El cos del general Basa, defenestrat.
PREGUNTA A JORDI GUILLOT (ICV):
LA BULLANGA DE BARCELONA DEL 5-VIII-1835 FORMA
PART DE LA VOSTRA MEMÒRIA HISTÒRICA?
[EL VIDRE AL COR, 25-VIII-2016]
Gerard Horta
A la tercera
setmana d’agost, en Jordi Guillot (exmilitant del PSUC i militant d’ICV: regidor
del 1979 al 1983, conseller a CCRTV i Caixa Catalunya als anys noranta,
parlamentari del 1995 al 1999 i senador del 2004 al 2015) afirmà en una
piulada a twitter que “el Born no forma
part de la meva memòria històrica”.
Hem volgut
estalviar-nos humiliacions excessives en públic, per això aquests dies he limitat el debat polític i
historiogràfic a refrescar la memòria a través de la xarxa mitjançant la difusió de dos cartells editats pel PSUC
arran de la commemoració de l’11 de Setembre del 1938:
Cartell de Lorenzo Goñi editat pel PSUC (1938).
Desconec si és del mateix Lorenzo Goñi (1938).
Observa la silueta, a l’esquerra: monument de Rafael Casanova.
I un altre d’un
acte d’ICV arran de l’11 de Setembre del... 2014:
Amb el lema semiplagiat a les CUP.
El que ara em
preguntava és si la bullanga del 5 d’agost del 1835 a Barcelona forma part, o
no, de la memòria històrica d’ICV. Es tracta d’una bullanga en què, entre
altres accions, la gent assassinà el general Basa amb dos trets, el defenestrà,
n’arrossegà el cadàver pels carrers i el cremà en una foguera amb papers de la
policia, a més de polvoritzar una estàtua de Fernando VII i incendiar la
fàbrica de Bonaplata.
Transcric el relat
que en fa l’autor del bloc Altres Barcelones, en què reprodueix diversos fragments del testimoni presencial d’un menestral que en va fer el relat escrit:
***
Pel relat d’avui
tenim un convidat d’excepció que ens pot explicar els fets de primera mà. Es
tracta d’un menestral anònim de l’època del qual se n’han conservat els
manuscrits del seu diari personal.
El 25 de juliol de 1835, els barcelonins n’havien fet de ben grosses al protagonitzar el que es passarà a conèixer als nostres dies com la primera “bullanga” barcelonina. El clima polític era molt tens i els sentiments de por, odi i ràbia feien una atmosfera tan densa que gairebé es podia tallar amb la fulla d’un ganivet. El mateix dia 27, el general Llauder entrà a Barcelona amb la intenció de restablir l’ordre. Però tot i això, els barcelonins de l’època eren durs de pelar, i realment no s’estaven per històries a l’hora de plantar-li cara. Llauder escoltava espantat des de casa seva com al carrer s’hi havia concentrat nombrosa gent en manifestació sota el contundent eslògan “Mori Llauder”. En veure-les tan magres, sense suport i apreciant el perill que corria la seva integritat física, el General va decidir traslladar-se a Mataró, on sembla ser que també va tenir una “calorosa” rebuda.
El 25 de juliol de 1835, els barcelonins n’havien fet de ben grosses al protagonitzar el que es passarà a conèixer als nostres dies com la primera “bullanga” barcelonina. El clima polític era molt tens i els sentiments de por, odi i ràbia feien una atmosfera tan densa que gairebé es podia tallar amb la fulla d’un ganivet. El mateix dia 27, el general Llauder entrà a Barcelona amb la intenció de restablir l’ordre. Però tot i això, els barcelonins de l’època eren durs de pelar, i realment no s’estaven per històries a l’hora de plantar-li cara. Llauder escoltava espantat des de casa seva com al carrer s’hi havia concentrat nombrosa gent en manifestació sota el contundent eslògan “Mori Llauder”. En veure-les tan magres, sense suport i apreciant el perill que corria la seva integritat física, el General va decidir traslladar-se a Mataró, on sembla ser que també va tenir una “calorosa” rebuda.
“[...] y lo dia 27 encara continuàban en portar frarots ganduls en las Dresanas y Siutedela, que los trobaben per las casas y altres en las casas de putas; y en estos dia[s] treyen las monjas dels combens y aparadaren la[s] yglésias y combens dels frerots y monjotas y anaba segín, però, la gent mol aritada; y est dia aribà al tirano jeneral Llauder y al poble cridan “mori Llauder” y marxà cap a Mataró y allí tembé lo bolían matar als gias, però los boluntaris de Mataró lo salbaren y marxà cap a Granollés y Bich.”
Uns dies més tard,
va córrer la notícia que en Llauder havia enviat el General Bassa a Barcelona
com a emissari per, de nou, intentar altre cop restablir l’ordre. Una munió de
gent va córrer al Pla de Palau per escoltar les seves paraules. Molts pensaven
que davant la pressió popular, cediria a les reivindicacions, però en comptes
d’això, alguns autors citen que la seva frase va ser “o Barcelona o yo”.
La seva
prepotència li va sortir bastant cara. Va acabar servint de guspira per a
l’esclat de la bullanga del 5 d’agost. De la qual, després de l’assalt al Palau
per part del poble, en fou la primera víctima.
“[...] y aluego sentírem dos tiros de pistola y morí al tirano Basa, [...] y sortiren al balcó y en feren padasos y aluego al tiraren al tirano Basa per lo balcó de la part de la Duana y lo lligaren per las camas y lo arestraren cap a al caré Ample, Regomí, Plasa de San Jauma, Cay, caré de Fernando, caré del Conde del Asalto, trebesia de Sant Ramon, caré de Sant Pau, Ramble, y allí fou ahon lo tiraren al foch dels pepés que cremàban de la policia, al mitxs de la Ramble, que al beura allò feye auror.”
“[...] y aluego sentírem dos tiros de pistola y morí al tirano Basa, [...] y sortiren al balcó y en feren padasos y aluego al tiraren al tirano Basa per lo balcó de la part de la Duana y lo lligaren per las camas y lo arestraren cap a al caré Ample, Regomí, Plasa de San Jauma, Cay, caré de Fernando, caré del Conde del Asalto, trebesia de Sant Ramon, caré de Sant Pau, Ramble, y allí fou ahon lo tiraren al foch dels pepés que cremàban de la policia, al mitxs de la Ramble, que al beura allò feye auror.”
El cadàver del general Basa, arrossegat pels carrer
Ample, Regomir, plaça de
St. Jaume, Call, Fernando, Nou de la Rambla,
Sant
Ramon, Sant Pau i la Rambla, on fou incinerat.
Si no calculem
malament, li van disparar dos trets, el van despedassar,
el van defenestrar, el van arrossegar pel casc antic, i el van cremar amb el
foc dels papers de la policia saquejats. Trobo que no es van quedar curts...
Però no acaba tot aquí, mentre uns portaven al General Pastor a contemplar tal espectacle dantesc i li deien: “jeneral Pastor, si no cumplès la sua obligació, sofrirà la pena que està sofrín Basa”, altres cremàven la fàbrica de Bonaplata o tiraven a terra l’estàtua de Ferran VII:
“[...] tregueren al dropo de Fernando de la piràmida del Pla de Palàcio, que la lligaren per lo coll ab una corda y la tiraren daltabxs y la ficaren a la estable de Palàcio, que dóna la major alegria als liberals de beura fora de la nostre presència es[t] tirano y sanginari rey Fernando.”
***
Què és “social” i
què és “nacional” en la història de la societat catalana des del 1707? I
des del 1648? Complicadíssima distinció, oi? Indistingible, de fet, i per això completament inseparable, tal i com el meu pare Joaquim Horta –militant del PSUC del 1954 al 1968 i del 1977 al 1981– em va ensenyar. Sense alliberament social no n’hi ha de nacional, i a l’inrevés.
Podem interrogar-nos sobre les raons per les quals la majoria de la colla dirigent –tan espanyolista i tan fal·laçment progressista– d’ICV, Barcelona en Comú i Podem es nega a comprendre
que els agents socials del catalanisme popular i l’independentisme han estat històricament
les classes treballadores catalanes –tant costa comprendre que no podia ser d’una altra manera?–, les mateixes que han fet de les dimensions “social” i “nacional” el mateix combat, sempre, des d’espectres polítics, sindicals i organitzatius amplíssims –feminismes, socialismes, comunismes, anarquismes...–.
Si la direcció d’ICV, suposadament sensible als
mals del món des de perspectives merament formals i propagandístiques, no vol participar a la manifestació de l’ANC ja saben a quina de les dues altres manifestacions poden acudir l’11 de
Setembre del 2016: a la de l’Esquerra Independentista –COS, CUP, Endavant, Arran, Alerta Solidària, SEPC–, o bé a la manifestació anarcoindependentista
de Negres Tempestes. És el que faig des del 1978. La manera com siguin acollits –la direcció, no pas la militància de bona fe– resta fora del meu abast.
Post scriptum: Sobre les bases socials i teòriques de l’independentisme al segle XIX pots fer un cop d’ull aquí:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada