Entrevista a Paco Ibáñez: El monstre, les cançons i la utopia

ENTREVISTA A Paco Ibáñez:

el monstre, les cançons i la utopia

[EL TRIANGLE, 11-XI-1996]

Gerard Horta

Prèvia (21-VIII-2015): El vaig conèixer de petit, i encara recordo alguns dissabtes a la tarda que ma mare, mon pare, mon germà i jo passàvem a casa seva, prop de la plaça Adrià de Barcelona, i també algun cop que venia a casa amb la seva companya aleshores, que no me’n recordo del nom. El vincle fou per la relació del Paco amb el Xavier Ribalta, vell amic de la família. Per a l’homenatge a Joaquim Horta dut a terme a l’Ateneu Barcelonès (10-IV-2014) que organitzaren en Francesc Rodon i l’Ignasi Riera arran de la mort de mon pare (set mesos abans), el Paco agafà un avió des de París per arribar tot just al final de l’acte i homenatjar-lo, i se’n recordà amorosament de ma mare Paula, una dona basca com ell, i ens cantà amb tota la seva bellesa (també hi fou el magnífic Toti Soler) –disposeu d'aquest enllaç amb les actuacions al final– . El millor elogi que puc fer-ne és que continua sent un guerrer per la llibertat amb el cor bategant sense por d’expressar el que pensa: tot ell vessa vida.

Quin home... per sempre Paco, t'estimo company! No hi ha blanc ni negre en el blau de les estrelles!

 ***

Paco Ibáñez va apropar-se a la música i a la poesia a l’adolescència. Se’n va fer un company fidel i va anar creixent compartint aquesta sensibilitat amb tots nosaltres, per incitar-nos a remoure’ns amb amor, sensibilitat i ràbia contra les misèries espirituals i materials d’un món en convulsió contínua. Ell ha donat veu als qui són obligats al silenci, ell ha donat veu a la consciència crítica de les generacions de les últimes quatre dècades. I així, amb el temps, el 20 de novembre vinent el Paco farà 62 anys. La seva mirada, la seva veu i el seu cor continuen sent joves, lluminosos i plens de vida. Des de les pàgines d’aquesta petita barcassa de bojos que és El Triangle felicitem i escoltem el nostre estimat trobador.

El teu pare va ser combatent republicà i es va haver d’exiliar. L’any 1948, amb catorze anys, tu també vas conèixer el camí de l’exili.  Com es viu la derrota, l’odi, la mort, la fam, el dolor, com se suporta el desconsol col·lectiu dels vençuts?

La derrota col·lectiva s’expressa en les petites derrotes de cada un, les derrotes de trobar-te tipus que s’assemblen més a les bèsties que a les persones i que et recorden la derrota general. A ningú no li agrada que l’humiliïn, un ha de fer el cor fort i resistir, resistir i resistir. Llavors la vida et col·loca al davant persones que valen, que tenen llum i que t’ajuden a suportar la derrota individual i col·lectiva, i a entendre que pots invertir les derrotes, que una derrota és un episodi i que en algun moment pots aconseguir i guanyar allò que els teus pares i els teus avis van perdre.

El 1964  enregistres el primer disc. Aleshores pensaves que  arribaria el 1996 i que al llarg d’aquest període no hauries parat de cantar?

Ni podia somiar-ho. Mai no he pensat en termes del que faré l’endemà ni he especulat sobre el futur. Les circumstàncies, la gent, sou vosaltres els qui m’heu demanat que cantés una altra cançó. Cantant-ne una altra i una altra he arribat fins ara, i continuo cantant. Ha anat així i per a mi és un plaer.

És el mateix cantar a “la pell de brau” dels anys seixanta i setanta que a la dels anys noranta? Què ha canviat en les dinàmiques culturals d’Espanya?

Ha canviat que fa vint i trenta anys hi havia una societat que volia trencar tot allò que l’asfixiava. L’enemic era el feixisme, el franquisme, un monstre amb noms i cognoms. Pensàvem que un cop ens haguéssim tret del damunt el monstre podríem fer moltes coses. Al cap de 25 anys el que ha passat és que la societat mateixa s’ha convertit en el monstre, la qual cosa és encara més fotuda. La immensa major part de la societat està idiotitzada, aburgesada, esclafada moralment. De quina manera pots aixecar aquest cadàver?

Com et comuniques amb els xavals joves d’avui?

M’agrada que siguin rebels, que no segueixin les pautes que els marquen la televisió, les ràdios, els diaris, que no es comportin d’una manera tan estereotipada, malgrat que nosaltres també tenim reaccions estereotipades que pensàvem que ens durien fins al cim i que al capdavall ens han conduït a veure com es podria tot. Hi havia una joventut que apostava per Brassens, per Sartre, per Cervantes, per Molière; ara bé, d’una joventut que aposta només per Mario Conde, per Indurain o per quatre ximples que empaiten una pilota de futbol, què pots esperar-ne? Si amb els d’abans hem arribat a això no sé què farem amb els d’ara. També et trobes joves que aposten per Brassens o per Yupanqui, que volen saber, i que veuen un món molt més ampli que el món de butxaca que els volen vendre.

Vas néixer a València, tens família basca, has viscut a Barcelona, al País Basc, a París, a Madrid. Ara t’has establert novament a Barcelona, al carrer de València.  Has viatjat una pila. T’han enriquit tantes cultures, tantes ciutats?

