LA
CUP I
L’ESQUERRA INDEPENDENTISTA:
L’ESTAT DE LES COSES I LES COSES DE
L’ESTAT
(LA COSA NO RUTLLA I ALGUNES ALTERNATIVES)
Carles Riera
Aleix Cardona Gerard Horta
Nota prèvia: aquest text de treball –per aprofundir anàlisis, reflexions i discussions– no mira d’interferir
la tasca de ningú ni de cap organització. I no es dirigeix
als mitjans de comunicació, sinó a les companyes i els companys
militants de les diverses organitzacions de l’Esquerra Independentista –per això l’hem enviat únicament a Espai Fàbrica–. L’hem debatut i redactat des d’una posició escrupolosament respectuosa i a títol estrictament personal per part de tots tres.
***
Adrecem aquest
document a les organitzacions de l’Esquerra Independentista i de la Unitat
Popular amb la intenció de plantejar un debat que generi un canvi en el rumb
emprès.
Arran de l’Acord de presidència de consens amb Junts x Sí
establert per la comissió negociadora de la CUP a la tarda del 9 de gener del 2016, el qual
fou confirmat pel Consell Polític Nacional i el Grup d’Acció Parlamentària
l’endemà al matí –10 de gener–, a continuació plantegem un seguit de reflexions
entorn del desenvolupament de la
CUP nacional i, en part, de l’Esquerra Independentista (EI)
des de l’entrada de la CUP
al Parlament el 2012. Ho fem a partir de l’abordatge de diversos àmbits
relacionats amb la incidència de la tasca parlamentària sobre el projecte
polític de la Unitat Popular, les estratègies empreses dins el marc del
processisme estàtic i les metodologies organitzatives dominants dins la CUP.
1. Contextualització prèvia:
principis per
la ruptura
Ens trobem en una conjuntura global en què el capitalisme
imposa la seva agenda per damunt d’estats nacionals i institucions polítiques
internacionals. Imposa, amb la guerra militar i econòmica, noves formes de
desgovern i d’estats febles a fi de gestionar els territoris, els recursos i
les societats d’acord amb els seus interessos. Els actuals estats-nació i les
institucions internacionals en són, majoritàriament, instàncies subordinades. A
la Comunitat Autònoma de Catalunya, el sobiranisme hegemònic cerca crear el seu
microestat adaptat a aquesta tendència general per disposar d’una instància
política que li permeti formar part de les noves elits en aquest nou joc
global, sense el peatge de l’Estat espanyol o bé amb un peatge tou i poc
visible.
Des de la nostra perspectiva, el repte actual de
l’esquerra anticapitalista i d’alliberament nacional rau a confrontar aquests
processos a través d’una pràctica política i cultural antagonista que emfasitzi
més la independència com a contrapoder i contrahegemonia de la Unitat Popular, des dels moviments socials, els ajuntaments, el sindicalisme
nacional i les institucions nacionals populars que cal construir, que no pas l’assoliment d’un Estat català homogeneïtzable
dins el marc ultraliberal i militarista de la Unió Europea i
l’OTAN. És en aquest antagonisme que poden sorgir espais i àmbits de sobirania
popular autoorganitzada i col·lectivitzada, a escales local i nacional, i
tensionar les estructures estatals corresponents, espanyoles o catalanes, al
servei d’aquests espais de sobirania popular i en funció de la socialització de
l’economia i dels serveis públics. Hauríem de ser, doncs, en una etapa
constituent popular, més de desmantellament de l’actual entramat institucional
que no pas instituent des de les instàncies autonòmiques. Som més en un període històric que hauria de tendir a
esdevenir de socialització i col·lectivització que no d’aparent
nacionalització.
La nostra tasca, per tant, no consisteix a reforçar
ni legitimar les actuals institucions polítiques, sinó a impugnar-les alhora
que potenciem la construcció de noves sobiranies populars, alternatives, i
d’abast nacional, és a dir, dels Països Catalans. Per aquesta raó entenem que
tampoc no forma part del nostre projecte reivindicar i legitimar la democràcia
liberal, ni la socialdemocràcia ni un independentisme reduït sistemàticament a
la Comunitat Autònoma de Catalunya.
El nostre compromís i participació en el govern i la
governança haurien de ser nul·les, sent més una força deconstructiva del
processisme estàtic en què s’insereix la lògica del classisme burgès que no una
força perpetuadora del que pot interpretar-se com l’adaptació de la Transició a l’etapa
històrica actual. Dit d’una altra manera: l’actual procés sobiranista a
Catalunya –dirigit i controlat políticament, ideològicament i mediàticament pels
mateixos sectors econòmics i polítics responsables de la Transició (si més no,
parcialment)– no és el nostre projecte: ni estratègic, ni tàctic.
Algunes preteses evidències associades a això que hom anomena
“procés” i que nosaltres rebategem com a “processisme estàtic”, i amb força
predicament en l’EI, no ho són en absolut:
• Que la
independència de Catalunya facilitarà la construcció nacional i la
independència dels Països Catalans.
• Que l’ajornament
del debat i la confrontació socials en funció de la unitat nacionalista no
prefigura les hegemonies ni el projecte de societat del procés constituent ni
del nou país.
• Que el moviment
sobiranista és d’origen i naturalesa exclusivament populars, i que depassa la
capacitat de lideratge de les elits i de les oligarquies.
• Que es tracta tot
plegat d’una oportunitat de creixement i consolidació de l’EI.
En canvi, hi ha proves evidents pel que fa als fets següents:
• El procés
sobiranista està qüestionant i afeblint com mai fins ara el projecte de
construcció nacional dels Països Catalans.
• S’estan reforçant
dos projectes estratègics, ambdós restringits a Catalunya: un projecte de caire
nacionalista, de cultura neoliberal i efectivament sionista; i un projecte
federalista i neoautonomista que cerca un nou encaix de Catalunya en una
Espanya reformada.
• El projecte de
l’EI es decanta avui més cap a la unitat nacionalista i sobiranista a
Catalunya, que cap a la unitat popular, revolucionària, rupturista i
independentista a escala dels Països Catalans.
• L’EI s’està
institucionalitzant i, el que és pitjor, això es reforça culturalment dia a dia
en termes ideològics a través de l’assumpció de la suposada normalitat de
l’avenir de les formes polítiques dominants –inscriure’s en la lògica de la
política burgesa–. Fem política en lloc
d’impugnar-la.
• D’altra banda,
l’EI està retrocedint quant a la seva incidència en l’independentisme i en la
CUP, en la seva cohesió a nivell nacional, en la seva capacitat de generar
confrontació social i de generar institucions nacionals alternatives, en la
manca de suport dins l’àmbit sociolaboral a lluites i projectes sindicals
combatius, i en la seva capacitat de promoure la construcció nacional.
• En un dels
moments més crítics de la història de la Unió Europea, paradoxalment a
Catalunya la vocació de pertinença a aquesta instància està sent reforçada i
legitimada pel sobiranisme dominant. A més, aquest moviment no qüestiona tampoc
projectes com el TTIP i estructures profundament arrelades com l’OTAN, sense
voler veure-hi les limitacions que òbviament encarnen per a la sobirania
nacional, pel cap baix tant o més rellevants que les que representen les
provinents de l’Estat espanyol.
• Tampoc no ens hem adonat, o no ho
valorem com caldria, que des de la UE s’està desenvolupant una ofensiva per
transformar els estats del sud d’Europa, els menys estats i més inestables
–Grècia, Estat espanyol, Estat italià...– en murs de contenció i consolidació
de la seguretat en el flanc més feble, per la qual cosa cal acabar amb les
dissidències de fons, com ara el projecte inicial de la CUP, garantint sòlides
aliances amb el capitalisme global, l’OTAN, Israel i el model sionista d’Estat.
Grècia i el catasionisme en són exemples ben rellevants.
• La centralitat i la prioritat del
sobiranisme pel que fa a la creació d’un Estat català imposa una cultura
fortament acrítica i institucionalitzadora del moviment independentista, en
detriment de l’hegemonia d’un moviment rupturista i insubmís, deconstructiu,
tant enfront de les institucions estatals com autonòmiques. El discurs i la
praxi d’allò popular, constituent d’una nova cultura i d’una nova hegemonia
polítiques, és minimitzat gradualment davant del procés institucionalitzador de
noves estructures d’Estat liderades per les elits amb el compromís d’una EI
domesticada.
• La raó d’Estat i
el secretisme d’Estat que sempre l’acompanya s’està consolidant com a cultura
política dominant en el moviment
independentista i també al si de l’EI –en graus diversos d’acord amb el context
organitzatiu, polític i territorial–, per damunt de la raó revolucionària i
disruptiva. En determinats àmbits, i això és el que es fa visible a la CUP,
comença a fer-se evident aquella tendència dels moviments d’esquerres que, en
funció del seu creixement i moderació política, esdevenen cada cop més
reformistes ideològicament i més totalitaristes organitzativament. Syriza n’és
un dramàtic i recent exemple: càrrecs orgànics que més enllà de la funció
inicialment assignada per les assemblees quant a la seva tasca, acaben
configurant òrgans de decisió de facto,
respecte a les decisions dels quals les assemblees acaben sent merament
consultives, invertint-se aleshores la lògica de l’assemblea com a directora
regent de la direcció política i dels càrrecs instituïts com a materialitzadors
del projecte debatut i decidit col·lectivament.
• Que el procés sobiranista està
consolidant i no pas qüestionant ni l’estructura social i de classes, ni les
seves jerarquies orgàniques. Junts x Sí representa de manera clara aquest
discurs. Determinats agents de l’EI no esdevenen un antagonista radical
d’aquest plantejament, i alguns dels seus gestos institucionals l’afermen.
• El discurs de
“primer la independència i després ja parlarem del país que volem” s’ha imposat
i l’EI, malgrat la seva retòrica, hi ha contribuït.
• Els referents de
socialisme, feminisme, Països Catalans, ruptura, desobediència, anticapitalisme
i internacionalisme, entre d’altres, són –en el marc del procés i de la CUP–
referències cada cop més buides i banalitzades, amb més components estètics i
retòrics que no materials, instrumentals i contingents, i que no acumulen
potència popular real com a projecte alternatiu, antagònic i confrontat al
nacionalisme hegemònic.
• Així, el que està
succeint en graus diversos és que dins l’EI creix la desorientació, el
depassament i l’esgotament.
• La burgesia catalana com a classe
social inclou sectors diversos. Això ens obliga a perfilar la complexitat de
l’anàlisi sobre el seu posicionament respecte a la independència. Certament,
una part de l’alta burgesia difícilment donarà suport polític a un procés
d’autodeterminació cap a la independència, però també és constatable la
sintonia d’una part de les noves elits catalanes amb les idees neoliberals
propícies a facilitar l’emergència de territoris amb sobiranies limitades, més
proclius respecte als mandats del capitalisme global que no respecte als
mandats de les institucions estatals tradicionals.
Malgrat tot i a la pràctica, la seva vocació avui és més
reformista que no rupturista. Això fa que, en l’escenari actual, no sigui
completament descartable el desenvolupament d’un nou pacte d’Estat per reformar
la Constitució espanyola, com a solució pretesament definitiva als
desajustaments i els conflictes que el pacte del 1978 deixà oberts en els àmbits
territorials i autonòmics. La consulta legal estaria lligada, finalment, a la
ratificació refrendària d’aquest nou pacte constitucional, fins i tot amb la
possibilitat que la nova Constitució inclogui alguna referència explícita a
l’especificitat catalana. Aquest projecte està sent ja avalat –a nivell, és
cert, desigual– per destacats membres de la judicatura i del constitucionalisme
a Espanya, pel PP, pel PSOE i PSC, per Podemos, per Ciudadanos, per IU i una
bona par d’ICV, UDC, Compromís, PSM, PNB i per la Corona espanyola. Afirmem
simplement que cal tenir-ho en compte i que no és descartable com a opció
política estratègica de les estructures polítiques dominants. És evident que
aquest procés plauria també a les
institucions i els poders internacionals, i als poders fàctics catalans. Tampoc
no és descartable que aquest escenari fos críticament assumit per l’Esquerra
Abertzale en cas que representés un progrés en el procés de resolució del
conflicte. I tampoc no seria un projecte al qual el BNG i A Nova s’hi oposarien
radicalment si així obtenien una major autonomia per a Galícia. Òbviament, pel
camí tothom radicalitzaria posicionaments, però no tant amb ànims de ruptura
sinó de reforçar les posicions negociadores.
No oblidem que aquest procés també implicaria una renegociació de
l’autonomia a les Illes i al País Valencià que bandejaria encara més el
projecte dels Països Catalans. El resultat final no seria ni la independència,
ni un procés d’autodeterminació als Països Catalans, ni un trencament amb la
UE, ni un canvi d’hegemonies que ens fes progressar en el camí cap al
socialisme i el feminisme.
2. Pràctiques i
estratègies polítiques
que caldria
replantejar-se
• L’EI hauria de
definir i dur a terme una pràctica capaç d’articular sòlidament un espai polític
propi amb relació al procés sobiranista en termes clarament revolucionaris i
rupturistes.
• S’hauria d’impulsar amb urgència una
Assemblea Nacional dels Països Catalans. Aquesta instància de contrapoder
nacional, de base municipalista, seria una primera institució nacional
alternativa, que es podria inspirar en el “Concepte Confederal del Comunisme
Llibertari” de la CNT del maig del 1936 i en el projecte de Confederalisme
Democràtic Kurd actual.
• En els processos
de formació de governs autonòmics l’EI no hauria d’investir ningú en primera
instància, i posteriorment, si escau, només qui assumeixi plenament la nostra
proposta política. El nostre discurs i la nostra pràctica política haurien de
posar més l’accent en el programa que en qui ha d’encapçalar el govern, atesa
la naturalesa encara autonòmica dels governs regionals i el perfil d’ordre,
profundament classista i reformista, de qualsevol dels possibles candidats a
presidir-los. La nostra prioritat no és la governança, sinó la formació de majories
parlamentàries, si escau de geometries variables, per promoure processos
disruptius de ruptures polítiques i econòmiques, de deslegitimació de la
institucionalitat regional i autonòmica, en què cristal·litzessin la
mobiltzació social i els contrapoders populars.
Aquesta proposta hauria d’incloure, orientativament:
• Compromís amb la construcció nacional
i l’autodeterminació dels Països Catalans.
• Proclamació unilateral de la
independència i de desobediència a les institucions de l’Estat.
• Sortida de la UE i de l’euro.
• Sortida de l’OTAN i dels processos del
TTIP, el TISA i el CETA.
• Creació d’una Banca Pública.
• No pagament del deute.
• Reforçament dels serveis públics.
• Socialització de sectors estratègics
com ara l’habitatge, l’aigua, les infraestructures bàsiques i l’energia.
Es tracta de donar el vot per a la proclamació unilateral de la ruptura amb
l’Estat espanyol, l’inici d’un procés constituent popular, mesures de canvi en
les polítiques socials i econòmiques de caràcter feminista i anticapitalista,
enfortiment de les estructures organitzatives i les pràctiques que s’insereixen
dins l’àmbit sociolaboral, accions de desobediència i iniciatives de
construcció nacional dels Països Catalans. Això implicaria deslegitimar el
procés i els seus agents si no assumeixen aquestes actuacions i, alhora,
promoure un espai propi de mobilitzacions i d’accions de desobediència. La
independència per canviar-ho tot.
Pel que fa a l’agenda política de construcció nacional:
• Potenciar el
creixement i la implantació municipalista de l’EI en tot el territori dels
Països Catalans.
• Potenciar
decididament i per tots els mitjans les pràctiques assembleàries a escala
veïnal i laboral.
• Consolidar models de sindicalisme
nacional no jerarquitzats, ni burocratitzats ni professionalitzats, sinó
horitzontals, assemblearis i dinàmicament rotatoris en les esferes orgàniques.
• Incidir en les dimensions polítiques i
culturals rupturistes de Som Països Catalans i potenciar-la com a instància de
mobilització i sensibilització entorn de la construcció popular nacional.
• Donar un suport
actiu als mitjans de comunicació nacionals susceptibles de recollir els
continguts polítics i ideològics del nostre projecte.
• Crear l’Assemblea
Municipalista dels Països Catalans i l’Assemblea Nacional dels Països Catalans.
• Promoure
processos d’autodeterminació populars i autoorganitzats a escala local en tot
el territori del país.
•
Difondre, organitzar, explicitar, coordinar col·lectivament, convocar i donar
suport a mobilitzacions socials i a iniciatives polítiques de solidaritat amb
l’agenda reivindicativa dels moviments populars de tot el territori en un
context d’eixamplament de la unitat d’acció amb agents col·lectius
veritablement transformadors.
3. La davallada de la CUP a l’infern del
parlamentarisme burgès: com això afecta el projecte polític i la metodologia decisòria
A l’Assemblea
Nacional de la CUP del novembre del 2011 la militància decidí presentar-se a
les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012 amb, aproximadament, un 77% de
vots a favor i un 23% en contra. Si l’entrada al Parlament amb l’obtenció de
tres escons ha divulgat i popularitzat el coneixement de l’existència de la
CUP, la mateixa CUP no ho ha aprofitat com caldria per difondre l’existència,
els sentits i el projecte de l’Esquerra Independentista. Observem el paper
exercit per la CUP dins el Parlament i hi constatem l’emmotllament de
l’organització a les lògiques de la política parlamentària –d’entrada, pel
temps i l’energia militants esmerçats–, als seus temps, a les seves agendes i a
la seva pròpia reproducció ideològica i mediàtica. La tasca discursiva ha estat
bona, de vegades molt bona i tot, però ha estat una tasca orientada a l’univers
paral·lel de la política parlamentària i al seu ressò mediàtic, tan distant de
les necessitats de la classe treballadora i de la lluita per millorar i
resoldre les seves –nostres– condicions materials de vida.
Des del 2012 fins
ara la CUP ha
esdevingut “normal”, tan “normal” que l’acció política de la CUP a escala nacional ha
acabat reduint-se a l’acció política parlamentària. La contracultura política
revolucionària, assembleària i rotatòria que hauríem d’escampar arreu ha acabat
simplificant-se i encarnant-se en l’acció de les persones que ocupen els
càrrecs parlamentaris: reunions, propostes, interpel·lacions, discursos,
votacions i rodes de premsa. La CUP ha acabat autoidentificant-se amb els seus
parlamentaris i no pas amb els moviments populars que en principi havien de
justificar la nostra presència al Parlament, tal com ha succeït també a les
campanyes electorals, en què les imatges de lluita popular i d’acció
col·lectiva han cedit el pas a les imatges dels candidats, tant el 2012 com el
2015. Som davant d’unes relacions de poder que, inevitablement, no poden conduir
a cap altra banda sinó a l’oclusió dels processos assemblearis com a font
decisòria del camí a emprendre. Si s’hi afegeix la inserció en les dinàmiques
institucionals parlamentàries el panorama no pot sinó enfosquir-se.
Hom ha decidit la
inclusió de la CUP
en processos i estratègies que no s’havien discutit assembleàriament: el més
flagrant, donar suport a CDC i ERC per convertir el referèndum unilateral
vinculant del 9 de novembre en un procés “consultiu”. N’hi ha d’altres, com ara
que un diputat de la legislatura anterior desautoritzi la possibilitat de dur a
terme un referèndum unilateral perquè l’Estat espanyol no és “Blancanieves”,
negant el dret de tota societat oprimida a fer els referèndums que ella mateixa
decideixi enfront de l’estat opressor, i d’acord amb el dret internacional
mateix! O fins i tot hem vist com un diputat dimissionari de la nova
legislatura afirmava dues hores després de les votacions del 27S que no es
podia proclamar la DUI, tot i disposar –en teoria– de majoria parlamentària
independentista prèvia a un referèndum unilateral. Això succeí sense que
s’hagués produït el més mínim debat assembleari anterior que tracés quina
decisió s’havia de prendre si no s’arribava a una majoria superior al 50%,
demostrant-se la manca absoluta de visió política estratègica de la CUP a curt,
mitjà i llarg termini –llevat que la visió consisteixi a dur la CUP al terreny que
denunciem–.
4. La signatura de l’Acord del 9 de gener
com un punt d’inflexió i com l’expressió d’un
fals consens
L’assemblea de militància
de la CUP del 29 de novembre a Manresa va ser rotundament aclaridora del
posicionament majoritari –800 vots i escaig contra la investidura de Mas, 400 i
escaig a favor–, desdibuixat el 27 de desembre a Sabadell amb la participació
de persones que ni de lluny podrien ser considerades autèntiques militants de
la CUP, ni de l’Esquerra Independentista ni fins i tot de les organitzacions
que componen el GAP. Desitgem que el repàs escrupolós dels assemblearis
inscrits ho aclareixi.
Des del 10 de
gener tots els diputats i diputades, dimissionaris o no, de la CUP no paren d’afirmar la
cohesió interna i el reforç de l’organització, la qual cosa es podria concebre
com una fal·làcia. Després de l’Acord, hem assistit a la desfilada de
parlamentaris pels mitjans de comunicació i a incomptables articles que partien
de testimonis de l’interior de l’organització. El Consell Polític Nacional i el
Secretariat Nacional coneixen el temps que han trigat a comunicar a la
militància una reflexió i una argumentació extensa dels motius que van
justificar aquest acord en cada un dels cinc punts. És cert que a nivell
individual membres del Secretariat Nacional s’oferiren a explicar-ho als culs
més inquiets, i també que posteriorment s’ha obert la possibilitat de dur a
terme assemblees territorials per debatre-ho amb la presència dels
parlamentaris, però una narració completa i permenoritzada dels fets i de com
es defensa l’Acord en cadascun dels cinc punts no hi és. Caldria plantejar-se
si el cansament i el fastigueig implícit d’una part de la militància respecte a
unes maneres d’actuar que han deixat de ser extraordinàries té alguna cosa a
veure amb els vots emesos a través del correu electrònic a la nit i la matinada
del dissabte 9 al diumenge 10 de gener. Cal remarcar el fet que no es recullin
les aportacions, moltes i diverses, i molt crítiques, efectuades en les
diferents trobades territorials amb l’argument –encunyat pel Secretariat o per
alguns dels seus components–, que van esdevenir simplement “sessions
informatives” o “audiències públiques”.
Si el debat
assembleari desapareix del mapa i l’assemblea s’acaba convertint en un òrgan
merament consultiu per aprovar el que l’elit dirigent proposa no anirem a parar
enlloc. I això ha succeït amb l’humiliant acord aprovat pel CPN-GAP el 10 de
gener. Tot el procés negociador des del principi d’octubre va ser una presa de
pèl: calgué esperar dos mesos per assabentar-nos per la premsa que la CUP
proposava a Junts x Sí punts del programa d’aquests darrers que ells mateixos
rebutjaven. Ni la CUP havia establert un termini temporal breu per no convertir
les negociacions en processisme estàtic, ni es van establir els punts a partir
dels quals calia plantar-se, ni se sabia qui havia de compondre la comissió
negociadora. La informació sobre el desenvolupament procedia, de nou en nom del
secret, de la premsa, amb tota mena de filtracions interessades. En aquestes
condicions resulta francament complicat articular un projecte polític coherent.
Què succeirà amb el posicionament de la CUP quant als pressupostos definitius
per al 2016 que proposin CDC i ERC –els quals continuaran sent pressupostos de
misèria–? Haver facilitat l’actual pròrroga pressupostària n’és un molt mal
presagi.
Aquesta
confusió creixent ha afectat de maneres distintes la militància estricta de la CUP i la gent que tot i no
militar s’hi havia apropat i votaven la
CUP des del 2011. Amb aquest acord, la CUP tanca la seva porta
esquerra, que segurament tardarà molt de temps a tornar-se a obrir i a
recuperar la confiança de la gamma àmplia de persones que s’han sentit
ultratjades –militants, simpatitzants i votants– (recordem que 7 dels 10 escons
obtinguts al setembre provenen de la província de Barcelona i bàsicament dels
vots de l’àrea metropolitana).
L’acceptació de
l’acord, mancada d’una anàlisi contextual precisa, ens deixa enfangats en una
estratègia autodestructiva: no hi ha diners a la caixa de la Generalitat, el pla
d’emergència social serà de fireta i no hi ha una legalitat que obligui la gent
a pagar impostos a la hisenda catalana mentre no hi hagi un referèndum
unilateral que la justifiqui –de fet, no hi ha ni hisenda catalana, quan des
del 2012 se’ns prometia la construcció d’estructures d’estat–. Això significa
que pel cap baix estarem dos o tres anys més amb pressupostos autonòmics
empobridors, amb tot el patiment que això implica per al 30% de catalans i
catalanes de la
Comunitat Autònoma de Catalunya que sobreviuen al llindar de
la pobresa. I, mentrestant, continua aplicant-se una Reforma laboral
terriblement precaritzadora en un marc en què persones amb full salarial i tot
siguin classificades com a “pobres” pel seu sou de misèria. Damunt, no es
qüestiona un full de ruta que equipararà un referèndum d’independència a
un referèndum entorn d’una futura Constitució catalana la qual podria ser del
tot contrària al projecte de societat pel qual la CUP combat.
La CUP, i amb ella una part de l’EI, ha restat
captiva del “Pairalisme Nacionalista” que el pujolisme consagrà, segons el qual
Catalunya és una casa comuna i el catalanisme, ara sobiranisme, n’és
l’expressió política transversal i unitària. Nosaltres, filles díscoles, que
per Nadal i Cap d’Any vàrem fer el lleig a la taula patriarcal, finalment per
Reis, per a consol de mares afligides i hereus i fadrins desfermadament irats,
vam tornar a casa i ens vàrem menjar el tortell familiar. I ens va tocar la
fava –si no el cagarro del pessebre–. L’assumpció d’aquesta cultura política
nacional té conseqüències tràgiques per al moviment, ja que ens desactiva
culturalment, com a classe i com a subjecte polític de contrapoder,
relegant-nos sempre a un paper subsidiari la classe dominant. La construcció
nacional, la independència i el socialisme feminista només vindran de la mà del
conflicte permanent amb els poders globals, estatals i autonòmics que
comparteixen aliances de classe i d’elit, i amb la ruptura cultural i política
amb el pairalisme pujolista. No hi ha casa comuna, la comuna és la casa
col·lectiva.
5. L’abandonament
del
projecte de construcció
nacional
Respecte al procés
sobiranista/independentista, una de les claus del seu existir ha estat i és la
consolidació de la fragmentació dels Països Catalans. Aquest ha estat un dels
preus a pagar per fer créixer un procés polític, social, mediàtic i cultural
reduccionista del marc nacional i de la possibilitat de construir una idea i
una representació nacional compartida de baix a dalt, única forma real i sòlida
de construir un projecte nacional.
El pragmatisme i
el curtterminisme han justificat la gradualització, el menyspreu a la història,
la trajectòria i la continuïtat de la lluita nacional arreu dels Països
Catalans, abonant, per la via dels fets i ara de la representació mediàtica i
política dominant dels senyals d’identitat, la necessitat de deixar el marc
nacional per centrar-nos en cada tros “històric”.
El procés o
processisme estàtic és una peça clau de la reformulació dels pactes del 1978,
en els quals s’emmirallen els actuals dirigents polítics de Catalunya per millorar-ne la proposta i així donar
continuïtat al seu negoci. I en aquest sentit, ara cal desconflictivitzar
qüestions com el nom de la llengua, els símbols i fins i tot el nom del país,
tot potenciant identificacions separades que no representin agressivitats que
puguin abonar la represa de la lluita d’alliberament nacional. Euskal Herria i
els Països Catalans, estèticament reconeguts i políticament desactivats, són
clau de la nova realitat en construcció en aquesta UE més estable,
feixistitzant i antipopular, gendarme de la Mediterrània dins l’oasi
capitalista. I el procés sobiranista/independentista catalunyenc hi exerceix un
paper bàsic. Com s’afirmava des de l’àmbit d’Internacional de CDC, “cal construir
el referent occidental mediterrani del paper d’Israel”.
Aquesta
deconstrucció del mite dels Països Catalans té uns responsables directes dins
la pròpia CUP, amb l’elaboració d’un discurs del possibilisme gradualista,
paral·lelament a les maniobres dels ens del procés –com el cas de l’ANC amb
Mallorca– i amb l’elaboració de doctrina per a pensaments febles i
conjunturalistes patrioters –mai no s’havien escrit tants documents, llibres i
notícies des de l’EI per justificar la fragmentació dels Països Catalans–, ni
s’havia renunciat a la imatge del país –com en la darrera campanya electoral
autonòmica a Catalunya, on el mapa ni apareix en la propaganda i en el vídeo de
les figures parlamentàries–. S’afirma que potser ens hem deixat el país a la
carretera i es fa una crida a la memòria per no oblidar-lo!!!
Avui, la
construcció nacional és una nosa i ha estat abandonada pel conjunt del
moviment, fent bo l’article 145.1 de la Constitució espanyola, que cap parlamentari ha
denunciat en tots aquests anys. Potser el país haurà d’abandonar el moviment?
Conclusions
Ha arribat l’hora
que la militància de la CUP i la de l’EI es retrobi i decideixi quin paper
aspira a exercir en aquesta societat i en el període històric que estem vivint.
És impossible avançar dignament si una banda es dirigeix cap a un cantó i
l’altra, amb tota mena de males pràctiques, cap al contrari –tot convertint el
vaixell en un mer instrument, que, com és lògic, acaba seguint una ruta
erràtica, donant voltes sobre sí mateix o acabant simplement aturat–. S’estan
malbaratant esforços i s’estan podrint il·lusions, com afirmava un company, i
enfront de la ideologia dominant la CUP no hi oposa la consciència de classe. Cal
preguntar-se si aquest acord s’ha signat per evitar el trencament orgànic de la
CUP, que a nivell ideològic, de projecte i d’estratègia resulta clar que està
trencada. Cal resoldre aquest debat amb claredat des de la dialèctica de les
idees i de les estratègies polítiques, construint un moviment, una EI, una
Unitat Popular amb cohesió amb relació a una ideologia i a un programa, per
sobre de les organitzacions, que, en tot cas, n’han d'estar al servei. La
nostra opció ideològica i política ha
quedat ben palesa en aquestes ratlles.
En la
mesura que la CUP
esdevé una marca més del procés, només en forma part si el defensa. On queda,
llavors, el projecte de la Unitat Popular? I el de la independència mateixa? On
queda la responsabilització del masclisme brutal que han suportat les nostres
companyes i dels insults rebuts pel conjunt de tota la militància? S’ha exigit
el cessament fulminant de periodistes públics amb càrrecs de responsabilitat,
protagonistes d’acarnissar-se compulsivament contra el projecte de la CUP
durant tota la tardor? No. Continuem desfilant pels platós com si no hagués
succeït res: una lleu queixa i prosseguim l’espectacle mediàtic. On queda la
situació real de les classes populars catalanes quan fins i tot els nostres
diputats i diputades apel·len un cop i un altre a l’“estabilitat
parlamentària”? On queda la possibilitat de votar el que resulti més profitós
al projecte de la Unitat Popular més enllà d’aquesta nova categoria sagrada
anomenada “estabilitat parlamentària i institucional”? Com es resol la
submissió a Junts x Sí? Tornarem a votar amb un sí crític, mitja abstenció i
una lliura de vot negatiu?
Hem estat a punt
de trencar CDC i d’aclarir l’espai de la Unitat Popular als
Països Catalans, però algú amb urgències
intestinals o amb molt mala bava ha optat per renovar la via institucional
i per mantenir la CUP
amb respiració assistida. Estem perdent els anys i estem venent una ficció.
Mentre el Dr. Jekyll i Mr. Hyde continuïn sobrevivint al mateix organisme no hi
ha res a fer, d’entrada perquè això cronifica que la presa de decisions
extremes, les de pes, les més rellevants, les facin els de dalt sense que en
tinguem la més mínima idea de com ho fan. Participem de l’opereta cutrenca del
parlamentarisme amb les direccions de la postfeixistada unionista, els liberals
espanyolistes en versió federalista, poststalinista o comunament trepa i
enrotllada, amb CDC i ERC allargant el processisme fins a la fi dels temps i
amb la CUP
esdevenint garant de l’estabilitat parlamentària a què al·ludíem. Sense serveis
públics ni treballs dignes, sense condicions de vida justes ni esperança.
Compteu quantes banderes han desaparegut dels balcons i la poca predisposició
de la gent a assumir que la independència i el canvi social depenen d’ella
mateixa i no dels parlamentaris. El problema no sols és que així no anem
enlloc, sinó que pel camí ens carreguem la CUP i arrosseguem –en major o menor
grau, amb major o menor rapidesa– el conjunt de l’EI.
Cal comprendre que
el combat per la independència té els dies comptats si no està lligat a la
transformació social, i que això no són paraules per anar reiterant discursos,
sinó el cor de tota acció política emancipadora i de la divulgació d’una
cultura política que permeti interpretar críticament la nostra pròpia vida
col·lectiva. De guanyar terreny social i de guanyar en el camp de la cultura
política i sindical combatives en deriva el creixement parlamentari i l’acció
consegüent, no pas a l’inrevés.
Quins són els
combats que la CUP
ha guanyat als carrers? Aspirem a un moviment real que aboleixi l’estat actual
de les coses.
Països Catalans, 7 de febrer del 2016
