El combat dels salvatges o les cendres de l'alteritat (Introducció de "Marie Andrieu, una salvatge occitana")

Coberta i contracoberta de Marie Andrieu, una salvatge occitana.

EL COMBAT DELS SALVATGES O LES CENDRES DE L’ALTERITAT

[Introducció de Marie Andrieu, una salvatge occitana. Tarragona: Lo Diable Gros (2004)] 

Gerard Horta

 

El llenguatge perdut i la condició eterna del passat

Topo sobtadament Marie Andrieu fa més de 20 anys, durant l’escriptura de De la mística a les barricades (2001) i de Cos i revolució. L’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat (2004). Ho faig a través d’un historiador francès, Régis Ladous, per un llibre que publica el 1987 –Le Spiritisme–, on com qui no vol la cosa esmenta Marie Andrieu –“Marie Adrien”, diu ell: més endavant coneixerem la font de la qual prové aquest error– en qualitat d’editora de les publicacions Journal d’Outre-tombe (Marsella, 1885) i Le Christ Anarchiste (Toló, 1895-1897). Ladous remetia a l’espiritisme de la fi del XIX a Carcassona i Narbona com “lo que fa parlar los morts” (en occità a l’original francès) i, de l’Andrieu, només n’oferia aquests rastres. Són empremtes que m’han acompanyat durant dues dècades a mode de magma interior, creixent i inquietant, en cerca d’una sortida cap a l’exterior. L’estranya intuïció que m’apropa a ella –intuïció d’una dona lliure, trencadora de marcs referencials dominants i articuladora associativa que supera tota mena de cànons ideològics– es converteix en atracció a mesura que a partir de la tardor del 2020 la vaig coneixent, fins a provocar-me una fascinació intensa: irrefrenablement, em llenço als seus braços. De la trobada en neix la via d’escapada i, per fi, l’erupció: el llibre que tens a les mans.

Marie Andrieu, àlies Marie de Saint-Rémy, neix el 1851 a Sant Romieg de Provença (Occitània). És una dona del medi provençal, occità i francès. Una dona que s’aparella i que escriu, que milita en l’anarquisme i l’espiritisme, en el cristianisme i l’ocultisme, que esdevé vídua amb cinc fills, que viu, sobreviu i  exerceix com a mèdium i vident, com a somnàmbula, magnetista i tiradora de cartes, i alhora com a guaridora i conferenciant, que és perseguida per l’Estat francès, que és detinguda, jutjada, multada i empresonada una vegada i una altra, que és insultada, estigmatitzada i classificada com a boja, xarlatana i impostora per una bona part de la premsa generalista del seu temps i per la majoria de la historiografia contemporània de tots els terrenys.

D’ella, se n’havien perdut les petjades l’any 1907, si bé Décimo/Tremblay (2017: 261) aporten la data del seu traspàs el 1911. Aquí hem pogut resseguir-ne les traces fins al 1914. Blasmada per una bona part de la historiografia anarquista i, paral·lelament, reivindicada com una “folla literària” per Marcel Réja a la Revue Universelle (1-I-1903) i al Mercure de France (15-VIII-1907), els atansaments mínimament respectuosos a la seva figura s’han produït amb comptagotes, i quasi tangencialment ha estat objecte d’atenció des de l’àmbit dels estudis de la història de les religions, de la història de l’art i dels estudis de l’ocultisme contemporani a França. A grans trets, les perspectives psicopatologitzadores –“Marie Andrieu, la boja”– s’han anat reproduint des del segle XIX fins al segle XXI.

La seva empremta es reflecteix en una obra escrita prolífica –poesia, memòries, articles en revistes de premsa, drames (vegeu l’apartat “Obra completa de Marie Andrieu”, al final del llibre)–, en una densa acció militant com a anarquista en l’organització de col·lectius provençals –ella es defineix com una “anarquista provençal” (Le Christ Anarchiste, VII-1895, núm. 2: 2; Saint-Rémy, 1899: 119)–, i en el suport que al llarg de la vida brinda a militants àcrates fugitius de la llei i a les famílies d’anarquistes empresonats: ella els acull sistemàticament a casa seva, a les cases on viu. És la fundadora de l’universalisme, una doctrina nova malgrat el nom, veritable síntesi o poti-poti de preceptes anarquistes, mil·lenaristes, cristians, espiritistes, ocultistes i feministes, una de les mil doctrines del meravellós que travessen el cos i l’ànima de les classes subalternes d’Occident del segle XIX –una doctrina que s’estavella estrepitosament–, de què resten bocins vitals documentats i els escrits mateixos de l’autora, dels quals, aquí, n’abordem gairebé la majoria; els altres van ser esborrats per la policia francesa a llarg de les diverses detencions que va patir, les quals comportaren amb reiteració els requisaments corresponents d’un material que no li fou retornat i que mai no ha estat transferit a arxius públics.

Hem penetrat un univers social i n’hem resseguit les empremtes com no s’havia fet mai, enlloc, fins ara: les aportacions que aquest llibre ofereix se situen, a nivells diversos, com un intent d’entreobrir una mica més la porta que ens permeti accedir a una visió més nítida de la seva figura per atendre –com defensava Voltaire– l’esperit més enllà dels esdeveniments: l’esperit d’una dona, d’un grup de gent, d’un medi social concret. Pertoca al lector fer-ne les valoracions pertinents.

No amagaré que les pàgines que vénen a continuació representen en certa manera un homenatge, una reivindicació i potser una carta d’amor que adreço a aquesta dona del medi proletari provençal. Al mateix temps, es constitueixen en qualitat d’una investigació que restava pendent de fer –he abordat tot el que s’ha escrit sobre ella disponible a la mirada pública–, la qual mira de respondre els interrogants que un es formula com a antropòleg a l’hora de desenvolupar l’estudi d’una persona i de la societat del seu temps. Si situo la Marie en l’esfera de les cendres de l’alteritat és per la condició de militant antiautoritària que ocupa, pel silenciament a què és sotmesa i perquè la seva figura continua ressonant, batec a batec, dins la història d’una anticivilització en què als oprimits els és permès, bàsicament, romandre a l’escorxador tot representant-hi el paper més aviat desagradable de marginats perpetus.

L’alteritat de Marie Andrieu s’encarna en la societat mateixa en què vivim. En quin llenguatge i en quin codi s’inscriu? Aquí no he intentat rescatar-la de res, ni recuperar-ne cap sentit, ni revalorar categories, ni manipular connotacions, ni foragitar els significats originals que ella postula. No concebo que ella es “perdés”, ni que les racionalitzacions que dugué a terme sobre el seu present hagin de ser justificades o exculpades, ni que calgui redimir la seva acció respecte a cap tipus de pecat comès. Seguint el sociòleg alemany Max Weber, Marie Andrieu adequa uns mitjans a un context determinat amb una finalitat concreta tot encarnant una manifestació possible de les múltiples racionalitats d’Occident. El model de relacions socials que ella defensa advoca per una emancipació social integral –d’entrada, polvoritzar el capitalisme, la monarquia, l’Església i les religions–, i aquesta és la raó per la qual la situem al camp dels salvatges d’Occident, ja que Andrieu és una dona responsable dels seus propis actes i de les idees que vehicula enfrontant-se a una societat catòlico-burgesa tirànica, profundament i racionalment repressiva. Que he estat absorbit pel món altre que ella prefigura, que me n’he enamorat? Oi tant. I què? He intentat comprendre-la, que ja és prou, i fer meva la travessia per una línia d’ombres més enllà de la qual rau una societat en què els éssers humans podrien ser lliures. Com s’objectiva, això? Provant de raonar les interpretacions i les anàlisis que van solcant l’estudi. Es pot sotmetre tot plegat a altres perspectives que advoquin per interpretacions i anàlisis contràries, distintes? Sí, és clar: en realitat és el que ha succeït sempre, amb Marie Andrieu encara viva, a fi de desdibuixar-ne vida i obra, d’inferioritzar-la, d’humiliar-la, de reduir-la a un zero a l’esquerra, de situar-la al camp de la manca de sentit. El més llastimós ha estat constatar el menyspreu insultant de què ha estat objecte per part d’historiadors i militants anarquistes, els quals, incapaços de comprendre res, perpetuaven el mateix error comès amb relació als moviments espiritistes contemporanis, per exemple.

Si hem esmerçat temps a recollir la recepció que se’n fa des d’aleshores en àmbits socials heterogenis és perquè ens permet comprendre millor les misèries de les mirades dominants que es projecten sobre ella –al capdavall, les misèries de la societat europea contemporània– i les maneres com Andrieu s’hi confronta. Què emmascaren totes aquelles ideologies que han reduït al silenci el llenguatge perdut dels oprimits? –dels oprimits llunyans i dels propers–. Quin és el llenguatge perdut dels salvatges –el poble, el proletariat, les classes subalternes...– d’Occident? Per a Jean Duvignaud (1977 [1973]: 47 i 48), la realitat obrera del XIX europea està composta per grups, organitzacions amistoses, fraternitats, associacions: són agents actius en la construcció de la seva pròpia existència a banda dels designis del capital, una construcció que ressona mitjançant faules, refranys, contes, melodrames, espectacles de titelles i tota mena de fulls escrits (per a la cultura igualitarista de les classes subalternes catalanes de la fi del XIX, vegeu Vinyes [1989]), i que desafien tant les relacions de dominació, com la concepció i l’exercici del poder entesos com a relació entre ordre i reglamentació estatals per un cantó i obediència per l’altre. De la mateixa manera que l’imperialisme tècnic i militar destruí la vida dels “salvatges”, l’etnocidi d’aquestes formes d’expressió cultural popular dels “salvatges occidentals” s’esdevingué d’una manera gradual i inapel·lable.

Marie Andrieu genera l’organització de petits grups socials, una doctrina i una acció; en realitat remet a quelcom tan poc abstracte com la realitat material encarnada en la vida col·lectiva de la classe treballadora, i a l’existència contradictòria de la societat i de la majoria social subalterna com una protesta permanent contra les cotilles que la paralitzen. Potser només he traslladat els conflictes del present a l’espai simbòlic des del qual ella mira de prefigurar nous ordres socials, i potser ho he fet perquè un cop més passat i present són intercanviables: no són pas la mateixa cosa, però sí que allò que succeeix en moments diferents del temps dins una mateixa societat s’emmarca en el procés de reproduccions estructurals d’un model de relacions de poder i de classe que es perpetua.

“Res del que és humà no m’és aliè”, escriu l’exesclau Terenci (c. 184 aC – 159 aC), i l’antropòleg Claude Lévi-Strauss ho recull al cap de quasi dos mil anys a fi de reconèixer el lloc de l’antropòleg davant del món. Les nostres vides s’esdevenen a través del temps, i el que concebem com el passat, el present i el futur apareixen com a dispositius classificatoris per ordenar l’experiència individual i col·lectiva. Malgrat això –tot superant aquesta formalització–, el passat, el present i el futur s’expliquen cadascun d’ells només amb relació al que vindrà, al que està succeint, al que va succeir. Cada present genera nous passats i nous futurs: el que aboquem en cadascuna d’aquestes categories es va transformant i aleshores ens n’adonem que el present no acaba mai, ni tampoc el passat, ni el futur. Són eterns, s’encavalquen dinàmicament i ens esclaten a la mirada evocant-nos vivències, anhels, situacions viscudes volgudes pels uns i negades pels altres.

La vida d’una dona de la segona meitat del XIX i el principi del XX no es relliga solament amb el seu propi temps, sinó amb el que ha de venir: el nostre present. Apropar-nos-hi comprensivament és un mitjà per interpretar també els nostres dies, l’ara, l’avui, l’actualitat, i fins i tot el demà. Aquest joc d’emmirallaments i deformacions travessa tot tipus de delimitacions i manifesta quelcom tan palpable com les maneres de fer i de representar el món de les persones i les societats. L’antropòleg Marshall Sahlins (1988 [1985]): 144) ho explicava situant el nucli de la qüestió en el diàleg que es produeix entre el sentit i la referència: tot sentit implica un sistema explicatiu i remet a un model de relacions socials, i això comporta relacions de conflicte entre sistemes. Aquestes relacions se sintetitzen a través de les maneres com es vinculen el passat i el present, el sistema i l’esdeveniment, l’estructura i la història. Per això la cultura no seria res més que l’organització de la societat –és a dir, tot– en funció del passat i de com es conjuminen les condicions materials de la vida col·lectiva amb els sistemes ideològics que les legitimen o bé que les impugnen. Tota societat de classes es materialitza a través del conflicte, el qual esdevé el motor dinàmic de la història, com raona Marx fa més de 150 anys. Queda fora de discussió l’ús que els antropòlegs hem fet del terme “cultura”, potser una expressió més de l’intent d’aquesta disciplina de l’acadèmia occidental per ficar les societats humanes en un mateix sac objecte de la seva atenció.

Quotidianament, durant més d’un parell d’anys, m’he relacionat amb Marie Andrieu –tal com ella es relaciona en altres termes amb altres individus d’altres temps que són convocats al seu present– i difícilment podria assegurar que estigui morta: continua parlant a qui vulgui escoltar-la, continua contestant les interpel·lacions que s’hi adrecen i continua impugnant frontalment l’estat de les coses. Aquestes paraules no obeeixen al desig de presentar poèticament, a tall de mera construcció literària, ni les dimensions líriques d’una relació ni els esquemes teòrics de la recerca: els professors d’antropologia social no parem d’invocar els morts a classe, cada dia, i també els vius, és clar –podríem preguntar a Schmitt (1994) qui no fa de mèdium en una societat en què tot i tothom no fem més que mitjançar entre relacions i plans diversos de la realitat–, car fem presents pràctiques i representacions que superen fronteres temporals i espacials, perquè en la mesura que l’esperit humà es materialitza contínuament a través de relacions socials tot passa a resultar-nos potencialment familiar, i viu. Què ens serià aliè de Marie Andrieu un cop la coneixem? Aquest interrogant pot emplaçar-se de nou al final de les pàgines que vénen i cada persona que llegeixi aquest llibre n’elaborarà la seva pròpia resposta. Parafrasejant la citació d’un text publicat a la premsa que apareix més endavant, si les llàgrimes i els somriures d’un infant són eterns, per què hauríem d’enterrar les llàgrimes i els somriures de la Marie? Intempestivament o amb delicadesa hem mirat d’encalçar contextos i sentits, referències i voluntats, agrupaments socials i ruptures. Ho hem fet a través de l’elaboració d’un fil possible que ens permeti comprendre un moment convuls d’una societat amb relació a les experiències i les sacsejades vitals d’una dona, i a l’inrevés.

L’objectiu de les ciències socials, i especialment del camp antropològic del saber, no és passar de puntetes per la convulsió estructural en què es manifesten les experiències individuals i col·lectives, sinó que es tracta d’integrar-les a fi d’acolorir les dimensions obscuritzades dels mapes, o, si més no, d’assumir que al mapa hi ha zones no explorades que no hi surten, terres verges per a exploradors i cartògrafs –per a historiadors i antropòlegs–. Això demana assumir el tarannà “pertorbador” de la tasca investigadora, tal com reflexiona l’historiador Raphael Samuel –del corrent del People’s History–, qui en referir-se al paper que ha d’exercir la història social escriu:

 

Si la història social vol celebrar una humanitat comuna i apropar el passat al present, ha de tenir en compte aquestes dissonàncies que coneixem com una part de la nostra experiència: les pors que enfosqueixen el creixement dels infants, el dolor de l’amor no correspost, les ocultes injúries de classe, la irritació de l’orgull, l’amargor de la facció i el domini...

 

Raphael Samuel

(1991 [1988]: 141)

 

Tota experiència col·lectiva vehicula denses capes de significacions, necessàriament pertorbadores en major o menor grau. Per a Lévi-Strauss (1992 [1958]: 24), la totalitat del social es manifesta en l’experiència: l’experiència col·lectiva és la font dels fenòmens –aquells que se situen sota els epígrafs diversos de “polítics”, “econòmics”, “religiosos”...– i és la font, així mateix, de les interrelacions entre els plans diversos de l’univers social. Si la particularitat de l’experiència social és igualment objecte d’estudi de l’historiador, la finalitat de l’antropòleg rau a descobrir, d’una banda, la consciència de l’actor social i la manera com aquest manifesta la seva percepció de la realitat, i, d’altra banda, a esclarir les condicions inconscients de la vida social (Lévi-Strauss, 1992 [1958]: 66).

Potser a l’hora de desvelar la relació entre l’ocult i el manifest (Ipola, 1988 [1970]: 338) en els homes i les dones del XIX, o en els homes i les dones de qualsevol època, el fet de remetre a fonts escrites pot provocar una interpretació esbiaixada: amb tot, hi ha els contextos en què apareixen els escrits que s’han pogut recuperar i, a més d’identificacions, d’abstraccions, de seleccions i classificacions de l’investigador, hi ha uns fets empírics que il·luminen uns moments donats de la societat. Dins d’aquest marc de relacions, tot en Marie Andrieu enuncia un atac frontal contra l’ordre establert, s’hi reflecteixen somnis i malsons d’unes vides la pal·lidesa de les quals obeeix només a l’oblit, però que al seu temps reten compte amb ràbia, tendresa i orgull de classe que les cendres de l’alteritat es materialitzen, més que no pas en els cossos dels qui gosen desafiar el terror de la societat capitalista, en els fonaments mateixos d’un naufragi històric –el de la societat de classes– construït a còpia d’opressió, mortificació, dolor i sang.

Sota el firmament, a la nit, contemplem la negror dels cels i la llum provinent del passat de galàxies llunyanes. Aquesta llum ens il·lumina, però les ombres que projecta no són seves, sinó que són tothora les nostres pròpies ombres. El desplaçament que hem provat d’operar té a veure, intencionadament, amb les ombres de la societat en què la Marie sobreviu, estima i lluita. També aquestes ombres fantasmagòriques es belluguen avui per traçar presències monstruoses o belles: són reconeixibles. Igual que totes les llàgrimes i tots els somriures del món.

 

No pots tocar aquests fantasmes (Introducció de "L'espai clos")

L’espai clos. 
Fòrum 2004: notes d’una travessia pel no-res,

(Barcelona, 2004, Edicions de 1984).

NO POTS TOCAR AQUESTS FANTASMES

[Introducció de L’ESPAI CLOS.

FÒRUM 2004: NOTES D’UNA TRAVESSIA

PEL NO-RES, pàg. 11-18, 2004]

Vaig endinsar-me a la superfície cimentada de 30 hectàrees del recinte tancat del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona1 (inaugurat exclusivament per les autoritats el 8 de maig i, d’acord amb la previsió que se’n féu, dut a terme del 9 de maig al 26 de setembre del 2004) durant un cert període de temps amb la finalitat de copsar la manera com era practicat pels seus visitants. Llevat d’alguna referència concreta, l’ús exhaustiu de material bibliogràfic o d’altres fonts d’informació sobre la constel·lació d’esdeveniments vinculats al seu desenvolupament el vaig negligir d’entrada. L’abordatge cercava conèixer com s’usava el recinte i com esdevenia l’escenari d’una determinada activitat social. Les pàgines següents recullen fragments d’aquesta experiència a través d’unes notes de camp i unes mínimes però indispensables referències teòriques. El temps d’observació sobre el terreny –en el recinte– que s’inclou al llibre va ser de quinze dies, amb una mitjana d’estada diària superior a les sis hores sense interrupció, distribuïdes en el curs de la franja horària en què l’espectacle romangué obert al públic.2

    

L’espai que es va constituir en objecte d’estudi comprengué la zona “exterior” dins del recinte. O sigui, no es van observar els espais que formaven part dels edificis que hi han de restar un cop conclòs el Fòrum –aleshores aquest espai serà novament “públic” i, mitjançant el seu ús, tots els vianants de la ciutat en podran tornar a fer potencialment qualsevol cosa (almenys en teoria)–. Tampoc no es van estudiar els espais que, dintre del recinte, delimitaven la distinció entre l’espai exterior i l’interior amb entrades fixes, establertes clarament (disposant-hi tanques i treballadors que regulaven els fluxos d’entrada i sortida), i sobre les quals s’exercia un control d’accés. En conseqüència, ni els edificis del Centre de convencions ni el del Fòrum, per exemple, però tampoc altres espais com ara el Teatre, el Cabaret, el Circ, l’espai de la Marina, l’Auditori de mar on es representava “L’Arbre de la memòria” o l’Amfiteatre on es feia “El Gegant dels set mars”, cap d’ells no va formar part de l’estudi emprès. L’observació de l’orientació espacial de les persones a través dels llocs oberts –convertits en espai a partir de les seves utilitzacions–, es va centrar en l’espai diguem-ne “obert” a l’interior del recinte tancat del Fòrum, en el qual s’inclogué l’envelat anomenat “Haima”, que per l’absència de portes i de tanques als accessos oferia diverses obertures al llarg del seu perímetre que facilitaven el pas de dintre cap enfora o a l’inrevés, sense marcar-ne clarament la frontera ni sotmetre’n el pas dels visitants a cap classe de filtratges d’entrades i sortides, cosa que sí que succeïa als altres casos. S’adjunta un mapa més endavant perquè es puguin reconèixer aquests espais. 

Em refereixo al Fòrum com l’espai clos en la mesura que diversos murs de ciment, tanques metàl·liques –moltes cobertes de roba de colors per evitar la visió a través d’elles–, “obstacles” naturals (la mar Mediterrània) i un conjunt de dispositius de vigilància n’impedien l’accés lliure, tret que s’hi penetrés en qualitat de convidat, treballador vinculat al Fòrum o qualsevol categoria semblant. Per als altres casos, calia pagar una entrada de 21 € per un dia de visita, un abonament de 42 € per tres dies o un passi de 168 € per visitar-lo la temporada sencera. S’establiren descomptes per a persones menors de 25 anys i majors de 60, i altres accions –obsequis massius d’entrades, invitacions a individus i col·lectius– per aconseguir una major afluència de visites. Quant a les xifres d’assistents, caldria dur a terme la distinció entre “visites” i “visitants”, cosa que no han fet ni els responsables del Fòrum ni els mitjans de comunicació (vegeu l’“Apèndix”).

El tipus d’investigació que en un primer moment volia desenvolupar partia d’una premissa extremament senzilla: seguir el principi del que s’anomena “observació flotant sobre el terreny” –un concepte pres de la psicoanàlisi–, segons el qual l’etnògraf apareixeria al recinte a fi de rodar i restar disponible per veure el que hi succeïa, qualsevol cosa, més enllà dels intents de focalitzar l’atenció sobre un fet precís. A costa d’assumir el risc fins a extrems intolerables, pretenia no tant descobrir-ne els usos insospitats de l’espai,3 sinó revelar el mer coneixement dels moviments dels transeünts a través de l’atzar de les meves pròpies trobades i ensopegades amb ells, i de situar-les en els diversos espais del Fòrum que desitjava estudiar. Parafrasejant la bella poètica del cantant de The Doors Jim Morrison (1944-1971) i acudint a l’obra cinematogràfica de Dziga Vertov (1896-1954), els vianants entrarien i sortirien de l’objectiu de la càmera. L’objectiu va treballar de dues maneres des del principi: a través del moviment, és a dir, bellugant-se pel terreny; i quedant-se fix en diversos llocs per observar l’entorn, com una càmera estàtica.

D’entrada, no desitjava fixar l’atenció a priori sobre uns punts concrets, en el sentit de no immobilitzar-la i de no focalitzar-la. L’única escletxa que volia permetre’m travessar tenia a veure amb minúscules seqüències verbals –enxampades fortuïtament– dels passants (“¡Mama, haz una foto para la abuela!”, “On són les tortugues?”, “Qui vol truita de patates?”), bocins de situacions completament ordinàries.4 Malgrat que un fet, una dada, constitueixen inexorablement una interpretació, pretenia tamisar la meva mirada fins al punt de poder escriure: “Un home travessa la plaça en diagonal, del nord-est cap al sud-oest, s’atura, mira al seu voltant, continua caminant, de cop gira...” Així defensaria, seguint Gabriel Tarde (1843-1904), que ens podem ensinistrar a veure en qualsevol cosa una societat, i que la societat en moviment, emergint, també hi era aquí, en el desplaçament d’aquell home. La meva intenció era consignar des d’una furiosa empíria els trànsits dels vianants com si cada un d’ells fos un vector propi, amb un punt d’aplicació (l’àrea en què es trobava el vianant), una direcció (la traça del recorregut que el vianant feia) i un sentit (les coordenades cap a les quals s’encaminava el vianant).5 Manllevo el concepte de vector just perquè s’entengui que es tractava de despullar absolutament, en termes de comunicació i tot, el recorregut de les persones per l’espai com a “residus que la vida social deixa al seu darrere abans de cristal·litzar i convertir-se en no importà què [...], pur esdevenir que traspassa [...], una formidable tendència a la fractalitat”, en paraules de Delgado.6

 

No fou pas la premissa de l’observació flotant, però, sinó la meva pròpia presència sobre el terreny, el que em va conduir a un segon tipus d’actuació: l’observació participant. Més que autorepresentar-me com a vianant que passa per l’espai, tot jo vaig esdevenir vianant. El terme “participant” significa que vaig ser clarament un usuari més de l’espai, un transeünt. En aquest context, la investigació fou encoberta per l’anonimat, amb la particularitat que el repertori de situacions i interaccions que vaig observar es va delimitar més, cosa que no hagués succeït amb la mateixa vehemència si hagués deixat “flotar” –com es tractava de fer en un primer moment– l’observació sobre el recinte. Evidentment, resulta impossible deslligar la pràctica de l’antropòleg sobre el terreny del paper que exerceix com a actor social generador de relacions, és a dir, com una persona més entre persones, algú immergit en les trobades i les ensopegades amb els altres. A més de “recol·lector d’instants”, doncs, em vaig convertir en “productor d’instants”.

Dins del text s’hi han escolat síntesis de diàlegs i d’explicacions pròpies amb la finalitat de copsar el moviment, durant una fracció de segon, d’un procés social: l’espai exterior dintre del recinte del Fòrum. De tot plegat en dimanà la coneixença bé directa, bé indirecta –a través dels contactes d’uns informants amb uns altres– dels actors socials situats al camp d’acció i observació de l’etnògraf. Sovint jo apareixia als transeünts (visitants i treballadors) com un visitant més. Res em delatava com a antropòleg: observava, em relacionava, memoritzava i després prenia notes en un bloc a un altre lloc del recinte. Altres cops m’enclavava en un indret, aturat, prenent notes –de vegades a la vista de tothom; d’altres d’amagat, conspícuament–, fins a arribar a entaular diàlegs perquè sí. La presència de càmeres en tot el recinte (quasi 300, amb nodes arreu per connectar-les, segons un informant) no deixava de significar un element intranquil·litzador. Més d’un cop vaig ser observat per vigilants, la qual cosa representava una escena més de la quotidianitat viscuda. Només davant de situacions concretes i en uns moments particulars de la recerca vaig considerar pertinent desvelar la meva condició d’antropòleg. Els treballadors interpel·lats fortuïtament pel visitant esdevingueren així, dins d’una volguda complicitat recíproca, informants de l’antropòleg. Revelar el sentit de la meva presència va possibilitar que per exemple, amb la complicitat de determinats informants, em disfressés com un pallasso-bomber més entre dos pallassos-bombers per participar amb ells en un dels espectacles de carrer del Fòrum.

El valor de les converses entaulades i de les explicacions que se’m van transmetre no es pot entendre fora de l’acte mateix d’interpel·lació a què vaig estar sotmès en el transcurs del treball de camp. Per això, no va ser la meva intenció constatar la veracitat o la falsedat d’aquestes informacions, i no vaig voler extreure o deslligar el seu valor i el seu sentit del context etnogràfic en què es van produir. Independentment del contingut del que m’explicaren els informants, subratllaria que van voler expressar quelcom mitjançant la recerca en destacar uns aspectes i no uns altres del Fòrum. La manera com van parlar del Fòrum a l’antropòleg –vegeu l’“Apèndix”– va donar continuïtat i va complementar el fil que la investigació va seguir.

L’aventura estranya i desoladora de les primeres hores d’observació sobre el terreny –i espero que se’m permeti la llicència de manllevar les paraules d’un dels grans mestres de l’antropologia: Bronislaw Malinowski (1884-1942)– adoptà un “curs natural, en harmonia” amb el que m’envoltava. “Harmonia” en el sentit que vaig introduir-me fins on vaig poder en el medi, i que aquest em va convertir en un passant més del seu espai dintre del maremàgnum de successos trivials que acollia: moments quotidians de les vides d’algunes persones. El referent l’establí Malinowski fa més de vuitanta anys, i aquest tipus de quotidianitat no li passà gens desapercebuda durant la immensa investigació que dugué a terme a l’hora de remarcar uns “esdeveniments per regla general trivials, a vegades dramàtics, però sempre significatius”.7

 

Tret dels dos pallassos-bombers de La Industrial Teatrera, la resta d’informants apareixen aquí amb pseudònim. Fins i tot n’hi ha que la referència que en faig és genèrica, i dels quals he preservat exclusivament la seva identitat laboral al Fòrum –“un treballador taronja”–. Determinats contextos en què es van produir una part de les trobades s’han esborrat del relat o bé s’han desplaçat del marc originari en què tingueren lloc amb vista a interceptar un possible reconeixement d’informants.8

 

Per acabar, vull remarcar que les notes preses han passat per un sedàs sever. Les reflexions antropològiques no associades a l’espai que em provocà el conjunt d’activitats del Fòrum detectades han estat esporgades quasi per complet d’aquestes pàgines a fi d’obtenir la imatge d’un esquelet deslliurat d’òrgans, sense carn ni sang ni vestidures recobrint-lo. Hi ha escenes en les quals la realitat supera la fantasia, i n’hi ha altres en les quals la realitat desmenteix la percepció oficial i mediàtica de l’espectacle: alguns cops coincideixen les unes amb les altres. Formalment no vaig voler cobrir “l’anàlisi i l’explicació del Fòrum”, el que vaig fer consistí a reflectir-ne bocins de vivències pròpies i alienes. Els fantasmes propis i col·lectius –en realitat, tots són d’alguna manera col·lectius– invocats aquí hi són per provocar curiositat i dirigir-la cap a, potser, l’única virtut de les pàgines que vénen: anotar algun instant d’algú, una ínfima part de la vida als espais exteriors dins del recinte del Fòrum abans que a la tardor del 2004 se n’haguessin d’enderrocar les tanques que el recloïen.

Vull expressar la meva gratitud als diversos tipus de vianants del recinte: als visitants i els treballadors, perquè tot antropòleg esdevé deixeble de qui es constitueix en objecte d’estudi; i a la Laura, per la seva aportació com la primera informant –visità el Fòrum amb els seus companys de l’escola, abans que jo m’hi endinsés–. Igualment, vull agrair –ara que estem vius, amb tota la meva amistat– a Manuel Delgado una col·laboració i un ajut de nou fonamentals que són aquí i més enllà d’aquestes pàgines. Amb la mateixa amistat, a Joan Bestard, Sílvia Bofill i Gemma Orobitg cadascun dels comentaris que em feren. I als meus pares, agrair-los que hi fossin.

---

1. Sense accent obert a la “o” al logotip oficial.

2. Al llarg d’un dissabte, diumenge i dimecres, dos dimarts i divendres, i quatre dijous i dilluns. Aquests dies van abraçar la franja compresa entre el 6 i el 24 de juliol i el 5 i el 19 d’agost. L’horari d’obertura del recinte era de 10 a 24 h els dies feiners; o bé de 10 a 1 h o 2 h (a l’agost) de l’endemà els divendres i dissabtes.

3. Això és el que preconitzava Pétonnet en transitar pel cementiri de Père-Lachaise, en el seu cas a la recerca –finalment– de l’existència de veritables professionals del record (C. Pétonnet, “L’observation flottante. L’exemple d’un cimetière parisien”, L’Homme, XXII, 4, XII-1982, pàg. 37-47).

4. Probablement, això és el més semblant a l’eternitat que hi pugui haver –les lleis de l’univers envestint els carrers en forma d’un dinar al voltant d’una truita de patates–. O dit altrament, amb l’elegància de Tarde: “L’esperit humà ha estat guiat irremissiblement a trobar el principi de les coses, en tot ordre de fets, en els més ocults i la font dels quals, si hem de ser francs, li continua sent ignorada” (G. Tarde, “Las leyes sociales”, a Estudios sociológicos, Córdoba (Argentina), Assandri, 1961 [1897], pàg. 98).

5. L’antropologia i la sociologia del segle XX ens han servit des d’esferes distintes les bases i els desenvolupaments posteriors de les investigacions sobre els universos de situacions comunicacionals de les persones: es pot acudir a l’enfocament d’activitat situada (W. Mills), l’interaccionisme simbòlic (G.H. Mead), l’ecologia humana de l’Escola de Chicago (R.E. Park, R. McKenzie), la quinèsica (R.L. Birdwhistell), la proxèmia (E. Hall), la microsociologia (E. Goffman), la sociolingüística interaccional (D. Hymes), l’enfocament dramatista dels fets socials (K. Burke), l’etnometodologia (H. Garfinkel) o fins als principis de Marcel Mauss sobre les tècniques del cos. Ara bé, enllà del mer etiquetatge que en representa l’enunciació, no em vaig plantejar estudiar en profunditat des de qualsevol d’aquests corrents d’interpretació i recerca conductes verbals, auditives, olfactives, visuals, corporals, ni vaig voler analitzar les dimensions complexes compreses en cadascuna de les deu mil situacions ordinàries implícites en els trànsits de les persones per l’espai.

6. M. Delgado, “Naturalismo y realismo en etnografía urbana”, Revista Colombiana de Antropología, núm. XXXIX, gener-desembre 2003, pàg. 5-39.

7. B. Malinowski, Els argonautes del Pacífic Occidental, Barcelona, Ed. 62-Diputació de Barcelona, 1986 [1922], pàg. 59-61. L’aportació fonamental del treball de camp que efectuà a les illes Trobriand és a l’obra citada.

8. L’aparent coherència amb què relato el desenvolupament del treball als paràgrafs anteriors no obeeix a la manera com la realitat s’hi va imposar, evidentment. Diversos segments de l’àmplia gamma de variants metodològiques que John Lofland i Lyn Lofland sintetitzaren amb excel·lència fa anys a les seves investigacions entorn de la vida social als carrers (J. Lofland/L. H. Lofland, Analyzing Social Settings, Wadsworth, Nova York, 1984 [1971]) van aflorar aquí, però no pas d’una manera que jo pogués concebre: alguns cops va ser amb desordre, d’altres inconscientment, i encara d’altres d’una manera vagament voluntària. Tota recerca és un procés, com la vida. I també ho és l’espai, entès com a producte social en el qual es conjuminen el marc material, les relacions entre les persones i les pràctiques que en deriven. L’espai social significa un procés permanentment en moviment, preestructurant-se i alhora estructurador, en què el repertori ampli de les potencialitats humanes va reflectint les fluctuacions i les contradiccions de la societat mateixa.

La CUP i Mas, que en vol més

LA CUP I MAS, QUE EN VOL MÉS

Gerard Horta

(15-XI-2015)

I

Punt d’inflexió. Rere el xantatge rovelladet exercit sobre la CUP per investir de nou com a president el núm. 4 de Junts x Sí per Barcelona el 27S hi estan en joc, expressat sintèticament, 1) la perpetuació de la transició sota l’ombra del pujolisme; 2) el descavalcament parcial del poder polític autònom dels sectors socials dirigents fins ara; i 3) la consagració de la CUP –dins el mòrbid sistema parlamentari burgès de què participa– com l’única organització la qual, tot i les pràctiques bàsicament reformistes que desenvolupem, branda sense embuts un estendard discursiu de fonament anticapitalista des de l’independentisme i el feminisme dels Països Catalans (en fi).

Res de nou sota el Sol, si no fos que l’allau mediàtica i política persevera a fer creure que la militància de la CUP ha de debatre allò que ja ha estat debatut i decidit, i votat i tot el 27S: d’una banda, l’afartament paroxístic del processisme sota la direcció de CDC i Artur Mas, i, de l’altra, que això –l'estat de les coses de qui pateix– que fa tres anys un qualificava com una situació d’emergència social (en una roda de premsa de la PUDUP) ha de ser la màxima prioritat per a tota acció política governamental en qualsevol escala.

II

La construcció social del núm. 4 de Junts x Sí en qualitat de víctima expiatòria integral no és empíricament seriosa ni tampoc rigorosa. Els represaliats i empresonats polítics, els empobrits, els emmalaltits i suïcidats pel deteriorament agut de la seva existència, els infants, dones i homes desnonats, els supervivents amb salaris de misèria, la gent aturada sense cobertures socials..., hi ha centenars de milers de catalanes i catalans que no han estat objecte de consideració semblant pels defensors d’un Artur Mas mostrat com a culminació paradigmàtica de l’obra que Jesús deixà inacabada. (Permeteu-me el sarcasme, avui que m’he pres el diumenge com a dia festiu.) Fem memòria: les plebiscitàries del 27S versaven sobre la independència d’aquest trosset de país, no pas sobre l’esmentat núm. 4. Fou així, o tot plegat fou una farsa... Mas, perdó, més?

Artur Mas ha rodat des del 1987 per l’Administració pública catalana. Sap moltes coses, de les quals cal amagar-ne algunes més del compte si atenem el magre paper que massa polítics de CiU i el PSC –i en menor bé que gloriosa mesura d'ICV, PP i ERC (en una relació proporcional als càrrecs de poder ocupats aquestes dècades)– han representat respecte al saqueig, aprofitament, desviació, malbaratament o celebració indolent de recursos públics. Malgrat això, hi ha una necessitat que transcendeix interessos penosos en nom d'una esperança urgent i infinita.

III

Comprenc que determinada gent benpensant, alguna de bona fe i tot, pretengui contemplar en la CUP la mateixa abaixada de pantalons, calces i calçotets que protagonitzaren ERC i l’ANC –galdós paper–, plenament abduïdes, desarticulades i parasitades per CDC. Aquesta capacitat anorreadora de la direcció política de CDC i del sector empresarial i econòmic que representa resulta fascinant per la seva potència: marcant els temps, esmicolant i dirigint processos multitudinaris i reduint altres projectes al no-res, Mas i CDC surfegen sobre l’onada amb una precisió admirable. I els anys passen...

Destruir la CUP mitjançant el suport a la investidura de Mas i reduir-la al paperet d'apèndix passiu de CDC comportaria retornar l'esquerra independentista pel cap baix 15 anys cap enrere i, alhora, regalar el pol de la diguem-ne esquerra parlamentària als vells i nous trepes populistes i ciutadanistes d'ICV i la colla dels comuns, inclosos alliberats sindicals grocs de llarga durada –presents pertot–. Investir Mas en qualitat de president implicaria, a més, barrar el camí a Icària –la independència socialment transformadora que recull la tradició col.lectivista de la classe treballadora catalana contemporània– i prosseguir el trajecte funerari cap al parany d'una Ítaca resplendent com a recurs retòric però execrable per haver-se constituït com a obstacle per al moviment real. Jo ho hem escrit manta vegades al setembre i l'octubre assats: contra independència, procés. Qui en dubti, que repassi el full de ruta anunciat per Oriol Amat el 26S a una emissora radiofònica alemanya.

No comprenc prou bé què pretenen els directors polítics del patrioterisme postregionalista burgès convergent, els quals haurien de sentir-se cofois de les formes clàssiques de les diguem-ne autoritats militants latents de la CUP. La qüestió és que ses senyories diputats i diputades de la CUP proposen una militant de CDC com a candidata a la presidència. Que enmig i a través de l'infern social i vital de tants els companys i companyes diputats facin de polítics convencionals –negociacions, rodes de premsa, campanyes públiques, propostes i decisions diàries d'estratègies i tàctiques i el que vulgueu afegir-hi dins l'univers parlamentarista– i optin –inconscientment, és clar: el poder enxampa, atrau, sedueix i et fa perdre la visió del puto, preciós i duríssim món brut de les decisions col.lectives– per balançar una organització assembleària cap a una organització d'un altre tipus... són modes de funcionar que al capdavall serà la militància de la CUP qui assembleàriament decidirà si ha de ser així o no, i quin futur volem materialitzar com a organització per transformar la societat.  Ara com ara, la militància de la CUP estem donant a entendre que aspirem a ser com la majoria organitzacions que habiten el globus del capital, per això succeeix tot plegat d'aquesta manera. (Em limito a descriure breument un procés des de la meva perspectiva, si bé no en faig cap valoració.)

Ara bé, si comento això d'amunt és perquè vull anar a parar al fet central que simplement no m'explico què més volen arrancar CDC, la premsa pública (ha, ha, ha...) i la tropa d'opinadors a sou directe o indirecte a una CUP formalment anticapitalista que, a fi d'avançar cap a la ruptura independentista amb l'estat espanyol, proposa Neus Munté de presidenta i facilita situar Mas en un lloc prominent de l'organigrama governamental. Res ja no és versemblant. Exactament què volen, que la CUP s'autodissolgui, que enterri el que anuncia el seu projecte polític? Desgavell del poder polític quan no és a les mans del poble, sinó dels polítics professionals. Soroll eixordador de discursos i discursets erigits sobre paraules boniques. Mentides i més mentides. Transaccions de baixa estofa. Pressions de fira, apel.lacions de nyigui-nyogui, amenaces de mala mort.

Si la CUP fos una organització antisistema, en discutim de debò del que faria?

IV

He interpel.lat Artur Mas en qualitat de president de la Generalitat en diversos articles al llarg dels darrers anys, sempre per assumptes menors, gairebé futils: morts sota custòdia policíaca, xavals desmaiats en escoles perquè ni mengen a casa ni accedeixen a beques-menjador –o perquè se'ls barra l'accés al menjador car la família no pot pagar el percentatge de la beca que li pertoca–, malalts que moren participant pacientment de llistes d'espera, la Brigada Mòbil curtcircuitant a Pl. Catalunya una manifestació de milers i milers de persones a còpia de llançaments indiscriminats de gasos lacrimògens, bales de goma i atonyinaments, companys i companyes detinguts per la seva militància ideològica, vaguistes a què es demanen anys i panys d'empresonament... Res, detallets minúsculs, irrellevants, esdevinguts sota la seva acció de govern.

Ho faig, ara, un cop més per suggerir-li, proposar-li, pregar-li que cedeixi el pas a la història. No a si mateix per enèsima vegada quant a la seva pròpia continuïtat al poder polític, sinó a la història. Cal posar fi a aquesta paròdia. Els sacrificis d'Artur Mas no arriben a la sola de la sabata dels que la gent anònima ha dut a terme en el decurs dels temps. Qui s'ha jugat la pell per defensar la llibertat d'aquesta societat nostra reiteradament esclafada? Qui ha patit la repressió, la presó, la fam? Els de sempre. Les nostres heroïnes, els nostres herois, la nostra gent senzilla i invisible estan rebentats. 

Amb exquisidesa demanaria  a Mas que no en vulgui més, encara més. Des del 1987 és una vida, moltes vides. Plegueu, altíssima majestat de Can Tuset, i prosseguim el camí. Cada any de pressupostos autonòmics és un any més de misèria, i ens hi juguem el dia a dia de tothom, inclòs qui ha arribat a l'independentisme fins i tot afirmant la seva identitat nacional també espanyola per construir des d'una certa justícia social un altre model d'existència i relacions col.lectives.

Els homes i les dones grans, siguin presidents o diputats, saben fer-se petits. Empetitir-se o no empetitir-se, aquesta és tants cops la qüestió. Som davant l'última oportunitat de què Artur Mas disposa per demostrar que sap fer-se petit. Mentre hom remet al martirologi de Mas, el veritable boc expiatori és el que es projecta en la societat catalana mateixa, concretament en les seves classes populars subalternes, forçades al sacrifici silenciós de travessar una vida patida però amb prou feines viscuda.

Prou pantomima, sisplau. Prou xantatges mesquins del postregionalisme burgès, prou amenaces d'eleccions, prou procés, prou martingales imposades. Prou cantarelles obscenes, prou la mateixa tosca brutícia de sempre, antiga coneguda, perpetrada durant segles, generacions i societats. Arrapar-se al poder no en té res de virtuós, i en aquest context l'única virtut és encaminar la resolució dels problemes de la gent a través de la independència i la justícia social.

***

Post scriptum (16-XI-2015): Sóc a Mindelo, des de la nit del 10 de novembre, reprenent el treball de camp sobre aquesta societat a través de la investigació entorn dels sistemes de transport de São Vicente. He decidit que els diumenges faré festa, cosa inaudita en la meva experiència etnogràfica africana i europea, la qual cosa em facilitarà anar escrivint alguna coseta al bloc. Compondre un article com l'anterior implica l'inenarrable, encara que no ho sembli a primer cop d'ull. Disculpeu apòstrofs no unificats, eles geminades sense el punt volat i altres minúcies tècniques respecte a les quals solc, o almenys miro de, ser primmirat: aquí les condicions tècniques són precàries i els locutoris han d'afrontar sovint contingències.

Un altre apunt que m'havia oblidat d'introduir al text anterior. És molt senzill i còmode criticar una organització sense militar-hi. A tota la pila de gent companya que, des de posicions diguem-ne esquerranes, qüestiona que fa i què no fa la CUP sempre els responc que s'hi fiquin per militar i treballar col·lectivament per reeixir en el projecte que defensen. Hi vaig arribar a la primavera del 2011 pel component municipalista i claríssimament assembleari en un marc independentista i anticapitalista i des d'un feminisme de classe, i sóc un paio feliç –molt!– d'haver fet tants companys i companyes, de la CUP, la COS i el conjunt de l'esquerra independentista d'arreu del territori. Tant de bo no n'hi hagi prou amb una legislatura i escaig al Parlament per polvoritzar un projecte més necessari que mai.

Post scriptum II (23-XI-2015): La realitat supera sempre la ficció: gairebé al cap de dos mesos del 27S, continuem allargant aquest procés que alguns pretenen que agonitzi fins a la fi dels temps. Això succeeix amb la complicitat activa de l'organització en la qual milito –en Xavier Díez escriu que ningú no li ha preguntat què en pensa (coses de les associacions parlamentaristes [no de parlar, sinó de parlament], sobre les quals haurem de debatre imperativament i ben aviat abans el corcó del maligne no ho devori tot)–, els caps de la qual han decidit perdre de vista –per ventura d'una manera inconscient– en nom de les sagrades negociacions el combat paral·lel per una cultura política transformadora que qüestioni la suposada normalitat amb què se'ns fa veure, cada dia, que el procés de lluita per la independència és redueix a les negociacions establertes entre, bàsicament, ses senyories.

Segons el meu parer, estem exercint un paper que ens ha estat atribuït –si no encolomat– i que no és el que com a organització potencialment revolucionària hauríem de desenvolupar, almenys de la manera tan exclusiva com ho estem fent. Desconec qui ha decidit jugar el joc en aquestes condicions, tanmateix és així. Estem fent un paper discursiu raonablement bo en el marc institucional i mediàtic dominant –i venim de tres anys de lloable tasca discursiva al parlament–, alhora que estem deixant de fer allò que gent estrambòtica com jo pensava que estàvem cridats a dur a terme: capgirar ideològicament enfocaments, anàlisis i interpretacions entorn de les maneres com és possible articular un ampli procés social popular cap a la independència I fer-ho ara més que mai, tot just ara que ses senyories disposen de micròfons oberts cada dia, cosa que mai no havia succeït. Negociem comprensivament, ens portem molt més que bé i fins i tot nosaltres, suposadament anticapitalistes, tenim els immaculats pebrots –o manca d'escrúpols– d'anunciar a través de la premsa que proposem sa senyoria Neus Munté –militant de CDC i portaveu de l'actual govern en funcions– com a candidata a la presidència d'uns governants que prosessegueixen la tasca d'elaborar fitxers policíacs il·legals sobre tota mosca que es bellugui. De debò era aquest el paper que aquest moment històric ens reservava? Algú ha perdut de vista quines són les condicions de vida de la nostra gent? A més, podem pensar que teníem dret a gaudir col·lectivament d'un debat matisat, profund, heterogeni en plantejaments i argumentacions, del qual la nostra gent al parlament en fes ressò, estendard i raó? Per ganes de sortir a la TV i demostrar que podem ser tan normals com la resta, hem acceptat el seu terreny de joc, les seves regles i els seus arbitratges. La primera derrota és acceptar aquest maleït secretisme que tot ho empastifa a mode de temple sagrat intocable, invisible, impronunciable –inefable– a la mirada de la gentalla (això mereix un article monogràfic: el perquè del secretisme en la política institucional).

I així estem, dos mesos després això no deixa de ser més que la perpetuació del mateix procés que denunciàvem. Es veia a venir i un ha intentat remarcar-ho amb amabilitat fa temps..., esgota massa repetir que el que els més vells hem viscut ens permet reconèixer amb una certa anticipació com es donen determinats moviments en societat. La condició humana és patèticament previsible. I si no es vol escoltar no s'escolta. Muts i a la gàbia.

No hi ha trencament d'estructures econòmiques i polítiques sense el més important de tots els canvis, car és el que n'assegura l'extensió en el temps: la transformació ideològica, és a dir, la transformació sobre les maneres de concebre projectes socials i models de relacions (lligada a la base material mateixa de la nostra existència, i a les pràctiques quotidianes a escala individual i col.lectiva). I aquí és on penso que la nostra gent mediàtica –triada en qualitat de mediàtica pels mateixos mitjans que reprodueixen la cultura política dominant justament per la condició de polítics professionals dels companys i companyes convocats a la desfilada– hauria d'aportar cada dia des del 2012 referents ideològics que afirmin que cap parlament ha de ser el dipositari exclusiu del poder polític, per més que el classisme ferotge de filòsofs, sociòlegs i politòlegs –enrotllats o no– hagi pretès cenyir-lo, des d'Aristòtil, a l'estat. Des de la meva perspectiva –per bé i per mal– estem deixant de banda, en un període clau, una oportunitat única per fer canviar les maneres de pensar de moltes persones. D'això en resulta, lògicament, el peix que es mossega la cua: el procés fracassa perquè ses senyories no es posen d'acord, la qual cosa confirma l'abducció que CDC ha fet d'un moviment popular únic convertit en invariable escenografia de fons de cartró i pedra, i no pas bategant i dinàmica. La victòria ideològica de CDC està sent, fins ara, aclaparadora. Si damunt decidim que la realitat es redueix a les descripcions que en fa la premsa i als reflexos a çes xarxes socials, llavors ja podem plegar.

Fins i tot aquesta desaparició gradual de l'escena pública dels càrrecs polítics interns, substituïts amb alguna comptadissima excepció per les noves i antigues figures parlamentàries, ens acabarà situant –tard o d'hora– en primer lloc davant la disjuntiva de formalitzar el que a hores d'ara és un model de funcionament jerarquitzat com la majoria d'altres organitzacions de tot tipus, i a continuació davant l'obligació d'aclarir els continguts ideològics que haurien de sustentar les pràctiques que, almenys fins ara, un concebia que defensàvem. Tornem enrere: es tracta de reivindicar l'emplaçament de l'exercici del poder polític en totes les dimensions de la societat i no en les quatre institucions que donen lloc a l'estat. Una cosa és remetre discursivament, de tant en tant, al poder popular i a la construcció del contrapoder polític: l'altra és organitzar-lo i donar sentit a la seva existència a partir d'un mode de participació en l'actual context polític que la mateixa ANC i tot ha abandonat als marges del camí. Hom pot preguntar-se si és o no humiliant el menysteniment implícit i explícit que s'adreça, negociació rere negociació, a la gent del carrer: se'ls anomena, se'ls invoca, es parla en boca seva i així es perpetua un dels nuclis de la ideologia política burgesa: en nom seu, qui fa política són els professionals de la política. És a dir, el que em pregunto és si és raonable que acceptem que l'únic mitjà possible perquè la gent es pronunciï sobre el que estem vivint és ficar un vot dins una urna cada 4, 10 o 50 mesos.

Passen els dies, les setmanes i els mesos, i el que havia de resultar del tot extraordinari esdevé norma quotidiana. Allò ja suadet de "Disculpin les molèsties, estem construint la República Catalana", que al seu moment vaig trobar profundament prepotent malgrat la bellesa estètica de la dita, s'ha demostrat en poques setmanes com una falsedat. No sols no hi ha estructures d'estat organitzades –gràcies CDC, ERC, ANC i Sr. Mas per aquesta dissortada enganyifa– per afrontar urgentment, amb la màxima immediatesa, una contingència determinada que ho exigeixi, sinó que continuem navegant de roda de premsa en roda de premsa seguint els paràmetres que l'espectacle creiem –o que alguns creuen– que demana. Pura representació o, com diria el Sr. Mourinho, "teatre del bo".

Vaig escriure fa dos mesos que sabíem com actuarien CDC i ERC, i que per tant el millor era debatre-ho col·lectivament i ser honest amb la nostra gent –militants, simpatitzants, votants– i amb el conjunt de la societat catalana, i dir-los que no allargaríem la pantomima. L'hem allargada coneixent-ne el resultat i en comptes d'incidir, martellejar, despietadament i cordialment en els motius pels quals cal posar fi a la transició com l'única garantia que ens permetrà avançar, proposem –el plural, aquí, és pura retòrica– la Neus Munté o qui sigui, cosa que era feina de Junts X Sí per obtenir el suport de la CUP. En conseqüència, si ho sabíem, per què caram actuem així? Cal que confiem en la capacitat analítica de la gent del carrer. Cal prescindir de la joguina numèrica que ens limita a fer comptes sobre el nombre de cadires assolides i assolibles  (És a dir, a reduir la nostra acció política a la dantesca acció parlamentària en una societat fonamentada en l'explotació, la injustícia i la mentida.)

Espero haver aportat alguna mínima reflexió a les persones que, desprevingudes, han vingut a raure aquí. Podem reconduir aquesta situació, i la nostra virtut és que aquí tothom utilitza el cap per pensar: militar en un espai semblant significa un privilegi. Però això demana que l'esperit col.lectiu voli i es desplegui sense por i amb fermesa. Ser un partit normal dins una societat normal que es recrea en la farsa de la normalitat no sé si pot considerar-se un mèrit. 

A continuació, si us plau confrontar altres mirades, us proposo clicar els enllaços a 1) un text de l'Andreu Barnils des de Barcelona ("Sentit d'estat", 22-XI-2015, a VilaWeb), coratjós i agosarat pel fet que es tracta de l'únic periodista independentista en un mitjà potent que té el valor de plantejar això que afirma sobre la necessitat que Mas faci un pas enrere; 2) un del Xavier Díez des de Girona ("La CUP en la cruïlla", 22-XI-2015), la perspectiva i la tàctica suggerida pel qual no comparteixo, però que està bé de llegir a fi de disposar de més elements per al debat; 3) un del Jordí Martí des de Tarragona ("Mas, plega i deixa'ns arribar a la independència", 23-XI-2015), reiterant-hi alguns dels motius per defensar que no s'investeixi Mas; i 4) un d'en Xavi Monge també des de Barcelona ("Ara mateix: d'investidures, eleccions i poder", 21-XI-2015, a CatalunyaPlural), l'anàlisi contextual del qual comparteixo de ple.

Continuarà.