La COS UB amb TransFormem UB per tombar el model d’universitat-empresa i el sindicalisme groc

Un 1 de Maig entre tants: la COS i l’Esquerra Independentista manifestant-nos davant la Universitat de Barcelona.

LA COS UB AMB TRANSFORMEM UB PER TOMBAR EL MODEL D’UNIVERSITAT-EMPRESA I EL SINDICALISME GROC

[L’ACCENT, 22-X-2016]

Gerard Horta

Post scriptum 23-V-2018: per fortuna, i per la feina feta, prou han canviat les coses en un any i mig perquè, davant del cicle de vagues i mobilitzacions que començarà demà 24 de maig del 2018 a la Universitat de Barcelona, tot el comitè d'empresa en bloc (TransFormemUB, CCOO, UGT, CSIF i I-CSC) hi doni suport, la qual cosa marca un punt d'inflexió històric en l'acció sindical a la UB. He volgut penjar aquest text que publicà la gent companya de L'accent a la tardor del 2016 per recordar d'on venim. Faltava una setmana per a les eleccions al comitè d'empresa de la UB, en què va guanyar la candidatura de TransFormemUB.

 ***

D’on venim?

Al juliol del 2012 va néixer la secció sindical de la Coordinadora Obrera Sindical dels Països Catalans (COS UB) a la Universitat de Barcelona, al cap de poc temps que s’hagués fundat la secció de COS TMB. Al grup inicial hi havia gent que havia militat en altres sindicats durant molts anys –alguna de la qual era, alhora, militant de l’Esquerra Independentista– i gent sense experiència sindical, però decidida a organitzar una eina de combat. Veníem de desencisos sindicals profunds i de la derrota del Pla Bolonya, tot i que al maig del 2012 s’havien produït les últimes grans vagues –que en campus com el de Mundet arribaren a les tres setmanes, protagonitzades per l’alumnat al final del curs amb el suport d’un petit sector del professorat–. Des d’aleshores la COS UB ens hem cohesionat com un grup heterogeni que agrupa docents, investigadors i treballadors d’administració i serveis (funcionaris i laborals). Més enllà de les demandes sectorials per a cada categoria laboral, volíem trencar les estratificacions habituals i situar-nos com un instrument horitzontal, assembleari i racionalment combatiu respecte al model d’universitat-empresa dominant i d’un sindicalisme professionalitzat, molt variat d’alliberats, sempre pactista amb els poders establerts.

Què hem fet al llarg d’aquests quatre anys? Inicialment, difondre la nostra existència i el nostre programa reivindicatiu, i a partir del febrer del 2013 proposar la unitat d’acció a tots els comitès d’empresa de la UB (la qual proposta fou desoïda per la resta de sindicats). Vam començar a treballar: organitzant assemblees informatives i decisòries, quatre reclamacions col·lectives per part del professorat precari que van agrupar més d’un centenar de professors, convocant totes les vagues esdevingudes a la UB des d’aleshores –inclosa una l’any passat en solidaritat amb els estudiants (no recordem en la història de la UB cap situació semblant)–, donant impuls i suport total a la creació i a la lluita de l’Assemblea de Professorat Reclamant (el 2014, l’APR va obtenir un 34% dels vots totals al Claustre tot i presentar-se només a la meitat de facultats), sent l’únic sindicat a mobilitzar-nos contra l'Estatut UB –amb els estudiants autònoms, i que vam aconseguir aturar–, duent a terme i participant de manifestacions i tancades al rectorat, produint anàlisis crítiques i propostes alternatives a les polítiques universitàries vigents, fent feina regular dins el marc de l’APR al Claustre i al Consell de Govern, difonent continguts, anàlisis legislatives i accions judicials individuals... tot plegat, perseverant un cop i un altre davant dels incompliments de la UB. A nivell estudiantil, hem rebut sempre el suport dels quatre nuclis del SEPC de la UB, i hem col·laborat junts en múltiples ocasions donant-los també suport, i a la unitat d’acció amb els estudiants autònoms i llibertaris en les assemblees de facultat. Hem actuat als diversos àmbits sociolaborals de la UB com hem pogut i com hem sabut, si bé dins l’àmbit acadèmic la gent té molta por, alhora que l’aflorament sobtat d’ambicions inconfessables esbiaixa posicionaments que de cop i volta apareixen enlluernats pels cants de sirena de la gent de dalt o de suposats companys de viatge.

La vida d’una secció sindical combativa no és senzilla, ja que la dimensió sociolaboral és absent de les grans estructures polítiques i mediàtiques a través de les quals naufraguem pel dia a dia, i la pressió que s’exerceix sobre les persones que opten per bellugar-se reivindicativament no és contrabalançada per suports massius a escala interna i externa als llocs de feina.

El perquè de TransFormemUB

Molt més de la meitat dels docents i investigadors de la UB no són funcionaris, sinó treballadors laborals: més de 4.000. D’aquests, hi ha uns 2.000 professors precaris, un nombre rellevant dels quals –la UB no facilita les dades– exerceix el 75% de la feina d’un funcionari cobrant, però, prop de 500 € nets al mes. D’aquesta situació en són corresponsables implícits els sindicats que des del 2004 dirigeixen el comitè d’empresa de Personal Docent i Investigador-laboral de la UB: CCOO, UGT i CSIF. El paper dels representants d’aquests sindicats als comitès d’empresa successius ha estat nefast. Les lluites de la COS UB perquè l’equip de govern de l’exrector Dídac Ramírez s’obrís a negociar la resolució del professorat més precaritzat conduïren enguany a dues reunions d’aquest equip amb la presidència del comitè d’empresa (CCOO), de les quals ha resultat la millora de la situació salarial de 25 (vint-i-cinc) professors associats... dels 2.000 de precaritzats que hi ha. Això faria riure si no fos pel patiment de tants companys i companyes amb sous de misèria mentre miren de desenvolupar la carrera acadèmica. Als comitès d’empresa de funcionaris de la UB hi ha gent de tots els colors que hi porta entre 15 i 25 anys, veritables aristocràcies amb el cul ben escalfat.

Abans de l’estiu la COS UB rebérem una proposta de la CGT-Plataforma de Professorat Associat per anar junts. Vam posar-nos d’acord en el programa que va aportar la COS UB, en el qual s’integraren apartats proposats per la CGT-PPA i, posteriorment, per l’Assemblea de Professorat Reclamant, la qual també ponderà les bondats d’anar tothom junt. En el cas de la COS UB, la majoria de la secció valorà més allò que potencialment semblaria positiu que no el contrari. El temps dirà si ens vam equivocar o no. Fent aquest pas hem volgut donar motius per nodrir molta gent d’esperança.

Una cosa que ha fet la COS UB és cedir a la CGT l’enregistrament dels delegats a nom seu perquè així la CGT superi el 10% de delegats a la Mesa d’Universitats públiques catalanes, ja que això permetrà tirar endavant la petició d’aquest sindicat que s’elabori un nou conveni col·lectiu per a les universitats públiques, car actualment –subjecteu-vos fort– ens regim per un conveni del 2006 –amb el vist-i-plau implícit de CCOO i UGT i de tot l’arc parlamentari de Catalunya–. El treball que hem fet i que estem fent en aquesta campanya és digne d’elogi. Hem anat més enllà de la sigla –tant de bo succeeixi això en direcció contrària al futur– per aprofundir un procés de llarga durada: organitzar, dotar de bagatge político-sindical, lluitar. Ser al comitè d’empresa no és més que un instrument per aprofundir els graus de mobilització.

El programa que vam elaborar abraça diversos àmbits amb relació a la precarització laboral, les mesures concretes respecte a les problemàtiques de les diverses categories laborals (professorat associat, col·laborador, lector, agregat interí i agregat, i becaris de recerca pre i postdoctorals), la igualtat d’oportunitats, la conciliació laboral i familiar, la diversitat de gènere, la participació amb relació a l’activitat assembleària i a la vinculació amb l’activitat del comitè d’empresa i el model mateix d’universitat dins la societat capitalista. D’alguna manera reflecteix l’extensa gamma de problemàtiques que afrontem, tenint en compte la manca de projectes de model d’universitat, el deute e 80 M € de la Generalitat a la UB o la introducció del gran capital en òrgans universitaris. Ens hem guanyat el respecte com un sindicat honest i combatiu i cridem a militar-hi, si bé una manera que la gent que no mou un dit durant tot l’any hi doni suport és votar, el dia 27-O, TransFormem UB. Ja veurem quina és la nostra capacitat real per transformar les coses en un medi despolititzador en què hi ha qui creu que exercir de professor a la universitat és més digne que treballar com a escombriaire al carrer.

Si el panorama fos un altre estaríem desenvolupant la potència popular amb processos veritablement combatius per conquerir el que ens pertany: la universitat pública. Tanmateix, això només són quatre notes per cridar a la participació el dijous 27-O. És fonamental guanyar i sobretot obtenir majoria al comitè d’empresa –si no, la victòria no haurà servit de gaire–, però mantenir un rumb combatiu no és senzill, per això és primordial enfortir tant la COS UB com, paral·lelament, els processos de decisió col·lectiva. Som-hi.

BCN en Comú, pel neoracisme culturalista

Carta adreçada per BCN en Comú a associacions compostes per persones
que un dia van migrar cap a Catalunya.

BCN EN COMÚ, PEL NEORACISME CULTURALISTA

Gerard Horta
[EL VIDRE AL COR, 28-IV-2015]

La carta està escrita en castellà, ja que la classe treballadora catalana (ai perdó, que se'n diu “ciutadania”) nascuda fora de la Unió Europea ha de ser mantinguda en la guetificació lingüística dominant. Cal cronificar-ne la segregació per la llengua, recordar-los que continuen sent estrangers –intel·lectualment fràgils, incapaços de comprendre el català–, i honorar l’antiga divisa feixista: “Habla la lengua del Imperio”. (Ho dic jo, que a casa vaig parlar en castellà amb ma mare –ella parlava en català fora de l'àmbit familiar– tota la vida.)

Els diversos són, sempre, els altres. No és el color distint de la teva pell, sinó aquesta cultura tan distant que t'impedeix entendre el català, allò que et fa diferent i que et converteix en subaltern. Un perfum ranci impregna el missatge, descendent ingenu del neoracisme culturalista imposat a Europa occidental als darrers 50 anys, que cada cop que apel·la a les diferenciacions “nacionals, ètniques o culturals” ho fa tot amagant que tracta de mà d’obra barata –estranya, aliena i inferioritzable si en sobra; simpàtica, acollible i tolerable si en manca–. N’és destinatària aquesta gent humil, companya de l’associacionisme, apta per omplir bosses de vots a fi de realitzar una “revolución democrática” de la qual amb prou feines sabem si està o no “pendiente”, a la manera del vell falangisme espanyolista. La missiva no ens aclareix què implica en termes polítics la “revolución democrática” esmentada, d’aquí la invitació a “hablar entre todos de cómo hacer de esta ambición realidad”.

Tanmateix, l’ambició és potser la dels primers de la llista, frisosos de col·locar-se a l’Ajuntament, a la Diputació o al Consell Comarcal després de tanta xerrameca, junt amb algú que porta 6 anys cobrant del DESC com a alliberada professional per ser a les PAH, algú de qui no se n’espera sinó la condició potencial de batllessa “enrotllada” –ho deia la folklòrica: “Cuando te filme la cámara sonríe, nena, sonríe”–. D’altra banda, s’ha d’encoratjar BCN en Comú que expliquin a aquest sector de la classe treballadora catalana que el terme diversitat cultural és un concepte essencialitzador i inferioritzador, que acaba reduint l’univers d’heterogeneïtats socials inherent a tota col·lectivitat a un recompte del lloc en què un va néixer –suposat reflex fins a l'eternitat de la classe social a què es pertany–. Així, un, encapsulat per sempre més a romandre'n pres a través dels dispositius classificatoris que la societat li aplica, esdevindrà prova fefaent de la certesa d'una visió reductivista i jerarquitzadora dels grups humans que fa entendre les bondats naturals del colonialisme i que, alhora, nega les dimensions contínuament dinàmiques –fetes de fusions i contradiccions– de tot procés social.

Ni classe social, ni gènere, ni grup d’edat: vosaltres, esclaus moderns, sou els diversos, perquè sou pobres i veniu de lluny. Vindreu amb nosaltres? Parlarem i us deixarem parlar, ens votareu i us mirarem amb amabilitat, amb calidesa condescendent i tot. Frívolament, paternalment, us ensabonarem. I quan continuem manant, perquè som a l’Ajuntament des del 1979 fins ara –del 1979 al 2011 vam ser-ne govern: en diem “nova política”–, quan continuem manant, sí, us saludarem de lluny.

L’altra qüestió és si la colla de suecs, japonesos i canadencs de classe alta que resideixen a Barcelona també han rebut aquesta invitació, o bé aquests no són considerats com a diversos. Reconec que cada dia que passa, cada cosa que fan, la nàusea que em provoca aquest discurseig populista –tan apolititzador, tan vacu, tan condemnat a créixer a còpia de màrqueting i de suport mediàtic– se’m fa més complicat de suportar. Els mandarins dirigents de BCN en Comú m’estan fent reviure l’odi social que sentia el 1978 pels qui ens han venut durant 37 anys. No n’han tingut prou, i ara en volen 37 més. (Tant de bo que s'entengui que situo les meves crítiques en el terreny de la discussió política.)

***

Post Scriptum: Això és un esbós graponer escrit quasi a la babalà. La sèrie de textos dedicats a aquest muntatge anomenat BCN en Comú –fill d’ICV-EUiA, la Caixa, el DECS i l’IGOP–, arribarà a partir del maig del 2015.

Va néixer al cap de dues hores de l’assassinat d’en Salvador Puig Antich
i prop de 2.000 anys després de la Mare de Déu.