#CoscuFacts

Aquí incisiu, perspicaç, on fire.

#COSCUFACTS

Gerard Horta

No adreço aquest article a aquelles persones amb una concepció classista de la vida, de les relacions socials, la política i el sindicalisme. No ho faig en la mesura que el que blasmo de la figura del pessebre nostrat que aquí es convoca encarna la reproducció quotidiana del naufragi d’un ordre del món que tanta gent de tantes bandes ha volgut superar en el transcurs dels temps –aquí, allà, on sigui–. L’esquerra i la dreta del capitalisme, l’esquerra i la dreta del colonialisme, del patriarcat i de tots els processos col·lectius d’inferiorització social no són més que dimensions diverses que completen un mateix univers de diferenciacions i dominacions socials. Porto tota la vida escrivint –poesia i antropologia social, i articles d’opinió (quin no n’és?) i ressenyes per a publicacions periòdiques– i sempre he volgut distingir, en l’àmbit de les crítiques polítiques, l’abisme que és dóna entre el que els dirigents econòmics, polítics i sindicals prediquen i el que practiquen (cal que això ens ho apliquem, tothom, a nosaltres mateixos). De gent honesta en trobem en tota mena d’organitzacions i associacions en qualitat d’agents actius,  militants, simpatitzants o votants, ara bé: quan un esdevé polític o sindicalista professional les contradiccions han de tenir un límit. Una cosa és acabar sent devorat pel teu propi paper; l’altra, convertir-te en un dispositiu més per perpetuar l’estat de les coses.

He decidit retre aquest humil homenatge (#CoscuFacts) a en Joan Coscubiela com a exemplificació de la xarxa d’espais sociolaborals a què les pràctiques distintives de la Transició han conduït un munt de militants polítics i sindicals a partir del 1977, any en què s’efectuen les primeres eleccions al congrés i el senat espanyols després de la mort del general feixista, i del 1978, en què s’aprova la Constitució espanyola i CCOO i UGT signen els Pactos de la Moncloa. Es tracta de dos esdeveniments que simbolitzen el rumb del procés que hem (sobre)viscut fins a l’actualitat sota la dominació de l’estat espanyol i el regionalisme burgès (el mateix que al terreny de la política institucional ara propugna Catalunya Sí que es Pot, i que beu d’una manera explícita del parlamentarisme burgès executat durant aquestes dècades per CiU, PSC, ICV-EUiA, PP, ERC i ara C's). Per evitar retrets de baixa estofa que em puguin caure al damunt, escric que em considero un anarquista català –una classificació per proveir de sentit els meus propis actes i paraules– que milita a la CUP i la COS, amb companys i companyes que mirem de construir alternatives alliberadores enfront de la simfonia infausta de l’existència col·lectiva. Tinc molts companys i companyes que m’estimo en territoris diversos del camp llibertari, encara que l’aportació del meu granet de sorra ja fa anys que té lloc des d’una esquerra independentista que he fet meva i que, almenys en part, voldria que m’hagués fet seu.

No alimento ni mantinc cap tipus d’animadversió personal amb en Coscu, de fet ni tan sols recordo el que ma mare –Paula, nascuda en un poble ben petitó del País Basc i arribada a Barcelona el 1959, amb 25 anys– m’explicava d’ell quan ella tornava a casa de deixar-se la pell a CCOO, on va aprendre a fer de programadora informàtica –assistia a uns cursos de l’IBM a Via Augusta– quan ni jo sabia què era una computadora (fi dels setanta). Ella arribava a casa després de la feina i de fer els cursos, s’asseia al menjador i desplegava un feix immens de papers on hi eren inscrits, impresos, milers de codis alfanumèrics que havia de memoritzar. Com hauria volgut abraçar ma mare fort, molt fort, cada tarda de cada dia i dir-li que l'estimava. Uf... En altres bandes ja he contat les experiències de ma mare allà. No ens enganyem: sóc excessivament ingenu, de vegades fins crec que em posseeix un grau tan elevat d’innocència que acabo convertint-me en un autèntic imbècil, per això hi ha moments que em dic a mi mateix que amb el Coscu podríem dialogar, barallar-nos, debatre i discutir, explicar-nos situacions i rebatre’ns interpretacions, però el que ell i gent com ell han protagonitzat –convertir el vell PSUC de militància de base comunista en un residu socialdemòcrata i còmplice de l’espanyolisme, que aviat infantà residus majors, i, a més, fer d’un sindicat de classe i combatiu als anys seixanta i la primera meitat dels setanta un engranatge sindical burocratitzat, jerarquitzat, antiassembleari, desmobilitzador i despolititzador de la classe treballadora catalana– no puc perdonar-ho. Mon pare fou a la Model el 1965, fundà el 1954 amb altres companys la primera cèl·lula de Cultura del PSUC després de la Guerra Civil, i combaté cada dia de la seva vida per la revolució, per la llibertat nacional, per l’agermanament solidari dels pobles del món... No perdono els qui s’han aprofitat del seu patiment i del patiment de milers de dones i homes comunistes honestos, humils i anònims. No és que no fos això, que deia el cantant, és que el que la Transició ha significat no té nom. No menteixo si afirmo que duc tota la vida ficant-me a la pell dels altres. N’estic fart que em prenguin el pèl.

Vull emfasitzar per damunt de tot que aquest text no qüestiona les maneres com s’ha donat l’existència biològica ni la vida d’en Coscu: tothom ha de poder construir-se vitalment com li plagui i respecto l’esfera privada de totes les persones. Simplement remeto al seu paper com a personatge públic amb responsabilitats sindicals i polítiques. No m’agrada abrandar-me en individus si no és pel seu paper polític: en aquest bloc han pringat, i molt, el profundament reaccionari Lluís Prenafeta i una part de la colla de servents miserables del poder i la vanitat –els mandarins– que alimenten ICV i Bcn €omú, i obsceníssims professionals del PSC i CiU. Si enfoco cap a les suposades esquerres és perquè no fer d’esquerres ha tingut un cost massa alt en vides destrossades i precaritzades per a la classe treballadora del meu país: als llocs de treball, als carrers i a les presons –les presons, les grans oblidades de la Transició, encara ara–.

Som-hi, doncs, endinsem-nos a l’univers meravellós, paradoxal i antihagiogràfic per a alguns de #CoscuFacts. Per no plorar, millor alliberar rialles. Hi trobareu assumptes que jo mateix desconeixia, i imatges sublims. Considereu-ho com una mera enumeració d’episodis memorables que qualsevol de nosaltres hauria pogut protagonitzar si haguéssim decidit aspirar a convertir les nostres vides en... aquesta cosa.

#CoscuFact 1. Ha exercit 24 anys al servei del desplegament del sindicalisme groc (1984-2008), dels quals 13 (1995-2008) com a secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC).

#CoscuFact 2. Fou el secretari general de CCOO durant el procés d’implementació del pla privat de pensions per als treballadors públics. Explicat aquesta setmana per l’Andreu Barnils a Vilaweb i replicat immediatament per en Coscu, que l’endemà va ser rebatut pel Lluís Blanco. El títol de la rèplica del diputat Coscubiela fou “Guerra bruta”: en referència al terrorisme dels GAL? –preguntava jo per twitter–. No pas. En referència als posicionaments públics del PSUC i CCOO sobre els GAL als anys negres de plom? Tampoc, bàsicament perquè callaren i miraren cap a horitzons propers tot xiulant, dissimulant, distrets, entre apologia i apologia del consenso, la paraula sagrada des del 1977 fins als anys noranta. Compteu: gairebé 15 anys amb el consenso cada dia en boca de tots els polítics. El maleït infern del consenso dels explotadors colonials, servit com un mantra col·lectiu obligat per la gran majoria del periodisme públic i privat català.

Fotomuntatge –una delicada petició de diàleg– enxampat al twiiter.

#CoscuFact 3. Membre del consell assessor Endesa (al llarg de quants anys? no ho sabem), cobrant-ne dietes per aportar-hi propostes, ehem... anticapitalistes?

