dimecres, 29 de juliol de 2020

Reivindicació del teatre: L'hivern plora gebre damunt el gerani

Xavier Mestres i Muntsa Alcañiz fent, magistralment, teatre.


Reivindicació del teatre:
L’HIVERN PLORA GEBRE DAMUNT EL GERANI
[Apunt inèdit, 26-X-2008]
Gerard Horta

Al Brossa Espai Escènic s’hi està representant fins al 9 de novembre una magnífica peça teatral d’Agustí Bartra, L’hivern plora gebre damunt del gerani, dirigida per Albert Mestres, interpretada per Muntsa Alcañiz i Xavier Mestres, amb Núria Mestres com a titellaire, i amb il·luminació i escenografia de José Menchero i d’un conjunt de participants en la seva creació que han reeixit a configurar una obra senzillament extraordinària. No puc sintetitzar-ne el recorregut de cadascun, però voldria expressar el meu estupor pel fet que, el proppassat dissabte, a la sala hi havia pocs espectadors. Uns espectadors commoguts al final de la funció que van aplaudir llargament, amb el cor encongit, el relat intensíssim d’una quotidiana contemporaneïtat descol·locada a mig camí de l’assentiment mesell i el risc secret.

Agustí Bartra (1908-1982).

Davant d’una inacabable caiguda lliure en què es fa prevaler dins tots els àmbits dels “espectacles culturals”, en general, la vacuïtat i la manca d’imaginació, d’agosarament i de sentit crític; davant d’una sostinguda lloança mediàtica respecte a autèntica gasòfia l’única “qualitat” de la qual és aplegar-hi actors i actrius que apareixen en serials televisius plans; davant d’una crítica adotzenada que ha invisibilitzat del tot L’hivern plora gebre...; davant d’una professió teatral ignorant i serventa dels poders públics i privats des d’un egocentrisme i un narcisisme mesquins; davant d’un públic alienat que tot ho consent, que tot s’ho empassa; davant de la basarda que em provoca la distància abissal que separa l’autoorganització combatent de la gent del teatre de la fi dels setanta respecte d’aquest present de rebaixes sense fi ni escrúpols..., davant de tot plegat m’agradaria fer una crida a veure aquesta excepcional, immensa demostració de teatre. Escric això en defensa de la tasca preciosa d’unes persones que, des dels marges d’una petita sala teatral, ens fan concebre que si el país no ha estat engolit per la més absoluta nàusea és entre altres coses per la dignitat de creacions com aquesta.

Gràcies, companyes i companys, i endavant.

Albert Mestres, director de lobra, i Núria Mestres, titellaire excepcional.

dimarts, 21 de juliol de 2020

Redempció


redempció
[EL VIDRE AL COR, 9-I-2018]
[L'ACCENT, 10-I-2018]
Gerard Horta

Tafurs professionals miren d’hipnotitzar-nos dins la cova fosca de la quotidianitat amb rimes macabres, desencaixades, de sinònims insípids. Miràvem fixament el ritme bell de la llibertat, de la justícia social, d’una independència que arrasés el món, l’estat de les coses, i en nom inconscient del moviment real vam llançar-nos a participar a la dansa del foc de l’efervescència col·lectiva amb una fermesa espaterrant de cors càlids sota la pluja de l’1 d’Octubre.

No fou una brisa ni una ventada, no fou un anunci tètric ni la seqüència grisa de l’assassinat global en què la transició, el parlamentarisme burgès, les lògiques del capital i dels imperis converteixen els dies de les classes populars... érem davant d’un huracà de sentits amables, amorosos, vessant suports mutus –els quatre punks del poble, votant: dolça dolcesa– i abraçades i petons i llàgrimes incendiades d’un present construït a còpia de necessitats infinites per milions de cossos anhelants d’una altra cosa que volíem ara, que volíem d’una maleïda vegada, per nosaltres, pels qui ens precediren, per les nostres filles i els nostres fills, pels qui mai no coneixerem perquè encara no han nascut. Era el riff salvatge, infinit, de la frase elevada a composició gloriosa d’una guitarra elèctrica, d’una veu suau, en una cançó de Les Rita Mitsouko, era una potència popular catalana encarnada als carrers de les ciutats i els pobles d’aquesta banda dels Països Catalans. Vam ser infants de mirada ingènua, societat nova –19 de Juliol del 1936– per unes hores, aquest cop sense barricades i guanyant la covardia armada de l’Estat, la coerció, la força, la brutalitat d’aquest condemnadament insubstancial, arcaic, llardós, conegut feixisme espanyol. Vam ser txinorris lliures a les escoles dos dies abans –mentre la direcció de l’ANC convocava diumenge a les 8 als col·legis, gent dels CDR, el veïnat, ja hi era divendres al migdia i a la tarda–.

I llavors, el 3 d’Octubre. I encara el 8 de Novembre. I aquesta mediocritat de polítics professionals autoinstituïts com a “Cavall de Troia”, estrelles mediàtiques, amants conspicus dels cercles institucionals, callats, errant com les estrelles apagades i buides, desconcertats, embadalits mirant la TV, a remolc perpetu de les direccions de CDC i ERC. Encara retrunyen les paraules d’un membre del secretariat de la colla nacional-parlamentària:...no hem sabut comunicar les dificultats de trencar amb l’estat espanyol.” I l“home fort”, el portaveu gloriós, desaparegut amb qui lenvolta. Formigues humiliades per enèsim cop, trepitjades un cop més pels seus propis suposats companys de viatge, tractades com si fossin idiotes. Qui pot alliçonar, qui pot gosar manifestar tanta supèrbia davant la gent humil que plantà cara l’1 d’Octubre?

Un cop d’estat feixista que deixa fer i que no deixa fer, que és bé que sembla que no és, i que manté fèrriament sota control ingressos, despeses i finançament. Espoliació i misèria al Raval, a Barcelona, a Catalunya i als Països Catalans, i gemecs de dolor que no se senten perquè fa mil anys que foren enclaustrats al pou del silenci, emmudits. Que durs que són els pobres davant de la flaccidesa de la gent benpensant –duresa crepuscular dels salvatges d’Occident, els desposseïts–. Ens vam perdre en mítings, paperetes i aplaudiments per honorar el més grotesc no-res, en recomptes absurds d’actes de diputats i, de nou, en discursos gastats en honor de palaus de pedra que només hauríem d’aspirar a enderrocar d’una reconsagrada vegada. Periodistes públics incapaços de pronunciar el mot “president”, Nadal de torrons i fam i explotació, pressupostos autonòmics de misèria, pactes i aliances i nous governs autonòmics i putrefacció al cub, i el digne poble menut esclafat per aquests governants que no mereixem i pels satèl·lits bavosos, obscens, del petit poder polític formal. I una esquerra independentista gairebé del tot desarticulada (a lhora de compartir un sol projecte social i una estratègia combativa unificada) a escala nacional –no pas local– pel parany terrorífic de l’equiparació entre acció política i acció parlamentària, sense resposta. I amuntegaments de seqüències de naufragi i traïció. I sectors majoritaris d’un poble conscient –que haurà d’afrontar fins a les últimes conseqüències el present–, sense cap garantia que el rumb col·lectiu esdevingui camí d’emancipació.

Quin infern, la por dels poderosos quan som als carrers. Quin infern, no transcendir aquest cul-de-sac inacabable –les fuetades agòniques del processisme estàtic, del treball assalariat, dels diners, de l’imperi, de la gamma ensordidora de les  normalitats, de les hipòcrites equidistàncies, de les ambicions inconfessables, de les portes giratòries amagades pels serveis prestats–. Plouran pedres sobre els nostres caps, més compactes i pesants que mai.

El nostre pecat és permetre-ho. La nostra redempció consistirà, sols pot consistir, a polvoritzar aquesta escenografia frívola i estupiditzadora de narcisistes amb ànima de nyigui-nyogui que decideixen per nosaltres, que parlen per nosaltres, que es reuneixen en secret per nosaltres i que, any rere any, segle rere segle, continuen demostrant la més absoluta incompetència per resultar dignes ni tan sols de ser escoltats.

A l’altra banda de la ribera sons estranys ens atrauen i ens convoquen a construir una vida diferent per sempre. Ressonen fluix perquè vénen de lluny, de molt endins de nosaltres mateixos, fins que ens impacten amb una nitidesa llargament esperada en alguna banda del nosaltres col·lectiu. Aleshores els colors es transformen, les relacions entre les persones i les coses prenen altres caires i la consciència explícita que l’infern és això, ara i aquí, aflora per lliurar a tot o res la batalla definitiva: “El que som, ho sabem; no sabem, malgrat tot, el que podem ser”, assenyalava l’Ofèlia de Hamlet. I paraules del Noi del Sucre: “La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.” I Spinoza: “Ningú no sap el que pot un cos.

A les barricades, amor. Jo t’estimo lliure, terra del foc.

*** 

Per al Roger, que li fou
arrabassat un ull pel tret d'un policia.
Per als homes, dones i infants ferits.
 Per als qui que defensaren les urnes amb el seu cos. 

dijous, 16 de juliol de 2020

Apèndix (L'espai clos. Fòrum 2004: notes d'una travessia pel no-res, 2004)


APÈNDIX
[FRAGMENT FINAL DE L’ESPAI CLOS,
2004, BARCELONA, EDICIONS DE 1984]
Gerard Horta

Calorosa blancor cruixent/Migdia de ciutat/Els ocupants de la zona empestada/es consumeixen” (Jim Morrison, 1971: 38). Al principi de La pesta, Albert Camus posa en boca del protagonista que la manera més còmoda de conèixer una ciutat és esbrinar com s’hi treballa, com s’estima i com es mor. No sabérem de morts durant el Fòrum, sí que sabérem sobre intenses expressions amoroses dins del recinte (entre taronges, i entre participants al Festival Mundial de la Joventut), i sabérem una mica més de com s’hi va treballar en diverses esferes. L’Ordeix, l’Eustòlia, el Cutburga, la Xantipa i altres taronges em transmeteren diverses informacions al llarg d’algunes trobades: superaven l’objectiu d’aquest relat, però contextualitzarien el marc en què visqueren la seva experiència com a treballadors. A continuació, se sintetitzen en qualitat de narracions que prenen sentit dins de l’experiència que aquests treballadors tingueren del Fòrum, la qual fou comunicada a l’antropòleg. Aquest esdevé, en efecte, recol·lector i productor d’instants. Òbviament, no hi he afegit res –llevat de les referències numèriques que faig sobre dades d’assistents–, simplement  me n’he fet ressò a través de l’exposició següent. 

L’Ordeix sostingué que la Placa fotovoltaica inaugurada per Clos, Portabella i Mayol no va funcionar durant la major part de l’esdeveniment del Fòrum, ja que les plaques no estaven connectades amb el receptor. Mantingué que en funcionava, al principi, el 10%, però que va petar (es va produir un incendi). Segons la Xantipa, es va fer una desconnexió d’electricitat de dues hores en algunes àrees del recinte el mateix dia 9 de maig i la Placa ja no va tornar a funcionar. La informació oficial que donaven taronges implicats en àrees i activitats distintes és que va estar funcionant des de l’inici fins a la fi de la celebració de l’espectacle. Fou així mateix l’Ordeix qui m’especificà que tota presa d’electricitat ha de tenir un conducte d’entrada, un de sortida i una presa de terra. Segons ell, altres treballadors li van dir que en algunes àrees del recinte del Fòrum no s’hi van connectar les preses de terra. Va haver-hi focus de llum submarins que es van fer malbé abans del juliol (els de les columnes de davant de l’Àrea de banys): els treballadors no els podien agafar perquè passava el corrent a causa de la manca de connexió de la presa de terra (ho van filmar en vídeo). Van haver d’utilitzar pals de fusta per subjectar els focus i treure’ls de l’aigua. Emfasitzà, també, que es desconeix si es va dragar la terra de la superfície i de sota l’aigua a la banda costanera del recinte, i si en determinades àrees hi havia nombrosos obusos de la Guerra Civil. Segons ell, es desconeix si les excavadores recolliren aquests obusos i si els apilaren per dipositar-los en un lloc adequat. Per tant, no se sabria si s’hi va cimentar al damunt. Així mateix, m’assegurà que havia sentit a dir, per altres fonts, que com que al període immediatament anterior a la inauguració del recinte es va treballar fent torns de vuit hores seguits el dia sencer, i les canalitzacions d’aigua potable no arribaven a tot el recinte, el ciment que s’hi va utilitzar, si més no en les parts del recinte que s’enllestiren en darrer lloc, s’elaborà amb aigua del mar, ja que no hi arribaven les canalitzacions d’aigua corrent. A l’agost del 2004, l’Agència Catalana de l’Aigua no havia fet públiques les anàlisis d’aquestes aigües. D’altra banda, també afirmà que la terra sobre la qual es van construir algunes àrees del recinte no es va compactar. A mitjan agost vaig comprovar personalment que, a l’entrada de l’Amfiteatre, el llarg desguàs situat rere la filera de seients més elevada –a la part central tot just entrar-hi– semblava que s’estava ensorrant: un con amb el text “Caution” advertia als espectadors que no hi passessin pel damunt, ja que el desnivell era obvi.

L’Eustòlia m’explicà que l’empresa de treball temporal que organitzà els taronges distribuí els treballadors al recinte no en funció dels seus coneixements i la seva experiència laboral (els taronges eren molt heterogenis, hi havia gent de 50 anys, mestresses de casa, postadolescents sense experiència laboral, persones amb dues llicenciatures universitàries, etc.), sinó de la sucursal de l’empresa en la qual s’havien apuntat. Els qui ho feren a la sucursal d’un barri treballador com la que hi ha al carrer de la Marina, els van col·locar a l’exterior. Per contra, els qui s’apuntaren a la sucursal del passeig de Gràcia treballaren a l’interior del recinte. No es podia rotar –canviar de lloc de feina– de l’exterior a l’interior del recinte o a l’inrevés. La selecció consistia en entrevistes. Els darrers taronges contractats entraren a treballar sense haver realitzat cap curset de formació sobre les activitats laborals que havien de dur a terme. La formació no va ser la mateixa per a tothom, i alguns feren cursets quan ja havia començat l’espectacle. Hi ha taronges com l’Eustòlia que, malgrat haver realitzat tots els cursos de formació de l’empresa, van visitar el recinte fora del seu horari laboral per conèixer les activitats i els continguts de què després havien d’informar els visitants. Va haver-hi moltes baixes abans de començar, ja que gent que signà el contracte al gener el rescindí per haver trobat una feina millor. També verbalitzà críticament la conducta de molts taronges: parlà de grups en què la feina de quatre taronges la feia una sola persona, és a dir, de situacions de veritable manca de solidaritat i de falta de responsabilitat en la feina per actituds egoistes. Penso que algunes escenes que vaig poder veure respondrien a la seva visió.

Els treballadors taronges de diverses àrees del Fòrum, segons l’Eustòlia, van ser obligats a entrar i sortir marcant la seva acreditació en els dispositius d’enregistrament electrònic d’entrades. No era tan important que si un treballador sortia del recinte un moment durant la jornada laboral ho fes pels torns giratoris manuals, com que quan entrés enregistrés la seva acreditació en el dispositiu electrònic de control d’entrades de visitants. Ella suposava que cada marcatge electrònic de l’entrada d’un treballador es comptabilitzava com una visita. O sigui, si un treballador sortia en un dia dos cops del recinte, hauria constat que, a més de l’entrada inicial, n’havia fet dues més, així n’haurien resultat “tres visitants” al Fòrum. L’Ordeix em confirmà les instruccions que els treballadors enregistressin electrònicament les reentrades al recinte, si bé afegí que els torns aparentment manuals tampoc no eren manuals, ja que hi havia cables connectats que devien comptar les sortides.

Els estudis del col·lectiu Contrastant (www.contrastant.net) sobre el terreny al cap de setmana del 10 i l’11 de juliol van revelar contradiccions insalvables –amb una diferència del 50% menys d’assistents respecte a les xifres de l’organització– entre les dades oficials de visitants i els resultats de les seves investigacions sobre els trànsits als accessos (als comptes que en féu, Contrastant hi va afegir els treballadors com a visitants).

Sembla que –segons diversos informants– cada treballador taronja contractat per l’empresa de treball temporal que subscrigué el conveni amb el Fòrum va rebre entrades de franc, però les informacions recollides abracen un ventall divers, ja que oscil·laven entre la distribució de cinc entrades de tres dies i un passi de temporada per persona –perquè els repartissin a qui els plagués–, i la distribució de tres entrades d’un dia vàlides només per a l’agost per als qui entraren a treballar més tard i haguessin finalitzat el període de pràctiques. L’Eustòlia digué que per a la festa d’estiu dels taronges celebrada dins del recinte, se’ls van regalar cinc entrades més d’un dia a cadascun (no se’ns va dir si les variacions tenien a veure amb l’àrea en què treballava cada taronja). A mitjan agost l’organització en denuncià la revenda. L’11 d’agost es va establir un descompte per als 2.700 treballadors taronges que adquirissin productes de les botigues del Fòrum –a causa, molt probablement, del baix nivell de vendes–.  

 
Cal tenir en compte l’exigu nombre de “visitants” respecte a les previsions inicials de 5.000.000 segons els organitzadors (vegeu les declaracions d’Oleguer Sarsanedas de què es feu ressò el Diari de Barcelona el 14 de juny del 2004): les previsions havien estat de 7.000.000 per a l’alcalde Joan Clos en un moment d’eufòria; i d’11.000.000 per a Pasqual Maragall –actual president de la Generalitat– a l’octubre del 1996. En definitiva, unes previsions que al final del juliol els mateixos responsables rebaixaren de 5.000.000 a 3.000.000. En vista d’això, unes setmanes abans d’arribar a l’equador cronològic de l’espectacle es posaren a la venda entrades nocturnes, vàlides a partir de les 20:30 hores, es dugueren a terme distintes campanyes de promoció en què es regalaven entrades per assistir-hi de franc (per part de Transports Metropolitans de Barcelona, Coca-Cola, Aguas de Barcelona i altres), i s’aplicaren descomptes diversos (per exemple, del 12% als socis del Reial Automòbil Club, i posteriorment a diverses classes d’associacions, ateses les protestes suscitades), a més de facilitar-se l’entrada de franc als menors de set anys. A l’inici de l’agost es posaren en marxa descomptes per a famílies nombroses. Del principi al final, al Fòrum s’establiren descomptes per a escolars, grups de persones jubilades i, a l’estiu, per a colles d’infants de colònies, esplais i casals. La confusió entre el nombre d’entrades venudes, el nombre de visitants i el nombre de visites no va fer més que embolicar la troca. Les dades de l’organització situaren en 1.479.177 el nombre de “visitants” a la fi del juliol. Del 8 al 14 d’agost, durant el Festival Mundial de la Joventut, les entrades anticipades per als joves d’entre 15 i 25 anys es reduïren a 13,40 €; les entrades normals passaren a 15,80 €; i les entrades de nit a 9 € als dies feiners i 12 € als caps de setmana, si bé per als menors de 30 anys l’import passà a ser de 5 €. En aquest període s’habilitaren autobusos-llençadora per comunicar el Fòrum amb el centre de la ciutat, i l’horari de cloenda del recinte s’allargà fins a les 2:30 de la nit, amb les taquilles obertes fins a la 1:00. La setmana de 9 al 15 rebé una afluència fins aleshores rècord de “visitants”: 185.000.

Pel que fa al nombre d’assistents, hi ha una dada que va passar voluntàriament o involuntàriament desapercebuda als mitjans de comunicació: fent-se ressò dels organitzadors del Fòrum, l’Avui (19-VII-2004, pàg. 39) informà que “La venda d’entrades de nit puja a mesura que avança l’estiu. El gruix d’entrades de nit, respecte del total, ja suposa un 18%. Cada dia es venen entre 1.000 i 2.000 entrades nocturnes, segons ha assegurat l’organització.” Si 1.500 és el 18% del nombre d’entrades diàries venudes, això significa que el nombre diari total d’entrades venudes cada dia era aleshores de 8.333, és a dir, 58.331 entrades venudes cada setmana, la qual cosa contrasta de cap a peus amb les dades ofertes per l’organització entorn del nombre d’entrades venudes setmanalment al juliol. De fet, el 9 d’agost l’organització assegurava que a la setmana del 2 al 8 d’agost el nombre de “visitants” va ser de 116.866, mentre que la previsió inicial els situava en 350.000. El reiteradament invocat milió d’entrades venudes al principi de l’espectacle encara no havia estat utilitzat al principi d’agost, segons fonts de l’organització mateixa. El 16 d’agost l’organització es mostrà públicament estranyada que encara restessin 900.000 entrades per utilitzar; el 23 d’agost en rebaixà la xifra a 800.000.

L’Eustòlia m’asseverà que les baixes dels taronges entre setmana, a partir del principi de juny, es van deixar de substituir a causa de la manca de visitants. Les de cap de setmana sí que es van continuar substituint. L’empresa de treball temporal esmentada comunicà que els taronges que finalitzessin el contracte el 26 de setembre serien integrats en una borsa de treball. Amb tot, va haver-hi moltes baixes per desmotivació laboral causada per les condicions de treball.

La Xantipa i l’Ordeix descrigueren el que seria, segons ells, una sèrie d’interessos associats a una empresa cooperativa –sense ànim de lucre, d’acord amb els seus estatuts–, dedicada al monitoratge, a la qual es va concedir la gestió dels Tallers de l’àrea marítima, el Taller de jocs, els Jocs del Fòrum i els Jòquers. Segons ella, va córrer la veu que dues empreses van denunciar la manera com es va fer la concessió a aquella empresa, alguns responsables de la qual estarien lligats a un sindicat, segons digueren, alhora que n’hi ha que haurien format part de l’organització del Festival Mundial de la Joventut a partir dels lligams que mantenien amb determinades institucions públiques vinculades a l’àmbit de la “joventut”. La informació que vaig aplegar remet a la situació laboral dels monitors (molts d’ells, qualificats amb escreix) a Catalunya: com que la seva feina no està regulada, no disposen d’un conveni mínimament digne. La manca de diàleg de la direcció de l’empresa que s’ocupà dels Tallers de jocs del Fòrum quant a les demandes dels treballadors fou, segons em digueren, evident, fins i tot un cop anunciada la convocatòria de vaga. La direcció d’aquesta empresa, pel que m’asseguraren, es negà a negociar amb els representants de l’assemblea de treballadors; només volgué fer-ho amb dos sindicats els representants dels quals ni formaven part de la plantilla de treballadors ni l’assemblea els designà directament. La manera com es va produir el procés de negociacions que havia de conduir a la vaga del 24 de juliol, finalment desconvocada, mostrà, segons els informants, l’interès d’un sindicat per no conflictivitzar-se amb la direcció de l’empresa de monitoratge. L’aparició sobtada d’un altre sindicat en el decurs del procés de gestació de la convocatòria de vaga hauria respost sols al seu interès pel ressò del Fòrum –en paraules textuals d’un dels membres d’aquest sindicat, d’acord amb la versió que m’oferiren els informants–.

Queda clar que la distància entre el que el Fòrum hauria estat i la manera com el van presentar aquests informants es va manifestar, a través del seu relat, com a insalvable. D’altra banda, la cobertura mediàtica que se’n féu –en termes enaltidors, anecdotitzant-s’hi manifestacions com la del 18 de juliol–, va ser aclaparadora, especialment per part de mitjans públics com TV3, TVE, BTV i Catalunya Ràdio. La frivolització, la literalització i la superficialització esdevingueren els referents bàsics dels apropaments periodístics. La invisibilització de les raons que dugueren els antropòlegs catalans a no immiscir-se en el Fòrum va ser escandalosa, confirmant-se de nou el menysteniment crònic dels poders polítics instituïts i de l’univers mediàtic respecte a l’establiment d’autèntics debats entre maneres distintes de concebre el món, i la seva profunda ignorància ja no de l’antropologia que es fa en aquest país i del posicionament emprès entorn del Fòrum, sinó de qualsevol plantejament mínimament antropològic (tractant-se, precisament, de l’única disciplina científica que als darrers 150 anys ha fet de l’estudi de l’heterogeneïtat de racionalitats i de processos socioculturals dels humans la seva raó de ser).

El protagonista de Camus acaba la narració concebent-hi que arribarà un dia en què la pesta, per a dissort i ensenyança dels homes, despertarà les seves rates perquè morin en una ciutat venturosa –si la ciutat no s’ha ensorrat ja en els seus propis fonaments, parafrasejant Manuel de Pedrolo–. Abans, amb un barret blanc sota un Sol ardent, vaig intentar caminar igual que Clint Eastwood, buscant un gos a qui clavar una escopinada com a El bo, el lleig i el dolent (Sergio Leone, 1966) mentre contemplava entotsolat l’entorn, allà on l’estrany esdevenia quotidià, i el quotidià, estrany.

Però en comptes de gossos només hi havia gosseres.

dijous, 9 de juliol de 2020

Antropologia social i turisme: Reflexions sobre la Barcelona capitalista


ANTROPOLOGIA SOCIAL I TURISME:
REFLEXIONS SOBRE LA BARCELONA CAPITALISTA
[Park Güell, 1-VII-2017]
Gerard Horta

Bon dia a tothom, gràcies per ser-hi. Agraeixo al Foment de les Arts i el Disseny i el Ramon Faura –i al Dani Crespo i l’Adrianna Mas– la invitació i lamabilitat de què he estat objecte per participar en aquest “Tour. Relats alternatius per la Barcelona turística”.

I
El 1863, Charles Baudelaire traça un món urbà fet de topades i trobades fugaces dins El pintor de la vida moderna, com ho fa Jack London el 1906 a Gent del abisme, pels slums –els barris proletaris londinencs–, o Simmel quan caracteritza la vida urbana el 1908 a Sociologia. Divisió del treball, desigualtat, crim, corrupció; alienació i explotació per a Karl Marx (El Capital, 1867), i anòmia per a Émile Durkheim (El suïcidi, 1897): un salt entre la manera com la societat es representa a si mateixa i l’experiència que les persones en tenen: fam, misèria, emmalaltiment, suïcidi, mort, repressió sociolaboral... i una successió infinita de possibilitats, visions, experiències, com poetitza Joan Salvat-Papasseit a “Encara el tram”... per la noia del tram –del tramvia–, la passatgera que llegeix de la qual no pot veure’n els ulls. Ahir com avui.

Des dels anys vint del segle passat els antropòlegs i sociòlegs de l’Escola de Chicago etnografien la seva pròpia ciutat i conclouen que les condicions ecològiques respecte a les dimensions, la densitat, la permanència en un espai i l’heterogeneïtat social abocaven les relacions socials a una fragmentació contínua, a un trànsit perpetu d’una banda a un altra, com si això permetés als urbanites alliberar-se del control social (Robert Park, Louis Wirth).

Jean-Pierre Augoyard, en una obra mestra dels estudis dels entorns urbans (Pas a pas, 1979), assenyala que l’espai és un procés social; uns anys abans Henri Lefebvre (La producció de l’espai, 1974) sosté que l’espai sempre és polític, com a fruit de lluites de poder. Pensem-hi: un mateix espai és utilitzat de maneres distintes per grups socials diferents en franges horàries distintes i en períodes diversos de l’any i del temps. L’espai com a procés social està construint-se, destruint-se i reconstruint-se dinàmicament i contradictòriament sempre. Els vianants, la gent, s’apropia de l’espai com pot, com vol, com li deixen. Els poders polítics i econòmics dissenyen, arquitecturitzen, urbanitzen i estableixen la funcionalitat d’edificis i carrers perquè siguin interpretats i experimentats en aquest sentit i no en aquell altre: passar o no passar, per aquí i no per allà; no pixar encara que no hi hagi pixadors públics, i si pixes al carrer fes-ho al Raval, no pas a la Plaça Molina; transitar o aturar-te per badar i aquietar el temps i l’espai; no menjar al banc; no jugar a pilota... consumir, obeir i pagar. Cal suscitar la submissió davant de la materialització d’un estat de les coses naturalitzat com si l’ordre social i urbanístic vigent fos normal, caigut del cel, ahistòricament i sense conflicte. Alhora, per un altre cantó, les atmosferes urbanes teixeixen l’encreuament i la superposició de múltiples sensacions, sovint sense que en siguem conscients: sons, olors, colors, la pluja i el vent, les diversitats físiques, visuals, culturals.

Dins una societat de classes la funció social de l’arquitectura i l’urbanisme rau a proveir la societat dels valors dominants, dels principis d’organització dominants, de les significacions socials dominants, de les expressions tècniques, estètiques i rituals avinents amb la ideologia dominant –la qual es correspon amb la de la classe dominant, com explica Marx a La ideologia alemanya (1846)–. En aquest context, el sòl esdevé confrontació entre valor d’ús i valor de canvi, mitjà per al benefici d’uns pocs. Es tracta de normalitzar l’escorxador de la lluita de classes, la diferenciació i la miserabilització. Arquitectura i urbanisme esdevenen tecnologia comunicativa, que en diria la companya antropòloga Maria Jesús Buxó.

II
Grandesa i misèria de la Barcelona moderna –cito literalment l’economista i urbanista Salvador Tarragó pel seu text per a un simposi d’urbanistes a París l’any 1971–, Barcelona abraça un patrimoni natural i cultural sobresortint entre les ciutats modernes, un patrimoni destruït per la barbàrie organitzada capitalista: egoista, inculta i miserable, diu Tarragó (1972: 7 i 8). En un país de provincians colonitzats, hom llegeix i cita David Harvey però desconeix l’obra de Salvador Tarragó. Si Harvey hagués llegit Tarragó probablement l’estaria citant des dels anys setanta. Qui ha llegit En defensa de Barcelona (1972, Aedos), la qual precedeix en un any La justícia social i la societat (1973) de Harvey? El PSUC va fer una “bona” feina des del 1977, ‘78 i ‘79: els mandarins de torn van marginar gent com ell, o com el gran arquitecte Emili Donato... m’ho deia mon pare Joaquim Horta en la primera transició, un poeta i editor outsider castigat sota el franquisme i el que vingué després per la seva crítica sempre honesta, pel seu treball al servei dels humils. A l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Borja i Oriol Bohigas arrasaren el projecte polític urbà dels militants comunistes que plantaren cara sota la dictadura feixista i que aspiraven a trencar el procés de desenvolupament de la Barcelona capitalista. I, 38 anys més tard..., som on som. L’esclat gradual del turisme massificador en el context de l’especulació immobiliària ha estat possible perquè l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya han treballat durant dècades en els termes adequats per fer-ho possible. On és el veïnat d’aquest parc, ara, avui?

El 1972, Salvador Tarragó recordava el naixement del Park Güell, construït entre el 1900 i el 1914 a partir de la visió d’Antoni Gaudí:

[...] sorgí com una urbanització privada per ser parcel·lada i venuda com a zona residencial, a manera de ciutat jardí; a causa del seu fracàs econòmic fou emprat com a jardí privat pels seus promotors, els Güell, i s’hi van celebrar importants festes de societat per part de l’alta burgesia barcelonina de l’època. El 1921 fou venut a l’Ajuntament, que el convertí en parc públic, parc públic que avui dia és d’una gran utilitat per a les barriades obreres veïnes, que tenen en aquest espai verd (un dels pocs que hi ha a Barcelona), l’única possibilitat de retrobar una natura encara no destruïda per la ciutat capitalista (Tarragó, 1972: 143 i 144).

Ara, de nou, el Park Güell s’esmuny de les nostres mans. Hem esdevingut la Barcelona turistitzada.


