dijous, 9 de juliol de 2020

Antropologia social i turisme: Reflexions sobre la Barcelona capitalista


ANTROPOLOGIA SOCIAL I TURISME:
REFLEXIONS SOBRE LA BARCELONA CAPITALISTA
[Park Güell, 1-VII-2017]
Gerard Horta

Bon dia a tothom, gràcies per ser-hi. Agraeixo al Foment de les Arts i el Disseny i el Ramon Faura –i al Dani Crespo i l’Adrianna Mas– la invitació i lamabilitat de què he estat objecte per participar en aquest “Tour. Relats alternatius per la Barcelona turística”.

I
El 1863, Charles Baudelaire traça un món urbà fet de topades i trobades fugaces dins El pintor de la vida moderna, com ho fa Jack London el 1906 a Gent del abisme, pels slums –els barris proletaris londinencs–, o Simmel quan caracteritza la vida urbana el 1908 a Sociologia. Divisió del treball, desigualtat, crim, corrupció; alienació i explotació per a Karl Marx (El Capital, 1867), i anòmia per a Émile Durkheim (El suïcidi, 1897): un salt entre la manera com la societat es representa a si mateixa i l’experiència que les persones en tenen: fam, misèria, emmalaltiment, suïcidi, mort, repressió sociolaboral... i una successió infinita de possibilitats, visions, experiències, com poetitza Joan Salvat-Papasseit a “Encara el tram”... per la noia del tram –del tramvia–, la passatgera que llegeix de la qual no pot veure’n els ulls. Ahir com avui.

Des dels anys vint del segle passat els antropòlegs i sociòlegs de l’Escola de Chicago etnografien la seva pròpia ciutat i conclouen que les condicions ecològiques respecte a les dimensions, la densitat, la permanència en un espai i l’heterogeneïtat social abocaven les relacions socials a una fragmentació contínua, a un trànsit perpetu d’una banda a un altra, com si això permetés als urbanites alliberar-se del control social (Robert Park, Louis Wirth).

Jean-Pierre Augoyard, en una obra mestra dels estudis dels entorns urbans (Pas a pas, 1979), assenyala que l’espai és un procés social; uns anys abans Henri Lefebvre (La producció de l’espai, 1974) sosté que l’espai sempre és polític, com a fruit de lluites de poder. Pensem-hi: un mateix espai és utilitzat de maneres distintes per grups socials diferents en franges horàries distintes i en períodes diversos de l’any i del temps. L’espai com a procés social està construint-se, destruint-se i reconstruint-se dinàmicament i contradictòriament sempre. Els vianants, la gent, s’apropia de l’espai com pot, com vol, com li deixen. Els poders polítics i econòmics dissenyen, arquitecturitzen, urbanitzen i estableixen la funcionalitat d’edificis i carrers perquè siguin interpretats i experimentats en aquest sentit i no en aquell altre: passar o no passar, per aquí i no per allà; no pixar encara que no hi hagi pixadors públics, i si pixes al carrer fes-ho al Raval, no pas a la Plaça Molina; transitar o aturar-te per badar i aquietar el temps i l’espai; no menjar al banc; no jugar a pilota... consumir, obeir i pagar. Cal suscitar la submissió davant de la materialització d’un estat de les coses naturalitzat com si l’ordre social i urbanístic vigent fos normal, caigut del cel, ahistòricament i sense conflicte. Alhora, per un altre cantó, les atmosferes urbanes teixeixen l’encreuament i la superposició de múltiples sensacions, sovint sense que en siguem conscients: sons, olors, colors, la pluja i el vent, les diversitats físiques, visuals, culturals.

Dins una societat de classes la funció social de l’arquitectura i l’urbanisme rau a proveir la societat dels valors dominants, dels principis d’organització dominants, de les significacions socials dominants, de les expressions tècniques, estètiques i rituals avinents amb la ideologia dominant –la qual es correspon amb la de la classe dominant, com explica Marx a La ideologia alemanya (1846)–. En aquest context, el sòl esdevé confrontació entre valor d’ús i valor de canvi, mitjà per al benefici d’uns pocs. Es tracta de normalitzar l’escorxador de la lluita de classes, la diferenciació i la miserabilització. Arquitectura i urbanisme esdevenen tecnologia comunicativa, que en diria la companya antropòloga Maria Jesús Buxó.

II
Grandesa i misèria de la Barcelona moderna –cito literalment l’economista i urbanista Salvador Tarragó pel seu text per a un simposi d’urbanistes a París l’any 1971–, Barcelona abraça un patrimoni natural i cultural sobresortint entre les ciutats modernes, un patrimoni destruït per la barbàrie organitzada capitalista: egoista, inculta i miserable, diu Tarragó (1972: 7 i 8). En un país de provincians colonitzats, hom llegeix i cita David Harvey però desconeix l’obra de Salvador Tarragó. Si Harvey hagués llegit Tarragó probablement l’estaria citant des dels anys setanta. Qui ha llegit En defensa de Barcelona (1972, Aedos), la qual precedeix en un any La justícia social i la societat (1973) de Harvey? El PSUC va fer una “bona” feina des del 1977, ‘78 i ‘79: els mandarins de torn van marginar gent com ell, o com el gran arquitecte Emili Donato... m’ho deia mon pare Joaquim Horta en la primera transició, un poeta i editor outsider castigat sota el franquisme i el que vingué després per la seva crítica sempre honesta, pel seu treball al servei dels humils. A l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Borja i Oriol Bohigas arrasaren el projecte polític urbà dels militants comunistes que plantaren cara sota la dictadura feixista i que aspiraven a trencar el procés de desenvolupament de la Barcelona capitalista. I, 38 anys més tard..., som on som. L’esclat gradual del turisme massificador en el context de l’especulació immobiliària ha estat possible perquè l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya han treballat durant dècades en els termes adequats per fer-ho possible. On és el veïnat d’aquest parc, ara, avui?

El 1972, Salvador Tarragó recordava el naixement del Park Güell, construït entre el 1900 i el 1914 a partir de la visió d’Antoni Gaudí:

[...] sorgí com una urbanització privada per ser parcel·lada i venuda com a zona residencial, a manera de ciutat jardí; a causa del seu fracàs econòmic fou emprat com a jardí privat pels seus promotors, els Güell, i s’hi van celebrar importants festes de societat per part de l’alta burgesia barcelonina de l’època. El 1921 fou venut a l’Ajuntament, que el convertí en parc públic, parc públic que avui dia és d’una gran utilitat per a les barriades obreres veïnes, que tenen en aquest espai verd (un dels pocs que hi ha a Barcelona), l’única possibilitat de retrobar una natura encara no destruïda per la ciutat capitalista (Tarragó, 1972: 143 i 144).

Ara, de nou, el Park Güell s’esmuny de les nostres mans. Hem esdevingut la Barcelona turistitzada.


III
Llegiré a continuació dos paràgrafs d’un text (La Barcelona turistitzada, 2010) en què, amb els companyes i companyes antropòlegs Andrés Antebi, Laura Cardús, Pablo González, Adrià Pujol, Sergi Yanes i Daniel Malet, ens preguntàvem si Barcelona es constitueix com una ciutat incapaç de donar-se al món des d’ella mateixa si no és a través de l’acceptació –voluntària?, consensuada?, obligada?– d’una possessió definitiva, absoluta, del seu cos per part d’entitats alienes anomenades “turistes”. Consegüentment, si la modernitat líquida baumaniana ha succeït la modernitat sòlida, ens preguntàvem si el pas següent cap a la modernitat gasosa començava a configurar-se a través dels milers de litres de vi amb gasosa que els turistes degusten a Barcelona. Aquest  darrer interrogant podria semblar vacu si no fos perquè el bombolleig massiu de cada un dels turistes que es belluga acceleradament pertot el planeta n’ha fet irreconeixible qualsevol classe d’especificitat: si el líquid s’escola entre els dits de les mans, els gasos adopten la categoria espectral de les presències que ara hi són / ara no hi són: incontrolables, apareixen i desapareixen de cop i volta, prefigurant escenaris la irrealitat dels quals es desconeix si se situa en la presència o en l’absència mateixa dels turistes. Sense saber ni des d’on ni cap a on ni com ni per què ni per a què, els cossos mig autòmats mig zombis d’immenses masses corpòries refermarien la certesa de l’afirmació de Marx d’acord amb la qual tot el que és sòlid s’esvaeix a l’aire. Som davant de masses corpòries que, a mode de magma efervescent, recorren llocs i camins induïts sovint per representacions institucionals idíl·liques en què la destinació turística pren cos. [Park Güell.] Som davant d’un esvaïment obligadament gasós, fantasmagòric, en què hom pot dubtar si la Barcelona real és la de la postal del Born i el barret mexicà o la dels carrerons esfondrats del Carmel, aquí a la vora. Com es construeix la gradació entre el real i l’irreal sinó a través de representacions col·lectives? Quina és la necessitat extrema del desplaçament a un altre món que fa que el turista vulgui engolir ja no una ciutat, ni tan sols la seva pròpia experiència d’una ciutat, sinó la representació dominant a escala internacional d’aquesta ciutat?

Tot seguit, explicàvem que la intensificació com més va més creixent des de la dècada dels anys setanta del turisme com a objecte d’estudi és paral·lela a l’heterogeneïtat de conceptualitzacions i anàlisis que s’hi han barallat, des de perspectives teòriques i metodològiques molt diverses malgrat que se’n puguin perfilar un seguit de dimensions centrals: la interpretació del turisme com un procés d’aculturació; com una forma d’hospitalitat mercantilitzada; com una relació mitjançant la qual es reinventen les tradicions culturals; o fins i tot com un agent que mena a “la democràcia” –el circ político-acadèmic dóna, a tot arreu, per a molt–. Així, en aquestes dècades s’ha afrontat l’estudi de les dinàmiques generades pel contacte cultural entre turistes i nadius; de la representació de la cultura als escenaris turístics; de l’estereotipatge de representacions i pràctiques socials per al i a causa del turisme; del canvi dels valors culturals a través de la seva pròpia mercantilització; de les polítiques públiques sobre el turisme; de les relacions de poder que mantenen les societats emissores de turistes i les societats receptores; dels processos estructurals que es donen en tantes societats amb vista a immergir-se dins el mercat turístic global en nom del “desenvolupament” –introduir-se en el circuit de l’economia capitalista com l’únic mitjà per a la supervivència material–; de la desigualtat implícita entre turistes i nadius i entre societats emissores i receptores –dins el context del vincle entre societats colonitzadores i societats colonitzades–; o del paper de les corporacions transnacionals centrades en el negoci turístic. Són, al capdavall, dinàmiques interrelacionades, l’abast de les quals és tan extens que no es possible reduir-ho simplement a constatar les relacions de dependència, diferenciació, servilisme, dominació, control o subordinació d’arrel imperialista i neocolonial implícites en aquest univers. Tanmateix, si s’efectua un canvi d’escala en l’observació i es prescindeix de les anàlisis circumscrites a relacions establertes entre societats colonials i societats colonitzades a fi de centrar-nos en les relacions dins el camp turístic entre les societats occidentals mateixes, hom reconeixeria també –aquí com en qualsevol altra banda i context (els sud-europeus com a “nous primitius”)–, relacions de poder i jerarquitzacions de tot tipus –econòmiques, polítiques, simbòliques: un grup social pot desenvolupar una relació de dominació respecte a un altre grup social, i alhora de subordinació amb relació a una altra col·lectivitat–. Respecte a la classe social, a la demanda d’experiències o al bagatge previ i les intencionalitats del turista, hi ha una àmplia gamma de contextos individuals i col·lectius, de turistes, de fonts d’origen i de destinacions a través de les quals s’expliciten innumerables fenòmens socials.

IV
En quin model de ciutat pren lloc, tot això?

La mercantilització del sòl urbà com a expressió directa de l’economia capitalista assoleix la seva expressió més acabada a través de la representació gràfica dels preus dels solars a manera d’un pla topogràfic. Les isorentes, que és com s’anomenen aquestes noves corbes de nivell, configuren una enorme muntanya la qual, tenint com a base tot el perímetre de l’aglomeració urbana, aixeca un pic esmoladíssim que coincideix amb el mateix centre urbà (Tarragó, 1972: 17).

Any 2017, centre i perifèria: la burgesia torna al Raval.

Manuel Delgado recordava fa poc (Dos grandes cacofonías urbanas: el Teatre Nacional y el Auditori de Barcelona, 2015) l’erecció del Teatre Nacional de Catalunya el 1997. Què opinava de la seva pròpia obra l’arquitecte del TNC, el Sr. Ricardo Bofill? “El TNC está en un barrio degradado. Teniendo en cuenta ese paisaje, consideramos que no podíamos hacer una arquitectura respetuosa con el entorno, un edificio más, sino una arquitectura emblemática, con un peso importante. Por otro lado, el TNC es un edificio público y debe mandar sobre el entorno.Barri degradat, respectuosa, arquitectura emblemàtica, pes important, edifici públic i manar sobre l’entorn signifiquen coses distintes del que significaven per al Bofill per a qualsevol veí del TNC o per a qualsevol antropòleg. Sabeu com és el TNC? Columnes neoclàssiques: carrinclones, classistes i reaccionàries columnes neoclàssiques en un barri treballador català. De fet, sols li faltava dir: “Ei, gent del Clot, purrialla proletària de merda, el poder és aquí, t’observa i et mana; admira aquestes columnes i podreix-te en la teva pròpia, tan propera i tan distant, misèria...”. (Ai, Ricardo... Ai.)

Des del 1979 fins al 2017 els governs municipals del PSC, PSUC/ICV-EUiA, ERC, CDC i Bcn Comú han configurat un model urbà entestat a ordenar el que la gent, els transeünts, han construït històricament a través de l’autogestió dels usos i les apropiacions de l’espai. Els vianants no xoquem, us hi heu fixat? No solem xocar, ens autoorganitzem col·lectivament i racionalment. A Rambla del Raval de Barcelona (2010) contava que l’any 1936 la CNT volia abolir els semàfors apel·lant a l’autogestió del trànsit (salvem-ne les distàncies). Autogestió: d’un descampat en fem lloc d’aventura, de residència, d’escapatòria, de trobades d’amants, de secrets... per això ja no hi ha descampats a Barcelona en què puguem celebrar la foguera de St. Joan. Assassinar la vida a tants euros per metre quadrat. Béns mobles i béns immobles, i para de comptar. Prou buits, tot serà edificat, i com més parcs, més car l’habitatge. Lefebvre escrivia el 1974 “L’immobiliari, junt amb la construcció, deixa de ser un circuit secundari, una branca annexa i endarrerida del capitalisme industrial i financer per situar-se al primer pla. [...] Lluny de marcir-se, la llei del creixement i el desenvolupament desigual es mundialitza, o més ben dit presideix la mundialització.” Al cap de quatre dècades, som en aquest punt més que mai.

La venda de sòl públic per part de l’Ajuntament de Barcelona a les grans corporacions immobiliàries i financeres resulta innominable, des del 1979. Les intervencions urbanístiques grans i petites, amb la sèrie d’actuacions vinculades a les Olimpíades del 1992, més tard la Rambla del Raval el 2000 i el Parc del Fòrum i la rodalia el 2004 han servit en termes merament especuladors per al benefici de les xarxes clientelars desenvolupades entre les grans famílies de l’alta burgesia barcelonina, els poders polítics –Ajuntament, Generalitat, govern d’Espanya– i els poders econòmics formals. La destrucció del model de treball històric –la Barcelona industrial de la Rosa de Foc que Friedrich Engels situava (La lluita bakuninista, 1873) com la ciutat del món amb més barricades per metre quadrat– ha donat pas a una economia terciària, de serveis –o sigui, a la individualització laboral en un marc de profunda desmobilització i despolitització col·lectiva a l’empara del sindicalisme professional groc–. Barris aburgesats gradualment a través d’un procés d’expulsió i segregació econòmica del veïnat, llençat per força cap a perímetres cada cop més allunyats del centre urbà, i el dret de viure al teu propi barri, negat. A la fi dels ’70 i als anys ’80 un fill de Gràcia podia viure a Gràcia, un barri encara obrer. A partir dels ’90 la cosa és complica, i fa més de 20 anys que ja és impossible. Un 60% d’homes i dones catalans cobren menys de 1.000 € mensuals, que és el preu actual d’un lloguer a Barcelona... Analitzem les lluites actuals contra la transformació urbana i social imposada ara com ara sobre al barri veí de Vallcarca (amb Núñez y Navarro exercint com ha fet històricament, i Bcn en Comú adaptant-s’hi), Sants, el canvi social a l’Eixample, el Gòtic, la Barceloneta, la gentrificació impune de l’àrea oest del Raval, de Sant Antoni...

V
Quan PSC i PSUC guanyen les eleccions municipals el 1979, a Barcelona i a l’àrea metropolitana, desmunten les Associacions de Veïns (els responsables de les quals es recreen bàsicament, des de mitjan anys ‘80, a gratar-se els genitals): els militants veïnals esdevenen treballadors de l’Administració pública. Paral·lelament, les direccions de torn converteixen els quadres del partit en càrrecs polítics, o bé en alliberats polítics del partit o també en treballadors de l’Administració pública (ho fa igualment CDC a la Generalitat, les Diputacions i els Consells Comarcals que controla). És el mateix que han fet els mandarins de Bcn en Comú: criden a ocupar la Rambla amb els mateixos que durant 10 anys ens han prohibit manifestar-nos-hi, o que el 2006 i el 2007 van segrestar i massacrar amb armament il·legal dotzenes de manifestacions (ho vaig detarllar a Rambla del Raval de Barcelona). Us en recordeu d’aquests moviments associatius recents, lligats a Bcn en Comú? Tras la Manta, Tanquem el CIE, Espacio del Inmigrante, Stop Mare Mortum... Els responsables han estat col·locats. Ja està. Col·locats. Cito Delgado de nou, per un article enviat a la premsa (Lloverán piedras, 2004) que no es va gosar publicar: “Y todo ello mientras las ONG y sindicatos que hasta hace poco habían sido interlocutores en las luchas de los inmigrantes por la justicia aparecen como lo que son: parte de la Administración.” El capitalisme sostenible i una bona dosi d’espanyolisme imperial suposadament progressista esdevenen emmascarament per ocultar que el Sidil, el manter, s’està podrint a la presó sols per haver-se defensat del dia a dia de les agressions que reben, que la Mesa d’Emergència de Barcelona exclou cada setmana famílies amb menors que queden al carrer i que el nostre paper consisteix a sobreviure submisament, i a consumir i votar cada quatre anys mentre forces ocultes, poders invisibles però amb noms i cognoms, ens expulsen de casa.

Arrosseguem quasi 40 anys més d’impunitat especuladora i immobiliària a costa del benestar, els drets i les condicions materials de vida del veïnat. Fins fa uns dotze anys, aquí, d’habitatge social res. Res de res, senyors del PSC, ICV-EUiA i ERC –us ho diu el fill d’un militant del PSUC que cofundà la primera cèl·lula de Cultura de Cultura després de la Guerra Civil, el 1954, i que el 1962 passà unes setmanes a la presó sense judici (cosa que el Parlament de Catalunya deu haver oblidat: 37 anys de retard per ocultar aquest tipus de represaliats). Qui visibilitzà el conflicte de la manca d’habitatge des de la fi dels ’80? El moviment squatter. Als primers vuitanta jo era un dia a l’Ateneu Llibertari del Poble Sec escoltant companyes holandeses squatters o krackersocupas, decidiren dir-ne a Madrid als noranta–. Com actuà l’Ajuntament tan progressista de Barcelona amb les reivindicacions veïnals dels squatters? Militaritzant el conflicte crònic de la manca d’habitatge, reprimint-los amb violència. A Barcelona, el gran negoci immobiliari és el d’uns centenars de famílies, amb la connivència municipal.

L’exalcalde Joan Clos, el mateix que alçà murs al Parc del Fòrum per evitar que els visitants veiessin la Mina (vaig narrar-ho en una etnografia sobre el Fòrum titulada L’espai clos, 2004), el mateix que arrasà el Front Marítim del Poble Nou amb els seus amics accionistes, planificadors i arquitectes nord-americans, que ens clavaren gratacels a dojo sense cap arrelament en el teixit social i arquitectònic del Poble Nou i dels barris del Besòs, el Maresme, la Mina, ell qualificà l’obertura de la Rambla del Raval com l’ultima “gran operació de microcirurgia”: carrers arrasats, milers de veïns expulsats de casa, alguns de ressituats (jo i els meus veïns sí que vam ser ressituats el 2009 quan s’enderrocà l’edifici on vivíem al Raval). L’any 2000 s’obrí la Rambla del Raval amb una mena de fal·lus erecte gloriós, l’Hotel Barceló, al costat d’oficines immenses per al sindicat groc UGT. És una rambla per als miserables, perquè no vagin a tocar els pebrots als turistes a la Rambla, i el preu per metre quadrat, del 2000 al 2010, passà a ser equivalent al de Sarrià. I, com qui no vol la cosa, s’hi establiren dotzenes de seus d’organitzacions assistencialistes per fer present la doble condició del barri. Heus aquí l’exotisme turistitzat dels baixos fons. Canvi de comerços (hipsters, guiris perpetus, àliens de classe benestant), augment desorbitat de preus, i un veïnat enxampat com enlloc d’Europa entre hipoteques inabastables i lloguers exorbitants. Per tant, gentrificació: la classe treballadora és substituïda per habitants, crònics o temporals, d’una classe social benestant superior.

El 2010, l’Ajuntament quantificava en un miler el nombre d’edificis del Raval en estat deplorable, insalubre, en què encara ara avui dia milers de veïns hi sobreviuen com poden. Aquests edificis no són objecte de restauració: cal que caiguin a trossos i que els residents n’hagin de marxar per fer-ne de nous que seran ocupats per una altra classe de gent en un procés clar d’especulació immobiliària i aburgesament. Conec el Raval des del 1977, quan anava a la Filmoteca al carrer de la Cera amb una companya de l’Isabel de Villena ja traspassada, l’Harmonia Carmona. Recordo que als primers ’80 un alt càrrec convergent del Departament de Cultura afirmà en una entrevista al diari AVUI que la Filmoteca no mereixia ser en un barri com el Raval. Ells han tornat, i ara pertoca a la classe treballadora anar-se’n.

VI
Perdem la ciutat davant dels nostres nassos, i perdem la societat: el dret a l’accés a l’educació i la sanitat públiques, a l’habitatge, als serveis socials, a la creació cultural. Cridem que els carrers seran sempre nostres però Habermas, Arendt i els poders establerts han guanyat, i ara dels carrers se’n diu “espai públic”, de la mateixa manera que del feixisme se’n diu “diversitat cultural” i, de l’opressió, ciutadania. Fam, pobresa i misèria, explotació, supervivència, i només a Barcelona 200.000 homes i dones arribats de fora d’Europa sense el dret de votar.

Antoni Gaudí va ser, és, un dels nostres. Però cal recordar igualment que rere el capital acumulat pels Güell hi ha el tràfic d’esclaus. Com simbolitzarem la memòria de la lluita social, del colonialisme i l’esclavatge, dels somnis i el dolor infringit als desposseïts blancs i negres i grocs, vermells, verds i de tots els colors, catalans i del món, d’ahir, d’avui, de demà? Els turistes ens recorden que, de vegades, el treball assalariat et permet fer vacances, i que perquè alguns en facin cal que n’hi hagi d’altres, a escala global, que no en puguin fer.

Avui a la tarda, un fill de la burgesia blavera espanyolista valenciana que té nom de mariscal i de lobra del qual jo fruïa als còmics underground barcelonesos de la fi dels ´70 us contarà les bondats dels Jocs Olímpics. Uns van cobrar-ne; d’altres, una quarantena d’homes i dones de l’Esquerra Independentista, foren detinguts i torturats. L’urbanisme gloriós del 1992 vs. les clavegueres del 1992. Per un grapat de rondes, en diria Clint Eastwood: de Mar, del Mig, de Muntanya...

Potser la publicitària “Barcelona, posa’t guapa” només volia dir això: “Barcelona, agenolla’t sota l’imperi d’Espanya i el Capital: exalça la transició i el consenso, la burgesia regionalista i la nova classe mitjana progressista.” Avui, amb el govern neoliberal d’Ada Colau (PSC-ICV/EUiA-Bcn en Comú), diríem: “Barcelona, exalça el ciutadanisme, l’empoderament i el bé comú mentre invoquem Durruti a la campanya electoral i rebentem les vagues dels treballadors del metro, mentre mantenim 15.000 treballadors externalitzats i, dels 880 serveis de l’Ajuntament privatitzats, en municipalitzem... sis” –menys de 100 persones–. Contra la consciència de classe, smart city, mentre dones de fer feines vingudes de lluny es trenquen l’esquena i cobren 2.5€ l’hora per netejar una habitació, subcontractades... Des d’ara, del capitalisme, en direm economia sostenible, col·laborativa, circular, solidària, verda. FabLab. Sí se puede. La neollengua, que en deia Pierre Bourdieu (La nova vulgata planetària, 2000).

VII
Els turistes, aquesta categoria estranya –bona per pensar–, formen part centralment de l’engranatge del model econòmic dominant a Barcelona: no en són conscients, malgrat això esdevenen involuntàriament la punta de llança del capitalisme local i global a fi de legitimar legalitats que ens empobreixen cada dia.

Els turistes, aquests figurants obscurs i riallers, fotografien els dracs mentre les flames de la nostra ciutat s’apaguen.

Però nosaltres érem foc, oi?

Moltes gràcies.

divendres, 3 de juliol de 2020

Ombres xineses (Jim Morrison, 1971)


OMBRES XINESES
[EL VIDRE AL COR, 13-VIII-2017]
Jim Morrison (1971)

Les ombres xineses estaven reservades originàriament a
l’audiència masculina. Els homes podien veure aquests espectacles de somnis
des de tots dos costats de la pantalla. Quan més tard les dones començaren
a ser-hi admeses, se’ls va permetre assistir
només al costat de les ombres.

Cartell de Ramon Casas per a un espectacle d’ombres xineses
a Els Quatre Gats.

dimarts, 23 de juny de 2020

Fòrum 2004: Cobra i vés-te'n


FÒRUM 2004: COBRA I VÉS-TE’N
[VILAWEB, 28-VII-2014]
Gerard Horta

L’any 1996, el batlle de Barcelona Pasqual Maragall anunciava per al 2004 un macroesdeveniment anomenat Fòrum Universal de les Cultures que havia d’acollir onze milions de visitants. Sota la cobertura ideològica de conceptes com els de “cultura” –fonamental en el naixement de la disciplina antropològica al segle XIX–, “pau”, “sostenibilitat” i “diàleg”, es pretenia organitzar un succés de ressò mundial. Es tractava d’afirmar una identitat col·lectiva barcelonina, de mantenir la ciutat al mapa de les destinacions turístiques globals, d’imposar una perspectiva sobre les relacions internacionals que situés la font del conflicte no pas en els processos colonials i en la desigualtat dins el marc capitalista, sinó en les “diferències” religioses i culturals, i, sobretot, es tractava de prosseguir el desplegament d’un model urbanístic i arquitectònic amb intervencions a gran escala –resseguint el solc dels Jocs Olímpics del 1992– sobre l’entorn del Fòrum. L’espectacle s’esdevingué del 6 de maig al 26 de setembre del 2004  amb una apologització mediàtica quasi absoluta, sense marges per a cap reflexió crítica abans, durant ni després. Per al nou batlle Joan Clos, les previsions d’assistència un temps abans de l’inici del Fòrum eren de set milions de visitants; tres mesos després d’iniciar-se el Fòrum (al juny del 2004), les previsions per a un dels organitzadors, Oriol Sarsanedas, eren de cinc milions; i, un mes després (al juliol), els mateixos organitzadors les situaven en tres milions –mentre TMB, Coca-Cola i Aguas de Barcelona regalaven entrades a dojo–. Sota la candidesa filosòfica –ni econòmica, ni política, ni jurídica– dels debats sobre la “pau”, l’exhibició dels Guerrers de Xi’an va triomfar apoteòsicament. Però el simulacre mercantilitzador del Fòrum erigit sobre els afusellats al Camp de la Bota fou condemnat al fracàs pels figurants que hi foren convocats.

Fa uns dies –17-VII-2014– es feren públics dos informes de la Sindicatura de Comptes sobre algunes de les irregularitats comeses pels organitzadors del Fòrum 2004. Els informes abasten fins al final del 2012 i els han difós una gran part dels mitjans de comunicació públics i privats de Catalunya. Hem esperat 10 anys per tenir-ne coneixement. L’endemà 18 de juliol, però, ningú no donà explicacions de res, i encara és més xocant que ningú no en demanà. Els polítics professionals i càrrecs públics que en el decurs d’aquests anys s’han anat tapant les vergonyes mútuament abracen membres de l’establishment polític en ple. Les Administracions públiques implicades foren l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i l’Estat espanyol. Algú exigirà formalment la depuració política, econòmica i judicial dels beneficiaris d’aquesta operació? Al llarg de tres recerques antropològiques dutes a terme sobre el terreny entre el 2004 i el 2006 –la primera, personal; la segona i la tercera (aquesta, amb l’antropòleg Andrés Antebi), finançades per l’Inventari del Patrimoni Etnològic del Departament de Cultura– vaig analitzar críticament les dimensions polítiques, econòmiques, ecològiques i urbanístiques de la descomunal impostura que significava el Fòrum 2004 i el desenvolupament posterior del Parc del Fòrum, associat a l’extrema especulació immobiliària sobre l’entorn i a una ordenació i un disseny dels usos de l’espai confrontada sense embuts amb les apropiacions d’aquest mateix espai per part dels vianants i amb les necessitats tant del veïnat immediat –dels barris del Besòs, el Maresme, la Catalana i la Mina–, com dels visitants del recinte.


Segons la Sindicatura de Comptes, l’incompliment de les normatives i les reglamentacions vigents el 2004 conduí al que es pot qualificar com una manipulació interessada i sistemàtica dels recursos que concerneix diversos àmbits: 1) la contractació de treballadors; 2) el pagament de sous i de sobresous sota la classificació de gratificacions i dietes, i 3) la selecció de patrocinadors (alguns d’implicats en la indústria de guerra i l’agressió a pobles indígenes i al medi ambient). El 1999 es crearen el consorci que organitzà el Fòrum 2004 i la societat instrumental que l’executà, amb un pressupost de més de 220 M € (milions d’euros) i de 20 M € afegits que el 2012 encara no s’havien retornat a la Generalitat. Eren els organitzadors tècnics i polítics del Fòrum: l’empresa Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004, SA, i el Consorci Organitzador del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004.

Sintetitzem les qüestions centrals dels informes a què remetia la premsa el passat dia 17: l’assistència presencial a les assemblees generals de totes dues entitats –tècnica i política– fou irrisòria: al període analitzat, només ho feren 5 dels 159 representants de les tres Administracions públiques; l’assistència regular a la comissió executiva i el consell d’administració fou protagonitzada per una sola de les 54 persones que cobraven per fer-ho; no es feren públiques convocatòries de licitacions ni adjudicacions; s’adjudicaren contractes a partir de 12.000 euros i no pas de 30.000, com establia la legislació; les clàusules de “proveïdor preferent” eren il·legals; quant al transport i la instal·lació d’exposicions, s’atorgaren a dit 69 contractes per valor de 13,6 M € sense acreditar-ne com cal els motius; s’utilitzaren Empreses de Treball Temporal per proveir personal incomplint la mateixa legislació vigent; gratificacions com les que reberen el conseller delegat, Jaume Pagès, i el director general, Jordi Oliveras, superaren els 120.000 euros entre tots dos, uns sobresous que també reberen la resta de directius i que superaren en conjunt els 3 M €, tot i que no es justificà mai d’una manera completa la feina que suposadament dugueren a terme; els membres del consell d’administració cobraren en dietes, del 1999 al 2004, més de 700.000 euros, que cobraven tant si assistien a les reunions com si no, perquè en aquests casos sols calia justificar l’absència i delegar el vot, malgrat que això no ho preveien ni els estatuts de la societat ni la seva junta general d’accionistes (hi trobem beneficiaris coneguts per la seva condició de representants institucionals com ara el llavors batlle Joan Clos, Ferran Mascarell, Ernest Maragall, l’actual batlle Xavier Trias, Joan Piqué, Imma Mayol, Jordi Portabella, Alberto Fernández Díaz, Joan Saura, Núria Gispert, Vicenç Villatoro, Joan Carretero, Joana Ortega i... Fisas –pertanyents a tots els partits presents a l’Ajuntament: PSC, ICV, ERC, CiU i PP–); els 12,2 M d’euros de despeses de desplaçament dels ponents no estaven justificats documentalment; i en alguns casos els patrocinadors obtingueren beneficis fiscals fins a quatre vegades superiors a la seva aportació –com ara Endesa, Telefónica, El Corte Inglés i Toyota–.


La Sindicatura de Comptes sosté que aquests anys no ha rebut la documentació necessària per aclarir la resta de comptes. Això s’afegeix a les “irregularitats” que la Sindicatura detectà en la realització de les obres –de més de 800 M €–, per part de la societat pública BIMSA.

Entorn del Fòrum se’n publicaren dues obres el mateix 2004: el llibre col·lectiu L’altra cara del Fòrum de les Cultures, S.A. (Edicions Bellaterra), i L’espai clos. Fòrum 2004: notes d’una travessia pel no-res (Edicions de 1984), en què l’amplíssima quantitat de martingales, malbarataments, enganys i irregularitats que hi vaig denunciar en provocaren un buit mediàtic d’aquests que fan època, sense merèixer tampoc l’atenció de jutges, fiscals ni polítics. Ho advertia Jim Morrison: “No pots tocar aquests fantasmes.” Vam pagar de nou la seva festa: ells continuen ocupant càrrecs públics i nosaltres continuem pagant. Rectifico el títol: van cobrar, però no se n’han anat.

Especulació, negocis, dietes, repressió i explotació laboral, subvencions amigues i una pila de coses brutes –amb fons públics– que no et van contar del Fòrum. Però no sols això: és una etnografia construïda arran del desert de ciment en què es constituí i dels vianants que el solquen.

dimecres, 17 de juny de 2020

La construcció social de l'oblit (Sobre la "recuperació de la memòria històrica")

Família de pescadors de la Barceloneta al principi del segle XX.
Fotografia: APB (extret de l’Observatori de la Vida Quotidiana).

La construcció social de l’oblit
(SOBRE LA “RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA”)
[AVUI, 5-VII-2007]
Gerard Horta

Les societats generen mites, relats, certeses i incerteses que es modifiquen en funció de les instrumentalitzacions que en fan els grups socials i de les relacions de poder que s’hi donen. Així, els records esdevenen bé presències espectrals –que per la seva malignitat cal exorcitzar–, bé fonaments polítics –a fi d’iniciar actuacions jurídiques per dignificar esferes trepitjades d’experiències passades–. En aquest context, les accions empreses darrerament per alguns partits polítics per “recuperar” la “memòria històrica” són paral·leles, paradoxalment, a un procés que reviu amb força des del 1977: la construcció social de l’oblit.

Els records poden convertir-se en una guia per a l’acció i la comprensió de l’experiència del món. Alhora, la construcció col·lectiva del record i el procés de transmissió de la memòria poden adoptar diverses formes, una d’elles la dels mites. Els mites refereixen successos del passat, si bé actuen com a referents no solament per al passat, sinó també per al present i el futur, d’aquí la relació del mite amb la ideologia política. Lévi-Strauss completà en la sèrie de quatre volums de les Mitològiques–del 1964 al 1971–, i en tres obres més posteriors, l’estudi de gairebé un miler de mites americans per constatar fins a quin punt el mite proporciona models lògics de comprensió de la realitat.

Ara bé, com entendre la memòria sense relacionar-la amb l’oblit? Un altre antropòleg, Jean Duvignaud, plantejà (El sacrificio inútil, 1979) que l’oblit –sempre col·lectiu– és molt més important que la memòria –sempre col·lectiva–. De fet, l’anglès E.E. Evans-Pritchard observava la força de l’oblit als anys trenta en estudiar la colonitzada societat nuer de l’est de l’Àfrica (Los Nuer, 1977 [1940]) i la dissolució de les seves pràctiques diguem-ne tradicionals. Generació rere generació, les societats es reprodueixen mitjançant els processos de socialització al medi familiar, l’educació al carrer, els camins o l’escola, la transmissió d’actituds, creences i comportaments en les institucions locals. Tanmateix, aquesta reproducció no és necessàriament mimètica, ja que arreu i tothora ha estat i és potencialment recreadora quant a orientacions i estratègies que tant afirmaran l’ordre establert en termes adaptadors com el qüestionaran en termes transformadors.


Per Duvignaud, l’oblit –contínuament i en totes les societats– impugna la consideració que la matriu del progrés i del complex habiten invariablement al present. A més, tota transmissió –d’una tècnica, una noció o una idea del que és un període de la història (l’“edat mitjana” per a alguns europeus)– remetria a fantasmagories perpetuades i enteses a fi de reinventar termes del passat d’una manera concordant amb necessitats i expectatives del present a partir de contextos precisos. Els humans esquarteren i reconstrueixen la història en cadascun dels seus actes i pensaments, i enfront d’estructures d’ordre i explotació –del tràfic d’esclaus al totalitarisme del capital–, enfront de la deriva perpetuada i forçada de l’oblit –més fort que el record–, aflora sense parar la innovació per afrontar l’experiència fragmentadora del poder.

Seguici fúnebre a l’enterrament del militant de la CNT Bonaventura Durruti. (Via Durruti –exVia Laietana– de Barcelona, dilluns 23-XI-1936). 
Brangulí Fotògrafs [Josep, Joan i Xavier] / Arxiu Nacional de Catalunya.

Si per al gran etnògraf polonès Bronislaw Malinowski la història ens apareix com el mapa mitològic dels occidentals, sacsejar el mite de la memòria històrica implica incidir a analitzar la construcció col·lectiva de l’oblit, i constatar la supèrbia d’organitzacions polítiques que, centrades des de fa uns pocs anys en la rellevància de la memòria, menyspreen o oculten l’abast de l’oblit. Un oblit, del passat i el present, que elles mateixes han conreat. L’ordre polític dominant a la Catalunya postfranquista ha exercit una pressió anestesiadora entorn de processos que arrenquen amb la revolució del 1936, mentre que a l’actualitat, en part, esbomba un reclam boirós i informe en cerca de la integració d’experiències el sentit últim de les quals continua sent un objecte sota sospita. És clar que la memòria col·lectiva d’una societat és sempre diferent en la seva durada, per això la memòria mai no és la mateixa al llarg dels segles: vora la continuïtat del record hi ha una història feta de fissures i àrees d’ombra. Malgrat tot, com esborrar del mapa social l’oblit si la crida a una memòria que no se sap del tot en què consisteix sols fa engrandir les dimensions d’aquest oblit?

Valdria la pena preguntar-se si la condició conflictiva del passat s’origina de nou al present sota altres formes; si –i com– és possible vincular experiències de resistència i rebel·lió enllà dels temps; si les estructures socials són més fortes que el record; si l’oblit provoca la innovació; i, a la fi, si aquesta esbiaixada “recuperació de la memòria” indueix a comprendre realitats d’ahir i avui o, per contra, es tracta d’un dispositiu més per escamotejar-nos-les.

Monuments, nomenclàtor i nomenaments honorífics de fills i filles predilectes de Barcelona

Monumento a los caídos... aterrat (Barcelona, 2005).
Heus ací la sempre viva iconoclàstia catalana.
 
monuments, nomenclàtor i nomenamentS
honoríficS de fills i filles
predilectes de BARCELONA
[EL VIDRE AL COR, 24-VII-2015]
Gerard Horta

Pel que sembla el bust situacional no ens permet veure el bosc estructural. És el que succeeix quan les socialdemocràcies regionalistes encadenen governs del 1979 al 2015: som davant d’una simbolització de Barcelona deutora de les derrotes contra el feixisme i contra els totalitarismes que el precediren. Al davant, uns governants avesats a expandir la propaganda populista, sabedors del poder de la representació mediàtica: molles per acallar les feres, detalls perquè res no canviï... nomenarem una comissió perquè ho estudiï tot plegat, potser?

Per ventura algú, algun dia, podria plantejar-se seriosament i rigorosa desborrar els signes urbans que simbolitzen l’opressió nacional, de classe i de gènere en els àmbits de la construcció monumental, el nomenclàtor i el nomenament honorífic de fills i filles predilectes de la ciutat, i alhora desenvolupar polítiques culturals explicatives del sentit polític de construir la memòria social d’aquelles persones i col·lectius que al llarg de la història de Barcelona han cristal·litzat com a lluites populars, individuals i col·lectives, per superar l’opressió feudal i capitalista, el procés colonial espanyol i el model de relacions patriarcal.

Això demana la substitució, d’acord amb aquests principis, d’una bona part dels actuals monuments, noms de carrers, plaques commemoratives i nomenaments honorífics per d’altres que s’avinguin amb la memòria emancipadora, revolucionària i internacionalista que pretenem honorar. Per recordar, és a dir, per tenir present qui som, d’on venim i cap on volem anar. És el que van fer els nostres avantpassats el 1936 (fins i tot els anarquistes preservaren el monument de Jacint Verdaguer i la Sagrada Família dAntoni Gaudí: tots dos, amics del poble.).

diumenge, 14 de juny de 2020

El monument de Colom o com se simbolitzen les societats


El monument de Colom
o com se simbolitzen les societats
[VILAWEB, 11-X-2016]
Gerard Horta

El ressò mediàtic provocat per la proposta de la CUP de Barcelona d’aterrar el monument de Colom situat al capdavall de la Rambla  resulta aclaridor respecte a qüestions que s’han invisibilitzat al debat posterior.

Quan fa un segle l’antropòleg polonès Bronislaw Malinowski definia la història com “el mapa mitològic dels occidentals” remetia al fet que les societats construeixen, reïfiquen –i transformen– les seves pròpies explicacions de si mateixes i del món. Aquesta construcció de les representacions a través de les quals els humans manifestem les maneres com ens emplacem en el món abraça tota mena de simbolitzacions, contradictòries dins d’una societat de classes com la nostra. Per això al setembre del 2015 la CUP plantejà la necessitat de modificar el nomenclàtor, els monuments i els nomenaments de fills i filles predilectes de Barcelona que reflecteixen tota mena de processos vinculats a la inferiorització de grups socials per raó de classe, gènere, adscripció política o religiosa, etc.

L’erecció d’una estàtua, sigui quina sigui, forma part d’aquest procés històric: què recordem, què valorem, com ens expliquem, quins referents històrics oferim per actuar en societat? (per què plaça del Virrei Amat i no de Joan Salvat-Papasseit, com als anys trenta?). Podríem resseguir el fil de la història de Barcelona a través de la vida i la mort dels seus monuments, però també a través dels monuments que mai no s’han erigit. A ningú no se li ha acudit preguntar-se per què el 1888, arran de l’Exposició Universal, s’homenatja Colom i no pas Isabel Vilà, la pedagoga anarquista i espiritista –“la primera sindicalista catalana”, en digué Francesc Ferrer i Gironès–.

Un altre antropòleg, Dan Sperber, mantenia que per entendre una representació simbòlica –per exemple, una estàtua– no hem de mirar el símbol directament. El símbol és com un focus de llum, si mirem el focus ens enlluernem i no veiem res. Cal fixar-nos en la llum que projecta el focus, cap a on es dirigeix la llum, què il·lumina, és a dir, com es manifesta socialment, què canalitza i cap a on vehicula pensaments i accions socials. Per aquesta raó Claude Lévi-Strauss afirmava que el símbol és sempre més potent que la realitat que simbolitza: aquest focus de llum és susceptible d’il·luminar qualsevol terreny de la societat.

Què ha succeït amb la proposta de polvoritzar el monument de Colom? S’ha retret a la CUP que menystingués l’origen català i les “bondats” del model de relacions amb els indígenes americans conquerits que la figura de Colom diuen que encarna. Desconec els estudis de Jordi Bilbeny sobre això, i tot antropòleg és conscient que qualsevol estat legitima la seva concepció de la història manipulant-la, ocultant-la, negant-la o esbombant falsedats i silenciaments per escoles, universitats i mitjans de comunicació. Ara bé, sembla que falta temps per aplegar proves i ruptures culturals que facin de Colom un símbol de trobada entre iguals i no pas d’imposició. S’ha d’atribuir a Colom l’única responsabilitat d’una colonització sagnant? No. Tanmateix, el que motiva la proposta de la CUP és el rebuig dels continguts associats històricament a aquest monument. Per a alguns, que Colom assenyali Mallorca homenatja els Països Catalans; doncs bé, per què no capgirem significacions amagades i erigim un nou monument als Països Catalans i a la solidaritat internacionalista?

És evident que al llarg del temps l’estàtua de Colom ha estat objecte d’una representació dominant d’acord amb la qual s’exalça un procés colonial i, en definitiva, esclavista. Les estàtues situades a la base del monument de Colom sintetitzen els motius de la vinculació historiogràfica i estatal espanyola entre la figura de Colom i els successius dies de la Raza, la Hispanidad i la Fiesta Nacional. La figura d’un home americà agenollat als peus d’un capellà europeu parla per si mateixa. Més enllà de com es ponderi Colom, vegeu l’estudi clàssic d’Eric Wolf quant al desenvolupament terrorífic del procés colonial occidental (Europa y la gente sin historia, 1982) o la recerca sobre els traficants d’esclaus catalans i espanyols d’en Gustau Nerín (Traficants d’ànimes, 2015), amb relació a l’Àfrica.

El 1936, els anarquistes catalans convertiren l’estàtua de bronze de l’esclavista Antonio López en munició antifeixista i revolucionària. La reposició franquista posterior i el manteniment de López al nomenclàtor, sostingut per tots els governs municipals des del 1979, exigeix reprendre urgentment el debat que la CUP proposava fa un any. Amb un apunt final: com plantejava Manuel Delgado (La ira sagrada, 1992), la iconoclàstia europea –la destrucció d’imatges i símbols d’entrada religiosos– és paralel·la al procés de modernització fa 500 anys, el 1909 i el 1936. La qüestió, sempre, consisteix a saber quin projecte social de modernitat defensem: col·lectivista i emancipador o classista i colonialista. La CUP qüestiona, agradi o no, les dimensions més que obscures que monuments com el de Colom simbolitzen. Això explica que un grup de persones aterressin, per exemple, el monument de los Caídos a la Diagonal el 2005. Si més no, això és el que interpreto com a antropòleg social.

dilluns, 18 de maig de 2020

Mercantilització, individualització i capitalisme (in)sostenible


Mercantilització, individualització
i capitalisme (in)sostenible
 [SETEMBRE, 9-I-2016]
Gerard Horta

[Ressenya del llibre de Manuel Delgado (2016) Ciudadanismo. Madrid: Catarata.]

Des de la tesi doctoral de Manuel Delgado De la muerte de un dios, des de la trilogia sobre la iconoclàstia i la violència ritual compresa a La ira sagrada, Las palabras de otro hombre i Luces iconoclastas, des del seu emmarcament ideològic dins La magia fins a la implicació permenoritzada en el vol d’una antropologia de la festa, de l’exclusió, dels quefers de les masses desbordant els carrers, d’una antropologia resolta a assumir fins a les darreres conseqüències que tota ella forma part de la vida col·lectiva, obres com Diversitat i integració, El animal público, Carrer, festa i revolta, Elogi del vianant, Sociedades movedizas o La ciudad mentirosa han estat fonamentals per aprofundir el coneixement d’innumerables antropòlegs sobre els universos socials i les dinàmiques ideològiques i materials que en són inherents, però també per enriquir la recepció general del que els antropòlegs pensen, fan i escriuen. Delgado, professor del Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, du ja 30 anys exercint-hi en qualitat de docent i, alhora, du més d’una dècada fent-se ressò del seu propi treball a través del bloc El cor de les aparences (parafrasejant-hi El cor de les tenebres de Joseph Conrad, i al mateix temps, el Paul Valéry d’“el més profund és la pell”).

L’hivern del 2016 ens obsequia l’edició del seu últim llibre, Ciudadanismo, compost per una introducció general a aquest concepte i als projectes polítics generals que en deriven, i pel recull de quatre textos presentats en diversos simposis sobre alguns dels camps en què es despleguen aquestes polítiques i les legitimacions ideològiques que hi estan associades. Tot plegat, mantenint el tipus d’equilibri harmoniós que tota figura intel·lectual ha de saber acomplir per ser considerada com cal. L’obra avança, doncs, a través de les anàlisis de conceptes com espai públic (aquí, deutora d’una excel·lent monografia anterior: El espacio público como ideología, 2011), massa, multitud i públic, artivisme, racisme, cosmopolitisme i multiculturalisme, etc., anàlisis acompanyades en major o menor grau de les genealogies corresponents, les quals es contextualitzen avinentment per fer-nos comprendre els vincles entre les formulacions teòriques i els marcs explicatius que caracteritzen els àmbits del pensament bàsicament acadèmic del segle XX occidental i els models de relacions socials que reflecteixen. Amb tot, i els amants del western tant com de les situacions socials concretes ho comprendran –pel Richard Brooks d’Els professionals (1963)–, aquells desgraciats i perdedors crònics que pensem que sense una causa no som res hauríem estat satisfets de retrobar-hi una exemplificació etnogràfica particular i propera respecte al marc analític que Delgado planteja sense escrúpols: la materialització d’aquests conceptes en una vida col·lectiva subalternitzada en el dia a dia dels projectes polítics encarnats mitjançant les pràctiques dels càrrecs professionals dirigents de Podemos i Barcelona en Comú. Alguns dels agraïments presents a la “Introducció”, però, adverteixen implícitament el lector sobre el sentit de determinades presències.

Sigui com sigui, a través d’una escriptura agraïda de llegir que caracteritza l’autor, els quatre assajos ajuden a configurar d’una manera magnífica una visió panoràmica sobre això que el poeta revolucionari rus Vladímir Maiakovski (traduït directament al català per Joaquim Horta i Manuel de Seabra en cinc volums que fa anys i panys que es van exaurir) definia com el fet d’allitar-se amb les paraules a canvi d’unes monedes, és a dir, sobre com la ideologia dominant s’imposa materialment i simbòlicament per mitjà de la participació activa en la seva assumpció i difusió d’aquells que no aspiren més que a perpetuar l’estat de les coses si el seu propi benestar en surt beneficiat. Delgado ho qüestiona frontalment, com Maiakovski, i ens proveeix una argamassa intel·lectual que capacita el lector per prevenir-nos del parany, alhora que traça amb rigor els processos ideològics que dins la societat capitalista global d’avui dia condueixen a instrumentalitzar termes que han passat a formar part de l’ús quotidià per part dels actors principals del circ institucional i mediàtic: periodistes, polítics i funcionaris diversos, inclosos els acadèmics. Just a això remetien Pierre Bourdieu i Loïc Wacquant en un text breu (La nova vulgata planetària, 2000) quan exposaven la utilització desfermada de mots com ara “globalització”, “flexibilitat”, “governabilitat”, “empleabilitat”, “underclass”, “exclusió”, “nova economia”, “tolerància zero”, “comunitarisme”, “multiculturalisme” i dels previsibles acompanyants “postmodern”, “etnicitat”, “minoria”, “identitat”, “fragmentació”, etc. Una utilització paral·lela a la desaparició mediàtica de termes com ara “capitalisme”, “classe social”, “explotació”, “dominació”, “desigualtat” atenent-ne la “condició obsoleta” o bé la “manca de pertinència”. Segons Bourdieu i Wacquant, el que estem vivint és un procés imperialista simbòlic i cultural que té l’objectiu d’universalitzar una interpretació específica de la història i de les relacions socials sorgit en medis acadèmics nord-americans i europeus i que, al capdavall, prova d’imposar a escala global la invisibilització completa dels processos socials emmarcats en la lluita de classes i l’extensió del colonialisme, i de legitimar per tant models socials economicistes, mercantilitzadors i repressius en el context mundialitzador del capitalisme. Per això –un no deixa de ser antropòleg– pensem que en tot abordatge analític resulta central la contextualització etnogràfica. Tot antropòleg, estrany a si mateix i a tota societat, hauria d’incomodar tothom, sempre i arreu.

Ciudadanismo es configura com un torpede (intel·lectual, no sigui que el programa Echelon ens faci una mala passada) en tota regla per part de l’autor contra l’assumpció classista de la noció ciutadanisme, la qual se’ns mostra com la coartada justificadora d’un capitalisme que aspira a esdevenir “sostenible” a través d’una regeneració social que en cap cas blasmarà les bases polítiques i econòmiques de l’explotació social, que a més –a la vella manera dels falangistes– no és de dretes ni d’esquerres, i que anorrea la societat i el vincle social basat en la solidaritat i la reciprocitat emancipadora per erigir l’individu com a figura omfàlica, nuclear, central de l’univers, com a veritable cúmul de poders participatius creadors a fi de satisfer... les seves pròpies necessitats. Som aleshores, en conseqüència, davant d’un subjectivisme ciutadanista en què acaben cristal·litzant –permeteu-me fer-ne la vinculació– les més extremes fantasies del capitalisme “avançat” quan, atesos dels processos socials d’alliberament vinculats a una transformació  integral que en altres períodes demanava la superació i la polvorització col·lectiva del capitalisme, s’acaba imposant –ja a la fi dels setanta i primers vuitanta– el referent de la felicitat interior i de la seva canalització a través d’un consum (aquí, polític) adreçat a tipus socials diversos en funció de les seves escales concretes de “valors i estils de vida” (unes escales categoritzades a partir d’anys de treball intensiu d’enquestes i grups d’opinió dels psicòlegs i economistes de l’Stanford Research Institute, al servei del Departament de Defensa, i que Bourdieu mateix entreveia dins La Distinció el 1979).

És pertinent esmentar Adam Curtis, qui dins el capítol tercer de The Century of the Self –produït i emès per la BBC el 2002– repassava el procés de canvi cultural de la ideologia dominant capitalista a l’hora de segregar la societat mateixa, i la lluita de classes, de la mirada col·lectiva: ara com ara sols hi hauria ciutadans individuals que duen a terme accions individuals per a la seva pròpia satisfacció. “Deixem que la gent mani”, sostenia Ronald Reagan a la campanya que el féu president per primer cop –recollint vots de l’esquerra sociològica–, “Espolsem-nos el govern de les espatlles”, deia també l’exactor de Hollywood, mentre Ada Colau afirmarà dècades després que fora de governs nacionals (autonòmics) i estatals cal “construir xarxes de ciutats rebels europees”, tal com porta anys defensant George Soros i les institucions que empara (Open Democracy, Open Society, Talk Real o European Alternatives), com un dels ideòlegs de la nova socialdemocràcia –filantrop a ultrança i peça bàsica en el suport occidental al cop d’estat nazi a Ucraïna–. Detalls com aquest permeten entendre que Barcelona en Comú i Podemos no advoquin per rebutjar i sortir de la Unió Europea, sinó per reformar-la, com ja propugnava Soros el 2011 al text Un pla B per a Europa, refregit el 2015 i signat per figures ciutadanistes europees diverses, des dels Comuns (Ada Colau) fins a “veus importants” de la CUP nacional (Quim Arrufat).

Delgado posa el dit a la nafra en vincular el ciutadanisme amb la New Age tot sintetitzant el procés de desarmament ideològic de l’esquerra. La gràcia que el déu del protestantisme proveïa (o no) acaba autoatorgant-se-la l’individu lliure a través de les seves eleccions. Si la renovació interior no acaba en la revolució, haurà acabat en el que Jerry Rubin (un dels fundadors del moviment dels yippies) anunciava a la fi dels seixanta quan proclamava que “si no pots transformar la societat, sigues feliç individualment, al teu interior”. Ni classe social, ni gènere, ni edat, ni color de la pell –ni pobresa ni pudor ni brutícia ni dolor–. El ciutadanisme ha servit per conjuminar acríticament anhels, voluntats i desitjos individuals de ciutadans individuals que aspiren a conviure feliçment (“a l’infern”, hi afegirien els gnòstics). Per a Guy Debord, la societat de l’espectacle; per a Georges Balandier, el poder en escenes (sempre canviants, bé que reiterant la trama: la diferenciació entre governants i figurants governats). Això sí, que no falti l’exalçament ciutadanista de l’empatia, amb les seves connotacions caritatives, samaritanes i assistencialistes distintives del més ferotge bonisme classista: tot s’hi val per no qüestionar les estructures polítiques, econòmiques i culturals del capitalisme internacional. Llegint Delgado, recordava allò de “Si Ana puede, ¿por qué el estado español no puede? ¡Vergüenza!”, que bramava l’alcaldessa Ada Colau fa uns mesos, situant el poder absolut de l’individu damunt del pedestal pornogràfic de les emocions, i recordava també un públic que en sentir-la rugia desfermat que sí que es pot (“Sí se puede!!!)”... mentre els antiavalots de la guàrdia urbana assalten i apallissen fora de les càmeres venedors ambulants amb la pell negra i la cronificació de la pobresa s’estén per Barcelona i els Països Catalans sota l’ombra més aviat obscena del comptador d’ofegats a la Mediterrània. Ni tan sols republicanisme burgès: la mateixa Colau somreia en enfilar-se al carro reial amb un Mag barbut el proppassat 6 de gener, i confessava cofoia “em sento com la reina Letizia”.

Delgado afegeix més paraules-clau de l’univers conceptual ciutadanista a la relació tangent de Bourdieu i Wacquant: empoderament (recordem-ne la presència, el 2002, ja al títol d’un informe del Banc Mundial: Empowerment and poverty reduction), hegemonia, poder constituent, el comú, subjectivitats, multitud, performativitat, poble, i –a més a mes– els molts, els de baix, el 99%, els més... coses que poden significar de tot i aptes per a tots els públics: la qüestió rau a ocultar el proletariat, els pobres i la classe treballadora, ja prou enutjosos. La teranyina conceptual i socioplítica del ciutadanisme pren els noms de nova política o de revolució democràtica per expulsar qualsevol vel·leïtat revolucionària dels programes polítics que l’identifiquen: la regeneració del capitalisme s’emmiralla en la sola dignitat (?) de no esdevenir miserable, no pas de no ser explotat, per bé que la seva acció social formalment simptomatològica –emmascarar les causes de la desigualtat, esmorteir-ne un pèl els efectes– esdevingui matriu perpetuadora així de la miserabilització com de l’explotació. A manca d’explotats, acollirem els indignats.

Obra àcida pels continguts, analíticament corrosiva quant al desemmascarament formal que propugna i intel·ligent en l’exposició, Ciudadanismo constata la prodigiosa capacitat de l’autor per sintetitzar referents teòrics i entrellaçar i confrontar corrents de pensament en termes que possibiliten una comprensió clara, a l’abast de qualsevol tipus de lector amb voluntat de pensar. Es tracta d’un mèrit que s’ha de consignar en la mesura que afegeix, amplia i divulga majors continguts a la perspicaç tasca de l’antropòleg que ens ocupa. Les potencialitats de la vida col·lectiva ens són furtades davant dels nostres nassos a cada segon, per bé que disposem de l’ocasió de reflexionar-hi amb lectures com aquesta. Que sigui, doncs, benvinguda i coneguda.