dijous, 28 de març de 2019

Evangeli segons Mateu (VII, 6)

Imatge de Porcile (Pier Paolo Pasolini, 1969).

Evangeli segons Mateu (VII, 6)

No doneu als gossos les coses santes,
ni llenceu les perles als porcs, perquè les trepitjaran
i després encara es giraran per destrossar-vos.

Sobre la "neteja ètnica simbòlica". Misèria política i indigència intel·lectual

Font: Joan Coscubiela (15-VIII-2017).

SOBRE La “neteja ètnica simbòlica”.
MISÈRIA POLÍTICA I INDIGÈNCIA INTEL·LECTUAL
[EL VIDRE AL COR, 16-VIII-2017]
Gerard Horta

I
Dins una obra excel·lent de l’antropòleg Joan Frigolé Reixach (Cultura y genocidio, 2003) –ressenyada per als Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia–, l’autor hi argumentava el vincle entre genocidi i cultura –la cultura entesa, aquí, com a estructura simbòlica normativa– a través de l’estat (que malgrat que al segle XXI continuen (mal)anomenant-se estat-nació, són estats plurinacionals). Frigolé convocava d’entrada Leo Kuper quant a l’afirmació que el genocidi contemporani és un fenomen de l’anomenada “societat plural” (lluny de reïficar aquest concepte, pensem que per a tot antropòleg tota interacció social és potencialment plural), allà on diversos pobles de cultures i pràctiques per exemple religioses que classifiquem com a “distintes” han estat reunits sota la mateixa unitat política, amb freqüència mitjançant la imposició militar. A continuació, l’autor repassava les diverses nocions de genocidi i la plausabilitat de relacionar-les amb el que l’article segon de la Convenció de l’ONU sobre el Genocidi (1948) defineix com la destrucció d’una col·lectivitat, la qual cosa abraçaria l’assassinat de membres d’un grup, el dany seriós infligit a la integritat física o mental dels seus membres, la imposició a un grup d’unes condicions d’existència que condueixin necessàriament a la seva destrucció física total o parcial, l’adopció de mesures per impedir els naixements al si del grup, o la transferència forçosa d’infants d’un grup a un altre.

Si us en recordeu, és al context de la guerra de Iugoslàvia que hi apareix el concepte de “neteja ètnica”. Com assenyalava Tone Bringa dins el recull d’Alexander Hinton Genocide. An Anthropological Reader (2002: 23, citat per Frigolé, 2003: 11) en referència a la guerra de Sèrbia contra Bòsnia i Hercegovina, “l’ús del terme vague de neteja ètnica exotitza la violència i, a diferència del terme genocidi, no implica l’imperatiu legal de la intervenció”. Ras i curt: que polítics i periodistes de tot Europa es referissin al genocidi serbi sobre Bòsnia-Herzegovina en termes de “neteja ètnica” s’explicaria perquè l’ús del terme genocidi hauria implicat l’imperatiu legal de la intervenció de l’ONU.

Dit d’una altra manera, el concepte “neteja ètnica” no és un concepte científic, sinó que té a veure amb una instrumentalització política i periodística de les maneres com resulta adjectivable un procés o un fenomen social a fi de mantenir-lo a ratlla dels efectes que podria desencadenar una altra nominació sobre la base de l’aplicació de l’ordre jurídic internacional. Que dins l’àmbit científic es pugui a arribar a donar per bons, en termes operatius, conceptes que no són científics com els de “neteja ètnica” o “raça” pot considerar-se un frau intel·lectual. Cal atendre el marc social i explicatiu en què aquestes paraules prenen sentit, d’on provenen, i a continuació fer-ne l’abordatge pertinent.

II
Frigolé hi explicava de quina manera l’estat conceptualitza els seus enemics a la seva imatge i semblança, tant se val si en són ciutadans, ja que se’ls classifica com si la seva identitat fos distinta, sovint anomenada “ètnica”: així se’ls declara incompatibles amb l’ordre simbòlic i amb el seu dret a existir –penseu en l’adjectivació dels titllats de terroristes com a bèsties, monstres, salvatges: despullats de la condició simbòlica ja no sols de ciutadans sinó d’“humans” i dels drets que en deriven, se’ls pot torturar impunement (com ha succeït a l’estat espanyol des del 1977 sense que Joan Coscubiela obrís la boca)–. El genocidi apareix com la negació de qualsevol semblança, el seu origen no rau en cap conflicte entre ètnies, sinó en les instrumentalitzacions que els poders polítics, econòmics i religiosos en fan. Per això, atribuir a les guerres el qualificatiu de “civilitzades” en funció de la distinció entre combatents i no combatents (una distinció present a l’obra de Hobsbawm, que ja havia relliscat prou en la distinció tramposa entre nacionalismes “cívics” i “ètnics”), significa un lamentable rebuig a conceptes com els de civilització proposats per Norbert Elias (El proceso de la civilización, 1939), seguint la petjada de Marx, i un oblit impresentable de les maneres com Occident ha colonitzat: els genocidis es camuflen també com a guerres.

Històricament, hi ha hagut dins l’antropologia social una certa tendència a centrar una bona pila d’estudis en l’etnocidi –la destrucció de la cultura d’un grup humà–. A l’obra esmentada al principi, Frigolé supera aquesta tendència quant al paper que s’ha exercit des de determinats models culturals –emfasitzant-s’hi les concepcions de procreació, monoteisme i nació o poble– amb relació a l’extermini de grups humans específics. A propòsit d’això, és rellevant considerar que els processos socioculturals de colonització, subordinació, assimilació i domini a escala intraeuropea continuen sent els grans absents dins tradicions antropològiques com la francesa i l’anglesa, per no esmentar l’antropologia catalana o l’espanyola. Crec que no m’equivoco si afirmo que tot antropòleg és conscient de les implicacions socials, polítiques i econòmiques a través de les quals apareixen històricament mediatitzades i sovint jerarquitzades les relacions entre les cultures, la mera reducció de les quals a compartiments aïllats –a tall de categories tancades, quasi ontològiques, caigudes del cel i eximides de les esferes més conflictives que subjauen en el seu “contacte” dins el context d’aquest planeta– contribueix a refermar el seguit d’estratègies provinents dels discursos multiculturalistes de caire essencialitzador de les diferenciacions amb què es pretén ocultar la transversalitat dels processos d’explotació social i la colonització en el procés de domini global d’Occident sota les formes del capitalisme.

L’escriptor bosnià Aleksandar Hemon assenyalava que recórrer a un odi manifestat al llarg de molts de segles és un recurs tan fàcil com fals, que va servir a Sèrbia, a Croàcia i també a l’Europa occidental i als EUA per justificar l’injustificable: també allí hi ha hagut segles de racisme i gent combatent-hi en contra. Les negociacions de Dayton per la guerra de Iugoslàvia exemplificarien l’interès de les potències mundials a establir el seu ordre a Bòsnia, fent-hi seure junts agressors i agredits, situats al mateix nivell.

III
L’apel·lació a l’Altre tot construint-lo com un enemic que desafia l’existència mateixa del grup social es pot efectuar acudint a criteris etnificadors, si bé criteris d’aquest tipus són només un dels tipus possibles a què tota societat pot recórrer: les distincions socials, les formes classificatòries, componen un repertori extens, i cada context demana i aplica uns usos determinats dels diversos segments d’aquest repertori diferenciador.

D’etnocidis, en tenen també el cul pelat les nacions minoritzades d’Europa: un exemple, la societat catalana mateixa. Entenem la cultura com tot allò que els humans tenen al seu abast, en qualitat de tecnologies ideals i materials, per representar el món, organitzar models de relacions socials i articular les relacions de les societats mateixes amb aquesta categoria canviant que anomenem “naturalesa”, la qual –no podria ser altrament– és el fruit de simbolitzacions i construccions múltiples. Aquesta construcció és conflictiva, i la cultura apareix com un procés perpètuament dinàmic d’experiència i de valoració total de la vida i la societat.

Un temps enrere escrivia que quan fa un segle l’antropòleg polonès Bronislaw Malinowski definia la història com “el mapa mitològic dels occidentals” remetia al fet que les societats construeixen, reïfiquen –i transformen– les seves pròpies explicacions de si mateixes i del món. Aquesta construcció de les representacions a través de les quals els humans manifestem les maneres com ens emplacem en el món abraça tota mena de simbolitzacions, contradictòries dins d’una societat de classes com la nostra. Per això al setembre del 2015 la CUP de Barcelona plantejà diverses propostes (Ple extraordinari per la Ruptura) entre les quals hi havia la de modificar el nomenclàtor, els monuments i els nomenaments de fills i filles predilectes de Barcelona que reflecteixen tot tipus de processos vinculats a la inferiorització de grups socials per raó de classe, gènere, adscripció política o religiosa, etc. La proposta fou rebutjada amb el vot contrari o l’abstenció de Bec, ERC, CDC, PSC, PP i C’s.

L’erecció d’una estàtua o la tria del nom d’un carrer formen part d’aquest procés històric: què recordem, què valorem, com ens expliquem, quins referents històrics oferim per actuar en societat? (per què plaça del Virrei Amat i no de Joan Salvat-Papasseit, com als anys trenta?). Podríem resseguir el fil de la història de Barcelona a través de la vida i la mort dels seus monuments, però també a través dels monuments que mai no s’han erigit. Preguntem-nos per què el 1888, arran de l’Exposició Universal, s’homenatja Colom i no pas Isabel Vila, la pedagoga anarquista i espiritista –“la primera sindicalista catalana”, en digué Francesc Ferrer i Gironès–.

Debatre sobre la presència històrica, massiva i imposada per la força de les armes, al nomenclàtor de pobles i ciutats catalanes de les figures literàries del Segle d’or castellà obviant-hi que això s’ha dut a terme bandejant-hi tota mena de tradicions culturals, politiques i sindicals infantades per la societat catalana, i apartant la mirada sobre el fet que el parlamentarisme i el municipalisme burgesos (PSUC/ICV-EUiA/BeC, PSC, CDC, UDC, ERC, etc.) ha mantingut des del 1979 fins ara un nomenclàtor farcit de feixistes, nacional-catolicistes, militars colonials, reietons imperials, capitalistes explotadors, racistes, esclavistes, masclistes i totalitaristes classistes diversos...  debatre això sense efectuar-ne la contextualització històrica avinent representa un acte de misèria política i d’indigència intel·lectual.

Suposo que Joan Coscubiela estaria més còmode substituint del nomenclàtor Plaça de la Revolució per Plaça del Consell assessor d’Endesa, o Carrer de la Llibertat per Carrer d’Esade, o, pitjor, per Carrer de Com traeixo la classe treballadora catalana per interessos personals durant 40 anys.

Etnocidi no sols són –un exemple entre milions d’experiències socials– les tropes feixistes de la bandera rojigualda cremant centenars de milers de llibres de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) o de la Biblioteca de Catalunya el 1939, etnocidi és permetre que des del 1979 fins ara l’arxiu mateix de l’AEP es malmeti sense que els governs municipals de torn (31 anys de PSC, molts d’ells amb ICV-EUiA i ERC, i 4 de CDC) hagin fet res per evitar-ho. El nomenclàtor actual dels Països Catalans (i això abraça la Catalunya Nord) és el reflex d’un etnocidi històric sostingut. Arreu hauria d’haver-hi espai per a la bona gent creadora de tot el món. A tot arreu. De tot el món. Seré sincer: mentre això no sigui així, me la rebufa que Gustavo Adolfo Béquer sigui esborrat del mapa simbòlic. I que l’acompanyin Cambó i Antonio López, és clar.

Machado, però, a Sabadell s’hi queda. Mon pare, editor i poeta militant comunista del PSUC –empresonat el 1962 a la Model durant unes setmanes sense judici, i multat reiteradament per les seves publicacions en català als anys cinquanta i seixanta, sota el franquisme, amb llibres segrestats, guillotinats i tot letcètera que vulgueu...–, me’l féu estimar amb raons sensibles. Ell és present a l’antologia Versos para Antonio Machado (1962).

Que quedi ben clar a tothom: l’esquerra independentista i anticapitalista catalana estima la bona poesia emancipadora, vingui d’on vingui del món. Per això assumeixo els punts que Crida per Sabadell exposa al comunicat següent:



dijous, 7 de març de 2019

Rock aplicat a les ciències socials (dificultats de la perspectiva naturalista)


Rock aplicat a LES ciències socials
(dificultats de la perspectiva naturalista)

 Les paraules no podien explicar, els fets no podien determinar. / Tot just veure els arbres i com les fulles cauen.” Ian Curtis / Joy Division (“The Eternal”):

divendres, 1 de març de 2019

Els manters, un altre cop a l'ull de l'huracà



ELS MANTERS, UN ALTRE COP A L’ULL DE L’HURACÀ

En un article publicat el passat diumenge 24 de febrer a El Periódico de Catalunya [...], s’hi abocaven acusacions completament injustificades sobre un “grup islàmic” que controlaria amb mà de ferro la voluntat dels venedors ambulants senegalesos. Anunciat en grans titulars, l’article encenia totes les alarmes, ja que descrivia literalment la confraria musulmana Muridiyya com una “organització criminal”. Com que la capçalera d’aquest mitjà al·ludeix orgullosament als seus lectors en qualitat de “gent compromesa”, és des d’aquesta condició que desitgem denunciar les inexactituds que conté la informació. No podem romandre indiferents quan es pretén, de nou, carregar sobre les pròpies espatlles dels pobres la raó de la seva pobresa.

En primer lloc, constatem amb tristesa que l’article es refereix a la religió musulmana en termes incriminatoris. No és una novetat. Resulta descoratjador comprovar que una religió practicada per més de mil milions de persones constitueixi per si sola un motiu de sospita, però fins al moment els immigrants senegalesos que es dediquen a la venda ambulant, coneguts com a “manters”, romanien per regla general al marge de les acusacions islamòfobes. Patien, per descomptat, una racialització humiliant, l’acostumat encasellament en la categoria de “negres”, la en feia i en fa un col·lectiu inferior, pres dels seus instints, impredictible i mancat de voluntat, assimilat per exemple a aquestes “bandades d’estornells” a què l’article remet, a mode d’animals sense consciència guiats per una lògica secreta. No obstant això, aquesta vegada el seu delicte adopta nous matisos, i s’esgrimeix la condició de musulmans dels manters, la seva pertinença a una confraria religiosa, com a prova del seu pecat. En aquest punt, l’argument que embasta la crònica periodística ens immergeix en un estat de perplexitat. La Muridiyya mostra indicis de criminalitat perquè els seus adeptes practiquen l’ajuda mútua, s’ofereixen per allotjar en les seves modestes llars els nouvinguts, col·lectivitzen algunes despeses imprevistes i mostren respecte per la seva gent gran. La solidaritat dels exclosos convertida en conducta desviada, en anomalia cultural, en objecte d’escrutini. Per a la nostra sorpresa, l’article tot just inclou al·lusions a l’extrema precarietat en què viuen aquestes persones, en gran part com a conseqüència de la situació d’irregularitat a la qual els aboca la normativa jurídico-legal de la Unió Europa. L’obediència cega, la llei del silenci o la falta de consciència davant la comissió d’un delicte –la venda il·legal de mercaderies falses– de les quals, pel que sembla, farien pompa els adeptes serien, simplement, l’efecte resultant de la seva afiliació a una comunitat confessional. Amb noves formes, sembla que s’invoquen imatges que crèiem gastades, esquemes de traç gruixut que se situen a cavall entre la “secta destructiva” i la pura organització mafiosa. Segons el titular clavat a primera pàgina, l’islam doblega l’esperit d’uns adeptes que es rendeixen, mers autòmats, a les exigències d’un ordre inefable.

En segon lloc, ens sembla preocupant que el desconeixement que exhibeix la notícia hagi superat els canals de contenció i de contrast de les informacions que, de ben segur, tindrà la redacció d’aquest mitjà. Una simple triangulació hauria estat suficient, per exemple, per constatar que la Muridiyya no és de cap manera “la major confraria de l’Islam al sud del Sàhara” o que qualificar una confessió d’integrista i moderada” és un oxímoron de digestió complicada. Obrir unes breus consultes hauria servit per comprendre que les vies místiques de l’islam, els ordes sufís, tan antics i venerables com la religió mateixa, enfonsen les seves arrels en el desig íntim de l’adepte per posar en pràctica tots els ritus que l’aproximin a una comprensió intuïtiva de la divinitat –inspirant-se això en l’exemple dels seus mestres–, una aspiració personal que només sembla possible escometre amb discreció i humilitat. El retraïment no és, doncs, la perversa tàctica d’una organització criminal, dissenyada per respondre als requeriments policíacs, sinó un tret distintiu de totes les tradicions místiques, que per ventura s’incentiva quan el col·lectiu en qüestió es troba immergit en un clima d’hostilitat creixent.

En tercer lloc, ens inquieta que la notícia publicada el proppassat diumenge adopti d’una manera acrítica el punt de vista policíac, com si aquest fos una simple emanació asèptica i objectiva de la realitat. Algú podria pensar, però, que el menyspreu que les fonts de la policia exhibeixen –i que la informació sembla replicar– per una comunitat organitzada sobre una base confessional, el que habitualment anomenem “religió”, és en realitat un biaix secularista, un signe de desconfiança davant pràctiques religioses que no es comprenen i que es consideren, al cap i a la fi, anacròniques. Perquè, en efecte, què és el que diferencia la Muridiyya de qualsevol altra afiliació religiosa, siguin dominicans, l’Opus Dei, budistes, Testimonis de Jehovà o Germanetes Descalces? Per ventura aquests altres col·lectius no practiquen l’ajuda mútua, que potser no estableixen vincles fraternals entre confrares, que no se solidaritzen per fer front a les exigències de la vida quotidiana? No semblen els seus acòlits estar guiats per unes regles insondables que procuren manejar amb discreció? La resposta a aquestes preguntes ens sembla simple: no es diferencien en res, excepte en que la majoria dels membres de la Muridiyya que viuen a Barcelona són pobres, negres i, ara també, musulmans.

És evident que no s’ha de subestimar l’estigma racial del qual són objecte els immigrants subsaharians des de fa dècades –si no no segles–, però el fet que ara es reclami la seva adhesió a l’islam místic com a agreujant, i que immediatament es vegin comminats a justificar-se davant la violència que se’ls pressuposa, com fa la crònica que motiva aquesta nota, afegeix un complement pervers a la discriminació que pateixen. No n’hi havia prou que patissin l’oprobi de ser un col·lectiu racialitzat, tot i ser negres en un món fet per i per a blancs, sinó que ara també recau sobre ells la insòlita imputació de ser musulmans. Si abans la seva negritud els predisposava al delicte, ara la seva musulmanitat els familiaritza amb la violència. Si aquestes invocacions estereotipades a una suposada inclinació criminal dels manters no són gratuïtes; si, com el tro que anuncia la tempesta, constitueixen per contra el preludi d’una nova onada de repressió disposada a abatre’s sobre els venedors ambulants davant l’horitzó imminent d’unes eleccions municipals, llavors hem d’exigir major dosi de responsabilitat als mitjans [...].

Signants:

Federación de las Dahiras Sufís Muridiyya de España
Federació de les Dahires Sufís de Catalunya (Bidayatul Xitma)
ACRS (Associació Catalana de Residents Senegalesos)
CASC (Coordinadora de les Associacions Senegalesas de Catalunya)
Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona
Sindicato de Manteros y Lateros de Madrid
Espai de l'Immigrant
Associació de Veïns del Barri Gòtic
Ciutat Vella no està en Venda
GRECS (Grup de Recerca sobre la Exclusió i Control Socials)
SAFI (Stop als Fenomens lslamòfobs)
OACU (Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà)
GESA (Grup d'Estudis de les Societats Africanes)
ISOR (Investigacions en Sociologia de la Religió)
ICA (Institut Català d'Antropologia)
OVQ (Observatori de la Vida Quotidiana)
SODEPAU (Solidaritat, Desenvolupament i Pau)
IRIDIA (Centre per la Defensa dels Drets Humans)
COOPGROS, Sccl.
CEAI (Centre d’Estudis Africans i Interculturals)