III
Llegiré a continuació dos paràgrafs d’un text (La Barcelona turistitzada, 2010) en què, amb els companyes i companyes antropòlegs Andrés Antebi, Laura Cardús, Pablo González, Adrià Pujol, Sergi Yanes i Daniel Malet, ens preguntàvem si Barcelona es constitueix com una ciutat incapaç de donar-se al món des d’ella mateixa si no és a través de l’acceptació –voluntària?, consensuada?, obligada?– d’una possessió definitiva, absoluta, del seu cos per part d’entitats alienes anomenades “turistes”. Consegüentment, si la modernitat líquida baumaniana ha succeït la modernitat sòlida, ens preguntàvem si el pas següent cap a la modernitat gasosa començava a configurar-se a través dels milers de litres de vi amb gasosa que els turistes degusten a Barcelona. Aquest  darrer interrogant podria semblar vacu si no fos perquè el bombolleig massiu de cada un dels turistes que es belluga acceleradament pertot el planeta n’ha fet irreconeixible qualsevol classe d’especificitat: si el líquid s’escola entre els dits de les mans, els gasos adopten la categoria espectral de les presències que ara hi són / ara no hi són: incontrolables, apareixen i desapareixen de cop i volta, prefigurant escenaris la irrealitat dels quals es desconeix si se situa en la presència o en l’absència mateixa dels turistes. Sense saber ni des d’on ni cap a on ni com ni per què ni per a què, els cossos mig autòmats mig zombis d’immenses masses corpòries refermarien la certesa de l’afirmació de Marx d’acord amb la qual tot el que és sòlid s’esvaeix a l’aire. Som davant de masses corpòries que, a mode de magma efervescent, recorren llocs i camins induïts sovint per representacions institucionals idíl·liques en què la destinació turística pren cos. [Park Güell.] Som davant d’un esvaïment obligadament gasós, fantasmagòric, en què hom pot dubtar si la Barcelona real és la de la postal del Born i el barret mexicà o la dels carrerons esfondrats del Carmel, aquí a la vora. Com es construeix la gradació entre el real i l’irreal sinó a través de representacions col·lectives? Quina és la necessitat extrema del desplaçament a un altre món que fa que el turista vulgui engolir ja no una ciutat, ni tan sols la seva pròpia experiència d’una ciutat, sinó la representació dominant a escala internacional d’aquesta ciutat?

Tot seguit, explicàvem que la intensificació com més va més creixent des de la dècada dels anys setanta del turisme com a objecte d’estudi és paral·lela a l’heterogeneïtat de conceptualitzacions i anàlisis que s’hi han barallat, des de perspectives teòriques i metodològiques molt diverses malgrat que se’n puguin perfilar un seguit de dimensions centrals: la interpretació del turisme com un procés d’aculturació; com una forma d’hospitalitat mercantilitzada; com una relació mitjançant la qual es reinventen les tradicions culturals; o fins i tot com un agent que mena a “la democràcia” –el circ político-acadèmic dóna, a tot arreu, per a molt–. Així, en aquestes dècades s’ha afrontat l’estudi de les dinàmiques generades pel contacte cultural entre turistes i nadius; de la representació de la cultura als escenaris turístics; de l’estereotipatge de representacions i pràctiques socials per al i a causa del turisme; del canvi dels valors culturals a través de la seva pròpia mercantilització; de les polítiques públiques sobre el turisme; de les relacions de poder que mantenen les societats emissores de turistes i les societats receptores; dels processos estructurals que es donen en tantes societats amb vista a immergir-se dins el mercat turístic global en nom del “desenvolupament” –introduir-se en el circuit de l’economia capitalista com l’únic mitjà per a la supervivència material–; de la desigualtat implícita entre turistes i nadius i entre societats emissores i receptores –dins el context del vincle entre societats colonitzadores i societats colonitzades–; o del paper de les corporacions transnacionals centrades en el negoci turístic. Són, al capdavall, dinàmiques interrelacionades, l’abast de les quals és tan extens que no es possible reduir-ho simplement a constatar les relacions de dependència, diferenciació, servilisme, dominació, control o subordinació d’arrel imperialista i neocolonial implícites en aquest univers. Tanmateix, si s’efectua un canvi d’escala en l’observació i es prescindeix de les anàlisis circumscrites a relacions establertes entre societats colonials i societats colonitzades a fi de centrar-nos en les relacions dins el camp turístic entre les societats occidentals mateixes, hom reconeixeria també –aquí com en qualsevol altra banda i context (els sud-europeus com a “nous primitius”)–, relacions de poder i jerarquitzacions de tot tipus –econòmiques, polítiques, simbòliques: un grup social pot desenvolupar una relació de dominació respecte a un altre grup social, i alhora de subordinació amb relació a una altra col·lectivitat–. Respecte a la classe social, a la demanda d’experiències o al bagatge previ i les intencionalitats del turista, hi ha una àmplia gamma de contextos individuals i col·lectius, de turistes, de fonts d’origen i de destinacions a través de les quals s’expliciten innumerables fenòmens socials.

IV
En quin model de ciutat pren lloc, tot això?

La mercantilització del sòl urbà com a expressió directa de l’economia capitalista assoleix la seva expressió més acabada a través de la representació gràfica dels preus dels solars a manera d’un pla topogràfic. Les isorentes, que és com s’anomenen aquestes noves corbes de nivell, configuren una enorme muntanya la qual, tenint com a base tot el perímetre de l’aglomeració urbana, aixeca un pic esmoladíssim que coincideix amb el mateix centre urbà (Tarragó, 1972: 17).

Any 2017, centre i perifèria: la burgesia torna al Raval.

Manuel Delgado recordava fa poc (Dos grandes cacofonías urbanas: el Teatre Nacional y el Auditori de Barcelona, 2015) l’erecció del Teatre Nacional de Catalunya el 1997. Què opinava de la seva pròpia obra l’arquitecte del TNC, el Sr. Ricardo Bofill? “El TNC está en un barrio degradado. Teniendo en cuenta ese paisaje, consideramos que no podíamos hacer una arquitectura respetuosa con el entorno, un edificio más, sino una arquitectura emblemática, con un peso importante. Por otro lado, el TNC es un edificio público y debe mandar sobre el entorno.Barri degradat, respectuosa, arquitectura emblemàtica, pes important, edifici públic i manar sobre l’entorn signifiquen coses distintes del que significaven per al Bofill per a qualsevol veí del TNC o per a qualsevol antropòleg. Sabeu com és el TNC? Columnes neoclàssiques: carrinclones, classistes i reaccionàries columnes neoclàssiques en un barri treballador català. De fet, sols li faltava dir: “Ei, gent del Clot, purrialla proletària de merda, el poder és aquí, t’observa i et mana; admira aquestes columnes i podreix-te en la teva pròpia, tan propera i tan distant, misèria...”. (Ai, Ricardo... Ai.)

Des del 1979 fins al 2017 els governs municipals del PSC, PSUC/ICV-EUiA, ERC, CDC i Bcn Comú han configurat un model urbà entestat a ordenar el que la gent, els transeünts, han construït històricament a través de l’autogestió dels usos i les apropiacions de l’espai. Els vianants no xoquem, us hi heu fixat? No solem xocar, ens autoorganitzem col·lectivament i racionalment. A Rambla del Raval de Barcelona (2010) contava que l’any 1936 la CNT volia abolir els semàfors apel·lant a l’autogestió del trànsit (salvem-ne les distàncies). Autogestió: d’un descampat en fem lloc d’aventura, de residència, d’escapatòria, de trobades d’amants, de secrets... per això ja no hi ha descampats a Barcelona en què puguem celebrar la foguera de St. Joan. Assassinar la vida a tants euros per metre quadrat. Béns mobles i béns immobles, i para de comptar. Prou buits, tot serà edificat, i com més parcs, més car l’habitatge. Lefebvre escrivia el 1974 “L’immobiliari, junt amb la construcció, deixa de ser un circuit secundari, una branca annexa i endarrerida del capitalisme industrial i financer per situar-se al primer pla. [...] Lluny de marcir-se, la llei del creixement i el desenvolupament desigual es mundialitza, o més ben dit presideix la mundialització.” Al cap de quatre dècades, som en aquest punt més que mai.

La venda de sòl públic per part de l’Ajuntament de Barcelona a les grans corporacions immobiliàries i financeres resulta innominable, des del 1979. Les intervencions urbanístiques grans i petites, amb la sèrie d’actuacions vinculades a les Olimpíades del 1992, més tard la Rambla del Raval el 2000 i el Parc del Fòrum i la rodalia el 2004 han servit en termes merament especuladors per al benefici de les xarxes clientelars desenvolupades entre les grans famílies de l’alta burgesia barcelonina, els poders polítics –Ajuntament, Generalitat, govern d’Espanya– i els poders econòmics formals. La destrucció del model de treball històric –la Barcelona industrial de la Rosa de Foc que Friedrich Engels situava (La lluita bakuninista, 1873) com la ciutat del món amb més barricades per metre quadrat– ha donat pas a una economia terciària, de serveis –o sigui, a la individualització laboral en un marc de profunda desmobilització i despolitització col·lectiva a l’empara del sindicalisme professional groc–. Barris aburgesats gradualment a través d’un procés d’expulsió i segregació econòmica del veïnat, llençat per força cap a perímetres cada cop més allunyats del centre urbà, i el dret de viure al teu propi barri, negat. A la fi dels ’70 i als anys ’80 un fill de Gràcia podia viure a Gràcia, un barri encara obrer. A partir dels ’90 la cosa és complica, i fa més de 20 anys que ja és impossible. Un 60% d’homes i dones catalans cobren menys de 1.000 € mensuals, que és el preu actual d’un lloguer a Barcelona... Analitzem les lluites actuals contra la transformació urbana i social imposada ara com ara sobre al barri veí de Vallcarca (amb Núñez y Navarro exercint com ha fet històricament, i Bcn en Comú adaptant-s’hi), Sants, el canvi social a l’Eixample, el Gòtic, la Barceloneta, la gentrificació impune de l’àrea oest del Raval, de Sant Antoni...

V
Quan PSC i PSUC guanyen les eleccions municipals el 1979, a Barcelona i a l’àrea metropolitana, desmunten les Associacions de Veïns (els responsables de les quals es recreen bàsicament, des de mitjan anys ‘80, a gratar-se els genitals): els militants veïnals esdevenen treballadors de l’Administració pública. Paral·lelament, les direccions de torn converteixen els quadres del partit en càrrecs polítics, o bé en alliberats polítics del partit o també en treballadors de l’Administració pública (ho fa igualment CDC a la Generalitat, les Diputacions i els Consells Comarcals que controla). És el mateix que han fet els mandarins de Bcn en Comú: criden a ocupar la Rambla amb els mateixos que durant 10 anys ens han prohibit manifestar-nos-hi, o que el 2006 i el 2007 van segrestar i massacrar amb armament il·legal dotzenes de manifestacions (ho vaig detarllar a Rambla del Raval de Barcelona). Us en recordeu d’aquests moviments associatius recents, lligats a Bcn en Comú? Tras la Manta, Tanquem el CIE, Espacio del Inmigrante, Stop Mare Mortum... Els responsables han estat col·locats. Ja està. Col·locats. Cito Delgado de nou, per un article enviat a la premsa (Lloverán piedras, 2004) que no es va gosar publicar: “Y todo ello mientras las ONG y sindicatos que hasta hace poco habían sido interlocutores en las luchas de los inmigrantes por la justicia aparecen como lo que son: parte de la Administración.” El capitalisme sostenible i una bona dosi d’espanyolisme imperial suposadament progressista esdevenen emmascarament per ocultar que el Sidil, el manter, s’està podrint a la presó sols per haver-se defensat del dia a dia de les agressions que reben, que la Mesa d’Emergència de Barcelona exclou cada setmana famílies amb menors que queden al carrer i que el nostre paper consisteix a sobreviure submisament, i a consumir i votar cada quatre anys mentre forces ocultes, poders invisibles però amb noms i cognoms, ens expulsen de casa.

Arrosseguem quasi 40 anys més d’impunitat especuladora i immobiliària a costa del benestar, els drets i les condicions materials de vida del veïnat. Fins fa uns dotze anys, aquí, d’habitatge social res. Res de res, senyors del PSC, ICV-EUiA i ERC –us ho diu el fill d’un militant del PSUC que cofundà la primera cèl·lula de Cultura de Cultura després de la Guerra Civil, el 1954, i que el 1962 passà unes setmanes a la presó sense judici (cosa que el Parlament de Catalunya deu haver oblidat: 37 anys de retard per ocultar aquest tipus de represaliats). Qui visibilitzà el conflicte de la manca d’habitatge des de la fi dels ’80? El moviment squatter. Als primers vuitanta jo era un dia a l’Ateneu Llibertari del Poble Sec escoltant companyes holandeses squatters o krackersocupas, decidiren dir-ne a Madrid als noranta–. Com actuà l’Ajuntament tan progressista de Barcelona amb les reivindicacions veïnals dels squatters? Militaritzant el conflicte crònic de la manca d’habitatge, reprimint-los amb violència. A Barcelona, el gran negoci immobiliari és el d’uns centenars de famílies, amb la connivència municipal.

L’exalcalde Joan Clos, el mateix que alçà murs al Parc del Fòrum per evitar que els visitants veiessin la Mina (vaig narrar-ho en una etnografia sobre el Fòrum titulada L’espai clos, 2004), el mateix que arrasà el Front Marítim del Poble Nou amb els seus amics accionistes, planificadors i arquitectes nord-americans, que ens clavaren gratacels a dojo sense cap arrelament en el teixit social i arquitectònic del Poble Nou i dels barris del Besòs, el Maresme, la Mina, ell qualificà l’obertura de la Rambla del Raval com l’ultima “gran operació de microcirurgia”: carrers arrasats, milers de veïns expulsats de casa, alguns de ressituats (jo i els meus veïns sí que vam ser ressituats el 2009 quan s’enderrocà l’edifici on vivíem al Raval). L’any 2000 s’obrí la Rambla del Raval amb una mena de fal·lus erecte gloriós, l’Hotel Barceló, al costat d’oficines immenses per al sindicat groc UGT. És una rambla per als miserables, perquè no vagin a tocar els pebrots als turistes a la Rambla, i el preu per metre quadrat, del 2000 al 2010, passà a ser equivalent al de Sarrià. I, com qui no vol la cosa, s’hi establiren dotzenes de seus d’organitzacions assistencialistes per fer present la doble condició del barri. Heus aquí l’exotisme turistitzat dels baixos fons. Canvi de comerços (hipsters, guiris perpetus, àliens de classe benestant), augment desorbitat de preus, i un veïnat enxampat com enlloc d’Europa entre hipoteques inabastables i lloguers exorbitants. Per tant, gentrificació: la classe treballadora és substituïda per habitants, crònics o temporals, d’una classe social benestant superior.

El 2010, l’Ajuntament quantificava en un miler el nombre d’edificis del Raval en estat deplorable, insalubre, en què encara ara avui dia milers de veïns hi sobreviuen com poden. Aquests edificis no són objecte de restauració: cal que caiguin a trossos i que els residents n’hagin de marxar per fer-ne de nous que seran ocupats per una altra classe de gent en un procés clar d’especulació immobiliària i aburgesament. Conec el Raval des del 1977, quan anava a la Filmoteca al carrer de la Cera amb una companya de l’Isabel de Villena ja traspassada, l’Harmonia Carmona. Recordo que als primers ’80 un alt càrrec convergent del Departament de Cultura afirmà en una entrevista al diari AVUI que la Filmoteca no mereixia ser en un barri com el Raval. Ells han tornat, i ara pertoca a la classe treballadora anar-se’n.

VI
Perdem la ciutat davant dels nostres nassos, i perdem la societat: el dret a l’accés a l’educació i la sanitat públiques, a l’habitatge, als serveis socials, a la creació cultural. Cridem que els carrers seran sempre nostres però Habermas, Arendt i els poders establerts han guanyat, i ara dels carrers se’n diu “espai públic”, de la mateixa manera que del feixisme se’n diu “diversitat cultural” i, de l’opressió, ciutadania. Fam, pobresa i misèria, explotació, supervivència, i només a Barcelona 200.000 homes i dones arribats de fora d’Europa sense el dret de votar.

Antoni Gaudí va ser, és, un dels nostres. Però cal recordar igualment que rere el capital acumulat pels Güell hi ha el tràfic d’esclaus. Com simbolitzarem la memòria de la lluita social, del colonialisme i l’esclavatge, dels somnis i el dolor infringit als desposseïts blancs i negres i grocs, vermells, verds i de tots els colors, catalans i del món, d’ahir, d’avui, de demà? Els turistes ens recorden que, de vegades, el treball assalariat et permet fer vacances, i que perquè alguns en facin cal que n’hi hagi d’altres, a escala global, que no en puguin fer.

Avui a la tarda, un fill de la burgesia blavera espanyolista valenciana que té nom de mariscal i de lobra del qual jo fruïa als còmics underground barcelonesos de la fi dels ´70 us contarà les bondats dels Jocs Olímpics. Uns van cobrar-ne; d’altres, una quarantena d’homes i dones de l’Esquerra Independentista, foren detinguts i torturats. L’urbanisme gloriós del 1992 vs. les clavegueres del 1992. Per un grapat de rondes, en diria Clint Eastwood: de Mar, del Mig, de Muntanya...

Potser la publicitària “Barcelona, posa’t guapa” només volia dir això: “Barcelona, agenolla’t sota l’imperi d’Espanya i el Capital: exalça la transició i el consenso, la burgesia regionalista i la nova classe mitjana progressista.” Avui, amb el govern neoliberal d’Ada Colau (PSC-ICV/EUiA-Bcn en Comú), diríem: “Barcelona, exalça el ciutadanisme, l’empoderament i el bé comú mentre invoquem Durruti a la campanya electoral i rebentem les vagues dels treballadors del metro, mentre mantenim 15.000 treballadors externalitzats i, dels 880 serveis de l’Ajuntament privatitzats, en municipalitzem... sis” –menys de 100 persones–. Contra la consciència de classe, smart city, mentre dones de fer feines vingudes de lluny es trenquen l’esquena i cobren 2.5€ l’hora per netejar una habitació, subcontractades... Des d’ara, del capitalisme, en direm economia sostenible, col·laborativa, circular, solidària, verda. FabLab. Sí se puede. La neollengua, que en deia Pierre Bourdieu (La nova vulgata planetària, 2000).

VII
Els turistes, aquesta categoria estranya –bona per pensar–, formen part centralment de l’engranatge del model econòmic dominant a Barcelona: no en són conscients, malgrat això esdevenen involuntàriament la punta de llança del capitalisme local i global a fi de legitimar legalitats que ens empobreixen cada dia.

Els turistes, aquests figurants obscurs i riallers, fotografien els dracs mentre les flames de la nostra ciutat s’apaguen.

Però nosaltres érem foc, oi?

Moltes gràcies.

divendres, 3 de juliol de 2020

Ombres xineses (Jim Morrison, 1971)


OMBRES XINESES
[EL VIDRE AL COR, 13-VIII-2017]
Jim Morrison (1971)

Les ombres xineses estaven reservades originàriament a
l’audiència masculina. Els homes podien veure aquests espectacles de somnis
des de tots dos costats de la pantalla. Quan més tard les dones començaren
a ser-hi admeses, se’ls va permetre assistir
només al costat de les ombres.

Cartell de Ramon Casas per a un espectacle d’ombres xineses
a Els Quatre Gats.