La Barcelona turistitzada
[REVISTA D’ETNOLOGIA
DE CATALUNYA, 36:
126-135, 2010]
Gerard Horta, Andrés Antebi, Laura Cardús,
Pablo González, Adrià Pujol, Sergi Yanes, Daniel Malet
La recerca que ens plau presentar-vos ha pres com a
objecte d’estudi el procés de turistització de Barcelona al llarg d’un segle [1].
D’entrada, es tractava d’analitzar com s’ha desenvolupat aquest procés a fi de
detectar-hi continuïtats i ruptures amb relació als diversos contextos socials
–polítics, culturals, urbanístics, econòmics– que la ciutat de Barcelona
travessa al llarg del segle XX i el XXI. Calia abraçar, doncs, el seguit de
representacions i models a través dels quals s’ha anat configurant la
constitució de Barcelona com un espai creixentment atractiu per als turistes. A
continuació, hom pretenia situar aquest seguit de representacions tot
relacionant-les amb les pràctiques institucionals públiques i privades que han
acabat dirigint les transformacions urbanístiques de la ciutat i, alhora, amb
les respostes veïnals que aquestes pràctiques han provocat en determinades
ocasions –és a dir, vincular els diversos contextos històrics amb la
construcció de les imatges de Barcelona que s’han anat succeint fins al
present–. Finalment, es volia incidir en una observació sobre el terreny del tipus
d’apropiacions generals dels espais urbans per part dels turistes avui dia. A
l’hora de confrontar el projecte inicial i els resultats obtinguts, aquesta
recerca es constitueix com una aportació comprensiva més, respecte a les
transformacions de Barcelona en qualitat d’escenari turístic internacional i
als tipus de moviments i interaccions que els turistes hi efectuen. Igualment,
s’hi han recollit les veus d’aquests turistes pel que fa als relats de la seva
idea prèvia de Barcelona, les expectatives i les experiències que hi han
viscut. La reflexió entorn dels canvis d’espais concrets de la ciutat sota la
constitució de Barcelona com un gran escenari turístic s’ha basat en la
comprensió de l’espai en qualitat de procés social subjecte a conflictes, antagonismes,
demandes i imposicions; a dinàmiques que, si més no, sota cap concepte es poden
interpretar com a completament compartides i assumides per la totalitat de la
societat barcelonesa, car massa sovint el procés turistitzador emprès topa
contra necessitats socials i reivindicacions generals encara ara no resoltes
pels poders públics.
Des del 1888, amb
la celebració de l’Exposició Universal, la ciutat de Barcelona comença a
desenvolupar la seva infraestructura d’acolliment: hotels, restaurants i una
certa noció del que s’entreveu que s’encamina cap a l’oportunitat que encarna
de la indústria turística. No es fa promoció oficial del turisme durant aquests
temps, però sí que comencen a circular guies i almanacs dedicats al visitant. A
les dècades dels anys deu, vint i trenta ja s’hi pot consignar l’existència de
la primera entitat de foment turístic: la Sociedad de Atracción de Forasteros, la qual
actua fins a l’esclat de la subversió militar del 18 de juliol del 1936 –a
Catalunya, esclafada en 24 hores–. La Sociedad
té com a objectiu l’atracció de visitants a la ciutat, i per fer-ho crea una
imatge acollidora de Barcelona per activar-ne els corrents turístics. Són anys
de conflictes explícits: assassinats de treballadors per part del Sindicat
Lliure de la patronal, bombes, vagues, revoltes i una ferma lluita social. Tot
plegat no perfila un paisatge especialment captivador per a l’atenció dels
turistes: Barcelona sintetitza un espectre ampli de contradiccions socials.
Malgrat això, i especialment als anys trenta, la ciutat comença a gaudir de
certa notorietat al mapa turístic de les ciutats de moda europees. L’Exposició
Universal del 1929 serveix com a pretext a les classes dirigents per
“reorganitzar” la ciutat i projectar-la amb més força cap a l’exterior. Tanmateix,
la Guerra Civil
estronca els projectes de la
Sociedad de Atracción de Forasteros i els projectes
republicans en matèria turística.
La gestió
turística sota els quaranta anys de franquisme queda relegada al Ministerio de
Información y Turismo i a les oficines municipals de turisme de l’Ajuntament:
uns i altres actuen amb nul·la visió de futur per a la ciutat, la qual perceben
com un segon plat de l’oferta del litoral, veritable pol d’atracció per al
turisme de masses que esclata després de la Segona Guerra
Mundial. Barcelona és, per tant, una ciutat de pas, ennegrida pels bombardeigs
del feixisme, arquitectònicament desorganitzada i poc suggeridora com a centre
turístic. La misèria i la repressió fan estralls en la imatge que la ciutat
projecta.
Amb el començament
de la interminable transacció cap al postfranquisme de la fi dels anys setanta,
el Govern de la
Generalitat de Catalunya reclama una gestió turística
autònoma, basada en criteris de sostenibilitat: es comencen a sentir veus que
reclamen una identitat turística específica per a Catalunya i Barcelona. A
Barcelona, s’hi esdevenen en qualitat de seu destacada algunes de les
eliminatòries dels Mundials de Futbol del 1982, la qual cosa dóna una certa
embranzida a la imatge internacional de la ciutat. El sector hoteler creix i
s’organitza una promoció de Barcelona dirigida a captar el públic turista, si
bé durant la dècada dels vuitanta no sembla que sigui gaire efervescent.
Fotografia: Adrià Pujol Cruells.
Una darrera fase abraça el període immediatament anterior als Jocs Olímpícs del 1992, fins a l’actualitat. La preparació olímpica transforma la fesomia barcelonesa, i també les seves exigències i febre turística. A mitjan anys noranta comença a créixer un mercat de turistes que busquen un producte nou en què l’element cultural resulta rellevant. Sobre la base d’aquesta demanda, les institucions públiques interessades a desenvolupar el turisme s’especialitzen gradualment a l’hora de perfilar i diversificar l’oferta diguem-ne “cultural”, tot maldant per atreure segments de turistes diversos en quantitat i qualitat. En nom de les bondats del turisme i l’embelliment modernitzador de la ciutat, s’estenen processos reurbanitzadors associats a l’especulació i la gentrificació.
Els turistes: una potència alienígena?
Avui, voltar per la Rambla, la Sagrada Família,
el Port Vell o el Front Marítim de la Barceloneta –les nostres àrees d’estudi–
constitueix una oportunitat de preguntar-se qui parla a través del cos físic
d’una ciutat. ¿Els turistes que un topa cada dia són potències alienígenes que
actuen, pensen i senten a través de la ciutat tematitzada que posseeixen
–Barcelona–, o, per contra, hom pot concebre que és la ciutat qui es despulla a
si mateixa d’ànima i consciència per ser posseïda completament per la gernació
turísitica? Seria llavors Barcelona una ciutat incapaç de donar-se al món des
d’ella mateixa si no és a través de l’acceptació –voluntària?, consensuada?,
obligada?– d’una possessió definitiva, absoluta, del seu cos per part
d’entitats alienes anomenades “turistes”? I, consegüentment: si la modernitat
líquida baumaniana ha succeït la modernitat sòlida, és possible que el pas
següent a la modernitat gasosa comenci a configurar-se a través dels milers de
litres de vi amb gasosa que els turistes degusten a Barcelona? Aquest darrer interrogant podria semblar vacu,
gairebé estúpid, si no fos perquè el bombolleig massiu de cada un dels turistes
que es belluga acceleradament pertot el planeta n’ha fet irreconeixible
qualsevol classe d’especificitat: si el líquid s’escola entre els dits de les
mans, els gasos adopten la categoria espectral de les presències que ara hi
són, ara no hi són: incontrolables, apareixen i desapareixen de cop i volta,
prefigurant escenaris la irrealitat dels quals es desconeix si se situa en la
presència o en l’absència mateixa dels turistes. Sense saber ni des d’on ni cap
a on ni com ni per què ni per a què, els cossos mig autòmats mig zombies
d’immenses masses corpòries –que, a mode de magma ebullescent, recorren llocs i
camins induïts sovint per representacions institucionals idíl·liques en què la
destinació turística pren cos– refermarien la certesa de l’afirmació de Marx [2].
d’acord amb la qual tot el que és sòlid s’esvaeix a l’aire. Un esvaïment
obligadament gasós, fantasmagòric, en què hom pot dubtar si la Barcelona real és la de
la postal de La Rambla
i el barret mexicà o la dels carrerons esfondrats del Carmel. Com es construeix
la gradació entre el real i l’irreal sinó a través de representacions
col·lectives? I quina és la necessitat extrema del desplaçament a un altre món
que fa que el turista vulgui engolir ja no una ciutat, ni tan sols la seva
pròpia experiència d’una ciutat, sinó la representació dominant a escala internacional
d’aquesta ciutat?
La intensificació
com més va més creixent des de la dècada dels anys setanta del turisme com a
objecte d’estudi és paral·lela a l’heterogeneïtat d’anàlisis que s’hi han
barallat, les quals abracen perspectives teòriques i metodològiques molt
diverses malgrat que se’n puguin entreveure un seguit de dimensions centrals:
la interpretació del turisme com un procés d’aculturació; com una forma
d’hospitalitat mercantilitzada; com una relació mitjançant la qual es
reinventen les tradicions culturals; o fins com un agent que mena a “la
democràcia” –el circ politicoacadèmic dóna, a tot arreu, per a molt–. Així, en
aquestes dècades s’ha afrontat l’estudi de les dinàmiques generades pel
contacte cultural entre turistes i nadius; de la representació de la cultura
als escenaris turístics; de l’estereotipatge de representacions i pràctiques
socials per al i a causa del turisme; del canvi dels valors culturals a través de la
seva pròpia mercantilització; de les polítiques públiques sobre el turisme; de
les relacions de poder que mantenen les societats emissores de turistes i les
societats receptores; dels processos estructurals que es donen en tantes
societats amb vista a immergir-se dins el mercat turístic global en nom del
“desenvolupament” –introduir-se en el circuit de l’economia capitalista com
l’únic mitjà per a la supervivència material–; de la desigualtat implícita
entre turistes i nadius i entre societats emissores i receptores –dins el
context del vincle entre societats colonitzadores i societats colonitzades–; o
del paper de les corporacions transnacionals centrades en el negoci turístic.
Són, al capdavall, dinàmiques interrelacionades, l’abast de les quals és tan
extens que no es possible reduir-lo a constatar les relacions de dependència, diferenciació,
servilisme, dominació, control o subordinació d’arrel imperialista i
neocolonial implícites en aquest univers (vegeu la bibliografia que aporta per
a cadascun d’aquests àmbits Salazar, 2006: 99-104). Tanmateix, si s’efectua un
canvi d’escala en l’observació i es prescindeix de les anàlisis circumscrites a
relacions establertes entre societats colonials i societats colonitzades a fi
de centrar-nos en les relacions dins el camp turístic entre les societats
occidentals mateixes, hom reconeixeria també –aquí com en qualsevol altra banda
i context (els sud-europeus com a “nous primitius”)–, relacions de poder i
jerarquitzacions de tot tipus –econòmiques, polítiques, simbòliques: un grup
social pot desenvolupar una relació de dominació respecte a un altre grup
social, i alhora de subordinació amb relació a una altra col·lectivitat–. Quant
a la classe social, a la demanda d’experiències o al bagatge previ i les
intencionalitats del turista, hi ha una àmplia gamma de contextos individuals i
col·lectius, de turistes, de fonts d’origen i de destinacions a través de les
quals s’expliciten innumerables fenòmens socials.
Cada any centenars de milions d’humans es desplacen d’una banda a una altra, no pas per romandre per sempre més a la destinació triada, sinó per ser-hi durant un curt lapse de temps que coincideix amb el període de vacances –en la majoria de casos, de vacances respecte al període laboral: una altra cosa és la situació d’aquells qui poden professionalitzar-se en el viatge turístic la major part de l’any per raó de l’status de què gaudeixen–. Des d’una determinada perspectiva, concebre que el turisme apareix com una variant de la llibertat condicional no és quelcom gaire discutible. Tot plegat representa un desplaçament immens d’experiències, racionalitzacions, anhels i necessitats, de somnis i emmalaltiments, de formes de relacions socials i capacitats adquisitives, de trobades i desencontres individuals i col·lectius i, també i sobretot, de processos inconscients. En aquest context, el seguiment sistemàtic dels desplaçaments dels turistes en el decurs dels seus viatges, al llarg dels dies i les nits, mai no ha estat un referent investigador generalitzat. Vorejant la frontera del delicte dins la legislació de qualsevol estat, ¿seria possible plantejar la possibilitat de consagrar fil per randa, dins un immens catàleg universal dels moviments físics dels humans, un apartat sobre les variables dels trànsits i els estacionaments que protagonitzen els turistes als carrers i les places de les ciutats i els pobles que visiten? I relacionar aquests espais que són físicament travessats pels turistes amb les representacions que se’n fan ells mateixos, i la seva pròpia societat, i la societat en què aquest carrer pren cos, i els vianants amb què s’encreua en aquesta mateixa destinació? Com articular, aleshores, el cos inacabable d’infinites relacions socials fetes de gestos, actituds, conductes, mirades, silencis, erupcions, esclats, paraules, interrelacions i experiències lligades a la presència del turista al carrer? Ara bé, si el turista és el protagonista d’aquest exercici de llibertat condicional; si el seu viatge corporal dóna lloc a l’aflorament d’un si mateix reprimit durant la major part dels dies i les nits de l’any: on es projecta, sobre quins espais es realitza tot plegat?
Urry (2008: 2)
proposa una enlluernadora guia de destinacions –convoca el que s’englobaria com
el “turisme fosc” per a Lennon/Foley; o les “vacances a l’infern” per a
O’Rourke– que, amb tot, no deixen de distreure la interpretació possible de
l’antropòleg. Què indueix a pensar que és menys atroç visitar una Sagrada
Família plena a vessar de catòlics angloparlants satisfets d’assistir a una
missa en anglès o visitar uns grans magatzems com El Corte Inglés de Barcelona,
que no els camps d’extermini d’Auschwitz o les empremtes de les massacres dels
franctiradors serbis a Sarajevo? O, fins i tot, per què no evocar “Días
maravillosos”, el relat de l’extraordinari J.G. Ballard (2002: 49-56) entorn de
la construcció a les illes Canàries, el conjunt del Mediterrani i el Carib, de
centenars de complexos turístics per als aturats europeus, el viatge dels quals
es converteix en un internament obligat del qual no sortiran mai més,
desterrats a una quotidianitat lúdica contínua sense escapatòria possible?
