diumenge, 31 de maig de 2015

Joaquim Horta i Massanés: Acte d'homenatge a l'Ateneu Barcelonès


JOAQUIM HORTA I MASSANÉS (1930-2013):  
ACTE D’HOMENATGE A L’ATENEU BARCELONÈS
(10-IV-2014)

Amb la participació de Francesc Rodon, Ignasi Riera, Paco Ibáñez, Toti Soler (amb tota la gratitud, companys) i la meva pròpia, al principi. En record del meu pare Joaquim –editor, poeta, traductor i militant comunista català–.

Perquè pugueu entendre, entre altres coses, els motius d’aquest rebuig profundament racional, i visceral, que sovint manifesto respecte a la impostura política i sindical groga que ha endarrerit durant dècades –i continua endarrerint– el que estem anhelant viure col·lectivament: la llibertat i la justícia social, construir una societat nova.

Per tota la gent digna i honesta d’aquest poble que, com ell i ma mare, deixaren la pell per tothom qui veníem al darrere, i per mantenir vives totes les esperances i el sentit preciós de la vida: viure-la, estimar, lluitar.

Cosmonàutica Social (11)


COSMONÀUTICA SOCIAL (11)

Avui m’he llevat aviat, faig dissabte perquè algunes àrees de la nau estan un mica brutes.

Fixat quina lluminositat, tanta claror! A lunivers tot són Sols, sistemes solars binaris i trinaris, llum pertot.

Cosmonàutica Social (10)


COSMONÀUTICA SOCIAL (10)

Després d’acabar el dia a la platja, vaig tornar a  la nau. Vaig engegar-ne el monitor central per comprovar un cop més si podia recuperar la connexió amb la Terra.

Debades. En va. Sense efectes. D'una manera inútil. Quin viatge més complicat...!

dissabte, 30 de maig de 2015

Camp Nou: El crit (30-V-2015)



CAMP NOU: EL CRIT (30-V-2015)

El crit que tot ho vol, que tot ho pot, que tot ho polvoritza. Efervescència col·lectiva. La massa en acció: ni rei ni estat la tomben.

A Edvar Munch (1863-1944), amb agraïment per la peça mestra (1893). I als pobles que lluiten.

La revolta de les escales


LA REVOLTA DE LES ESCALES

Moviment preciós de lluita i solidaritat. Imatge bellíssima de record per a combats passats, presents i futurs.

Amb una abraçada a les treballadores i els treballadors valents que heu tingut els pebrots de fer més de 50 dies de vaga! (ai, sindicats grocs, ai!).

El primer pas consisteix a assolir unes condicions laborals i salarials dignes. El segon –lluitem-hi–, municipalitzar tota la telefonia de Barcelona. Sí, què passa?

Salut i endavant!

divendres, 29 de maig de 2015

Primavera Sound: Escolta com bombardegem Gaza


PRIMAVERA SOUND:
ESCOLTA COM BOMBARDEGEM GAZA

Acollective, Garden City Movement i theAngelcy (actuacions el 28 i el 29 de maig). T'agrada la música? Sigues un cosmopolita enrotllat com cal i vine a escoltar com bombardegem Gaza.

Cosmonàutica Social (9)

 
COSMONÀUTICA SOCIAL (9)

Finalment em porten vora una platja. Com que duia instruments especialitzats, he pensat a fer de saurí una estona. Tinc un company saurí que m'estimo molt! 

Les onades fan escuma, el blau del cel no és una porta tancada.

Cosmonàutica Social (8)


COSMONÀUTICA SOCIAL (8)

El pneumàtic és d’un model diferent dels de l’automòbil, de manera que acabo fent dit en un camí de terra proper. Disposo de provisions per a unes setmanes.

Com que no hi passa ni déu, aquí, rumio els textos que dedicaré als sindicalistes grocs. Aquests que els expliques per què els dius grocs i s'abraonen professionalment, com unes hienes, a insultar-te amb mentides... sense replicar-te amb arguments, és clar, ni un. Tants anys de professió groga, tants anys reiterant arreu "quant trobo a faltar les aules, snifff": i goita, té maco, quatre anyets més, ja en són vuit. I vuit, setze. I setze, trenta-dos. En faig una sèrie per sindicat o ho cenyeixo a un de sol que sigui representatiu del clavegueram que put? Des del 1978 fins ara l'oceà ha esdevingut groc.

Però no és el groc del Sol. Mmm...

Cosmonàutica Social (7)

 
COSMONÀUTICA SOCIAL (7)

Al cap d’una estona faig un pont a un cotxe per rodar cap a indrets darbres verds en què no heu estat mai... però peta un pneumàtic i m’he d’aturar! Sota el Sol!

dijous, 28 de maig de 2015

Governs municipals (1979-2015...)


GOVERNS MUNICIPALS (1979-2015...)

Amb els alcaldes corresponents.

Avui a La Barraqueta (C. Tordera-30, 8 vespre)


AVUI A LA BARRAQUETA
(C. TORDERA-30, 8 VESPRE)

I, a més del suport al Llevat de Gràcia i a més del que diu l’enunciat de dalt: per què sóc al Llevat de Nou Barris? Quins estranys motius, quines ocultes raons mhi conduïren? Podem compartir-les?

Cosmonàutica Social (6)


COSMONÀUTICA SOCIAL (6)

Llavors me’n vaig a un parc petitó, també vora la nau, i llenço als coloms trossos de xocolata transgènica que he comprat al súper –a vore si els agrada–. Tendències colombofòbiques, rebuig dels coloms? No ho sé.

Cosmonàutica Social (5)


COSMONÀUTICA SOCIAL (5)

Miro de fer coses més o menys normals per assemblar-me a un astronauta, si fa no fa, normal. Sóc al súper del costat de la nau. Quan era a la Terra, formava part de la (magnífica) colla d'El Llevat de Nou Barris.

Cosmonàutica Social (4)

 
COSMONÀUTICA SOCIAL (4)

Recullo la roba neta a la bugaderia del costat de la nau –no hi ha rentadora! (els enginyers se'n van oblidar)–.

Qui paga, mana? (la Caixa, pactem?)

 Fotomuntatge, pescat ahir al twitter, fet a partir de la imatge
dAda Colau curtcircuitant un míting dImma Mayol (ICV-EUiA)
a la campanya electoral de les municipals del 2007.

QUI PAGA, MANA?
(LA CAIXA, PACTEM?)

La clau comuna de tot rau en aquesta fotografia de dalt. Som a 28 de maig i cap partit polític del PentaGrup Municipal 1979-2019 ha fet pública la informació sobre els deutes que mantenen amb els grups bancaris ara, a la primavera del 2015. Des del 2012 no hi ha l’obligació legal que bancs i excaixes ens ho facin saber. Semblo un lloro gastat, però sona tan malament tant de silenci... concebre les servituds polítiques dels 70 milions deuros de deute del PentagGrup, el 2012 (11.500 milions de pessetes). Que els uns acusin els altres del que sigui no sé si té gaire sentit.

I, malgrat aquest populisme quasiidíl·lic i desimbolt –vamos peña, vamos: crowfunding!–, ni tan sols lautoproclamada Transparència-ICV-EUiA €n Comú ha tingut lhumor (negre) o la, ehem, iniciativa d’informar-nos-en. Del deute vull dir. (Campanyes tan xupiguais demanen crèdits xupiguais. Dit d'una altra manera: tot té un preu.)

Si els grups bancaris no acceleren lexecució del deute d’ICV-EUiA és que aquests es porten com cal. Tenim al davant el futur immediat per comprovar què succeeix. Ni pactes, ni programes polítics, ni rondalles fantasioses: el deute, la pasta, la Caixa. Qui paga, mana? O encara pitjor: guanyi qui guanyi (del PentaGrup), guanyen els bancs?

Els mandarins dirigents de Barcelona €n Comú –un abans dahir, una ahir– tels trobes al carrer o en un espai amb gent, els mires als ulls i aparten la mirada: dissimulen, samaguen rere les columnes com els Senyors. En diuen revolució democràtica. Diguels que un conductor dautobús sha suïcidat després de ser acomiadat sota lacusació que havia robat un bitllet de bus, diguels que la lluita de classes és ara, a cada moment... I desviaran la mirada. El pitjor és que tots dos cops els hauria dit, senzillament, hola.

Lesmorzar espera ses senyories. La Caixa: pactem?


dimecres, 27 de maig de 2015

Cosmonàutica Social (3)


COSMONÀUTICA SOCIAL (3)
  
Avui baixo a esmorzar al bar de sota la nau. Llegeixo LEsportiu, però tinc problemes amb els emplaçaments temporals, no situo a què es refereixen...

Cosmonàutica Social (2)


COSMONÀUTICA SOCIAL (2)

Em llevo, enxampo del paperam un diari avinent per eixugar-me el, ehem, el dallonses... el cul vaja!

Raspa... és una sensació desagradable.

Record de Jesús Lizano


RECORD DE JESÚS LIZANO

Ha mort en Jesús Lizano (Barcelona, 1931-2015), poeta, poeta i poeta.
Que el vol sigui lleuger, company.

dimarts, 26 de maig de 2015

Ensabonar, guanyar, fingir (Breu balanç i recapitulacions)


ENSABONAR, GUANYAR, FINGIR
(BREU BALANÇ I RECAPITULACIONS)

Entre angoixes i angoixes a la Universitat de Barcelona (arriba el final de curs i el rector i l’equip de govern s’entesten a fer fora o a degradar a la condició humiliantment precària de professorat associat la majoria de professorat lector terminal i de becaris que finalitzen contracte, els quals haurien de ser estabilitzats mecànicament d’una vegada com a professorat agregat –com succeeix a la Universitat Autònoma–, persones amb recerques, publicacions i citacions rebudes a dojo, persones en alguns casos avaluades amb la màxima valoració científica de la mateixa UB, persones amb més de deu anys d’experiència docent i investigadora, persones amb recerca i treball acadèmic internacional, que veuen com la UB incompleix de nou les promeses esbombades a les darreres eleccions sobre la continuïtat de la carrera docent i investigadora)...

...doncs entre angoixes i angoixes un company m’escriu per retreure’m manca de proporció en la meva crítica de Barcelona €n Comú. Té raó: en comptes de redactar uns quants textos, hauria d’esmerçar la resta dels meus dies a analitzar el paper del PSUC-ICV/EUiA  al període 1979-2015; damunt, hauria d’estendre-ho al conjunt del PentaGrup Municipal 1979-2015; i, a més, hauria de passar-me els dies desemmascarant Barcelona €n Comú. Hauria d’infantar dotzenes de milers d’articles, i no la xifra modesta que em precedeix. Lamentablement, no disposo de prou temps per permetre-m’ho. Ni en tinc ganes.

Fins i tot a gent intel·ligent li costa entendre que una cosa és el capitalisme d’“esquerres” i l’altra és el socialisme, el comunisme llibertari, lindependentisme emancipador, el feminisme o l’anticapitalisme. I que el populisme socialdemòcrata no és equiparable ni a la revolució, ni a un procés revolucionari (trencament d’estructures polítiques, econòmiques i culturals). Al llarg d’aquestes setmanes he plantejat una pila de qüestions que no han obtingut cap resposta. Cada demanda de conèixer el deute del PentagGrup amb bancs i caixes, inclòs el d’ICV/EUiA, és respost amb un truny ensordidor: “Transparència!”. Cada crítica és contestada amb un bram impersonal: “Això són... difamacions!”.

Diumenge vaig conèixer al col·legi electoral –entre d’altres–, quatre persones de Barcelona €n Comú: un home i una dona veterans i un noi i una noia joves. Des de bagatges diferents, amb els tres primers (bona gent, oi tant que sí!) vam mantenir durant hores un diàleg maco, honest, sincer, llevat de la violentada noia, militant d’ICV, que no volia saber res ni de la Transició, ni del DESC, ni de l’IGOP, ni dels deutes amb la Caixa, ni de qui els finançava la campanya, ni de com un grup de mandarins amb el suport d’ICV havien muntat verticalment la parada, ni de les “Llistes obertes, llistes obertes!” que cridava la Colau... per després incomplir-ho en la tria de les persones candidates, ni dels milers de càrrecs opacs i de comptabilitat oculta d’empreses municipals, ni dels draps bruts a la Diputació de Barcelona, ni de l’extraordinari suport mediàtic rebut, ni de la demagògia de lHerrera apel·lant a Durruti, ni de res. Els explicava les informacions que he anat penjant aquestes setmanes i anaven arrufant les celles. No hi fa res, el temps ho col·loca tot al seu lloc.

La distinció que ha estat present aquí, des del primer dia, ha consistit a diferenciar les direccions organitzatives de les estructures polítiques que ens ocupen respecte de la bona fe dels militants de base i els votants, a diferenciar el que es predica del que practica, a diferenciar la política del màrqueting.

És molt senzill: no sóc amant del capitalisme d’“esquerres”. Que la premsa conservadora i els tertulians habituals qualifiquin Barcelona €n Comú –un muntatge impensable sense el suport des del principi de la Gauche Divine– com a “comunistes” no sé si fa riure o plorar. La paraula comunisme, com tantes altres, ja ha estat prostituïda fa massa dècades. I si l’esperança de la transformació social ha de provenir d’exvotants del PSC, en fi, ho tenim clar. “Sí se puede...” i fot-li fort Segona Transició televisada a tort i a dret. La millor estratègia per desbaratar l’oposició a l’ordre establert és... que sigui organitzada i que rebi el suport de les mateixes estructures de poder que es qüestionen. Tornem-hi: ICV ha pagat la campanya de Barcelona €n Comú, tal com ho aclaria un document de Procés Constituent fa uns mesos. Amb els diners que deuen a la Caixa. I que cadascú en faci la valoració corresponent.

Estic disposat a debatre totes les crítiques pel que he anat plantejant, però és absurd que jo hagi d’argumentar posicionaments i fets, i que aquests siguin exclosos de la discussió. Som a 26 de maig i continuem sense conèixer els deutes del PentaGrup Municipal 1979-2015 amb els bancs. Això és especialment rellevant per a ICV-EUiA-Barcelona €n Comú ara que ocuparan el govern municipal, per això hi he insistit tant aquestes setmanes. Per què? Us en recordeu que la Caixa va condonar un deute de cinc o sis milions d’euros al PSC fa uns deu anys? Coneixeu quina va ser-ne la contrapartida? No (jo tampoc). Què succeirà, ara? La Caixa executarà el deute amb ICV-EUiA? No. Ni amb ICV-EUiA ni amb ningú. Per què hauria de fer-ho? La resposta deu ser més terrible que la pregunta.

Mentre la Colau exalça les virtuts de la municipalització de l’energia en altres ciutats europees, ha estat incapaç de dedicar una sola paraula a la gent d’ICV i el PSC col·locada en càrrecs daurats a Aigües de Barcelona, a TMB i en multitud d’agències públiques.

Mesquina condició humana: des de bandes inesperades ara arriben les lloancetes rituals a Barcelona €n Comú, perquè sempre resulta profitós fer de llepaculs dels poders instituïts. La representació abraça, igualment, la perspectiva contrària: fer-ne passar la direcció com una mena de perillosíssim grup d’extrema esquerra a punt de realitzar un salt revolucionari que remourà els fonaments de... no sé de què. Com deia aquell, no fotem. L’endemà de les eleccions l’Ada Colau difonia a RAC1 les bondats de l’“emprenedoria”  i xerrava del “Mobile World Congress” sense aclarir-nos si l’any que ve també es faran llistes negres il·legals. D’aquí endavant, Barcelona €n Comú es lamentarà del tracte mediàtic que rebrà... per part dels mateixos mitjans de comunicació, públics i privats, que ens han ficat l’Ada Colau fins a la sopa... tot condemnant el projecte polític de la CUP a les masmorres del silenciament mediàtic. Paradoxes de la societat burgesa, oi?


Tinc la meva pròpia opinió sobre el rumb que ha de prendre dins l’Ajuntament la gent de l’organització en què milito i, també, en aquest cau de brutícia acumulada que és la Diputació. I no lexpressaré. Sigui com sigui, ho decidiran assembleàriament les mateixes persones que han aconseguit quintuplicar el nombre de vots amb quatre rals de la butxaca, suor al front i la feina política al darrere de molts anys (sense ser alliberats polítics com la Colau i la Pin, que cobraren mensualment del DESC durant cinc anys). Mentrestant, pots desar aquests enllaços “de campanya” que enganxo a sota per al futur immediat i llunyà. No és que jo sigui un paio gaire perspicaç ni intel·ligent, és més allò que el temps t’ensenya i bla bla bla... T’imagines que algun dia l’Ada Colau i Barcelona €n Comú responen fil per randa el que he anat plantejant aquí durant unes setmanes? No apel·lo pas a l’esperança d’alguns que puguin dur a terme una política transformadora, sinó simplement a obtenir una dotzena de respostes a una dotzena de qüestions. T’ho imagines? Jo no. 

Tant de bo el nou Ajuntament de Barcelona resolgui urgentment, dentrada, les condicions materials de vida de tantíssima gent que està patint molt, moltíssim. Tant de bo.

Qüestionar el poder, tot poder, implica una batalla sempre desigual. La vida de la majoria sol assemblar-se als westerns crepusculars, i jo sóc de la banda dels perdedors. Així com nhi ha que aspiren a guanyar, jo aspiro a transformar la vida col·lectiva... i a mi mateix. Ten recordes de Jakob Böhme (1575-1624)?: O és que us creieu que és pecat preguntar-se pel camí?”.