dilluns, 26 de juny de 2017

"Balada de l’holandès errant" (amb Triulet): fragment


Dins El cor de les aparences, bloc del Manuel Delgado.

BALADA DE L'HOLANDÈS ERRANT
[FRAGMENT, 2013]
Gerard Horta

De les putes assassinades en direm
democràcia,
de les roses roges calcinades
bosc
i del feixisme en direm
diversitat cultural.

dijous, 22 de juny de 2017

Ada Colau: Nova política, vell capitalisme


 ADA COLAU: nova política, Vell capitalisme
[EL VIDRE AL COR, 23-IV-2015]
Gerard Horta

Populisme reformista al servei d’una mateixa –d’uns quants mateixos–. Tot va bé, paga la Caixa (ara, però, en diuen crowfunding).

Post Scriptum: he obert aquest blog per dos motius. En primer lloc, per transitar per una fase inicial en què difondré textos no acadèmics publicats a la premsa escrita o digital des dels primers anys noranta (articles d'opinió, ressenyes de llibres, alguns articles inèdits antics i la resta del calaix de sastre). A dos textos per dia ens hi podem estar un parell de mesos, tot i que no és descartable accelerar el procés, reduir el material per penjar i celebrar que l'objectiu de posar idees en circulació ja està en marxa. Suposo que és un dels sentits dels blogs.

En segon terme, aniré publicant textos nous: malgrat que això hauria de començar a succeir cap al juny, la campanya electoral em crida a comentar el que vulgui respecte als partidaris de la segona Transició al No-Res (capitalisme sostenible al servei de la unitat sagrada de l'imperi). Ara com ara, la figura aquesta d'aquí amunt, nascuda uns 2000 anys després de la Mare de Déu, no deixa de ser la cara visible ja no dels qui han estat ben vivint a l'Ajuntament de Barcelona des del 1979 fins ara fent-se passar per esquerranosos (PSUC-ICV-EUiA), a costa de la bona fe i la lluita sota el franquisme de gent com el meu pare Joaquim (militant del PSUC des del 1954 i a la Model el 1965), ma mare Paula (militant de CCOO, deixant-hi la pell per veure com allò esdevenia sindicat groc al servei d'uns privilegiats) –no crec que m'hagi de disculpar per les referències familiars, formen part de la meva experiència immediata– i de tanta i tanta gent anònima del nostre poble –els Països Catalans, agermanats amb la gent digna de tots els pobles del món–, sinó que encarnen una concepció de la política i en alguns casos fins i tot les estratègies d'una classe social que s'ha esmerçat històricament a massacrar políticament i sindicalment la classe treballadora catalana, demobilitzant-la, despolititzant-la, desposseint-la i reprimint-la.

Que després d'aquest cicle infernal iniciat el 1978 anomenat Transacció (Xavi Cañadas) o Segona Restauració Borbònica (Julià de Jódar), n'hi hagi que vulguin perpetuar l'anomenat Cambiazo del 1982 desenvolupat pel PSOE, aprofitant-se de la il·lusió de tanta gent humil... per mi, resulta inqualificable. Tot plegat i com sempre per les quatre cadires dels mandarins, perquè ICV-EUiA retornin a la Caixa els 10 o 12 milions € que els deuen, per perpetuar xarxes clientelars de poder en càrrecs públics i per convertir el malson de la desigualtat estructural i la miserabilització en una experiència col·lectiva inacabable. Ni el model de relacions socials capitalistes és regenerable, ni la corrupció n'és la dimensió més fosca.

Explicaré el perquè de la nàusea que em provoquen i fins a quin grau els considero enemics de classe. I seré implacable: sóc un astronauta lliure, per això la dependència del treball assalariat em fa concebre aquest món des de l'alteritat més extrema, i per això em veig impel·lit a dur escafandra. No considero aquest ordre de coses com el tipus de normalitat que pugui resultar acceptable per a la majoria d'éssers humans. Si a través d'aquestes paraules jo mateix em desemmascaro, no puc sinó aspirar a desemmascarar el que m'envolta: fins on pugui, i fins on en sigui conscient.

dilluns, 19 de juny de 2017

The Durutti Column (1)


The DurutTi Column:
“Missing Boy” (Hèlsinki, 24-VII-1981)
+
“SKETCH FOR SUMMER”
(ENREGISTRAMENT D’ESTUDI, 1980)
[EL VIDRE AL COR, 14-IV-2015]
Gerard Horta

Fixa’t que el nom de la banda quasi coincideix amb el cognom d’en Bonaventura: dimensions estranyes del postpunk anglès de la fi dels setanta. Des dels anys vuitanta han vingut diversos cops a Barcelona, diria que els vaig veure al Zeleste i a l’Aliança del Poble Nou –commovedors, potents, excepcionals–.

La primera cançó ret homenatge a Ian Curtis, de Joy Division. La segona peça és la que obre el primer disc (El retorn de la Columna Durruti) i l’he pescada a internet amb l’enregistrament de les imatges d’una ciutat congelada.


dimecres, 7 de juny de 2017

L'exclusió com a pretext (Manuel Delgado i Gerard Horta)

Manifestació a Mindelo (São Vicente [Cap Verd]),
al desembre del 2015.

L’EXCLUSIÓ COM A PRETEXT. ORDRE I GENTRIFICACIÓ A LA CIUTAT CONTEMPORÀNIA 
[“PRÒLEG”, DINS ELS FANTASMES DE L’EXCLUSIÓ, 2012, BARCELONA, UB]
Manuel Delgado i Gerard Horta


La relació entre cultura urbana –el conjunt de maneres de viure en espais urbanitzats– i cultura urbanística –associada a l'estructuració de les territorialitats urbanes– ha estat crònicament polèmica. Els arquitectes i urbanistes treballen a partir de la pretensió que determinen el sentit de la ciutat a través de dispositius que volen dotar de coherència a conjunts espacials altament complexos. La labor del projectista és la treballar a partir d'un espai essencialment representat, o més aviat, concebut, que s'oposa a les altres formes de espacialitat que caracteritzen la pràctica de la urbanitat com forma de vida: espai percebut, practicat, viscut, usat... La seva pretensió: mutar el fosc per una mica més clar. La seva obsessió: la llegibilitat. La seva lògica: la d'una ideologia que es vol encarnar, que aspira a convertir-se en operacionalment eficient i assolir el miracle d'una intel·ligibilitat absoluta. La labor de l’urbanista és la d'organitzar la quimera política d'una ciutat orgànica i tranquil·la, estabilitzada o, en qualsevol cas, sotmesa a canvis amables i pertinents, protegida de l'obcecació dels seus habitants per fer d'ella un escenari per al conflicte, a estalvi dels desassossecs que suscita el real. La seva aposta és a favor de la polis a la qual serveix i en contra de la urbs, a la qual tem. Per a això es val d'un repertori formal fet de rectes, corbes, centres, ràdios, diagonals, quadrícules, però en el qual sol faltar l'imprevisible i el atzarós. 

En la seva vocació demiúrgica, bon nombre d'arquitectes i dissenyadors urbans es pensen a si mateixos com executors d'una missió semidivina d'imposar-li ordres preestablerts a la naturalesa, en funció d'una idea de progrés que considera el creixement per definició il·limitat i entén d’usdefruit de l'espai com inesgotable. Espanta abans de res que alguna cosa escapi a una voluntat insaciable de control, conseqüència al seu torn de la conceptualització de la ciutat com territori taxonomitzable a partir de categories diàfanes i rígides alhora –zones, vies, quadrícules– i a través d'esquemes lineals i clars. Espanta abans de res el múltiple, la tendència del diferent a multiplicar-se sense fre, la proliferació de potències socials percebudes com fosques. I, per descomptat, es nega en rodó que la uniformitat de les produccions arquitectòniques no oculti una brutal separació funcional de la qual les claus solen tenir a veure amb tot tipus d'asimetries que afecten a certes classes, gèneres, edats o ètnies, una realitat que fa de les ciutats d’avui i a tot arreu colossals màquines d’excloure a aquells que hagin estat declarats inamistosos, ingovernables i sobre tot insolvents.

Als espais urbans arquitecturitzats –edificis o places– sembla com si no es preveiés la sociabilitat, com si la simplicitat de l'esquema produït sobre el paper o en maqueta no estigués calculada mai per a suportar el pes de les vides en relació que van a desplegar aquí les seves iniciatives. En l'espai dissenyat no hi ha presències, el que implica que per no haver, tampoc un troba absències. En canvi, l'espai urbà real –no el concebut– coneix l'heterogeneïtat innombrable de les accions i dels actors. És el prosceni sobre el qual es negocia, es discuteix, es proclama, s'oculta, s'innova, se sorprèn o es fracassa. Escenari sobre el qual hom es perd i dóna amb el camí, on espera, pensa, troba el seu refugi o la seva perdició, lluita, mor i reneix infinites vegades. Als espais urbans es manté una interacció sovint superficial, però que en qualsevol moment pot conèixer desenvolupaments inèdits. Espais també on els individus i els grups defineixen i estructuren les seves relacions amb el poder, per a sotmetre's a ell, però també per a insubordinar-se o per a ignorar-lo mitjançant tot tipus de configuracions autoorganitzades.

La utopia impossible que el projectador busca establir en la maqueta o en el plànol és la d'un apaivagament de la multidimensionalitat i la inestabilitat social urbà. L'arquitecte pot viure així la il·lusió d'un espai que està esperant ser planificat, embellit, funcionalitat..., que espera ser interrogat, jutjat i sentenciat. S'obstina a veure l'espai urbà com un text, quan aquí només hi ha textures. Té davant si una estructura, és cert, una forma. Hi ha línies, límits, traçats, murs de formigó, senyals... Però aquesta rigidesa és només aparent. A més de les seves esquerdes i les seves porositats, oculta tot tipus d'energies i fluxos que oscil·len entre l'estable, corrents d'acció que ho sortegen o ho transformen.

És possible llegir, és cert, una ciutat, almenys quan estructura morfològica. És més, els territoris que una ciutat pot ser dividida han estat generats i ordenats justament per a possibilitar la seva lectura, que és gairebé el mateix que dir el seu control. L'espai urbà, en canvi, no pot ser llegit, ja que no és un discurs sinó una pura potencialitat, possibilitat oberta d'ajuntar, que existeix només i en tant algú ho organitzi a partir de les seves pràctiques, que es genera com resultat d'accions específiques i que pot ser reconegut només en el moment que registra les articulacions socials que ho possibiliten. És, com la naturalesa en Marx, com el sentit en semiòtica, un mite o més aviat un horitzó que ens fuig, tan sols la matèria primera inconcebible sobre la qual operen les potències socials. Afirmar qualsevol cosa de l'espai urbà en termes de linealitat és reconèixer en ell les marques i els trets d'un llenguatge, d'un sistema de referències que ha dissolt la seva espacialitat per a conformar un territori. En canvi, el que aquest espai diu no pot reduir-se a unitat discursiva alguna, per la versatilitat innombrable dels esdeveniments que ho recorren, per la seva estructura fullolaldrada, per la barreja que constantment allí es registra entre continuïtat i ambigüitat. Lloc que es fa i es desfà, nínxol per a una sociabilitat holística feta d'ocasions, seqüències, situacions, trobades i d'un intercanvi generalitzat i intens. L'espai urbà no és un pressupost, una mica que està aquí abans que irrompi en ell una activitat humana qualsevol. És sobretot un treball, un resultat, o, si es prefereix –evocant amb això a Henri Lefebvre i, amb ell, a Marx– una producció. O, encara millor, com ho havia definit Isaac Joseph: una coproducció.

A aquesta taula vam presentar els fruits provisionals dels treballs de Daniel Malet, Anna Juan Cantavella i Caterina Borelli a partir de les seves investigacions a Lisboa, Gibellina i Barcelona. D’entrada, en Dani Malet analitza la configuració socioespacial de Rossio, la Praça de Rossio de Lisboa atenent-hi les formes de circulació dels vianants i el que anomena les estructures de l’exclusió: en efecte, en cartografia l’espai i n’observa els modes d’apropiació, a tall gairebé ecològic. L’observació inductiva, literal, és acompanyada d’un relat entorn del procés sociohistòric del marc general de l’àrea que estudia i, partint de la comprensió de l’espai com un procés social, confronta els destins que els seus nomativitzadors i planificadors li van reservant en el decurs del temps i els universos socials que els seus practicants, els vianants, hi reflecteixen i transformen. Això pren forma en una aproximació a àmbits molt diversos: per exemple, l’apropiació que determinats sectors socials luso-africans efectuen d’una de les zones de l’àrea investigada, el Largo de São Domingos, la qual cosa aporta un coneixement directe de les formes de socialitat, les contingències i les diverses manifestacions de la vida social d’aquesta col·lectivitat amb relació al seu entorn general. Però aquest atansament serveix per afirmar implícitament un principi que a Rossio amb contundència: en la mesura que l’espai és un procés social, la majoria dels espais dels carrers no es poden circumscriure a una sola, única i exclusiva forma d’apropiació, ús i simbolització. En el cas d’aquests luso-africans, el que s’hi perpetua és, més que els usos diversos de l’espai, la seva estada allà tant com la seva situació d’éssers del llindar, entre el dins i el fora amb què els exclosos ens demostren l’absoluta fal·làcia de la representació de l’exclusió com una forma de vida emplaçada a l’espai exterior, gairebé entre alienígenes, perquè si alguns éssers són visibles i objecte d’interacció per part de la resta de vianants, la societat lisboeta del Rossio, són justament ells. Els focus que Malet dirigeix cap als indigents o cap als faedors d’activitats econòmiques etiquetades coma informals, les interrelacions entre ells i entre la resta de vianants, l’organització oficial dels nínxols i les respostes que els seus ocupants articulen, les simbolitzacions en moviment dels espais, la transformació de les formes de socialitat i els processos polítics, econòmics i urbanístics que precedeixen i que envolten actualment aquests escenaris a mig camí de la miserabilització i la turistització esdevenen una prova del tipus de comprensió de l’etnografia urbana pel qual des d’aquí s’advoca.

