COLTELLS
[Presentació
del poemari d’Enric Casasses
Coltells (Llibres del Segle, 1998),
a la Setmana
del Llibre en
Català
(Barcelona,
13-III-1999)]
Enmig del circ
putrescent dels qui s’entesten a vendre llibres més que a estimar les maneres
distintes de bellugar les lletres de la vida, som aquí per homenatjar un poeta
excepcional dels Països Catalans, és a dir, “que fa excepció, no comú, rar”. Es tracta d’un dels poetes més
destacats del conjunt de societats industrialitzades del planeta Terra, l’Enric
Casasses, malgrat que els imbècils, els llepaculs i tota aquesta colla
majoritària de putes del poder i la
vana-glòria, mediocres emmascarats que omplen el panorama
mediaticopseudocultural del nostre país, s’obstinin a fer-ne, de l’Enric, una
mena de representant de príncep de les tenebres del real, de l’underground, amb
la intenció malèvola d’induir-nos a creure que a tots se’ns pot garantir un
passatge en el portaavions merdós de l’assassinat col·lectiu i la importància
personal, i que hi ha figures excelses d’una qualitat superior, sublim,
incontestable, quasi aristocràtica, l’estatus de les quals no es pot
qüestionar, ni tan sols els seus productes. Punt i seguit. Lluc: qui tingui
orelles per escoltar, que escolti. Gerard: la poesia no vol honors ni medalles
ni guardons. Jeremies: els ídols no serveixen per res; a la fi, devorats pels
corcs, seran la vergonya del país.
A l’hora de triar
flotes i utopies fem costat als qui emprenen l’aventura poètica de bastir
barcasses de fusta i ferro des de les drassanes atemporals de l’ànima, ara
lluminoses ara ombrívoles. Fora de la mediocritat majoritària, en llengua
catalana hi ha bons poetes de tots els colors i les edats, però l’obra d’aquest
home-xicot, l’Enric, supera el límit del so. La poètica casassiana es distingeix
als llindars inusitats de l’avantguarda, que és la primera línia de batalla
dels qui transformant-se a si mateixos per necessitat, escrivint per no morir,
han parat d’anhelar la transformació del que els envolta. Només reconeixeré
aquest tros com a jardí florit o bé com a calabós de tortures de la policia
espanyola quan m’hi vegi: jo sóc la flor, jo sóc l’assassí. Qui vol reconèixer
l’infern i el paradís al seu interior, sinó aquell que es troba en la visió?
L’al·lucinació és un trànsit de l’interior a l’exterior: hi ha algun viatge més
real?
Tot plegat no són
floretes per a l’Enric, ell sap que si mai cau a les urpes de l’arrogància i
l’altivesa la seva poesia morirà. Les divinitats que construïm no demanen
petulants ni superbs, demanen homes i dones que aprenguin a esdevenir lliures
d’acord amb el seu propi caràcter, allò que en altres bandes en diuen el seu
propi destí. Aquí, als coltells, sobre la base de la tradició popular d’uns
quartets tan dolços i ferotges que un dia deso i que al cap del temps reobro i
comprovo que continuen vibrant més que plenament, jo m’hi fonc. Aquell ésser
humà capaç d’ultrapassar una interpretació i una vivència literals de
l’existència, s’hi fon.
He vingut a
precedir, i no a presentar-vos re, perquè l’acte de poetitzar, que significa
crear, i crear significa fer, no vol intermediaris, sinó acció directa des del
soterrani de l’esperit fins al cel dels estels del món. L’onada peta i rebenta
i s’estavella contra la roca perquè sí. Rere l’erecció sensible d’escuma hi ha
l’emoció salada de les marees de l’ésser, i, enllà, els pensaments airosos dels
vents del Sol, i més lluny encara el foc intuïtiu de l’esperit del món. I així
us descrivim les quatre funcions psíquiques dels humans i els quatre rius que
neixen del punt zero de la gènesi del paradís i els quatre punts cardinals de
la terra del temps i de l’espai i els quatre estats de consciència de
l’univers. Que cadascú faci dels coltells el que li roti, ara bé, que en faci
alguna cosa, perquè cremen de vida, enclavats amb les grapes gegantines del
fetge d’Europa a les arrels de les galàxies, desafiant cara a cara tempestes
roïnes i nauseabundes, vòmits televisius i impostures massives. El primer
Salvador contemporani es dessagna mentre els mercaders violen cada any, públicament,
Ramon Llull, un dels seus fills. Si això no és violència, per què ens castiguen
a la presó quan incendiem els bancs dels usurers i les esglésies catolicistes
de l’Anticrist? Per què ens castiguen a
la presó quan incendiem la
Institució de les Lletres Associades al Club d’Escriptors en
Llengua Catalana i Amics dels Grans Grups Editorials i el Capital, i el Palau
de la Virreina,
i els aparadors luxosos i lluents de desdeny bastard que guarneixen els barris
dels senyors? L’any 1939 els feixistes vinguts de l’imperi castellà continuaren
ampliant la seva gamma de manifestacions del terror: respecte als milers de
topònims que pretengueren engegar, substituïren el de la plaça de Joan
Salvat-Papasseit i l’hi posaren plaça del Virrei Amat: al cap de 60 anys, el
1999, aquest ordre infaust perdura; les putes parafeixistes i neoliberalistes
del virrei habiten al Palau de la
Virreina, i han muntat un Institut del Cul per esclafar la
poesia de Barcelona a fi d’afirmar la preeminència de la mentida i la propaganda
sobre el sentit dolorós de la història. Demà passat tots aquests gossos –falsos
profetes que vénen a vosaltres disfressats d’ovella i que en paraules de Mateu
són llops rapaços–, tots aquests porcs ompliran el Liceu i nosaltres
poetitzarem que els tornem a ensorrar per erigir-ne un Ateneu Popular des d’on
els nostres coltells ressonin fins a la constel·lació dels Dos Camins de la Llibertat. Enfront
de l’infortuni, el paper dels prínceps de les tenebres rau a sobreviure i
aprendre a estimar-se, a estimar i a
bramar arreu que ells són, que nosaltres som, l’Ungit Ridiculitzable, el qual
ha vingut a recol·locar dos dits al davant del front de l’individu social amb
el desig d’ensenyar-li versets del submón, versets d’un infern plutònic,
neptunià i marcià farcit de peixos, i també amb el desig d’assenyalar-li els
senders impetuosos dels laberints de les entranyes, que en la mesura que són
nostres són susceptibles de ser arrossegades i mutades en nom del moviment del
banc de peixos, representació simbòlica de la unitat inconscient de la
humanitat. A propòsit del moviment, abans de Rilke ja ho digué el Primer
Salvador, que ni tan sols el Banyetes es quedarà penjat per sempre més en el
mal rotllo.
La paradoxa
autèntica que us estic referint aspira a bellugar la vostra consciència i
situar-la a l’indret just en què els coltells de l’Enric us rememorin
l’encarnació de la Glòria.
La Glòria penetrada de la vagina liqüificada al viatge pel
lloc salvatge. L’exuberància esplèndida i trasbalsadora d’aquests coltells
calidoscòpics prové d’un fonament que ha romàs inalterable des del principi en
què fou el verb: la missió del poeta és ficar la polla, és a dir, la creació,
és a dir, el fer, dins el cor del vi i les quatre llesques de pa amb tomàquet
de la fantasia. I si algú en dubta que confronti la lliçoneta amb el seu mirall
trencat: l’amor és més profund que la vida. Això ho saben fins les rates, per
aquesta raó les hem condemnades a les clavegueres. Fa cent sis anys el Segon
Salvador, el Santiago Salvador, un dels poetes catalans més perspicaços del
segle XIX, decidí que si l’amor és més profund que la vida calia abolir l’art i
fondre els segons afamats i explotats i alhora meravellosos i misericordiosos
de l’existència amb el misteri de les flors i de la sang, reflex pàl·lid de la
quietud de les pors i del fang. El Segon Salvador infantà un dels més preciosos
poemes avantguardistes –segons l’Enric, aquest fou el primer fruit de
l’Avantguarda als Països Catalans–: muntà dues bombes. Una la batejà “amor” i
l’altra “odi”. El 7 de novembre del 1893 se n’anà al Liceu i, mentre s’hi
contava el “Guillem Tell” de Rossini, consagrà els artefactes explosius
–”arte-facte-explosiu”, és a dir, “fer art d’una manera impulsiva”–, consagrà
els artefactes explosius dèiem a la distracció sòrdida dels burgesos d’hàlit
gandul. L’ànima no té secrets: l’odi, de tant rondinar, féu llufa, nyap i
bunyol; i l’amor que tot ho abraça proclamà l’arribada del berenar compartit
per tothom i totdon, aquell dels confins del present immaculat en què més enllà
dels poemes visitem les cançons dels núvols i dels ocells amics que refilen a
perpetuïtat sense demanar res a canvi, a l’igual de l’Enric, que com que és
poeta ens regala coltells mentre s’alimenta de l’aire, ja que ell no ha de
pagar lloguer ni li calen diners per calçar-se ni vestir-se, ni ha d’esmorzar
ni dinar ni sopar: els diners i les subvencions públiques i privades són perquè
els qui ja en tenen en tinguin més, i els premis i els vestits de vellut són
perquè els qui manen i pontifiquen i mengen cada dia i disposen d’un full
salarial i herències i bons, els qui tenen la subsistència material ben
resolta, ens il·luminin amb el seu saber de fruits dolents. Mateu o l’imperatiu
del Verb: tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. D’això, avui,
en dirien apologia del terrorisme. A més el present no és tan negre si l’hi
fiques sal, morfina i un pèl de pebre. De taüts sempre n’hi haurà algun de buit
per a tu. Al capdavall els poetes –és a dir, els qui no defugen d’acudir al
cant de l’amor– vénen de l’infinit. Quan al segle XXI l’Enric se n’anirà i serà
per molts reconegut falsament com el que és, aleshores ell continuarà errant en
cerca de l’encert de la nau que travessa els oceans buscant noves drassanes
antigues.
Recordeu que
l’altra bomba, la de l’amor, mostrà la seva plenitud i així rodaren vint
caparrons, una poma –la del Guillem Tell– i el cuc que hi havia a la poma.
Mateu o l’imperatiu del Verb...
Després el Tercer
Salvador, el Seguí, ens oferí el sucre roig amb què els qui duen el cor a la mà
encoratgen els pobles a reptar la desolació de l’infern. Només un es pot salvar
a si mateix. Ja ho xiuxiuejava el Georges Bataille, que el desastre s’esdevé si
les revolucions i els volcans no fan l’amor amb els astres (afegim-hi la
catàstrofe, la malastruga i el malastre). I xiuxiuejava, per cert, que la
copulació és la paròdia del crim, i que els humans apartem la mirada del
cadàver, el Sol, el coit i la foscor. Potser a causa de l’ocultació a què ens
pensem que sotmetem els astres.
Jo us dic que la Gran Erecció no té
regla ni norma, és energia sense forma, escàndol i terror, la bellesa de
l’escombra.
Els coltells de
l’Enric estan fets perquè mitjançant els textos revisitem allò no textual: els
gran arcans que regeixen els ritmes bipolars de la quotidianitat i l’alegria virtuosa d’aquest espai situat
arran de l’edèn. “El que mira ve de
l’hort.” Hem vingut a festejar que som capaços de crear i practicar la
destresa més antiga: la reciprocitat. Aquesta experiència no vol fum de fàbrica
ni casetes ni tios pals, ni bledes ni figuetes: vol casasses i figuerasses per
acollir-hi no una, sinó totes les lletres. El Quart Salvador, el Puig-Antich,
n’hauria dit Revolució.
“Ets la llum ets un cometa/o polsim brossa i
ni cinc?/ una rúpia una branqueta/ de les de tirar l’i txing.” Ets Enric
Salvador: l’onada peta i rebenta i s’estavella contra la roca perquè sí, perquè
se l’estima amb la passió dels déus. Jo us dic que la Penetració Immensa
no té pressa ni fa nosa, no és estreta ni grossa, és injúria sense mofa, dany
sense guany, foc sense repòs, solitud de l’estrofa, l’acció de la rosa, la Bellesa que tot ho
escombra. Coltells.
