ELS COLORS DE LA PÀTRIA
DEL (POST)REGIONALISME BURGÈS
(I EL COR MEDIÀTIC DOMINANT)
(I EL COR MEDIÀTIC DOMINANT)
Vegeu la imatge superior.
[L'entrada inicial, publicada originàriament l'1-X-2015, consistia en la imatge d'aquí amunt i en el títol que l'encapçala (al qual hi he ficat un afegitó). Mantinc la mateixa imatge que l'acompanyava.]
***
Post scriptum (25-XI-2015): Resulta exasperant comprovar que el cor mediàtic dominant compost per periodistes i tertulians habituals situen la CUP en una posició anhelant de propostes polítiques revolucionàries, i que reiteren la cantarella inversemblant entorn del 1936 i la pèrdua de la guerra per la voluntat de revolució (?).
Aquí de revolució no n'hi ha cap, ni revolució ni res que s'hi assembli, i fins i tot la CUP ha proposat a les negociacions amb Junts X Sí –per formar govern, investir president i traçar un full de ruta amb cara i ulls– un seguit de mesures programàtiques de tarannà socialdemòcrata a fi de garantir qüestions materials elementals amb l'objectiu d'apaivagar el patiment i l'empobriment de centenars de milers de catalans i catalanes. El tipus de mesures que la mateixa CiU socialdemòcrata hauria fet seves 15 o 20 anys enrere, igual que el PSC o ICV.
De manera que, en vista del panorama, si l'adscripció al procés independentista –com sosté Artur Mas i una pila de seguidors– per part d'un elevadíssim percentatge de votants de CDC i d'una banda de l'empresariat català depèn de la presència de l'home de Can Tuset al capdavant, ara com ara albiro un procés inacabable que sols les contingències associades a les estratègies repressives de l'estat –la qual cosa comprèn un infrafinançament encara més brutal– poden desplaçar cap a dimensions imprevisibles.
Que centenars de milers de persones estiguin sobrevivint sense cap tipus de cobertura social i que trobem famílies de quatre membres afrontant la supervivència amb 500 euros mensuals és irrellevant. L'important és que la direcció política convergent de la pàtria de la burgesia (post)regionalista –els colors dels diners– romangui inalterable més enllà d'estructures polítiques i econòmiques vagament canviants –dic vagament perquè de les estructures d'estat, tres anys després de tanta xerrameca, en tenim... la xerrameca–. Els prínceps volen poder i principats submisos.
Identificar la continuïtat i l'emplaçament d'un procés polític amb uns sola persona que du al poder polític des del 1987 sona a parany de cartró-pedra: tota ocultació de tanta mesquinesa no pot ser sinó burda. Tant se val que Oriol Amat (26-IX-2015) i Francesc Homs (6-XI-2015) incideixin en el veritable sentit del procés –malgrat que després apel.lin a les necessàries negociacions inherents a la independització–. Tant se val tot.
Per això un home intel.ligent com Germà Bel, en un desafiament titànic a la intel.ligència col.lectiva, postula i esbomba trampetes de tafuret: "El procés no necessita un `governem-nos´, necessita ser governat." Renoi company, que intel.lectualment resplendent! Que jo sàpiga el "Governem-nos" de la campanya electoral de la CUP encoratjava la societat catalana a autogovernar-se –és a dir, a exercir l'autodeterminació de fer rumb cap a la independència–, tanmateix ningú no remetia als mètodes polítics a l'hora d'organitzar el desenvolupament del procés. Tant se li'n dóna, això, al Germà Bel i al cor mediàtic dominant. I és aquest tantsemenfotisme generalitzat, aquesta superficialització integral d'anàlisis, causes, processos, conjuntures i marcs explicatius per part dels qui remenen el camp de les cireretes públiques el que explica que mentre Bel confon bou amb bèstia grossa, Artur Mas recorda que s'oferí a la CUP d'entrar al govern. D'una banda, retrets latents per negar-nos a participar-hi; de l'altra, retrets per... conduir el procés a una acció col.lectiva... que acabi per ventura nacionalitzant la banca, senyor Bel? La CUP ni de bon tros no està proposant això, la qual cosa deixa en ridícul l'espectre amplíssim dels qui han utilitzat els termes "puristes" i "sectaris" per referir-se a la militància de la CUP. Da-li que da-li, tot déu invocant la CUP i la revolució quan el que s'està proposant són faves comptades, coses bàsqiues, senzilles i financerament possibles.
Aquí l'única història contable –comptable?– consisteix a perpetuar al poder polític els qui representen el poder econòmic dels darrers 200 anys al nostre país. Si algú és tan ingenu o totxet que és capaç d'equiparar-ho a un altre tipus de fenomen social, doncs llavors abandonem-nos al pas inclement del temps, el qual vertebra i materialitza el sentit de les coses de la més incontestable de les maneres: a través dels fets.
Senyores i senyors, sigueu benvinguts a la lamentable reverberació del passat: aquest present.
Post scriptum II (26-XI-2015): Avui, un company de militància –en J.– es pregunta "I quin problema tan gran hi ha que fem les eleccions al març?". I té tota la raó: la situació és tan absolutament crítica, i resulta tan incomprensible que ens arrosseguem com llimacs des del 2010 acotant el cap davant del desbaratament de cobertures i serveis públics i des del 2012 amb CiU encavalcada al procés per no desaparèixer del mapa en primer lloc i tot seguit per allargassar-lo fins a la resurrecció de Mas un cop passada l'Epifania, que... en efecte, ja no ve d'aquí. No ho afirmo amb sarcasme.
Encolomant-nos explotacions, espoliacions fiscals i una alienació generalitzada que fa concebre com a normal aquesta martingala estructural amb llums de Nadal, a Can Tuset tot va bé –com cal–. A Mas, a CDC, als seus amics empresaris –que diu que diuen que si ell no encapçala la cosa, abandonaran el seu suport a la independència (quin fàstic, déu meu... i amb l'ANC callada i amb ERC encara més callada, per a vergonya aliena i pròpia–) tant se'ls en dóna que aquí continuem amb les notes macabres dels empobrits patint i morint emmalaltits, suïcidats o de fàstic.
Gràcies, president Mas, gràcies ERC, ANC i cor mediàtic dominant, gràcies empresaris amics (de Mas i CDC), gràcies a tothom per demostrar-nos que el procés està viu, que la independència és secundària respecte a aquesta ànsia política de col.locar Mas de nou al capdavant de l'autonomia intervinguda. L'ànsia que tot ho empastifa, els comptes que tot ho volen.
Em resulta indiferent el nombre d'escons que l'organització política en què milito obtingui al març (tant de bo abandonéssim els parlaments, em recordo a mi mateix...): cal esmerçar aquests mesos a explicar el sentit del xantatge brutal de CDC perquè el sector econòmic que la dirigeix no perdi en cap moment el control d'aquest procés al no-res. Cal difondre fins a la sacietat per què i per a què volem la independència, cal construir la participació popular fins on sigui a les nostres mans i d'acord amb les nostres capacitats, cal estendre l'esperança que aquesta terra, la terra a la qual pertanyem, la convertirem en allò que decidim lliurement i encarats cap a la justícia social sense por.
Així, doncs: endavant CDC, canvieu de nom i ensorreu-vos al març, així per fi podrem avançar cap a la independència. Que considereu la gent com uns babaus, com uns imbècils, que estiguem estupiditzats, no ens condemna a la cretinitat per sempre.
Els senyors i senyores que heu malbaratat més de tres anys ajornant-ho tot i degradant referèndums esdevinguts "procés participatiu" sense fer estructures ni d'estat ni de guingueta a l'arena i escurçant pressupostos autonòmics públics sense penedir-vos-en... amenaceu aquest país de fer les eleccions al març? Vinga, som-hi: com més temps ens doneu més creixerà la nostra força als carrers. El sentit de la història no podrà ser esclafat d'una manera tan senzilla. Hom necessita alguna cosa més que els mitjans de comunicació per bescanviar significats per diners i cadiretes presidencials.
