Sobre la "neteja ètnica simbòlica". Misèria política i indigència intel·lectual

Font: Joan Coscubiela (15-VIII-2017).

SOBRE La “neteja ètnica simbòlica”.

MISÈRIA POLÍTICA I INDIGÈNCIA INTEL·LECTUAL

[EL VIDRE AL COR, 16-VIII-2017]

Gerard Horta

I

Dins una obra excel·lent de l’antropòleg Joan Frigolé Reixach (Cultura y genocidio, 2003) –ressenyada per als Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia–, l’autor hi argumentava el vincle entre genocidi i cultura –la cultura entesa, aquí, com a estructura simbòlica normativa– a través de l’estat (que malgrat que al segle XXI continuen (mal)anomenant-se estat-nació, en el 99% dels casos són estats plurinacionals). Frigolé convocava d’entrada Leo Kuper quant a l’afirmació que el genocidi contemporani és un fenomen de l’anomenada “societat plural” (lluny de reïficar aquest concepte, pensem que per a tot antropòleg tota interacció social és potencialment plural), allà on diversos pobles de cultures i pràctiques per exemple religioses que classifiquem com a “distintes” han estat reunits sota la mateixa unitat política, amb freqüència mitjançant la imposició militar. A continuació, l’autor repassava les diverses nocions de genocidi i la plausabilitat de relacionar-les amb el que l’article segon de la Convenció de l’ONU sobre el Genocidi (1948) defineix com la destrucció d’una col·lectivitat, la qual cosa abraçaria l’assassinat de membres d’un grup, el dany seriós infligit a la integritat física o mental dels seus membres, la imposició a un grup d’unes condicions d’existència que condueixin necessàriament a la seva destrucció física total o parcial, l’adopció de mesures per impedir els naixements al si del grup, o la transferència forçosa d’infants d’un grup a un altre.

Si us en recordeu, és al context de la guerra de Iugoslàvia que hi apareix el concepte de “neteja ètnica”. Com assenyalava Tone Bringa dins el recull d’Alexander Hinton Genocide. An Anthropological Reader (2002: 23, citat per Frigolé, 2003: 11) en referència a la guerra de Sèrbia contra Bòsnia i Hercegovina, “l’ús del terme vague de neteja ètnica exotitza la violència i, a diferència del terme genocidi, no implica l’imperatiu legal de la intervenció”. Ras i curt: que polítics i periodistes de tot Europa es referissin al genocidi serbi sobre Bòsnia-Herzegovina en termes de “neteja ètnica” s’explicaria perquè l’ús del terme genocidi hauria implicat l’imperatiu legal de la intervenció de l’ONU.

Dit d’una altra manera, el concepte “neteja ètnica” no és un concepte científic, sinó que té a veure amb una instrumentalització política i periodística de les maneres com resulta adjectivable un procés o un fenomen social a fi de mantenir-lo a ratlla dels efectes que podria desencadenar una altra nominació sobre la base de l’aplicació de l’ordre jurídic internacional. Que dins l’àmbit científic es pugui a arribar a donar per bons, en termes operatius, conceptes que no són científics com els de “neteja ètnica” o “raça” pot considerar-se un frau intel·lectual. Cal atendre el marc social i explicatiu en què aquestes paraules prenen sentit, d’on provenen, i a continuació fer-ne l’abordatge pertinent.

II

Frigolé hi explicava de quina manera l’estat conceptualitza els seus enemics a la seva imatge i semblança, tant se val si en són ciutadans, ja que se’ls classifica com si la seva identitat fos distinta, sovint anomenada “ètnica”: així se’ls declara incompatibles amb l’ordre simbòlic i amb el seu dret a existir –penseu en l’adjectivació dels titllats de terroristes com a bèsties, monstres, salvatges: despullats de la condició simbòlica ja no sols de ciutadans sinó d’“humans” i dels drets que en deriven, se’ls pot torturar impunement (com ha succeït a l’estat espanyol des del 1977 sense que Joan Coscubiela obrís la boca)–. El genocidi apareix com la negació de qualsevol semblança, el seu origen no rau en cap conflicte entre ètnies, sinó en les instrumentalitzacions que els poders polítics, econòmics i religiosos en fan. Per això, atribuir a les guerres el qualificatiu de “civilitzades” en funció de la distinció entre combatents i no combatents (una distinció present a l’obra de Hobsbawm, que ja havia relliscat prou en la distinció tramposa entre nacionalismes “cívics” i “ètnics”), significa un lamentable rebuig a conceptes com els de civilització proposats per Norbert Elias (El proceso de la civilización, 1939), seguint la petjada de Marx, i un oblit impresentable de les maneres com Occident ha colonitzat: els genocidis es camuflen també com a guerres.

Històricament, hi ha hagut dins l’antropologia social una certa tendència a centrar una bona pila d’estudis en l’etnocidi –la destrucció de la cultura d’un grup humà–. A l’obra esmentada al principi, Frigolé supera aquesta tendència quant al paper que s’ha exercit des de determinats models culturals –emfasitzant-s’hi les concepcions de procreació, monoteisme i nació o poble– amb relació a l’extermini de grups humans específics. A propòsit d’això, és rellevant considerar que els processos socioculturals de colonització, subordinació, assimilació i domini a escala intraeuropea continuen sent els grans absents dins tradicions antropològiques com la francesa i l’anglesa, per no esmentar l’antropologia catalana o l’espanyola. Crec que no m’equivoco si afirmo que tot antropòleg és conscient de les implicacions socials, polítiques i econòmiques a través de les quals apareixen històricament mediatitzades i sovint jerarquitzades les relacions entre les cultures, la mera reducció de les quals a compartiments aïllats –a tall de categories tancades, quasi ontològiques, caigudes del cel i eximides de les esferes més conflictives que subjauen en el seu “contacte” dins el context d’aquest planeta– contribueix a refermar el seguit d’estratègies provinents dels discursos multiculturalistes de caire essencialitzador de les diferenciacions amb què es pretén ocultar la transversalitat dels processos d’explotació social i la colonització en el procés de domini global d’Occident sota les formes del capitalisme.

L’escriptor bosnià Aleksandar Hemon assenyalava que recórrer a un odi manifestat al llarg de molts de segles és un recurs tan fàcil com fals, que va servir a Sèrbia, a Croàcia i també a l’Europa occidental i als EUA per justificar l’injustificable: també allí hi ha hagut segles de racisme i gent combatent-hi en contra. Les negociacions de Dayton per la guerra de Iugoslàvia exemplificarien l’interès de les potències mundials a establir el seu ordre a Bòsnia, fent-hi seure junts agressors i agredits, situats al mateix nivell.

III

L’apel·lació a l’Altre tot construint-lo com un enemic que desafia l’existència mateixa del grup social es pot efectuar acudint a criteris etnificadors, si bé criteris d’aquest tipus són només un dels tipus possibles a què tota societat pot recórrer: les distincions socials, les formes classificatòries, componen un repertori extens, i cada context demana i aplica uns usos determinats dels diversos segments d’aquest repertori diferenciador.

D’etnocidis, en tenen també el cul pelat les nacions minoritzades d’Europa: un exemple, la societat catalana mateixa. Entenem la cultura com tot allò que els humans tenen al seu abast, en qualitat de tecnologies ideals i materials, per representar el món, organitzar models de relacions socials i articular les relacions de les societats mateixes amb aquesta categoria canviant que anomenem “naturalesa”, la qual –no podria ser altrament– és el fruit de simbolitzacions i construccions múltiples. Aquesta construcció és conflictiva, i la cultura apareix com un procés perpètuament dinàmic d’experiència i de valoració total de la vida i la societat.

Un temps enrere escrivia que quan fa un segle l’antropòleg polonès Bronislaw Malinowski definia la història com “el mapa mitològic dels occidentals” remetia al fet que les societats construeixen, reïfiquen –i transformen– les seves pròpies explicacions de si mateixes i del món. Aquesta construcció de les representacions a través de les quals els humans manifestem les maneres com ens emplacem en el món abraça tota mena de simbolitzacions, contradictòries dins d’una societat de classes com la nostra. Per això al setembre del 2015 la CUP de Barcelona plantejà diverses propostes (Ple extraordinari per la Ruptura) entre les quals hi havia la de modificar el nomenclàtor, els monuments i els nomenaments de fills i filles predilectes de Barcelona que reflecteixen tot tipus de processos vinculats a la inferiorització de grups socials per raó de classe, gènere, adscripció política o religiosa, etc. La proposta fou rebutjada amb el vot contrari o l’abstenció de Bec, ERC, CDC, PSC, PP i C’s.

L’erecció d’una estàtua o la tria del nom d’un carrer formen part d’aquest procés històric: què recordem, què valorem, com ens expliquem, quins referents històrics oferim per actuar en societat? (per què plaça del Virrei Amat i no de Joan Salvat-Papasseit, com als anys trenta?). Podríem resseguir el fil de la història de Barcelona a través de la vida i la mort dels seus monuments, però també a través dels monuments que mai no s’han erigit. Preguntem-nos per què el 1888, arran de l’Exposició Universal, s’homenatja Colom i no pas Isabel Vila, la pedagoga anarquista i espiritista –“la primera sindicalista catalana”, en digué Francesc Ferrer i Gironès–.

Debatre sobre la presència històrica, massiva i imposada per la força de les armes, al nomenclàtor de pobles i ciutats catalanes de les figures literàries del Segle d’or castellà obviant-hi que això s’ha dut a terme bandejant-hi tota mena de tradicions culturals, politiques i sindicals infantades per la societat catalana, i apartant la mirada sobre el fet que el parlamentarisme i el municipalisme burgesos (PSUC/ICV-EUiA/BeC, PSC, CDC, UDC, ERC, etc.) ha mantingut des del 1979 fins ara un nomenclàtor farcit de feixistes, nacional-catolicistes, militars colonials, reietons imperials, capitalistes explotadors, racistes, esclavistes, masclistes i totalitaristes classistes diversos...  debatre això sense efectuar-ne la contextualització històrica avinent representa un acte de misèria política i d’indigència intel·lectual.

Suposo que Joan Coscubiela estaria més còmode substituint del nomenclàtor Plaça de la Revolució per Plaça del Consell assessor d’Endesa, o Carrer de la Llibertat per Carrer d’Esade, o, pitjor, per Carrer de Com traeixo la classe treballadora catalana per interessos personals durant 40 anys.

Etnocidi no sols són –un exemple entre milions d’experiències socials– les tropes feixistes de la bandera rojigualda cremant centenars de milers de llibres de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) o de la Biblioteca de Catalunya el 1939, etnocidi és permetre que des del 1979 fins ara l’arxiu mateix de l’AEP es malmeti sense que els governs municipals de torn (31 anys de PSC, molts d’ells amb ICV-EUiA i ERC, i 4 de CDC) hagin fet res per evitar-ho. El nomenclàtor actual dels Països Catalans (i això abraça la Catalunya Nord) és el reflex d’un etnocidi històric sostingut. De la contrapartida anhelada n’escrivia ahir (15-VIII-2017) a twitter com a Calamity Djon: “Arreu hauria d’haver-hi espai per a la bona gent creadora de tot el món. A tot arreu. De tot el món.” Seré sincer: mentre això no sigui així, me la rebufa que Gustavo Adolfo Béquer sigui esborrat del mapa simbòlic. I que l’acompanyin Cambó i Antonio López, és clar.

Machado, però, a Sabadell s’hi queda. Mon pare, editor i poeta militant comunista del PSUC –empresonat el 1962 a la Model durant unes setmanes sense judici, i multat reiteradament per les seves publicacions en català als anys cinquanta i seixanta, sota el franquisme, amb llibres segrestats, guillotinats i tot l’etcètera que vulgueu...–, me’l féu estimar amb raons sensibles. Ell és present a l’antologia Versos para Antonio Machado (1962).

Que quedi ben clar a tothom: l’esquerra independentista i anticapitalista catalana estima la bona poesia emancipadora, vingui d’on vingui del món. Per això assumeixo els punts que Crida per Sabadell exposa al comunicat següent:

Un grupet d’intel•lectuals i artistes, i 214 membres de Catalunya en Comú, contra el dret d’autodeterminació

A Papua Oest, la sagnant –quotidiana– dominació de l’estat d’Indonèsia tampoc no fa albirar que pugui haver-hi “garanties”.

Per tant... què?

 

Un grupet d’intel·lectuals i artistes,

i 214 membres de Catalunya en Comú,

contra el dret d’autodeterminació

[SETEMBRE, 31-VII-2017]

Gerard Horta

Un manifest signat per 214 persones de l’àmbit de Catalunya en Comú i un article a El País sobre diversos intel·lectuals i artistes guarneix la tercera setmana de juliol. El País és aquell diari que el 1992, mentre silenciava les tortures a militants de l’esquerra independentista, justificava als editorials la necessitat d’una intervenció armada de l’exèrcit espanyol a Euskadi.

Sonen les trompetes. Els focus s’encenen, les catifes es despleguen i un grup d’escriptors, intel·lectuals i artistes “d’esquerres” comencen a desfilar tot anunciant amb positura greu que l’1 d’octubre vinent no aniran a votar. Simultàniament, el 99%, la gent, els comuns, els de baix, la ciutadania, la munió humil i senzilla de figurants que els sostenen s’agenollen al seu pas tot llençant-los pètals de roses roges i aplaudint-los noves creacions alliberadores.

N’hi ha que vénen de l’antifranquisme i n’hi ha que no, n’hi ha que m’han regalat un cert plaer per la seva obra i n’hi ha que no, n’hi ha d’ensinistrats a ajupir-se per recollir premis lliurats per un Borbó i n’hi ha que no, n’hi ha que han fet campanyes per votar que sí a la Constitució espanyola i a l’europea, als Estatuts de la transició, a l’ingrés de l’estat espanyol a l’OTAN... i d’altres que no s’hi han pronunciat en públic. N’hi ha que han vist com augmentaven els seus contractes per fer-ho i n’hi ha que no. Tots coincideixen a enquadrar-se, però, dins els rengles dels qui han governat la transició no a la banda del regionalisme d’ordre convergent, sinó a la banda del regionalisme d’ordre del PSC i el PSUC/ICV-EUiA. Gent d’ordre que quan els seus amics de viatge dirigiren la Conselleria d’Interior ho feren d’una manera tant o més sinistra que els més reaccionaris consellers de CDC. Gent d’ordre, amant d’un sindicalisme burocratitzat, professionalitzat i verticalitzat que durant quatre dècades ha defugit la lluita per transformar aquesta societat en termes estructuralment emancipadors. Gent que no sap què és la Reforma laboral del 2012, perquè se’ls en fot. Gent que no ha fet mai cap manifest, des del 1977, pels militants de l’esquerra independentista i anarquistes detinguts, torturats i esclafats en nom del “consenso” amb què ens han martellejat més de mitja vida.

Intel·lectuals i artistes. Són dues paraules per les quals sento un rebuig considerable a causa del narcisisme gairebé malaltís que caracteritza tants individus classificats en aquest tipus social –independentment d’adscripcions i pràctiques polítiques–. El militant comunista Antonio Gramsci escrigué que tothom és un filòsof, perquè tothom pensa i repensa el món, tothom té idees sobre el món, tothom s’explica i explica el món, com sigui. Gramsci obrí, generalitzà i distingí el concepte d’intel·lectual d’una manera que Karl Marx no havia plantejat. A la fi, fem el que fem, formem part de processos socials i ens situem en el món així o aixà i fem allò o tot el contrari. Quan fa uns anys, en el lliurament dels Premis Gaudí de cinema, el director Albert Serra engegà el ramat obedient d’actors i actrius que tenia al davant transgredí un terrible tabú: reduir-los implícitament a la condició de llepaculs mesquins del poder vigent. Aquesta encarnació contemporània nostrada dels nous microdéus, erigits i universalitzats primer de tot per la televisió i els mitjans de comunicació i consum, situa els “intel·lectuals i artistes” com a elements centrals d’una religió moderna que Marc Fumaroli anomenava “l’Estat cultural”. Protagonistes de l’“acció cultural”, què podem fer més que bavejar per la dimensió quasi metaterrenal que la seva presència resplendent reflecteix? S’han pronunciat un cop més sobre el referèndum i esbomben que no hi participaran, coincidint amb els signants del manifest de 214 membres de Catalunya en Comú.

Sense debat polític. Un entre tants du anys reclamant des dels sectors combatius de l’esquerra independentista que l’única manera de posar fi al processisme, l’immobilisme i el cor del sistema que els alimenta –l’estructura política, econòmica i cultural de la transició– és fer cristal·litzar un referèndum d’autodeterminació d’aquesta banda petitona dels Països Catalans. Hi ha una expressió bella de la llibertat: la d’una societat decidint el seu propi destí a autoorganitzar-se com li plagui a través de l’exercici inalienable del dret d’autodeterminació. El mateix dret que alguns d’aquests intel·lectuals i signants han defensat verbalment per a altres pobles. Paradoxalment, el que reivindiquen els signants del manifest “L’1-O no hi anirem” és acabar amb l’immobilisme tot defensant la legalitat derivada de la dominació de l’estat espanyol sobre la societat catalana. Paradoxalment? Per ventura cínic. Per què?

El tren està en marxa i fins els sectors organitzatius d’una part de la burgesia regionalista s’han adonat des del 2010 que si no s’hi enfilaven serien llançats a la, diguem-ne, paperera de la història. En aquest tren no s’hi cobra passatge, ni s’hi demanen afiliacions polítiques ni culturals: persones que es pensen políticament i que es classifiquen com a catalanes votaran “No” l’1-O; d’altres que es consideren catalanes i també espanyoles votaran “Sí”. Volen votar: és la transició el que descarrila. En canvi, aquests militants i afiliats “progressistes” –deixebles rovellats de la Gauche Divine– mantenen que als barris en què guanyaren les eleccions la seva gent “no se sent convidada a participar-hi”. Que poc sociològic que és analitzar un procés social a través dels “sentiments”... Suposo que desconeixen les enquestes sobre l’anhel de votar al referèndum d’una gran part dels seus votants, i que el 2015 a Nou Barris guanyà BeC a les municipals i Ciutadans a les autònomes. Per fortuna la societat és molt més imprevisible, heterogènia i contradictòria del que preveuen. No som davant d’un referèndum essencialitzador, malgrat que els catalans podrien preguntar-se per què han de fer cap referèndum si perderen la independència per la força de la imposició militar, sostinguda en el decurs de més de 300 anys fins ara.

Els signants del manifest conclouen sense argumentar-ho que l’1-O “no és el referèndum democràtic i efectiu que reclamen les tres quartes parts de la societat catalana [...], no és efectiu [...], no té reconeixements internacionals ni garanties democràtiques [...], i degrada el significat d’un instrument democràtic pensat per resoldre problemes...” I fot-li.

Ara bé, no plantegen com es construeix un referèndum democràtic enfront d’un estat reaccionari i supremacista que pretén impedir-lo; no aclareixen que l’efectivitat o no del resultat hauria de dependre de la voluntat de tothom, a Catalunya i a l’estat espanyol, d’acceptar-ne el resultat i d’implementar-lo; no qüestionen –tan d’esquerres de debò que diuen que són– que els reconeixements internacionals solen venir a posteriori de qualsevol referèndum, i que l’ordre històric dels 200 estats d’aquest planeta sobre les 10.000 nacions de colors diversos que s’hi barregen i que omplen els mapes no es fonamenta pas en la democràcia; i no raonen què significa que una societat que vota degradi l’instrument que utilitza per aclarir cap a on vol anar. Que aquesta gent apel·li genèricament als referèndums com un “instrument democràtic pensat per resoldre problemes” ens desplaça fins als referèndums del feixisme franquista. No en tenen prou amb 30 anys d’una televisió pública classista i regionalista, ni amb uns mitjans públics que han humiliat, menystingut, ignorat i invisibilitzat el vincle històric de les classes populars catalanes amb la lluita per la independència, ni amb aquesta presència diària de postulats unionistes arreu dels mitjans de Catalunya. Ni tan sols precisen a què es refereixen amb “un futur que no passa exclusivament pel sí o el no a la independència”, ja que si no hi estan d’acord només cal que hi votin en contra. En realitat, podrien treballar per fer un referèndum sobre la tercera, la quarta o la cinquena via, o és que potser no se’n recorden de quan escoltàvem allò que “quan els independentistes siguin majoria al Parlament, aleshores podran exercir democràticament la independència”? Mentides podrides.

Moviment real. Des de quina “esquerra” es pot remetre a l’ordre institucional i a la seva formalització històrica per justificar la negativa a provar de transformar l’ordre establert mateix? Les motivacions d’aquests 214 signants de Catalunya en Comú es limiten a confrontar un anhel majoritari de la societat catalana amb l’estat de les coses. No són socialistes, no són comunistes, no són d’esquerres: són impostors. A La ideologia alemanya (1846: pàg. 71) –dins l’edició del 1987 de l’Editorial Laia, a cura de Jordi Moners i Sinyol–, Marx i Engels escrigueren: “Per nosaltres, el comunisme no és un estat de coses que hagi de ser establert, un ideal cap al qual la realitat ha d’apuntar. Nosaltres anomenem comunisme el moviment real que aboleix l’estat de coses actual.” Què n’han de saber del moviment real aquells que invoquen la “ciutadania” o la “població” per evitar tractar de la societat o directament de la classe treballadora, aquells que han estat capaços d’asseverar que no són ni de dretes ni d’esquerres? (com feien els falangistes). Per no saber, ignoren i tot qui era en Marià Martínez Cuenca, el militant socialista que a les seves memòries (La muralla invisible) encara vergonyosament inèdites escrigué: “Marx i el català els vaig aprendre al carrer”, com recollia Ricard Vinyes dins La presència ignorada (1989).

En una societat catalana amb un 20% de persones sobrevivint en la pobresa, amb un grau d’espoliació fiscal brutal, despòtica, que dessagna unes classes populars sotmeses fa anys a programes en molts àmbits neoliberals per part dels governs successius de la Generalitat i del PP i el PSOE a Espanya, en un context semblant algú concep que hom pugui acudir a la Comissió de Venècia, la UE, l’OTAN, l’FMI, el Festival d’Eurovisió o el que sigui per corroborar que –ai, ui– “no se puede”?

No són d’esquerres, perquè més enllà que siguin contraris a la independència per assegurar la perpetuació d’un estat totalitarista –ara feixista, ara postfranquista, ara feixistitzant– pretenen rebentar l’exercici concret dels catalans i catalanes del dret d’autodeterminació. Són els mateixos que no exigeixen garanties democràtiques a la monarquia borbònica, ni al Foment del Treball Nacional, ni a la Caixa que els paga les campanyes electorals, ni a les ETT, ni a res que pertorbi l’ordre sagrat d’Espanya i el Capital. Tenen tota la raó que el referèndum que farem no és el que voldríem. Tant de bo poguéssim apropar-nos-hi amb placidesa i sense una espasa de Dàmocles rodant damunt dels nostres caps sense parar, tant de bo no haguéssim d’afrontar amenaces i detencions i interrogatoris i processos judicials, tant de bo no haguem de sortir als carrers a defensar les urnes. Davant dels emmascaraments canviants del feixisme, el referèndum de l’1 d’octubre esdevindrà una manifestació popular antifeixista per part fins i tot dels qui hi acudeixin per votar “No”.

Aquest manifest situa els signants davant d’un mirall del qual proven d’apropiar-se sense pudor: el de la vida col·lectiva d’una societat que ha decidit emprendre rumbs nous. El 2 d’octubre continuarà havent-hi lluita de classes i un estat, però com sempre un sector rellevant d’aquest país mirarà de construir una societat justa i lliure, i de transformar les condicions materials de vida de les classes subalternes. Poder votar l’1-O i que guanyi el “Sí” n’és un pas imprescindible. Aquests afiliats de CeC i aquests artistes pusil·lànimes, flemàtics i legalistes alimenten la por i la passivitat que nodreixen els poders establerts. “El estado de derecho”, diu Juan Marsé: que se’n vagi de visita a les presons o als consells d’administració bancaris i coneixerà “el Estado de derecho”, el pa que s’hi dóna. Potser un dia, estabornits de tanta desmesurada superioritat, es preguntaran si eren d’esquerres o si, per contra, personificaven els cossos postmoderns de l’adust falangisme que aspirava, amb severes garanties, a fer-nos encaixar amb “la resta d’Espanya”.

Nosaltres –tot déu– decidim. La fraternitat dels pobles, senyors i senyores avars de lleis, guinyols tronats de l’imperi, ni comença ni acaba en els pobles d’Espanya ni tampoc en els de França. La fraternitat comença reconeixent-nos col·lectivament com el que som: una societat. I afrontant els conflictes no com una tempesta apocalíptica i irreversible, sinó com el signe que, renoi, sobrevivim amb dinamismes canviants en una societat de classes subordinada a dos estats capitalistes europeus. Combatrem i votarem per viatjar molt més enllà d’això. Al XIX vam dir-ne Icària; el 1936, Revolució; l’1-O, d’entrada, en direm Independència: de tot això, al capdavall, se’n diu Llibertat. És tan complicat comprendre-ho?

Catalunya Sí Que es Pot... (Primavera del 2007, Conselleria d'Interior)

Noemí Ayguasenosa Soro, núm. 19 per Barcelona de la llista de

CSQP (Catalunya Sí Que es Pot) al Parlament el 2015.

CATALUNYA SÍ QUE ES POT...

(PRIMAVERA DEL 2007, CONSELLERIA D’INTERIOR)

[EL VIDRE AL COR, 12-VIII-2015]
Gerard Horta

Societat de memòria fràgil en què els mandarins d’ICV-EUiA difícilment et recordaran la intensitat repressiva de la política policíaca empresa per la Conselleria d’Interior que dirigiren del 2006 al 2010.

Recorda per exemple la primavera de plom del 2007, quan la Brigada Mòbil encerclà i de vegades traslladà d’un espai a un altre de la ciutat centenars de persones manifestants sotmeses a cops, incisions amb kubotan i humiliacions –gent (inclosa gent gran) impossibilitada de sortir del setge dels antiavalots per anar al lavabo orinant-se a sobre, gent vomitant d’angoixa, gent desmaiant-se... reclosos durant hores pels cordons de mossos–. Saura, Boada, Ayguasenosa... i TV3, Catalunya Ràdio i BTV, les seves, apartant-ne sistemàticament la mirada com sempre.

L’any 1980 els autònoms desafiàvem la impostura que entrevèiem que arrelava, i ens defensàvem del servei d’ordre de la direcció d’un PSUC que de comunista ja no en tenia res, llevat de tants militants de base de bona fe que acabarien anant-se’n. Al cap de 37 anys, els hereus dels Pactos de la Moncloa havien de disposar de soldadets majors per esclafar els col·lectius contestataris de la ciutat, i explicitaven en què consistia el seu veritable projecte ecosocialista: un grau feixistitzant de militarització dels carrers que, llevat de la dècada sencera dels anys setanta en què la bòfia disparava foc real, mai no havíem vist. No fou sols el 2007, ni la brutalitat extrema del 2009 per la repressió sobre les mobilitzacions populars contra el Pla Bolonya, fou el llarg, inacabable dia a dia d’alts càrrecs policíacs esbombant proclames totalitaristes pels mitjans públics sense que ningú no els toquès ni l’entorn d’un sol pèl en el transcurs de la legislatura. Amos dels carrers, sota la direcció d’ICV-EUiA van fer literalment el que volgueren: noces daurades dels fills de la ignorància i el feixisme amb els fills de la transició...

Arran de la informació que el company Albert Martínez de laDirecta està difonent sobre la candidata Noemi Ayguasenosa –núm. 19 per Barcelona de la llista CSQP, coordinadora d’ICV de Mataró i membre de l’executiva nacional d’ICV i del Consell Nacional d’ICV–, la qual exercí com a alt càrrec polític de la Conselleria d’Interior encapçalada per Joan Saura –període en què tres persones perderen un ull a causa de les bales de goma disparades per membres de la Brigada Mòbil–, m’ha vingut de gust reproduir la nota 56, a les pàgines 233 i 234, d’una etnografia que vaig publicar sobre la Rambla del Raval (Rambla del Raval de Barcelona, 2010, El Viejo Topo).  

A la dreta, Joan Saura i Joan Boada.

Hi recordava com, als temps de la utilització per part dels mossos d’armes il·legals i de les incomptades denúncies de tortures i maltractaments, aquests segrestos policíacs de manifestacions esdevingueren una pràctica habitual a Barcelona aquell any 2007, mentre la Rambla es prohibia com a espai de trànsit de manifestants tot preservant-la per a... turistes. Comprens per què jo, fill d’un militant del PSUC, de vegades no puc evitar anomenar feixista Joan Saura i els seus còmplices? (com en Joan Boada, responsable polític de la detenció i criminalització de Núria Pòrtulas simplement per la seva militància anarquista, també el 2007). Com podem adjectivar-los, si no és així? Potser com a postfranquistes? Gràcies, Joans i Noemí, per recordar-nos que, en nom de la dignitat col·lectiva, us hem d’escombrar tal com s’escombra la brossa. (I un cop més reitero la distinció que efectuo tothora entre la mala fe vividora de la cúpula directiva d’ICV-EUiA durant les tres darreres dècades i la gent que hi  milita de bona voluntat esquerrana, si és que en queda gaire.)

“Tómense como ejemplo, sólo durante la primavera del 2007, la manifestación anarquista autónoma por la tarde del Primero de Mayo, la esquáter contra la imposibilidad del acceso a la vivienda del 19 de mayo, la del 26 de mayo en protesta por la actuación en la semana precedente de los mossos d’esquadra, las dos manifestaciones contra la reunión de los jefes de Estado del grupo del G8 de los días 7 y 9 de junio, la antirepresiva y en defensa del libre derecho a manifestación del 17 de junio del 2007... Está por hacer un recuento de las docenas de manifestaciones reprimidas y de los apalizamientos y las heridas –especialmente, obsérvese el número constante de manifestantes en actitud pacífica o bien huyendo de la policía que acaban con huesos fracturados por los porrazos recibidos gratuitamente, a pesar de mantener una actitud corporal mansa–: véanse medios como http://.indymedia.barcelona.org/ y La Directa. Se trata de manifestaciones prohibidas y secuestradas por dispositivos que incluyen a veces a más de dos centenares de agentes de la Brigada Móvil. Mediante prácticas que saciarían los sueños de cualquier estado fascista, la conculcación reiterada del derecho de manifestación en Barcelona hasta hoy mismo se ha mostrado sin ambages, y a su vez sin eco mediático crítico alguno. Añádanse las dos sentencias judiciales del 2007 en contra de la Consejería de Interior de la Generalitat por conculcar dicho derecho respecto a dos convocatorias de la organización V de Vivenda. Desde esa consejería dirigida por Joan Saura, se ha decidido escandalosamente en los últimos tres años, sin debate público alguno, prohibir el paso por La Rambla –en manos ya de los turistas– de manifestaciones críticas con el poder establecido, violándose con impunidad los derechos políticos y civiles de la ciudadanía barcelonesa.”

Ombres xineses (Jim Morrison, 1971)

OMBRES XINESES

[EL VIDRE AL COR, 13-VIII-2017]

Jim Morrison (1971)

Les ombres xineses estaven reservades originàriament a

l’audiència masculina. Els homes podien veure aquests espectacles de somnis

des de tots dos costats de la pantalla. Quan més tard les dones començaren
a ser-hi admeses, se’ls va permetre assistir

només al costat de les ombres.

Cartell de Ramon Casas per a un espectacle d’ombres xineses

a Els Quatre Gats.

Balada de Prince errant: evidentment a Holanda, als vuitanta

Balada de PriNce errant:

evidentment a Holanda, als vuitanta

[EL VIDRE AL COR, 12-VIII-2017]

Gerard Horta

Una arriscadament embafadora –delicadíssima– balada de dos minuts i mig dóna pas a un solo rugent que mai no havia d’acabar.

Oh, Prince, t’estimo!

I, a sota, el darrer espectacle de Prince abans de traspassar. L’espiritual negre del principi és... ei... Prince i la Revolució.

Fox Theatre (Atlanta, 14-IV-2016).

Escombrar, escombres, escombrades: Crida urgent a documentar-nos

Escombrar, escombres, escombrades:

CRIDA URGENT A DOCUMENTAR-NOS

[EL VIDRE AL COR, 11-VIII-2017]

Gerard Horta

El cartell de l’esquerra independentista (EI) –difós el 10-VIII-2017– d’un poble dels Països Catalans simbolitzat en la figura d’una dona que escombra capitalisme, església vaticana, exèrcit i monarquia confirma la continuïtat d’una tradició cultural popular catalana la qual, en aquest cas, acudeix al cartellisme soviètic revolucionari a fi de vincular impugnacions i anhels emancipadors contemporanis –des de la manca, difícil de superar a causa de l’educació que hem rebut, de coneixement aprofundit de la nostra pròpia història–. La idea del cartell, molt bona (com a suggeriment, es podia il·lustrar algun banquer amb copalta, i ficar-hi un fons vermell), convoca assumptes diversos i ha desencadenat el debat periòdic sobre el cartellisme de la mateixa EI. Tota composició gràfica vehicula ideologies, concepcions del món, projectes polítics, i enguany hem contemplat més d’un cartell ben encertat. Si més no, els cartells mostren, enuncien...

D’entrada, les polítiques professionals convergents Marta Pascal i Neus Munté han demostrat amb els seus escarafalls públics una ignorància vergonyosa en obviar que la presència de la imatge de l’escombra i de les seves representacions populars al llarg del temps als Països Catalans abraça amplíssims espectres de significacions en àmbits extremament diversos, inclosos aquells en què des de la cultura política dels explotats s’instrumentalitza l’escombra –i l’acte d’escombrar– com una acció d’insubmissió davant l’estat de les coses. Potser de tant blasmar associacions ideològiques i (mal)suposades violències els costa rememorar els pistolers al servei de la burgesia regionalista que a la segona i tercera dècades del segle XX assassinaren a trets centenars de treballadors anarquistes catalans, responsables de voler escombrar per sempre tota forma d’opressió, alhora que obvien la complicitat històrica de la burgesia local amb la monarquia borbònica i amb la gamma extensa de totalitarismes –inclòs el franquisme– a què la societat catalana ha estat sotmesa als darrers 350 anys. A determinada gent benpensant els desagrada més aquest cartell que no el fet que el cos autonòmic dels mossos d’esquadra duguin anys –ja des dels temps del Tripartit amb Saura (ICV-EUiA) com a conseller d’Interior– elaborant registres il·legals de dades sobre persones militants de l’EI, anarquistes i autònoms, o sobre plàcids manifestants. És lògic –penso honestament que cal dir-ho– que aquells que encarnen el model de societat que aspirem a escombrar s’emprenyin. Encara és més lògic, però, que vulguem polvoritzar del llibre de la història el terrorisme d’Estat que encarnen.

Ara bé, el que em condueix a redactar aquestes ratlles apressades és preguntar en públic, quasi amb desesperació, qui recorda la pràctica del veïnat transformador de Barcelona d’escombrar literalment els carrers l’endemà d’una visita dels Borbó a la ciutat? (D’escombrar el trajecte pel qual havia passat el seguici reial.) No sé qui, no sé on –El Triangle?, La Directa? (no: en Jesús Rodríguez  [@albertmartnez] em recorda que té 11 anys, i una escombrada que recollí el 1997 el Contra-Infos per la boda d’una de les infantes)–, no sé quan –segona meitat dels noranta, fa uns 20 anys?– en féu esment i relatà escombrades populars com les esdevingudes a Montjuïc diria que a mitjan XIX. En Toni Álvarez (@atonito73), d’altra banda, em recorda l'escombrada multitudinària que es dugué a terme a Montjuïc el 28 de maig del 2000, l’endemà de la desfilada militar de l’exèrcit per l’avinguda de Rius i Taulet. De les mobilitzacions que això provocà he enxampat la publicació que esmenta el Toni, en què es llegeix:

El dia després de la desfilada, un grup de gent va anar al lloc on s’havia celebrat la parada a escombrar i fregar el carrer per deixar-ho tot ben net. Malgrat algunes informacions errònies aparegudes als diaris, aquesta no és una tradició catalana, sinó una acció que es va fer al País Basc ara deu fer uns dos-cents anys (Per la pau, no a la desfilada, 2001).

Fora de la transmissió i les reapropiacions dinàmiques i contínues de les pràctiques socials, la qüestió és que no trobo enlloc l’article que vaig llegir, ni l’he pescat en hemeroteques digitals, ni recordo tampoc a quines fonts historiogràfiques remetia, però ha revisitat la meva memòria arran de la visió, ahir, del cartell en qüestió. Homes, dones i infants amb escombres netejaven i purificaven uns carrers que havien estat contaminats pel pas dels poderosos: contrarepresentació del pas del poder per la ciutat, exalçació del paper ordenador de les relacions socials que es pretenien materialitzar per part de les classes subalternes urbanes. En definitiva, amb aquest cartell ens situem de nou enfront de la funció social racionalitzadora que la potència dels símbols consigna, instrumentalitzables cap a tota mena de direccions.

Sisplau, si hi ha algú que pugui aportar-nos-en documentació que ho faci, us ho agrairé(em) amb immensa gratitud.

Tres cartells soviètics esdevinguts clàssics moderns:

el de Lenin del 1919 (dreta) i el del treballador “escombrant contrarevolucionaris” (esquerra) del 1925.
A sota (cap al 1920), el d’un treballador “escombrant delinqüents”.

 Aquí, la contrapartida franquista (1936).

Una vida diferent per sempre

UNA VIDA DIFERENT PER SEMPRE

[EL VIDRE AL COR, 26-IX-2015]
Gerard Horta

Com s’escriuen els fulls en blanc del quadern de la història, del mapa mitològic dels occidentals? Com se sintetitzen les humiliacions dels oprimits, les seves vides, el sentit de les lluites del dia a dia? Com es reescriu el temps i l’espai d’una societat?

Mirem de representar allò que agonitza, el món vell, mitjançant paraules i imatges. Com haurien estat les vides col·lectives dels pobles, les vides no viscudes de les societats, si tot hagués anat d’una altra manera? No ho podem concebre: continuem sent educats per no poder-ho concebre. Rere el contracte social hi ha la tirania i la misèria.

Jean Duvignaud (1921-2007), el tan gran –profund– i aquí tan poc llegit antropòleg francès, relatava com els comuners derrotats el 1871 a París foren en tantes ocasions assassinats, en d’altres detinguts, vexats, sotmesos a tortures i brutalitats i deportats a la Nova Caledònia polinèsica –encara ara, sota el jou colonial de França–. Louise Michel, empresonada i desterrada 10 anys allà, explica que partí amb els fills dels comuners cap a la selva i es trobà amb els salvatges, amb aquells “altres” salvatges –els “uns” (els “nosaltres”) eren (ho és, ho som) el proletariat europeu–. I fou així que un dia els “salvatges” kanacs no van atacar els presoners comuners, mai més ho feren: aquell dia atacaren els guardians de les presons, enemic comú. Els soldats francesos assassinaren el cap de la tribu, i el seu cos fou embolcallat amb la bandera roja d’un districte de París. Bellesa infinita, commovedora, de les germandats del món que tot ho abracen, que tot ho poden perquè són potència i no poder.

Quin és el llenguatge perdut per tots els salvatges del món? Quin és el llenguatge perdut per nosaltres, els indígenes?

Pel meu avi basc, Gerardo, que esgarrapà els dies i les nits –un a un– per poder veure morir Franco sense aconseguir-ho, perquè morí el 1974, un any abans que l’assassí. El meu avi basc que al seu petit poble, tan petit, de Lantziego –a Euskalherria– només pogué impugnar simbòlicament el feixisme cada 14 d’abril, perquè aquell dia no anava a llaurar la terra. “Abuelo...”, com t’estimo. Pels besavis bascos i catalans que no vaig conèixer. Pel meu besavi Joaquim, multat el 1906 com a “peligroso independentista catalán” per editar les actes del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana... Ma mare Paula i mon pare Joaquim, i multes i precarietats i censures i presó, i els avis i les àvies meus, teus, de tothom que resistí en tots els segles.

No oblidis qui ha alçat la veu davant dels estats, davant dels poderosos. Des dels remences fins ara, en cada vila, en cada barri aquí i allà, en cada gest, en cada mot, en cada silenci, en cada mirada, en cada somriure i en cada plor amagat, enunciant-hi les necessitats i les il·lusions del món que aspirem a construir. Massa dolor negre. No oblidis com ha anat la inacabada transició tardofranquista i qui ha plantat cara. No oblidis els presos d’ahir, els d’avui i els de demà. No oblidis que el parlament, en tota societat capitalista, és sempre un parlament burgès, i quina és la seva lògica quan un sector social vol transformar veritablement les condicions materials de vida de la gent: excloure’l, reprimir-lo...

Un vot és només un vot. Tombar la història per construir nous mons, noves societats, per reviure antigues relacions de justícia i llibertat exigeix molt més.

Retrobar el nostre llenguatge i els camins que ens furtaren, recompondre les flors amb els pètals trepitjats als marges, donar-los novament el vermell de l’esperança infinita, d’un futur que encara no hem viscut acolorit amb banderes negres i de tots els colors.

Arribar algun dia més enllà de les representacions. Per l’amor, per aprendre a estimar col·lectivament i esdevenir un dia civilització, una festa de tothom-som-amics, una societat global digna i alegre i sense classes.  Quantes llàgrimes i dolor, però, i quanta ràbia.

Una vida diferent per sempre.