Ha, ha, ha, home, si et digués que no seria un pecat haver nascut! Oi tant que m’han enriquit! És com si haguessis anat fent una col·lecció de perfums, dites, somriures i generositat que has trobat a cada lloc. Amb això t’adones que el món està habitat per persones i que n’hi ha que volen enfrontar-nos els uns amb els altres, si de fet el que cal és que ens donem la mà els uns als altres.

Parlant de donar la mà: a Madrid entenen que hi ha altres cultures en aquest planeta que no són la castellana i que un pot intentar ser persona i ser solidari des de la seva pròpia identitat?

Allà la cultura de l’imperialisme és tremenda. De ben petit a l’escola ja et fiquen al cap que el castellà és la llengua universal, igual que ara ho és l’anglès. Qualsevol cretí que diu una cosa en anglès avui, o en castellà ahir, sembla que digui una cosa “universal” perquè ho diu en aquestes llengües “universals”, i resulta que pot estar dient autèntiques bajanades, però, és clar, són els amos del món, encara que en aquests idiomes es puguin dir coses meravelloses. En general, des de la seva perspectiva,  la llengua de les altres cultures són perquè s’entenguin els animalets, els peixets. Es tracta d’una mentalitat nefasta. Cada cop que sóc al País Basc o a Catalunya em fan gràcia els qui manifesten, des d’això que ara com ara se’n diu Espanya,  que els bascos i els catalans són espanyols. Un tipus de la Meseta no ho entén, el  mapa que li han explicat no el toca ningú, és per sempre i el defensen amb furor. El rei i González i Aznar han afirmat més d’un cop que enviarien l’exèrcit si bascos i catalans proclamaven la independència. Fixa’t a les mans de qui es posa el destí de la gent... Implica tanta falta de sensibilitat. Si el català o el basc desapareixen, a Madrid se’ls en fot completament, això és de cretins, d’una falta de consciència absoluta. És un problema de vivències.

 

Com veus la Cançó? A què respon que les institucions  i el poder mediàtic ens omplin de Llach, Bonet, Rossell i Serrat, i que l’Ovidi el marginessin en l’oblit, o que el Pi de la Serra,  el Xavier Ribalta, el Toti Soler, el Pau Riba en el rock, estiguin condemnats a l’ostracisme?

Això és inherent al poder, que se subdivideix en milers de petits poders. Un d’aquests poders és el del qui dirigeix una ràdio, una revista, una programació: tots ells, discriminadament,  van apartant i van tapant amb sorra la crítica de debò a fi d’acabar d’extirpar el poc que li queda de consciència a la gent, fins a aconseguir que la gent s’oblidi de l’Ovidi, del Xavier, del Toti, el Quico, el Pau. Tothom es queda molt tranquil amb la panxa plena i el futbol i les corridas. Actualment no hi ha opinió pública, la gent va a la seva. La gent ni s’assabenta d’aquestes marginacions. La culpa és dels qui manipulen, que són els qui proposen, i de tots els qui es deixen manipular com si fossin un ramat d’ovelles, que són els qui disposen.

Amb el Xavier Ribalta heu fet la meitat del camí junts, i ara continueu tocant plegats. L’amistat supera tots els obstacles?

L’amistat, quan és produeix, és instintiva, una mena d’admiració mútua. Després l’alimentes amb els fets, que els vas valorant. Si trenta anys després som més amics que abans és que l’amistat supera tots els obstacles.

Amb Xavier Ribalta i Juan Cedrón (Barcelona, 1976).
Foto: Manel Ermengol.

Com és això que els catalans tornem a tenir-te entre nosaltres, i amb l’oportunitat de veure que s’ha reeditat la teva discografia?

Per circumstàncies sentimentals i per records. Jo havia viscut a Barcelona quatre anys, quan tu eres un marrec que venia a casa, i el record que en tenia era un bon record. Entre les circumstàncies i el record sóc aquí. M’hi trobo a gust, m’hi trobo bé, em sento acompanyat, cosa que no em sentiria en una altra banda d’aquest país. Tinc sort, Barcelona és un petit París. El paisatge el fan les persones i hi ha milers de detalls que em confirmen aquesta impressió. Enlloc em conviden tant com a Catalunya, em passa molt sovint: prenent un cafè, menjant, en un taxi. No em deixen pagar! Sóc igualment conegut a Sevilla, a Bilbao, a València, i allà això no em passa. Aquí hi ha una comunicació especial: us comunico i em comuniqueu.

Al llarg dels anys que has viscut, què ha canviat i què ha quedat de la teva mirada sobre la vida, sobre el món?

Collons, quina pregunta! Naixem, vivim, morim... és senzill. El món és bell, cada cop en sóc més conscient de la seva increïble bellesa. Però això ha d’anar acompanyat pel joc espiritual de les persones que l’habitem. Un va esdevenint tolerant, ets exigent amb un mínim de coses fonamentals... el que veig ara és per ficar-se sota el llit i no sortir-ne. El món té tot el temps del món perquè les coses canviïn.

Tota la poesia que has cantat i musicat representa la condició humana d’una part de la Terra?

Representa els valors pels quals estem respirant. Aquestes creadors i creadores són els grans reporters de la vida, ells l’han fotografiada amb grandesa i jo em limito a exposar aquestes fotos. Instintivament tots ells ho han escrit per oferir-t’ho, perquè et sigui útil, i ho han fet amb talent. Tinc el privilegi de treballar compartint públicament aquests pensaments i aquestes emocions. És com si et toqués la grossa cada cop que et lleves. Veus altres persones obligades a fer una activitat, si és que en tenen alguna, i t’adones de la sort que tens. 

De tota manera això no significa que m’adormi a la palla. L’altre dia vaig veure un treballador que per la seva feina en un supermercat està a dos graus de temperatura tota la jornada de feina. O això o l’atur, em deia ell. Com ho resols? Cantant perquè la gent prengui consciència, malgrat l’estupidesa. Viure o deixar-hi la pell.

George Brassens i Paco Ibáñez.

Tu enviaries la classe política i els funcionaris culturals a l’escola?

Seria una tasca inútil. El seu estómac es gegant, pot pair-ho tot; el seu cor és minúscul, no sent res. Prometen i enganyen, fan el seu jardí a costa nostra. En definitiva són els servidors dels grans capitalistes. No cal que vagin a l’escola, només han de tenir qualitats per ser bons criats.

El vuitanta per cent de la humanitat  pateix la pobresa, però a Occident s’opta pel cotxe, el televisor, les presons, els manicomis i els hospitals. Fem pudor de cementiri?

Sempre ha succeït el mateix, la realitat és amarga. Els reflexos de llum són fugaços. Acaba una guerra aquí i en comença una altra allà, guerres i ambició... Dintre d’aquesta lògica veig el futur del color de les formigues: negre. Tanmateix, per temperament i per cultura tinc fe que vindrà una altra cosa. Però és difícil, abans deien que el partit de futbol a la setmana era l’aliat de Franco. I ara de qui són aliats els catorze partits a la setmana? I tothom feliç en el túnel. On són les persones i on són les bèsties? Com pot reduir-se l’existència a una porteria de futbol?

A l’Ateneu Barcelonès,
per l'Homenatge a Joaquim Horta (10-IV-2014).

Jordi Pujol afirma que donar suport als “okupes” és fer un “elogi del desordre”. És més violent defensar-te de la brutalitat policíaca o que a Barcelona hi hagi 70.000 habitatges i locals buits mentre centenars de persones, moltes de més de setanta anys, han de sobreviure al carrer dies i nits, tardors i hiverns?

Hi ha “okupes” perquè hi ha pobresa i atur.  Com pot aconseguir un pis qui no té mitjans per fer-ho? El desordre és Jordi Pujol i tot el que ell representa com a servidor dels amos del gran capital. Ells sí que generen desordre en la ment i en el cos de les persones. A aquesta gent tant se li’n dóna que hi hagi persones velles i joves vivint i morint al carrer. Com ho podem capgirar?, la gent s’hauria d’ajuntar i rebel·lar-s’hi, però cal ser conscient perquè això passi. Si no és així, és clar, en Jordi Pujol dirà el que vulgui i tothom s’ho empassarà. L’ordre que representa és l’ordre de morir al Raval per inanició, ben calladets i planxadets, l’ordre del cementiri. I no trobo un moviment massiu d’indignació arran  d’aquesta constatació de la situació.

Tanmateix, penso que la veu de l’esperança serà sempre jove. S’ha de tenir fe, esperança, creure en les coses i creure en la utopia, això és el motor de la vida, això és el que et manté viu. La vida en si és el que més s’assembla a la joventut. Aquí es retroben utopia, fe i joventut, tot va junt. Visceralment un comença a patir problemes, però moralment tot allò en què creus és el que et permet continuar respirant amb l’anhel de viure en aquest ball de llàgrimes.

Discografia (1es edicions)

“Les uns par les autres”, EMEN, 1964.

“Les uns par les autres-II”, EMEN, 1967.

“Les uns par les autres-III”, EMEN, 1968.

“Paco Ibáñez a l’Olympia”, EMEN, 1969.

“Paco Ibáñez canta Pablo Neruda”, Ariola, 1978.

“Flor de tiempo”, Ariola, 1979.

“Paco Ibáñez canta Brassens”, 1980.

“Por una canción”, PDI, 1990.

“A galopar”, PDI, 1992.

PDI acaba de reeditar en CD la discografia de Paco Ibáñez, 1996.

Entradetes que vaig seleccionar-ne:

“Fa 25 anys l’enemic era el monstre del feixisme, amb noms i cognoms. Ara la societat mateixa s’ha convertit en el monstre.”

“La immensa major part de la societat està idiotitzada, aburgesada, esclafada moralment.”

“A Madrid se’ls en fot completament que el català o el basc desapareguin. Això és de cretins, d’uns falta de consciència absoluta.”

“El món és bell, però això ha d’anar acompanyat pel joc espiritual de les persones que l’habitem.”

“On són les persones i on són les bèsties? Com pot reduir-se l’existència a una porteria de futbol?”

“El desordre no són els ‘okupes’. El desordre és  Jordi Pujol i tot el que ell representa com a servidor dels amos del gran capital.”

“Al poder tant se li’n dóna que hi hagi gent vivint i morint al carrer.”

“L’ordre que representa Jordi Pujol és el de morir al Raval per inanició, ben calladets i planxadets, és l’ordre del cementiri.”

“S’ha de tenir fe i esperança, creure en les coses i en la utopia, això és el motor de la vida.”

(Entrevista a) Enric Casasses o els ritus salvatges de la poesia

(ENTREVISTA A)
Enric CasassEs o els ritus salvatges de la poesia

[EL TRIANGLE, 14-X-1996]

Gerard Horta

Prossegueixo penjant entrevistes: aquí, el tercer text estiuenc relacionat amb l’Enric Casasses, en una trobada breu de respostes bones i preguntes graponeres, però com que ja ens coneixem dels vells temps del Plistocè a l’aleshores meravellosa escola Isabel de Villena –ja es coneixien els nostres pares– amb la Carme Serrallonga al capdavant (l’estimada Mariona Ferran i Permanyer, que en fou professora molts anys, escrigué L'escola Isabel de Villena i la seva gent, 1939-1989 [Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997]), i com que hem compartit junts a la vida, doncs hi ha confiança de la bona perquè l’entrevistador en rebi la indulgència. Rodàvem a l'escola, jo un microbàrbar i ell amb deu anys més, i fou a l’adolescència a través de la Betty Alsina que topàvem als carrers de Gràcia. No oblidaré mai el que crec que va ser la primera rapsodiada a què vaig assistir que hi actuava l’Enric amb el també estimat Jordi Barba (a) Pope (1953-2008) –fill del Raval, del carrer Valldonzella, que traçà un camí poètic que no ha fet ningú–, al bar Klaffer del carrer Vallfogona de Gràcia –jo vivia  a l'altra punta del carrer des d’aquell mateix any–: quina parella, quina commoció! El públic romania quiet, silenciós, mig fascinat mig atemorit davant d’aquella allau esclatant de vida en què tot era potència.

A l’entrevista, d’alguna manera, s’hi recull un fragment del camí complicat –i poèticament gloriós– que l’Enric havia anat traçant fins aleshores, el 1996. Això és un poeta, i certament continua sent-ne. Si fos anglosaxó, els infants se n’anirien a fer nonetes recitant-ne un coltell, però ja se sap, d’un país en què muntes una exposició un pèl irreverent i et foten fora al carrer com va succeir amb el Valentín Roma al MACBA aquesta primavera, o quan succeeix el que explicava fa unes setmanes sobre mon pare i el Lluís Prenafeta a Catalunya Ràdio el 1983, què se’n pot esperar? Si la independència ens ha de servir per a alguna cosa és per esclafar aquesta maleïda normalitat de paràsits grisos, de càrrecs públics inútils, de pixafredes mesquins en tantes esferes socials, d’obrers alienats i d’alliberats sindicals grocs que a la nit s’alliten amb les paraules mentre de dia rebenten vagues en qualitat d’esquirols professionals, d’explotacions sòrdides i silenciades..., per deixar enrere un país d’envejosos, narcisistes i ignorants adotzenats. Paios que infanten obres com les de l’Enric haurien de ser Patrimoni nacional dels vents que bufen fort, amb humilitat i sense perdre mai el vincle amb les llambordes, però Patrimoni nacional dels vents que bufen fort. La poesia de l'Enric és tota ella societat, nació, nació de nacions, l’escala que puja i baixa en què el veïnat es troba i es retroba. Ho deia en un dels dos articles anteriors publicats sobre ell: això no és poesia, això és incendiar els sentits per virtut de l’acte creador per excel·lència: afrontar el misteri de les flors i de la sang.

[Queda pendent una entrada sobre l’Isabel de Villena, que devia el nom a la primera dona coneguda de la literatura catalana, segons diuen... Allà ens vam conèixer una bona colla de salvatges ingenus als anys seixanta i fins al 1978. I algun dia perdré la vergonya de penjar els textos dedicats al Pope, nostro capità.]

***

El 1972 va sortir a les places i les muntanyes La bragueta encallada, el 1982 La cosa aquella i el 1991 es va reeditar La cosa... D’ençà del 1993, per fortuna, han aparegut cinc llibres teus més, obra dels anys setanta i vuitanta. Quin ha estat el recorregut d’aquests 20 anys de pàgines escrites?

La bragueta encallada, mmm, no sé qui va ser que em va dir  que la millor fórmula era fregar la cremallera amb fuet i llavors es desencalla, és una manera de lubrificar. Per a mi és el llibre més important. La idea la portava el Víctor Compta del Druïda i són poemes en prosa, surrealistes, i va sortir com a anònim perquè els autors eren el Consell de sastres de mòmies. I em va entrar el virus i vaig continuar escrivint, no sé per què. No hi havia un fil premeditat. Normalment el que escric ho entenc al cap de dos anys, si és que ho entenc, però el fil que hi havia era el d’anar tirant, amb la consciència del fil meu del desenvolupament espiritual. No hi té res a veure que  hagi fet sonets i després una altra cosa... Això ve de dins, no? He escrit sense parar, el 1982 em va sortir l’oportunitat del Druïda un altre cop, perquè no m’he preocupat de buscar editor. Fins que Empúries es va despertar el 1991... la meva mare és filla d’Empúries! Si ho llegeixo o m’ho miro ara no distingeixo entre abans d’ahir i les dècades passades i penso, “hòstia, una cosa del 1987, quina cosa tan nova!”.

Què ha canviat en l’establishment cultural català perquè ara apareguis als mitjans de desinformació més potents?

No ha canviat res. S’havien quedat sense primera matèria i em van trobar a mi. Haguessin pogut trobar el Pope o tu o el que fos...

Continues traduint i corregint per poder menjar?

Sí. Home, el paquet del premi es va acabar fa estona. Una mica més me’n surto, però de viure de les cançons res.

Quin vincle uneix nou segles des del Guillem IX d’Aquitània fins a tu?

Guillem IX d’Aquitània ens el vam trobar una vegada tancant el camí i vam creuar quatre paraules, ell anava al seu rotllo i jo al meu. El contacte ve més del Pere Vidal, o el Pere Vidal és una reencarnació del Pau Riba? No sé si primer ve el futur i després l’abans. A més hi ha el fil de l’idioma, del provençal al català. L’idioma és un material, és com si tots haguéssim utilitzat el mateix material, com si haguéssim fet pintura a l’oli tots. La pintura a l’oli és un món molt diferent del de la paraula. Tot són móns, és clar.

Per quina raó, als temps lloadors dels grans avenços tecnològics aplicats als mitjans de comunicació, la literatura catalana és desconeguda a Hongria i la lírica i l’èpica sami són desconegudes a França, etc.?

Ja arribarà. Encara és la mateixa gent i aquests mitjans acaben de néixer. Els fills i els néts hauran nascut en aquest nou món i tant se’ls en fotrà l’Stendhal com el novel·lista sami. Si hi ha una possibilitat de comunicació més ràpida jo parlaré directament amb el sami i amb qui sigui. Ja hi ha sigut sempre, però d’una forma mínima. La gent que ara hi és ha rebut l’educació d’abans d’això, però els que ara pugen en faran la seva educació. Amb l’Internet s’acabarà el domini de quatre nacionalitats que han sigut els protagonistes.

I la concentració del poder informatiu i del capital?

Aquesta és la guerra que hi ha: entre els uniformadors i els diversificadors. La mateixa evolució de la tècnica condueix que d’aquí a quatre dies sortirà una manera de comunicar-nos més immediata o directa o innominable i la guerra continuarà, in aeternum no ho sé, però, és clar,  hi haurà el costat positiu i el negatiu de la informació ràpida. Ara bé, continuo considerant que el 99% de la població utilitza la comunicació oral i no sabem quina paraula es repeteix més. La gent xerra i no calla.

El fet de trobar l’Enric Casassas en CD-ROM, que et filmin i que et donin premis que t’han negat una pila d’anys per donar-los a pseudocreadors mediocres ha modificat la teva percepció del món cultural català?

No, ha, ha, ha...

Al món cultural dels Països Catalans el percentatge d’impostors és més elevat que en el món cultural d’una societat com l’alemanya?

No ho sé. Si fa no fa és el mateix. A Alemanya n’hi ha més perquè són més. La ruleta de la fortuna de la televisió és idèntica a Espanya i a Alemanya. L’estil de vida potser és una mica diferent però els continguts són els mateixos.

Quina és l’existència de la poesia a Berlín, on portes dos anys vivint-hi?

Com que no estic ficat en la menjada de tarro nacional d’aquí em sento més lliure que els alemanys. Ells es deuen desfogar quan són a Espanya. Potser és més obert a Berlín... nosaltres ens entrebanquem sempre els mateixos, els uns amb els altres.

Comparteixes alguna cosa amb òrgans tan substancialment diversos com el Jordi Pope, l’Àngel Carmona, el Pascal Comelade, el Noel Tatú, els Accidents Polipoètics, el Xavier Sabater, el Josep Espunyes, l’Albert Mestres, Macromassa, el Joan-Anton Ignorant i d’altres?

Alguns no els conec tant. Si necessiten res i estan en una dificultat ho comparteixo tot. I jo també hi compto si necessito res. Estem en una flota navegant al mateix mar.

De poetes bons i d’incompetents, teràpies a part, n’hi ha tant al sobreàtic del poder acadèmico-mediàtic com al soterrani agredolç dels qui no combreguen amb el terror. Ara hi ha continuïtats, bagatges comuns i concordances entre aquests dos universos?

Els que hi ha a dalt els posen a dalt i són uns incompetents, no n’hi ha, de bons. El Palau i Fabre, i el Foix i el Brossa,  no han estat aprovant i suspenent ningú ni donant subvencions, han estat escoltats d’una manera desproporcionada potser... Això significa que estar reconegut pel poder et dóna un poder, però és diferent del poder que et dóna fer classes a la universitat o acceptar un càrrec vitalici en una institució o en un diari i que siguis funcionari o professor o catedràtic.

És difícil mantenir l’equilibri entre el fonament de la poesia, que és l’amor i la gana i la sinceritat de l’ànima, i el mercantilisme despietat –intel·lectual, emocional i material– en què estem ficats?

Sí, no?

Cal tastar l’infern, com l’holandès errant, per arribar al paradís d’una humanitat distinta d’aquesta?

No sé si “cal” és la paraula, no sé si cal tastar-lo, però en general passa això. No sé si el plaer prové del dolor, però tal com va s’han de travessar uns quants forats negres. La poesia mateix són abismes i planes i pendents que de vegades semblen suaus i arribes amb la llengua fora.

Continues tenint clavat al cor el viatge pel lloc salvatge?, les preguntes ens donen més vida que les respostes?

Sí, i tant.  El lloc salvatge i les preguntes... I també una altra cosa: tothom ens ensenya una manera diferent de tallar les patates i de fer les coses, detalls, la fibra... 

Llibres publicats:

La bragueta encallada, Druïda, Maó 1972.

La cosa aquella, Druïda, Maó 1982; i Empúries, Barcelona 1991.

No hi érem,  Empúries, Barcelona 1993.

El poble del costat, Empúries, Barcelona 1993.

Començament dels començaments i ocasió de les ocasions, Empúries, Barcelona 1994.

Desfà els grumolls, 3 i 4, València 1994.

Calç, Proa, Barcelona 1996.

Cultura i genocidi (Joan Frigolé)

CULTURA I GENOCIDI (JOAN FRIGOLÉ)

[QUADERNS DE L’INSTITUT CATALÀ D’ANTROPOLOGIA, 25:
141-143, 2004]

Gerard Horta

Frigolé Reixach, Joan  (2003) Cultura y genocidio. Barcelona: Departament d’Antropologia Social, i Història d’Amèrica i l’Àfrica / Universitat de Barcelona (col·lecció “Estudis d’Antropologia Social i Cultural”, núm. 8), 127 pp.

Joan Frigolé, catedràtic d’Antropologia Social i professor del Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, és l’autor d’Un etnólogo en el teatro. Ensayo antropológico sobre Federico García Lorca (1995), Un hombre. Género, clase y cultura en el relato de un trabajador (1997) i Llevarse la novia. Estudio comparativo de matrimonios consuetudinarios en Murcia y Andalucía (1999). La seva darrera aportació, Cultura y genocidio (2003), es constitueix pròpiament com l’objecte d’aquesta ressenya.

L’autor hi du a terme un estudi rigorós sobre el genocidi al segle XX fonamentant-se en les relacions establertes entre les cultures, els estats i els genocidis mateixos. Sens dubte, es tracta d’una obra especialment pertinent en dos aspectes. En primer terme, pel fet que se supera una certa tendència en el medi antropològic a centrar els estudis en l’etnocidi –la destrucció de la cultura d’un grup humà– a partir del plantejament postulat per Frigolé quant al paper que s’ha exercit des de determinats models culturals –emfasitzant-s’hi les concepcions de procreació, monoteisme i nació o poble– en relació amb l’extermini de grups humans específics. Cal tenir en compte, a propòsit d’això, que els processos socioculturals de colonització, subordinació, assimilació i domini a escala intraeuropea continuen sent els grans absents dins tradicions antropològiques com la francesa i l’anglesa, per no esmentar l’antropologia catalana o l’espanyola. En segon lloc, aquest llibre és valuós perquè apareix com a contrabalançament al fet que si d’alguna cosa hauria hagut de tractar un circ mediàtic de les dimensions del Fòrum de les Cultures del 2004, és justament de les implicacions socials, polítiques i econòmiques a través de les quals apareixen històricament mediatitzades i sovint jerarquitzades les relacions entre les cultures, la mera reducció de les quals a compartiments aïllats –a tall de categories quasi ontològiques caigudes justament del cel i eximides de les esferes més conflictives que subjauen en el seu “contacte” dins el context d’aquest planeta– contribueix a refermar aquell seguit d’estratègies provinents dels discursos multiculturalistes de caire essencialitzador de les diferenciacions amb què es pretén ocultar la transversalitat dels processos d’explotació social i la colonització en el procés de domini global d’Occident sota les formes del capitalisme. Aquestes dues raons converteixen Cultura y genocidio en una obra imprescindible tant pels seus continguts antropològics com pel sentit crític del desenvolupament argumental que s’hi proposa, sobre la base d’una anàlisi crítica dels models culturals que justifiquen el genocidi i legitimen el poder que els comet.

L’autor postula el vincle entre genocidi i cultura –com a estructura simbòlica normativa– a través de l’estat (que malgrat que al segle XXI continuen mal anomenant-se estat-nació, en el 99% dels casos són estats plurinacionals). L’ampli espectre d’autors convocats per Frigolé serveix magníficament el desenvolupament del seu raonament: consideri’s, per tant, la importància de convocar Leo Kuper quant a l’afirmació que el genocidi contemporani és un fenomen de la societat plural (com si tota interacció social no fos potencialment plural!), allà on diversos pobles de cultures i pràctiques religioses distintes han estat reunits sota la mateixa unitat política, amb freqüència mitjançant la imposició militar. El repàs de les diverses nocions de genocidi i la plausabilitat de relacionar-ho amb el que l’article segon de la Convenció de l’ONU sobre el Genocidi (1948) defineix com la destrucció d’una col·lectivitat abraçaria l’assassinat de membres d’un grup, el dany seriós infligit a la integritat física o mental dels seus membres, la imposició a un grup d’unes condicions d’existència que condueixin necessàriament a la seva destrucció física total o parcial, l’adopció de mesures per impedir els naixements al si del grup, o la transferència forçosa d’infants d’un grup a un altre. Que polítics i periodistes de tot Europa es referissin al genocidi serbi sobre Bòsnia-Herzegovina en termes de “neteja ètnica” s’explicaria perquè l’ús del terme genocidi hauria representat l’imperatiu legal de la intervenció de l’ONU. Són les paradoxes de la societat moderna.

L’estat conceptualitza els seus enemics a la seva imatge i semblança, diu Frigolé, tant se val si en són ciutadans, ja que se’ls adjectiva com si la seva identitat fos distinta, sovint anomenada “ètnica”: així se’ls declara incompatibles amb l’ordre simbòlic i amb el seu dret a existir (pensis’s en l’adjectivació dels titllats de terroristes com a bèsties, monstres, salvatges: despullats de la condició simbòlica de ciutadans i dels drets que en deriven, se’ls pot torturar impunement). El genocidi apareix com la negació de qualsevol semblança, el seu origen no rau en cap conflicte entre ètnies, sinó en les instrumentalitzacions dels poders polítics, econòmics i religiosos. Per això, atribuir a les guerres el qualificatiu de “civilitzades” en funció de la distinció entre combatents i no combatents, com fa lamentablement Hobsbawm (que fa uns anys ja va relliscar encara més en la distinció tramposa de nacionalismes “cívics” i “ètnics”), significa un patètic rebuig a conceptes com els de civilització proposats per Norbert Elias (El proceso de la civilización, pàg. 532) i un oblit impresentable de les maneres com Occident ha colonitzat: els genocidis es camuflen també com a guerres.

El llibre s’estructura en sis capítols. Al primer, l’autor hi mostra que diversos relats clàssics poden constituir models de relats d’inicis i que en situacions contemporànies se’n du a terme una evocació, que es relaciona amb les maneres com s’articulen els sistemes simbòlics dels estats contemporanis, dels seus dirigents i ciutadans, i de les seves pràctiques entorn dels matrimonis mixtos, la ciutadania mateixa i el genocidi. L’apel·lació de la fraternitat “nacional” a figures i concepcions de procreació, enllà de si són harmòniques o conflictives, tindria a veure amb les explicacions que aquestes ofereixen sobre l’origen, i en conseqüència sobre la seva legitimació. Lluny de reflectir-s’hi els fets biològics, hi apareixerien interaccions amb altres models socioculturals relatius a altres àmbits de la realitat, com ara les teoritzacions procedents de certes manifestacions monoteistes, que servirien per encadenar creació, procreació i nació com a mitjans d’influència i reforç recíprocs en un únic sistema de classificació basat entorn de la qüestió dels orígens. El genocidi es configura aleshores com un acte associat a l’estat en termes fundacionals o de consolidació.

Al segon i el tercer capítols, la figura d’Antígona es mostra com un recurs alhora literari i analític per confrontar l’obligació del parentiu –venjança de sang– i la defensa de l’estat –genocidi–, entesos com dos tipus diferents d’organització, sistema simbòlic i violència a fi d’explicar el fet que les dones siguin objectius centrals de repressió en el segon model. Això dóna peu a l’autor –exemplificant-ho en l’estat revolucionari francès i en l’australià nascut de la colonització– a relatar com l’estat s’implica directament en la pràctica del genocidi i el paper que hi exerceixen les representacions culturals lligades a la procreació, el monoteisme i la conceptualització de nació. El control de l’estat té lloc d’una manera monopolitzadora sobre la vida i sobre la mort –hi subjau el domini del territori–, i més explícitament també sobre les ritualitzacions que hi estan lligades i sobre els cossos mateixos dels morts. Es tracta d’un univers de què el feixisme espanyolista al segle XX proveeix incomptables exemples que tant de bo es prenguin en consideració com cal algun dia: se n’esmenta algun. Potser el comparativisme generós d’aquestes pàgines demanaria, atès que Frigolé és català, la consideració del cas de la seva pròpia societat com a víctima de manifestacions diverses de genocidi en amplis períodes durant els darrers 350 anys. Sí que s’hi esmenten les pràctiques d’un dels estats genocides europeus contemporanis més destacats, malgrat que l’autor no ho presenti així: refereix a l’estat revolucionari francès del 1789, en què els exclosos de la categoria de l’estat són enclosos al camp d’una subhumanitat no pas ciutadana. Les ciències socials europees han remarcat massa, segons el parer de qui escriu aquesta ressenya, les divises gales de llibertat, igualtat i fraternitat, però han obviat sospitosament les altres que les acompanyaven: indivisibilitat territorial i imposició de la llengua francesa com a mitjà “igualador” durant segles. La legislació francesa actual amplifica aquesta imposició fins a extrems difícilment suportables per a qualsevol consciència sobre el respecte de la diversitat humana. La citació que Frigolé fa de Rachid Boudjedra resulta imprescindible: fins i tot sembla un tabú denunciar l’ocultació contínua per part de l’antropologia francesa dels genocidis interns. El cas de l’estat australià reflecteix amb claredat la mena de conseqüències que comporta un sistema de classificació específic quant a la normativització del terror fins fa quatre dies.

“Aborígens” australians encadenats (1906).

Tingueu en compte que l’autor no adjectiva aquestes pràctiques moralitzant-hi, només a la fi del llibre s’allibera un pèl de la contenció emocional a què obliga afrontar tant de dolor: no ha degut ser un recorregut senzill, ni de bon tros. L’enllaç de tot això amb el que plantegen Joan Bestard i Josep-Ramon Llobera s’efectua atenent-hi l’oblit conscient o inconscient dels antropòlegs als últims anys sobre la percepció de la nació com un grup de parentiu ampli, entès per la conceptualització moderna dominant de família –i les derivacions entorn de maternitat, paternitat i nissaga–. Inclusió i exclusió, lligam fort, identitat i naturalesa afloren ordenadament quant a la manera com l’estat i els símbols de família expressen idees, valors i sentiments que en legitimin les pràctiques. L’enfocament de l’estudi de les figures d’Antígona i d’Èdip, i de diverses creacions turques, gregues, mexicanes i virginianes il·lustra la representació de la procreació en els relats fundacionals de l’estat a què s’al·ludia anteriorment. El pas per societats de l’Àfrica central i europees amb relació a l’exposició de relats hegemònics i alternatius i a la representació de la procreació i el sistema de classificació de l’estat des de la nacionalitat i la ciutadania conclou en la mostra de les concepcions orgàniques de la identitat nacional i l’adjectivació subsegüent dels qui en resulten exclosos: per als lectors de la península Ibèrica, el procés de castellanització política, juridicolegislativa i cultural de la pell de brau no pot deixar de ser-hi present.

Tot seguit, en un crescendo argumental que avança amb coherència, s’insisteix i s’amplia l’associació establerta entre monoteisme, procreació i nació, i genocidi, subratllant-hi aquells casos en què els grups religiosos es defineixen en termes racials i culturals, i no pas d’altres idees o creences. Els medis polièdrics del cristianisme i també el de l’Islam serveixen per remetre als models d’“un únic déu–un sol poble” i els lligams amb les polítiques matrimonials sota els contextos genocides. La referència a ideologies que vinculen religió i nació condueixen a diversos exemples, un dels quals es podria relativitzar: la suposada afirmació de Torras i Bages (de la qual ningú, mai, ni en cita l’obra ni la pàgina en què ho va escriure) “Catalunya serà cristiana o no serà” era relativament irrellevant a la societat catalana del tombant de segle. Caldria repetir de nou, esbombar-ho per tot arreu, que al Primer Congrés Catalanista del 1880 no hi són presents ni la burgesia urbana, ni la classe hisendada rural ni l’església catòlica: hi participen anarquistes, comunistes icarians, federalistes, demòcrates, republicans, socialistes i les heterodòxies socioreligioses més avançades, en primer lloc els espiritistes –estesos àmpliament entre les classes subalternes– i a continuació els maçons. El projecte emancipador d’aquests sectors socials propugna el catalanisme i l’independentisme –vegeu l’obra Josep Narcís Roca i Ferreras al llarg de la segona meitat del XIX– com l’espai per a la realització de la justícia social: tot treballador, fora del seu origen geogràfic i cultural, és adscrit a la categoria de poble català. Continua resultant delicat recordar el que se succeí als anys següents i el que hagueren de patir els qui lluitaren per la realització d’aquest projecte de societat lliure, i que la immensa major part de conquestes socials actuals de les classes populars provenen dels sectors que vincularen l’emancipació social i nacional amb l’ideal superior del bé col·lectiu (i recordi’s que, pel que fa a les formes religioses d’aquest projecte, hi aflorava el lliurepensament laïcista, alhora que l’espiritisme propugnava la lliure federació dels pobles d’Europa: pobles, no estats). De major abast històric és la referència al cas espanyol, no ha estat casual que aquest s’hagi erigit durant anys com “la reserva espiritual de Occidente”, ja que a diferència d’Alemanya i Itàlia, a Espanya el feixisme no va ser derrotat per les armes (a Catalunya, però, fou vençut en 24 hores).

A la cinquena part, s’hi tracta del genocidi com el reflex de la lògica del sistema simbòlic que en provoca la cristal·lització, i com això s’expressa en les formes culturals del patró de violència que el guia. Resulta impossible remetre a la multiplicitat de casos i situacions a què es refereix, però val la pena assegurar l’avinentesa de l’acció empresa i l’impacte que provoca trobar-hi desgranades fil per randa tantes expressions de brutalitat, el furor exterminador que envolta el nostre passat recent i el nostre present. La inserció simbòlica de la imposició genocida s’expressa en els cossos de les víctimes, dones, homes i infants, mitjançant violacions, esventraments, amputacions i tortures que al mateix temps alimenten la mateixa pràctica per a la consecució dels seus fins anihiladors. La planificació de la degradació i la sofisticació de les tècniques de crueltat s’adrecen a la profanació integral de les víctimes, desposseïdes del seu potencial com a generadores futures dels fruits de la seva pròpia identitat. Per acabar, Joan Frigolé remet a la política del reconeixement i la negació dels genocidis, un final del tot adequat si es té en compte l’emmascarament de què aquesta realitat de la història humana és objecte a la nostra societat.

En definitiva, els pilars des dels quals l’autor proposa abordar les dinàmiques del genocidi segueixen una explicació teòrica en què s’alternen fefaentment innombrables casos històrics i referències bibliogràfiques adequadíssimes. Sintetitzar aquesta obra densa però clara, distant en l’exposició però colpidora en la realitat que convoca, és una tasca que supera el marc de la ressenya: això demana llegir-la i atendre l’excel·lent profunditat reflexiva que n’emana. S’ha de celebrar que Frigolé ens apropi des de la comprensió antropològica a la classe d’esferes i processos socials que Occident bandeja sistemàticament de la visió pública i del terreny conscient d’aquesta, si no és des d’òptiques frivolitzadores, exotitzadores o simplificadores de quelcom que, de fet, neix, habita i creix entre nosaltres: el terror. I mentre el terror es realitza, que vagin celebrant fòrums de les cultures, i que els seus conferenciants cobrin generosament. Tot plegat, quanta nàusea.