A dalt, un company de lluita; a sota, l’alcaldessa de Barcelona.
Font: desconeguda.
ADA COLAU CONTRA LA CUP DE BARCELONA:
EL VÀTER ERA AL FONS, LA MERDA ERA A L’ENTRADA
[EL VIDRE AL COR, 27-III-2016]
Gerard Horta
Gerard Horta
I
[Gràcies, Ovidi, per la imatge –“L’escola de Ribera”–.]
Si no m’erro vaig conèixer l’Ada Colau, actual alcaldessa de Barcelona, el 13 d’octubre del 2006 arran d’una convocatòria de l’estrambòtic, versàtil i sorprenent col·lectiu Ariadna Pi per ocupar temporalment l’Ikea de l’Hospitalet de Llobregat. No recordo que haguem parlat gaire més de 30 segons seguits els cops que ens hem retrobat, en què ens hem saludat d’una manera sempre cordial. Les crítiques que he formulat a la seva escalada professional en diversos mitjans i posteriorment en aquest bloc –sobretot a l’abril, el maig i el juny del 2015– les he centrades en les dimensions polítiques que Colau encarna, i fora de la de vegades visceralitat –conscient– amb què han estat expressades, s’adrecen com és lògic a la seva actuació pública. Massa gent confon educació amb genuflexió, i aquest bloc contracultural s’obrí per donar veu a expressions heterogènies que, en alguns casos, no trobarien altres mitjans de difusió. Amb això aclareixo dues coses: ni tinc cap mena d’animadversió personal contra Ada Colau, ni qüestiono l’esperança de tanta i tanta gent de bona fe i de bona voluntat –militància de base i votants– dels diversos barris de Barcelona que al llarg dels darrers anys han donat suport al projecte de €uanyem Barcelona i Barcelona en €omú (de fet, hi ha companys i companyes de Barcelona en €omú –militants de base– amb qui hem departit amb complicitat analítica en algunes ocasions i en un clima excel·lent).
Si no m’erro vaig conèixer l’Ada Colau, actual alcaldessa de Barcelona, el 13 d’octubre del 2006 arran d’una convocatòria de l’estrambòtic, versàtil i sorprenent col·lectiu Ariadna Pi per ocupar temporalment l’Ikea de l’Hospitalet de Llobregat. No recordo que haguem parlat gaire més de 30 segons seguits els cops que ens hem retrobat, en què ens hem saludat d’una manera sempre cordial. Les crítiques que he formulat a la seva escalada professional en diversos mitjans i posteriorment en aquest bloc –sobretot a l’abril, el maig i el juny del 2015– les he centrades en les dimensions polítiques que Colau encarna, i fora de la de vegades visceralitat –conscient– amb què han estat expressades, s’adrecen com és lògic a la seva actuació pública. Massa gent confon educació amb genuflexió, i aquest bloc contracultural s’obrí per donar veu a expressions heterogènies que, en alguns casos, no trobarien altres mitjans de difusió. Amb això aclareixo dues coses: ni tinc cap mena d’animadversió personal contra Ada Colau, ni qüestiono l’esperança de tanta i tanta gent de bona fe i de bona voluntat –militància de base i votants– dels diversos barris de Barcelona que al llarg dels darrers anys han donat suport al projecte de €uanyem Barcelona i Barcelona en €omú (de fet, hi ha companys i companyes de Barcelona en €omú –militants de base– amb qui hem departit amb complicitat analítica en algunes ocasions i en un clima excel·lent).
Tampoc no
reiteraré la crítica de fons a aquest mateix projecte com a tapadora primigènia
d’ICV-EUiA, tan arrelada a les estructures de poder municipal des del 1979 amb
el PSC i, en part, amb ERC. La principal engalipada col·lectiva que ha
protagonitzat Ada Colau i la vintena de mandarins que l’acompanyen parteix de la
seva entrada professional al DESC: mentre es construïa mediàticament com a
activista de la PAH de Barcelona, cobrà del 2009 al 2015 d’una institució amiga
d’ICV –cosa que féu públic tard, massa tard, per a sorpresa de més d’un–. De la
conjuminació entre el DESC (Jordi Borja), l’IGOP (Joan Subirats) i una colla
d’acadèmics que –més enllà de l’estètica– en sa vida han mogut un dit enfront del procés miserabilitzador
que afronta una bona part del professorat de les universitats públiques catalanes,
ni enfront de la sostinguda i gradual destrucció de l’educació “superior” pública, en
sortí l’estructura política que dirigeix. El 2010 càrrecs públics d’ICV com Ricard Gomà ja hi negociaven l’articulació d’una candidatura a l’Ajuntament
barceloní. Després vingueren les entrevistes televisives, radiofòniques i
escrites, la constitució de la seva figura com a encarnació tardana de la Mare
de Déu –en afortunadíssima caracterització del company Blai–, els calerons de
la Caixa per pagar la campanya electoral i els capítols successius d’un
entabanament col·lectiu en cerca de la victòria electoral. Remeto a una lectura
per ordre cronològic dels textos que s’hi refereixen en aquest bloc per atendre l’amuntegament continu de
mesquineses, paranys, falsedats, martingales, tripijocs i traïcions ulteriors al programa
mateix de Barcelona en €omú protagonitzades per Colau.
II
S’apropa Sant
Jordi, i el màrqueting político-editorial demana no desaprofitar l’oportunitat
d’intentar remuntar expectatives oscil·lants mitjançant una publicació
triomfant –Ada, la rebel·lió democràtica
(Ara Llibres)– per sobreposar-se a allò que el dia a dia generalitzat va ensorrant a través de
discursos que no s’avenen amb les pràctiques polítiques que es mantenen. El que
hi digui l’Ada és irrellevant, com s’ha demostrat dies enrere quan desmentia
les crítiques que hi formula contra Pablo Iglesias. Donde dije digo, digo Diego i fot-li i ’nar-hi ’nant, que la memòria
és fràgil i els del ramat som prou estúpids per empassar-nos-ho tot. Un parell de
piulades a twitter i som-hi fins al plató següent. En canvi –ai ves, quina paradoxa!–, no s’ha desdit del
qüestionament integral adreçat a la militància de la CUP de Barcelona i al
projecte polític que defensem els companys i companyes del conjunt de barris i
districtes de la ciutat. Més d’un comprendrà el que un escrivia aviat farà dos
anys a VilaWeb –“Guanyem Barcelona: per un grapat de regidors”–. Dins el marc actual de relacions socials, tot projecte de regeneracionisme
ciutadanista té a veure amb la perpetuació del capitalisme i de l’odre imperial
francoespanyol, i amb una ànsia compulsiva de cadiretes, càrrecs, monedes
d’argent, moquetes i sillons entapissats –de vermell, això sí– vora retrats
solemnes d’explotadors, mafiosos i negociants d’expressió circumspecta –ja som grandets per no adonar-nos-en–.
I què hi diu,
l’alcaldessa Colau, en aquesta peça ja a la venda? No ho sé ni m’interessa.
Tanmateix, com que un altre company preciós –en Jordi– n’ha volgut compartir les
pàgines compreses entre la 79 i la 84, sintetitzarem el que s’hi exposa sota
el títol “La CUP de Barcelona, una decepció”. Permeteu-me anunciar-vos-en el
contingut solament amb una frase en voga que dedico a la figura esmentada: “Has
quedado... retratada!” –excuseu-me, m’he
llevat ditxaratxero, desimbolt, primàriament graciós–.
Colau hi desplega una fascinant capacitat analítica, de manera que es pot
permetre d’afirmar a la manera de ventríloc –el transcriptor és el periodista
Joan Serra de l’Ara–, sense
acomplexaments de cap tipus, diverses qüestions: 1) que la CUP té tres regidors a Barcelona
“gràcies, únicament i exclusivament, a David Fernández” –exparlamentari de la
CUP–; 2) que la CUP “va decidir no ocupar la centralitat”; 3) les reticències de
l’esquerra anticapitalista [s’oblida d’afegir-hi “i independentista”] al seu
propi lideratge; 4) la interpel·lació de la CUP Barcelona a €uanyem Barcelona
mitjançant “gestos”; 5) l’existència de “més que una sintonia política” entre
la CUP nacional i €uanyem Barcelona, exemplificada en l’amistat sincera entre
en Fernández i en Jaume Asens, els quals miraven de “trobar temps per sopar
sempre que podien”; 6)
la indicació dels baròmetres (?) que la CUP és una “valor a l’alça”; 7)
que “ja li passar amb la PAH” això de “determinades posicions movimentistes” les quals ha
“après a deixar enrere”; 8) que li retreuen que “no és pura”; 9) que €uanyem, ICV-EUiA,
Podem, Procés Constituent i Equo no volien deixar passar la “finestra
d’oportunitat”; 10) que “algunes veus fins i tot suggereixen que, en cas de no
confluir, la CUP opti per no concórrer als comicis i així evitar restar suports
al projecte de [€]uanyem Barcelona”; 11) Colau branda el seu currículum
d’activista, que no reconeix “en aquells que posen en dubte el seu ascendent”;
12) que la CUP fou refractària al 15-M de Madrid que tingué “rèplica a Barcelona”,
i no tenien cap connexió amb la PAH; 13) “la inacció dels dirigents nacionals
[de la CUP] per fer recapacitar la branca barcelonina”; 14) que la [María José] Lecha
respon amb fredor i –snifff, buaaaah...– “ni tan sols la felicita pel triomf
electoral”; 15) que el regidor Josep Garganté tramet “missatges bel·ligerants” dins
i fora del consistori; 16) que la CUP Barcelona li ha dispensat “maltractaments”,
i, a més, “el que no els han dit a CiU ni al PP, ens ho han dit a nosaltres”.
I, per acabar, espectacular fi de festa amb monumental foc d’encenalls: 17) “La
qüestió que cal preguntar-se és què estan fent ells per transformar la
realitat? Són tres regidors que només munten el número. El seu és un moralisme
pseudorevolucionari.”
Si hom pretén
trobar argumentades les afirmacions d’Ada Colau toparà contra el mur: no hi ha més
raonaments que els exposats en les consideracions precedents. La CUP de
Barcelona respongué dies enrere amb una exquisidesa i una generositat que, segons el meu parer, Colau i els mandarins
associats no mereixen, emfasitzant-hi les enormes diferències dels projectes
polítics respectius i el suport sistemàtic que la CUP ha expressat a Barcelona en €omú sobre
totes aquelles mesures que impliquen una millora de les condicions de vida de
les classes populars i –ni que sigui– un mínim trencament de les pràctiques
classistes que distingeixen les polítiques municipals des del 1979.
III
Subjectem-nos els
cinturons, doncs. Colau i el projecte que dirigeix és una de les majors
impostures conegudes en la segona fase de la Transició municipal al no-res
(1992-2016). Colau és una farsant que ha estat a sou indirecte de l’òrbita
d’ICV durant una pila d’anys, la qual cosa no en té res d’activisme, car això
seria com anomenar sindicalistes la colla de rebentavagues professionalitzats a pintar de
groc l’explotació i la degradació existencial, laboral i salarial de la
classe treballadora. Colau ha exercit històricament com a trepa –tal com la defineix alguna gent que la coneix de fa uns 15 anys–, i penso amb
honestedat que no dóna gaire més de si mateixa: ni ella, ni la major part
d’acompanyants. Domina l’escenari des d’un pla d’actuació que amb prou feines
supera l’univers cultural de revistes com Lecturas –d’altra banda, molt distreta i amb fotografies en colors–, i la capacitat reflexiva
i autocrítica d’ella i de l’equip de manaires de Barcelona en €omú és més aviat grisa i exigua –no els qüestionis res, que rebràs–. No cal res d’això, però, quan hom sap triar el moment adequat
per alliberar quatre llagrimetes en públic.
Les transformacions de la realitat que invoquen afecten la seva pròpia situació
econòmico-laboral. I res més. Pornografia, alta pornografia de les emocions.
A continuació
n’explicarem el perquè. En primer lloc, confrontaré els 17 punts esmentats amb
la meva pròpia interpretació i, tot seguit,
refrescarem la memòria quant a l’exercici polític real de Barcelona en
€omú al costat de l’establishment municipal en un amplíssim –incomplet, però revelador– espectre d’àmbits i
contextos laborals i polítics.
IV
La concepció que
Colau manté de la política és profundament personalista, en el sentit que sota
l’apel·lació als moviments populars aflora un model organitzatiu fonamentat per
un cantó en una jerarquització explícita dels processos de decisió i, per
l’altre, en una construcció mediàtica dels lideratges que possibiliti no pas el
desenvolupament col·lectiu, de base, de tot projecte sociopolític, sinó el seu
exitós reflex electoral. L’important és guanyar, no pas abolir l’estat de les
coses –moviment real–. En aquest sentit, no és casual la seva confluència amb David Fernández
–company que ha plantat cara en múltiples ocasions i que en aquest terreny
defenso sense embuts, però que alhora ha mostrat més d’un cop una manca
absoluta de respecte al treball assembleari, el mateix treball que va
conduir-lo al Parlament–. Si la CUP Barcelona hagués pretès assolir 6 o 7
regidors, hauria col·locat Fernández al capdavant de Barcelona i més endavant
l’hauria fet plegar. O Colau desconeix el treball col·lectiu pacient, fosc i a
peu de carrer de la CUP i l’Esquerra Independentista, o bé està encegada pel seu
propi status, o bé menteix
conscientment per autojustificar-se. Hom no pot invocar la “centralitat” sense
traçar-ne el projecte polític, cosa que Colau no ha fet mai. Ni la centralitat
política pot reduir-se a ocupar més o menys regidories en un procés electoral,
ni el nucli teòric i metodològic d’un projecte polític pot reduir-se als acords
de gent important i famosa, compositors
d’una veritable elit d’enrotllats situada per sobre del bé i el mal de la
quotidianitat, tan bruta i feixuga, tan poc idíl·lica, harmònica i desconflictivitzada. Si alguna cosa distingeix l’Esquerra
Independentista i anticapitalista barcelonesa és el rebuig de projectes
centrats en lideratges mediàtics, tant si n’és agent Colau com qualsevol membre
dels rengles propis. Colau exemplifica les concepcions classistes de
politòlegs, filòsofs polítics i sociòlegs sobre el poder polític associat a
l’estat i a les xarxes clientelars i les derivacions personalistes que solen
solcar-lo. En aquest sentit, reduir les propostes polítiques de la CUP a
“gestos” resulta humiliant –i diu poc de la capacitat crítica que s’espera de
tot periodista malgrat que provi d’hagiografiar una santa al servei del DESC–.
També és un menysteniment a la militància de tota la CUP reduir la CUP nacional
–per més que a hores d’ara s’hagi perdut completament el nord, enlluernats pels
focus parlamentaristes– al David Fernàndez, que per ventura en comptes de
sentir-se afalagat hauria de manifestar-se –ni que fos teatralment– des de la solidaritat militant i rebutjar amb immediatesa aquesta equiparació. I que sopi amb qui
vulgui, faltaria més, perquè la vida privada és sagrada.
El llenguatge és
un reflex del pensament, i el decalatge entre el pensament fràgil i la metàfora
és massa ampli quan s’encavalquen instruments per mesurar la pressió
atmosfèrica amb un lèxic distintiu de la Borsa de Barcelona i d’una interpretació
mercantilitzadora de les relacions socials. La CUP no és un “valor a l’alça”:
ho són la Colau i els seus amics ja col·locats. I les necessitats imperatives
de canvi social no tenen res a veure amb “finestres d’oportunitat” ni amb tanques
de pedra. Nosaltres anem per una altra banda: concretament, pel camí de
destruir tots els valors a l’alça i a la baixa. Aquesta és la diferència entre
el capitalisme d’esquerres de Colau i l’alliberament pel qual advoquem: plenament
social, o sigui nacional, de classe, de gènere i de tota forma
d’inferiorització social. Colau, permeteu-me dir-ho, no ha après a deixar
enrere res: de col·locada al DESC a col·locada a l’Ajuntament, el movimentisme
que representa no s’enlaira més. Ni se’ns explica quines són les posicions que
interpel·la ni en què consisteix el seu aprenentage: tot plegat, nul·litat pura
i dura. M’estimo més no acudir a les crítiques de la militància de la PAH a
Colau: el temps acaba emplaçant tothom al seu lloc. Ningú de la CUP de Barcelona
no ha retret mai a Colau que no sigui “pura”, mai: la discussió s’ha plantejat
sempre en termes de projecte polític. Per contra, ella i el seu entorn han
desatès tot diàleg estructurat sobre la base d’un debat dialèctic que permetés
confrontar, sintetitzar i integrar perspectives dinàmicament i s’han limitat a
titllar de “purs” i “sectaris” tothom que els ha qüestionat. Deu ser la base
protestant dels mandarins de Barcelona en €omú: davant d’un món sensible curull
d’elements contaminants i impurs que es neguen a plegar-se a la seva voluntat
superior, la salvaguarda única de l’ordre universal –perdó, municipal– sols pot
romandre a les mans dels particulars “comuns” dirigents. Baix nivell en
definitiva, molt baix nivell: substituir l’argumentació per la mera
adjectivació no resol ni tampoc oculta l’injustificable, és a dir, l’assumpció
que una formi part del mateix sistema de poder que verbalment impugna a través,
ara sí, de “gestos” –ho veurem a l’apartat següent–. Acudir als bufons de la
cort d’ICV per demanar a la CUP que es retirés del procés electoral del 2015
demostra fins a quin extrem els mals comediants habiten un món irreal,
incapaços de reconèixe’s davant del mirall en què hom ha convertit la CUP. Les
imatges deformades que els retornem no poden ser acceptades, d’aquí que Colau
invoqui “suggeriments” que superen tota racionalitat política mínimament
objectiva. Pel que fa al currículum, la senyora que desvergonyidament afirma
que va néixer dues hores després de l’assassinat d’en Salvador Puig-Antich
continua retratant-se soleta: confon cobrar professionalment del DESC amb fer
activisme, obvia els anys de condemna, detencions, empresonaments, multes i
duríssima repressió soferta per l’Esquerra Independentista i anticapitalista i
ho centra tot en la cosa aquella del 15-M des d’un enfocament ferotgement
espanyolista, simplificador i desdibuixat a mode de naufragi fatal. Un entre tants ha fet
100 vegades més de barricades que l’alcaldessa i els 20 mandarins de torn en
totes ses vides... però ja no ve d’aquí, el pas de l’infumable a l’infern
patent s’immortalitza a les pàgines de què tractem per a infausta glòria de la
lucidesa històrica d’aquesta ciutat quan vulgui saber en què caram consistia
allò de la Colau. A propòsit d’això, a les mobilitzacions de la PAH de Barcelona
la CUP hi hem donat tot el suport, sent-hi presencialment per evitar
desnonaments, difonent-ne convocatòries i emmarcant el sentit polític de la
lluita pel dret de l’habitatge. El contrast consisteix que la Colau hi era cobrant
per ser-hi, a diferència de les companyes i els companys de la CUP. És un petit matís.
El problema sempre
són els altres, es tracta d’un antic dispositiu social per situar el conflicte fora de
les fronteres pròpies. Fins i tot la CUP nacional no va actuar com calia,
assenyala Colau, car havia d’haver “fet recapacitar” la branca barcelonina. (I ara faré autocrítica: quines
van ser les ments agudíssimes que volien fitxar Colau per a una llista electoral de la CUP? N’aprendrem, companyes i companys? Compartim el mateix projecte polític?) En aquest context, Colau pot agrair a Lecha
que no li enviés 14 cagarros embolicats en paper de cera per magnificar l’ego
de l’alcaldessa, tan ofesa perquè no fou felicitada als quatre
vents amb ensordidores trompetes. Pobriçona princesa. I tornem-hi amb la visió reaccionària i
personalista que Colau sosté entorn de la política: en Josep Garganté envia
missatges bel·ligerants. Què esperava que féssim? Agenollar-nos per entomar la
immundícia amb què el govern municipal ens obsequia en nou de cada deu dies? Santa
paciència la que alimenten en Garganté, la Maria i la María José i tota la nostra gent a l’Ajuntament enfrontant-se una vegada i una altra amb les xarxes de poder organitzades a l’entorn de Colau. En aquestes
circumstàncies, considerar-se “maltractada” frega el dadaisme, i refugiar-se
sota el paraigua de CiU i el PP supera el vertigen. Per acabar, atenem el moralisme
pseudorevolucionari i els numerets demagògics i lacrimògens que protagonitza.
V
L’operació
intel·lectual que proposo és senzilla. Primerament, confrontar representacions
i pràctiques de la CUP Barcelona i de
Barcelona en €omú: discursos i programes electorals per una banda i accions diàries per l’altra.
I, en segon terme, resoldre el paper de Colau i els mandarins a l’hora de signar el “Compromís de les escales” i de trair-lo un, dos i tres cops en nou mesos; de qüestionar el paper de les UPA i de no tocar-los un pèl fins ara, consentint i justificant la repressió contínua sobre els venedors ambulants mentre s’omple la boca de solidaritzar-se amb els aspirants a refugiats; de prometre electoralment que remunicipalitzaria empreses mentre bloca i saboteja totes les propostes de la CUP per fer-ho; d’incomplir codis ètics i polítics per perpetuar sous escandalosos i relíquies funcionarials del PSC i ICV-EUiA a l’estructura municipal; de defensar l’ordre identitari i colonial espanyol negant la inserció instrumental de Barcelona dins l’AMI per encoratjar processos emancipadors tot afirmant acríticament la perpetuació dins la Federación Espanyola de Municipios y Provincias, i boicotant fins al darrer moment la commemoració del Tricentenari de l’ocupació borbònica de Mallorca; del suport a l’MWC davant del qüestionament frontal de la CUP argumentat densament l’any passat; del manteniment de paràsits del PSC, ICV-EUiA i CiU amb contractes blindats fora de conveni a la direcció de TMB, amb sous il·legals i amagats; de la implantació d’un model de transport en bus que implica la supressió massiva de línies a partir d’una ordenació absolutament irracional que martiritza els passatgers fins al paroxisme; del paper sòrdid, fastigós i tan profundament vergonyós mantingut entorn de la vaga dels companys i companyes del bus i el metro, propi d’una alcaldessa franquista o simplement feixista; de mantenir un model turístic massificador que ara mira d’exportar a la “perifèria” –no es refereix a la Bonanova, és clar, sinó a Nou Barris i als districtes populars–; de donar suport a la continuïtat de la privatització i l’externalització d’empreses i serveis municipals –a través d’híper-revolucionàries ETT en alguns casos, oi?– tot prescindint de resoldre les situacions de degradació laboral i salarial llastimoses de molts dels seus treballadors; de mantenir la simbologia i el nomenclàtor feixista, espanyolista, burgès, nacionalcatolicista, filipista i patriarcal a la ciutat; de l’enèsim incompliment del programa per no migrar a programari lliure; de mentir els companys i companyes de l’Ateneu Enciclopèdic Popular des de fa un any escamotejant-los els locals de Reina Amàlia i Carretes, i de negar el suport als companys i companyes del CADCI a fi de perpetuar l’ordre immobiliari provocat pel feixisme –gràcies, UGT, per aprofitar-vos-en–; de convertir en inviolables les xarxes de corrupció que no tocarà mai perquè es tracta de rosegar full salarial i cotxes oficials; de mantenir escortes –ep, sense corbata! (no és broma: manté els escortes [cosa que succeeix en poquíssimes ciutats europees] però la nova política rau a fer-los anar sense corbata)–; de regalar les presidències dels consells de districte al PP, CiU, ERC i PSC per emmotllar-se amb major comoditat al nou escenari (sols la CUP ho rebutjàrem); de proclamar en públic que l’Ajuntament no col·laboraria amb els bancs que protagonitzen desnonaments a afirmar que “no serien prioritaris” –tu ja m’entens–; d’assegurar que volia organitzar una consulta sobre l’adhesió de Barcelona a l'AMI (ACN, 29-IV-2015) i no haver fet absolutament res per tirar-la endavant; de donar per fet que no cal fer cap referèndum popular sobre l’organització imperial anomenada Federación Española de Municipios y Provincias (la pertinença de Barcelona a la qual Colau no ha posat en qüestió en cap moment ni considera que calgui votar-la); de no depurar responsabilitats respecte al succeït durant la vaga d’acomodadores de l’Auditori, en què es va vulnerar el dret legal de vaga –amb repressió policíaca inclosa– i es va vetar la participació d’un vaguista en un espectacle; d’anunciar (Laia Ortiz) la “inserció laboral” dels manters –però si ja treballen!– i, al cap d'unes quantes setmanes, continuar sense haver fet res llevat d’enviar-los agents secretes i uniformats de la guàrdia urbana, etc. etc. etc.
Desglossar la feina que ha dut a terme la CUP Barcelona als nuclis, els carrers, els districtes i l’Ajuntament m’ultrapassa, i rememorar els embolics, revoltims i fingiments maldestres de la Colau que a la primavera passada vaig començar a exposar al bloc m’esgota: vaig atipar-me’n i ni tan sols des de la crítica política em motiva contemplar com tot plegat s’ha esdevingut de les previsibles maneres que ja fa temps que advertíem.
I, en segon terme, resoldre el paper de Colau i els mandarins a l’hora de signar el “Compromís de les escales” i de trair-lo un, dos i tres cops en nou mesos; de qüestionar el paper de les UPA i de no tocar-los un pèl fins ara, consentint i justificant la repressió contínua sobre els venedors ambulants mentre s’omple la boca de solidaritzar-se amb els aspirants a refugiats; de prometre electoralment que remunicipalitzaria empreses mentre bloca i saboteja totes les propostes de la CUP per fer-ho; d’incomplir codis ètics i polítics per perpetuar sous escandalosos i relíquies funcionarials del PSC i ICV-EUiA a l’estructura municipal; de defensar l’ordre identitari i colonial espanyol negant la inserció instrumental de Barcelona dins l’AMI per encoratjar processos emancipadors tot afirmant acríticament la perpetuació dins la Federación Espanyola de Municipios y Provincias, i boicotant fins al darrer moment la commemoració del Tricentenari de l’ocupació borbònica de Mallorca; del suport a l’MWC davant del qüestionament frontal de la CUP argumentat densament l’any passat; del manteniment de paràsits del PSC, ICV-EUiA i CiU amb contractes blindats fora de conveni a la direcció de TMB, amb sous il·legals i amagats; de la implantació d’un model de transport en bus que implica la supressió massiva de línies a partir d’una ordenació absolutament irracional que martiritza els passatgers fins al paroxisme; del paper sòrdid, fastigós i tan profundament vergonyós mantingut entorn de la vaga dels companys i companyes del bus i el metro, propi d’una alcaldessa franquista o simplement feixista; de mantenir un model turístic massificador que ara mira d’exportar a la “perifèria” –no es refereix a la Bonanova, és clar, sinó a Nou Barris i als districtes populars–; de donar suport a la continuïtat de la privatització i l’externalització d’empreses i serveis municipals –a través d’híper-revolucionàries ETT en alguns casos, oi?– tot prescindint de resoldre les situacions de degradació laboral i salarial llastimoses de molts dels seus treballadors; de mantenir la simbologia i el nomenclàtor feixista, espanyolista, burgès, nacionalcatolicista, filipista i patriarcal a la ciutat; de l’enèsim incompliment del programa per no migrar a programari lliure; de mentir els companys i companyes de l’Ateneu Enciclopèdic Popular des de fa un any escamotejant-los els locals de Reina Amàlia i Carretes, i de negar el suport als companys i companyes del CADCI a fi de perpetuar l’ordre immobiliari provocat pel feixisme –gràcies, UGT, per aprofitar-vos-en–; de convertir en inviolables les xarxes de corrupció que no tocarà mai perquè es tracta de rosegar full salarial i cotxes oficials; de mantenir escortes –ep, sense corbata! (no és broma: manté els escortes [cosa que succeeix en poquíssimes ciutats europees] però la nova política rau a fer-los anar sense corbata)–; de regalar les presidències dels consells de districte al PP, CiU, ERC i PSC per emmotllar-se amb major comoditat al nou escenari (sols la CUP ho rebutjàrem); de proclamar en públic que l’Ajuntament no col·laboraria amb els bancs que protagonitzen desnonaments a afirmar que “no serien prioritaris” –tu ja m’entens–; d’assegurar que volia organitzar una consulta sobre l’adhesió de Barcelona a l'AMI (ACN, 29-IV-2015) i no haver fet absolutament res per tirar-la endavant; de donar per fet que no cal fer cap referèndum popular sobre l’organització imperial anomenada Federación Española de Municipios y Provincias (la pertinença de Barcelona a la qual Colau no ha posat en qüestió en cap moment ni considera que calgui votar-la); de no depurar responsabilitats respecte al succeït durant la vaga d’acomodadores de l’Auditori, en què es va vulnerar el dret legal de vaga –amb repressió policíaca inclosa– i es va vetar la participació d’un vaguista en un espectacle; d’anunciar (Laia Ortiz) la “inserció laboral” dels manters –però si ja treballen!– i, al cap d'unes quantes setmanes, continuar sense haver fet res llevat d’enviar-los agents secretes i uniformats de la guàrdia urbana, etc. etc. etc.
Desglossar la feina que ha dut a terme la CUP Barcelona als nuclis, els carrers, els districtes i l’Ajuntament m’ultrapassa, i rememorar els embolics, revoltims i fingiments maldestres de la Colau que a la primavera passada vaig començar a exposar al bloc m’esgota: vaig atipar-me’n i ni tan sols des de la crítica política em motiva contemplar com tot plegat s’ha esdevingut de les previsibles maneres que ja fa temps que advertíem.
Aquesta tosca
representació –una fauleta més de la mesquinesa moderna– s’ha efectuat amb el
suport de la Caixa a la campanya electoral de Barcelona en €omú, per més crowfunding propagandístic que
s’esbombés. Colau hauria d’encolomar sopars de duro a Qatar –tu ja m’entens, aquí també–, mode revolució... “de vellut”, sobretot de vellut. Tanmateix, s’ajuntarà amb les aclaparadorament transformadores direccions polítiques
d’ERC i el PSC, promourà el llibre, en vendrà molts exemplars a la diada de Sant Jordi i farà el que ha
vingut a fer com a figura estel·lar de la política burgesa dels dies obscurs:
enganyar-nos i maldar perquè els conceptes de nova política, revolució
democràtica, empoderament, societat civil, ciutadania, mediació, civisme,
urbanitat, persones en risc d’exclusió o de vulnerabilitat, flexibilització, immigrants, tolerància zero, comunitarisme, multiculturalisme, sostenibilitat, seguretat, consens, transparència, opinió pública, classe mitjana,
mediació i governança invisibilitzin la lluita de classes, l’explotació,
l’imperialisme, el patriarcat i el racisme culturalista que tan bé aferma.
Mentrestant, tancarà les pensions dels miserables del Raval sense preveure’n espais alternatius. Temps cardats per a la lírica..., la ronya del present és als monitors televisius.
Com escrivia l’Estellés, “desmesuradament, tot és com ha de ser”.
Ada Colau i els mandarins de Barcelona en €omú es constitueixen en qualitat de companys de viatge excel·lents de la
desmobilització i la despolitització de la classe treballadora barcelonesa. Les
ànsies de poder, l’ego i el narcisisme dels nous mandarins s’avé del tot amb
els vells agents actius de la Transició (PSC-CiU-ICV/EUiA-PP-ERC i més tard C’s), heus ací el punt de trobada:
teatralitzar-se, actuar, figurar “com si” i... cobrar. És la imatge d’en Xavier Domènech
passant –sense ni acostar-s’hi ni mirar-los– davant de dotzenes de socorristes que despleguen pancartes, angoixats, freturosos de trobar un diàleg que resolgui
una situació laboral crítica. Qui sap què és pitjor, això o l’Ada Colau apropant-s’hi, fent vessar una llàgrima i
venent-los a un destí fatal en nom de la “rebel·lió”. Democràtica, naturalment (cap veritable procés de canvi social pot obeir les lleis establertes, com la història ens mostra, per tant equiparar qualsevol ordre de terror a la “democràcia” resulta, pel cap baix, inquietant).
La mena, a més, de venerable rebel·lió que induí el senyor Manu Simarro –grandiós
activista per la revolució– a despatxar sense escrúpols un xaval “discapacitat”
amb una carta d’acomiadament semblant a la que hauria enviat qualsevol
corporació financera global d’aquestes amb “valors a l’alça”.
Colau ha dinamitat gairebé
totes les propostes de la CUP per transformar la realitat. Gairebé totes i cadascuna.
La CUP ha donat suport a Barcelona en €omú fins on ha pogut i més, molt més. L’únic numeret és el que Colau executa amb
precisió cada dia, just abans de passar el drap per l’estatueta del falangista
José Antonio Samaranch que et dóna la benvinguda a l’Ajuntament. No, perdó,
això ho fa la dona que fa feines, la mateixa que un dia va creure en la noia
aquella que sortia a la tele i que s’omplia la boca de la gent humil, i d’això i
allò i allò altre. Rum-rum. Rum-rum pertot.
Impostura en €omú, sí se puede.
Discursos, mentides i fulls salarials. Fake
burlesc. Enganyifa obscena. Fingiment calumniós. No és cap fada, és la cara
amable del capitalisme que et destrossa cos i ànima entre somriures i flors de
plàstic perfumades de mala manera amb la sang de la història i les traïcions de
classe.
L’alcaldessa Colau
ha fet el mateix que el servent de la Caixa de Can Tuset –Artur Mas (a) el Senyor del Paperet a la Butxaca– féu
amb la militància de la CUP: trepitjar-nos, menysvalorar-nos, infamar-nos,
ultratjar-nos, vexar-nos públicament com si amb prou feines fóssim un zero a l’esquerra. Voraços, intemperants, segurs del seu
poder, la història els convertirà en substrat orgànic al capdavall del pot de la brossa. Aneu
cobrant, aneu rient-vos de nosaltres, aneu fent l’impossible.
Nosaltres treballem amb
ràbia, tendresa i esperança tot esperant el nostre temps, com cantava
l’Ovidi... El vàter era el fons, la merda era a l’entrada. Sabem què, qui i com és
la merda. La vida ens ha ensenyat a ser amb perspicàcia i a mirar el món amb
una desesperada sensatesa per tombar-lo i refer-lo de nou. Som qui som, i ens omple
d’orgull i alegria compartir aquest episodi menut del temps i l’espai. Naixem
de l’instint de l’intent: la lluita és l’únic camí.
Post scriptum (28-III-2016): Dilluns rebent desqualificacions a twitter, res de nou. Sempre és millor això que no que t’intentin tombar el bloc, com succeí a la primavera passada. Justament perquè twitter no és un marc falaguer per al diàleg vaig obrir aquí la possibilitat que qui volgués fer-ho comentés el que hi vaig penjant. N’hi ha que consideren que l’alcaldessa pot menystenir la militància de la CUP Barcelona, però que un militant i veí de la ciutat no pot mostrar els motius pels quals rebutja una pràctica política com la que Colau encarna –la mateixa que estem vivint des del 1979–.
Tot i això, hi ha una cosa que lamento més que cap altra: aquí expresso lliurement una opinió, una vivència i uns arguments, i el que hauria volgut rebre des de la primavera del 2015 per part dels amics, coneguts i col·locats de i per l’ara alcaldessa són justament idees, enfocaments i altres interpretacions per embrancar-nos en un debat. L’única persona de Barcelona en €omú amb qui he pogut discutir a les xarxes ha estat en Jaume Asens i per twitter, el qual –oh, déus de la sincronicitat!– acaba de piular fa uns minuts (m’ho diuen ara!!!) que aquest article és una “vomitada” que respon a “l’odi i la demagògia” i que et fa “perdre l'esperança en la condició humana”. En fi, així anem: com si la condició humana es reduís a Barcelona en €omú, quanta humilitat!!! És molt senzill: si interpreto els 17 punts amb què sintetitzo la mirada de la Colau, de debò no puc ser debatut i rebatut en un diàleg qualsevol, confrontant-hi idees amb relació a fets? Tan difícil és? Pel que sembla, sí. Doncs si dialogar, pensar i formular i tot autocrítiques costa tant, què en té de “revolución democrática” tot aquest muntatge, a més dels discursets (benpensants)?
La tragèdia putrescent que sol distingir els polítics professionals governants –eternament, siguin on siguin– és que perden del tot de vista el món real, entossudits sense saber-ho a fusionar projecte de vida, projecte polític i full salarial. Habiten en bombolles endogàmiques en què tot diàleg ha de conduir, d’una manera inexorable, a afirmar les bondats de la seva acció.
No em queixo de rebre insults anònims, perquè al capdavall l’insult és un dispositiu per a les relacions socials, encara que expressi mentides o que comporti l’abandó del debat polític per centrar-se exclusivament en l’esfera personal. El que m’enutja és que, amb relació a determinada gent sempre anònima de Barcelona en €omú a la xarxa, les desqualificacions mai no s’acompanyen de rèpliques motivades respecte al que plantejo: comencen i acaben sistemàticament en l’insult, sense raonaments. Que ho faci l’Asens mateix significa que la cosa està peluda de debò. Són signes dels temps presents.
L’interrogant, llavors, seria: què en té de nova política que els mandarins continuïn sent intocables?
Post scriptum II (1-IV-2016): El vídeo-clip, i ara el llibre, i també la pel·lícula! I n’hi ha un que fins proposa esculpir el bust d’Ada Colau al vessant est de Collserola. I l’obra teatral que vindrà, i el serial televisiu, i el fulletó radiofònic... “No creo en esos proyectos personalistas”, deia l’alcaldessa...
Post scriptum III (4-IV-2016): A la gent votant o militant de base o simpatitzant de Barcelona en €omú ferida amb aquest article els recomano que en rellegeixin l’apartat V i que el desencís l’adrecin als mandarins esmentats.
***
Post scriptum (28-III-2016): Dilluns rebent desqualificacions a twitter, res de nou. Sempre és millor això que no que t’intentin tombar el bloc, com succeí a la primavera passada. Justament perquè twitter no és un marc falaguer per al diàleg vaig obrir aquí la possibilitat que qui volgués fer-ho comentés el que hi vaig penjant. N’hi ha que consideren que l’alcaldessa pot menystenir la militància de la CUP Barcelona, però que un militant i veí de la ciutat no pot mostrar els motius pels quals rebutja una pràctica política com la que Colau encarna –la mateixa que estem vivint des del 1979–.
Tot i això, hi ha una cosa que lamento més que cap altra: aquí expresso lliurement una opinió, una vivència i uns arguments, i el que hauria volgut rebre des de la primavera del 2015 per part dels amics, coneguts i col·locats de i per l’ara alcaldessa són justament idees, enfocaments i altres interpretacions per embrancar-nos en un debat. L’única persona de Barcelona en €omú amb qui he pogut discutir a les xarxes ha estat en Jaume Asens i per twitter, el qual –oh, déus de la sincronicitat!– acaba de piular fa uns minuts (m’ho diuen ara!!!) que aquest article és una “vomitada” que respon a “l’odi i la demagògia” i que et fa “perdre l'esperança en la condició humana”. En fi, així anem: com si la condició humana es reduís a Barcelona en €omú, quanta humilitat!!! És molt senzill: si interpreto els 17 punts amb què sintetitzo la mirada de la Colau, de debò no puc ser debatut i rebatut en un diàleg qualsevol, confrontant-hi idees amb relació a fets? Tan difícil és? Pel que sembla, sí. Doncs si dialogar, pensar i formular i tot autocrítiques costa tant, què en té de “revolución democrática” tot aquest muntatge, a més dels discursets (benpensants)?
La tragèdia putrescent que sol distingir els polítics professionals governants –eternament, siguin on siguin– és que perden del tot de vista el món real, entossudits sense saber-ho a fusionar projecte de vida, projecte polític i full salarial. Habiten en bombolles endogàmiques en què tot diàleg ha de conduir, d’una manera inexorable, a afirmar les bondats de la seva acció.
No em queixo de rebre insults anònims, perquè al capdavall l’insult és un dispositiu per a les relacions socials, encara que expressi mentides o que comporti l’abandó del debat polític per centrar-se exclusivament en l’esfera personal. El que m’enutja és que, amb relació a determinada gent sempre anònima de Barcelona en €omú a la xarxa, les desqualificacions mai no s’acompanyen de rèpliques motivades respecte al que plantejo: comencen i acaben sistemàticament en l’insult, sense raonaments. Que ho faci l’Asens mateix significa que la cosa està peluda de debò. Són signes dels temps presents.
L’interrogant, llavors, seria: què en té de nova política que els mandarins continuïn sent intocables?
Post scriptum II (1-IV-2016): El vídeo-clip, i ara el llibre, i també la pel·lícula! I n’hi ha un que fins proposa esculpir el bust d’Ada Colau al vessant est de Collserola. I l’obra teatral que vindrà, i el serial televisiu, i el fulletó radiofònic... “No creo en esos proyectos personalistas”, deia l’alcaldessa...
Post scriptum III (4-IV-2016): A la gent votant o militant de base o simpatitzant de Barcelona en €omú ferida amb aquest article els recomano que en rellegeixin l’apartat V i que el desencís l’adrecin als mandarins esmentats.
