Claude Lévi-Strauss (1908-2009).
LÉVI-STRAUSS, ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
I
L’ANTROPOLOGIA SOCIAL
[AVUI,
5-V-2005]
Gerard Horta
La
invisibilització mediàtica de l’antropologia com a saber i com a disciplina
científica, i la incompetència dels poders instituïts a l’hora d’entendre la
rellevància de la seva aportació a la comprensió dels processos complexos de
les societats i les cultures humanes –enteses com a sistemes de relacions i
xarxes de significacions a partir dels vincles entre les representacions i les
pràctiques socials (de com simbolitzem i signifiquem la societat a com
l’organitzem empíricament en les condicions materials de la vida col·lectiva)–,
van ser objecte d’un comentari aquí fa temps (AVUI, 5-VI-2003).
Respecte a
l’univers mediàtic, no cal escarrassar-s’hi: la major part del periodisme públic
català dels darrers 25 anys ha projectat fins avui mateix el desinterès dels
seus professionals per qualsevol raonament intemperant que demani més de deu
minuts mal comptats d’espai radiofònic, televisiu o escrit: tòpics, ignorància,
vacuïtat, prejudicis, superficialitzacions i literalitzacions esdevenen els
màxims referents de massa professionals entestats a concebre les audiències en
qualitat de subjectes imbècils intel·lectualment passius, incapaços de poder
pensar més enllà del que raona un periodista de moda o un opinaire aplicat.
Quant als polítics professionals, a més de mantenir la manca absoluta de suport
a l’antropologia escrita en català, obvien sistemàticament l’aportació de la
recerca i el coneixement antropològics –en la reflexió i en el treball de camp–
en la mesura que els solen complicar les coses, atesa la necessitat de
l’antropòleg de situar qualsevol fenomen social amb relació als fenòmens
socials que l’envolten: en un món conflictiu, el relativisme antropològic entès
com la constatació de la diversitat humana de possibilitats d’organitzar-se
socialment i de construir-se simbòlicament des de la varietat d’esquemes
explicatius, i també la denúncia dels processos de segregació, marginació,
discriminació i de dominació contemporanis, sovint impliquen un qüestionament de
les pràctiques classistes i etnocentristes dels poders polítics, econòmics i
culturals.
Els discursejos banals
Com més s’estenen
els discursejos banals i banalitzadors sobre la interculturalitat i el multiculturalisme, com
més s’eleva reiteradament, fins a l’extenuació, la presència d’aquells
personatges que des d’altres camps graponegen amb una frivolitat desacomplexada
i insubstancial conceptes que han estat centrals en l’antropologia
des del segle XIX –com ara el de cultura– a fi de dissoldre’ls en la nul·litat
intel·lectual més absoluta, més s’escup l’antropologia cap al camp de les ciències
ocultes. En definitiva, per a què poden servir els centenars de milers
d’estudis antropològics desenvolupats als darrers 150 anys sobre les societats
i cultures d’aquest planeta? A Catalunya, per res: n’és aclaridor, a propòsit
d’això, l’espai que ocupa l’antropologia social als textos escolars de secundària i
batxillerat –cap, nul, zero a l’esquerra–. Tant se val que totes les alteritats
possibles aflorin a Occident mateix, ni que l’heterogeneïtat esclatant de les
societats humanes desafiï des de racionalitats múltiples qualsevol procés
econòmic o cultural de mundialització. Les pitjors dimensions de l’evolucionisme del XIX –la consideració de la societat occidental blanca com a culminació de l’únic model possible de progrés de la humanitat– són ben presents, encara,
en els àmbits mencionats, obstinats a folkloritzar i fossilitzar les
construccions socioculturals classificades com a diferències –i que al capdavall
no són sinó el resultat d’un procés previ de diferenciació social des d'una posició de poder fonamentada en segles de jerarquització i explotació colonial–, i a negar
els principis dinàmics recurrents i inherents de tota societat.
Premi Internacional Catalunya
Els mitjans de
comunicació, prou ensinistrats a equiparar les representacions institucionals
del món amb el món mateix, només podien dedicar quatre ratlles a l’antropologia
perquè Lévi-Strauss ha rebut el Premi Internacional Catalunya. A les imatges
que TV3 va oferir dels llibres de Lévi-Strauss en català i castellà, ni tan
sols poguérem veure la coberta de la traducció que Martí i Pol féu de Tristos tròpics (Anagrama, 1969, que
s’acaba de reeditar) –en català solament veiérem, i gràcies, la que féu d’El pensament salvatge (Edicions
62/Diputació de Barcelona, 1985)–, ni encara menys veiérem cap referència a Raça i història (Edicions 62, 1969) o a De prop i de lluny (Oríon 93, 1990).
Dels pel broc gros 24 llibres escrits per Lévi-Strauss, només quatre es troben en català i,
naturalment, que n’hi hagi d’exhaurits obligava a aconseguir-ne els exemplars
per altres mitjans: bufff, quina feinada! Què importa reconèixer la feina dels
qui editaren antropologia en català als anys negres del franquisme i més
endavant? D’això en diuen “donar corda al català”.
En una pràctica
feta quasi exclusivament de llocs comuns –per als mitjans, amb prou feines
existeix en aquest país algun altre poeta que no sigui Martí i Pol–, mancances
semblants resulten del tot expressives entorn dels límits i criteris precaris
que guien la mal anomenada informació. No és casual: la producció antropològica catalana,
històricament la més potent dins el panorama estatal, du més de 25 anys sent
bandejada dels mitjans de comunicació: els bunyols de folklòriques nonagenàries
parafeixistes, els pets d’actrius i actors de serials televisius, els acudits
de les patumetes de fira de les tertúlies polítiques i culturals o un monarca
fent-se borilles mereixen més atenció. Així com antropòlegs i antropòlogues del
país roden pels cinc continents compartint, fent conèixer i publicant les seves
recerques en altres llengües, en canvi les seves publicacions en català i
castellà són, per regla general, menystingudes un cop i un altre per l’aparador
mediàtic d’aquí.
En conjunt, no
s’ha explicat amb cara i ulls què caram ha estat l’obra de Lévi-Strauss: ni els
directors ni els caps de les seccions diàries d’Opinió, Societat i Cultura del
conjunt de la premsa catalana no han acudit als antropòlegs perquè ens en
fessin cinc cèntims. Probablement Lévi-Strauss és el premiat que menys espai
mediàtic ha rebut: les televisions i ràdios públiques s’han cobert novament de
glòria. Costa concebre un periodisme crític, lliure, delerós d’acumular
coneixement i d’aprofundir la comprensió del món, més amb la voluntat
d’escoltar i d’aprendre a preguntar-se coses que no d’esbombar respostes i
formes interpretatives mastegades deu mil cops. De la infamant presència de
caps parlants, ments fràgils i argumentacions lleugeres, de l’aclaparadora i
multitudinària repetició d’una buidor conduïda, cada dia, fins a l’extrem
anorreador del no-res sempre en voga, de les innumerables apel·lacions suades a
la “ciutadania” mentre la “ciutadania” resta exclosa als marges, de tot això
difícilment en pot sortir la construcció d’un país en termes mínimament
emancipadors perquè es proveeixi a si mateix de bagatges densos amb vista a la
reflexió i l’acció socials transformadores.
Si més no,
Lévi-Strauss ha rebut un premi a Catalunya. Al cap i a la fi, malgrat tot, la
col·lectivitat antropològica catalana continua exercint –rere d’aquest premi–
la seva estrambòtica tasca: mostrar els vincles entre les maneres com els
humans es pensen i el que fan, entre les maneres com es relacionen i les
maneres com se signifiquen, entre com conceben i com e srepresenten l’univers i com organitzen
la societat que alhora els organitza. Però, és clar, quin interès pot tenir
pensar i repensar el món en un medi social que s’obstina a perpetuar el desdeny
del pensament?
Temps feixucs per a una antropologia més viva que mai a casa
nostra; qui sap si és per això que continua dempeus. De tanta estranya
necessitat silenciosa.
