El museu capitalista o la mercantilització hipermnèsica de la destrucció

El museu capitalista o la mercantilització hipermnèsica de la destrucció

[LIMEN, 2013]

Gerard Horta

Objectes, plantes, animals, cadàvers de persones...¹ El procés museïficador que ha acabat abraçant gairebé tots els àmbits de la societat occidental contemporània, superant perioditzacions espaciotemporals –museus dels passats, els presents i els futurs d’arreu–, respon a la confirmació palmària d’un anhel impossible: l’anhel de fixar la vida dins quatre murs.²

És llavors que la societat esdevé tota ella ecomuseu en acció, obligada a reflectir el procés classificatori mateix del qual ha estat objecte prèviament. Els museus encarnen l’aclaparadora victòria del capitalisme –mercantilitzador de tot– damunt de la vida, per més que se’ls vulguin espolsar les seves connotacions nihilistes a través de renominacions refregides com la de “contenidors culturals”, paral·lela a eufemismes com ara “això no és una exposició”, “això no és un museu, sinó un espai relacional”, o, més enllà de la imbecil·litat, “en aquesta exposició no es pensa, només s’hi experimenta”: falsa negació, tot plegat, de l’acte d’exposar, seguint Valentín Roma³ (del monstrum llatí –monstre– en deriva monstrare –mostrar–).

De les coves de Lascoux –els caus...– en què s’immergeix Georges Bataille⁴ als murals domèstics dels menuts, dels cagallons, dels taps de bassa entestats a acolorir parets monocromàtiques en contra de voluntats paternes i maternes, la batalla de la humanitat per la vida i per la projecció creativa de la seva experiència ha estat una constant. Enfront d’això, la imposició de la societat de classes en marca l’enclaustrament. Fa uns anys em referia als projectes de “raó” esbombats al Fòrum Universal de les Cultures⁵ –acompanyant-nos del “mira on venerem” de Jim Morrison–⁶ des de la perspectiva que aquests projectes no podien arribar a ser més que una dramatització incompleta de la quotidianitat. L’exposició universal, la desfilada de monstres o de ponents, el parc temàtic, el circ, l’ecomuseu etnogràfic, l’exhibició d’atrocitats... D’alguna manera, el Fòrum només va sintetitzar la “sofisticació” ideal del model social que els poders instituïts pretenen materialitzar. “A dins”, al recinte, s’hi reconeixien els mateixos processos d’explotació i segregació sociocultural, la mateixa mercantilització de les relacions socials, el mateix etnocentrisme i la mateixa legitimació dels processos de colonització que tenien lloc “a fora” (martellejats en un marc repetitiu de discursets puritanistes i benpensants sobre la “pau”, quina fou l'exposició que acollí un major nombre de visitants sinó la dels guerrers de Xi'an?).

Contra la realització de l’ideal superior del bé col·lectiu –sempre en moviment, com a procés de lluita i transformació– té lloc la lògica destructiva del museu. En què es constitueix l’exposició que el contista i novel·lista de ciència-ficció J.G. Ballard (1930-2009) comissarià el 1970 en una galeria d’art londinenca? A la sala hi havia, a la nit de la inauguració, tres cotxes accidentats i ben a la vora una noia (des)vestida amb la part inferior del bikini que entrevistava els assistents. Les petites agressions inicials contra els automòbils ja petats donaren pas, dia rere dia, a una destrucció explícita definitiva. Abans d’arribar al termini establert per a la cloenda de l’exposició els cotxes havien estat destrossats del tot, i la noia denuncià la violència creixent de què era objecte, segons algunes fonts fins al punt de patir un intent de violació. La societat espectadora proclamava així el seu potencial emancipador mitjançant l’atac a l’automòbil com un signe distintiu del capitalisme, i la plasmació brutal del desig sexual en cerca del coit tendre o salvatge més enllà de l’aparador imaginari –mira’m però no em toquis– en el qual romania empresonada la xicota, víctima inconscient de l’irresoluble curtcircuit vital i simbòlic en què s’erigia el seu cos, entès pel cos social que l’envoltava com una veritable entrada al plaer. El plaer d’alliberar-la de la seva condició forçosament passiva –sotmesa a la mirada d’altri, condemnada a ser tan sols observada–? El plaer –aliè– de follar-la en el context de la tensió generada en principi per l’associació entre cotxes esdevinguts ferralla i un cos seminú?

Al cap de quatre dècades, ni hom pinta les parets de casa ni copula tothora compulsivament –a tort i a dret, amb qui sigui–: en canvi, hom continua assistint a exposicions o apropant-se a la pornografia a través del cinema, la televisió, les publicacions. N’hi ha que incendien cotxes i comissaries. La majoria social productora i, si pot, consumidora, resta autoreprimida tot sublimant fantasies, pulsions i frustracions en gaudis expressius o instrumentals mercantilitzats –comprar i vendre objectes, de vegades “d’art”–... mentre, a poc a poc, el museu i el centre comercial es confonen.

És justament la derrota tant de la vida viscuda sense intermediacions com de la revolució el que explicaria l’eclosió descomunal a les societats industrials capitalistes de tot tipus de museus, els quals esdevenen la més formidable formalització –mai vista en la història humana actual– dels records de l’experiència social. La societat fixa i recorda allò que no està vivint. El museu, llavors, apareix com una apologia extrema de l’hipermnèsia: s’hi materialitza l’excés de record que aflora dins una societat buidada de si mateixa, la qual necessita mantenir vius aquests records múltiples alhora que n’afirma la impossibilitat de recuperar-los sota la forma d’experiències viscudes en l’ara mateix, posteriorment racionalitzables per la col·lectivitat. Tant el tancament de l’experiència com la seva mercantilització converteixen el procés hipermnèsic en la constatació rotunda del fracàs d’un Occident perpètuament incivilitzat, emmordassat per les seves pròpies representacions.

Si al context capitalista tot museu convoca una exhibició de monstruositats –recloure-hi la vida esdevinguda mercaderia–, quin seria, aleshores, un primer pas per recuperar la llibertat sinó l’aniquilació fins als fonaments de tots i cadascun d’aquests espais, obligant cada nova generació a crear fins a les últimes conseqüències? És a dir, a viure...

---

1. Museus botànics, zoològics, museus de “l’home”... tot coexistint amb el contramirall invers, el que n’amaga l’exposició pública: presons, reformatoris, manicomis, asils... llocs de treball.

2. De vegades, reïficant i essencialitzant pràctiques i representacions ideològiques i materials les quals, despullades del moment social en què prenen o trenquen sentit, són llençades al pou del no-res expositiu on les experiències humanes esdevenen “objectes etnogràfics” a l’interior d’irreals museus “temàtics” entossudits a exorcitzar “alteritats” sota una classificació i, sobretot, sota un preu. Tot museu sota les variants culturals del capitalisme seria en certa manera un impossible –i implícit– museu etnològic. Crear un objecte per ser contemplat o venut remet a pràctiques i representacions socials. Diguem-ne art, consum o control social.

3. V. Roma (4-V-2011) “Museografía líquida”, dins el suplement Cultura/s de La Vanguardia, Barcelona, o bé a l’excel·lent blog: http://valentinroma.org/

4. G. Bataille (1997 [1961]) Las lágrimas de Eros. Barcelona: Tusquets.

5. G. Horta (2004) L’espai clos. Barcelona: Edicions de 1984.

6. “No hi ha més `ballarins´, els posseïts. / La divisió dels homes en actors i espectadors / és el fet central dels nostres temps. Estem obsessionats / amb els herois que viuen per a nosaltres i que nosaltres castiguem. / Si totes les ràdios i televisions fossin privades / de les seves fonts de poder, tots els llibres i pintures / cremats demà, tots els espectacles i cinemes tancats, / totes les arts d’existència experimentada per un altre... / Ens acontentem amb allò `donat´ en la recerca / de sensacions.” Dins J. Morrison (1971) Lords & The New Creatures. Nova York: Simon & Schuster.

A propòsit del vídeo #SomUnitatPopular i del sentit polític de les CUP

A propòsit del vídeo#SomUnitatPopular

i del sentit polític de les CUP

[Text inèdit, 12-XI-2012]

Gerard Horta

Les imatges i els sons

El preciós vídeo elaborat per una colla de companyes i companys per donar suport a les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) ha estat vist per més de 114.000 persones al canal You Tube en tres dies (escric això al matí del dilluns 12 de novembre del 2012). Es tracta d’un fenomen que, en certa manera, reflectiria la necessitat d’un sector de la societat de confluir en pràctiques veritablement emancipadores davant d’un present insuportable. El text és crític, les veus i la música són molt maques, i en resulta un vídeo potent que aconsegueix l’objectiu d’atraure a fi d’incitar a repensar l’acció pròpia i aliena en el món.

Fora d’això, s’hi perpetua un cert cronocentrisme (la referencialitat se situa en gent d’entre 20 i escaig i 40 anys a tot estirar) que, paral·lelament, continua reïficant una perspectiva rovelladeta de determinats moviments populars –els medis acadèmics anglosaxons ens han acabat obligant a dir-ne moviments “socials” després de 40 anys martellejant-hi– encarnats de vegades en el que, si se’ns permet dir-ho, anhelem que mai no esdevingui la classe de pseudoelit que acaba fent d’“avantguarda paramediàtica” en termes monopolístics. El temps, tossut, ens fa humils a clatellades. Llavors, si per ventura els autors del vídeo superessin el que en certa manera podria concebre’s com a reflexos de petites endogàmies mentals cronificades més del compte, parlaríem més de pobresa i menys d’exclusió social, i assumiríem ideològicament, per fi, que per a les milicianes anarquistes –i comunistes– que hi apareixen, la Revolució Catalana del 1936 fou una necessitat, no pas una utopia. Una necessitat que venia de molt lluny, del XIX, un segle en què la gent no podia permetre’s utopies, sinó combatre per la necessitat imperativa de sobreviure i guerrejar per la vida. Ho deia el Noi del Sucre –militant de la CNT assassinat pels pistolers de la burgesia espanyolista el qual l’Esquerra Independentista homenatgem cada 1 de Maig– i n’hi ha que n’estem tips d’esbombar-ho: “La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.” Diria que el lloc per materialitzar els somnis és el món, aquest món. Vull dir que d’utopies en tenim el cul pelat, per això cantem el Jim Morrison de “Volem el món i el volem ara” a When de music’s over.

Hom pot plantejar-se si al vídeo hi falten homes i dones que siguin lletjos, que no s’hagin rentat les dents el dia de filmació, que pesin 170 kilos... i marrecs als carrers xisclant, les cares dels miserables, molta més gent de 90 anys i que no estiguin d’esquena, vianants fent-se pets, rots o borilles, i pescadors, ramaders, treballadors industrials sense màscares... En definitiva, un pèl menys de postal agradable i de mirada enrotllada –que guais que som–, i una mica més de fang: el bell i rude món real, el blanc-i-negre. Fins i tot, entre tanta bellesa, s’hi podrien afegir fragments d’alguna orgia col·lectiva en plena cadena de muntatge, a la manera efervescent de Bataille, de Callois, de Duvignaud o del Durkheim poeta. O barricades, barricades dures, de les d’abans (1978-1984). I, malgrat això, el vídeo no deixa d’emocionar-nos, com aquesta parella gran, bonica i amorosa que s'abraça tot precedint la nostra gent (banderes negres, roges, liles i estelades).

Les CUP

Una pila de persones coneixeran les CUP arran d’aquest procés electoral, i del vídeo és clar. Hi descobriran una organització assembleària, anticapitalista i independentista –pel conjunt dels Països Catalans–. Les CUP no són un partit polític clàssic, com ho demostra per exemple que no vol disposar d’una seu nacional. Dins el context ideològic d’una esquerra independentista que ha advocat històricament per plantar-se als barris urbans i els pobles a través de la seva inserció en casals i ateneus populars (recordeu les lògiques llibertàries dels anys trenta quant a la penetració social al territori), els nuclis de les CUP de la ciutat de Barcelona exemplifiquen aquest model d’arrelament. A Nou Barris, la CUP exerceix com a Comissió Municipal de la Trobada Alternativa de Nou Barris, una associació amb gent de diverses generacions que procedeix de diverses tradicions polítiques, culturals, laborals i sindicals, que tira endavant  cooperatives com ara l’agroecològica El Llevat o com 9barriscoopera, l’Oficina de Drets Socials –amb assistència jurídica gratuïta setmanal–, que fa de seu de l’Espai Marx, dels sindicats Co.Bas i la COS del Barcelonès, i que du a terme tot tipus de tallers i activitats diaris per a tota mena de veïnat, a més de xerrades, debats, cursets, etc. –sense un ral de subvencions, al contrari, afrontant-hi multes, repressions judicials i menysteniments–.

Per a qui no ho sàpiga, les CUP funcionen també organitzant i organitzant-se a través d’assemblees populars, un procés que s’ha accelerat a Barcelona a l’hora d’elaborar el programa polític per a les eleccions (s’han recollit propostes discutides en dotzenes d’assemblees) i que tindrà continuïtat independentment dels resultats del 25N. On la CUP o organitzacions populars còmplices governa o hi té regidories, les assemblees populars són rigorosament obligades. Si mai en algun lloc no se’n fessin les que calen és que algú haurà acabat agradant-se massa a si mateix o bé que alguna figureta amb més pes del compte estarà massa ocupada: depèn del “tothom” militant no permetre que això succeeixi. El rellevant és la voluntat de construir la unitat popular des dels carrers: el nostre objectiu no és ser al Parlament per merament enfortir les CUP, ni representar ningú ni cap moviment; el nostre objectiu consisteix a ser-hi per fer de portaveus de les lluites populars i veïnals, i per enfortir-les dins la construcció de processos autogestionaris capaços de materialitzar la transformació gradual de la societat catalana. Més enllà d’això, les CUP no són una sigla sagrada, sinó un instrument per a l’alliberament col·lectiu.

Entrar al Parlament implica riscos: a escala individual, que els nous diputats i diputades creixin en importància personal i tirin pel dret sense esperar què decideix la militància. A escala col·lectiva, que l’entrada fagociti més del compte el treball de la mateixa militància; que en un moment donat no es respongui al que es reclamarà des de determinades bandes (lluites veïnals, autònomes, conflictes laborals larvats); que s’acabi identificant la imatge de les CUP exclusivament amb els càrrecs, o bé que aflorin diferències excessives entre estratègies distintes entorn de projectes polítics més semblants o més diferents.

Al mateix temps, però, som davant de l’oportunitat de construir una cosa radicalment distinta. Si som capaços de superar purismes, ambicions en major o menor grau personalistes i pràctiques carrinclones que acabin simplificant els projectes polítics a debatre, les CUP poden esdevenir un referent bàsic dels combats emancipadors que vénen. I tracto de fets.

A través de l’huracà

Sigui com sigui, tot això no té res a veure amb cap “Front d’esquerres” muntat en quatre dies per assolir més cadiretes al Parlament. Per una raó: des del 1977 als Països Catalans no hi ha cap direcció política parlamentària ni cap direcció sindical de les grans –i mitjanetes– estructures muntades que hagi treballat per tombar el model de relacions socials capitalistes. Les CUP tenen l’objectiu d’encaminar la lluita per transcendir el capitalisme, i com a organització anticolonial l’objectiu rau a assolir la independència respecte dels estats espanyol i francès perquè sigui la societat catalana mateixa qui decideixi com volem desenvolupar uns Països Catalans que nosaltres aspirem a fer lliures i socialment justos. Fa 35 anys que, al costat dels postfranquistes de torn i de la socialdemocràcia regionalista esdevinguda ultraliberal i independentista, els aparells dirigents de l’esquerra política i sindical han estat exercint com a perpetuadors de l’ordre social establert –amb conselleries d’Interior incloses– al servei dels seus propis interessos privats i de consensos bancaris, desmobilitzant i despolititzant les classes populars catalanes. I n’estem pagant el preu.

En conseqüència, fora del que està escrit als murs grisos del previsible, si cada CUP és capaç de transmetre –a partir de les seves accions– continguts de lluita, i de difondre l’honestedat de les pràctiques (càrrecs al Parlament d’un sol mandat de quatre anys, rebaixa de sous, gent regidora que de vegades fins es nega a cobrar sou públic, cap préstec demanat a cap banc, etc.), i si pot continuar creixent enllà de l’Esquerra Independentista, tot integrant-hi gent que està arribant a aquest projecte pels seus continguts horitzontals i col·lectivistes, gent fins i tot que es pensa com a catalanoespanyola –o el que vulgui, fora d’essencialitzacions– i que alhora defensa a ultrança el dret de la societat catalana a la independència, gent que troba en les CUP una eina digna de combat..., si és així les CUP remouran uns quants àmbits. Ara com ara, afrontem el repte de les CUP amb esperança. Ens en sortirem? Almenys ho intentarem. Aquest vídeo és més que un rampell d’inspiració creadora: d’alguna manera, tot i les mancances, assenyala la possibilitat d’un camí, com els llampecs sobre l’aigua.