistit a progressar com a trepa.
Tenint en compte la situació històrica que estem vivint com a classe treballadora barcelonina i catalana, no tinc clar si la instrumentalització política de Barcelona €n Comú que ella encarna té més de dos objectius. D’entrada, n’hi ha dos de clars: 1) refermar un ajuntament elitista articulat contra la gent treballadora, com el de CiU, sí, i també com el del PSC-ICV/EUiA-ERC; i 2) refermar i naturalitzar un espanyolisme rovellat, desimbolt i profund, com qui no vol la cosa, a tall de dic de contenció respecte a la major rebel·lió popular erigida des del 1936, arran del procés independentista actual –estem desafiant no un estat qualsevol, sinó l’estat espanyol: sap Barcelona €n Comú què significa això?–. En aquesta rebel·lió, hi està en joc tot. Tot el que la Colau –i les grans corporacions financeres que promouen la seva presència als escenaris en què discurseja– vol mantenir, és a dir, l'ordre colonial i bancari establert. Tot projecte polític pot actuar per establir un model social capitalista des d'enfocaments regeneracionistes i ciutadanistes, ara bé, llavors per què amagar-se'n?
Una altra qüestió rau que la direcció de l’ANC és a les mans de CiU i ERC, això és obvi –i així anem perdent els anys, com ja denunciava aVilaweb fa temps–, però cal tenir molta barra per negar que moviments com el de les consultes o el procés popular de la mateixa ANC siguin un moviment popular. L’ANC ni comença ni acaba en la seva direcció, per fortuna. I, certament, al grup de mandarins de Barcelona €n Comú hi ha algun cigronet negre independentista, però la direcció política majoritària és, amb escreix, visceralment espanyolista. La mena d’espanyolisme que viu plàcidament enclavat en un enfocament d’acord amb el qual regionalisme i nacionalisme burgès per un cantó, i independentisme popular d’esquerres i socialment transformador per l’altre, són la mateixa cosa.
He escrit ja, també, que les màscares van caient, començant segons el meu parer per una CiU que no fa més que endarrerir i dinamitar el procés. I el que veurem darrere de cada màscara pot arribar a ser terrible. Aviat contemplarem ICV-EUiA i Barcelona €n Comú sense maquillatge: demà, demà passat i el 24 i el 25 de maig, i també el 27 de setembre i, especialment, l’endemà, quan decidim si volem, o no, ser un poble lliure. Llavors no en tindran prou amb el maquillatge: tenen tot el dret del món de defensar l’Espanya colonial, ara bé, hom demana que parin de vendre gat per llebre i de negar-se a explicar quin tipus de relació anhelen per a la societat catalana amb els estats espanyol i francès. I quan escric societat catalana remeto als Països Catalans.
Totes les denúncies de corrupció, malbaratament de recursos i actuacions il·legals que el meu company i candidat de la CUP Josep Garganté –junt amb la nostra gent estimada i combativa de la Coordinadora Obrera Sindical dels Països Catalans (COS) de TMB, els nostres buseros i buseres preciosos–, porta anys denunciant no han estat mai objecte de l’atenció de l’Ada Colau ni de ningú de Barcelona €n Comú. Ni en campanya electoral, ni encara menys quan governaven PSC-ICV/EUiA-ERC, que mai no són esmentats ni per la Colau ni per Barcelona €n Comú.
Perquè et caigui
la cara de vergonya has de tenir vergonya. D’enganyar la gent de bona fe se’n diu Barcelona €n Comú. Desitgen aplegar els vots de persones amb una orientació una mica cap a l’esquerra –la que votava el PSC i la que habita al camp de l’abstenció–, les mateixes persones que aspiren a un ordre polític mínimament digne, racional i que serveixi la resolució de les necessitats imperatives de la classe treballadora de Barcelona. Al darrere, mandarins narcisistes, i algun tafur. Ho he repetit manta vegades: em refereixo a la direcció, als qui manen, als qui han organitzat piramidalment aquest muntatge, no pas a les persones humils que hi volen reconèixer l’encarnació d’una esperança de canvi...
Menteixen, menteixen impunement i sense cap mena d'escrúpols. Caldria esperar de l’Ada Colau molts menys autoretrats, molt menys rum-rum despolititzador i respostes, moltes més respostes, totes les que calguin. Que parés de tractar-nos d’una vegada com uns imbècils amb tanta piuladeta de màrqueting innocent i enrotllat, que deixés el carter en pau i que comencés a explicar-nos què fa la seva gent d’ICV –la que li paga la campanya amb els diners de la Caixa– a Aigües de Barcelona. Em fa fàstic haver-li-ho de demanar: representa que hauria de sortir de la senyora alcaldable, però l’única cosa que fa Barcelona €n Comú és tapar el detritus acumulat durant dècades.
Som davant d’un dels bluffs majors de la Transició tardofranquista, amb embolcalls i cares nous. Havia arribat a dubtar, en algun moment, que la Colau anava de bona fe, però els fets parlen sempre més que les paraules. Rellegeixo el que va sortint, interpreto i reinterpreto el que visc, repasso les informacions que em van arribant des de fa un any, i ja no dubto de res. Aquest entorn de mandarins ha de tenir molt mala bava, perquè se n’ha de tenir molta per mentir així i no immutar-se. Massa, més de la suportable. Quan els impostors operen, de la seva obra se n’ha de dir Impostura €n Comú.
Post Scriptum: Refresquem la memòria recent. Aquí, el Claret. Ja ens hi ficarem.
Som davant d’un dels bluffs majors de la Transició tardofranquista, amb embolcalls i cares nous. Havia arribat a dubtar, en algun moment, que la Colau anava de bona fe, però els fets parlen sempre més que les paraules. Rellegeixo el que va sortint, interpreto i reinterpreto el que visc, repasso les informacions que em van arribant des de fa un any, i ja no dubto de res. Aquest entorn de mandarins ha de tenir molt mala bava, perquè se n’ha de tenir molta per mentir així i no immutar-se. Massa, més de la suportable. Quan els impostors operen, de la seva obra se n’ha de dir Impostura €n Comú.
***
Post Scriptum: Refresquem la memòria recent. Aquí, el Claret. Ja ens hi ficarem.
Post Scriptum II: I aquí, goita, l’EduardPallejà. Plego. Continuarà. No trobo fotografies de l'Elisenda Rius d’ICV.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada