De cop i volta, l'amnèsia? O bé una potència popular?

DE COP I VOLTA, L'AMNÈSIA?
O BÉ UNA POTÈNCIA POPULAR?

Gerard Horta

Amb una abraçada al Txema Bofill,

company llibertari, perquè el teu vol sigui lleuger.

S'ha de ser un ésser dissortat com el desastre –"que ha perdut l'astre"– per votar algú que t'explica que farà una cosa –el qual a més cobrarà diners per fer-la–, que el votes perquè te'l creus i que, un cop l'has votat, decideix que organitzarà una assemblea en què tu, votant, no hi participaràs ni hi votaràs i en què algunes senyories de les que has votat postularan a l'assemblea que l'organització es desdigui de fer allò que va dir-te que faria –allò pel qual els vas votar– amb l'objectiu de fer-ne una de distinta. Imaginem dones i homes dissortats potencialment nouvinguts a la vella misèria quotidiana –imaginem-ne 337.000 i escaig–, imaginem que s'afegirien als milions de dones i homes dissortats que des del 1977 han estat enganyats sistemàticament pels membres dels arcs parlamentaris catalans i espanyol. Imaginem que potser algú, en alguna banda, va concebre que el seu vot i la seva esperança mai més no serien mercadejats, si bé no comptava que al cap i a la fi els jocs de la política burgesa són igual que els ocellots de mal averany: lletjos i foscos com les ombres deformes de l'oblit.

1. Vivim en un món i en una societat tan malejats que no qüestionem ser educats i educar a partir de paràmetres –marcs explicatius i sistemes de relacions– d'acord amb els quals forma part de la normalitat conviure a través d'una d'existència individual i col.lectiva en què el que fem, el que diem i el que pensem apareixen com a coses distintes. Fins i tot les paraules –refugi darrer abans del silenci– perden el sentit. Conscientment i inconscientment, ens autoenganyem; conscientment i inconscientment, mentim. A partir d'aquí la mentida esdevé un afer de gradacions. (Sol ser una font de conflictes, en el transcurs de l'existència, intentar esmorteir parcialment el decalatge que separa el que penses, el que dius i el que fas, malgrat l'alta autorrepressió que tothom arrosseguem.) Aplicat a la política, això no és tant un assumpte sobre la credibilitat o la versemblança, té més aviat a veure amb el nostre posicionament en el món, amb el que en diríem una certa moral revolucionària, amb l'honestedat que permet relligar-nos els uns amb els altres mitjançant la comunicació sincera i senzilla més enllà de com pensem.

A les campanyes electorals les organitzacions esbomben els programes polítics i projectes socials respectius, hi aprofundeixen en major o menor grau i en conjunt tracen un mapa si fa no fa comprensible de l'acció que en principi duran a terme, o bé que sostenen que voldrien dur a terme. Que la història sencera de la política dins les societats de classes converteixi les campanyes electorals en una acumulació de fal.làcies, vòmits simbòlics i empírics i hipocresies massives no significa que la CUP hi hagi de caure de quatre potetes. Quan manifestàvem la nostra voluntat de capgirar la història no ens referíem a proveir d'elements d'afirmació una part de l'empresariat de peixos grossos del país perquè disposi de raons instrumentals a fi de continuar donant suport a... Mas. Avui, aquí, no m'embrancaré a recórrer l'amplíssim ventall de motius que anem apilant per rebutjar la investidura de Mas i de les polítiques antiindependentistes –i classistes– que ell encapçala dins Junts X Mas (sóc un més entre tants dels qui ho hem anat consignant al llarg dels anys, a VilaWeb, a L'Accent i també aquí des del naixement d'aquest bloc salvatget a l'abril del 2015: amb, recentment, "La CUP i Mas, que en vol més", 15-XI-2015; "Els colors de la pàtria del (post)regionalisme burgès", 25-XI-2015; i "Junts X Mas i el processisme estàtic", 3-XII-2015). Malgrat tot, recordaré que el primer acte de suport i de confiança de la CUP després del 27S fou una Declaració de ruptura convertida sense el més mínim pudor en humiliant paper mullat –en oda colonial a l'autoflagel.lació– per Junts X Mas i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell –còmodament asseguts–, la qual declaració seria plausible rebatejar com a Declaració d'antiindependència –llegeix-ne el text que redactà Germà Capdevila (3-XI-2015)–. Damunt, continuem "negociant", quan només per una catàstrofe semblant potser es podria analitzar si ja hauríem d'haver trencat les negociacions: venim de fer el ridícul davant del món en convertir el referèndum en una pantomima fangosa anomenada "procés consultiu". He provat d'analitzar el procés –fúria animal, tendresa infinita, que poetitza el company desconegut de twitter– i em pregunto com és possible que encara no hagi mort de nàusea davant de tanta ruïna moral i política generalitzada. A propòsit de la nàusea, tot i que em vaig assabentar de nou per la premsa de la proposta de la CUP d'investir Neus Munté com a presidenta, me l'hagués empassada.

2. Amb tot el respecte i estima, què ha de debatre la CUP el 27 de desembre? Algú dóna per fet que la CUP menteix? Que és normal –i acceptable i tot– que enganyi? Que en realitat ho fem com ho fa la resta del clavegueram polític que ens hem autoimposat des del 1977? L'article pot reduir-se al paràgraf següent.

Abans, durant i després de la campanya electoral per a les eleccions del 27S al Parlamentet autonòmic –llenguatge grotesc de la transició– la gent de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) vam proclamar als quatre vents que no investiríem Mas com a president, vam argumentar-ho i tota la militància va assumir-ho. I les persones que ens van votar (més de 337.000) ho feren sabent això. Ho repeteixo, no sigui que les capacitats memorístiques d'alguna de les persones lectores que naufraguen per aquestes zones de la galàxia davallessin més avall del compte, fins a les fosses abissals de l'infern terraqüi. Abans, durant i després de la campanya electoral per a les eleccions del 27S al Parlamentet autonòmic la CUP vam proclamar als quatre vents que no investiríem Mas com a president. I vam argumentar-ho. I més de 337.000 persones van votar-nos coneixent aquest posicionament. Ai caram, goita, i potser molta gent ens va votar justament pel nostre rebuig de Mas i el que hi ha al darrere, paral.lelament a la nostra defensa de les classes populars i de la independència! Qui ho diria! I de fet pugem a les enquestes malgrat que assegurem que no investirem Mas, bufa quanta raresa concentrada!

3. La segona qüestió consisteix que cap persona de la CUP –ni militants de base, ni membres del secretariat nacional, ni la gent molt i molt important (companyes i companys candidats a senyories i elevades direccions de les organitzacions fonamentals de la CUP)– van introduir enlloc, en cap acta ni tan sols en cap esment en el decurs de cap reunió,  míting o aplec informal, ni ningú en cap assemblea no hi va ficar cap mena de clàusula d'excepcionalitat sobre la possibilitat d'investir Mas. Tornem-hi: no hi ha ni la més mínima clàusula d'excepcionalitat establerta per justificar el suport de la CUP a Mas, sota la direcció del qual el procés apareix com la garantia més ferma per enderrocar l'erecció de la independència. Cap, ni una, res de res. Vam cridar a tort i a dret que no investiríem Mas. Que no. No.

I ara hem de trobar-nos el 27 de desembre per... per a què? Per veure com justifiquem l'injustificable? Enganyar-nos a nosaltres mateixos és dolorosament comprensible –qui no ho fa?–, enganyar 337.000 votants és inacceptable. Tant se me'n donen les motivacions que s'hi addueixen per donar-li suport –poques i pobres: ens hi referirem d'aquí a deu dies–, ni tan sols si servissin per legitimar una cosa que jo mateix defenso ho podria acceptar. Vegem: hom, quan es representa a si mateix en qualitat de (pseudo)revolucionari, no ha d'anar pel món –jo, almenys, crec que no hauria de fer-ho– mentint i enganyant, car així ni es guanya la independència ni se serveixen les necessitats de les classes subalternes. No s'hi val a fer trampetes bordes amb la gent que et creu, que t'ajuda i que et dóna un cop de mà, aquella que et fa créixer i a la qual se suposa que representes. No s'hi val a concebre que la CUP, un dia, pogués arribar a esdevenir tan miserable com totes les estructures que qüestionem i contra les quals no parem de confrontar-nos. Amb el vist-i-plau depriment, obsessiu i reaccionari de la mateixa premsa catalana que, alhora que ens encoratja a incomplir el que vam anticipar que faríem a la campanya, no para de lloar els "valors" de la democràcia burgesa: és increïble. És literalment i impúdicament absurd i increïble. Després els claves uns escopinada en directe i el problema ets tu: vaja, els nostres periodistes democràtes, tan amants que la CUP incompleixi el que va anunciar a les eleccions, allò pel qual fou votada. Pel bé de la pàtria, Senyores i Senyors. Pura impostura tot plegat. Farsa a l'engròs.

4. El conte dantesc no acaba aquí, ni de bon tros (som-hi fins al final i continuem imaginant...): 1) Imaginem que, a l'Assemblea Nacional del 27D –on la CUP tractarà monogràficament del fenomen paranormal que hom ens ha votat per haver-los dit que faríem el que ara discutirem si farem o no–, guanya l'opció que ja va guanyar a Manresa el proppassat 29 de novembre –no investir Mas, cosa que la premsa pública i privada s'ha ficat allà on acaba l'esquena, perquè se'ls en refot el que la militància de base de la CUP i de l'Esquerra Independentista pensi–, bé, doncs llegiu això: 2) "I màgicament la CUP posarà dos diputats i el Mas serà president. I això seguirà" (Xavier Sala i Martín a VilaWeb, 5-XII-2015). Déu n'hi do. L'economista aclareix amb rapidesa que no en té cap, de dada empírica per estar-ne tan segur, faltaria més! Si fos així, aleshores significaria que dos companys haurien de decidir entre la més elemental pràctica democràtica i alguna cosa molt més greu que la més alta traïció, entre l'amistat democràtica militant en moviment i Democràcia i Pàtria de Can Tuset, entre fer el que vam dir que faríem abans, durant i després de la campanya electoral i fer el contrari del que vam dir que faríem abans, durant i després de la campanya electoral.

Els danys, si aquests dos hipotètics diputats –els quals es deuen en primer terme als votants que els van triar i a l'Assemblea Nacional– fessin el que en Sala i Martín i massa gent des dels altaveus convergents està anunciant –piulant-ho a les xarxes socials i en reunions en bandes diverses–, consistirien d'entrada a enviar l'Esquerra Independentista 20 anys enrere, rebentar la CUP i destrossar l'esperança que centenars de milers de persones hi han dipositat. I reduir substancialment la base social independentista –això és el més greu–.

5. Les allaus filoconvergents que tot ho empastifen no s'aturen, i les successions de pestes d'insults buits d'arguments que recorren les xarxes poden induir algú a compondre-se'n altres paisatges. Hauríem de ser prou adults per escampar-ne l'origen, el 2010: gràcies, CDC. Així funciona la política moderna a les xarxes, no siguem babaus. Ells en són professionals perquè sempre han manat, i nosaltres unes criatures jugant a formiguetes, que cuquis i bufones les formiguetes.

6. El veritable #PressingCUP no ha estat, però, el de la tropa de casa bona amb erupcions feixistitzants –professionals i semiprofessionals– a twitter i facebook, sinó el de la quasi totalitat de mitjans periodístics públics i privats. Dels privats, no tinc gaire cosa a retreure'ls: cobren d'on cobren (amb subvencions públiques incloses, xavals!) i som-hi a continuar-ho fent, i si et generen desencisos què hi farem –"la vida és així..." diuen els pobres que es neguen a distingir la vida respecte de com funciona la societat–. Ara bé, el paper que dia rere dia estan exercint els informatius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3, Canal 33, Catalunya Ràdio, etc.), el paper de les emissores de ràdio i televisió públiques espanyoles i el paper dels mitjans municipals demanaria, en un país mínimament competent, el cessament fulminant dels màxims responsables (amb judici posterior i retorn dels diners cobrats durant l'exercici del càrrec), l'acomiadament de la meitat de les plantilles i l'enviament de l'altra meitat a les Facultats de (Para)Ciències de la (Des)Informació per repetir la carrera (amb alguna excepció honrosa que deu mirar-se al mirall cada dia a la feina per preguntar-se què redéus fa allà... a banda de cobrar a fi de mes –i sé prou bé que d'excepcions honroses n'hi ha, ara tampoc es tracta de guanyar-me l'enemistat del periodisme públic català en bloc–). M'agradaria veure els diputats i diputades de la CUP martellejant contra aquesta censura imposada un cop i un altre, però sembla que si ens crida la Terribas o el Sant Pare no podem dir-li en públic que el que està fent és actuar com a militant de CDC i malbaratar pressupostos públics i no pas exercir com una periodista pública. No comprenc que s'estiguin, fins a cert punt i dit ponderadament perquè ningú no s'enutgi, desaprofitant tant tantes rodes de premsa. I si ja s'ha dit i hi persisteixen, suspenem realment les rodes de premsa fins que tot plegat es resolgui o fins que els mitjans públics compleixin amb la seva funció, informar no solament d'una perspectiva política, sinó també de la contrària. No crec que haguem d'acceptar aquesta normalitat: és injusta.

En aquest context, agraeixo de tot cor a alguna gent que és al mateix temps "veu oficial" i "molt autoritzada" un parell coses: en primer lloc la feina immensa en molts aspectes que han desenvolupat, i, en segon lloc i paradoxalment, haver-se oblidat del que hem comentat fins ara entorn de la campanya electoral. Expresso, en efecte, el meu agraïment i gratitud a qui ens recorda que n'hi ha que per ventura són un granet d'arena, una gota a la pluja, un bri d'aire, el senyal perpetu de la baixesa dels vençuts, dels de sempre, de la gentalla embrutida sense càrrecs, simples... militants de base. Allò que ens obliga a ser humils sempre resulta profitós. Aquesta premsa esbiaixadora, manipuladora, superficial i grisa no té en compte que potser una bona part militant voldríem pensar que allò que a la campanya electoral va dir la gent companya important, oficial i molt, molt autoritzada per Déu omnipotent, i també l'altra gent humil, allò, justament allò, és el que aspirem a construir. I el fet que algunes de ses senyories no ens ho recordin fa encara més present aquesta absència i la necessitat que en tenim, per això els agraeixo el seu silenciament. Els llocs de poder solen mutar les persones sense que se n'adonin, succeeix a les millors famílies.

Arran de l'article a l'Ara del postdiputat David Fernández (2-XII-2015) defensant aferrissadament la investidura de Mas per "sortir-nos-en" i "canviar de pantalla" la Isabel Vallet, l'Anna Gabriel i la Gabriela Serra –companyes postdiputada i diputades– donaren a entendre que això és a les mans de l'Asemblea Nacional de la CUP, l'òrgan sobirà, i que els membres de la comissió negociadora –més enllà dels motius que n'expliquen la composició, de la qual cosa evidentment ja se'n parlarà internament– havien de defensar la proposta guanyadora decidida assembleàriament a Manresa el 29 de novembre del 2015. No considero que l'opinió d'un exdiputat sigui "significativa" perquè és exdiputat, per mi totes les opinions de la militància de base són significatives, de fet solen significar moltíssim més que les de ses senyories, tant si són de la meva corda com si no en són. Deuen ser les traces anarquistes que fan que em neguitegi amb detalls concrets. Memòria fràgil, paranys, un moment d'un procés social...

(Gat vell, el 2011 un ja defensava a les assemblees mandats de dos anys al Parlament i substitució immediata de diputats electes a meitat de legislatura en un context de treball i coneixement intens compartits per l'entorn militant a fi d'evitar les conseqüències de romandre massa temps a les cambres dels palaus institucionals i mediàtics. Si una una cosa m'agrada i em tranquil.litza és rebre setmanalment l'informe del que han fet, fan i faran les dues Maries i el Josep a l'Ajuntament de Barcelona.)

7. Si la direcció política postregionalista burgesa de Can Tuset aconsegueix ensorrar aquest brau vaixell –tal com ha fet amb ERC i l'ANC–, el qual amb tant de patiment –afrontant repressions polítiques i laborals i amb sacrificis personals i col.lectius de tot tipus– heu construït els companys i companyes de l'Esquerra Independentista i al qual modestament vaig desembarcar un dia de primavera, si al capdavall és així llavors sapigueu que no m'autocensuraré. Els infants ho comprenen sense dificultats, a la manera del Shin-Chan: quan la colla en tria un perquè ha dit que farà una cosa que tothom desitja que faci, la persona escollida ho fa. No som responsables ni del nombre de diputats obtinguts per Junts X Mas (en són els votants, els responsables), ni que les direccions polítiques de CDC, ERC i l'ANC hagin optat fa temps per dinamitar el camí cap a la independència, enganyant d'entrada la seva pròpia militància. 

Si a la fi s'esdevé l'Assemblea Nacional de la CUP el 27 de desembre per reiterar el debat que ja es va fer a Manresa, penso que tothom de l'Esquerra Independentista hi ha de ser, i us encoratjo a assistir-hi per exalçar una pràctica tan saludable com confrontar idees. Fixeu-vos, hi he ficat tothom. Per a alguns, tant se valen els arguments, el vot ja està decidit fa 30 anys. Tant de bo les raons serveixin per raonar. Amb tot, l'assemblea no hauria de tenir lloc per debatre-hi si Mas sí o Mas no, o bé Programet d'autoxoc al circ mediàtic sí o Programet d'autoxoc al circ mediàtic no (disposem de cabassos d'arguments i anàlisis). L'assemblea tampoc no hauria de tenir lloc per debatre-hi la manera com algú pretén legitimar la mentida. L'assemblea, segons el meu parer, té sentit per debatre-hi per què la CUP hauria de desentendre's del que va dir que faria abans, durant i després de la campanya electoral. Formo part de l'espècie d'imbècils que habita en aquest planeta que pensem que un ha de complir allò que promet a la gent... de la qual per cert viuràs una temporada –no me'n canso, no, de repetir-ho–.

Ja ho veus lector i lectora, tothom "aplanem el camí" com escriu el periodista Quico Sallés sobre la trobada entre el company de militància Francesc Ribera i l'expresident del grup parlamentari de CDC Jordi Turull, per bé que no acabo d'entendre que esmorzar en un lloc públic un dissabte 5 de desembre de pont llarg al matí pugui ser qualificat pel periodista com un mode "discret" d'aplanar res, i més quan algú en fa la fotografia i l'envia a elnacional.cat, que en fa la peça a corre-cuita. Potser són bons amics. Potser són bons companys. Potser l'organització Poble Lliure té coses a aplanar amb l'organització en vies d'extinció Convergència Democràtica de Catalunya, ho desconec perquè ni el company Titot ni en Turull n'han dit res, que jo sàpiga. Potser parlaren de la bellesa estètica d'esdevenir capdavanters, capitans gloriosos en una conselleria o en una altra. Són el tipus de coses que agermanen el "periodisme" i la diguem-ne "alta política". Sense Convergència no hi ha Revolució, ni Independència, ni Procés, ni Catalunya: i Convergència és Mas. I Mas és nit i dia, temps i espai, material i immaterial, expressiu i instrumental. La puta i l'honrada, seguint el text gnòstic que un cop vaig penjar aquí. Mas, CDC, Catalunya, el Procés, la Independència, la Revolució, la CUP, Endavant, Poble Lliure, la gent combativa i la que no n'és tant, la militància de base i ses senyories les veus oficials i molt autoritzades, tot a les vinyes del Senyor és altíssima política i és alhora igualment els soterranis de l'ànima de les entranyes d'aquesta gàbia matussera en què amb prou feines ens són donades quatre distraccions i collarets de colors que ens enlluernen cada quatre anys i, ritualment, al Nadal.

Tothom té dret de trobar-se amb qui vulgui, el rellevant és que les hagiografies, les apologies, aquestes reïficacions als mitjans de consum i comunicació unidireccional que floreixen ja fa uns dies sobre determinats militants de la CUP coincideixen d'una manera casualment exclusiva, gairebé,  amb el corrent dels qui desitgen "cedir" –quin eufemisme...– dos diputats a Mas. Aplanem... la base militant potser, aquella que no forma part de cap comissió negociadora. 

8. Esment breu: dos paràgrafs de Marx i un parell més de Lenin no converteixen pas el projecte (post)regionalista burgès que Mas encarna en un projecte independentista. Heus ací problema, drama i tragèdia. Si Mas anés d'independència, volgués comptar amb la majoria social catalana i fos un president veritablement preocupat per les condicions de vida de la gent que presideix, d'entrada no hauria esmerçat diners a pagar la premsa amiga mentre des del curs 2011-12 directors de centres educatius de Barcelona denunciaven públicament que teníem xavals sense beques-menjador desmaiant-se a les escoles a causa de la fam –fam– mentre els alliberats sindicals grocs rebentaven vagues assembleàries en comptes de denunciar-ho –els mateixos alliberats sindicals grocs i rebenta-vagues assembleàries que al cap de tres anys donen suport a... investir Mas de president: és preciós conèixer el funcionament ordenat i lògic del món (la CUP de Nou Barris i de Barcelona vam difondre la situació i vam exigir-ne una solució: debades, això ha succeït encara al darrer curs)–. Jo, si fos president, no podria dormir amb aquest pes a la consciència, ja ho veus. Doncs bé, si Mas no fes el que ha fet i ens hagués demostrat una mínima honestedat i una sincera voluntat independentista, és plausible concebre que estaria justificat defensar-ne la investidura. Per contra, ni una cosa ni l'altra. Que potser no representa un acte (més) d'extrema generositat política per part de la CUP cap a CDC i Junts X Mas proposar Neus Munté (CDC) com a candidata a la presidència per investir-la? No en tenen prou a Can Tuset? Com ens voleu exactament, Senyors? Submisos i silenciosos com els esclaus? La CUP no hauria de participar del teatre burgès: dos mesos de no-negociacions en què se te'n riuen a la cara mentre aquí hi ha gent que està passant fam és obscè. Ens han pres per idiotes i qui sap si els focus ens han enlluernat. Oi tant que ens han enlluernat.

9. Una darrera i infausta qüestió: hi ha comarques de Catalunya en què qualsevol vessant del col.lectivisme polític, sindical o cultural provoca pànic polític, sindical i cultural a moltes persones –així i tot, capaces d'invocar-lo–, les mateixes que coincideixen amb la militància de CDC, ERC i l'ANC que cal investir Mas. Si el desllorigador consistís a articular una plataforma unitària del tipus Democràcia i (Pobra, Bruta, Trista, Dissortada) Pàtria, en què persones d'idees coincidents s'hi ajuntessin, potser es resoldria tot plegat. Al capdavall, per part dels poders establerts no es tracta només d'investir o no Artur Mas, sinó d'engegar als marges de la història actual l'únic projecte sociopolític mínimament rupturista present al Parlament: amb més de tres centenars de milers de vots, la gracieta de la CUP comença a emprenyar. Ho comentava un home d'un poble petit petit petit del nord a un company bonic bonic bonic el proppassat cap de setmana: "La CUP ja sembleu com el PSOE amb l'OTAN. De l'`OTAN, d'entrada no´ passeu al `Mas, d'entrada no´ i després què, l'investireu? Sembleu un partit com els altres, amb els militants de base que ja no pinten res."

10. Ens ho juguem tot alhora –així avançarem més ràpid– i m'aconsola llegir Ian Fleming en boca de James Bond: "El dolor no serà més fort: diferent, només." O rememorar mots del Noi del Sucre: "La qüestió social no és més que això, arribar a aprendre com es defensa la vida."

Encara que la tempesta ens apunti i s'hi complagui, creu-t'ho: guanyarem i encaminarem un moviment popular potent –no ets conscient de la potència popular que acollim–. Ara bé, només podem fer-ho col.lectivament. Cal que els qui decideixen, negocien, parlen i creen implícitament o explícitament jerarquies aprenguin humilment i d'una vegada a callar, a escoltar i a compartir. Va de veres que és possible. Independència i revolució signifiquen transformar la societat, i això és alguna cosa més que uns divisa que t'acaba emplaçant damunt d'una butaqueta bonica i lluent. Transformar la societat, ni més ni menys. Disposem d'una oportunitat històrica per esdevenir pal de paller polític no sols de les classes populars més conscienciades i combatives, sinó del camí mateix cap a la independència, i per ampliar i aprofundir la base social que ens permetrà conquerir la victòria. Si defenso no investir Mas no sols és per la dimensió simbòlica sinó perquè materialment és la peça central del procés en versió postregionalista i antiindependentista. Estem donant una oportunitat a CDC de regenerar-se i a ERC de deixar de fer l'escarransit i tèrbol paper que estan fent perquè tornin a fer veure que són vagament socialdemòcrates (ara no, que tots dos tenen massa feina no pas a construir les estructures d'estat, sinó a assolir nous càrrecs a... Madrid): que no ho desaprofitin, perquè si ho fan petaran la independència i s'acabaran de petar a si mateixes mentre continua havent-hi tanta gent amb prou feines sobrevivint. I la CUP, com assenyalen les enquestes, continuarà acumulant encara més senyories.

Ampliar i aprofundir la base social que ens permetrà conquerir la victòria, sí. Potència popular.

No te n'oblidis... Abans, durant i després de la campanya electoral per a les eleccions del 27S al Parlamentet autonòmic la CUP vam proclamar als quatre vents que no investiríem Mas com a president. I vam argumentar-ho. I més de 337.000 persones van votar-nos coneixent aquest posicionament. Abans, durant i després.

***

Post scriptum: Celebro militar en una organització en què n'hi ha que es manifesten i debaten en públic sense haver-se de cohibir exageradament (només jo sé fins a quin profund nivell em reprimeixo), és a dir, practicant allò que en la resta d'estructures polítiques en seria la dimensió oposada: imposició violentadora de la censura. No necessitem endogàmies ni secretets: som militants de base de la CUP. Venim d'enrere dels temps i tan sols fa una estona, al segle XIX, érem nosaltres col.lectivistes qui reclamàvem l'abolició dels secrets d'estat: no anhelem muntar paradetes obscenes per reproduir-les a les cuinetes de casa, no ens hi podríem acostumar. Tant de bo el 27 de desembre a mitjanit la CUP continuï sent heterogènia i més ferma, valenta, esperançada i unida que mai, i que ens mirem a la cara amb respecte i amistat militant. Tant de bo, companys i companyes, ho desitjo emfàticament, moltíssim. Salutacions cordials per a tothom.

Post scriptum II (9-XII-2015): Un apunt: la vertiginosa, inquietant, suggestiva fotografia que encapçala les ratlles de sobre la va penjar en Jordi M. a twitter fa uns deu dies: un astronauta en flames en una ciutat occidental. Sabeu que dins l'univers social col.lectivista el nom que prenen viatgers semblants és el de cosmonautes. Vaig recollint-ne imatges d'elles i ells vivint situacions estranyes, i a partir del gener prosseguiré la sèrie "Cosmonàutica Social" amb el que he pogut pescar fins ara. Serveixen per il.lustrar les nostres quotidianitats, dels somnis als malsons. Si en trobes i et ve de gust pots enviar-me'n al compte de twitter de la Joana Calamitat: @CalamityDjon . Sempre amb agraïment per rodar pels marges del Sistema Solar, salut!

Post scriptum III (10-XII-2015): A les xarxes socials, la gent important amb càrrecs importants distingeix en públic el seu nou status difonent i esmentant principalment aquella altra gent important i amb càrrecs o bé aquella que no impliqui ni el més mínim q]uestionament de la conducta que es manté en qualitat de "càrrec X".