 

#CoscuFact 4. Home de conviccions fermes, rigoroses, immaculades, defensor de la llei i la bona convivència a través de diàlegs integradors, constructius, dialèctics.

Glups.

#CoscuFact 5. Amant de la família. La... família. No sé si m’explico. Ara la Camats calla perquè amb el senyor Herrera, que també calla, seran els candidats de Podemos-ICV-EUiA al novembre que ve per a Madrit-te-llama-cuatro-años-más-en-el congreso-de todos-los-españoles.

#CoscuFact 6. De tots els fets, aquest és el que considero més verinós. En públic blasma la reforma laboral, però des que s’aprovà (10-II-2012) han passat prop de 1.305 dies. Doncs bé, en aquest període CCOO sols ha convocat un ridícul dia de vagueta general. 1.305 dies contra 1. Les derrotes de la classe treballadora catalana des del final dels anys setanta es resumeixen en això. Coscu i els seus han aconseguit que la gent equipari la vaga general –com a poderosíssim mitjà de lluita– a fer un dia de vaga. I així hem acabat: sense resposta davant del pitjor procés de reconcentració de poder i capital del capitalisme al darrer segle. Ara com ara, als mítings de Catalunya Sí que (No) es Pot encara tenen els Sants Pebrots de referir a la reforma laboral, quan cadascun dels pactes signats amb la gran patronal per CCOO i UGT sota l’empara governamental des del 78 han estat una abaixada de pantalons com més va més, major, un posar en venda els mateixos treballadors que sostenen que defensen.

1.305 a 1. Moviment real?

#CoscuFact 7. Professor  associat (sou humil, suposo) des del 2009 a ESADE, una curiositat. Irrellevant?

#CoscuFact 8. Ep! A continuació, el mateix 2009 és nomenat director del Foro de Relaciones Laborales d’ESADE (sou superior, suposo). Rellegiu-ne el nom, no perquè pugui resultar ampul·lós, sinó pel que podria representar: Foro de Relaciones Laborales, mmm...

 Aquí, somrient servicial amb Andreu Mas-Colell, partidari aferrissat de l’hiperliberalisme, i amb Jordi Pujol (a Manresa). Vaja.

Fotografia: Salvador Redó.

#CoscuFact 9. Argumenta les bondats de romandre a l’OTAN, a la Unió Europea, a l’Espanya de Felip VI i la monarquia, i, sobretot, de no fer res que impliqui un qüestionament del model de relacions socials capitalistes.

UE-OTAN, IV Reich.

Sempre a prop teu, al servei del Nou Ordre Feixista Mundial.

A dalt, assegut a taula amb Juan Carlos I quan aquest encara era la màxima autoritat borbònica, i, a sota, drets (al Sarsuela Palace, en qualitat de diputat il·lustre d’ICV-EUiA). Oi tant que sí que es pot!!!

#CoscuFact 10. I, al capdavall, defensor més que ferm de perpetuar la transició 38 anys més. Catalunya Sí que es Pot troba en la seva figura la síntesi d’una pila de trajectòries aclaridores del que la Transició ens ha costat. Per tant, ja ho saps, si aspires a 38 anys més d’Espanya, Monarquia, UE, OTAN i Capital, aquí tens el vot que et pertoca. De desmobilitzacions de les Associacions de Veïns des del 1979 (primeres eleccions municipals després de la Guerra Civil) n’haurem de parlar. Estar millor dins d’Espanya, de debò?

 Pescat també al twitter. Brillant. Aquí fa una mirada trista.

***

Havia escrit uns interrogants graciosos com a final, però en revisar la narració ho trobo depriment i en modifico aquesta part. Tot i que em provoca somriures, hi ha un rerefons sòrdid en aquestes històries, per tant plego aquí. Històries: acords, martingales, tripijocs, poder i fulls salarials sota un cel groc.

I l’anticapitalisme, Coscu, en quin moment del trajecte va caure per la borda? I la llibertat dels pobles, on va anar a parar? No em responguis, sisplau.

Són massa textos que s’acumulen que m’hauria estimat més no haver d’escriure mai. Sóc salvatgement bromista i alegre, per bé que això em resulta desmoralitzador.