AL PRINCIPI FOU EL VERB
(UN DITET AL CUL [UDC])
[vilaweb, 13-IV-2015]
Gerard Horta
“Independência sim, referendo não” és la
inscripció que apareixia a les parets de l’illa de São Vicente durant el
període comprès entre la Revolució dels Clavells portuguesa (25-V-1974) i el
primer dia d’exercici formal de la independència de Cap Verd (5-VII-1975).
Aleshores, tan sols l’elit econòmica i política capverdiana defensava de fer un
referèndum per decidir si s’emprenia o no el camí de la independència: es
tractava de la classe dirigent del país, la mateixa que donava forma a l’aparell
colonial portuguès després de segles de dominació esclavista. Quina era l’organització
política en què s’agrupava la classe social dels amos? La União Democrâtica
Caboverdiana (UDC), sobreanomenada col·loquialment “Um Dedinho no Cu” –“Un Ditet
al Cul”–, com a resposta popular a la seva posició proreferèndum.
Eren els temps en
què, a les deu illes de l’arxipèlag de Cap Verd, hi havia un sol institut d’ensenyança. Hi
estudiaven els fills de la famílies benestants, llevat que ho fessin al
continent europeu. Per a la resta de la gent –més del 99%, el poble menut–, la
independència era tant una qüestió de justícia històrica com de necessitat
social imperativa, ja que entenien que, havent suportat anys i anys d’explotació,
repressió, fam i misèria, no hi havia res a votar. Volien construir el país i
garantir les condicions materials de vida d’un poble desposseït. I no es
votà.
Una de les
paradoxes de la història que coneixem afecta els processos de descolonització
formal –política i administrativa– posteriors a la Segona Guerra Mundial, que
encara ara no s’han clos i que abracen també les societats conquerides per les
potències occidentals... a l’hemisferi nord. Així, les societats europees
derrotades abans de l’aparició dels (mal) anomenats estats-nació moderns se
situen dins un nyigui-nyogui global en què se’ls obliga a formalitzar, sota
marcs antidemocràtics, processos d’independència –que han de superar el peatge
de transformar l’ordre social ficades encara dins les entranyes dels estats que
es pretén deixar enrere–. Per tant, de quines opcions disposem?
Fem memòria: des
del 1977 fins fa no gaires anys PSOE-PSC, CiU, PP i PSUC/ICV-EUiA ens van
turmentar amb la musiqueta rovellada que la independència es podria exercir
quan els independentistes fossin majoria al Parlament de Catalunya, “perquè en la majoria parlamentària s’hi expressa
la raó de la democràcia”. Un cop hi ha una majoria independentista al Parlament,
alguns dels mateixos que proclamaven això ja se’n desdeien, tot dubtant a més
de la validesa d’un referèndum o bé negant-ne la significació com a expressió
de la voluntat majoritària de la societat catalana. I, avui, aquesta mateixa
gent esbomba que les eleccions del setembre vinent no seran de cap manera
plebiscitàries, malgrat que cada contesa electoral sigui plebiscitària per a
cadascun dels punts del programa polític amb què tot grup hi participa. N’hi ha
que van més lluny, però: la direcció col·legiada d’ICV-EUiA, en un exercici de
funambulisme espàcio-temporal més que carregós, enterra un cop més el marxisme
de carrer català i retorna al distant passat immediat per defensar que es dugui
a terme un referèndum “legal i acordat amb l’estat espanyol”. Un referèndum que
el cap visible d’ICV Joan Herrera –de carrera professional assessor de diputat,
diputat a Madrid i diputat a Barcelona (va bé, Senyor?)– sap prou bé que no es
farà mai amb l’acord de l’estat espanyol. Romanços, subterfugis, falòrnies? No:
cinisme nu, insolència impúdica.
Simultàniament, la
coordinació en defensa de la unitat de la ‘Nueva Espanya’ creix amb el
desembarcament mediàtic de les direccions de Podem i de la capella dirigent
aplegada al voltant d’una figura històrica nascuda dues hores després de l’assassinat
de Puig Antich –dos anys abans de l’assassinat d’Oriol Solé Sugranyes, el 6 d’abril
del 1976, i al cap de 1974 anys del naixement del Nen Jesús–, i de l’IGOP i el
DECS: miren d’arreplegar vots i més vots per conduir Barcelona sense cap
proposta versemblant respecte a la manera de resoldre la topada entre l’anhel
popular d’independència –un afer secundari, ves!– i la positura refractària d’un
estat espanyol que carranqueja, grinyola i davalla cap a l’autodestrucció
mentre brama, desafinat, himnes falangistes a tall d’udol desesperat. La qüestió
secreta que cap polític no replica rau a col·locar-se, perpetuar-se al càrrec,
afirmar el privilegi o bé deixar de fer de precari i guanyar un lloc sota el
Sol no pas comú.
Justament perquè
cada dia és camí de procés constituent som on som, per bé i per mal. Per bé,
perquè mai als darrers tres-cents anys no hem estat tan a prop de reeixir en la
independència formal d’una part del territori dels Països Catalans. Per mal,
perquè els qui aspirem a la independència tant com a la revolució –compte
mossos, tabú!– haurem de preguntar-nos si tanta contesa electoral, discursos en
palaus antics o en telenotícies tronats, si tants percentatges de vots que
creixen i es multipliquen serveixen, per exemple, per evitar que els pròxims
mesos dotzenes i dotzenes de companyes i companys encausats per haver-se
manifestat a Sants o vora el Parlament –jo també hi era– hagin d’entrar a presó
a complir tres anys de condemna. Mentre analitzem graponerament guerres al
Pròxim Orient o a l’Àfrica finançades i sostingudes per les potències
colonials, a Catalunya el nombre de morts per suïcidi dobla el nombre de morts
per accidents de trànsit, continuen desmaiant-se xavals en horari escolar sense
beques-menjador, la sanitat pública s’ensorra i a les universitats públiques
milers de docents no cobren ni el salari mínim interprofessional, alhora que
docents laborals amb deu i quinze anys de carrera i una trajectòria acadèmica
igual o superior a la de molts funcionaris són tractats com una mercaderia
empestada o acomiadats. Mai com ara no he vist tanta precarització col·lectiva.
Els nous empobrits miren de no embogir o emigren a terres llunyanes, com ho ha
fet més de la meitat de la població de Cap Verd al segle XX –no hi cercarem
gaires analogies per no rebentar fantasies etnocentristes–.
Fa temps escrivia
que el procés d’independència és un afer interpretable i comprensible
exclusivament des de la perspectiva d’una emergència social, com una necessitat
col·lectiva comminatòria de llençar a la brossa de la història els projectes
socials materialitzats pels amants de ficar-se el ditet al cul mentre
assaboreixen bitllets grossos, nodreixen aparells colonials i proven de
perpetuar-se al poder sota estratagemes desdentegats.
Invocarem el
coratge creatiu del poble menut per engegar a rodar l’escenari grotesc?
Capgirarem no de paraula, sinó factualment, la rutina de l’opressió? Fora que construïm acceleradament aquest país que volem nou, ens ho faran pagar molt
més car encara. En conseqüència, perquè al principi fou el verb, saltar a l’altra
banda de l’abisme exigeix saltar.
Post scriptum (23-VII-2016): Fa anys que defenso públicament el referèndum unilateral vinculant d’independència com el mitjà que possibilita: 1) convocar tota la societat catalana (majors de 16 anys, gent –explotada– nascuda fora de la UE que porta anys vivint amb nosaltres, etc.) a decidir com autoorganitzar present i futur; 2) rebentar la presa de pèl sostinguda del parlamentarisme burgès postregionalista sota la forma del processisme estàtic; i 3) guanyar la independència. Doncs som-hi d'una vegada, 309 anys de dominació imperial i dos milions de persones sobrevivint sota el llindar de la pobresa són raó major enfront de la pèrdua de temps a què ses senyories ens sotmeten –dia a dia mes a mes, any rere any...–. El procés esdevé barricada formal contra la independència, parany i tripijoc, tan fal·laç tot plegat com la transició mateixa.
***
Post scriptum (23-VII-2016): Fa anys que defenso públicament el referèndum unilateral vinculant d’independència com el mitjà que possibilita: 1) convocar tota la societat catalana (majors de 16 anys, gent –explotada– nascuda fora de la UE que porta anys vivint amb nosaltres, etc.) a decidir com autoorganitzar present i futur; 2) rebentar la presa de pèl sostinguda del parlamentarisme burgès postregionalista sota la forma del processisme estàtic; i 3) guanyar la independència. Doncs som-hi d'una vegada, 309 anys de dominació imperial i dos milions de persones sobrevivint sota el llindar de la pobresa són raó major enfront de la pèrdua de temps a què ses senyories ens sotmeten –dia a dia mes a mes, any rere any...–. El procés esdevé barricada formal contra la independència, parany i tripijoc, tan fal·laç tot plegat com la transició mateixa.