Al seu torn, Anna Juan Cantavella afronta l’estudi d’un poble sicilià museïtzat artísticament arran d’un terratrèmol esdevingut el 1968, Gibellina Nuova. La població havia de ser concebuda als plànols des del seu naixement amb la pretensió d’enllaçar-hi l’art i la vida, a fi d’organitzar noves formes de socialitat i, és clar, una nova economia que possibilités el pas de l’agricultura a la terciarització de base turística. La ciutat somiada, el nou lloc per enclavar-hi la primerenca utopia, generarà, però, nous malsons. L’urbanisme omnipotent de l’Estat es troba, per l’esdeveniment destructor del terratrèmol, en disposició de crear des del fals no-res de les runes –on hi ha major presència de la vida sinó en les runes que tanta n’han continguda, que tanta n’evoquen, que tanta en transmeten malgrat que fer-les parlar pugui convertir-se en un acte de ventrilòquia o de mediumnitat?– un nou ordre urbà. Amb tot, la resposta dels mateixos supervivents no convertirà els paràmetres previstos. D’una banda es pretendrà recuperar la memòria i generar una nova identitat a través de l’art, de les 2.000 obres que s’escampen a través del teixit urbà; de l’altra, aquesta pretensió serà igualment qüestionada en la mesura que no respondrà a les necessitats del veïnat i no serà, doncs, compartida. L’autora s’endinsa en les escletxes, els fossats, d’aquests projectes, del qual la població local n’és exclosa, i etnografia la quotidianitat d’aquestes persones, el rebuig i la negació que expressen mitjançant la indiferència envers un ordre urbà que no es correspon amb les seves demandes: un cop més, no ens n’oblidem, s’és davant de la construcció de l’espai públic com la negació del carrer i la vida social que en deriva. D’alguna manera, però, aquests nous paisatges fantasmagòrics, a la manera dels escenaris que J.G. Ballard recupera, recrea i reimagina agosaradament als seus textos al llarg de tota la segona meitat del segle XX, fan dels exclosos de Gibellina els protagonistes directes d’exploracions i vivències en marcs espacials que 40 anys enrere haurien semblat impossibles. Sens dubte, el contrast entre l’inicial ideal idíl·lic, harmonitzador de sobresalts físics i socials, i l’existència ordinària dels gibel·lins i gibel·lines –ocupats com sempre, en aquest període, en l’activitat agrícola temporal i l’emigració, és a dir, en la supervivència ja no al desastre natural sinó al social– es constitueix com l’element central –engrescador, però no pas l’únic– a què la recerca etnogràfica duta a terme permet dirigir les reflexions i les anàlisis que la investigadora proposa.

Finalment, hom presenta el treball de Caterina Borelli sobre el procés diguem-ne de transformació del barri del Raval de Barcelona a partir de tres eixos: accions i discursos de les institucions públiques quant a la bondat i la necessitat de les polítiques que han emprès; modificació del veïnat en un procés paral·lel de gentrificació, d’acolliment de persones empobrides de fora d’Europa i d’abandonament obligatori del barri per part d’alguns dels seus veïns; i enclavament de nous equipaments “culturals”. Borelli interrelaciona aquests processos amb les construccions simbòliques que hi estan associades, no pas homogènies ni concloents respecte a una cosa tan transitòria i inconcloent com la vida social, i ho fa un concepte certament delicat per les seves connotacions al cap i la fi estatitzadores –per ventura en determinats àmbits del pensament del segle XX–, la qual cosa no deixa de ser contradictòria, atès el caràcter perpètuament dinàmic de la imaginació, si més no com la concebem: en qualitat de força activa i creadora. El problema sorgeix en adonar-nos que la construcció social de determinats imaginaris no té cap altre motiu d’existència que la reestructuració de ordre de les coses establert: un infantament social continu de pobres, és a dir i un cop més, dels potencialment exclosos. La vella distinció durkheimiana entre sagrat i profà serviria per constatar com determinats imaginaris troben en la cerca i l’afirmació de legitimació de les pràctiques que hi estan associades la base de la seva existència, que en el context que Borelli investiga remet a la paradoxa de l’endegament d’una reforma urbana justificada per la necessitat de revitalitzar quelcom que en realitat no demana cap reanimació, perquè s’actua sobre un medi social al qual si alguna cosa li sobra és anhel de vida. Llevat que es consideri que els pobres, o sigui els exclosos dels manuals, són zombies. Sigui com sigui, més enllà de la possibilitat d’utilitzar termes com ara representació col·lectiva o simplement ideologia, Borelli raona la potestat de la seva elecció i l’aplica a reconèixer com els imaginaris que al Raval hi estan en joc estan relacionats amb accions socials concretes i contextos d’interaccions específics, i amb reaccions i processos d’adaptació dins un marc que ens permetem de qualificar com a desestructurador i anòmic, davant del qual les seves víctimes han d’afrontar el combat complex de la comprensió mateixa del sentit del que estan vivint. I com els imaginaris practicats fan possible la comprensió entre la representació i la visualització i la seva encarnació.

dissabte, 3 de juny de 2017

Pregunta a Jordi Guillot (ICV): La bullanga de Barcelona del 5-VIII-1835 forma part de la vostra memòria històrica?

El cos del general Basa, defenestrat.

PREGUNTA A JORDI GUILLOT (ICV):
LA BULLANGA DE BARCELONA DEL 5-VIII-1835 FORMA PART DE LA VOSTRA MEMÒRIA HISTÒRICA?
[EL VIDRE AL COR, 25-VIII-2016]
 Gerard Horta

A la tercera setmana d’agost, en Jordi Guillot (exmilitant del PSUC i militant d’ICV: regidor del 1979 al 1983, conseller a CCRTV i Caixa Catalunya als anys noranta, parlamentari del 1995 al 1999 i senador del 2004 al 2015) afirmà en una piulada a twitter que “el Born no forma part de la meva memòria històrica”.

Hem volgut estalviar-nos humiliacions excessives en públic, per això aquests dies he limitat el debat polític i historiogràfic a refrescar la memòria a través de la xarxa mitjançant la difusió de dos cartells editats pel PSUC arran de la commemoració de l’11 de Setembre del 1938:


 
Cartell de Lorenzo Goñi editat pel PSUC (1938).

Desconec si és del mateix Lorenzo Goñi (1938).
Observa la silueta, a lesquerra: monument de Rafael Casanova.


I un altre d’un acte d’ICV arran de l’11 de Setembre del... 2014:

Amb el lema semiplagiat a les CUP.

El que ara em preguntava és si la bullanga del 5 d’agost del 1835 a Barcelona forma part, o no, de la memòria històrica d’ICV. Es tracta d’una bullanga en què, entre altres accions, la gent assassinà el general Basa amb dos trets, el defenestrà, n’arrossegà el cadàver pels carrers i el cremà en una foguera amb papers de la policia, a més de polvoritzar una estàtua de Fernando VII i incendiar la fàbrica de Bonaplata.

Transcric el relat que en fa l’autor del bloc Altres Barcelones, en què reprodueix diversos fragments del testimoni presencial d’un menestral que en va fer el relat escrit:

***

Pel relat d’avui tenim un convidat d’excepció que ens pot explicar els fets de primera mà. Es tracta d’un menestral anònim de l’època del qual se n’han conservat els manuscrits del seu diari personal.

El 25 de juliol de 1835, els barcelonins n’havien fet de ben grosses al protagonitzar el que es passarà a conèixer als nostres dies com la primera “bullanga” barcelonina. El clima polític era molt tens i els sentiments de por, odi i ràbia feien una atmosfera tan densa que gairebé es podia tallar amb la fulla d’un ganivet. El mateix dia 27, el general Llauder entrà a Barcelona amb la intenció de restablir l’ordre. Però tot i això, els barcelonins de l’època eren durs de pelar, i realment no s’estaven per històries a l’hora de plantar-li cara. Llauder escoltava espantat des de casa seva com al carrer s’hi havia concentrat nombrosa gent en manifestació sota el contundent eslògan “Mori Llauder”. En veure-les tan magres, sense suport i apreciant el perill que corria la seva integritat física, el General va decidir traslladar-se a Mataró, on sembla ser que també va tenir una “calorosa” rebuda.

“[...] y lo dia 27 encara continuàban en portar frarots ganduls en las Dresanas y Siutedela, que los trobaben per las casas y altres en las casas de putas; y en estos dia[s] treyen las monjas dels combens y aparadaren la[s] yglésias y combens dels frerots y monjotas y anaba segín, però, la gent mol aritada; y est dia aribà al tirano jeneral Llauder y al poble cridan “mori Llauder” y marxà cap a Mataró y allí tembé lo bolían matar als gias, però los boluntaris de Mataró lo salbaren y marxà cap a Granollés y Bich.

Uns dies més tard, va córrer la notícia que en Llauder havia enviat el General Bassa a Barcelona com a emissari per, de nou, intentar altre cop restablir l’ordre. Una munió de gent va córrer al Pla de Palau per escoltar les seves paraules. Molts pensaven que davant la pressió popular, cediria a les reivindicacions, però en comptes d’això, alguns autors citen que la seva frase va ser “o Barcelona o yo”.

La seva prepotència li va sortir bastant cara. Va acabar servint de guspira per a l’esclat de la bullanga del 5 d’agost. De la qual, després de l’assalt al Palau per part del poble, en fou la primera víctima.

“[...] y aluego sentírem dos tiros de pistola y morí al tirano Basa, [...] y sortiren al balcó y en feren padasos y aluego al tiraren al tirano Basa per lo balcó de la part de la Duana y lo lligaren per las camas y lo arestraren cap a al caré Ample, Regomí, Plasa de San Jauma, Cay, caré de Fernando, caré del Conde del Asalto, trebesia de Sant Ramon, caré de Sant Pau, Ramble, y allí fou ahon lo tiraren al foch dels pepés que cremàban de la policia, al mitxs de la Ramble, que al beura allò feye auror.

El cadàver del general Basa, arrossegat pels carrer
Ample, Regomir, plaça de St. Jaume, Call, Fernando, Nou de la Rambla,
Sant Ramon, Sant Pau i la Rambla, on fou incinerat.
 
Si no calculem malament, li van disparar dos trets, el van despedassar, el van defenestrar, el van arrossegar pel casc antic, i el van cremar amb el foc dels papers de la policia saquejats. Trobo que no es van quedar curts...

Però no acaba tot aquí, mentre uns portaven al General Pastor a contemplar tal espectacle dantesc i li deien: “jeneral Pastor, si no cumplès la sua obligació, sofrirà la pena que està sofrín Basa”, altres cremàven la fàbrica de Bonaplata o tiraven a terra l’estàtua de Ferran VII:

“[...] tregueren al dropo de Fernando de la piràmida del Pla de Palàcio, que la lligaren per lo coll ab una corda y la tiraren daltabxs y la ficaren a la estable de Palàcio, que dóna la major alegria als liberals de beura fora de la nostre presència es[t] tirano y sanginari rey Fernando.

***

Què és “social” i què és “nacional” en la història de la societat catalana des del 1707? I des del 1648? Complicadíssima distinció, oi? Indistingible, de fet, i per això completament inseparable, tal i com el meu pare Joaquim Horta –militant del PSUC del 1954 al 1968 i del 1977 al 1981– em va ensenyar. Sense alliberament social no nhi ha de nacional, i a linrevés.

Podem interrogar-nos sobre les raons per les quals la majoria de la colla dirigent  –tan espanyolista i tan fal·laçment progressista– dICV Barcelona en Comú i Podem es nega a comprendre que els agents socials del catalanisme popular i l’independentisme han estat històricament les classes treballadores catalanes –tant costa comprendre que no podia ser duna altra manera?–, les mateixes que han fet de les dimensions “social” i “nacional” el mateix combat, sempre, des despectres polítics, sindicals i organitzatius amplíssims –feminismes, socialismes, comunismes, anarquismes...–.

Si la direcció d’ICV, suposadament sensible als mals del món des de perspectives merament formals i propagandístiques, no vol participar a la manifestació de lANC ja saben a quina de les dues altres manifestacions poden acudir l’11 de Setembre del 2016: a la de l’Esquerra Independentista –COS, CUP, Endavant, Arran, Alerta Solidària, SEPC–, o bé a la manifestació anarcoindependentista de Negres Tempestes. És el que faig des del 1978. La manera com siguin acollits –la direcció, no pas la militància de bona fe– resta fora del meu abast.

Post scriptum: Sobre les bases socials i teòriques de lindependentisme al segle XIX pots fer un cop dull aquí: