dilluns, 22 de novembre de 2021

De James Bond als Joaquim Horta: els nostres somnis moriran com les llàgrimes a la pluja (versió completa)


Joaquim Horta i Massanés
(20 de novembre del 1930 - 16 de setembre del 2013).  

Pare, tot el que has fet ha tingut sentit.

De James Bond als Joaquim Horta:
els nostres somnis moriran com
les llàgrimes a la plujA
[AVUI, 18-I-2007]
Gerard Horta

Arran de les estrenes regulars de pel·lícules vinculades a la mítica figura creada per Ian Fleming, les onades successives a través de les quals es produeix l’explosió mediàtica de l’univers Bond solen perpetuar amuntegaments compulsius de narracions anecdotitzadores si fa no fa rovellades o previsibles, si no depriments per la buidor merament consumista que desprenen. Ara bé: ni el pas del temps, ni els anestesiaments col·lectius, ni tan sols les polítiques de recuperació d’una memòria esborrada minuciosament i sistemàtica des del 1977 per la majoria d’organitzacions polítiques que avui en fan estendard, poden anul·lar la potència d’experiències humanes que ens esclaten a la consciència. La realitat no s’esgota mai com a font heterogènia de vida, per més que s’enfronti a representacions repetitives que voldrien abraçar-ne totes les explicacions possibles.

Els Joaquim Horta, una nissaga d’editors
Els dies corren, deixem de ser infants i els prestatges d’on som van acollint llibres dels nostres pares. En el cas del meu germà Roger i de mi mateix, nombrosos llibres, ja que mon pare (Joaquim Horta i Massanés, 1930) ha fet d’editor tota la vida, a més d’escriure i traduir. Per exemple, junt amb Manuel de Seabra, traduí del rus al català la poètica completa de Vladímir Maiakovski, i tta la creació teatral. Milers d’exemplars exhaurits fa anys i panys, novament revisats, tot esperant que algun dia hom gosi aplegar-los com una merescuda antologia. Fatídic anhel en un país en què la incompetència, la mesquinesa, l’avarícia i la ignorància malden per esborrar tanta creativitat escopida als marges. El 1968 mon pare ja havia editat autònomament un pilot de llibres, a més de la tasca editorial empresa en altres bandes. A partir del 1971 vingueren les publicacions lligades a la seva feina com a cap d’edicions al Col·legi d’Arquitectes –hi arribà de la mà del magnífic arquitecte Emili Donato, massa poc servil a poders polítics municipals adotzenats, tan falsament progressistes, per rebre encàrrecs públics des del 1979–, i des del 1981, quan l’extrema dreta que guanyà les eleccions al Col·legi l’havia despatxat amb altres companys, vingué la pila de col·leccions que creà i edità –si bé el regidor no era ell– des de la Regidoria d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona fins a jubilar-se’n el 1995.

El seu avi, Joaquim Horta i Boadella (1878-1956) –“impressor noucentista”, com s’esmenta al famós Almanach dels noucentistes (1911), premiat amb medalla d’or a les exposicions de Londres (1913) i Leipzig (1914)–, fou el seu mestre exigent i rigorós, que el va obligar a compartir feina i estudis. Horta i Boadella renovà les arts gràfiques catalanes, com escrigué un dia Daniel Giralt-Miracle, i entre tantes altres obres edità les comunicacions del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana –crec que fou el 1906, cosa que li valgué fitxa policíaca en qualitat de
peligroso independentista catalán– i, fins al 1916, el setmanari Papitu, a més de diverses obres de bibliòfil d’autors catalans des dels anys trenta. Eudald Canibell en lloà la tasca el 1914 dins El Poble Català. El pare de mon pare, Joaquim Horta i Cunill (1905-1933), treballà amb Joaquim Horta i Boadella en la impremta de la Casa Horta i, com ell, viatjà a França de ben jove. Fou un dels editors de la revista L’Instant. Com a autor, a 17 anys publicà Records d’un viatge a França (1922), i més endavant el recull en prosa Esplais (1926), que li valgué el reconeixement de Joaquim Ruyra (algunes de les cartes de Ruyra a ell foren donades al Museu de Blanes). Company de Salvat-Papasseit (mort el 1924), mantingueren correspondència (dins la col·lecció “Antologia Catalana” dirigida per Joaquim Molas i editada als anys seixanta, en l’epistolari de Salvat-Papasseit s’hi troben tres cartes adreçades a Horta i Cunill) i ell edità algun dels treballs de Salvat-Papasseit malgrat que no hi aparegués el nom.

L’Horta i Massanés progenitor de qui escriu això fundà a la segona meitat dels cinquanta la col·lecció “Signe” de poesia catalana, que hi tenia com a director primerament Josep Romeu i Figueres, i a continuació en Joaquim Molas. Hi sortiren poemaris de Salvador Espriu, Pere Quart, J.V. Foix, Carles Riba, Joan Teixidor, Gabriel Ferrater, Joan Perucho, Xavier Amorós, Blai Bonet, etc. A més a més fundà la col·lecció “Fe de vida” en castellà, dirigida per un mandarí famós de casa bona, i publicà llibres d’Agustín Millares, Joaquim Marco, Maria Beneyto, Victoriano Crémer i també d’algun mandarí de casa igualment bona. Amb Joan Oliver i Antoni Mirambell dirigí i edità els “Quaderns de Teatre ADB” (Associació Dramàtica de Barcelona), en què es publicaren per primera vegada traduccions al català d’obres de Tenesse Williams, Txékhov, Saunders Lewis, Anouhil, Brecht, Beckett, Sartre, Dürrenmat i Arnold Wesker. Així mateix, hi edità autors catalans com Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Joan Oliver mateix, Nicolau M. Rubió... Emprengué moltíssimes més accions, alhora que ma mare Paula ens infantava a mi i a mon germà, als seixanta.

Amb altres companys mon pare havia participat el 1955 a fundar la primera cèl·lula de Cultura –actualment, deessa de l’estat modern i mamella concupiscent per a càrrecs de tota mena amb hipoteques pendents; durant el XIX i una part del XX, una eina per a la revolució– del PSUC després de la Guerra Civil, en un país feixistitzat, amb els anarquistes aniquilats a les presons –una tasca en la qual el PSUC ja s’hi esmerçà de valent el 1937, sense que encara avui hagi gosat demanar “perdó”: heus ací les arrels stalinistes de l’ecosocialisme o capitalisme d’esquerres–, o bé afusellats directament a casa fins al 1952, o condemnats a l’exili des del 1939. Ho féu entre altres amb en Francesc Rodon, que ara com ara continua conduint a contracorrent el Museu Monjo de Vilassar de Mar, i Joaquim Marco, Josep Fontana, Feliu Formosa i Manuel Sacristán al capdavant. Des de fora i com a  autònoms feien feina, en les dècades dramàtiques dels cinquanta i els seixanta, en Josep Termes i en Molas, el qual em regalava de menut els pòsters en color que Tele/eXprés publicava els diumenges dels jugadors del Barça i el Sabadell, amb els quals jo empastifava les parets de l’habitació de casa. El 1962, el pare passà unes setmanes a la Model, sense judici de cap tipus.

I Bond, James Bond?
A la segona part dels seixanta Catalunya continuava sent, bàsicament, un país feixistitzat i feixista. Mon pare ja havia passat per la Model i ma mare, vinguda d’un poblet del País Basc, amagava literalment els llibres de Marx sota el bressol en què jo conspirava mentre la bòfia contaminava la casa. La contestació al país, minoritària i minoritzada, s’ha volgut fer creure que abraçava aquells autoanomenats “patriotes” –quina paraula– que rere la senyera hi amagaven la butxaca, tan compromesos amb l’ordre burgès i, finalment, amb l’ordre imperialista i feixista d’una Espanya delirant. La gestió, el poder, el crucifix, la cultura, la democràcia, el progrés, el país, són factors per ocultar, encara ara, les butxaques de tants, fetes d’egoisme i dinàmiques economicopolítiques obscenes, tant com els mitjans a través dels quals se simbolitzen. Aquest poble de butxaques buides ha fet saber al passat que el seu país anava per una altra banda. Vegeu els més impressionants homenatges funeraris que ha executat: Verdaguer, Macià i Durruti. L’un transcendeix la impostura classista d’una església que predica el que no practica; l’altre, l’afirmació nacional davant la incontestabilitat del totalitarisme espanyolista; i el darrer, la del capitalisme i la jerarquització social.

Als seixanta els meus pares van tastar l’agror de la ruïna econòmica: publicar en català el que publicaven, quina bogeria, i malgrat tot van fer-ho. Durant catorze anys mon germà i jo anàrem a l’escola Isabel de Villena de la Carme Serrallonga, i als períodes més fotuts hi érem sense pagar, igual que l’Harmonia, la filla de l’Àngel Carmona –quanta feina silenciada! (vegeu-ne Les dues Catalunyes, 1969) – i la María Luisa Pérez, i molts altres. Al Villena hi havia companys com la Betty Alsina, l’Albert Mestres, el Mixo Cid, l’Enric Cassases, el Pau Riba, distintes microgeneracions cada una de les quals incloïa uns quants éssers estranyats crònicament, inclosos alguns professors. Com succeïa en totes les escoles, s’hi representava una explosió continguda, ansiosa de fer cristal·litzar el que fos com fos. També hi era el Ramon Huix, company des que érem mocosos, el qual volgué deixar els estudis a setze anys per entrar a treballar a les cinc de la matinada a l’antic escorxador de l’actual parc Joan Miró: somiàvem, pobres adolescents ingenus, una revolució social i una independència que no viurem mai. Durant la guerra, un avi seu de la CNT morí al front d’un tret a l’esquena, que era l’estratègia stalinista en voga. L’Huix defensa la rotunda experiència de contraculturalitat de poder llegir Bond en català als temps tèrbols en què nosaltres encara no sabíem llegir (malgrat que Aymà busqués en part, com veurem, de fer amb Bond un negoci que havia de resultar impossible).

Als temps de patiments materials a casa, cap “patriota” regionalista (en diuen nacionalistes, de fet) amb calés llargs féu un cop de mà als meus pares, ni tampoc cap mandarí de la burgesia “esquerranosa” i catalanoespanyolista, tan cofois tots plegats de si mateixos, la seva riquesa i les seves raons. Mon pare ja havia saltat del PSUC per criticar-ne la direcció. Desconec, ara i tot, què em provoca més intensa repugnància: resolució fatal per a una interrogació complexa. Del 1967 al 1971 el pare treballà per a l
Enciclopèdia Catalana, cridat per en Jordi Carbonell: redactà les entrades sobre jazz, blues i literatura sud-americana, de la lletra A a la C: llavors arribà un senyor anomenat Carreras –crec que és això– i el féu fora per roig... Patriotes, en diuen.

A propòsit d’això, que ningú no pensi que les coses van gaire d’una altra manera. Bé, potser sí: des del 1978 els sindicalistes són buròcrates de despatx, mentre la repressió sindical prossegueix amb impunitat als llocs de treball de sectors públics i privats, junt amb una precarització fora mida, una especulació desbordada i una inflació salvatge amb l’excusa de la unificació monetària de l’euro. I hi ha més novetats, és cert: veterans polítics d’esquerra que fa trenta anys no haurien acudit a Torras i Bages ara hi remeten sense embuts, deixant-hi pel camí en Roca i Ferreras, la Isabel Vilà, l’Emili Guanyavents, la Teresa Claramunt, i Robrenyo, Cortiella, Llunas, Vallmitjana, Jaume Brossa, Víctor Folch, Nogueras Oller, Anselm Lorenzo: la llarguíssima, no prou sabuda relació dels qui proveeixen de sentit aquest país. Com, si no, la imatge catalana de la Rosa de Foc arribà fins a la Xina? A través de la lluita exemplar, des del XIX, d’un proletariat generador d’homes com el Noi del Sucre, el qual assenyalava amb senzillesa: “La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.

Dels anys seixanta del ja passat segle XX ens va arribar un dels fruits de l’estada del meu pare a l’editorial Aymà: els 12 llibres de James Bond. En Joan Oliver (Pere Quart) n’era el director literari, i el meu progenitor hi col·laborava amb en Manuel Fernández Nieto i més endavant amb en Lluís Permanyer. Tots ells dirigits per Joan-Baptista Cendrós –home d’ordre, tant, que mon pare se n’hagué d’anar d’Aymà–. Un dia Cendrós trucà a la colla des de Londres: visionari, acabava d’adquirir els drets de les novel·les de Fleming, Ian Fleming, per editar Bond en català. Així naixia la col·lecció “Enjòlit”, en la qual s’enquibiren obres brillants de Julian Semíònov, Len Deighton, Eric Ambler i aquestes 12 novel·les que tinc, davant meu, sobre un personatge –James Bond– que un fragment de la contracoberta presentava així en cada llibre: “El protagonista d’aquesta sèrie d’aventures fabuloses, que des d’ara podem llegir en català, és JAMES BOND, l’agent secret 007, un home disciplinat, astut, fort, implacable, impàvid. Refinat en els plaers sensuals. El nostre heroi és un home d’acció i un mundà.” Com no fer-ne, d’aquest Bond, un referent central? Què importava la seva adscripció monàrquica a una màquina colonitzadora que ha desintegrat mig planeta?

El disseny de la coberta era del pintor J. Mumbrú: s’hi mostrava la fotografia d’una mà empunyant una pistola el canó de la qual prosseguia pel llom i la contracoberta, i que en comptes de disparar una bala disparava un concloent “007”. De cada coberta se’n modificava solament el color de la tinta del títol. Les traduccions foren a càrrec de Fermí Vergés (Des de Rússia amb amor i Casino Royale, 1964), Rafael Tasis i Marca (Goldfinger, 1964), Ramon Planes (El Doctor No, 1964), Joana Givanel (Viure i deixar morir, 1964), F. Camps (Operació Tromba, 1964), Xavier Romeu (Sabotatge i Només es viu dues vegades, 1964; Al servei secret de sa majestat, 1965), Melcior Quintana (Diamants eterns, 1965), Miquel Martí i Pol (L’espia que m’estimava, 1965) i Josep-Miquel Sobré (L’home de la pistola d’or, 1965). En dos anys, tot Bond.

Cadascun d’aquests 12 llibres apostolitza el recorregut plaent de saber que la il·luminació a través de la literatura és a l’abast de tothom, no sé m’acut com més exalçar-los. Tres versos del poeta japonès Bashộ (1643-1694) encapçalaven Només es viu dues vegades:Només es viu dues vegades:/la primera, en néixer;/la segona, quan s’és davant de la mort.” El lapse intermedi deu ser el període en què un es fa espia, una labor a què Jim Morrison consagrà una de les seves cançons el 1971.

Dolentons contra Bonds
A l’inici dels vuitanta, en què en Genís Cano endegava la contracultural revista Trilateral, de tant en tant hom es dedicava amb el Raimond Chaves i la Marta Fontanals a fer pintades en matinades sense aurora boreal. Amb esprais de colors llampants començàvem posant SPECTRA, llei no escrita o Bonds contra dolents o Universal Import/Export i acabàvem escrivint Zuric 1917: Tristan Tzara juga a escacs contra Lenin i no sé quantes efusions desconcertants més. Signàvem SPECTRA –l’organització del Dr. No– i potser devíem mirar d’establir una imatge de l’univers Bond i alhora un estrambòtic paradigma per a l’acció social, en cerca d’estímuls rupturistes decididament exòtics, a més de les barricades als carrers en què participàvem des del 1977. Manuel Delgado com a antropòleg dins Carrer, festa i revolta i David Castillo com a novel·lista dins El cel de l’infern han copsat fins a quin punt unes barricades fetes d’odi social tant com d’amor han donat sentit a un sector de la societat catalana actual. Són a tocar, ben a prop, amb els seus manifestants assassinats i represaliats, i són alhora tan lluny, esborrades com sempre dels manuals escolars d’història.

Quan el 1991 ja m’havia fet un pèl gran i vaig publicar a L’Aixernador, amb en Francesc Rodon, el primer minúscul poemari Queda’t a Macau a aprèn-ne! (ponderat com una cosa en què dansaven coses només pel mateix Castillo i pel Francesc Parcerisas), hi havia una prosa ballada titulada Spectra a la societat (Assassinar Bond), de la qual vaig fer centenars de fulls volants que anava escampant per Gràcia. Hom prenia partit pels dolents de SPECTRA i no pel bo de Bond. El que s’hi traslluïa és irrellevant, ja se sap, un cert malestar per l’estat de les coses i per una transició transfigurada en transacció, com assenyalà en Xavier Cañadas a Entremuros (crònica, del 1978 al 1984, d’anys de tortures a les presons per a presos polítics i socials, i per als militants anarquistes injustament acusats d’incendiar l’Scala, en un episodi més que continua restant amagat). Spectra a la societat havia nascut als temps espectrals en què el poderós Jordi Pope ens enlluernava amb el sublim Full d’Artesà, en què una Gràcia avui moribunda sota l’especulació immobiliària esdevenia el barri urbà dels Països Catalans amb un percentatge més elevat de vots contra l’ingrés a l’OTAN i en què el “cambio”, tombat amb rapidesa extrema en “cambiazo”, enfilava cap al postfranquisme amb l’objectiu de no sortir-ne mai més. I, efectivament, ni llegint Bond en català no n’hem sortit.  

Capital, reietons, església, exèrcit, fronteres, constitució i –això sí– policia amb les quatre barres brodades a l’uniforme, afanyosos de defensar l’anterior. Mirant els anys setanta i confrontant-ho amb el present, no puc evitar una sensació de vegades molt terrible de catàstrofe fatal. Fa unes setmanes, el dia de la presa de possessió del nou president de la Generalitat, el pas pel 80% de la plaça Sant Jaume de Barcelona estava barrat als transeünts, ocupada per mossos d’esquadra. Igual que sota el franquisme, en nom de la seguretat, els escenaris són disposats perquè la ciutadania consigni públicament que existeix de debò només en la mesura que assumeixi la seva condició de figurants d’una obra que no ha escrit i que per força ha d’admirar i aplaudir. La crida a la seguretat apel·la sempre, implícitament, a la seguretat del poder, no pas a la del poble. Diuen que la República era convulsa, però en Lluís Companys rodava pels carrers, o venia un president espanyol i als carrers ni controls ni policia amb tanques ni res, i qui volia tocant-los, apropant-s’hi, cridant. Paradoxes de la història: és amb la gloriosa parademocràcia borbònica del 2006 que la plaça de Sant Jaume s’omple d’una policia que ocupa quasi tot l’espai i que en desplaça –mai millor dit– els passavolants accidentals. Les imatges recents de polítics a Barcelona envoltats d’antiavalots al carrer per aïllar-los de la ciutadania contestatària són demolidores. Pot un polític d’esquerres afirmar que si no es compleix la legalitat no es pot dialogar? Si tanta gent no hagués emprès vagues il·legals ni hagués ocupat els carrers al segle XIX o als anys seixanta del segle XX o ara mateix no hi hauria ni un dia de descans setmanal ni sanitat pública ni res de res (ni ells serien al poder, cobrant i cobrant diners públics durant mitja vida): tot avenç social és el fruit de conquestes duríssimes i penoses que han implicat un desafiament de la legalitat establerta. Haver-ho d’explicar encara avui no manifesta sinó l’immens fracàs en què estem immergits.

En definitiva, ¿quin futur toparem en un paisatge en què no es remet ni a Bond ni a SPECTRA ni a la col·lecció “Enjòlit”, ni a qualsevol altra cosa en què hi hagi una mica de vida, com a vies de contacte amb realitats denses, sinó als grisos tòpics de sempre esbombats per les 150 patums de sempre?: periodistes semicèlebres i tertulians graponerament ineptes, ignorants, fins de parlar i escriure amb uns certs recursos. Potser en aquest futur que és l’ara com ara l’Arturito –permeteu-me la llicència col·loquial– rodarà pel Club Nàutic de Vilassar, i en Clos pel Port Olímpic de Barcelona o pel Port Fòrum: tots dos recordaran per ventura els temps en què la senyera servia perquè els amics de partit edifiquessin sense parar tot tapant que, aleshores i ara, un vint per cent dels catalans sobreviu al llindar de la pobresa; els treballadors es desesperaran per fer-se a la Seguretat Social una anàlisi que no arriba mai; retrem culte a la imbecil·litat generalitzada i als ninots que ens adoctrinen en “notícies” que legitimen l’ordre establert mentre cadascú mira de salvar la seva pròpia pell; mon pare quedarà, que jo sàpiga, com l’única persona –l’altra és una patum més, per això se’n féu cosa pública– que ha rebutjat en privat la Creu de Sant Jordi –fou sota el govern de Jordi Pujol–, i a empentes i rodolons anirem relligant, refent i desfent la nostra vinculació amb la realitat per mitjà de conceptualitzacions canviants sobre un món frenètic, ferotge, implacable.

El 1964, el narrador de Casino Royale deia (pàg. 168): “El mar era en calma i ben llis en sortir el Sol. Les petites onades llepaven peresosament la sorra. Feia fresca, però en Bond es tragué la jaqueta i caminà arran d’aigua fins al lloc on s’havia banyat abans. S’anà ficant al mar lentament i deliberada fins que l’aigua li arribà al coll. Aixecà els peus del sòl i se submergí amb el nas i els ulls closos.” No sé què hi ha al fons del mar, ni sé tampoc d’on ve la fe, m’adono de com actua i provo de sostenir idees per bé que no paro de preguntar-me fins a quin punt són elles que em sostenen, articulant orientacions vitals que a la fi coneixeré que no provenen del meu interior, sinó de les pel·lícules i els llibres que m’han format: Bond, el Dr. No, l’espia que m’estimava... Àrid 2007, en un Casino Royale –cinema només en castellà sisplau, a 6 euros i escaig, i “jeu i calla, gos!”, que diria l’Adrià Puntí, germà del Pep– sense David Niven ni Sean Connery ni l’SMERSH.

Del formidable vertigen crepuscular entorn de la fi d’una era que s’encarna en cadascun de nosaltres; de les actituds buides amb què inconscientment i d’una manera col·lectiva es convé a qualificar el món per expulsar-ne l’anòmal, l’excèntric, l’il·lògic; de les revisitacions titàniques del conflicte quan menys es desitja; dels indígenes catalans llibertaris i afins; dels explotats, les lluites i les victòries; de resistències, confluències, trànsits, somnis i derrotes; dels móns paral·lels, la col·lecció “Enjòlit” i l’esclat de Bond a la Catalunya del 1964 i el 1965, en quedaran els fragments arrossegats en totes direccions pels vents del Sol cap a qui sap quines destinacions. Ho proclamava el 1982 a Blade Runner un replicant –Rutger Hauer– dalt d’un terrat solitari dels Apartaments Bradbury, en negra nit de diluvi i bategant de vida tot just abans de traspassar: “...tots aquests moments desapareixeran en el temps com les llàgrimes a la pluja”. Com escrigué temps abans Fleming, per boca de Bond, “el dolor no serà més fort: diferent, només”.

divendres, 12 de novembre de 2021

El procés de la civilització (Norbert Elias, 1977)

Norbert Elias (1897-1990).

EL PROCÉS DE LA CIVILITZACIÓ
(NORBERT ELIAS, 1977)
[EL VIDRE AL COR, 6-VII-2016]
Gerard Horta

El sociòleg alemany Norbert Elias escrivia fa 40 anys això que citem a baix. Afirmava que ens trobem sota el procés de construcció de la civilització (la civilització com a construcció de pràctiques igualitaristes en un context de justícia social enfront del domini, l’explotació i la violència intraestatal i interestatal sota referents liberals). Dit d’una altra manera: Occident, Europa, no som encara una civilització mentre no arribem a resoldre totes les formes d’explotació i de diferenciacions jerarquitzadores. Dalguna manera, reencarnava concepcions polítiques col·lectivistes –anarquistes i comunistes– procedents del XIX dacord amb les quals on té lloc lexplotació i la inferiorització dun grup social sobre un altre no hi ha civilització. Elias ho argumentava en aquests termes: 

Només quan s’hagin resolt i superat aquestes tensions interestatals i intraestatals podrem dir amb major raó de nosaltres mateixos que som civilitzats. [...] Solament aleshores podrem assegurar que, en comptes de ser una excepció, és una regla el fet que l’ésser humà troba aquest equilibri del seu esperit que solem definir amb grans paraules com «felicitat» i «llibertat»; un equilibri durador, o, més aviat la congruència entre el seu quefer social, entre les exigències de la seva existència social d’una banda, i les seves inclinacions i necessitats personals de l’altra. Només quan l’estructura de les interrelacions humanes tingui aquest caràcter, quan la col·laboració entre les persones –fonament de l’existència de cada individu– funcioni de tal manera que tots els qui treballen en la llarga cadena de les tasques comunes puguin assolir aquell equilibri, les persones podran dir amb raó de si mateixes que són civilitzades. Mentre no arribi aquest moment es troben en el procés civilitzatori, obligades a continuar dient: «La civilització no s’ha acabat. Constitueix un procés».


[Vegeu-ho dins N. Elias (1993 [1977]) El proceso de la civilización. Mèxic DF: FCE, pàg. 532.]

Mha vingut de gust recordar aquesta citació que vaig introduir a Cos i revolució. L'espiritisme català o les paradoxes de la modernitat (Edicions de 1984, 2004), perquè des daleshores sem fa present al moment més inesperat, i avui lhe volguda compartir novament. 

divendres, 29 d’octubre de 2021

"Balada de l’holandès errant" (amb Triulet): fragment


Dins El cor de les aparences, bloc del Manuel Delgado.

BALADA DE L'HOLANDÈS ERRANT
[FRAGMENT, 2013]
Gerard Horta

De les putes assassinades en direm
democràcia,
de les roses roges calcinades
bosc
i del feixisme en direm
diversitat cultural.

dimarts, 26 d’octubre de 2021

Zabriskie Point: "Un radical blanc és una barreja de xerrameca i merda"

Final.

ZABRISKIE POINT:
“UN RADICAL BLANC ÉS UNA BARREJA
DE XERRAMECA I MERDA”
Gerard Horta

[He ficat aquest títol per cridar latenció: cal interpretar-lo en el context del film. Sota cap concepte no voldria ofendre els radicals blancs de tot el món, especialment els de casa bona i els sindicalistes professionals.]

L’assemblea del principi és magistral: lluita de classes, relacions de poder –racisme i inferiorització de les dones– i estratègies de lluita. Completament recomanable: sobretot si t’has oblidat que vivim en una societat global feixista.

De Michelangelo Antonioni (1970), amb música de Pink Floid. Vista  a la Filmoteca de Catalunya del carrer de la Cera, al cinema Pedró, cap al 1978 o 1979. Món explosiu, final explosivament irredempt. En acabar de rodar-la, l’Antonioni va retornar esperitat a Itàlia no fos cas que els capgrossos de la productora nord-americana l’empalessin, el crucifiquessin i el rostissin per devorar-lo a poc a poc.

Les derrotes del passat ens faciliten la comprensió d’aquest present immenjable. Com sempre, si la pesques per veure-la situa la pel·lícula al marc social que l’explica: el duríssim combat polític des de la contracultura dels anys seixanta. La trobaràs a internet en anglès i en italià, i amb subtítols en castellà.

Tasts salvatges i inquietants. No ens adaptarem mai a la gàbia de ferro, per més coloraines amb què ens repintin els barrots.  
 
Tràiler.

dijous, 16 de setembre de 2021

En Joan Bestard en terra polonesa: d’una etnografia que no és indiferent a la vida

 

Joan Bestard.

Fotografia: autor desconegut.

 

EN JOAN BESTARD EN TERRA POLONESA: D’UNA ETNOGRAFIA QUE NO ÉS INDIFERENT A LA VIDA

[DINS JOAN BESTARD (2021) NOTES POLONESES. MURO: ENSIOLA EDITORIAL]

 Gerard Horta

 

I

Tota escriptura d’un postfaci esdevé en si mateixa una operació de risc: risc per a qui escriu de quedar davant del lector com un imbècil, com un paio intranscendent, vacu; i risc per a qui llegeix d’afrontar una lectura absurda, irrellevant, innecessària, una veritable pèrdua de temps, insubstancial i sorollosa. La cosa es complica si hi afegim que qui redacta el postfaci ha de fer-ho per encàrrec d’algú que, per una banda, és un amic estimat, i, per l’altra, un col·lega davant del qual cal dur a terme un exercici d’acrobàcia intel·lectual que el situï a, si fa no fa, l’alçada avinent: aquestes connotacions extremes s’eixamplen fins a dimensions insuportables si l’amic i col·lega és, a més, l’autor del llibre que precedeix les pàgines que ara llegeixes. Tot plegat converteix l’acte de creació, de representació, d’afirmació, d’explicació o del que sigui en un tràngol del qual un sols en pot sortir malparat.

 

De què hem de tractar, sobre què ha de versar això? De les qualitats humanes d’en Bestard? Del nivell del seu intel·lecte culte, a la manera dels clàssics de la fi del XIX i el principi del XX o dels il·lustrats que tant aprecia, encara vius? De les seves capacitats etnogràfiques descriptives en terra exòtica? De l’autorepressió que exerceix l’autor respecte a la seva tendència agosaradament nihilista i descreguda, latent però perfectament localitzable? De la seva necessitat, potser sense saber-ho, d’integrar la fe i la raó a la manera dels vells gnòstics dels inicis de l’era cristiana? D’aquest sentiment d’estranyesa crònica, intensa, crua, que acompanya l’antropòleg durant cadascun dels moments de la seva existència? En Joan m’ha prohibit que això versi lliurement sobre el que em plagui, però no se m’acut res més que desobeir-lo. N’he après del Joan, ara i aquí i abans d’ara i aquí, i m’ha donat una relació humana: això és el tresor que preservo i que provaré de reflectir mitjançant els apunts a les seves Notes poloneses.

 

II

Vaig conèixer en Joan el 1989, al primer curs de la carrera d’Antropologia, a l’antiga Facultat de Geografia i Història, allà on l’avinguda Diagonal de Barcelona es converteix en carretera cap al complex petroquímic de Tarragona, destinació fatal de la nostra era. El seu cap bullia d’idees, i de fet pesaven tant que l’havia de recolzar sobre un braç. La seva mirada, fixa en l’eternitat o en una mosca, planava per damunt dels caps d’un alumnat joiós, respectuós, content del privilegi de ser on érem. Parlava aquest català oriental de Mallorca amb les vocals obertes fins als confins de l’univers i jo l’escoltava amb plaer, amb molt de plaer, amb tant de plaer que encara conservo els apunts d’aquelles seves classes. Ens vam retrobar al doctorat, i al cap d’uns anys ens vam tornar a retrobar als passadissos del Parc Científic de la Universitat de Barcelona (“Me n’alegro molt de veure’t”, em va dir, i el cor se’m va eixamplar, bategant dos milions de cops en un segon com els electrons de Lévi-Strauss). Quan en Joan exercia en qualitat de cap del Departament en aquella antiga facultat vaig començar a impartir docència el 2004 com a professor associat, aleshores ell em deixà el seu altre despatx estrambòtic de professor al departament, un espai concebut per un arquitecte que podria trobar-se sota els efectes de l’LSD sense despertar sospites entre el seu ram. I a partir d’aquí els nostres camins van anar confluint. Vam dur a terme una recerca col·lectiva que ell dirigí sobre els porters i les porteries de Barcelona, i al cap d’uns anys en una altra sobre les configuracions de l’experiència religiosa a Europa: ell feia Polònia, és clar, el company Carles Salazar Irlanda i jo les carismàtiques catalanes de Barcelona. M’acompanyà en algunes ocasions en les pregàries rituals d’un grup d’oració format per dones bellíssimes i generoses de 50, 60 i 70 anys que ens acolliren amb una bondat amistosa reconfortant. Recordo en Joan un diumenge, en una reunió àmplia de militants carismàtics, recollit, atent, serè... envoltat de dones que xisclaven, reien, ballaven, sanglotaven. Jo em bellugava excitat per la sala mentre ell romania expectant, quiet, concentrat a escodrinyar un entorn dinàmic de cossos que s’espolsaven controls d’emocions i de gestualitats els quals, al capdavall, enunciaven necessitats senzilles de comunicació, de sentit, de companyonia, de compartir...

 

III

Amb el Joan ens hem vist créixer mútuament. Vam ser expulsats de l’àrea de Palau Reial cap al Raval el 2006, i en algun moment vam començar a anar plegats a dinar un, dos, tres cops per setmana a l’Hortet, regentat per les netes del Dr. Capo –l’Odina i la Sònia–. Llavors, en aquestes ocasions, ens fèiem –ens fem– petits, com uns monstres eixelebrats esbombant salvatjades ingènues, practicant la més antiga teràpia: prendre consciència de la nostra condició perpètuament anòmala, delirant, davant d’un dia a dia de vegades profundament absurd. No sé què hauria estat de la meva vida sense aquests dinars amb el Joan. Ara hi anem menys perquè l’han fet professor emèrit, i el trobo a faltar. Podria semblar que això no és significatiu respecte a aquestes Notes poloneses, però això seria una apreciació extremament errònia. Necessito remetre al passat comú per poder-me explicar les pàgines precedents i el que escric tot seguit.

 

El Joan és un bon home: no estem d’acord gairebé en res, en privat i en públic mentre dinem ens malparlem sovint, blasmem recíprocament argumentacions acadèmiques, posicionaments polítics, decisions vitals, discutim sobre afers familiars –l’Antònia i l’Aina per un cantó, la Maria, l’Àritz, el Jou i la Laura per l’altre–, sigui quin sigui l’objecte de conversa no coincidim quasi mai, i penso que aquest conflicte obert, crònic, irreparable, aquest xoc frontal integral ha actuat com una flama que nodreix la nostra amistat, sempre. Dic que en Joan és un bon home. A escala històrica això no ajuda gaire: en aquest planeta per regla general s’esclafa la pràctica d’una bondat entesa a la manera dels humanistes amants d’un coneixement que sols pot créixer amb relació a una certa noció de justícia, d’adaptació dels ordres col·lectius a un paisatge que no hagi d’esdevenir autoritat, imposició i sang a piles, el món com a escorxador. En Joan és un bon home amb el cor ferit, com tots els éssers sensibles. Amb memòria familiar, grupal, local. Amb consciència d’un medi humil, d’un infant de Llucmajor i de Palma que havia de fugir del que fos per anar a rodar més enllà. Tots els illencs, arreu de la Terra, estan un pèl sonats: cal establir-se en un continent per aquietar aquesta sensació d’engarjolament que arrosseguen. Més tard descobreixen que no n’és l’illa, la causa, i que si tots la duen a dins és perquè la raó és social.

 

IV

En Joan afirma, aquí, que en antropologia l’objectivitat consisteix a comprendre. La construcció etnogràfica del coneixement que ell encarna té molt a veure amb l’elecció que Erich Fromm plantejava quan ens advertia que cap coneixement ens ajudarà si perdem la capacitat de commoure’ns –la desgràcia d’algú, l’amistat amb algú, el cant d’un ocell, el verd de l’herba...–. Si ens fem indiferents a la vida, ja no hi ha esperança de triar el bé. Per ventura aquest llibre és això, per més que l’autor vulgui mostrar-se com un mer “receptor”: tria, cor, comprensió, el bé, la vida des de l’etnografia d’un home antropòleg.

 

Som davant d’un quadern de camp que, per fortuna, integra en gran manera les notes de camp en què es fonamenta tot presentant-les d’una manera nua, sense guarniments justificadors. L’aparell teòric que l’autor hi convoca, els grans afers que han esdevingut el seu objecte d’atenció intel·lectual als darrers deu anys (els vincles entre l’experiència de la religió i l’experiència de la ciència, entre la construcció de la identitat col·lectiva i les idees i les pràctiques entorn de la relació mateixa de la religió amb la nació, entre el dia a dia de la gent de carn i ossos –aquí, de Przemysl– i les vivències d’un catolicisme potser molt més polièdric del que d’entrada concebríem, entre els vius i els morts, entre els parents, entre una societat estalinista –mal anomenada “comunista”– i una societat burgesa, entre unes condicions materials de vida complicades i l’anhel d’una contrapartida fantàstica, meravellosa, necessària, al món de Déu, de Jesús, de Maria, d’aquell capellà, dels nostres veïns i les nostres famílies, entre el desig i l’imperatiu moral de la societat, entre la biografia pròpia i les biografies alienes, entre religió i religiositat difusa, entre anticlericalisme i laïcisme, entre catòlics i ortodoxos –“sembla que la mort nasqué a Roma”, escriu Chateaubriand, el mateix que escriu “si la política no és una religió no és res”– entre identificacions i dinàmiques col·lectives...) posen de manifest la pasta de la ideologia antropològica del Joan: ell sempre ha exercitat l’intel·lecte a través del desenvolupament d’una idea. Una idea que creix, que cerca interrelacions amb altres idees i amb les pràctiques socials en què prenen sentit i en què s’erigeixen els significats. Si aquest volum esdevé magistral no és tant pel bagatge teòric –elegant, atractiu, suggeridor, panoràmic, refinat– en què es contextualitzen les interpretacions de l’etnògraf i les maneres com maneja les seves fonts escrites, sinó per la delicadesa extrema amb què recull els ressons quotidians de les vides dels informants: la seva fe, les seves pors, els seus somnis i els seus malsons, les seves racionalitzacions, aquesta dialèctica de les existències d’uns éssers enxampats a través del sí i el no, del cel i l’infern, dels dies i les nits.

 

Som davant –al darrere– d’unes notes fredes sobre una gent situada en paisatges que d’entrada ens resulten exòtics les quals acaben convertint-se en l’accés a una familiarització amb entorns socials concrets que d’alguna manera fem nostres: l’ombra de l’etnòleg rau sempre en la manera com exhibeix els fruits del seu treball de camp, i el mèrit d’aquest treball no és el de constituir coherències ni idealitzacions incommensurables –cultura, religió, nació, ciència, intuïció...– sinó el de restituir-les al medi social del qual neixen per copsar-ne diferències: de vegades petites, malgrat que el seu arrelament a la vida col·lectiva sigui prou potent per desbaratar prejudicis, preconcepcions i representacions dominants. La vida col·lectiva: protestes esclafades, protestes ocultes, assentiments imposats, assentiments assumits, neguits, desacords imperatius amb les vides portades i necessitats d’emigrar: a Holanda o al cel dels déus. Uns mots de Jean Duvignaud servirien per traçar el punt central del meu elogi a l’obra d’en Joan: “L’investigador occidental lleial amb si mateix només és un reflex de la realitat que interroga...” I és així que la fredor, el món desconcertant, els martiris minúsculs i les immenses ferides obertes dels nostres informants se’ns apareixen, al capdavall, amb una calor i una proximitat de la qual ens costa desprendre’ns, perquè són aquestes diferències que tan ràpidament podem copsar el que fa que ens assemblem. I així ens reconeixem en aquest –permeteu-me el joc de paraules– eastern crepuscular. Del treball de camp del Kenneth Read a Papua entre el 1950 i el 1952 en resultà The High Valley (1965). L’antropòleg australià hi escriu: “L’antropòleg que treballa sobre el terreny passa per una experiència única: ningú més no coneix d'una manera tan personal què és viure en una cultura del tot distinta. Els missioners no ho saben; els funcionaris del govern colonial tampoc; ni tan sols els comerciants o els exploradors. Només l’antropòleg no vol res del poble amb qui viu; res, és clar, tret de... comprendre i apreciar la textura de les seves vides. [...] Per què, doncs, hi ha tanta escriptura antropològica tan antisèptica, tan buida de tot allò que dóna vida a la gent? Ells són allà, clavats amb agulles com les papallones dins una capsa de vidre, amb la diferència, malgrat tot, que sovint no podem dir de quin color són aquests espècimens; i mai no se’ns han mostrat volant, mai no els hem vist patir o morir llevat d'una manera general. El Joan ha estat valent per obsequiar-nos amb això, i tant de bo sigui entès en la seva justa mesura: el rellevant aquí no és la saviesa teòrica de l’etnògraf (el dit), sinó les presències dels “seus” informants (el bosc).

 

Hi ha un model de materialització de l’antropologia social que està conduint a l’assassinat d’un model d’etnografia que potser mai en tota la seva vida en Joan havia pretès reivindicar com ha fet ara mitjançant la publicació de les Notes poloneses. Desconec si aquesta decisió és conscient, ni com impacta en la seva pròpia consciència de si mateix ni de l’etnografia duta a terme amb els homes i dones constituïts aquí com a informants –éssers humans amb qui en Joan manté relacions humanes–. L’erudició comprensiva de l’obra que comentem neix sense vergonya dels dies que canvien, dels núvols i la foscor, de paisatges freds, nevats, tristos, d’ignoràncies i passejades i diàlegs i cants, d’homes sols al carrer, de famílies i fronteres. Aquesta etnografia, a la manera d’un forat negre, absorbeix llum i matèria. L’espai i el temps no enfolleixen, per bé que la nostra comprensió trontolla. L’horitzó de successos se situa finalment al cor del lector: no cal ser antropòleg perquè se t’endugui. Que les aproximacions, conceptualitzacions, interpretacions i en general el conjunt del marc teòric vagi creixent a mesura que el llibre avança sols té una explicació: l’horitzó de successos de la vida col·lectiva desafia la nostra raó –vital i intel·lectual, acadèmica i social–.

 

Tota etnografia roman atrapada entre abismes i en Joan, aquí, només podia saltar. El buit de l’etnògraf no és davant seu, sinó ben endins. Només els antropòlegs coratjosos en són conscients, perquè saben que en realitat són els informants que ens expliquen a nosaltres mateixos. A aquesta classe d’antropòlegs, a aquesta classe d’etnògrafs com en Joan Bestard, cal expressar-los la nostra gratitud: aquestes ratlles no són res més que la meva mostra humil i sincera d’aquest agraïment.

 

divendres, 3 de setembre de 2021

No pots tocar aquests fantasmes (Introducció de "L'espai clos")

L’espai clos. 
Fòrum 2004: notes d’una travessia pel no-res,
(Barcelona, 2004, Edicions de 1984).
Jim Morrison titulà un poema dins The Lords & New Creatures (1971) amb les paraules que encapçalen la introducció, i que reprodueixo a continuació.


NO POTS TOCAR AQUESTS FANTASMES
[Introducció de L’ESPAI CLOS.
FÒRUM 2004: NOTES D’UNA TRAVESSIA
PEL NO-RES, pàg. 11-18, 2004]

Vaig endinsar-me a la superfície cimentada de 30 hectàrees del recinte tancat del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona1 (inaugurat exclusivament per les autoritats el 8 de maig i, d’acord amb la previsió que se’n féu, dut a terme del 9 de maig al 26 de setembre del 2004) durant un cert període de temps amb la finalitat de copsar la manera com era practicat pels seus visitants. Llevat d’alguna referència concreta, l’ús exhaustiu de material bibliogràfic o d’altres fonts d’informació sobre la constel·lació d’esdeveniments vinculats al seu desenvolupament el vaig negligir d’entrada. L’abordatge cercava conèixer com s’usava el recinte i com esdevenia l’escenari d’una determinada activitat social. Les pàgines següents recullen fragments d’aquesta experiència a través d’unes notes de camp i unes mínimes però indispensables referències teòriques. El temps d’observació sobre el terreny –en el recinte– que s’inclou al llibre va ser de quinze dies, amb una mitjana d’estada diària superior a les sis hores sense interrupció, distribuïdes en el curs de la franja horària en què l’espectacle romangué obert al públic.2
    
L’espai que es va constituir en objecte d’estudi comprengué la zona “exterior” dins del recinte. O sigui, no es van observar els espais que formaven part dels edificis que hi han de restar un cop conclòs el Fòrum –aleshores aquest espai serà novament “públic” i, mitjançant el seu ús, tots els vianants de la ciutat en podran tornar a fer potencialment qualsevol cosa (almenys en teoria)–. Tampoc no es van estudiar els espais que, dintre del recinte, delimitaven la distinció entre l’espai exterior i l’interior amb entrades fixes, establertes clarament (disposant-hi tanques i treballadors que regulaven els fluxos d’entrada i sortida), i sobre les quals s’exercia un control d’accés. En conseqüència, ni els edificis del Centre de convencions ni el del Fòrum, per exemple, però tampoc altres espais com ara el Teatre, el Cabaret, el Circ, l’espai de la Marina, l’Auditori de mar on es representava “L’Arbre de la memòria” o l’Amfiteatre on es feia “El Gegant dels set mars”, cap d’ells no va formar part de l’estudi emprès. L’observació de l’orientació espacial de les persones a través dels llocs oberts –convertits en espai a partir de les seves utilitzacions–, es va centrar en l’espai diguem-ne “obert” a l’interior del recinte tancat del Fòrum, en el qual s’inclogué l’envelat anomenat “Haima”, que per l’absència de portes i de tanques als accessos oferia diverses obertures al llarg del seu perímetre que facilitaven el pas de dintre cap enfora o a l’inrevés, sense marcar-ne clarament la frontera ni sotmetre’n el pas dels visitants a cap classe de filtratges d’entrades i sortides, cosa que sí que succeïa als altres casos. S’adjunta un mapa més endavant perquè es puguin reconèixer aquests espais. 

Em refereixo al Fòrum com l’espai clos en la mesura que diversos murs de ciment, tanques metàl·liques –moltes cobertes de roba de colors per evitar la visió a través d’elles–, “obstacles” naturals (la mar Mediterrània) i un conjunt de dispositius de vigilància n’impedien l’accés lliure, tret que s’hi penetrés en qualitat de convidat, treballador vinculat al Fòrum o qualsevol categoria semblant. Per als altres casos, calia pagar una entrada de 21 € per un dia de visita, un abonament de 42 € per tres dies o un passi de 168 € per visitar-lo la temporada sencera. S’establiren descomptes per a persones menors de 25 anys i majors de 60, i altres accions –obsequis massius d’entrades, invitacions a individus i col·lectius– per aconseguir una major afluència de visites. Quant a les xifres d’assistents, caldria dur a terme la distinció entre “visites” i “visitants”, cosa que no han fet ni els responsables del Fòrum ni els mitjans de comunicació (vegeu l’“Apèndix”).

El tipus d’investigació que en un primer moment volia desenvolupar partia d’una premissa extremament senzilla: seguir el principi del que s’anomena “observació flotant sobre el terreny” –un concepte pres de la psicoanàlisi–, segons el qual l’etnògraf apareixeria al recinte a fi de rodar i restar disponible per veure el que hi succeïa, qualsevol cosa, més enllà dels intents de focalitzar l’atenció sobre un fet precís. A costa d’assumir el risc fins a extrems intolerables, pretenia no tant descobrir-ne els usos insospitats de l’espai,3 sinó revelar el mer coneixement dels moviments dels transeünts a través de l’atzar de les meves pròpies trobades i ensopegades amb ells, i de situar-les en els diversos espais del Fòrum que desitjava estudiar. Parafrasejant la bella poètica del cantant de The Doors Jim Morrison (1944-1971) i acudint a l’obra cinematogràfica de Dziga Vertov (1896-1954), els vianants entrarien i sortirien de l’objectiu de la càmera. L’objectiu va treballar de dues maneres des del principi: a través del moviment, és a dir, bellugant-se pel terreny; i quedant-se fix en diversos llocs per observar l’entorn, com una càmera estàtica.

D’entrada, no desitjava fixar l’atenció a priori sobre uns punts concrets, en el sentit de no immobilitzar-la i de no focalitzar-la. L’única escletxa que volia permetre’m travessar tenia a veure amb minúscules seqüències verbals –enxampades fortuïtament– dels passants (“¡Mama, haz una foto para la abuela!”, “On són les tortugues?”, “Qui vol truita de patates?”), bocins de situacions completament ordinàries.4 Malgrat que un fet, una dada, constitueixen inexorablement una interpretació, pretenia tamisar la meva mirada fins al punt de poder escriure: “Un home travessa la plaça en diagonal, del nord-est cap al sud-oest, s’atura, mira al seu voltant, continua caminant, de cop gira...” Així defensaria, seguint Gabriel Tarde (1843-1904), que ens podem ensinistrar a veure en qualsevol cosa una societat, i que la societat en moviment, emergint, també hi era aquí, en el desplaçament d’aquell home. La meva intenció era consignar des d’una furiosa empíria els trànsits dels vianants com si cada un d’ells fos un vector propi, amb un punt d’aplicació (l’àrea en què es trobava el vianant), una direcció (la traça del recorregut que el vianant feia) i un sentit (les coordenades cap a les quals s’encaminava el vianant).5 Manllevo el concepte de vector just perquè s’entengui que es tractava de despullar absolutament, en termes de comunicació i tot, el recorregut de les persones per l’espai com a “residus que la vida social deixa al seu darrere abans de cristal·litzar i convertir-se en no importà què [...], pur esdevenir que traspassa [...], una formidable tendència a la fractalitat”, en paraules de Delgado.6
 
No fou pas la premissa de l’observació flotant, però, sinó la meva pròpia presència sobre el terreny, el que em va conduir a un segon tipus d’actuació: l’observació participant. Més que autorepresentar-me com a vianant que passa per l’espai, tot jo vaig esdevenir vianant. El terme “participant” significa que vaig ser clarament un usuari més de l’espai, un transeünt. En aquest context, la investigació fou encoberta per l’anonimat, amb la particularitat que el repertori de situacions i interaccions que vaig observar es va delimitar més, cosa que no hagués succeït amb la mateixa vehemència si hagués deixat “flotar” –com es tractava de fer en un primer moment– l’observació sobre el recinte. Evidentment, resulta impossible deslligar la pràctica de l’antropòleg sobre el terreny del paper que exerceix com a actor social generador de relacions, és a dir, com una persona més entre persones, algú immergit en les trobades i les ensopegades amb els altres. A més de “recol·lector d’instants”, doncs, em vaig convertir en “productor d’instants”.

Dins del text s’hi han escolat síntesis de diàlegs i d’explicacions pròpies amb la finalitat de copsar el moviment, durant una fracció de segon, d’un procés social: l’espai exterior dintre del recinte del Fòrum. De tot plegat en dimanà la coneixença bé directa, bé indirecta –a través dels contactes d’uns informants amb uns altres– dels actors socials situats al camp d’acció i observació de l’etnògraf. Sovint jo apareixia als transeünts (visitants i treballadors) com un visitant més. Res em delatava com a antropòleg: observava, em relacionava, memoritzava i després prenia notes en un bloc a un altre lloc del recinte. Altres cops m’enclavava en un indret, aturat, prenent notes –de vegades a la vista de tothom; d’altres d’amagat, conspícuament–, fins a arribar a entaular diàlegs perquè sí. La presència de càmeres en tot el recinte (quasi 300, amb nodes arreu per connectar-les, segons un informant) no deixava de significar un element intranquil·litzador. Més d’un cop vaig ser observat per vigilants, la qual cosa representava una escena més de la quotidianitat viscuda. Només davant de situacions concretes i en uns moments particulars de la recerca vaig considerar pertinent desvelar la meva condició d’antropòleg. Els treballadors interpel·lats fortuïtament pel visitant esdevingueren així, dins d’una volguda complicitat recíproca, informants de l’antropòleg. Revelar el sentit de la meva presència va possibilitar que per exemple, amb la complicitat de determinats informants, em disfressés com un pallasso-bomber més entre dos pallassos-bombers per participar amb ells en un dels espectacles de carrer del Fòrum.

El valor de les converses entaulades i de les explicacions que se’m van transmetre no es pot entendre fora de l’acte mateix d’interpel·lació a què vaig estar sotmès en el transcurs del treball de camp. Per això, no va ser la meva intenció constatar la veracitat o la falsedat d’aquestes informacions, i no vaig voler extreure o deslligar el seu valor i el seu sentit del context etnogràfic en què es van produir. Independentment del contingut del que m’explicaren els informants, subratllaria que van voler expressar quelcom mitjançant la recerca en destacar uns aspectes i no uns altres del Fòrum. La manera com van parlar del Fòrum a l’antropòleg –vegeu l’“Apèndix”– va donar continuïtat i va complementar el fil que la investigació va seguir.

L’aventura estranya i desoladora de les primeres hores d’observació sobre el terreny –i espero que se’m permeti la llicència de manllevar les paraules d’un dels grans mestres de l’antropologia: Bronislaw Malinowski (1884-1942)– adoptà un “curs natural, en harmonia” amb el que m’envoltava. “Harmonia” en el sentit que vaig introduir-me fins on vaig poder en el medi, i que aquest em va convertir en un passant més del seu espai dintre del maremàgnum de successos trivials que acollia: moments quotidians de les vides d’algunes persones. El referent l’establí Malinowski fa més de vuitanta anys, i aquest tipus de quotidianitat no li passà gens desapercebuda durant la immensa investigació que dugué a terme a l’hora de remarcar uns “esdeveniments per regla general trivials, a vegades dramàtics, però sempre significatius”.7
 
Tret dels dos pallassos-bombers de La Industrial Teatrera, la resta d’informants apareixen aquí amb pseudònim. Fins i tot n’hi ha que la referència que en faig és genèrica, i dels quals he preservat exclusivament la seva identitat laboral al Fòrum –“un treballador taronja”–. Determinats contextos en què es van produir una part de les trobades s’han esborrat del relat o bé s’han desplaçat del marc originari en què tingueren lloc amb vista a interceptar un possible reconeixement d’informants.8
 
Per acabar, vull remarcar que les notes preses han passat per un sedàs sever. Les reflexions antropològiques no associades a l’espai que em provocà el conjunt d’activitats del Fòrum detectades han estat esporgades quasi per complet d’aquestes pàgines a fi d’obtenir la imatge d’un esquelet deslliurat d’òrgans, sense carn ni sang ni vestidures recobrint-lo. Hi ha escenes en les quals la realitat supera la fantasia, i n’hi ha altres en les quals la realitat desmenteix la percepció oficial i mediàtica de l’espectacle: alguns cops coincideixen les unes amb les altres. Formalment no vaig voler cobrir “l’anàlisi i l’explicació del Fòrum”, el que vaig fer consistí a reflectir-ne bocins de vivències pròpies i alienes. Els fantasmes propis i col·lectius –en realitat, tots són d’alguna manera col·lectius– invocats aquí hi són per provocar curiositat i dirigir-la cap a, potser, l’única virtut de les pàgines que vénen: anotar algun instant d’algú, una ínfima part de la vida als espais exteriors dins del recinte del Fòrum abans que a la tardor del 2004 se n’haguessin d’enderrocar les tanques que el recloïen.

Vull expressar la meva gratitud als diversos tipus de vianants del recinte: als visitants i els treballadors, perquè tot antropòleg esdevé deixeble del qui es constitueix en objecte d’estudi; i a la Laura, per la seva aportació com la primera informant –visità el Fòrum amb els seus companys de l’escola, abans que jo m’hi endinsés–. Igualment, vull agrair –ara que estem vius, amb tota la meva amistat– a Manuel Delgado una col·laboració i un ajut de nou fonamentals que són aquí i més enllà d’aquestes pàgines. Amb la mateixa amistat, a Joan Bestard, Sílvia Bofill i Gemma Orobitg cadascun dels comentaris que em feren. I als meus pares, agrair-los que hi fossin.


1. Sense accent obert a la “o” al logotip oficial.
2. Al llarg d’un dissabte, diumenge i dimecres, dos dimarts i divendres, i quatre dijous i dilluns. Aquests dies van abraçar la franja compresa entre el 6 i el 24 de juliol i el 5 i el 19 d’agost. L’horari d’obertura del recinte era de 10 a 24 h els dies feiners; o bé de 10 a 1 h o 2 h (a l’agost) de l’endemà els divendres i dissabtes.
3. Això és el que preconitzava Pétonnet en transitar pel cementiri de Père-Lachaise, en el seu cas a la recerca –finalment– de l’existència de veritables professionals del record (C. Pétonnet, “L’observation flottante. L’exemple d’un cimetière parisien”, L’Homme, XXII, 4, XII-1982, pàg. 37-47).
4. Probablement, això és el més semblant a l’eternitat que hi pugui haver –les lleis de l’univers envestint els carrers en forma d’un dinar al voltant d’una truita de patates–. O dit altrament, amb l’elegància de Tarde: “L’esperit humà ha estat guiat irremissiblement a trobar el principi de les coses, en tot ordre de fets, en els més ocults i la font dels quals, si hem de ser francs, li continua sent ignorada” (G. Tarde, “Las leyes sociales”, a Estudios sociológicos, Córdoba (Argentina), Assandri, 1961 [1897], pàg. 98).
5. L’antropologia i la sociologia del segle XX ens han servit des d’esferes distintes les bases i els desenvolupaments posteriors de les investigacions sobre els universos de situacions comunicacionals de les persones: es pot acudir a l’enfocament d’activitat situada (W. Mills), l’interaccionisme simbòlic (G.H. Mead), l’ecologia humana de l’Escola de Chicago (R.E. Park, R. McKenzie), la quinèsica (R.L. Birdwhistell), la proxèmia (E. Hall), la microsociologia (E. Goffman), la sociolingüística interaccional (D. Hymes), l’enfocament dramatista dels fets socials (K. Burke), l’etnometodologia (H. Garfinkel) o fins als principis de Marcel Mauss sobre les tècniques del cos. Ara bé, enllà del mer etiquetatge que en representa l’enunciació, no em vaig plantejar estudiar en profunditat des de qualsevol d’aquests corrents d’interpretació i recerca conductes verbals, auditives, olfactives, visuals, corporals, ni vaig voler analitzar les dimensions complexes compreses en cadascuna de les deu mil situacions ordinàries implícites en els trànsits de les persones per l’espai.
6. M. Delgado, “Naturalismo y realismo en etnografía urbana”, Revista Colombiana de Antropología, núm. XXXIX, gener-desembre 2003, pàg. 5-39.
7. B. Malinowski, Els argonautes del Pacífic Occidental, Barcelona, Ed. 62-Diputació de Barcelona, 1986 [1922], pàg. 59-61. L’aportació fonamental del treball de camp que efectuà a les illes Trobriand és a l’obra citada.
8. L’aparent coherència amb què relato el desenvolupament del treball als paràgrafs anteriors no obeeix a la manera com la realitat s’hi va imposar, evidentment. Diversos segments de l’àmplia gamma de variants metodològiques que John Lofland i Lyn Lofland sintetitzaren amb excel·lència fa anys a les seves investigacions entorn de la vida social als carrers (J. Lofland/L. H. Lofland, Analyzing Social Settings, Wadsworth, Nova York, 1984 [1971]) van aflorar aquí, però no pas d’una manera que jo pogués concebre: alguns cops va ser amb desordre, d’altres inconscientment, i encara d’altres d’una manera vagament voluntària. Tota recerca és un procés, com la vida. I també ho és l’espai, entès com a producte social en el qual es conjuminen el marc material, les relacions entre les persones i les pràctiques que en deriven. L’espai social significa un procés permanentment en moviment, preestructurant-se i alhora estructurador, en què el repertori ampli de les potencialitats humanes va reflectint les fluctuacions i les contradiccions de la societat mateixa.