Què és la
violència?
BREVÍSSIMA APROXIMACIÓ ANTROPOLÒGICA
[EL
VIDRE AL COR, 2-IV-2018]
Gerard Horta
I
Des
de l’antropologia la violència no és una categoria universal, transcultural i transhistòrica: els continguts, els significats i les instrumentalitzacions de què és objecte són el fruit d'una construcció social que parteix del context de relacions en què s'afirma la seva existència. Ara bé, d'entrada pot plantejar-se la conceptualització de la violència
com un mitjà que posa en relació persones i societats: aquesta és la qualitat
relacional de la violència, la qual s’encarna com un dispositiu social que no
fa més que afirmar una relació.
Seguint Manuel Delgado (El
monopolio de la violencia, 2008), petits esclats de violència individual o
col·lectiva o guerres civils sovint són simplificats en les seves explicacions, de manera que se’n propugna la irracionalitat, la perversitat fora de
sentit. Això permet obviar-hi sistemàticament els
factors socials (polítics, econòmics, culturals) que fan d’una relació violenta
un esdeveniment inevitable. El conflicte és inherent al desenvolupament històric de tota societat i a les
relaciones entre les societats, i el desmembrament d’una col·lectivitat, la seva
separació absoluta d’uns grups respecte a uns altres, o bé el distanciament
absolut entre les potències colonials i les societats colonitzades, troben la
seva última possibilitat de perpetuar les relacions socials a
través de la violència. El
conflicte violent apareixeria llavors, segons Delgado, com l’últim recurs
perquè la dissolució a escala intrasocial o a escala de relació d’una societat
amb unes altres no es produeixi. És a dir, la violència significa l’exacerbació
palmària –i evidentment dolorosa per a tothom qui la pateix– respecte a la postulació del vincle social, del principi
de sociabilitat, a escala interna i externa. La violència lesiva, danyosa, la
imposició física a través de la força, és un mitjà dels estats per exercir el
seu control sobre els sectors subalterns d’una societat amb prou feines
cohesionada, amb l’objectiu d’aconseguir-ne l’eliminació física, l’expulsió del
territori o bé la submissió (una aspiració que pot ser legítimament defensada
pels actors subalterns que ocupen una posició antagònica).
II
John Gledhill (dins un excel·lent manual d’antropologia política: El poder y sus disfraces, 1999) sosté
que per a l’antropologia la violència no és una substància immutable exempta
d’història i de terrenalitat, car la violència no està separada dels contextos
socials en què pren un sentit o un altre, sinó que és el fruit d’aquests
contextos. La violència és un mitjà, un factor canviant que –tornem-hi– d’entrada pren sentit com un
dispositiu relacional (entenem la violència aquí també com a relació).
En aquesta interpretació hi insistia fa anys, igualment, un altre antropòleg anglès, David Riches: a partir
d’una recol·lecció de textos basats en el treball de camp de diversos
antropòlegs arreu del planeta (El
fenómeno de la violencia, 1986) Riches reivindicava la necessitat de rescatar les
investigacions sobre la violència de les lectures irracionalitzadores que
sovint se’n fan, unes lectures que en distorsionen el significat i les fonts, i
que redueixen la violència a una expressió d’instints asocials, de conductes
col·lectives patològiques i de tota mena de manifestacions vinculades a
emmalaltiments, anormalitats i disfuncionalitats.
En
contra d’aquesta perspectiva dominant en la majoria d’àmbits de les societats
occidentals, des de l’antropologia entendríem que en general la violència es
produeix per raons que, com que són socials, només es poden resoldre
socialment. El primer pas per a aquesta resolució és una comprensió profunda de
les seves arrels. Si la violència prové de l’Estat, la ideologia dominant la
presenta com un recurs necessari per mantenir la llei i l’ordre, o sigui, per
mantenir el model social imperant. Si la violència prové de grups
subalternitzats, llavors és classificada com a terrorisme, o com un esclat
irracional, gratuït, etc., o bé com una provocació (vegeu l’aportació que, des del camp de la militància política, en
feia Rolando d’Alessandro dins Lluites o
protestes?, 2015).
Per als antropòlegs, la noció de violència no es pot aplicar en el mateix
sentit a totes les experiències humanes, ni a totes les societats: allò que des
d’un sistema de valors es considera violent, des d’un altre sistema de valors
no es considera igual. La noció de violència és tan àmplia que si s’entén com
una agressió explícita i lesiva contra
un cos o contra una identitat, llavors hem d’incloure, fins i tot dintre dels
paràmetres occidentals, que tota relació asimètrica comporta violència. Recordem que, per al filòsof alemany
Friedrich Nietszche, la cultura és
un colossal dispositiu de violència exercida sobre un univers el qual s’obliga
a significar alguna cosa que s’avingui amb la voluntat humana.
De fet, les
nocions de dany corporal o d’ús de la força són variables al llarg del planeta,
i no solen avenir-se amb les categories científiques occidentals. La bruixeria –per exemple– es basa en la creença que hi ha persones dotades amb una força
sobrenatural capaç de manipular poders, conscientment o inconscientment, que
poden produir el mal (un mal que és concebut distintament en cada context
cultural): però la ciència no reconeix els mecanismes de força que exerceix la
bruixeria. En canvi, els qui la practiquen, incloses les víctimes, consideren
la bruixeria com un mitjà absolutament eficaç a l’hora de causar danys físics
als seus objectius potencials.
Un element central
per reconèixer l’acceptació del concepte de violència a una pràctica
determinada és la legitimitat o la manca de legitimitat amb què és viscuda dins la societat en què
es dóna, i la seva acceptació pot no ser uniforme en totes les societats. Això
ho plantejava Michel Foucault arran d’una sèrie d’assassinats esdevinguts en un
poble del nord de França el 1835 (Yo,
Pierre Rivière..., 1973).
Riches mateix assenyala
que en les designacions de violència hi ha una constant: l’acte qualificat com
a violent es considera una aplicació il·legítima de la força física. L’antropòleg escocès Edmund Leach (Custom, law and
terrorist violence, 1977) establia un paral·lelisme entre els qui
competeixen utilitzant la violència per imposar la seva autoritat: per un cantó
hi trobem una organització diguem-ne “terrorista” (una organització armada fora
dels marges de l’Estat), i, per un altre, els càrrecs polítics instituïts,
oficials. Cadascuna d’aquestes dues parts descriu els actes de força física que
efectua l’altra part com a actes de barbàrie, mentre que els seus propis actes
són considerats heroics –una afirmació idèntica a la que feia l’antropòleg
Joseba Zulaika (Violencia vasca. Matáfora
y sacramento, 1990)–.
A una altra
escala, què es conceptualitza com a violència? En la mesura que als últims vint
anys s’ha desenvolupat una consideració que la violència intrafamiliar, el
maltractament o l’assassinat de dones per part d’homes, o el càstig físic
d’infants per part de les seves mares o dels mestres a les escoles, són unes
pràctiques moralment il·legítimes, d’alguna manera se n’ha generalitzat la conceptualització
com una forma de violència. Per això diem que pensar la violència com una forma
d’irracionalitat o de bestialitat no hi ajuda gens ni mica. En canvi, fa 40
anys, a l’estat espanyol hi havia tantes dones assassinades, o més, que ara per
part de les seves parelles o exparelles: malgrat tot, això no sortia als diaris
ni hi havia detencions ni judicis (si més no, moltíssims menys dels que hi ha a l’actualitat). La pràctica mateixa de la tortura no apareix
en les conceptualitzacions de la violència procedents de les institucions polítiques
formals de l’estat espanyol. Ni amb la successió de veredictes condemnatoris emesos pel
Tribunal d’Estrasburg s’ha situat la pràctica estatal de la tortura en
el terreny de debat de la violència.
Riches es pregunta
si la categoria de violència és útil a l’hora d’analitzar les diverses
societats humanes: allò que nosaltres reconeixem com a violència, que fins i
tot manifesta mirades heterogènies a les societats occidentals, es pot entendre
de maneres molt distintes en altres societats. D’entrada, parteix de la
distinció respecte a l’experiència de la violència entre els qui la pateixen –les
víctimes–, i dels qui l’executen, i comença analitzant aquesta variació dintre
de la cultura anglosaxona. Per als qui pateixen la violència, diu, s’estableix
una associació entre dany físic i ús il·legítim de la violència. És a dir, l’ús
de la força –infligir un dany físic a determinades persones o grups socials o
societats– és violent o no en funció de la legitimitat que la societat li atorga,
la qual cosa depèn del context social i del tipus de representació, de
justificació racionalitzadora que se’n fa. Per exemple, Radcliffe-Brown
afirmava que la força física que utilitza l’Estat és govern, és organització
política, no pas violència (Sistemas políticos africanos, 1940).
III
Per al sociòleg
Max Weber (Estructuras de poder, 1922),
l’ordre social de l’Estat és contraposat per la ideologia dominant a la noció
de violència, una paradoxa irresoluble en la mesura que les estructures de
poder que són les organitzacions polítiques potents estan orientades cap a
l’exterior amb graus diversos d’implicació en l’ús de la força. Segons Weber
l’estructura política, l’interès econòmic dels qui hi estan implicats, el
prestigi, i el grau d’expansivitat en funció de la potència política orientada
a aconseguir territoris o influències sobre aquests territoris estan lligats
als interessos capitalistes per l’expansió colonial. Ell escriu això dins el
context de la Primera
Guerra Mundial, en què hi ha la preeminència de la indústria
militar –vinculada amb els conflictes armats provocats directament o
indirectament pels grans estats occidentals d’acord amb els interessos de les
forces econòmiques (destacant-ne els bancs) que en treuran partit–. Weber
preveia per al futur “el renaixement universal
del capitalisme imperialista” i el desbaratament del que avui dia en
diríem l’estat del benestar a favor de la inversió en indústria militar, que
alhora actua com un mitjà de benefici i de dominació sobre altres societats,
els governs de les quals són dependents de la metròpoli per mantenir el poder i
utilitzar aquest armament contra la seva pròpia població, o contra la població
veïna.
En paraules –admonitòries– de Weber, més inversió
pública en indústria militar, més reducció d’inversions en sanitat, educació,
habitatge, ocupació, cultura (en seria un exemple el desbordament dels embassaments de
Saint Louis, als EUA, l’any 2005, motivat perquè els recursos públics que
pertocava esmerçar-hi per fer-ne el manteniment foren desviats per l’administració Bush cap a les
ocupacions militars de l’Afganistan i l’Iraq).
IV
Des d’una perspectiva antropològica cal atendre quina institució, persona o grup social
etiqueta un acte com a violència i quin paper exerceix en la societat. I com
cada executor de la violència, sigui la instància que sigui, individual o
col·lectiva, institucional o no institucional, afirmen la legitimitat de la
seva pràctica. I com aquesta s’inscriu en l’ordre de les relacions i en quins
termes per afirmar o rebutjar un estat de les coses determinat.
Per a l’antropòleg
Talal Asad (Sobre el terrorismo suïcida, 2007), a Occident hi ha la percepció
que la vida humana té un valor de canvi diferent en el mercat de la mort, i
aquesta percepció dominant resulta completament necessària a l’hora de mantenir
un ordre global jeràrquic: els morts en societats enriquides obtenen molta
major consideració que els morts en societats empobrides. Podem afegir-hi que
també la mort dels pobres a Occident és una mort infravalorada i que som molt lluny que això es classifiqui com a violència des de la ideologia dominant.
Els antropòlegs
proven d’observar i d’analitzar com una societat conceptualitza què és la violència. Així,
miren de comprendre quina visió tenen de la violència els diferents actors socials: els
victimaris (els qui apliquen la violència), les víctimes (les persones i els
grups socials que són objecte de la violència) i els testimonis (la societat
mateixa, la percepció de la qual sobre la violència està mediatitzada,
filtrada, per les institucions de poder i els mitjans de comunicació).
L’antropòleg
Philippe Bourgois (En busca de respeto.
Vendiendo crack en Harlem, 2001 –fruit de cinc anys de treball de camp a Harlem, Nova
York, estudiant els traficants de crack d’origen portoriqueny–) va estudiar la
violència a El Salvador als anys vuitanta, amb dotzenes de milers de morts en
la guerra civil entre l’Estat i els grups pagesos i urbans guerrillers, amb un
grau de repressió i guerra bruta per part de l’Estat terrorífics. Bourgois traça
quatre grans àmbits dins el camp de la violència, unes modalitats que no
s’autoexlouen entre elles. Vegem la síntesi que en fan Francisco Ferrándiz i
Carles Feixa (Una mirada antropológica
sobre las violencias, 2004):
1. La violència
política abraça aquelles formes d’agressió física i de terror dutes a terme per
les autoritats oficials i també per aquells sectors socials que s’hi oposen –repressió
militar, tortura policíaca i resistència armada– invocant-hi una ideologia, un
moviment social o polític o invocant-hi el paper de l’Estat. Aquesta és la
forma de violència més estudiada per les ciències socials. Des de l’escola
funcionalista i des del conjunt de les ciències socials, històricament, la
utilització de la força per part de l’Estat s’ha considerat legítima, és a dir,
per una banda es mostra l’ús legítim de la força com un patrimoni de l’Estat,
mentre que els usos de la força fora dels marges de l’Estat són concebuts com a
violència. Pierre Clastres i l’antropologia política a partir dels anys
seixanta del segle XX trenquen radicalment amb aquesta visió.
2. La violència
estructural remet a l’organització econòmica i política de la societat. L’ordre
social imposa condicions de dolor físic i/o emocional: alts índexs de
morbositat (conjunt de malalties que reconeixem en una societat) i de
mortalitat (nombre de persones mortes en un temps i una societat determinades),
o bé condicions de treball abusives i precàries (a Barcelona hi ha unes 3.000 persones
sense llar, de les quals més de 1.000 sobrevieun als carrers: d’aquestes 3.000
persones, més de 1.000 tenen una feina amb full salarial, però són pobres, no
poden ni pagar un lloguer ni compartir una casa).
3. La violència
simbòlica, un concepte que prové de Pierre Bourdieu (La dominación masculina, 2000) i que refereix a totes aquelles
humiliacions que són interioritzades per les persones i als processos socials
que legitimen la desigualtat i la jerarquització: això abraça els processos
d’inferiorització per motiu de classe, de gènere, d’adscripció a un grup
cultural –el sexisme, el racisme...–. Bourdieu planteja que la violència
simbòlica s’exerceix amb el consentiment inconscient dels dominats.
Permeteu-me afegir-hi un apunt.
Els antropòlegs francesos Georges Balandier (Modernidad y poder, 1985,
i El poder en escenas, 1992) i
Maurice Godelier (Lo ideal y lo material,
1984) ja consideraven que reduir la visió del poder a un conjunt de conflictes i
d’estratègies oposades és insuficient. Per ells l’esfera política és aquella en
què afloren els diversos mitjans a través dels quals un grup imposa la seva
hegemonia a una societat concreta, per això estudien els mecanismes de
dominació, que tenen a veure no sols amb l’ús de la violència, sinó també amb
l’ús del simbolisme i del mite. Godelier destaca el caràcter inestable de les
societats respecte a les relacions que mantenen amb les seves pròpies
condicions de reproducció: canvi, transformació, o tantes vegades
desaparició... D’aquí la pregunta, reprenent la de Lévi-Strauss entorn del
consentiment del grup –a propòsit dels
nambikwara del Brasil, Lévi-Strauss assenyalava que el poder del cap es basa en
el consentiment del grup (Tristos
tròpics, 1955; vegeu tota l’obra de Pierre Clastres basada en son treball
de camp als anys seixanta amb els guayaqui amazònics)–, entorn de si aquest consentiment no significa al cap i a la fi que,
efectivament, és la societat qui exerceix un autèntic control sobre qui encarna
el poder, atenent-hi evidentment les relacions de força antagòniques que es poden
reconèixer al llarg de la història en tantes societats? On se situa llavors la
frontera entre el consentiment i l’alienació?
4. La violència
quotidiana, que inclou les pràctiques i les expressions diàries de la violència
en un nivell micro, a través de les interaccions socials, entre persones a
escala domèstica i de la comunitat. Com a través de l’experiència individual es
normalitzen les brutalitats i el terror, per exemple amb la vivència de la fam
per part dels grups socials empobrits (vegeu l’etnografia de Nancy
Sheper-Hughes La muerte sin llanto.
Violencia y vida cotidiana en Brasil, 1997).
V
Ignasi Terradas (Mal natural, mal social, 1988) afirma
que sovint els grans desastres naturals solen rematar societats o grups socials
perjudicats per la marginalitat, i que la seva recuperació posterior a la
catàstrofe no altera els elements determinants de la societat global. Hi ha una
dialèctica entre el mal natural percebut com a inevitable, fora de l’abast dels
humans, i la manera com afecta una societat a partir de com aquesta organitza
els seus recursos. Un exemple: davant d’un terràtremol, fins i tot en una
societat europea, qui mor? La gent que viu en cases fetes no amb ciment sinó
amb sorra, és a dir, les classes populars. Gairebé sempre és així, a tot arreu,
sigui quin sigui el desastre.
En aquest sentit,
s’ha de plantejar que el debat sobre els riscos naturals té connotacions morals
i alhora polítiques. Seguint Mary Douglas (La
aceptabilidad del riesgo según las ciencias sociales, 1985) la mateixa
ciència, la mateixa tecnologia que ens haurien d’oferir seguretat, esdevenen
font de risc pel seu ús inapropiat, tant directament com indirectament respecte
a contextos naturals determinats. Aleshores, és possible eximir l’ordre social
de conductes individuals que sovint queden excloses de l’esfera de la
violència?
Afegim-hi una
altra qüestió que vincula això amb els plantejaments de Bourgois: s’han d’excloure de la categoria de violència totes aquelles
pràctiques relacionades amb la desigualtat social i l’explotació, amb les desigualtats
polítiques i econòmiques que no tenen com a objectiu primari provocar un dany
corporal? Segons Edward Said (Orientalismo,
1978), el control del desordre i els límits del terror són afers centrals en el
desenvolupament de les polítiques de la identitat o, més ben dit, de la identificació
social. Com simbolitzem, aleshores, la violència?
(Dins el volum Violence.
Ethnographic Encounters editat per Parvis Ghassem-Fachandi [Berg, 2009] hi
trobareu un ampli apartat bibliogràfic junt amb una recomanable mirada panoràmica sobre autors
clàssics que des de l’antropologia i les ciències socials han abordat la conceptualització
i l’estudi de la violència com a fenomen social, a més de diverses aproximacions etnogràfiques a un variat repertori de contextos socials d’arreu del planeta.)
VI
Dins el context de
l’actual estigmatització de l’autodefensa dels manifestants a Catalunya enfront
de la violència policíaca –violència extrema, estructural, legal–, una de les
reaccions possibles a la lectura d’aquestes lletres és interrogar-se sobre el
sentit de les criminalitzacions per part d’En Peu de Pau –que determinats sectors han qualificat com a delacionistes, en la mesura que focalitzaven l’atenció en determinades actituds i conductes autodefensives de manifestants i no pas dels agents de l’Estat agressors– contra aquests vianants efervescents. Resulta plausible interrogar-se sobre el paper que du a terme aquesta associació
si, en realitat, el debat sobre la violència segueix el fil dels paràmetres dominants encarnats pels portaveus de la Conselleria d’Interior i de
la Brigada Mòbil dels mossos d’esquadra, de la quasi totalitat dels mitjans de
comunicació, i de la cultura política majoritària en escoles i universitats per ensinistrar-nos sobre les
maldats de la instrumentalització de la violència fora dels marges de l’Estat?
De què serveix recordar-los que la presència de les barricades és inherent, al
llarg de la història de les societats occidentals, a la conquesta de cada un
dels drets conquerits per les classes subalternes? Norbert Elias afirma, dins El proceso de la civilización (1977),
que ara mateix estem sota el procés de construcció de la civilització: la
civilització com a construcció de pràctiques igualitaristes en un context de
justícia social enfront del domini, l’explotació i la violència intraestatal i
interestatal sota referents liberals. Elias sosté que Occident, Europa, no som
encara una civilització. És el capitalisme
colonialista, racista i patriarcal, en definitiva, la més alta manifestació de
la violència que ha conegut la humanitat?
Per tant, és possible inscriure rigorosament, objectivament, en aquesta discussió la mera incineració d’un contenidor (com a resposta a marcs brutalment repressius de membres de la Brigada Mòbil amb el número d’identificació ocult i incomplint els seus propis protocols d’actuació, per exemple colpejant directament al cap) dins un context com el català, en què des del mes d’octubre fins ara s’han produït tres centenars d’agressions feixistes contra ciutadans independentistes o simplement amb llaços grocs (inclosa la crema de l’Ateneu Popular de Sarrià i els innumerables atacs a seus i associacions d'organitzacions independentistes) sense cap tipus de resposta policíaca?
Què és, qui la practica, com ho fa i en quin marc social, com és interpretada, viscuda, defensada o castigada, on comença i on acaba la violència... en les societats de classes?
“1714-1936: De las Murallas a Atarazanas
los héroes siguen cayendo por la libertad.” 
