Circ d'Hivern (Jo dic que aquesta terra esdevindrà un incendi...)

"Jo dic que aquesta terra esdevindrà un incendi,

perquè ja n’està farta dels peus que la calciguen."

(Josep Maria Llompart)

CIRC D'HIVERN
(JO DIC QUE AQUESTA TERRA ESDEVINDRÀ UN INCENDI...)

Gerard Horta

Te'n recordes d'ERC salvant el cul del director dels mossos d'esquadra, Manel Prat, després de l'aplicació divina un dia qualsevol d'un protocol qualsevol que va acabar en la mort d'un vianant qualsevol? En són tants, els records, oi? En realitat ni en coneixem el nombre exacte, ni el sabrem: de morts sota custòdia policíaca, vull dir. Succeí fa un parell d'anys i escaig, un període en què ERC ha continuat amagant el cap sota l'ala del processisme estàtic per tal que la CUP concentrés el desgast d'intentar encaminar el procés independentista més enllà de la figura de Mas.

Com a agraïment, una persona molt important d'una organització distinta expressa el suport a ERC i a un cap de llista de cognom inquietant que no para de repetir com una gallina rovellada que "sense Mas no hi ha independència". El Rufián se la sap llarga, perquè justament ho repeteix al cap de poca estona que el diputat d'ERC Joan Tardà cridés el seu partit a decidir això assembleàriament, tal com farà la militància de la CUP el 27 de desembre (amb la diferència que la CUP va defensar abans, durant i després de les eleccions autumnals que no investiríem Mas). Ningú de la CUP no ha aprofitat el que hauria pogut ser una escletxa per encoratjar la militància de base d'ERC a tirar endavant, només es tractava de mostrar una mica de suport a Tardà... Res de res.

A més, una altra persona molt, molt i molt important elogia i anuncia la possibilitat que voti En €omú Podem, la qual llista hi presenta un cap sobre el qual n'he escrit coses molt menys desagradables que el fàstic que amb el temps m'ha acabat provocant la figureta en qüestió –Xavier Domènech, el que en diríem un trepa professional capaç d'actuar com a prestidigitador maniobrant militàncies i mots, obtenint-ne vots i cobrant en euros–. Mala peça: escalador acadèmic i escalador polític (una mescla repetida sovint a les darreres dècades). Ets profundament espanyolista i aspires a esborrar de la memòria col.lectiva la commemoració del Tricentenari de l'ocupació militar borbònica de les Illes, i de tot el que s'esdevingué a partir d'aquell moment? Clica aquí, camarada colonialista, sense avergonyir-te'n! T'agrada contemplar, cada cop que entres a l'Ajuntament per St. Jaume, monuments apologètics de persones que dirigiren la Falange als anys quaranta ? Frueix-ne aquí (3-IX-2015) sense embuts! No en tens prou i voldries ser humiliat i compartir els efectes de la victòria del feixisme contra l'obrerisme català? Aquí ho tens (30-X-2015).  I em falta escriure un text sobre la reivindicació del lerrouxisme que efectua Domènech, el qual redactarem en retornar a fi d'explicar, entre altres coses, com és possible que apareguin aquestes basòfies. Immenjable tot plegat. Estupor.

No estic gens d'acord amb l'Enric Vila –avui publica un retrat del senyor esmentat, molt tou per al meu gust (per bé que, per la gamma d'insults que li engega sistemàticament la tropa filoconvergent tan educada i tan benpensant, l'Enric s'ha guanyat el dret a inclemències i tendreses)– sobre la preeminença del marxisme a l'acadèmia catalana des dels vuitanta: continua sent un medi profundament liberal, fill de la cultura burgesa, amb una bona part d'autoreclamats marxistes que han superficialitzat escandalosament l'obra de Marx i Engels i dels seus fills i filles per encobrir directrius ideològiques profundament classistes i espanyolistes. De professorat ignorant i parafeixista, falsament progressista i suposadament marxista, que durant anys i anys no han parat d'afirmar a classe que el catalanisme comença i acaba en Prat de la Riba en va ple, aquest país. Hom pot rebatre i desmentir un professor, oferir-li bibliografia, dades, descripcions de processos socials de llarg abast... i al curs següent trobar que continua repicant la mentida: el catalanisme és conservador. I fot-li, gos colonitzat, ajeu-te i calla. Aquesta revisitació ideològica de l'espanyolíssima Gauche Divine s'encarna en bufons de la cort com el Domènech, defensor del lerrouxisme, igual que la Nuria Alabao i les colles de nous dirigents que els envolten. Abajo los nacionalismos, Arriba España... n'hauria de ser la divisa distintiva.

D'alguna manera i en un context tan decadent, les barbàries de palau podrien considerar-se com una imitació graponera, estúpida i moralment embrutida de l'alta creació de les dones i els homes pallassos del món. Petes de riure quan constates que és possible concebre algú que després d'abraçar-se a Mas, de tornar-s'hi a abraçar, de donar-li suport en la genial maniobra de l'aparell regionalista a l'hora de degradar el referèndum d'autodeterminació a la categoria de consulta en nom del "dret de decidir" (?) i d'abraçar-se a l'exconsellera d'Ensenyament Irene Rigau, encara explicita que son vot s'adreça a... els qui porten anys salvant el cul de banquers, alts executius policíacs i el que toqui, junt amb els col.legues de Can Godó i Can Tuset. Un alliberat professional dins una àrea que reclama ponderació i respecte, coneixent el posicionament de l'organització a què pertany pel que fa a les eleccions a les cambres aquelles de la Messeta –defensa de l'abstenció–, ha d'actuar així? Sí, naturalment. Ser senyoria no és pas cosa de res.

Per això ja sanglotes i col.lapses orgànicament quan la teva ment trasbalsada concep l'existència imaginària d'un altre alliberat professional que esbomba que un referèndum no es pot fer si el poder colonial no te'n dóna permís –l'estat no és "Blancanieves" (?), assevera, obviant-hi que per dur a terme un referèndum unilateral el permís se'l dóna a si mateix el poble que el convoca, no pas el poder colonial que l'oprimeix–... o bé que proposa una llista electoral amb l'home del temps de TV3, l'executiva bancària de l'oficina de la cantonada i el venedor de cotxes de gamma alta del poble del costat –gent normal al servei d'un país normal–... o bé que decideix que no es pot proclamar la DUI quan no han passat ni tres hores de la fi d'unes votacions. Quan tot això succeeix, i passen els anys i ses senyories esdevenen objecte d'atenció mediàtica i ningú no els fa baixar de les altures, quan no els criden l'atenció ni els fan callar, quan ni un mateix se n'adona que s'agrada massa de tan guai que és davant dels mirallets de colors, llavors tants focus, tanta moqueta vermella, tantes abraçades davant de la premsa (i no en privat, que és el que demana la manifestació d'una relació personal d'afecte amb un adversari polític o amb un enemic de classe) i tanta política classista i jerarquitzadora, tan normal, tan coneguda, tan repetida, tan poc dissonant, doncs això, condueixen que acabi succeint que un mateix hi fica la cirereta manifestant que, ostres, potser votarem €n €omú Pod€m. Podemos com a garantia de la unitat sagrada de l'imperi i de la continu]itat dins l'organització aquesta transatlàntica que juga a fer guerres que maten. Podemos podria tenir sentit a Talavera de la Reina, però als Països Catalans... Tot el que he escrit d'aquesta gent tomba qualsevol esperit. Reprenem el fil: pels companys concebuts saltaria a defensar-los si els toquessin un pèl, però hi ha coses que no s'haurien de repetir, i penso que no es poden anar reiterant amb impunitat un cop i un altre. No s'hi val a fer trampes. No s'hi val a humiliar la militància de base. No s'hi val, i encara menys quan n'estàs cobrant a fi de mes.

Que els focus t'enlluernin és comprensible, que la moqueta vermella et sedueixi també, però que acabis confonent el món, la militància i l'organització amb l'entorn curull de gent molt important que t'envolta –gent que també apareix als mitjans de consum i comunicació–, això és evitable perfectament car tothom som cultes, reflexius i prou intel.ligents per ser-ne conscients. Tres anyets al parlamentet regional i t'oblides de la transició i les vides del poble menut, i llavors tot esdevé importància personal, abraçades i vanitat de vanitats: quan un s'atura enmig del carrer, s'abaixa els pantalons, expulsa un residu sòlid orgànic i, damunt, els vianants t'aplaudeixen embadalits doncs acaba succeint el que succeeix. La meva gent sempre mira de portar-se bé i van rebent cops i callen i callen i passen els anys i continuen callant. I jo crec que aquest silenci genera uns efectes altament nocius. I que no explicar les coses que passen fa que la gent se'n faci idees errònies i així encara s'alimenta la maleïda cultureta obscura del secretet que tant de mal porta anys fent-nos. 

La setmana acaba, comença o reneix amb una crida de 21 militants que redueixen una organització a dues sigles i que, per la condició excepcional d'aquests militants entre més de 1.500 i entre els molts més de l'entorn afí i de les organitzacions anticapitalistes satel.litals, s'ofereixen a "fer de pont" entre totes dues sigles majors. I per què escric condició excepcional? Perquè els sectaris, els alliçonadors i els institucionalistes són sempre els altres. (Se sol utilitzar el terme sectari per estalviar-se de rebatre amb arguments, a tot estirar s'afegeix al diàleg el mot purista.) Això sí, malgrat que prescindeixen de fer un esment als anys de feina quotidiana de la militància que se situa fora de les dues sigles centrals, fan la proposta "amb humilitat". Quant al debat central que estem vivint, encara no saben si donen o no suport a investir el senyor de Can Tuset. Me'ls estimo i ho saben, però de vegades s'ha d'escriure amb menys rapidesa i no postular-se tan d'hora per res. És el que penso i potser m'equivoco. Pas a pas per avançar junts fora de politiqueries, focus, llistes i escenaris que ens fan mal a tot el moviment. Serà un plaer i serà bonic, i que diverses tradicions del col.lectivisme contemporani català facin seu el projecte popular de les CUP significa que avancem.

Evoquem el marquès de Sade: (Justine o) les dissorts de la virtut –tradu]it excel.lentment per l'Albert Mestres fa més de dues dotzenes d'anys–. No cal ser perfectes, això ho deixem a les mans impostores de les falses "llibertàries" amants de ser en tribunals de la inquisició o comissions de garanties a fi d'expulsar de tot arreu sectaris i puristes, és a dir, la resta del món. 

Ara bé, el que més m'ha cridat l'atenció aquests dies és que a Manresa hom va reunir-s'hi el 29N, va acordar una decisió i al cap de dos dies ses senyories i gent important de la comissió de negociacions i membres del secretariat nacional i tot déu que li ha plagut no han parat de cridar a defensar no pas la decisió guanyadora sinó la que va quedar en tercer lloc en nombre de vots: no han parat de cridar a investir Mas. Que a Manresa més de 800 companys i companyes defensessin un programa polític junt amb una alternativa a Mas enfront de 400 companys i companyes que pretenien investir-lo és irrellevant per a la premsa, per a als militants tan diferents, tan importants i destacats i integradors i per a tot déu. Aquí s'havia de defensar un mandat de l'òrgan sobirà de la CUP. I no s'ha fet.

Sigui com sigui, el 20D tot prosseguirà pel mateix rumb, portem així des del 1977. Perc contra, a la nit del 27D comprovarem si aquest fragment dels nostres països opta per perpetuar la transició a través del processisme estàtic –amb l'actual direcció política de CDC i Mas– o, en canvi, es dóna a si mateix d'una vegada l'oportunitat de construir la independència i un model de societat que comenci a ser justa i lliure.

Disposeu de les versions d'aquest espectacle des de totes les bandes de l'espectre. Aquí miro de traçar-ne una, des de lluny. Almenys, que puguem reconèixer mirades distintes i que aconseguim evitar el naufragi de la història ara que som davant de la cruïlla més potencialment creadora des de fa dècades. Salut i endavant.

Farta dels peus que la trepitgen...