OVIDI, AMOR NOSTRE (I)
[VILAWEB, 10-III-2015]
Gerard Horta
“Apreta fort les dents, apreta els punys.
Infla’t d’aire els pulmons, obre bé els ulls.” Ovidi Montllor i Mengual
(1942-1995), fill d’Alcoi, de pare anarquista i de mare que li transmeté l’amor
a fruir de la vida. Teixidor, mecànic, cambrer, xofer, ferrer, pastor de
cabres, perruquer de senyores, venedor de peix, pescador, canonaire, ordidor,
aprenent de decoració, mosso de magatzem, tres hores de representant,
fotocopista al banc... de professió actor, cantant i poeta.
1. Com un record
d’infantesa. Vaig conèixer l’Ovidi el 1974. Mon pare em preguntà si volia
acompanyar-lo a un estudi de música on l’Ovidi i el Toti estaven enregistrant
un disc, “A Alcoi”. Jo tenia 12 anys, era ja el vespre i entre setmana, i vaig
abraonar-me a l’aventura de conèixer com era un estudi de música i què hi feien
l’Ovidi i el Toti. A casa, el pare posava sobretot jazz i blues, els negres
nord-americans i el Tete Montoliu, i Béla-Bartók, i els cantants-poetes
companys: l’Ovidi, el Paco Ibáñez, i el Quico Pi de la Serra, el Xavier Ribalta, el
Léo Ferré i després el Manel Peiró i el Paco Muñoz quan aquat venia del País
Valencià. L’Ovidi i el Toti m’acolliren amb la calor dels homes generosos i
cordials, i em vaig fondre en aquell univers poètic i musical que no parà de
créixer. Passen les dècades, correran els temps, i encara em tremola cor, cos i
animeta cada cop que escolto i sento l’Ovidi. Ma mare, dona basca visceral i
tendríssima que fugia dels narcisismes egoics dels “artistes” com de la pesta,
sempre ens féu sentir propera aquella seva humanitat humil. Ni cregut ni
prepotent ni mesquí com tantes estrelletes del país, l’Ovidi fou un veí més del
Coll del Portell on vivia –passos cap amunt i cap avall–. Fins a l’últim
moment, per mi ser a la casa de l’Ovidi fou ser al temple d’un home que
entrellaçava vida i creació estavellant-se com l’heroi contra les roques que
deia el Jakob Böhme, que només rebentant-les roda més enllà.
Un estiu hi hagué més aventura valenciana:
després de passar-ne tants i molts a Lantziego, a casa els meus avis materns on
nasqué ma mare, i arran del vincle amb l’Ovidi i amb el Vicent Andrés-Estellés,
vam anar a parar tota la família al Perelló del País Valencià ja que l’Estellés
i sa família ens hi convidaren. Els meus Països Catalans estan fets dels relats
de mon pare sobre el Joan Fuster, de l’Alcoi que l’Ovidi ens explicava, del
primer cop que a Mallorca vaig veure una paret amb la paraula “Independència”,
quatre barres i un estel comunista de cinc puntes pintats, i d’aquest estiu al
Perelló amb una parella i un fill i una filla dolços, afables, receptius,
acollidors, modestos i joiosos de rebel·lia. Quina barreja que férem..., quan
tornàrem a Barcelona la meva família érem “valencians del nord”.
Al seu viatge a la Terra, al País Valencià i en
aquesta petita nació del món anomenada Països Catalans, l’Ovidi fou un home de
cor gran, honest, desbordantment sensible, i creatiu, irònic, bromista,
rialler, ferotgement sarcàstic davant l’estat de les coses. Home de combat
vital i polític –“Cante a la vida sí”–, si hagués nascut a França seria
considerat un dels més grans cantants europeus de la segona meitat del segle
XX. Fill de la classe treballadora valenciana migrat un dia a Barcelona, la
seva samarreta fou sempre vermella, i la camisa, negra. Comunista llibertari,
el seu independentisme –com el de tants comunistes llibertaris–, formava part
del bagul del viatge i no tant de la seva formalització política. “Sang, Sol i
esperança.” I “braços lliures, i boques i mans.”
2. El nostre Ovidi
–“De condició, senyors, sense terra”– esdevé clàssic modern que deixa el poeta
homònim romà enrere per tot arreu, i malgrat que dècades d’escolarització
pública no han servit perquè infants i adolescents en coneguin l’obra,
l’empremta que inscriu a través de cada un dels seus abordatges pren la magnitud
completa de la vida col·lectiva. Del món rural dels perdedors de la guerra
contra el feixisme, dels treballadors de totes les fàbriques Paulac, de la
ciutat, els ports i els mariners, dels amors i l’amor, el sexe brutal, el
desig, els petons i els coits dels amants, de la brutícia del desamor, de la
violència i els ordres de la quotidianitat, de l’explotació, la covardia i la
servitud, l’obra mestra de l’Ovidi penetra fiblades per dur-nos a terra rebel.
Qui ens ha regalat paraules i músiques majors com ho ha fet l’Ovidi? Rapsoda
excepcional, els trànsits que du a terme s’emmirallen en la seva relació
creativa amb el Toti Soler en cada un dels discos, en cada un dels escenaris,
resplendint tothora. No hi ha aquest Ovidi sense el Toti, i com sabien tots dos
que només l’un amb l’altre podien arribar on arribaren! Poesia i música sense
limitacions ni límits, prodigioses, l’Ovidi supera la Nova Cançó i la Chanson française perquè
simplement ningú no ha arribat tan lluny.
L’obra mestra de l’Ovidi s’ha de comprendre a partir del seu vincle
amb el Toti Soler, un guitarrista igualment excepcional.
3. Aquests dies,
cròniques de colors distints n’exalçaran la figura tot obliquant-ne les
dimensions fosques del passat de la nostra vida social. “Uns per por i altres
per pena fan del món una gangrena.” Sota el franquisme l’Ovidi acudí a deu mil
bandes, donà suport a la gent del PSUC i a la gent resistent des d’on fos que
el cridessin, perquè al darrere hi era un poble heterogeni anhelant de
llibertat i de recuperar el nostre llenguatge, i figures com la de l’Ovidi
nodrien la necessitat d’esperança d’una societat nova i lliure, sense criats ni
amos. En arribar el negoci de la “Transició”, les regidories de Cultura
s’ompliren de la mateixa gent que l’havien cridat un cop i un altre, i l’Ovidi,
que continuava llançant-se als oceans sota la tempesta, des dels cims més alts
i commovedors de la creació, esdevingué un cantant extremament incòmode per als
poders establerts –“Centrals obreres, nuclears, bancàries, mercenàries i
pairals...”–. L’Ovidi, el 1979, els cridava “Voleu guerra? Va bé, senyors, va
bé?” en un poema dedicat a son pare –“Mon pare em diu foll en comptes de
fill”–, al meu pare i al Léo Ferré. Marginat, discriminat i segregat en primer
lloc per les regidories municipals de Cultura del PSC-PSUC(ICV-EUiA) –milità al
PCC– i, immediatament, pels successius consellers de Cultura convergents de la Generalitat, la seva
obra passà a ser sistemàticament invisibilitzada i censurada pels mitjans de
comunicació escrits, radiofònics i televisius. I, molt explícitament, per TV3.
Busqueu referències a l’Ovidi dins les programacions de TV3 del 1983 al 1995, o
a la Televisió
Valenciana (TVV)... Tot fou immens silenciament fosc dels
mediocres –amb noms i cognoms, sou menys que la bèstia odiosa del vostre cor
assecat: “De res!”– que ara li giraven la cara. D’espai, n’hi hagué tan sols
per a la Bonet,
el Serrat, el Raimon, el Llach i la
Rosell, i és evident que per a alguns d’aquests membres més
famosos de la Nova Cançó
no fou fàcil superar el buit a què els poders polítics i la crítica musical i
cultural catalana els sotmeteren col·lectivament, ara bé: quants foren capaços
al llarg dels anys de manifestar públicament el més mínim senyal de solidaritat
amb el company castigat? L’Ovidi i el Toti, el Pi de la Serra, el mateix Pau Riba,
foren expulsats del mapa, si és que mai en formaren part. Els criteris polítics
que van regir aquelles segregacions romanen actius sota paràmetres antics
vestits d’estètiques modernes. Estellés: “Drames que no se saben/tragèdies
latents/tot allò que no passa/però que és.” Només la Monserrat Roig
l’entrevistà a la fi dels setanta, el 1978 (“Personatges”, TVE). L’Ovidi,
seriós durant tota l’entrevista, respon a la Roig: “En certa manera sóc un ressentit. Sóc un
ressentit perquè són massa anys de ressentiments.”
La “Transició” significà per a l’Ovidi que
ja no el contractessin per fer concerts. Arribà el buit –“Sóc el darrer”–.
Actor, home de teatre sense feina de teatre, desembarcà a la cançó; forçat a
guanyar-se les garrofes fora de la cançó, desembarcà al cinema. Hi treballà
també per plaer, sí, però hi anà a parar pel que li negaren a la cançó. A
“Furtivos” (José Luis Boreau, 1975) aflorà una potència que en una altra banda
l’hauria enclavat a l’èxit i la feina perpetus, però també aquí fou
desaprofitat com a actor. Fes el paper que fes, impregnava la pantalla d’alguna
cosa que transcendia la literalitat grisa. Encotillat per tothom a perpetuar-se
al mateix paper inicial, el treballador-actor precís, matisat, constant, ens
dóna de sobte un gest, un silenci, una mirada que esclata per recomençar. Tants
anys de censura, tants anys en què cap discogràfica volgué enregistrar-ne nous
discs... Què perdérem en aquest recorregut?
Al cap del temps, recordo com amb el meu company Ramon Huix descobrim el Centre Social Okupat del carrer Torrent de l’Olla, a Gràcia, amb el nom d’Ovidi Montllor. Ens sacsejà de felicitat! La gent jove de l’esquerra independentista feia seu l’Ovidi, que prenia lloc en aquell marc polític i veïnal i no en cap altre. L’Ovidi, expulsat del món institucional i mediàtic, revifava al carrer com el foc de la història, que mai no s’extingeix. Nosaltres que fórem marrecs hi vèiem nous marrecs combatius, amb quinze i vint anys menys, escampant el nom de l’Ovidi pels Països Catalans, i l’Ovidi esdevenia estendard de llibertat i combat.
L’Ovidi no fou home de servituds, sinó
guerrer de l’amor, la música i la poesia, explorador audaç, tímid de vegades,
formalment solemne per contrabalançar un esperit gamberrot. La seva revolució
partia de l’experiència viscuda com a classe subalterna, i el seu geni esmicolà
misèries.
Fotografia: Jesús Ciscar.
4. La meva relació
amb ell, feta sobretot de trobades i moments compartits amb la família, va ser
sempre un plaer, en tots els contextos. Quan el 1986 o potser el 1897 mon germà
Roger, aleshores músic, començà a fruir de l’ocasió de tocar el baix elèctric
amb ell i amb el Toti pels nostres escenaris, tots els cercles de l’estima
profunda de la meva família amb l’Ovidi es tancaren. A la seva casa del Coll
del Portell o sopant després dels concerts –“La nit febril de la taverna”– o en
assajos, on fos i amb qui fos, la seva ànima esclatava el trajecte que se’ns
donava compartir. Vergonyós, no vaig gosar ensenyar-li el primer poemari que
havia publicat; el respectava tant, ell volava tan amunt... cinc dies després
de morir apareixia el meu segon poemari amb un poema titulat “Bagatel·les de
l’extermini” dedicat a l’Ovidi i el Toti que mai no vaig poder-li mostrar, el
text acabava dient “morir cada dia per néixer de nou,/hem bescanviat l’univers
per la mort” i jo pensava que, amb raó, se n’anava cansat d’aquí. Quan l’havien
d’operar un temps abans que volés, vaig anar a la Vall d’Hebron, a l’hospital.
Qui el cuidava i era al seu costat era la seva aleshores companya, crec que era
la Neus i demano
excuses si m’equivoco. Mons pares eren fora de Barcelona, em trucaren (“Gerard,
operen l’Ovidi”) i vaig mirar de reconfortar-lo abans d’entrar al quiròfan,
“Força Ovidi, coratge!”, perquè ell, aferrat a la vida, se l’estimava amb
intensitat, en qualsevol circumstància i enfront de qualsevol contingència. Els
meus anys 1994 i 1995 implicaren una involuntària davallada a l’infern –tots hi
baixem–, i, de les coses que m’he penedit, una és no haver estat al seu costat
el temps que calia en aquell període, molt més temps. No sé com dir-ho; malgrat
que la relació de la família i meva amb ell no fou mai la dels companys que es
veuen amb freqüència, l’amistat era directa, sincera i forta, i quan això
succeeix la proximitat sempre és viva, tant se valia si estàvem sis mesos o dos
anys sense veure’ns. No puc explicar-me d’una altra manera. És aquesta
proximitat el que em fa mal, i arrossego aquesta pena clavada a les entranyes
com una ombra trista que se m’arrapa a l’estómac. Llavors, no podia fer-hi més.
Per mi l’Ovidi fou el guerrer que se’n va sol a la barricada del salt –dins
“Crònica d’un temps” brama “Plantar cara a la vida...!”–, és a dir, dolor. No
he pogut escriure res de l’Ovidi, ni una paraula, durant aquests vint anys en
què la seva absència no ha fet sinó magnificar la seva presència paradoxal.
“Ones que vénen, mar que s’allunya, tot és ben prop, tot és lluny. Plors que
s’enceten, riures que es moren, quan creus que tens tot s’esmuny.”
Fotografia: Joan Sánchez.
El cantant valencià Paco Muñoz ens
recordava el 2012 a
Vilaweb un poema de mon pare (1998) per a l’Ovidi: “Poeta, home important,
músic,/mai presidia actes, però hi era present./Anys sense ajuts de cap
mena./Anys sense gravar, fent sempre la feina./Quan va morir, en el
seguici/tots eren ell, deien, volien ésser ell./Delerós i curt d’alè/continuo
constatant/poques coses noves que aportar/i crido desesperadament en el
silenci./Una besadeta Ovidi.” A “Baralla de la vida i jo” l’Ovidi diu:
“Digue’m! Que em mor amor! Que ja no m’entra l’aire i m’ofegue... Que no vull.
Que ja no tinc vida! Què en faig jo de la mort? Què faig jo, amor, amb tota la
bèstia que em pega i que em besa, que em riu i m’escup, que la tinc a sobre de
dia i de nit, que enganya els amics i em treu de la casa travessant parets, i
em crema aquests llavis amb la seua llengua? Què en faig amor meu?...!” Als
darrers temps cops a l’esquena, medalles, bones paraules i homenatges: en
algunes ocasions això procedia de la mateixa purrialla que el féu fora, com
quan regidors culturals públics, gestors culturals privats i periodistes
culturals públics i privats li preguntaven, cínicament, “Que no cantes?”. La
xusma no l’ensorrà mai; de fet, mesos abans de morir l’Ovidi deia Sagarra
brillant, ressonant des de plans superiors. Tanmateix, és dur haver d’afrontar
la vida en condicions tan adverses. Coral romput.
5. No recapitulo els
mil preciosos cants a la vida i els noms dels poetes i músics que acompanyaren
l’Ovidi, i el Toti, en aquesta travessia; no recapitulo els ressorts, les
conjuntures i els sentits d’una obra plena. M’hi he apropat toscament, d’una
manera matussera i contradictòria, perquè el fruit creatiu de l’Ovidi
excel·leix i abraça tantes esferes i tan diverses que no m’és possible
projectar-les aquí. I perquè trec això davant vostre com un sanglot dens escrit
gairebé a raig. L’Ovidi simbolitza massa sentiments i massa maltractaments i
se’m fa complicadíssim no cremar-me com més m’hi atanso. “Oïu-nos en alegria,
Verge dels desemparats”, cantava fotent-se’n de tots plegats. “Jo sóc l’artista,
el cantant, el pallasso.”
Remogut per la data amarga que m’aclapara
necessitava dir-te, Ovidi, que aquest tap de bassa et va reconèixer en tot i
que en som munió que et duem als raconets més delicats dels cors. Que el poble
viu t’ha fet seu. “Amics” tramposos contemporanis teus i amos de nous colors
s’han omplert la boca del teu nom –fins i tot alliberats sindicals grocs i rebentavagues–, si bé l’important per als qui ara som aquí
és expressar-te fins a esgotar-te que t’estimem salvatgement, com tu estimares
la vida, l’amor, l’amistat, l’humor, la revolució –tan impura, tan carnal–.
Papasseit: “Quin doll d’aigua la font...”, “...la teva vida sota el firmament”,
“Res no és mesquí, ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit”.
Continues volant: lluny, lliure, alt. No mors, perquè ni l’espai ni el temps et
limiten. “Un dia qualsevol serà la vida i tots! Per tant i tantes coses més,
seguim. Us esperem!”.
Perdona’ns, Ovidi, per no haver arrasat
fins als fonaments, encara, tot allò que odiaves: “Tot aquest regalim que ens
envolta i vesteix de marró verdós. Discursos, discursos des d’edificis
grandiosos i antics; antigues catedrals, i palaus i balconades fortes de pedra
i anys. De poder. Discursos, discursos de crits. Amb capseta màgica. Amb color
o sense. O amb tot. Amb lletra impresa. O galena amb piles i pals.” Perdona’ns
per no haver fet prou honor a la teva lluita, per no haver reeixit a fer
cristal·litzar col·lectivament la llibertat dins una societat emancipada a la
mida del teu cor, de la teva veu i la teva fam de justícia. “La glòria del després
no m’és problema” cantaves, tu que has esdevingut carn de la nostra carn, sang
de la nostra sang. “Començaré a escoltar-vos quan de veritat no tingui l’home
reixa ni caritat.”
Els vents del Sol escampen fins als
confins de les constel·lacions cadascuna de les teves cançons: són sagetes de
foc traçant l’anatomia de l’ànima. Tu ens fas humans Ovidi, amor nostre. “El
cel, com un llençol...” M’aclame a tu Ovidi, t’estime company. “Floriran flors,
i cants i alegria.” No hi ha blanc ni negre en el blau de l’univers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada