divendres, 21 de juny de 2019

Ovidi, amor nostre (I)


OVIDI, AMOR NOSTRE (I)
[VILAWEB, 10-III-2015]
Gerard Horta

“Apreta fort les dents, apreta els punys. Infla’t d’aire els pulmons, obre bé els ulls.” Ovidi Montllor i Mengual (1942-1995), fill d’Alcoi, de pare anarquista i de mare que li transmeté l’amor a fruir de la vida. Teixidor, mecànic, cambrer, xofer, ferrer, pastor de cabres, perruquer de senyores, venedor de peix, pescador, canonaire, ordidor, aprenent de decoració, mosso de magatzem, tres hores de representant, fotocopista al banc... de professió actor, cantant i poeta.

1. Com un record d’infantesa. Vaig conèixer l’Ovidi el 1974. Mon pare em preguntà si volia acompanyar-lo a un estudi de música on l’Ovidi i el Toti estaven enregistrant un disc, “A Alcoi”. Jo tenia 12 anys, era ja el vespre i entre setmana, i vaig abraonar-me a l’aventura de conèixer com era un estudi de música i què hi feien l’Ovidi i el Toti. A casa, el pare posava sobretot jazz i blues, els negres nord-americans i el Tete Montoliu, i Béla-Bartók, i els cantants-poetes companys: l’Ovidi, el Paco Ibáñez, i el Quico Pi de la Serra, el Xavier Ribalta, el Léo Ferré i després el Manel Peiró i el Paco Muñoz quan aquat venia del País Valencià. L’Ovidi i el Toti m’acolliren amb la calor dels homes generosos i cordials, i em vaig fondre en aquell univers poètic i musical que no parà de créixer. Passen les dècades, correran els temps, i encara em tremola cor, cos i animeta cada cop que escolto i sento l’Ovidi. Ma mare, dona basca visceral i tendríssima que fugia dels narcisismes egoics dels “artistes” com de la pesta, sempre ens féu sentir propera aquella seva humanitat humil. Ni cregut ni prepotent ni mesquí com tantes estrelletes del país, l’Ovidi fou un veí més del Coll del Portell on vivia –passos cap amunt i cap avall–. Fins a l’últim moment, per mi ser a la casa de l’Ovidi fou ser al temple d’un home que entrellaçava vida i creació estavellant-se com l’heroi contra les roques que deia el Jakob Böhme, que només rebentant-les roda més enllà.


Un estiu hi hagué més aventura valenciana: després de passar-ne tants i molts a Lantziego, a casa els meus avis materns on nasqué ma mare, i arran del vincle amb l’Ovidi i amb el Vicent Andrés-Estellés, vam anar a parar tota la família al Perelló del País Valencià ja que l’Estellés i sa família ens hi convidaren. Els meus Països Catalans estan fets dels relats de mon pare sobre el Joan Fuster, de l’Alcoi que l’Ovidi ens explicava, del primer cop que a Mallorca vaig veure una paret amb la paraula “Independència”, quatre barres i un estel comunista de cinc puntes pintats, i d’aquest estiu al Perelló amb una parella i un fill i una filla dolços, afables, receptius, acollidors, modestos i joiosos de rebel·lia. Quina barreja que férem..., quan tornàrem a Barcelona la meva família érem “valencians del nord”.

Al seu viatge a la Terra, al País Valencià i en aquesta petita nació del món anomenada Països Catalans, l’Ovidi fou un home de cor gran, honest, desbordantment sensible, i creatiu, irònic, bromista, rialler, ferotgement sarcàstic davant l’estat de les coses. Home de combat vital i polític –“Cante a la vida sí”–, si hagués nascut a França seria considerat un dels més grans cantants europeus de la segona meitat del segle XX. Fill de la classe treballadora valenciana migrat un dia a Barcelona, la seva samarreta fou sempre vermella, i la camisa, negra. Comunista llibertari, el seu independentisme –com el de tants comunistes llibertaris–, formava part del bagul del viatge i no tant de la seva formalització política. “Sang, Sol i esperança.” I “braços lliures, i boques i mans.”

 

2. El nostre Ovidi –“De condició, senyors, sense terra”– esdevé clàssic modern que deixa el poeta homònim romà enrere per tot arreu, i malgrat que dècades d’escolarització pública no han servit perquè infants i adolescents en coneguin l’obra, l’empremta que inscriu a través de cada un dels seus abordatges pren la magnitud completa de la vida col·lectiva. Del món rural dels perdedors de la guerra contra el feixisme, dels treballadors de totes les fàbriques Paulac, de la ciutat, els ports i els mariners, dels amors i l’amor, el sexe brutal, el desig, els petons i els coits dels amants, de la brutícia del desamor, de la violència i els ordres de la quotidianitat, de l’explotació, la covardia i la servitud, l’obra mestra de l’Ovidi penetra fiblades per dur-nos a terra rebel. Qui ens ha regalat paraules i músiques majors com ho ha fet l’Ovidi? Rapsoda excepcional, els trànsits que du a terme s’emmirallen en la seva relació creativa amb el Toti Soler en cada un dels discos, en cada un dels escenaris, resplendint tothora. No hi ha aquest Ovidi sense el Toti, i com sabien tots dos que només l’un amb l’altre podien arribar on arribaren! Poesia i música sense limitacions ni límits, prodigioses, l’Ovidi supera la Nova Cançó i la Chanson française perquè simplement ningú no ha arribat tan lluny. 


Les interpretacions de la poesia de Joan Salvat-Papasseit (1975), de Vicent Andrés-Estellés (1979), de Josep Maria de Sagarra (1994) trobant-se ja fotut, se situen en el pla de l’extraordinari: bellesa intemporal dels clarosbcurs de l’ésser humà en el món. Jorns, matins i ambicions, i il·lusions i desenganys. El que va fer amb en Salvat-Papasseit i amb l’Estellés respon a lògiques sensibles incommensurables: no goso adjectivar-ho. Cues d’estels. Hi ha l’homenatge a Apel·les Fenosa (1989), i hi ha l’espectacle que muntà junt amb el Guillermo Heras, director teatral espanyol, sobre un poema de Vladímir Maiakovski titulat “La guerra i el món” –traduït del rus per món pare i pel Manuel de Seabra (el gran Manuel de Seabra, supervivent precari ara mateix per a vergonya, vergonya!, de tots els càrrecs culturals presents i passats)–, que impactà el Teatre Grec de Montjuïc l’any 1983. I que impactà també el barri de Vallecas, a Madrid, on durant un cap de setmana el teatre s’omplí en totes les sessions de gent treballadora per escoltar Maiakovski en català amb traducció de mà al castellà en la veu i la música de l’Ovidi i el Toti: moments gloriosos que entrellacen colze a colze la nació de la gent senzilla dels pobles del món. “No tanques mai la boca, crida ben fort, deixa’t anar, dóna’t tot tu. Serà blava i tranquil·la la mar; serà verda i espessa la vall; serà gran i dolça la muntanya, serà un dia que durarà anys.”

 L’obra mestra de l’Ovidi s’ha de comprendre a partir del seu vincle
amb el Toti Soler, un guitarrista igualment excepcional.

3. Aquests dies, cròniques de colors distints n’exalçaran la figura tot obliquant-ne les dimensions fosques del passat de la nostra vida social. “Uns per por i altres per pena fan del món una gangrena.” Sota el franquisme l’Ovidi acudí a deu mil bandes, donà suport a la gent del PSUC i a la gent resistent des d’on fos que el cridessin, perquè al darrere hi era un poble heterogeni anhelant de llibertat i de recuperar el nostre llenguatge, i figures com la de l’Ovidi nodrien la necessitat d’esperança d’una societat nova i lliure, sense criats ni amos. En arribar el negoci de la “Transició”, les regidories de Cultura s’ompliren de la mateixa gent que l’havien cridat un cop i un altre, i l’Ovidi, que continuava llançant-se als oceans sota la tempesta, des dels cims més alts i commovedors de la creació, esdevingué un cantant extremament incòmode per als poders establerts –“Centrals obreres, nuclears, bancàries, mercenàries i pairals...”–. L’Ovidi, el 1979, els cridava “Voleu guerra? Va bé, senyors, va bé?” en un poema dedicat a son pare –“Mon pare em diu foll en comptes de fill”–, al meu pare i al Léo Ferré. Marginat, discriminat i segregat en primer lloc per les regidories municipals de Cultura del PSC-PSUC(ICV-EUiA) –milità al PCC– i, immediatament, pels successius consellers de Cultura convergents de la Generalitat, la seva obra passà a ser sistemàticament invisibilitzada i censurada pels mitjans de comunicació escrits, radiofònics i televisius. I, molt explícitament, per TV3. Busqueu referències a l’Ovidi dins les programacions de TV3 del 1983 al 1995, o a la Televisió Valenciana (TVV)... Tot fou immens silenciament fosc dels mediocres –amb noms i cognoms, sou menys que la bèstia odiosa del vostre cor assecat: “De res!”– que ara li giraven la cara. D’espai, n’hi hagué tan sols per a la Bonet, el Serrat, el Raimon, el Llach i la Rosell, i és evident que per a alguns d’aquests membres més famosos de la Nova Cançó no fou fàcil superar el buit a què els poders polítics i la crítica musical i cultural catalana els sotmeteren col·lectivament, ara bé: quants foren capaços al llarg dels anys de manifestar públicament el més mínim senyal de solidaritat amb el company castigat? L’Ovidi i el Toti, el Pi de la Serra, el mateix Pau Riba, foren expulsats del mapa, si és que mai en formaren part. Els criteris polítics que van regir aquelles segregacions romanen actius sota paràmetres antics vestits d’estètiques modernes. Estellés: “Drames que no se saben/tragèdies latents/tot allò que no passa/però que és.” Només la Monserrat Roig l’entrevistà a la fi dels setanta, el 1978 (“Personatges”, TVE). L’Ovidi, seriós durant tota l’entrevista, respon a la Roig: “En certa manera sóc un ressentit. Sóc un ressentit perquè són massa anys de ressentiments.”


La “Transició” significà per a l’Ovidi que ja no el contractessin per fer concerts. Arribà el buit –“Sóc el darrer”–. Actor, home de teatre sense feina de teatre, desembarcà a la cançó; forçat a guanyar-se les garrofes fora de la cançó, desembarcà al cinema. Hi treballà també per plaer, sí, però hi anà a parar pel que li negaren a la cançó. A “Furtivos” (José Luis Boreau, 1975) aflorà una potència que en una altra banda l’hauria enclavat a l’èxit i la feina perpetus, però també aquí fou desaprofitat com a actor. Fes el paper que fes, impregnava la pantalla d’alguna cosa que transcendia la literalitat grisa. Encotillat per tothom a perpetuar-se al mateix paper inicial, el treballador-actor precís, matisat, constant, ens dóna de sobte un gest, un silenci, una mirada que esclata per recomençar. Tants anys de censura, tants anys en què cap discogràfica volgué enregistrar-ne nous discs... Què perdérem en aquest recorregut?


Al cap del temps, recordo com amb el meu company Ramon Huix descobrim el Centre Social Okupat del carrer Torrent de l’Olla, a Gràcia, amb el nom d’Ovidi Montllor. Ens sacsejà de felicitat! La gent jove de l’esquerra independentista feia seu l’Ovidi, que prenia lloc en aquell marc polític i veïnal i no en cap altre. L’Ovidi, expulsat del món institucional i mediàtic, revifava al carrer com el foc de la història, que mai no s’extingeix. Nosaltres que fórem marrecs hi vèiem nous marrecs combatius, amb quinze i vint anys menys, escampant el nom de l’Ovidi pels Països Catalans, i l’Ovidi esdevenia estendard de llibertat i combat.

L’Ovidi no fou home de servituds, sinó guerrer de l’amor, la música i la poesia, explorador audaç, tímid de vegades, formalment solemne per contrabalançar un esperit gamberrot. La seva revolució partia de l’experiència viscuda com a classe subalterna, i el seu geni esmicolà misèries.

 Fotografia: Jesús Ciscar.

4. La meva relació amb ell, feta sobretot de trobades i moments compartits amb la família, va ser sempre un plaer, en tots els contextos. Quan el 1986 o potser el 1897 mon germà Roger, aleshores músic, començà a fruir de l’ocasió de tocar el baix elèctric amb ell i amb el Toti pels nostres escenaris, tots els cercles de l’estima profunda de la meva família amb l’Ovidi es tancaren. A la seva casa del Coll del Portell o sopant després dels concerts –“La nit febril de la taverna”– o en assajos, on fos i amb qui fos, la seva ànima esclatava el trajecte que se’ns donava compartir. Vergonyós, no vaig gosar ensenyar-li el primer poemari que havia publicat; el respectava tant, ell volava tan amunt... cinc dies després de morir apareixia el meu segon poemari amb un poema titulat “Bagatel·les de l’extermini” dedicat a l’Ovidi i el Toti que mai no vaig poder-li mostrar, el text acabava dient “morir cada dia per néixer de nou,/hem bescanviat l’univers per la mort” i jo pensava que, amb raó, se n’anava cansat d’aquí. Quan l’havien d’operar un temps abans que volés, vaig anar a la Vall d’Hebron, a l’hospital. Qui el cuidava i era al seu costat era la seva aleshores companya, crec que era la Neus i demano excuses si m’equivoco. Mons pares eren fora de Barcelona, em trucaren (“Gerard, operen l’Ovidi”) i vaig mirar de reconfortar-lo abans d’entrar al quiròfan, “Força Ovidi, coratge!”, perquè ell, aferrat a la vida, se l’estimava amb intensitat, en qualsevol circumstància i enfront de qualsevol contingència. Els meus anys 1994 i 1995 implicaren una involuntària davallada a l’infern –tots hi baixem–, i, de les coses que m’he penedit, una és no haver estat al seu costat el temps que calia en aquell període, molt més temps. No sé com dir-ho; malgrat que la relació de la família i meva amb ell no fou mai la dels companys que es veuen amb freqüència, l’amistat era directa, sincera i forta, i quan això succeeix la proximitat sempre és viva, tant se valia si estàvem sis mesos o dos anys sense veure’ns. No puc explicar-me d’una altra manera. És aquesta proximitat el que em fa mal, i arrossego aquesta pena clavada a les entranyes com una ombra trista que se m’arrapa a l’estómac. Llavors, no podia fer-hi més. Per mi l’Ovidi fou el guerrer que se’n va sol a la barricada del salt –dins “Crònica d’un temps” brama “Plantar cara a la vida...!”–, és a dir, dolor. No he pogut escriure res de l’Ovidi, ni una paraula, durant aquests vint anys en què la seva absència no ha fet sinó magnificar la seva presència paradoxal. “Ones que vénen, mar que s’allunya, tot és ben prop, tot és lluny. Plors que s’enceten, riures que es moren, quan creus que tens tot s’esmuny.”

 Fotografia: Joan Sánchez.

El cantant valencià Paco Muñoz ens recordava el 2012 a Vilaweb un poema de mon pare (1998) per a l’Ovidi: “Poeta, home important, músic,/mai presidia actes, però hi era present./Anys sense ajuts de cap mena./Anys sense gravar, fent sempre la feina./Quan va morir, en el seguici/tots eren ell, deien, volien ésser ell./Delerós i curt d’alè/continuo constatant/poques coses noves que aportar/i crido desesperadament en el silenci./Una besadeta Ovidi.” A “Baralla de la vida i jo” l’Ovidi diu: “Digue’m! Que em mor amor! Que ja no m’entra l’aire i m’ofegue... Que no vull. Que ja no tinc vida! Què en faig jo de la mort? Què faig jo, amor, amb tota la bèstia que em pega i que em besa, que em riu i m’escup, que la tinc a sobre de dia i de nit, que enganya els amics i em treu de la casa travessant parets, i em crema aquests llavis amb la seua llengua? Què en faig amor meu?...!” Als darrers temps cops a l’esquena, medalles, bones paraules i homenatges: en algunes ocasions això procedia de la mateixa purrialla que el féu fora, com quan regidors culturals públics, gestors culturals privats i periodistes culturals públics i privats li preguntaven, cínicament, “Que no cantes?”. La xusma no l’ensorrà mai; de fet, mesos abans de morir l’Ovidi deia Sagarra brillant, ressonant des de plans superiors. Tanmateix, és dur haver d’afrontar la vida en condicions tan adverses. Coral romput.


5. No recapitulo els mil preciosos cants a la vida i els noms dels poetes i músics que acompanyaren l’Ovidi, i el Toti, en aquesta travessia; no recapitulo els ressorts, les conjuntures i els sentits d’una obra plena. M’hi he apropat toscament, d’una manera matussera i contradictòria, perquè el fruit creatiu de l’Ovidi excel·leix i abraça tantes esferes i tan diverses que no m’és possible projectar-les aquí. I perquè trec això davant vostre com un sanglot dens escrit gairebé a raig. L’Ovidi simbolitza massa sentiments i massa maltractaments i se’m fa complicadíssim no cremar-me com més m’hi atanso. “Oïu-nos en alegria, Verge dels desemparats”, cantava fotent-se’n de tots plegats. “Jo sóc l’artista, el cantant, el pallasso.”

Remogut per la data amarga que m’aclapara necessitava dir-te, Ovidi, que aquest tap de bassa et va reconèixer en tot i que en som munió que et duem als raconets més delicats dels cors. Que el poble viu t’ha fet seu. “Amics” tramposos contemporanis teus i amos de nous colors s’han omplert la boca del teu nom –fins i tot alliberats sindicals grocs i rebentavagues–, si bé l’important per als qui ara som aquí és expressar-te fins a esgotar-te que t’estimem salvatgement, com tu estimares la vida, l’amor, l’amistat, l’humor, la revolució –tan impura, tan carnal–. Papasseit: “Quin doll d’aigua la font...”, “...la teva vida sota el firmament”, “Res no és mesquí, ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit”. Continues volant: lluny, lliure, alt. No mors, perquè ni l’espai ni el temps et limiten. “Un dia qualsevol serà la vida i tots! Per tant i tantes coses més, seguim. Us esperem!”.

Perdona’ns, Ovidi, per no haver arrasat fins als fonaments, encara, tot allò que odiaves: “Tot aquest regalim que ens envolta i vesteix de marró verdós. Discursos, discursos des d’edificis grandiosos i antics; antigues catedrals, i palaus i balconades fortes de pedra i anys. De poder. Discursos, discursos de crits. Amb capseta màgica. Amb color o sense. O amb tot. Amb lletra impresa. O galena amb piles i pals.” Perdona’ns per no haver fet prou honor a la teva lluita, per no haver reeixit a fer cristal·litzar col·lectivament la llibertat dins una societat emancipada a la mida del teu cor, de la teva veu i la teva fam de justícia. “La glòria del després no m’és problema” cantaves, tu que has esdevingut carn de la nostra carn, sang de la nostra sang. “Començaré a escoltar-vos quan de veritat no tingui l’home reixa ni caritat.”

Els vents del Sol escampen fins als confins de les constel·lacions cadascuna de les teves cançons: són sagetes de foc traçant l’anatomia de l’ànima. Tu ens fas humans Ovidi, amor nostre. “El cel, com un llençol...” M’aclame a tu Ovidi, t’estime company. “Floriran flors, i cants i alegria.” No hi ha blanc ni negre en el blau de l’univers.

 Fotografia: Francesc Fàbregas.


(El 16-X-2015 vaig publicar-ne la segona part, aquí.)

Ovidi, amor nostre (i II)


Ovidi, AMOR NOSTRE (i II)
[EL VIDRE AL COR, 11-III-2015]
Gerard Horta

Vull afegir uns comentaris a partir de l’esclat popular que hem viscut arran de la commemoració dels 20 anys de la mort de l’Ovidi Montllor, i de la publicació ahir a VilaWeb d’“Ovidi, amor nostre”. El 10 de març d’enguany moltes persones van recordar en públic i/o en privat com havien arribat a l’Ovidi. S’hi entrellacen històries que són sempre col·lectives i que a la fi doten de sentit la nostra experiència del món (“Jo vaig amb les meves cançons, saltant històries, saltant situacions”). El reflex que se’n féu a la premsa deixà tothom retratat: des dels qui han mantingut viva la flama de l’Ovidi fins als qui se n’oblidaren o bé, simplement, no consideraren avinent fer-ne cap menció. L’endemà, de fet, fins i tot periodistes esdevinguts tertulians d’alt standing reclamaven menys soroll als “apolegetes” de l’Ovidi, obviant-hi que si el 2015 l’Ovidi és més viu que mai és perquè hom ha continuat escoltant-lo, i l’ha versionat i hi ha parlat, l’ha cantat i l’ha estimat en les hores callades, ha obert finestres i balconets per compartir-ne i expandir-ne la veu més lluny encara.

1. Entremig de textos, hashtags i notícies, un munt de detalls, observacions i matisos per reflexionar, dels quals en destaco alguns. Venim d’un empobriment moral dens i de fonts llunyanes, reactualitzat cada dia als carrers i els llocs de treball –inclosos escenaris “artístics”, taules de redacció, espais acadèmics i marcs associatius–, que manté viva l’enveja i la gelosia com una força social anihiladora de voluntats, àvida de decapitar els intents d’infantar camins i obres autònoms dels qui no gaudeixen –i no volen gaudir– de posicions de poder en cap àmbit (“El vàter era al fons, la merda era a l’entrada. Els amics eren pocs, els enemics eren tots”). Aquesta mediatització de la realitat per part dels mediocres, d’aquells que no poden aspirar a res més que a competir, conduí l’Ovidi a cantar que “El món no avança, gira”. L’Ovidi recuperà l’irreductible poeta francès medieval François Villon (“Siguen cuites les llengües envejoses”) perquè constatéssim fins a quin punt, davant d’això, l’odi social i la ràbia formen part dels principis terrenals de la bellesa i l’amor polítics. Dic “polítics” perquè ell adjectivà la seva pròpia poesia com a poesia d’amor, d’un amor per una persona i per moltes persones, per una col·lectivitat. Un exemple aclaridor: els qui amb niciesa menystingueren la poesia de gent com el meu pare Joaquim Horta, titllant-la de “poesia social” als temps cardats del franquisme i la “transició”, no entengueren que tota poesia és social: un poema líric és social, un poema pornogràfic és social, tot poema és social en la mesura que apel·la a relacions que es donen sobre la base d’experiències que tenen lloc en societat. Per això l’Ovidi pretén fer-nos comprendre que cantar a la llibertat i la revolució es constitueix com un cant a l’amor i, en si mateix per tant, com un cant d’amor. Enfront del “Desmesuradament, tot és com ha de ser”, l’Ovidi eleva un cant furiós, de vigorosa puixança, “Onades contra el roc, tempestes d’inquietud”, per reconèixer que no és gens fàcil superar aquest ordre de relacions i que, així i tot, som aquí per realitzar “una esperança que no em deixa mai: al capdavall morir-me content”. Content d’haver afrontat els espadats rocallosos del món dels mediocres i de voler vincular la seva vida amb les vides de la gent de la seva classe: “Un entre tants.”

Ahir narrava la recepció de l’Ovidi a Vallecas el 1984 esbombant-hi Maiakovski en català, però vaig oblidar-me de recordar-hi com ens explicava dolgut la seva presència amb el Toti en un míting a Cadis del PCE dAndalusia, a la fi dels setanta, en què van iniciar l’actuació i així que començà a cantar rebé una xiulada monumental per fer-ho en català... de manera que l’actuació se suspengué. Com una Espanya negra revisitant el present una vegada i una altra. La gent de la teva pròpia classe és, en definitiva, la responsable del seu propi destí.

2. La segona observació té a veure amb una qüestió la centralitat de la qual diria que continua sense ser prou ponderada, per la seva crueltat i perquè encara ens fa mal: la impúdica caça, captura i intent d’anorreament a què l’Ovidi va ser sotmès per polítics culturals, gestors culturals i periodistes culturals des de la fi dels setanta fins a la seva mort, des del PSUC (ICV-EUiA) fins al PP, des dels ajuntaments fins a les Generalitats de Catalunya i del País Valencià, el Consell Interinsular i el Govern de les Illes Balears. De la Franja i la Catalunya Nord ni en parlem. Orgànicament l’Ovidi milità al PCC als anys vuitanta, cosa que no li valgué perquè el contractessin per fer concerts: hi anà per ideologia política, i el desenganyaren per ideologia política. Dins l’àmbit polític ha estat l’esquerra independentista qui n’ha fet estendard als darrers vint anys. M’agradaria que la tendresa i la lírica de la seva poesia i dels poetes que ell convocà s’integrés, també, en aquesta reivindicació política de l’Ovidi –com succeeix amb l’obra de Salvat-Papasseit–. Si tot símbol és molt més potent que la realitat que simbolitza, les instrumentalitzacions polítiques de l’Ovidi connoten possibilitats infinites: des del màrqueting dels qui recordant cofois “la samarreta vermella” intenten ocultar-nos que el van deixar tirat al camí,  fins a les connotacions que li atorga aquella gent que en l’Ovidi hi localitza o hi ensopega un programa d’acció política de combat. Al centre hi ha la descripció àcida del món diari de l’oficinista, el llaurador, l'obrer, laturat, de la parella... “Sortí d’allà per no sentir-me atrapat.”

3. Ahir, a la nit del 10 de març del 2015, el Canal 33 de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ens oferí el documental “Ovidi per Ovidi” (Jordi Lara i Ramon Millà, 2015). Fou al Canal 33 perquè a TV3 hi teníem un banquer explicant sa puta vida professional. Fou cap a un quart de dotze de la nit d’un dia feiner ja que abans calia emetre un capítol d’un programa sobre seminoves tecnologies. Dit altrament, un cop més TV3 ha demostrat la capacitat que té de perpetuar la relació amb l’Ovidi a través de la humiliació. No en tingueren prou d’apartar-lo de la nostra vista en vida, sinó que 20 anys més tard ens el mostren a les fosques, no sigui que la nitidesa de l’Ovidi ens trasbalsi més del compte. Ho han fet desvergonyidament, castigant a la clandestinitat l’homenatge que volíem clar, sincer i en horari obert, obert fins i tot a la mainada. Continuo exigint als estrategs de cor assecat i full salarial alt que han governat la CCMA des del 1983, i continuo exigint als seus programadors culturals, que demanin públicament perdó a l’Ovidi per la censura sistemàtica que li van imposar i que encara persisteix. Ni així redimiran actes tan innobles.

Fixeu-vos que en aquest documental s’hi exposa als crèdits la font del material que s’ha treballat: tres talls de veu de Catalunya Ràdio del 1994; set fragments dels arxius audiovisuals de TV3, del 1991 al 1994; a més d’una presència al “Mag Magazine” el 1988. Quan dic que TV3 censurà l’Ovidi no trio paraules a l’atzar, a la babalà. El documental m’agradà perquè hi és l’Ovidi en l’esplendor del seu camí, del principi (“Jo era el nen que recitava les poesies místiques durant el mes de Maria”) al final (“El que més desitjo és retrobar-me amb la meva veu. Les il·lusions continuen, d’una altra manera, un altre tipus d’il·lusions, però continuen i estan presents”). Els directors del documental passen de puntetes sobre aquesta operació generalitzada, de gran envergadura, de censura, i sobre la construcció social, política i mediàtica del silenciament: “Si interessessin les meves cançons doncs jo gravaria més discos, cosa que no faig, tindria més actuacions, cosa que no en tinc tantes –són molt minses les que tinc–, etc. Però de tant en tant et trobes algun jove i et diu que `sí´, que l’interessa, però crec que és una minoria.”

Som a la dècada dels vuitanta, parlem dels primers noranta. Parlem dels temps de l’ICUB, de les espectaculars Festes de la Mercè, dels Jocs Olímpics, de les subvencions milionàries a la Fira d’Abril, al Palau de la Música, de la construcció de molts equipaments culturals a l’àrea metropolitana, de sous públics generosos per als governants i d’inversions en estrelles. Anys vuitanta: temps de control polític ferri dels mitjans de comunicació, per totes les bandes del parlamentarisme de la transició. L’Ovidi ho explica així: “La feina va començar a minvar i, és clar, si no tens feina sí que ho notes, perquè arriba un moment que com que et criden tan poc vas perdent les ganes de fer cançons. Penses, `i per què´?”

Els directors del documental passen igualment de puntetes sobre les conseqüències d’aquest procés: “Des de fa uns quants anys el meu somni de vida seria la petita tranquil·litat de saber que no patiré problemes econòmics més endavant.” S’hi mostra un tall dels primers noranta en què l’entrevistador –Josep Cuní–, lluny d’atendre la situació que té al davant (no demanes al periodista que se li encongeixi el cor, sinó que comprengui), replica frívolament: “Més endavant? Ara per ara no es pot queixar!” I l’Ovidi, humil fins a les arrels, respon a la crua trivialitat només amb una frase: “Ara per ara em puc queixar però no em queixo.” És la mateixa humilitat amb què fa el seu balanç de tot plegat: “A mi em sap greu que hagi estat així. Traient-me a mi del context dels cantants de la cançó en català, penso que la qualitat tan gran que es va arribar a tenir i que hi ha en la cançó en català... haver-ho escapçat d’aquesta manera em sembla una cosa gens progressista.” Gran Ovidi, miserable Cuní.

Més enllà de les servituds ideològiques o les pors penoses dels directors –quan l’Ovidi es presenta com un “fill de la classe treballadora” només en sentim la veu, ja que se’ns ofereixen unes mans tocant un piano o alguna cosa semblant...–, el documental és una peça excel·lent per aprofundir la coneixença de l’Ovidi, i en general crec que els autors han mirat d’intervenir poc en el desenvolupament que l’Ovidi mateix ens mostra. No he tingut ocasió de veure el nou documental d’en Feliu Ventura  (“L’Ovidi està constipat”), per bé que estic convençut que disposarem de més motius per apropar-nos a nostre alcoià tendre i fer-lo planar pels carrers dels Països Catalans. L’Ovidi deia que quan un moria s’acabava tot, encara que afegia que tot quedava a l’aire, i crec que “l’aire” és cada vegada que l’escoltem, i que revivim i revifem i ens commovem al seu costat (“Intento tenir a la vida un pas il·lusionat”).

4. A grans trets, he provat de pintar una crònica minúscula d’un temps: hi ha l’Ovidi, la seva obra fora del comú, i hi ha xarxes de relacions i relacions de poder. L’Ovidi es relacionà des del principi amb gent que patia aquesta mateixa marginació –per això ell i mon pare encaixaren tan bé–, com ara un dels protagonistes del teatre independent català de la postguerra, l’Àngel Carmona (autor el 1967 de Dues Catalunyes. Jocsfloralescos i xarons), al grup de teatre La Pipironda, en què l’estanquera del davant, el treballador de la benzinera de la cantonada o el poeta que hi desembarcava –l’Enric Casasses– conformaven l’equip d’actors i actrius. Referim una gent que s’insereix en una societat en la qual els poders polítics i econòmics de la “transició” marginaren el seu propi poble i un dels seus fills més bells. L’endemà de morir, en Jordi Pujol, les patums orgàniques del PSC i el PSUC i tants dels qui el maltractaren i l’ignoraren en feren les lloances rituals. Tot continuava girant, amb la diferència que se suposava que l’Ovidi ja no emprenyaria més.

El començament discogràfic de l’Ovidi fou en certa manera premonitori (“Gola seca”, 1969) d’un destí de final colpidor. Ens en queden tots aquests discos que s’han de recuperar, i hem de cabussar-nos arreu per trobar enregistraments perduts d’espectacles com “La guerra i el món”, i fer-ne sobretot la integral amb lobra completa a preus populars, a l’abast de tothom i amb finançament públic dels Països Catalans: és urgentíssim. Les societats del món reten culte als avantpassats perquè els necessitem a fi de relligar el passat amb el futur que viuran els nostres fills i les nostres filles. Potser els nostres somnis moriran com les llàgrimes a la pluja, que deia el replicaire de “Blade Runner”, però són somnis i són nostres.

5. Quatre mots poden fer de record per a la gent jove, per saber dels contextos i les significacions que un individu dóna a l’actitud, la conducta i l’obra d’un valencià company nostre que visqué a la intempèrie. Ovidi, sempre Ovidi, Ovidi per sempre: “Amor meu és per tu.”

dilluns, 17 de juny de 2019

La mirada (A qui ens devem?)


LA MIRADA (A QUI ENS DEVEM?)
[EL VIDRE AL COR, 25-V-2015]

Em commou fins a les profunditats de l’espadat de l’ànima. Infants, dones, un home que mira i una pintada. Un segon de la mirada tan digna, tan alta, tan bella, d’aquest home esmicola el temps i l’espai; esmicola totes les mentides del PentaGrup Municipal 1979-2015 (amb l’afegitó postfalangista de C’s); esmicola lordre terrorífic de la història. 

Ni als carrers, ni a les clavegueres del poder polític instituït: no oblidarem mai a qui ens devem.

***

Post scriptum: Amb gratitud al Pedrolo Lupi per les fotografies que va penjant al seu facebook. En Josep Maria Clariana ens informa que la fotografia es publicà als anys trenta a L’Estampa dins un reportatge sobre les Cases Barates.

Post scriptum II: Aquest matí a RAC1, entre lloa i lloa a la “transparència”, la futura alcaldessa feia apologia de l’emprenedoria. Nosaltres prosseguim endavant. Als companys i les companyes: gràcies i una abraçada.

dilluns, 10 de juny de 2019

No pots tocar aquests fantasmes (Introducció de "L'espai clos")

L’espai clos. 
Fòrum 2004: notes d’una travessia pel no-res,
(Barcelona, 2004, Edicions de 1984).
Jim Morrison titulà un poema dins The Lords & New Creatures (1971) amb les paraules que encapçalen la introducció, i que reprodueixo a continuació.


NO POTS TOCAR AQUESTS FANTASMES
[Introducció de L’ESPAI CLOS.
FÒRUM 2004: NOTES D’UNA TRAVESSIA
PEL NO-RES, pàg. 11-18, 2004]

Vaig endinsar-me a la superfície cimentada de 30 hectàrees del recinte tancat del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona1 (inaugurat exclusivament per les autoritats el 8 de maig i, d’acord amb la previsió que se’n féu, dut a terme del 9 de maig al 26 de setembre del 2004) durant un cert període de temps amb la finalitat de copsar la manera com era practicat pels seus visitants. Llevat d’alguna referència concreta, l’ús exhaustiu de material bibliogràfic o d’altres fonts d’informació sobre la constel·lació d’esdeveniments vinculats al seu desenvolupament el vaig negligir d’entrada. L’abordatge cercava conèixer com s’usava el recinte i com esdevenia l’escenari d’una determinada activitat social. Les pàgines següents recullen fragments d’aquesta experiència a través d’unes notes de camp i unes mínimes però indispensables referències teòriques. El temps d’observació sobre el terreny –en el recinte– que s’inclou al llibre va ser de quinze dies, amb una mitjana d’estada diària superior a les sis hores sense interrupció, distribuïdes en el curs de la franja horària en què l’espectacle romangué obert al públic.2
    
L’espai que es va constituir en objecte d’estudi comprengué la zona “exterior” dins del recinte. O sigui, no es van observar els espais que formaven part dels edificis que hi han de restar un cop conclòs el Fòrum –aleshores aquest espai serà novament “públic” i, mitjançant el seu ús, tots els vianants de la ciutat en podran tornar a fer potencialment qualsevol cosa (almenys en teoria)–. Tampoc no es van estudiar els espais que, dintre del recinte, delimitaven la distinció entre l’espai exterior i l’interior amb entrades fixes, establertes clarament (disposant-hi tanques i treballadors que regulaven els fluxos d’entrada i sortida), i sobre les quals s’exercia un control d’accés. En conseqüència, ni els edificis del Centre de convencions ni el del Fòrum, per exemple, però tampoc altres espais com ara el Teatre, el Cabaret, el Circ, l’espai de la Marina, l’Auditori de mar on es representava “L’Arbre de la memòria” o l’Amfiteatre on es feia “El Gegant dels set mars”, cap d’ells no va formar part de l’estudi emprès. L’observació de l’orientació espacial de les persones a través dels llocs oberts –convertits en espai a partir de les seves utilitzacions–, es va centrar en l’espai diguem-ne “obert” a l’interior del recinte tancat del Fòrum, en el qual s’inclogué l’envelat anomenat “Haima”, que per l’absència de portes i de tanques als accessos oferia diverses obertures al llarg del seu perímetre que facilitaven el pas de dintre cap enfora o a l’inrevés, sense marcar-ne clarament la frontera ni sotmetre’n el pas dels visitants a cap classe de filtratges d’entrades i sortides, cosa que sí que succeïa als altres casos. S’adjunta un mapa més endavant perquè es puguin reconèixer aquests espais. 

Em refereixo al Fòrum com l’espai clos en la mesura que diversos murs de ciment, tanques metàl·liques –moltes cobertes de roba de colors per evitar la visió a través d’elles–, “obstacles” naturals (la mar Mediterrània) i un conjunt de dispositius de vigilància n’impedien l’accés lliure, tret que s’hi penetrés en qualitat de convidat, treballador vinculat al Fòrum o qualsevol categoria semblant. Per als altres casos, calia pagar una entrada de 21 € per un dia de visita, un abonament de 42 € per tres dies o un passi de 168 € per visitar-lo la temporada sencera. S’establiren descomptes per a persones menors de 25 anys i majors de 60, i altres accions –obsequis massius d’entrades, invitacions a individus i col·lectius– per aconseguir una major afluència de visites. Quant a les xifres d’assistents, caldria dur a terme la distinció entre “visites” i “visitants”, cosa que no han fet ni els responsables del Fòrum ni els mitjans de comunicació (vegeu l’“Apèndix”).

El tipus d’investigació que en un primer moment volia desenvolupar partia d’una premissa extremament senzilla: seguir el principi del que s’anomena “observació flotant sobre el terreny” –un concepte pres de la psicoanàlisi–, segons el qual l’etnògraf apareixeria al recinte a fi de rodar i restar disponible per veure el que hi succeïa, qualsevol cosa, més enllà dels intents de focalitzar l’atenció sobre un fet precís. A costa d’assumir el risc fins a extrems intolerables, pretenia no tant descobrir-ne els usos insospitats de l’espai,3 sinó revelar el mer coneixement dels moviments dels transeünts a través de l’atzar de les meves pròpies trobades i ensopegades amb ells, i de situar-les en els diversos espais del Fòrum que desitjava estudiar. Parafrasejant la bella poètica del cantant de The Doors Jim Morrison (1944-1971) i acudint a l’obra cinematogràfica de Dziga Vertov (1896-1954), els vianants entrarien i sortirien de l’objectiu de la càmera. L’objectiu va treballar de dues maneres des del principi: a través del moviment, és a dir, bellugant-se pel terreny; i quedant-se fix en diversos llocs per observar l’entorn, com una càmera estàtica.

D’entrada, no desitjava fixar l’atenció a priori sobre uns punts concrets, en el sentit de no immobilitzar-la i de no focalitzar-la. L’única escletxa que volia permetre’m travessar tenia a veure amb minúscules seqüències verbals –enxampades fortuïtament– dels passants (“¡Mama, haz una foto para la abuela!”, “On són les tortugues?”, “Qui vol truita de patates?”), bocins de situacions completament ordinàries.4 Malgrat que un fet, una dada, constitueixen inexorablement una interpretació, pretenia tamisar la meva mirada fins al punt de poder escriure: “Un home travessa la plaça en diagonal, del nord-est cap al sud-oest, s’atura, mira al seu voltant, continua caminant, de cop gira...” Així defensaria, seguint Gabriel Tarde (1843-1904), que ens podem ensinistrar a veure en qualsevol cosa una societat, i que la societat en moviment, emergint, també hi era aquí, en el desplaçament d’aquell home. La meva intenció era consignar des d’una furiosa empíria els trànsits dels vianants com si cada un d’ells fos un vector propi, amb un punt d’aplicació (l’àrea en què es trobava el vianant), una direcció (la traça del recorregut que el vianant feia) i un sentit (les coordenades cap a les quals s’encaminava el vianant).5 Manllevo el concepte de vector just perquè s’entengui que es tractava de despullar absolutament, en termes de comunicació i tot, el recorregut de les persones per l’espai com a “residus que la vida social deixa al seu darrere abans de cristal·litzar i convertir-se en no importà què [...], pur esdevenir que traspassa [...], una formidable tendència a la fractalitat”, en paraules de Delgado.6
 
No fou pas la premissa de l’observació flotant, però, sinó la meva pròpia presència sobre el terreny, el que em va conduir a un segon tipus d’actuació: l’observació participant. Més que autorepresentar-me com a vianant que passa per l’espai, tot jo vaig esdevenir vianant. El terme “participant” significa que vaig ser clarament un usuari més de l’espai, un transeünt. En aquest context, la investigació fou encoberta per l’anonimat, amb la particularitat que el repertori de situacions i interaccions que vaig observar es va delimitar més, cosa que no hagués succeït amb la mateixa vehemència si hagués deixat “flotar” –com es tractava de fer en un primer moment– l’observació sobre el recinte. Evidentment, resulta impossible deslligar la pràctica de l’antropòleg sobre el terreny del paper que exerceix com a actor social generador de relacions, és a dir, com una persona més entre persones, algú immergit en les trobades i les ensopegades amb els altres. A més de “recol·lector d’instants”, doncs, em vaig convertir en “productor d’instants”.

Dins del text s’hi han escolat síntesis de diàlegs i d’explicacions pròpies amb la finalitat de copsar el moviment, durant una fracció de segon, d’un procés social: l’espai exterior dintre del recinte del Fòrum. De tot plegat en dimanà la coneixença bé directa, bé indirecta –a través dels contactes d’uns informants amb uns altres– dels actors socials situats al camp d’acció i observació de l’etnògraf. Sovint jo apareixia als transeünts (visitants i treballadors) com un visitant més. Res em delatava com a antropòleg: observava, em relacionava, memoritzava i després prenia notes en un bloc a un altre lloc del recinte. Altres cops m’enclavava en un indret, aturat, prenent notes –de vegades a la vista de tothom; d’altres d’amagat, conspícuament–, fins a arribar a entaular diàlegs perquè sí. La presència de càmeres en tot el recinte (quasi 300, amb nodes arreu per connectar-les, segons un informant) no deixava de significar un element intranquil·litzador. Més d’un cop vaig ser observat per vigilants, la qual cosa representava una escena més de la quotidianitat viscuda. Només davant de situacions concretes i en uns moments particulars de la recerca vaig considerar pertinent desvelar la meva condició d’antropòleg. Els treballadors interpel·lats fortuïtament pel visitant esdevingueren així, dins d’una volguda complicitat recíproca, informants de l’antropòleg. Revelar el sentit de la meva presència va possibilitar que per exemple, amb la complicitat de determinats informants, em disfressés com un pallasso-bomber més entre dos pallassos-bombers per participar amb ells en un dels espectacles de carrer del Fòrum.

El valor de les converses entaulades i de les explicacions que se’m van transmetre no es pot entendre fora de l’acte mateix d’interpel·lació a què vaig estar sotmès en el transcurs del treball de camp. Per això, no va ser la meva intenció constatar la veracitat o la falsedat d’aquestes informacions, i no vaig voler extreure o deslligar el seu valor i el seu sentit del context etnogràfic en què es van produir. Independentment del contingut del que m’explicaren els informants, subratllaria que van voler expressar quelcom mitjançant la recerca en destacar uns aspectes i no uns altres del Fòrum. La manera com van parlar del Fòrum a l’antropòleg –vegeu l’“Apèndix”– va donar continuïtat i va complementar el fil que la investigació va seguir.

L’aventura estranya i desoladora de les primeres hores d’observació sobre el terreny –i espero que se’m permeti la llicència de manllevar les paraules d’un dels grans mestres de l’antropologia: Bronislaw Malinowski (1884-1942)– adoptà un “curs natural, en harmonia” amb el que m’envoltava. “Harmonia” en el sentit que vaig introduir-me fins on vaig poder en el medi, i que aquest em va convertir en un passant més del seu espai dintre del maremàgnum de successos trivials que acollia: moments quotidians de les vides d’algunes persones. El referent l’establí Malinowski fa més de vuitanta anys, i aquest tipus de quotidianitat no li passà gens desapercebuda durant la immensa investigació que dugué a terme a l’hora de remarcar uns “esdeveniments per regla general trivials, a vegades dramàtics, però sempre significatius”.7
 
Tret dels dos pallassos-bombers de La Industrial Teatrera, la resta d’informants apareixen aquí amb pseudònim. Fins i tot n’hi ha que la referència que en faig és genèrica, i dels quals he preservat exclusivament la seva identitat laboral al Fòrum –“un treballador taronja”–. Determinats contextos en què es van produir una part de les trobades s’han esborrat del relat o bé s’han desplaçat del marc originari en què tingueren lloc amb vista a interceptar un possible reconeixement d’informants.8
 
Per acabar, vull remarcar que les notes preses han passat per un sedàs sever. Les reflexions antropològiques no associades a l’espai que em provocà el conjunt d’activitats del Fòrum detectades han estat esporgades quasi per complet d’aquestes pàgines a fi d’obtenir la imatge d’un esquelet deslliurat d’òrgans, sense carn ni sang ni vestidures recobrint-lo. Hi ha escenes en les quals la realitat supera la fantasia, i n’hi ha altres en les quals la realitat desmenteix la percepció oficial i mediàtica de l’espectacle: alguns cops coincideixen les unes amb les altres. Formalment no vaig voler cobrir “l’anàlisi i l’explicació del Fòrum”, el que vaig fer consistí a reflectir-ne bocins de vivències pròpies i alienes. Els fantasmes propis i col·lectius –en realitat, tots són d’alguna manera col·lectius– invocats aquí hi són per provocar curiositat i dirigir-la cap a, potser, l’única virtut de les pàgines que vénen: anotar algun instant d’algú, una ínfima part de la vida als espais exteriors dins del recinte del Fòrum abans que a la tardor del 2004 se n’haguessin d’enderrocar les tanques que el recloïen.

Vull expressar la meva gratitud als diversos tipus de vianants del recinte: als visitants i els treballadors, perquè tot antropòleg esdevé deixeble del qui es constitueix en objecte d’estudi; i a la Laura, per la seva aportació com la primera informant –visità el Fòrum amb els seus companys de l’escola, abans que jo m’hi endinsés–. Igualment, vull agrair –ara que estem vius, amb tota la meva amistat– a Manuel Delgado una col·laboració i un ajut de nou fonamentals que són aquí i més enllà d’aquestes pàgines. Amb la mateixa amistat, a Joan Bestard, Sílvia Bofill i Gemma Orobitg cadascun dels comentaris que em feren. I als meus pares, agrair-los que hi fossin.


1. Sense accent obert a la “o” al logotip oficial.
2. Al llarg d’un dissabte, diumenge i dimecres, dos dimarts i divendres, i quatre dijous i dilluns. Aquests dies van abraçar la franja compresa entre el 6 i el 24 de juliol i el 5 i el 19 d’agost. L’horari d’obertura del recinte era de 10 a 24 h els dies feiners; o bé de 10 a 1 h o 2 h (a l’agost) de l’endemà els divendres i dissabtes.
3. Això és el que preconitzava Pétonnet en transitar pel cementiri de Père-Lachaise, en el seu cas a la recerca –finalment– de l’existència de veritables professionals del record (C. Pétonnet, “L’observation flottante. L’exemple d’un cimetière parisien”, L’Homme, XXII, 4, XII-1982, pàg. 37-47).
4. Probablement, això és el més semblant a l’eternitat que hi pugui haver –les lleis de l’univers envestint els carrers en forma d’un dinar al voltant d’una truita de patates–. O dit altrament, amb l’elegància de Tarde: “L’esperit humà ha estat guiat irremissiblement a trobar el principi de les coses, en tot ordre de fets, en els més ocults i la font dels quals, si hem de ser francs, li continua sent ignorada” (G. Tarde, “Las leyes sociales”, a Estudios sociológicos, Córdoba (Argentina), Assandri, 1961 [1897], pàg. 98).
5. L’antropologia i la sociologia del segle XX ens han servit des d’esferes distintes les bases i els desenvolupaments posteriors de les investigacions sobre els universos de situacions comunicacionals de les persones: es pot acudir a l’enfocament d’activitat situada (W. Mills), l’interaccionisme simbòlic (G.H. Mead), l’ecologia humana de l’Escola de Chicago (R.E. Park, R. McKenzie), la quinèsica (R.L. Birdwhistell), la proxèmia (E. Hall), la microsociologia (E. Goffman), la sociolingüística interaccional (D. Hymes), l’enfocament dramatista dels fets socials (K. Burke), l’etnometodologia (H. Garfinkel) o fins als principis de Marcel Mauss sobre les tècniques del cos. Ara bé, enllà del mer etiquetatge que en representa l’enunciació, no em vaig plantejar estudiar en profunditat des de qualsevol d’aquests corrents d’interpretació i recerca conductes verbals, auditives, olfactives, visuals, corporals, ni vaig voler analitzar les dimensions complexes compreses en cadascuna de les deu mil situacions ordinàries implícites en els trànsits de les persones per l’espai.
6. M. Delgado, “Naturalismo y realismo en etnografía urbana”, Revista Colombiana de Antropología, núm. XXXIX, gener-desembre 2003, pàg. 5-39.
7. B. Malinowski, Els argonautes del Pacífic Occidental, Barcelona, Ed. 62-Diputació de Barcelona, 1986 [1922], pàg. 59-61. L’aportació fonamental del treball de camp que efectuà a les illes Trobriand és a l’obra citada.
8. L’aparent coherència amb què relato el desenvolupament del treball als paràgrafs anteriors no obeeix a la manera com la realitat s’hi va imposar, evidentment. Diversos segments de l’àmplia gamma de variants metodològiques que John Lofland i Lyn Lofland sintetitzaren amb excel·lència fa anys a les seves investigacions entorn de la vida social als carrers (J. Lofland/L. H. Lofland, Analyzing Social Settings, Wadsworth, Nova York, 1984 [1971]) van aflorar aquí, però no pas d’una manera que jo pogués concebre: alguns cops va ser amb desordre, d’altres inconscientment, i encara d’altres d’una manera vagament voluntària. Tota recerca és un procés, com la vida. I també ho és l’espai, entès com a producte social en el qual es conjuminen el marc material, les relacions entre les persones i les pràctiques que en deriven. L’espai social significa un procés permanentment en moviment, preestructurant-se i alhora estructurador, en què el repertori ampli de les potencialitats humanes va reflectint les fluctuacions i les contradiccions de la societat mateixa.