divendres, 20 d’octubre de 2017

Andrzej Zulawski in memoriam: la vida a tot o res (Possessió, 1981)

 
ANDRZEJ ZULAWSKI IN MEMORIAM:
LA VIDA A TOT O RES
(POSSESSIÓ, 1981) 
[El vidre al cor, 4-VII-2015]
Gerard Horta

Del miler de pel·lícules que vaig veure entre ladolescència primerenca i la diguem-ne joventut –entre el 1977 i tots els vuitanta–, algunes eren més aviat raretes, si no molt molt molt raretes... Jo era llavors un postmarrec amant empedreït del cinema –continuo sent-ne–. No recordo si aquesta la vaig veure sol o acompanyat de l’Albert, el Mixo, el Trinyic o l’Harmonia Carmona, companya estimada de l’Isabel de Villena que se nanà aquest estiu passat. Sí que recordo que fou a l’Spring, al passeig de la Bonanova, que era un dels cinemes que feia programes dobles de pel·lis que en deien dassaig i que era a tocar de lescola, la qual anava llogant edificis atrotinadots diversos i així exploràvem cada pocs cursos nous territoris. La qüestió és que en acabar de veure la pel·li vaig aixecar-me per anar directament cap a la microbarra de l’Spring, vaig demanar una cervesa i encara contemplo el meu pols ballant de tensió en sostenir el got: el viatge continuava. Tremolava tant que vaig abocar cervesa a la barra. Uff...

Possessió és una obra despietada i molt més inquietant del compte, dirigida per Andrzej Zulawski i protagonitzada per Isabelle Adjani, Sam Neill i Margit Carstensen. Sestrenà el 1981 –res a fer davant duna crítica benpensant i enfangada–. Desconec com afectà el rodatge la Isabelle Adjani, que hi fa un paper sensacional, extremament pertorbador... ella cada cop s’anà tancant més i més a la mirada pública. Possessió en tota regla, monstruosa, irracional, ferotge i tan profundament humana...


***

Post scriptum (20-II-2016): Dimecres passat (17-II-2016) morí a París Andrzej Zulawski. No crec que valgui la pena dir-ne res tret de mencionar els films que en vaig veure, és a dir, crec que el que té sentit és que vegis les seves pel·lícules. A més de Possessió, em vénen directament a la ment dues obres per mi centrals de la segona meitat del segle XX: Limportant és estimar (1974), amb la immensa Romy Schneider, Fabio Testi, Claude Dauphin, Jacques Dutronc i... algú que no sol esmentar-se, el superb Klaus Kinki; i La dona pública (1984), amb Valérie Kaprisky i Francis Huster.

Lamentablement, la passió brutal de Zulawski no és reconeixible en cap altre director. Almenys jo no lhe retrobada mai, enlloc. Un cinema que et du enllà, molt més enllà del vertigen, capaç de conduir-te als abismes de lànima en societat, no resulta fàcil de pair en el marc de ladotzenament ideològic co·lectiu dEuropa. Colpidor, lúcid, poètic, implacable Zulawski mirant de desxifrar els codis ocults, innombrables, de totes les vides que mantenim empresonades a fi que no peti tot amb el seu aflorament sobtat, font múltiple de destrucció i de creació. Qui té el coratge dinvocar la vida que brolla rere la boca de linfern, de la més absoluta i quotidiana normalitat?

Per poc que puguis endinsa-thi, amara-ten, vibra i remou-te amb aquest cinema, no ten penediràs. Això sí, no en sortiràs immaculat –daixò es tracta: un altre polonès, lantropòleg Bronislaw Malinowski, en digué la carn, la sang i els batecs...–.

La vida a tot o res.

Romy Schneider (tràiler de Limportant és estimar, 1974). 


Valérie Kaprisky (imatge de La dona pública, 1984).

...només he viscut alguna cosa semblant al tremolor de Possessió amb Eraserhead (David Lynch, 1977) en una sessió nocturna al Casablanca dels Jardinets de Gràcia, per lestrena el 12 de desembre del 1980: el film em va anar carregant fins que vaig vomitar tot el que havia menjat a l’última setmana, crec que ho vaig ficar tot a la tassa de vàter del cinema. Hi havia arribat completament begut i col·locat, però molt, i el xoc de veure allò fou brutal. Una altra experiència als lavabos del Casablanca fou en sortir de veure una pel·li francesa de la qual no recordo el títol, però amb una tensió psicològica creixent que en feia un infern humanoide en tota regla. Fent un pixum sincrònic amb el Ramon, company ja des dels 4 anys, mentre miccionàvem i eliminàvem tensions sota la forma de residus líquids orgànics ens vam mirar als ulls i vam ser posseïts sota un atac de riure delirant i sorollós. Vam començar a bramar i a plorar amb els rostres desencaixats i un home que va entrar al lavabo, en veure com ens recargolàvem, gemegàvem i sanglotàvem de riure amb llàgrimes als ulls va fer marxa enrere sols obrir la porta, espantat com si fóssim uns empestats. Ho escric per fixar el record.

Zulawski.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Escrits (antropologia, poesia, premsa)


ESCRITS
(ANTROPOLOGIA, POESIA, PREMSA)
[El vidre al cor, 18-X-2017]
Gerard Horta

Per un segon mha fet la impressió –he tingut la sensació– que me nanava, i mha fet il·lusió mirar enrere per recomptar lletres agrupades. Totes elles han estat segregades les unes de les altres, classificades i distribuïdes en quatre àmbits els quals, en realitat i com la vida mateixa, s’encavalquen dinàmicament: antropologia, poesia, articles de premsa i ressenyes de llibres. Aquesta relació és incompleta, a poc a poc hi aniré afegint la resta de textos i –en els casos que sigui possible– cercaré els enllaços que possibiliten accedir-hi (una bona part del material de premsa ha estat reproduït en aquest bloc).

Es tracta, al capdavall, de posar idees en circulació.

***

Textos (de lluny o de prop) antropològics
(llibres, capítols de llibres, articles en revistes d’antropologia
i ciències socials)

HORTA, G. (2017) “Road Crashes Involving Hiace Vans in Cape Verde”. Modern Africa. Politics, History and Society, 5 (1): 83-108.

HORTA, G. (2017) “La Capdepera espiritista: racionalisme místic i emancipació social”, dins TERRASSA, J., L’espiritisme a Capdepera (1868-1936), pàg. 175-185. Palma: Edicions Documenta Balear.

HORTA, G. (2016) “Sobre la capacitat de les societats de construir el seu propi panteó de déus… i de creure-hi”. Perspectiva escolar, 388: 19-22.

HORTA, G. (2015) “Antropologia das estradas na ilha de Santiago (Cabo Verde)”. Revista Cabo-verdiana de Ciências Sociais, 2: 333-344.

HORTA, G. (2014) “L’espiritisme català: potència popular a l’encalç d’una vida diferent per sempre”, dins Josefa Tolrà. Mèdium i artista, pàg. 111-122. Mataró: Ajuntament de Mataró.

HORTA, G. (2014) “El moviment com a principi dinàmic de la societat”, dins ¡Cataluña termina aquí! ¡Aquí empieza Murcia!, pàg. 83-93. Barcelona: Sitesize.

HORTA, G. (2014) “El malalt com a culpable”, dins El preu de la salut. Interessos, classe i model sanitari, pàg. 76-84. Barcelona: Espai Fàbrica.

HORTA, G.; MALET, D. (2014) Hiace. Antropología de las carreteras en la isla de Santiago (Cabo Verde). Barcelona: Pol·len.

HORTA, G. (2013) “Interurban Collective Transport and Road Crashes in Santiago, Cape Verde”. Etnográfica. Revista do Centro de Estudios de Antropologia Social, 17 (1): 77-95.

HORTA, G. (2013) “La joventut als carrers o l’Estat contra la societat”. Debat Juvenil. Revista del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, 98: 10.

HORTA, G. (2012) “Representació i deliri”, dins Què se n’ha fet de la veritat? Què se n’ha fet de la revolució?, pàg. 154-163. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

DELGADO, M.; PADULLÉS, J.; HORTA, G. (dir.) (2012) Lluites secretes. Testimonis de la clandestinitat antifranquista. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

HORTA, G.; DELGADO, M. (2011) “L’exclusió com a pretext: ordre i gentrificació a la ciutat contemporània”, dins Els fantasmes de l’exclusió. Ordre, representacions i ciències socials a la ciutat contemporània, pàg. 107-113. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona.

HORTA, G. (2010) Rambla del Raval de Barcelona. De apropiaciones viandantes y procesos sociales. Barcelona: Intervención Cultural/El Viejo Topo.

HORTA, G. (2010) “Barcelona’s Rambla del Raval: Public Space and Passers-by”, dins The Walker and the City“, pàg. 187-204. Lisboa: Associaçao de Cidadaos Auto-Mobilizados/Friedrich-Ebert Stiftung/Instituto da Mobilidade e dos Transportes Terrstres.

HORTA, G. (2009) “Breu apunt des de l’Antropologia Social sobre les pràctiques de classificació”, dins Archivo FX. La ciudad vacía. Política, pàg. 293-298. Barcelona: Fundació Tàpies.

HORTA, G. (2009) “Sitesize. Les dimensions dels llocs”, dins La comunitat inconfessable, pàg. 169-191. Barcelona: Institut Ramon Llull.

HORTA, G. (2009) “Replicació social extrema a Badia del Vallès”, dins Archivo FX. La ciudad vacía. Política, pàg. 299-315. Barcelona: Fundació Tàpies.

HORTA, G. (2009) “La Setmana gloriosa. L’espiritisme i l’església en flames”, dins Tràgica, roja i gloriosa. Una setmana de 1909, pàg. 143-160. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

BERGALLI, R.; DELGADO, M.; GARCÉS, M.; GONZÁLEZ, F.; HORTA, G.; IZARD, M.; LARROSA, J.; LÓPEZ, A.; LÓPEZ PETIT, S.; MUNIESA, B. (2009) “La humillación. Técnicas y discursos para la exclusión social”, dins La humillación. Técnicas y discursos para la exclusión social, pàg. 7-157. Barcelona: Bellaterra.

DELGADO, M.; HORTA, G.; LÓPEZ, A. (2009) “¿Quiénes son los humillados?”, dins La humillación. Técnicas y discursos para la exclusión social, pàg. 7-14. Barcelona: Bellaterra.

DELGADO, M.; HORTA, G. (2008) “Ariadna Pi i l’oblit”, dins Art, experiències i territoris en procés. Espai públic/Espai social, pàg. 111-113. Calaf: Idensitat Associació d’Art Contemporani.

HORTA, G. (2006) “Literatures, literaturitzacions, literalitats: societat i porteria, travessies recíproques”, dins Les porteries a Barcelona: entre l’espai públic i l’espai privat. Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

BESTARD, J.; BOSSIO, G.; DÍAZ, PÀG.; HORTA, G.; MARGALL, M.; MONNET, N.; MUÑOZ, F.; ROMERO, PÀG. (2006) “Categories socials de la modernitat”, dins Les porteries a Barcelona: entre l’espai públic i l’espai privat, pàg. 127-148. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

DELGADO, M.; HORTA, G.; MONNET, N. (2005) “El poder del carrer”, dins Cops de gent. Barcelona, 1890-2003, pàg. 10-17. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

HORTA, G. (2004) L’espai clos. Fòrum 2004: notes d’una travessia pel no-res. Barcelona: Edicions de 1984.

HORTA, G. (2004) Cos i revolució. L’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat. Barcelona: Edicions de 1984.

HORTA, G. (2004) “Espiritismo y lucha social en Cataluña a finales del XIX”. Historia, Antropología y Fuentes Orales, 31: 29-50.

HORTA, G. (2003) “Cos i revolució. L’altra modernitat de l’espiritisme català”. L’Avenç, 286: 14-21.

HORTA, G. (2003) “El porter davant de l’abisme”. Arxius de Ciències Socials, 9: 187-197.

HORTA, G. (2003) “Estils de vida saludables?”, El Contemporani, 27: 72-78.

HORTA, G. (2003) “Un home, una obra, una societat”. L’Avenç, 280: 76-77.

DELGADO, M. (coord.) (2003) Carrer, festa i revolta. Els usos simbòlics de l’espai públic a Barcelona (1951-2000). Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.


HORTA, G. (2002) “Verdaguer: entre la identitat i la identificació”. L’Avenç, 270: 72-77.

HORTA, G. (2002) “Milers de nacions, dos centenars d’estats”. L’Espill, 12: 156-161.

HORTA, G. (2001) De la mística a les barricades. Barcelona: Proa. XXII Premi Carles Rahola d’assaig (per unanimitat del jurat).

HORTA, G. (2001) “L’espiritisme català i la modernització: dels espiritualistes místics del segle XIII als ocultistes del XIX”. Afers, Fulls de recerca i Pensament, 38: 191-211.

HORTA, G. (1994) “La maçoneria a la societat catalana del segle XX”. El Contemporani, 3: 47-49.


Poesia

• (2005) Balada de l’holandès errant (fauleta per a quasi-cadàvers). Barcelona: Edicions de 1984.

• (2000) Nit a Chiapas. Barcelona: Empúries.

• (1995) L’erecció de l’instint espiritual (o l’amor dels trobadors). Argentona: L’Aixernador.

• (1991) Queda’t a Macau i aprèn-ne! Argentona: L’Aixernador.


Articles dins premsa (en paper i digital) sobre antropologia, ciències socials, cultura i política
[Falta afegir-hi del 2008 a l’actualitat]

• (25-VI-2007) “IPEC: 13 anys de recerques sobre la societat catalana”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (25-I-2007) “De James Bond als Joaquim Horta”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (5-V-2005) “Lévi-Strauss, els mitjans de comunicació i l’antropologia”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (27-V-2004) “En record d’Andreas Faber-Kaiser”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (3-II-2004) “Quaranta cossos de negre”, EL PUNT.

• (5-VI-2003) “La incúria política contra l’antropologia en català”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (24-X-2002) “Jacint Verdaguer: en defensa de la llibertat”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (23-IV-2002) “La Catalunya de Verdaguer”, AVUI. Suplement extraordinari dedicat a Jacint Verdaguer.

• (28-III-2002) “Verdaguer i els espiritistes”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (15-XI-2001) “L’antropologia, de l’etnocentrisme a l’anticolonialisme”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (1-X-2001) “Antropologia de la imbecil·lització”, Catalunya [òrgan de la CGT].

• (1-VI-2001) “Pensar localment, actuar localment”, Catalunya, núm. 30.

• (1-IV-2001) “De la intermediació com a impostura”, Catalunya, núm. 29.

• (1-II-2001) “Volem el món i el volem ara”, Catalunya, núm. 28.

• (4-I-2001) “Huaves o mero ikooc: qui són, qui som?”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (1-XII-2000) “ONG, la gran martingala”, Catalunya, núm. 27.

• (23-XI-2000) “Dels espiritualistes místics del segle XIII als ocultistes del XIX”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (2-XI-2000) “Record de Salvador Seguí i Rubinat, avantguardista”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (1-X-2000) “No podem ser si no som lliures”, Catalunya, núm. 26.

• (21-IX-2000) “Autònoms, cultes, referencials: teatre en català sota el franquisme”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (21-IX-2000) “Llibreria-editorial Millà: Les cent roses del temps (1900-2000)”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (1-VIII-2000) “Models culturals i moviments socials”, Catalunya, núm. 25.

• (4-V-2000) “Ressons historiogràfics”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (2-III-2000) “Blade Runner Blues”, AVUI. Suplement setmanal  de Cultura.

• (17-II-2000) “Xamanisme metasònic a la Plaça de Sant Jaume”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (20-I-2000) “Folklore i cultura popular: entre el silenciament i l’avantguarda”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (2-XII-1999) “Carretera asfaltada de dues direccions”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

(30-IX-1999) “Llegat d’un navegant de la percepció”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

(23-VI-1997) “A la ciutat blanca. Lisboa”, AVUI.

(4-XI-1996) “Crash. Pornografia industrial contra el capitalisme”, EL TRIANGLE.

 (21-X-1996) “La censura”, EL TRIANGLE.


Ressenyes de llibres
[N’hi haurà una cinquantena]



***

Tot plegat succeeix ara que retorna el totalitarisme antic que els estats emmascaren –en major o menor mesura, d’acord amb les circumstàncies–, ara que revisitem amb una intensitat renovada els períodes de censura explícita, els escorcolls en impremtes i les prohibicions imposades per la força de les armes, ara que potser arribarà el tancament de blocs i comptes de xarxes socials. És ara, doncs i també, que exposo alguns dels escrits que he anat infantant al llarg del temps. Venint com vinc de pare (Joaquim Horta i Massanés, 1930-2013), avi (Joaquim Horta i Cunill, 1905-1933) i besavi (Joaquim Horta i Boadella, 1878-1956) que van editar dotzenes de milers de llibres i revistes en català (i en castellà) al llarg del segle XX, represaliats amb censures, segrestos dexemplars, multes, marginacions, silenciaments i empresonaments, una manera d’honorar-nos és encoratjar tothom a difondre-ho tot, per la causa tan senzilla com inalienable de la llibertat d’expressió.

Llibre (recull d’actes i comunicacions) del
Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906)
editat pel meu besavi Joaquim Horta i Boadella, cosa que li valgué fitxa policíaca en qualitat de “peligroso independentista catalán”.
Literalment.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Una part de la direcció de CDC, contra la independència



UNA PART DE LA DIRECCIÓ DE CDC, CONTRA LA INDEPENDÈNCIA (MENTIDES QUE FAN RODAR PER DINAMITAR-LA)
[El vidre al cor, 14-X-2017]
Gerard Horta

En recordar la sentència de Walter Benjamin en el sentit que “la tradició dels oprimits ens ensenya que l’estat d’emergència en què vivim no és pas l’excepció, sinó la norma”, lantropòleg Michael Taussig (Un gigante en convulsiones, 1995) escriu: “Tot el nostre sistema de representació es troba sota estat de setge. ¿Podia ser d’una altra manera?” Edmund Burke (1729-1797) ens n’havia ofert la resposta el 1757: “Cap passió roba a la ment la seva capacitat de raciocini o d’acció amb tanta eficàcia com el terror [...]. Perquè les coses esdevinguin amenaçadores en general, cal la foscor.” Més enllà de la violència física de lEstat hi ha la instrumentalització de la por, la imposició del pànic com una eina de dominació social, seguint lactualització que d'aquests processos en feia Naomi Klein (La doctrina del shock, 2008).

Per tant, l’única defensa de què disposem ara com ara és socialitzar la informació sobre el que està succeint, situar-ne les fonts i desentranyar-ne les raons a què obeeix. Això no ho està fent qui hauria de fer-ho (massa anys encarcarats als passadissos de les veus importants). Ara mateix la direcció de CDC, i concretament el sector que encapçalen Pujol i Mas, està provant destendre la por dins dels seus rengles i dins la militància de l’ampli espectre independentista, d’ERC a la CUP i de l’ANC a Òmnium i, sobretot, entre tantíssima gent humil que fa dues setmanes ja va prendre partit per la independència. Alguna de la informació que es difon, i que determinades persones d’organitzacions antagòniques a CDC ajuden a esbombar, per ventura deu procedir del mateix Estat espanyol: més endavant ho concreto.

Reunions de palau, despatxos particulars, clubs selectes com el Churchill... els emmascaraments diversos del regionalisme burgès avinguts amb el dispositiu mediàtic pertinent –amb els mitjans de comunicació públics catalans com una eina principal, començant per TV3– a fi docultar l’operació endegada a la mateixa gent que amb els seus cossos possibilità la immensa victòria de l’1-Oct. –insòlita durant dècades i dècades de la contemporaneïtat europea–. Aquesta operació té l’objectiu de frenar l’aplicació de l’article 4.4. de la Llei del Referèndum. (Haurem de malpensar si el dispositiu policíac del 10-Oct al Parc de la Ciutadella tenia la finalitat d’evitar el que es preveia com una resposta de descontentament popular per la suspensió de la declaració d’Independència?)

Partim d’un fet incontestable: vam votar i vam guanyar. Davant d’això, aquell sector de forces reaccionàries que hi ha dins la direcció CDC estan transmetent a determinades persones d’altres organitzacions que els estan fent de corretges de transmissió això que exposo a continuació:

1)   Que no hi ha estructures d'Estat. En part és cert, ja que el processisme estàtic ha consistit justament en això: no fer res, o fer poca cosa, o no fer-hi prou. Es tracta, doncs, de desenvolupar les estructures autònomes gradualment ja com a país independent i d’aprofundir en allò que sí que s’ha dut a terme. Ni més ni menys. Que ningú no se n’oblidi, l’infern és ara i això a Catalunya: dos milions de pobres, 20.000 milions d’euros d’espoliació fiscal anual i riquesa i treball molt desigualment repartits en un context d’ocupació política, cultural i militar que no parem de naturalitzar. L’alternativa a aquest infern sols porta un nom: independència. Amb molta lluita de classes, evidentment (que ningú no alliçoni lEsquerra Independentista en aquest sentit, sisplau).

2)    Que no hi ha control territorial. És cert que les forces policíaques de l’Estat espanyol, inclosa una part importantíssima dels mossos d’esquadra, abracen més de 15.000 agents. Enfront d’això, l’1-Oct va exemplificar qui controla el territori quan la gent surt al carrer.

3)   Que la Unió Europea tem l’alçament popular català. Mentida, qui ho tem és el sector reaccionari que encara remena les cireres dins CDC, tot mirant d’atemorir-nos. Sense la tasca dels Comitès de Defensa del Referèndum (ara, potser, de la República), coordinada en alguns casos amb els Comitès de Defensa de Barri, no hi hauria hagut la reconquesta aferrissada dels col·legis que possibilità el referèndum. El paper dels CDR resulta fonamental. Que el ciutadà Junqueras dormi amb placidesa mentre altres fan la feina al carrer o que el ciutadà estrella del rock de torn vulgui rebentar-ho convidant a la festa els qui encarnen una de les estratègies de l’Estat –processisme dialogant– per interessos merament personals sols reflecteix la necessitat d’enfortir-ne l’extensió, i l’arrelament i el suport màxim que el conjunt de l’Esquerra Independentista els ha de donar, com ha fet fins ara. I això demana altíssima coordinació amb les forces sindicals del moviment (dentrada, la COS), perquè n’hi ha que encara han de descobrir que caram és això del món del treball, el món real de la majoria.

4)    Que no hi ha mediadors. En efecte, ara com ara no n’hi ha. Ara bé, això sols succeeix perquè només n’hi haurà quan la independència esdevingui efectiva, ni que consisteixi només a fer, d’entrada, quatre cosetes (aplicar lleis petades per l’Estat). Les declaracions d’alts càrrecs de Bèlgica i Finlàndia aquests dies esdevenen extremament aclaridores. Hi haurà mediadors quan hi hagi dues parts constituïdes com a tals. I hi ha gent que ímplícitament s’està oferint. Això, com assenyala l’Anna Arqué, no respon a cap atzucac, es tracta de feina que han de desenvolupar els governs. Ahir, avui i demà.

5)  Que l’exèrcit ens esclafarà i que la intervenció serà duríssima. Sols l’Estat pot amenaçar en aquests termes, d’amagat o implícitament. Que el sector reaccionari de CDC ho faci seu i ho esbombi, i que des de les altres organitzacions polítiques independentistes se’n faci cas, sols serveix els interessos de l’establishment (tant l’Estat com el regionalisme burgès) a fi de generar un clima de terrorització sociològica. Recordatori: van intentar esclafar-nos l’1-Oct, i van perdre. Detencions massives i assassinats implicarien una resposta popular que afermaria la independència fins a un punt de no retorn. És obvi.

Tot dependrà de la gent, de la majoria social popular catalana, no pas dels senyors i senyores i diputades. I la gent ja ha votat: la decisió està presa. L’autoorganització popular als pobles i barris urbans esdevé el rovell de l’ou per desbaratar, impugnar, replicar i anul·lar la jugada dels representants d’una burgesia regionalista els quals mai no han perdut de vista que, efectivament, som enemics de classe. CDC corre el risc de perdre la militància de base de comarques senceres, en termes electorals el seu futur ni tan sols superaria la CUP, de la mateixa manera que el PP desapareix del mapa electoral català (la setmana que ve disposarem de magnífiques enquestes convenientment maquillades). És innecessari afirmar que apel·lar a noves eleccions seria una jugada més del sector processista estàtic. En conseqüència, ciutadà Puigdemont, aixequi la suspensió i tirem endavant ja. Segueixi la voluntat d’aquest poble.

Aturem cants infernals frustradors, aturem l’autocop. Vam guanyar i encara ens queda una societat nova per guanyar. Fem-ho.

No podem ser si no som lliures.

Yamamoto Tsunetomo: Tempesta



YAMAMOTO TSUNETOMO: TEMPESTA
[El vidre al cor, 26-V-2015]
Gerard Horta

Yamamoto Tsunetomo, samurai japonès del XVII, incidia que entre la gent que mira l’aigua amb lleugeresa molts s’hi han ofegat.

A més, explicava que quan diluvia solem intentar refugiar-nos-en. “El millor és llençar-nos a la tempesta. Això és aplicable a totes les coses.