Font: Joan Coscubiela (15-VIII-2017).
SOBRE La “neteja
ètnica simbòlica”.
MISÈRIA POLÍTICA
I INDIGÈNCIA INTEL·LECTUAL
[EL VIDRE AL COR, 16-VIII-2017]
Gerard Horta
I
Dins una obra
excel·lent de l’antropòleg Joan Frigolé Reixach (Cultura y genocidio, 2003) –ressenyada per als Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia–, l’autor hi argumentava el
vincle entre genocidi i cultura –la cultura entesa, aquí, com a estructura simbòlica normativa– a
través de l’estat (que malgrat que al segle XXI continuen (mal)anomenant-se
estat-nació, són estats plurinacionals). Frigolé convocava
d’entrada Leo Kuper quant a l’afirmació que el genocidi contemporani és un
fenomen de l’anomenada “societat plural” (lluny de reïficar aquest concepte,
pensem que per a tot antropòleg tota interacció social és potencialment plural),
allà on diversos pobles de cultures i pràctiques per exemple religioses que classifiquem
com a “distintes” han estat reunits sota la mateixa unitat política, amb
freqüència mitjançant la imposició militar. A continuació,
l’autor repassava les diverses nocions de genocidi i la plausabilitat de
relacionar-les amb el que l’article segon de la Convenció de l’ONU sobre el Genocidi (1948) defineix com la
destrucció d’una col·lectivitat, la qual cosa abraçaria l’assassinat de membres
d’un grup, el dany seriós infligit a la integritat física o mental dels seus
membres, la imposició a un grup d’unes condicions d’existència que condueixin
necessàriament a la seva destrucció física total o parcial, l’adopció de
mesures per impedir els naixements al si del grup, o la transferència forçosa d’infants
d’un grup a un altre.
Si us en recordeu,
és al context de la guerra de Iugoslàvia que hi apareix el concepte de “neteja
ètnica”. Com assenyalava Tone Bringa dins el recull d’Alexander Hinton Genocide. An Anthropological Reader
(2002: 23, citat per Frigolé, 2003: 11) en referència a la guerra de Sèrbia contra
Bòsnia i Hercegovina, “l’ús del terme
vague de neteja ètnica exotitza la violència i, a diferència del terme
genocidi, no implica l’imperatiu legal de la intervenció”. Ras i curt: que
polítics i periodistes de tot Europa es referissin al genocidi serbi sobre
Bòsnia-Herzegovina en termes de “neteja ètnica” s’explicaria perquè l’ús del
terme genocidi hauria implicat l’imperatiu legal de la intervenció de l’ONU.
Dit
d’una altra
manera, el concepte “neteja ètnica” no és un concepte científic, sinó
que té a
veure amb una instrumentalització política i periodística de les maneres
com resulta adjectivable un procés o un fenomen social a fi de
mantenir-lo a ratlla dels
efectes que podria desencadenar una altra nominació sobre la base de
l’aplicació de l’ordre jurídic internacional. Que dins l’àmbit científic
es pugui a arribar a donar per bons, en termes operatius, conceptes que no són científics com
els de
“neteja ètnica” o “raça” pot considerar-se un frau intel·lectual.
Cal
atendre el marc social i explicatiu en què aquestes paraules prenen
sentit,
d’on provenen, i a continuació fer-ne l’abordatge pertinent.
II
Frigolé hi
explicava de quina manera l’estat conceptualitza els seus enemics a la seva
imatge i semblança, tant se val si en són ciutadans, ja que se’ls classifica
com si la seva identitat fos distinta, sovint anomenada “ètnica”: així se’ls
declara incompatibles amb l’ordre simbòlic i amb el seu dret a existir –penseu
en l’adjectivació dels titllats de terroristes com a bèsties, monstres,
salvatges: despullats de la condició simbòlica ja no sols de ciutadans sinó
d’“humans” i dels drets que en deriven, se’ls pot torturar impunement (com ha
succeït a l’estat espanyol des del 1977 sense que Joan Coscubiela obrís la boca)–. El genocidi apareix com la negació de
qualsevol semblança, el seu origen no rau en cap conflicte entre ètnies, sinó
en les instrumentalitzacions que els poders polítics, econòmics i religiosos en
fan. Per això, atribuir a les guerres el qualificatiu de “civilitzades” en
funció de la distinció entre combatents i no combatents (una distinció present
a l’obra de Hobsbawm, que ja havia relliscat prou en la distinció tramposa
entre nacionalismes “cívics” i “ètnics”), significa un lamentable rebuig a
conceptes com els de civilització proposats per Norbert Elias (El proceso de
la civilización, 1939), seguint la petjada de Marx, i un oblit
impresentable de les maneres com Occident ha colonitzat: els genocidis es
camuflen també com a guerres.
Històricament, hi
ha hagut dins l’antropologia social una certa tendència a centrar una bona pila
d’estudis en l’etnocidi –la destrucció de la cultura d’un grup humà–. A l’obra
esmentada al principi, Frigolé supera aquesta tendència quant al paper que s’ha
exercit des de determinats models culturals –emfasitzant-s’hi les concepcions
de procreació, monoteisme i nació o poble– amb relació a l’extermini de grups
humans específics. A propòsit d’això, és rellevant considerar que els processos
socioculturals de colonització, subordinació, assimilació i domini a escala
intraeuropea continuen sent els grans absents dins tradicions antropològiques
com la francesa i l’anglesa, per no esmentar l’antropologia catalana o
l’espanyola. Crec que no m’equivoco si afirmo que tot antropòleg és conscient
de les implicacions socials, polítiques i econòmiques a través de les quals
apareixen històricament mediatitzades i sovint jerarquitzades les relacions
entre les cultures, la mera reducció de les quals a compartiments aïllats –a tall
de categories tancades, quasi ontològiques, caigudes del cel i
eximides de les esferes més conflictives que subjauen en el seu “contacte” dins
el context d’aquest planeta– contribueix a refermar el seguit d’estratègies
provinents dels discursos multiculturalistes de caire essencialitzador de les
diferenciacions amb què es pretén ocultar la transversalitat dels processos
d’explotació social i la colonització en el procés de domini global d’Occident
sota les formes del capitalisme.
L’escriptor bosnià Aleksandar Hemon assenyalava que recórrer a un odi
manifestat al llarg de molts de segles és un recurs tan fàcil com fals, que va
servir a Sèrbia, a Croàcia i també a l’Europa occidental i als EUA per
justificar l’injustificable: també allí hi ha hagut segles de racisme i gent
combatent-hi en contra. Les negociacions de Dayton per la guerra de Iugoslàvia
exemplificarien l’interès de les potències mundials a establir el seu ordre a
Bòsnia, fent-hi seure junts agressors i agredits, situats al mateix nivell.
III
L’apel·lació a
l’Altre tot construint-lo com un enemic que desafia l’existència mateixa del
grup social es pot efectuar acudint a criteris etnificadors, si bé criteris
d’aquest tipus són només un dels tipus possibles a què tota societat pot
recórrer: les distincions socials, les formes classificatòries, componen un
repertori extens, i cada context demana i aplica uns usos determinats dels diversos
segments d’aquest repertori diferenciador.
D’etnocidis, en
tenen també el cul pelat les nacions minoritzades d’Europa: un exemple, la
societat catalana mateixa. Entenem la cultura com tot allò que els humans tenen
al seu abast, en qualitat de tecnologies ideals i materials, per representar el
món, organitzar models de relacions socials i articular les relacions de les
societats mateixes amb aquesta categoria canviant que anomenem “naturalesa”, la
qual –no podria ser altrament– és el fruit de simbolitzacions i construccions
múltiples. Aquesta construcció és conflictiva, i la cultura apareix com un
procés perpètuament dinàmic d’experiència i de valoració total de la vida i la
societat.
Un temps enrere escrivia
que quan fa un segle l’antropòleg polonès Bronislaw Malinowski definia la
història com “el mapa mitològic dels
occidentals” remetia al fet que les societats construeixen, reïfiquen –i
transformen– les seves pròpies explicacions de si mateixes i del món. Aquesta
construcció de les representacions a través de les quals els humans manifestem
les maneres com ens emplacem en el món abraça tota mena de simbolitzacions,
contradictòries dins d’una societat de classes com la nostra. Per això al
setembre del 2015 la CUP de Barcelona plantejà diverses propostes (Ple extraordinari per la Ruptura) entre les quals hi havia la de modificar el nomenclàtor, els monuments i els
nomenaments de fills i filles predilectes de Barcelona que reflecteixen tot tipus de processos vinculats a la inferiorització de grups socials per raó de
classe, gènere, adscripció política o religiosa, etc. La proposta fou rebutjada
amb el vot contrari o l’abstenció de Bec, ERC, CDC, PSC, PP i C’s.
L’erecció d’una
estàtua o la tria del nom d’un carrer formen part d’aquest procés històric: què
recordem, què valorem, com ens expliquem, quins referents històrics oferim per
actuar en societat? (per què plaça del Virrei Amat i no de Joan
Salvat-Papasseit, com als anys trenta?). Podríem resseguir el fil de la
història de Barcelona a través de la vida i la mort dels seus monuments, però
també a través dels monuments que mai no s’han erigit. Preguntem-nos per què el 1888, arran de l’Exposició Universal,
s’homenatja Colom i no pas Isabel Vila, la pedagoga anarquista i espiritista
–“la primera sindicalista catalana”, en digué Francesc Ferrer i Gironès–.
Debatre sobre la
presència històrica, massiva i imposada per la força de les armes, al
nomenclàtor de pobles i ciutats catalanes de les figures literàries del Segle
d’or castellà obviant-hi que això s’ha dut a terme bandejant-hi tota mena de
tradicions culturals, politiques i sindicals infantades per la societat
catalana, i apartant la mirada sobre el fet que el parlamentarisme i el
municipalisme burgesos (PSUC/ICV-EUiA/BeC, PSC, CDC, UDC, ERC, etc.) ha mantingut
des del 1979 fins ara un nomenclàtor farcit de feixistes,
nacional-catolicistes, militars colonials, reietons imperials, capitalistes
explotadors, racistes, esclavistes, masclistes i totalitaristes classistes
diversos... debatre això sense
efectuar-ne la contextualització històrica avinent representa un acte de
misèria política i d’indigència intel·lectual.
Suposo que Joan
Coscubiela estaria més còmode substituint del nomenclàtor Plaça de la Revolució
per Plaça del Consell assessor d’Endesa, o Carrer de la Llibertat per Carrer
d’Esade, o, pitjor, per Carrer de Com traeixo la classe treballadora catalana
per interessos personals durant 40 anys.
Etnocidi no sols
són –un exemple entre milions d’experiències socials– les tropes feixistes de
la bandera rojigualda cremant
centenars de milers de llibres de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) o de la
Biblioteca de Catalunya el 1939, etnocidi és permetre que des del 1979 fins ara
l’arxiu mateix de l’AEP es malmeti sense que els governs municipals de torn (31
anys de PSC, molts d’ells amb ICV-EUiA i ERC, i 4 de CDC) hagin fet res per
evitar-ho. El nomenclàtor actual dels Països Catalans (i això abraça la
Catalunya Nord) és el reflex d’un etnocidi històric sostingut. Arreu hauria d’haver-hi espai per
a la bona gent creadora de tot el món. A tot arreu. De tot el món. Seré
sincer: mentre això no sigui així, me la rebufa que Gustavo Adolfo Béquer sigui
esborrat del mapa simbòlic. I que l’acompanyin Cambó i Antonio López, és clar.
Machado, però, a Sabadell s’hi queda. Mon pare, editor i poeta militant
comunista del
PSUC –empresonat el 1962 a la Model durant unes setmanes sense judici, i
multat reiteradament per les seves publicacions en català als anys
cinquanta i seixanta, sota el franquisme, amb llibres segrestats,
guillotinats i tot l’etcètera que vulgueu...–, me’l
féu estimar amb raons sensibles. Ell és present a l’antologia Versos para Antonio Machado (1962).
Que quedi ben clar
a tothom: l’esquerra independentista i anticapitalista catalana estima la bona poesia
emancipadora, vingui d’on vingui del món. Per això assumeixo els punts que Crida per Sabadell exposa al comunicat següent:
