Les Barcelones rebels: el somni igualitari

LES BARCELONES REBELS:

EL SOMNI IGUALITARI

[VILAWEB, 23-XI-2015]

Gerard Horta

“Poques vegades una ciutat ha estat a les mans de la seva gent. Barcelona algunes vegades, poques, però amb tanta intensitat…” Amb aquestes paraules de Pere López Sánchez, geògraf de la Universitat de Barcelona a qui devem, entre d’altres, dues obres cabdals –Un verano con mil julios y otras estaciones (1993) i Rastros de rostros en un prado rojo (y negro): las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta’(Virus, 2013)–, comença aquest documental-recull gràfic –de fotografies i talls de filmacions– al voltant de la potència popular d’una ciutat anomenada Barcelona. La tasca recol·lectora d’imatges d’en Pere López s’ha manifestat –a més de la seva dimensió acadèmica– al bloc Rastros de Rostros i com a Pedrolo Lupi a Facebook, on quotidianament ens serveix la presència del record que les escoles, les universitats i els mitjans de comunicació del feixisme i la transició ens han negat: com la xusma, els esparracats, els incontrolats –és a dir, la gent de la nostra ciutat– ha construït la lluita pel somni emancipador i, en determinades ocasions, la seva realització.

En efecte, aquestes són les històries que narra aquest documentari de tretze minuts i escaig titulat El somni igualitari de les Barcelones rebels (Barcelona, 2015), una mirada panoràmica a través dels segles XIX i XX en la qual es confronten les apropiacions populars dels carrers com a desafiaments contra el capital, l’estat, l’església i l’exèrcit. Voldria afegir una observació contextualitzadora al relat d’en Pere: aquest intent crònic de furtar-nos el fil roig (i negre) de la memòria d’una societat quadribarrada –de Fraga a Maó, de Salses a Guardamar– que històricament ha desafiat tots els poders establerts –forans (1452), remences (1462 i 1484), germanies (1520 i 1693), segadors (1640), angelets (1663), barretines (1688)…– ha triomfat. No pas d’una manera absoluta, perquè en el curs dels segles floreixen els apunts, però déu n’hi do. Qui coneix –una entre tantes– la pedagoga anarquista i espiritista Isabel Vilà i Pujol (1843-1896), la primera sindicalista catalana que plantà cara a l’explotació infantil sota la Revolució Industrial? Per què obres centrades en les revoltes, les insurreccions i els aixecaments populars com la Panoràmica del nacionalisme català (Fèlix Cucurull, 1975, Edicions Catalanes de París) romanen al capdavall de l’espadat del silenciament? On és la dignificació de la immensa recol·lecció oral i escrita dels agents actius de les revoltes del segle XX d’aquest tros del planeta, i la seva difusió escolar, acadèmica, mediàtica? Com s’ha fet la construcció social de l’oblit?

Al documental, hi contemplem lluites fetes de vagues i reapropiacions dels carrers i les places, paisatges quotidians de la vida del món urbà: del 1835 per l’enfrontament del proletariat català contra la Junta de Fábricas a la Jamància del 1843, de les insurreccions dels tres juliols del 1854-1856 a la de les quintes del 1870, de les vagues del 1902 i el 1909 (Setmana Roja, Setmana Gloriosa) a les del 1919 de la Canadenca, de la Revolució anarquista catalana del 19 de juliol del 1936 als Fets de Maig del 1937. Homes, dones i infants… Infants erigint castells de sorra a la platja de Barcelona, infants a les barricades de la vida col·lectiva, imitant els adults per anunciar un món nou. Del Festival de les escoles racionalistes del 1905 (no em cansaré de recordar el paper absolutament central del moviment espiritista català en aquest camp i en el naixement del feminisme primigeni des dels anys setanta del XIX) al desenvolupament de les cooperatives –la Fraternitat, la Flor de Maig, la del Vidre de Cornellà (friso per veure publicada la recerca del company historiador Jordi Ibarz sobre més d’un segle de cooperatives del vidre de Catalunya)–, dels menjadors comunals, l’agrupament dels obrers del gas, la gent menjant al Ritz, les col·lectivitzacions (fàbriques, hotels, piscines), la indústria de guerra, les colònies escolars per als refugiats, les biblioteques sindicals. Dels anys vint, l’Ateneu Enciclopèdic Popular (30.000 associats), el CADCI (20.000), el combat per a fer créixer la cultura de la justícia social. Sota les tempestes de la història hi ha el foc i la revolució, els llibres i les pedres contra el treball esclau, per un món sense amos ni patrons ni alliberats sindicals. I la repressió, les repressions, dels vaixells presó a les detencions col·lectives.

Heus ací la Barcelona ingovernable pels Senyors, heus ací la Rosa de Foc. “Volgueren enterrar-nos, no sabien que érem llavor.” La xusma, els esparracats, els incontrolats, sí: els boigs, els violents, els terroristes, els antisistema d’uns altres temps que, malgrat tot, continuen essent nostres. Un mateix poble miserabilitzat que nodrí les milícies populars amb una idea al cor: ni manar, ni obeir.

Devem a en Pere el guió i la documentació, tan delicats; i a en Víctor Garcia la locució justa, sense impostacions sobreres.

D’en Vicent Andrés Estellés al Coral romput: “Una lenta tristesa, un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.” Honorem Manolo Fornés, Liber Forti i tants més… Som i serem, aquí, provant de donar un lloc i un temps per a la llibertat. A les barricades, amor.