El paper de la CUP i del conjunt de l'esquerra independentista –segons el meu parer (per això va nàixer aquest bloc)– rau a aprofundir, ampliar i guanyar la independència i la transformació social –superar algun dia forma d'inferiorització social–, començant per dignificar les condicions materials de vida de qui més pateix. Que això ensorri en la tristor grisa determinats minyons de casa bona amb dècades de professionalisme polític, vaja... no goso assegurar que formi part de les nostres preocupacions.
I el més bèstia és que, d'aquesta colla, n'hi ha que encara perseveren a dir que estimen el país... però n'oculten l'acabament: l'estimen només si el país es redueix a si mateixos. Fruïu de la festeta, alts directius de l'ANC i ERC, fruïu-ne mentre pugueu.
Post scriptum III (28-XI-2015): És una alegria que companyes i companys de bagatges i tradicions polítiques, sindicals, culturals i associatives distintes us retrobeu demà a Manresa per informar-vos, debatre i raonar col.lectivament. L'assemblea és el nucli teòric i metodològic del projecte polític de la CUP, l'esquerra independentista i les organitzacions afins, la qual cosa enllaça amb la tradició popular horitzontal de la societat catalana. Des de lluny ho celebro, per tant permeteu-me transmetre una abraçada a tothom i encoratjar-vos a interpel.lar-vos amb amabilitat i des de la complicitat amistosa de compartir militància.
Incidiré, ja que no puc ser-hi demà, en quatre assumptes a tall de ràfega:
1. El procés ha esdevingut en si mateix la barricada transtemporal de la direcció política de CDC per mantenir-se al poder. Seria un error històric acceptar el xantatge "Mas o març" quan dia rere dia constatem que al darrere hi està en joc la perpetuació al poder polític dels mateixos que acceptaven sense embuts les retallades de Zapatero a l'Estatutet fa una estona. Amb el patiment que han provocat les polítiques econòmiques de CiU, i ara tenen tanta pressa? Rere el projecte de tota organització hi ha interessos de classe, sigui quina sigui.
2. Companys com en Xavi Monge (@xmonge), en Jordi Salvia (@jordisalvia) i l'Abel Caldera (@abelcaldera) han emfasitzat que Mas i CDC continuen enfocats a mantenir el monopoli del botonet vermell de la convocatòria d'eleccions –i, de fet, el control polític d'un procés popular que ha estat segrestat dels carrers i conduït al Parlament, amb la complicitat activa de les altes direccions d'ERC i l'ANC–. Prosseguim sense estructures d'estat i sense una opció alternativa que permeti finançar-nos atesa la política colonial escanyapobres que ve de l'estat de Ponent. És a dir, prosseguim amb aquesta xerrameca fal.laç o martingala major. Haver-nos d'escoltar a dir per part de Junts x Sí que la paciència de la gent no és infinita i que hi ha pressa frega un cinisme descomunal: els qui han convertit independència en procés durant quatre anys menteixen i desmostren un cop més nul.la humilitat política.
3. Les direccions polítiques de la pseudosocialdemocràcia espanyolista del PSC, ICV i òrgans satèl.litals –trepes, traïdors de classe, alliberats sindicals grocs professionalitzats a rebentar vagues (d'aquests n'hi ha arreu), postmodernets ambiciosos i enrotllats, i altres fills de l'egoisme i la mesquinesa socials– frisen embogits i preguen agenollats perquè dos diputats de la CUP investeixin el president prestidigitador (cal ser-ne per durar tant, des del 1987, i esdevenir milhomes). Fora dels carrers, al camp parlamentari la CUP té l'oportunitat històrica d'esdevenir pal de paller de l'esquerra. Davant una direcció d'ERC camaleònica, submisa i arrapada als càrrecs, votacions com la de fa quatre setmanes a Barcelona sobre el CADCI tracen la frontera entre l'esperança i la presa de pèl.
4. Del que penso de les enquestes n'he escrit. A tot estirar, mínimament orientatives. Amb la pressió mediàtica brutal que la CUP está rebent per investir Mas, no deixa de ser un indici que –per dues enquestes d'aquesta setmana– el 82% de votants de la CUP rebutgin investir Mas, i que un 71% de l'electorat general hi coincideixi. I aquí val la pena recordar que totes les enquestes que s'estan publicant des del 2012 reflecteixen una orientació ideològica cap a l'esquerra d'aquest ampli moviment popular independentista –que no s'hauria de reduir a una manifestació i dues votacions anuals, i encara menys a una figureta de porcellana que si la qüestiones llavors l'ordre universal vacil.la...–.
Transformar la realitat demana contraposar-nos a la ideologia dominant des d'una cultura política emancipadora: donant exemple, practicant la construcció col.lectiva i rebutjant lideratges institucionals que no han nascut de cap assemblea. No podem ser còmplices de l'enclaustrament del procés en un parlament i en una investidura. Els únics responsables d'endarrerir les eleccions fins al març del 2016 són els mateixos que no han parat de curtcircuitar un veritable rumb emancipador empetitit fins a l'extrem de convertir-se en... procés.
Disposem d'una arma de construcció massiva: les nostres idees, les nostres pràctiques. Posem idees en circulació, difonguem el projecte polític i guanyem la implicació i la militància de la gent crítica que fa seva la necessitat de transformar l'estat de les coses.
Març? Mantindrem i farem créixer la majoria independentista, CDC quedarà retratada i minimitzada sota la marca Democràcia (?) i Orfendat, i la CUP –m'adreço als qui conceben que la política amb prou feines és equiparable a res més que no sigui l'acció parlamentària i al nombre de senyories– creixerà (acabo de veure la notícia de l'Accent que prové de La Vanguardia: Junts x Sí baixa i la CUP puja a 12 –és a dir, pel cap baix a 16–). Oi tant que creixerà. Sobretot, i això és per mi el més important, continuarà ampliant la base social de l'independentisme. Per tant i mentrestant, exigim al govern en funcions que d'una vegada es dediqui a materialitzar polítiques que apaivaguin el patiment de la classe treballadora catalana, ara. I que tiri endavant les estructures d'estat.
Agraït per la visita, reitero les salutacions del principi.
Moviment real.
Senyores i senyors, sigueu benvinguts a la lamentable reverberació del passat: aquest present.
Post scriptum II (26-XI-2015): Avui, un company de militància –en J.– es pregunta "I quin problema tan gran hi ha que fem les eleccions al març?". I té tota la raó: la situació és tan absolutament crítica, i resulta tan incomprensible que ens arrosseguem com llimacs des del 2010 acotant el cap davant del desbaratament de cobertures i serveis públics i des del 2012 amb CiU encavalcada al procés per no desaparèixer del mapa en primer lloc i tot seguit per allargassar-lo fins a la resurrecció de Mas un cop passada l'Epifania, que... en efecte, ja no ve d'aquí. No ho afirmo amb sarcasme.
Encolomant-nos explotacions, espoliacions fiscals i una alienació generalitzada que fa concebre com a normal aquesta martingala estructural amb llums de Nadal, a Can Tuset tot va bé –com cal–. A Mas, a CDC, als seus amics empresaris –que diu que diuen que si ell no encapçala la cosa, abandonaran el seu suport a la independència (quin fàstic, déu meu... i amb l'ANC callada i amb ERC encara més callada, per a vergonya aliena i pròpia–) tant se'ls en dóna que aquí continuem amb les notes macabres dels empobrits patint i morint emmalaltits, suïcidats o de fàstic.
Gràcies, president Mas, gràcies ERC, ANC i cor mediàtic dominant, gràcies empresaris amics (de Mas i CDC), gràcies a tothom per demostrar-nos que el procés està viu, que la independència és secundària respecte a aquesta ànsia política de col.locar Mas de nou al capdavant de l'autonomia intervinguda. L'ànsia que tot ho empastifa, els comptes que tot ho volen.
Em resulta indiferent el nombre d'escons que l'organització política en què milito obtingui al març (tant de bo abandonéssim els parlaments, em recordo a mi mateix...): cal esmerçar aquests mesos a explicar el sentit del xantatge brutal de CDC perquè el sector econòmic que la dirigeix no perdi en cap moment el control d'aquest procés al no-res. Cal difondre fins a la sacietat per què i per a què volem la independència, cal construir la participació popular fins on sigui a les nostres mans i d'acord amb les nostres capacitats, cal estendre l'esperança que aquesta terra, la terra a la qual pertanyem, la convertirem en allò que decidim lliurement i encarats cap a la justícia social sense por.
Així, doncs: endavant CDC, canvieu de nom i ensorreu-vos al març, així per fi podrem avançar cap a la independència. Que considereu la gent com uns babaus, com uns imbècils, que estiguem estupiditzats, no ens condemna a la cretinitat per sempre.
Els senyors i senyores que heu malbaratat més de tres anys ajornant-ho tot i degradant referèndums esdevinguts "procés participatiu" sense fer estructures ni d'estat ni de guingueta a l'arena i escurçant pressupostos autonòmics públics sense penedir-vos-en... amenaceu aquest país de fer les eleccions al març? Vinga, som-hi: com més temps ens doneu més creixerà la nostra força als carrers. El sentit de la història no podrà ser esclafat d'una manera tan senzilla. Hom necessita alguna cosa més que els mitjans de comunicació per bescanviar significats per diners i cadiretes presidencials.
El paper de la CUP i del conjunt de l'esquerra independentista –segons el meu parer (per això va nàixer aquest bloc)– rau a aprofundir, ampliar i guanyar la independència i la transformació social –superar algun dia forma d'inferiorització social–, començant per dignificar les condicions materials de vida de qui més pateix. Que això ensorri en la tristor grisa determinats minyons de casa bona amb dècades de professionalisme polític, vaja... no goso assegurar que formi part de les nostres preocupacions.
I el més bèstia és que, d'aquesta colla, n'hi ha que encara perseveren a dir que estimen el país... però n'oculten l'acabament: l'estimen només si el país es redueix a si mateixos. Fruïu de la festeta, alts directius de l'ANC i ERC, fruïu-ne mentre pugueu.
Post scriptum III (28-XI-2015): És una alegria que companyes i companys de bagatges i tradicions polítiques, sindicals, culturals i associatives distintes us retrobeu demà a Manresa per informar-vos, debatre i raonar col.lectivament. L'assemblea és el nucli teòric i metodològic del projecte polític de la CUP, l'esquerra independentista i les organitzacions afins, la qual cosa enllaça amb la tradició popular horitzontal de la societat catalana. Des de lluny ho celebro, per tant permeteu-me transmetre una abraçada a tothom i encoratjar-vos a interpel.lar-vos amb amabilitat i des de la complicitat amistosa de compartir militància.
Incidiré, ja que no puc ser-hi demà, en quatre assumptes a tall de ràfega:
1. El procés ha esdevingut en si mateix la barricada transtemporal de la direcció política de CDC per mantenir-se al poder. Seria un error històric acceptar el xantatge "Mas o març" quan dia rere dia constatem que al darrere hi està en joc la perpetuació al poder polític dels mateixos que acceptaven sense embuts les retallades de Zapatero a l'Estatutet fa una estona. Amb el patiment que han provocat les polítiques econòmiques de CiU, i ara tenen tanta pressa? Rere el projecte de tota organització hi ha interessos de classe, sigui quina sigui.
2. Companys com en Xavi Monge (@xmonge), en Jordi Salvia (@jordisalvia) i l'Abel Caldera (@abelcaldera) han emfasitzat que Mas i CDC continuen enfocats a mantenir el monopoli del botonet vermell de la convocatòria d'eleccions –i, de fet, el control polític d'un procés popular que ha estat segrestat dels carrers i conduït al Parlament, amb la complicitat activa de les altes direccions d'ERC i l'ANC–. Prosseguim sense estructures d'estat i sense una opció alternativa que permeti finançar-nos atesa la política colonial escanyapobres que ve de l'estat de Ponent. És a dir, prosseguim amb aquesta xerrameca fal.laç o martingala major. Haver-nos d'escoltar a dir per part de Junts x Sí que la paciència de la gent no és infinita i que hi ha pressa frega un cinisme descomunal: els qui han convertit independència en procés durant quatre anys menteixen i desmostren un cop més nul.la humilitat política.
3. Les direccions polítiques de la pseudosocialdemocràcia espanyolista del PSC, ICV i òrgans satèl.litals –trepes, traïdors de classe, alliberats sindicals grocs professionalitzats a rebentar vagues (d'aquests n'hi ha arreu), postmodernets ambiciosos i enrotllats, i altres fills de l'egoisme i la mesquinesa socials– frisen embogits i preguen agenollats perquè dos diputats de la CUP investeixin el president prestidigitador (cal ser-ne per durar tant, des del 1987, i esdevenir milhomes). Fora dels carrers, al camp parlamentari la CUP té l'oportunitat històrica d'esdevenir pal de paller de l'esquerra. Davant una direcció d'ERC camaleònica, submisa i arrapada als càrrecs, votacions com la de fa quatre setmanes a Barcelona sobre el CADCI tracen la frontera entre l'esperança i la presa de pèl.
4. Del que penso de les enquestes n'he escrit. A tot estirar, mínimament orientatives. Amb la pressió mediàtica brutal que la CUP está rebent per investir Mas, no deixa de ser un indici que –per dues enquestes d'aquesta setmana– el 82% de votants de la CUP rebutgin investir Mas, i que un 71% de l'electorat general hi coincideixi. I aquí val la pena recordar que totes les enquestes que s'estan publicant des del 2012 reflecteixen una orientació ideològica cap a l'esquerra d'aquest ampli moviment popular independentista –que no s'hauria de reduir a una manifestació i dues votacions anuals, i encara menys a una figureta de porcellana que si la qüestiones llavors l'ordre universal vacil.la...–.
Transformar la realitat demana contraposar-nos a la ideologia dominant des d'una cultura política emancipadora: donant exemple, practicant la construcció col.lectiva i rebutjant lideratges institucionals que no han nascut de cap assemblea. No podem ser còmplices de l'enclaustrament del procés en un parlament i en una investidura. Els únics responsables d'endarrerir les eleccions fins al març del 2016 són els mateixos que no han parat de curtcircuitar un veritable rumb emancipador empetitit fins a l'extrem de convertir-se en... procés.
Disposem d'una arma de construcció massiva: les nostres idees, les nostres pràctiques. Posem idees en circulació, difonguem el projecte polític i guanyem la implicació i la militància de la gent crítica que fa seva la necessitat de transformar l'estat de les coses.
Març? Mantindrem i farem créixer la majoria independentista, CDC quedarà retratada i minimitzada sota la marca Democràcia (?) i Orfendat, i la CUP –m'adreço als qui conceben que la política amb prou feines és equiparable a res més que no sigui l'acció parlamentària i al nombre de senyories– creixerà (acabo de veure la notícia de l'Accent que prové de La Vanguardia: Junts x Sí baixa i la CUP puja a 12 –és a dir, pel cap baix a 16–). Oi tant que creixerà. Sobretot, i això és per mi el més important, continuarà ampliant la base social de l'independentisme. Per tant i mentrestant, exigim al govern en funcions que d'una vegada es dediqui a materialitzar polítiques que apaivaguin el patiment de la classe treballadora catalana, ara. I que tiri endavant les estructures d'estat.
Agraït per la visita, reitero les salutacions del principi.
Moviment real.