Fora de les
argumentacions que se’n puguin fer, hi ha la condició per excel·lència de la
postmodernitat sota l’ordre actual del capitalisme: la seva capacitat per
integrar-ho i mercantilitzar-ho tot, en termes materials i simbòlics. A la ruta
anarquista barcelonesa, s’hi pot superposar la ruta falangista, l’stalinista o
l’ultraliberal; a la catòlica, l’espiritista, la protestant o l’evangèlica; al
modernisme, el gòtic, el romànic o les figuracions de l’edat de bronze; la ruta
dels interrogatoris policíacs abraçaria calabossos i cambres sòrdides de
policia espanyola, guàrdia civil, mossos d’esquadra, policies municipals... i
el pas següent, la ruta dels cadàvers, comprendria carrers, hospitals,
cementiris, morgues o dipòsits de cossos congelats arrenglerats amb delicadesa.
La magnitud i la rellevància social d’una representació o d’una altra atén
contextos, interessos i finalitats distints, però al capdavall, una vegada
immergits dins el procés del turisme global, tot és potencialment turistitzable:
absolutament tot. Fins i tot hom pot convertir un tsunami aparentment sobrevingut damunt d’una extensa
franja de costa de pescadors indonesis en unes formidables instal·lacions per a
turistes.
Exhibició
d’atrocitats, al·lucinació generalitzada o simple condició delirant de tota
representació col·lectiva? –com afirma Durkheim (1986: 243) fa gairebé cent
anys–. Els mitjans per a la representació són canviants, i tota imatge dominant
o preferentment estesa i coneguda d’una destinació turística apareix com el
fruit, en major o menor grau, de la construcció prèvia que s’hi projecta. El
1990 la immensa majoria de persones no podien preveure l’esclat impactant
d’internet, la telefonia mòbil i les càmeres digitals, que ha conduït a ampliar
el testimoniatge cognitiu del paisatge visitat –a través del relat verbal, de
la imatge fotogràfica, de la narració escrita– i a accelerar-ne la transmissió
gairebé fins a assolir la simultaneïtat entre la vivència i l’explicació
consegüent. Internet ha esdevingut un mitjà fonamental a escala global per
representar una destinació turística –si hom hi clica “Barcelona” hi trobarà
rellevantment la
Sagrada Família, el Barça i l’encàrrec fílmic a Woody Allen
sobre la ciutat–. Es refereix a això Urry quan apel·la (2008: 5) a “la proliferació d’innumerables discursos,
formes i encarnacions de la mirada del turista”?
Enmig d’aquest
procés de fabricació de la imatge –a la darrera dècada, a través d’internet–,
però, hi ha estudiosos que han sucumbit a la temptació d’interpretar les
pràctiques turístiques com una forma de resistència enfront de l’status quo, la rutinització de la
quotidianitat laboral, conjugal, ideològica o del tipus que sigui. Ara bé, es
pot negar la rutinització mateixa del viatge turístic planificat fins a
l’extrem en termes espacials i horaris, quant a la possibilitat de generar
relacions socials o endinsar-se per camins no suats? Van der Berghe (1980:
3-14, citat per Malcolm Crick, 1992: 378) remet als nexes establerts entre
turistes i locals com una “paròdia de
relació humana”, en la mesura que l’organització mateixa dels viatges sol
impedir-ne el desenvolupament. Quin és el paper de les publicacions turístiques
o de les persones que exerceixen com a guies, que no sols condueixen la mirada
cap a una banda o l’altra, sinó que doten l’experiència d’uns continguts
prefixats que sovint no tindran res a veure a la vivència local d’allò que es
mira? I com negligir aleshores la possibilitat d’entendre la pràctica turística
com una variant més de la clandestinitat col·lectiva en què hom subsumeix la
seva pròpia existència, allà on el turista fa en el decurs del seu viatge el
que mai no faria en la seva quotidinitat al lloc on viu? Què amaguen els
turistes, què roman en secret durant i després de la seva estada? Si bé és cert
que el turisme ha possibilitat l’eclosió d’escletxes socials –acceleració
vertiginosa de desarrelaments que no es resolen retornant al punt de partida;
pèrdues i retrobaments; exploracions sense retorn; nous acoblaments i, per
extensió, aparició de noves entitats biològiques al planeta fora dels marcs
instituïts en el context social, familiar i conjugal inicial del turista...–,
l’encotillament temporal de la seva pràctica per a la immensa majoria de
persones remet a la condició esclava dels assalariats, per més privilegiats que
se sentin –especialment si es comparen amb treballadors materialment
impossibilitats d’exercir com a turistes al llarg del globus–. El turista,
igual que l’antropòleg, sempre torna a casa. Quina seria llavors la diligència
colonial redemptora –militar, evangèlica, educacional, mèdica... o etnogràfica–
(Clifford, 2001: 206) del turista? No
pas arrelar en un indret més o menys exòtic, sinó viatjar-hi. El que millor
permetria detectar la condició del turista és que sempre retorna a l’obligatorietat
del treball assalariat inscrit al calendari: i aquí rau el que informaria
millor del major dels seus condicionaments.
Enfront de la
percepció del turista com a missioner –recordem-ho: la missió és el viatge–,
se’n poden concebre d’altres força més falagueres o bé, encara pitjor, més
inquietants. D’entrada, el turisme hoteler cerca un benefici que, com més ràpid
sigui, millor. La compra i la venda del territori s’insereix del tot en aquesta
dinàmica econòmica. Per Jurado (1992: 11) els mites centrals respecte a les
suposades bondats de la “indústria de serveis” turística versen entorn de la
seva visió com a generadora de treball i riquesa; com a via de comunicació
cultural; com a mitjà per conservar les belleses del món; o com a generadora de
canvis socials positius. Fora dels límits de la mitificació turística, hi ha
l’experiència del turisme com un agent de desestructuració social, ambiental,
polític, econòmic i psicològic de les societats receptores. Autors com Crick ja
incideixen en aquest camp d’estudi vint anys enrere i, assumint la perspectiva
d’acord amb la qual el turisme és una forma de neocolonialisme, aprofundeixen
l’anàlisi dels processos polítics i econòmics que hi estan implicats. A partir
d’aquí, van aflorant un seguit de qüestions (Crick, 1992 [1989]: 339-403) que
d’una manera o una altra són presents en la nostra recerca. La relació entre el
turista i l’autòcton, indígena, nadiu o com se’n vulgui dir expressa un
desequilibri quant a les motivacions, les concepcions, les actituds i els coneixements
a través d’unes relacions socials desiguals, i els canvis socioculturals
implícits en aquest procés global exigeixen de tenir-ne en compte ja no la
complexitat, sinó les tremendes contradiccions de tota mena que s’enclouen dins
l’univers turístic. Si, per a Crick mateix, concentrar-se en el turista
significa negligir en gran manera el sistema internacional del turisme (ibidem: 351), el que aquesta
investigació ha pretès és convocar un llarg procés temporal de representacions
de Barcelona com a destinació turística i, a continuació, un seguiment dels
moviments i les encarnacions d’aquestes representacions a través de les figures
dels turistes, tot contextualitzant les dinàmiques socials, polítiques,
econòmiques i urbanístiques viscudes per la societat de les distintes àrees
estudiades. Com és possible relacionar, doncs, la distància abismal que separa
la imatgeria del turisme internacional i la realitat socioeconòmica dels
entorns representats o destinacions turístiques o com se’n vulgui dir? [3]
Mercantilitzacions sagrades i forats negres
Contemporàniament,
l’experiència col·lectiva del desplaçament físic cap a societats situades més
enllà de les fronteres estatals s’ha generalitzat: d’una manera o una altra, i
fora de contextos específics de crisi econòmica com la que a escala global
s’està vivint a l’actualitat, la possibilitat d’esdevenir turista és a l’abast
d’amplíssims sectors socials diguem-ne occidentals, i no sols de les classes
altes o benestants. L’experiència del trànsit si fa no fa lent i gradual d’un
indret a un altre ha estat en general negligida mitjançant els vols aeris i,
més recentment, se n’ha aprofundit la popularització a través de les companyies
anomenades “de baix cost”. Així, se superposen imatges, paisatges, evocacions
d’altres móns que, en efecte, són aquí. Augé assenyala (2007: 62) que per als
“països del sud” –es refereix clarament a les societats que al seu moment foren
colonitzades per les potències estatals europees– el turisme representa una
font d’ingressos. Que això n’impliqui el desenvolupament és força més
discutible –pels models de desenvolupament associats a aquest procés– que no
pas el reconeixement dels qui en solen resultar beneficiats: organitzacions i
individus dels “països desenvolupats”. Britton ja escrivia el 1978 que “la indústria del turisme és l’oposat al
desenvolupament autosuficient” (dins Crick, 1992 [1989]: 363). Amb tot, la
massificació dels processos lligats a l’esclat mundial del turisme abraça
igualment l’hemisferi nord, com l’experiència catalana i barcelonesa demostren.
Què cerca el
turista? Exotisme, coneixement de noves experiències de tota mena, coneixement
impossible de la societat a què viatja, assoliment d’un status simbòlic dins el
seu propi medi social pel fet d’haver viatjat, descobriment del que altres ja
han descobert, un mer sentit per al període vacacional...? Aventura, consum,
comoditat? Cerca allò de què disposa a la seva societat o bé cerca vivències
distintes com ara les d’una platja i la sobredosi consegüent de raigs ultraviolats?
Cerca coses? Platja!!! Desconèixer un marc social en què un hi és per un breu
període de temps possibilita la transgressió de normes equiparables a les de la
societat de què es prové, en la qual el compliment que se’n fa és explícit. De
fet, això mateix és el que han fet els ciutadans de barris benestants o “més
benestants” de Barcelona quan han acudit a barris històricament emmordassats
com el Raval. Amb el turisme, es modifica l’escala i la intensitat de
l’ocupació. Fins i tot –i malgrat que aquesta recerca s’ha centrat en el que
s’ha anomenat fast-visits o visites
ràpides, llampec, d’entre dues i quatre nits–, les mobilitats massives
associades a les formes diverses de la globalització manifesten la conversió en
turistes perpetus de residents urbans com els erasmus –estudiants becats
d’universitats europees per dur a terme els estudis en universitats foranes–,
la rellevància dels quals resulta indiscutible en el cas de Barcelona a l’hora
d’explicar el desenvolupament de processos inflacionaris i segregadors en
determinats barris de la ciutat –el Raval, el Born, la Barceloneta, Gràcia–.
Els turistes
exploren més enllà dels catàlegs i els guies turístics? No gaire: ens ho confirmen ells mateixos i ho
hem detectat observant els seus moviments. Solen agrupar-se majoritàriament en
els punts habituals de l’àrea metropolitana, si bé la seva presència creixent
en espais com Gràcia durant la
Festa Major del barri sigui ja inaturable, com a expressió
d’un procés de gran envergadura en què l’ocupació turística dels carrers actua
a mode de forat negre que d’una manera progressiva engoleix tot allò amb què
contacta. Ara bé, els turistes dinen, miren, consumeixen, dormen i caminen per
llocs força previsibles, aquí i a tot arreu. Els turistes, sobretot,
consumeixen: d’entrada, temps i espai. El problema és si allò que la física
tradicional anomena forat negre –black
hole–, caracteritzat per la gran concentració de massa al seu si, no és en
realitat, seguint la física quàntica, una totalitat negra –black whole–, allà on justament el no-res és la font de totes les
coses, i, el seu trànsit, un camí cap a altres dimensions. Les dimensions de la Barcelona turistitzada
són inqüestionablement distintes d’aquelles que provenen de les lluites per la
consecució d’unes condicions de vida dignes en què la seva ciutadania ha estat
implicada històricament: habitatge, sanitat, dignificació de les condicions
laborals, accés igualitari a una educació de qualitat, transports públics,
pràctiques polítiques participatives, veritablement democràtiques,
horitzontals. També, però, com s’ha plantejat, les dimensions de l’experiència
que el turista té de Barcelona difereixen molts cops de les seves pautes
socials ordinàries al seu medi originari: en realitat els universos de
significació aliens –“sistemes”, en diu Hannerz (1998: 170,)– no interessen
tant com les platges. Llavors, quina Barcelona s’ha fet per als turistes? Les
operacions exercides sobre barris com el Poble Nou o el Raval exemplifiquen la
magnitud d’un desoïment institucional sostingut: destrucció del teixit social,
enderroc d’habitatges i construcció especulativa –en massa casos, completament
allunyada del paisatge arquitectònic del barri–, gentrificació, esventrament
dels barris mitjançant l’obertura de noves vies, manca sostinguda de prou
equipaments públics i d’espais públics que satisfacin les necessitats
quotidianes de residents i vianants, manca de rehabilitacions de l’interior
dels habitatges, ressignificacions imposades en funció de la voluntat
propagandística de la ideologia burgesa dominant. Si s’hi afegeix la conversió
d’espais en escenaris públics per a la desfilada multitudinària i festiva
d’innumerables figurants que no poden sinó mostrar-se agraïts als poders
municipals pels fastos lúdics amb què els professionals de l’Administració
pública celebren les seves competències faedores en les ocasions que el
calendari indica, i s’hi afegeix encara la fusió d’aquests figurants, electors
potencials, amb la massa turística, la qual és objecte de deferències
organitzatives que s’acumulen any rere any –festivals musicals com el Sònar i
el Primavera Sound, amb una presència abassegadora de turistes–, el resultat és
el d’una bella postal rere la qual s’hi amaguen realitats socials no gaire
agradables, injustificablement perpetuades. Sobre Barcelona, Palou (2006)
analitza críticament el procés de fusió de la identitat dinàmica, versàtil i
contradictòria de la ciutat amb el seu estereotipatge identificador –Maffesoli
ens n’advertia respecte a altres contextos–, i com la ciutat representada
posseeix la ciutat mateixa, la ciutat posseïda: cal recordar el debat entre
catòlics i iconoclastes entorn de la infausta possibilitat que la representació
del transcendent pugui esdevenir el transcendent mateix? És possible imaginar
–Ballard, sens dubte, ho faria– una Barcelona disposada a polvoritzar les
representacions dominants que se’n perpetuen? Una multitud d’indígenes
dinamitant la Sagrada
Família, el Maremagnum, l’Hotel Barceló, l’Hotel Vela, la Torre Agbar;
incendiant milers de barrets mexicans, figures de toros, reproduccions del Camp
Nou; llençant al clavegueram tones de paella congelada, carteres buides de
turistes assaltats i excrements de gos; o crucificant més enllà de la quinta
forca centenars de milers de turistes cremats pel Sol, ebris, absents de si
mateixos i de la ciutat que visitaven?
“Barcelona se
va poniendo imposible. Con el pretexto de la Exposición, suben al
cielo los precios de las cosas y la
remuneración de los servicios”, deia
La Vanguardia
del 30-V-1888. I, en un exemplar del Diari
de Barcelona del mateix any, s’hi llegeix que “hoy, la exposición de los productos de la actividad humana es poco más
que el pretexto para atraer concurrentes a las poblaciones que las exhiben”
(Casassas i Ymbert, 1988: 90). Calia que la ciutat industrial fos vista com una
altra cosa a la mirada turística, calia higienitzar la ciutat i entendre que el
turisme és “una aula de civilización”; calia, com continua assenyalant el 1908 G. Arnús dins Barcelona cosmopolita...,
...cambiar el aspecto indisciplinado
que hoy presenta Barcelona. [...] sería muy conveniente que algo se empezara a
hacer en este sentido para evitar que, v.g., los carreteros dirigiendo sus
caballerías a grito pelado, las innumerables cabras (hemos llegado a contar
nueve grupos a la vez en una sola manzana del ensanche) que circulan por la
ciudad ensuciando las aceras y rascándose contra las fachadas de las casas, los
niños alborotando, y los vecinos, en general, tomando las calles por lo que no
son, den a nuestra población un aspecto que no corresponde realmente a su
importancia. Hora es ya de que en Barcelona se obligue a todo el mundo a
respetar la disciplina urbana y acatar las ordenanzas municipales. (Ibidem: 65 i 66)
El desenvolupament
explicatiu del procés de representació de la ciutat que hem dut a terme durant
la investigació i dels seus vincles amb la reproducció de la imposició de
formes d’ordenació de la vida social –urbanística, política, econòmica,
cultural– ens du a constatar la persistència llargament perpetuada d’una
ideologia que malda no ja per representar la ciutat, sinó per convertir-la en
l’encarnació d’un indret, d’un “ordre públic”, desconflictivitzat, idíl·lic,
plàcid... inexistent. De les curses de braus, el cant
flamenc, els monuments, els racons pintorescos i el lleure familiar com a
crida, es passarà a formes culturals que abracin història, art, disseny,
museus, arquitectura, urbanisme, esdeveniments “culturals”, la vida nocturna i
una “moralitat relaxada” adreçades a destacar el tarannà modern, obert i
progressista (?) de la ciutat, amb el rerefons de l’olímpica obertura
barcelonesa a la fantasia per excel·lència: les platges de Barcelona. Els
nombrosos matisos d’aquest procés de transformació i destrucció de la Barcelona proletària, i
dels sentits que aquesta ciutat ha anat donant a la vida social, han estat
aprofundits confrontant-hi tota mena de fonts i testimoniatges, a fi de
posar-lo en relació amb els quatre espais esmentats.
Potser
el més rellevant d’aquesta investigació no sigui haver recollit una multitud de
moviments físics i de verbalitzacions de ressignificacions de les maneres com
les elits barceloneses han representat la ciutat durant un segle, per ventura
el més sobresortint rau que la investigació confirma, en efecte les paraules de
Durkheim del 1912 citades anteriorment, les quals trobarien una sòlida
argumentació en tot allò que hem observat: la grandesa i la misèria d’uns
éssers humans a través de les seves quotidianitats i de les seves imatges i
expectatives sobre la ciutat; uns éssers humans que, presentats al llarg de
dècades pels governants de torn com una mena de potències de les quals
dependria la nostra pròpia existència, ens permeten prendre’ls com a mirall no sols dels nostres viatges, sinó de
la derrota definitiva del que Jean Duvignaud en deia el 1977 “el salvatge
europeu”: contra l’internacionalisme proletari dels vells temps –heus ací el
salvatge europeu–, el cosmopolitisme turístic ha acabat desbaratant la història
d’una ciutat envaïda per turistes que acudeixen per exemple a la Barceloneta, un barri
del qual els webs turístics de l’Ajuntament de Barcelona destaquen la
rellevància gastronòmica dels restaurants asiàtics que s’hi enclaven.
Segurament el més remarcable de la investigació realitzada no consisteix a
haver fixat la perpetuació de conceptualitzacions classistes en les
representacions institucionals de la ciutat –“la Rambla del Raval com a model de patrons harmònics
de convivència entre cultures”, com esbomba la propaganda municipal–, ni
els processos elititzadors a través dels quals s’ha abordat la immensa operació
d’expulsió dels ciutadans d’uns barris destinats a esdevenir descomunals i
plaents parcs temàtics –a mig camí de la disneyficació i la disneyfecació–, ni
els trànsits dels turistes pels nostres carrers; el més rellevant és que les
Barcelones reals, la representació turística de Barcelona i la racionalització
posterior que el turista en fa apareixen com si fossin universos paral·lels:
més enllà de les realitats indígenes, més enllà de la propaganda turística i
més enllà del Sol a les platges, el turista configura un seguit d’ideacions de
vegades delirants: tant, que hom es trobaria immergit en el cul-de-sac de no
poder restablir amb coherència aquest vincle entre Barcelona, la seva
representació turística i l’experiència viscuda, racionalitzada i verbalitzada
pel turista... si no fos perquè al capdavall nosaltres, els barcelonesos
turistitzats, i ells, els turistes que ens posseeixen, som fills anòmics en
cerca d’una mica de sentit per orientar-nos cap a la vivència d’alguns moments
agraïts, feliços, alegres –en ciutats pròpies o alienes–, uns moments que la
societat global ens nega llevat que s’esdevinguin sota les pautes del consum.
Però si el consum és gairebé obligat, no queda clar que la imposició de la
representació condueixi a la interiorització d’un sentit en termes unívocs.
Què hi
hauria rere la mirada buida, fixa, perduda, penetrant i estranya d’aquell
turista amb pinta d’eslau, palplantat enmig de la Rambla amb un barret mexicà
gegant al cap i del tot borratxo, més que el moment en què aquest home pren
consciència que allò que té al davant no és Barcelona ni la Rambla ni una floristeria,
sinó una combinació atzarosa i infinita de sentits i experiències..., gairebé
l’eternitat? I què hi ha, llavors, rere l’eternitat sinó un complex turístic
il·luminat del qual tots nosaltres, com a salvatges europeus, un cop ens hi
endinsem mai més no en sortirem?
Referències
bibliogràfiques
AUGÉ, M. (1998) El viaje imposible. El turismo y sus
imágenes. Barcelona: Gedisa.
– (2007) Por una antropología de la movilidad. Barcelona:
Gedisa.
BALLARD, J.G (2002
[1982]) “Días maravillosos”, pàg. 49-56, dins Mitos del futuro próximo. Barcelona: Minotauro.
BESTARD, J. (2007)
“Exposar l’altre o exposar-se a un mateix”, dins Quaderns-e de l’ICA, núm. 9. Barcelona (dins el monogràfic Els museus d’etnologia a debat).
BOISSEVAIN, J.
(2005) “Rituales ocultos”, pàg. 217-228, dins Pasos, vol. III, núm. 2. La Laguna.
CLIFFORD, J. (2001
[1998]) Dilemas de la cultura.
Barcelona: Gedisa.
Crick, m. (1992 [1989]) “Representaciones del turismo internacional
en las ciencias sociales”, pàg. 339-403, dins F.
JurADo (comp.) Los mitos del
turismo. Madrid: Endymon.
DELGADO, M. (2000)
“Trivialidad y trascendencia”, pàg. 245-276, dins J. LARROSA/C. SKLIAR, Habitantes de Babel. Barcelona: Laertes.
– (2002) “Los
efectos sociales y culturales del turismo en las ciudades históricas”, dins Congreso Internacional sobre el desarrollo
turístico integral de ciudades monumentales. Granada, 19-22 de febrer del
2002.
DURKHEIM, E. (1986
[1912]) Les formes elementals de la vida
religiosa. Barcelona: Edicions 62 - Diputació de Barcelona.
DUVIGNAUD, J.
(1977 [1973]) El lenguaje perdido.
Mèxic DF: FCE.
HANNERZ (1998
[1996]) Conexiones transnacionales.
València: Universitat de València.
JURADO, F. (comp.)
(1992) Los mitos del turismo. Madrid:
Endymion.
MEDEIROS,
A./RAMOS, M.J. (2009) Memória e
Artificio. Lisboa: Sociedade de Geografia de Lisboa.
PALOU, S. (2006),
“La ciudad fingida”, dins Pasos. Revista de Turismo y Patrimonio Cultural, vol.
4, núm.1.
PRATS, L. (2003)
“Patrimonio + Turismo = ¿Desarrollo?”, pàg. 127-136, dins Pasos, vol. I, núm. 2. La Laguna.
– (2005)
“Concepción y gestión del patrimonio local”, pàg. 17-35, dins Cuadernos de Antropología Social, núm.
21. Buenos Aires.
ROIGÉ, X. (2007)
“Museos etnològicos: entre la crisis y la redefinición”, dins Quaderns-e de l’ICA, núm. 9. Barcelona.
SALAZAR, N. B.
(2006) “Antropología del turismo en países en desarrollo”, pàg. 99-128, dins Tabula Rasa, núm. 5. Universidad Colegio
Mayor de Cundinamarca.
URRY, J. (1990) The Tourist Gaze. Leisure and Travel in
Contemporary Societies. Londres: Sage.
– (2008) “La
globalització de la mirada del turista”, pàg. 49-57, dins Barcelona Metròpolis. Revista d’informació i pensaments urbans, núm.
72. Barcelona.
[1] Es tracta del fruit d’una investigació –A voltes. Pels itineraris turístics de
Barcelona (1908-2008)– duta a terme sota el paraigua de l’Inventari del
Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC) per part d’un conjunt d’antropòlegs de
l’Observatori de la
Vida Quotidiana (OVQ): Andrés Antebi, Laura Cardús, Pablo
González, Adrià Pujol, Sergi Yanes, Daniel Malet, amb la coordinació de Gerard Horta.
[2] El mateix –poc glorioses paradoxes de la vida– que
justifica el colonialisme britànic a l’Àsia perquè així s’hi esdevindrà el pas
del mode de producció feudal al capitalista i, per tant, la futura revolució
del nou proletariat asiàtic.
Malauradament, no sembla que les revolucions antifeudals dels remences catalans
fessin forat en les ciències socials europees...
[3] I aquí s’han de convocar les anàlisis que des de
perspectives diverses s’han dut a terme sobre els encavalcaments complexos de
models i processos de patrimonialitzazió (Prats, 2003 i 2005; Frigolé/Mármol,
2009), museïtzació (Roigé, 2007, per a una mirada panoràmica; Bestard, 2007, i
Boissevain, 2005, per una de concreta) i ús polític del turisme cultural
(Delgado, 2000 i 2002; Medeiros/Ramos, 2009).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada