TV3 , LA JUNTA ELECTORAL I LA
FORMALITZACIÓ DEL LLENGUATGE
[EL VIDRE AL COR, 27-XI-2017]
[EL VIDRE AL COR, 27-XI-2017]
Gerard Horta
Tot esperant
l’arribada del 22-D per comentar la traïció sense parió que les direccions de
les organitzacions formalment “independentistes” han executat contra el mandat
popular de l’1-O (així evito que m’empalin abans d’hora), voldria assenyalar un
afer lingüístic petit però significatiu en què cristal·litza el grau de misèria
moral i classisme d’un massa alt nombre de membres del periodisme públic català,
el qual continua honorant dècades de deshonor desinformatiu.
Resulta que la
setmana passada la Junta Electoral Provincial de Barcelona prohibí als mitjans
públics referir-se a Carles Puigdemont i als consellers de la Generalitat com a
membres del govern de Catalunya a l’exili. No cal dir que els càrrecs de la
Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals acataren immediatament la
prohibició. Fins i tot anaren més enllà, de manera que ahir al vespre –al
TeleNotícies que presenta Ramon Pellicer– la referència al president Puigdemont
esdevingué, diria que d’una manera sistemàtica, “Puigdemont”. Em semblaria molt
bé si no vinguéssim del procés social del qual venim i en què estem immergits
–un cop d’estat feixista, constitucional, en una Catalunya en què més del 80%
de la societat no va poder votar la Constitució el 1978 (tan sols els majors de
57 anys amb nacionalitat espanyola)–. Malgrat tot, la cosa certa és que venim
d’on venim i som on som, i que jo sàpiga TV3 no és un mitjà anarquista.
Dins la tradició
política catalana contemporània, els expresidents de la Generalitat –encara que
fa segles que es tracta de Generalitats autonòmiques de nyigui-nyogui–, reben
el tracte de “presidents”. Tant se val la seva condició moral o els nefastos
projectes polítics reaccionaris i colonials que defensaren i defensen: Pujol i
Montilla continuen sent presidents, i bé que cobren per ostentar-ne aquesta
daurada classificació simbòlica. La societat com la llengua demanen registres i
convencions que canvien com la societat i les llengües, i diria que fins ara
Lluís Companys continua sent el president Companys. O no?
Si en un
TeleNotícies esmentes 20 cops en Puigdemont, la Merkel o el Rajoy, per evitar
reiteracions t’hi referiràs la major part de cops sense precedir-ne l’esment amb
el terme “president”. Ara bé, esdevenir més papista que el papa i polvoritzar
una tradició que dins el registre periodístic ha estat força respectada –si no
ho ha estat és per aquesta ignorància generalitzada, per aquesta manca de
cultura política en tots els nivells de la majoria de periodistes que cobren de
la CCMA– no encaixa amb el fet que no s’anul·lin la resta de tradicions per
inaugurar-ne de noves. O hi juguem o no hi juguem.
Ramon Pellicer no
té cap obligació –ho he plantejat altres vegades– de saber que les preposicions
cauen en una frase completiva, que un verb transitiu no és la mateixa cosa que
un d’intransitiu o bé que les regles d’apostrofació no són un mer criteri
puntual per decorar l’arbre de Nadal. Un periodista pot fer gala de desconeixement
profund sobre la seva eina de feina principal –la llengua– i cobrar com una
semidivinitat entestada que arribi la secció del temps per embadalir-se amb els
flocs de neu que cobreixen la Molina. Això és així de grotesc perquè les coses
han anat d’aquesta manera. Tanmateix, aquest somriure sorneguer que, com ahir,
Pellicer esbombava amb una provocativa reiteració en sonoritzar “Puigdemont”,
tot furtant-li la condició de president –ni que sigui regional i d’un estat
totalitari–, ens aboca a confrontar-nos amb la dura realitat que la Transició i
la tardotransició processista han materialitzat: el regionalisme burgès com a
model polític per al periodisme públic ha servit com un instrument no pas
pedagògic quant a la necessitat de desenvolupar el pensament crític i
emancipador, sinó com un mitjà d’alienació. Idiotitzats els uns i els altres,
jo, que solc referir-me a tots els presidents del món amb adjectivacions
obscenes i sagnants, voldria que els senyors i senyores directius que cobren de
la CCMA i els periodistes que hi treballen, començant pel Pellicer, m’expliquin
quins paràmetres guien els tractes formals que atribueixen als càrrecs
polítics. I per què.
Des del 4
d’octubre TV3 ha intensificat no sols la normalització quotidiana del procés
repressiu que patim, sinó les maldats inherents a la cristal·lització de les
actuals potències populars subalternes catalanes, la major de les quals –sens
dubte– engegar a rodar el règim del ’78 i el processisme que l’acompanya a
través de la diada històrica de l’1 d’Octubre per la independència. És evident
que a TV3 hi ha professionals amb consciència del que implica exercir com a
periodistes públics en un país ocupat, amb 1.700.000 pobres sota un model
social basat en l’explotació i la desigualtat, però romanen amagats sota les
pedres.
Passem un bon dia
de dilluns i tant de bo puguem exorcitzar la nàusea televisiva abans de vomitar
a l’orinal que llueix, gloriós, sobre el televisor de casa. Ara, Pellicer,
aprèn a pronunciar “president Puigdemont” i “exili”. Els marrecs salvatges de
tres anys saben fer-ho. Potser si un d’aquests taps de bassa fes de conductor
dels TeleNotícies qüestionaríem més i millor les delirants representacions de
la realitat que se’ns apareixen cada dia caigudes idíl·licament del cel. Al
capdavall, els palaus de pedra del poder sempre se’ns mostren com a aplecs
graciosos de coloraines. En fruiríem, si no fos que cap pantalla pot
equiparar-se amb els colors heterogenis de la realitat.
