UNA VIDA DIFERENT PER SEMPRE
[EL VIDRE AL COR, 26-IX-2015]
Gerard Horta
Gerard Horta
Com s’escriuen els
fulls en blanc del quadern de la història, del mapa mitològic dels occidentals?
Com se sintetitzen les humiliacions dels oprimits, les seves vides, el sentit
de les lluites del dia a dia? Com es reescriu el temps i l’espai d’una
societat?
Mirem de
representar allò que agonitza, el món vell, mitjançant paraules i imatges. Com
haurien estat les vides col·lectives dels pobles, les vides no viscudes de les societats, si tot
hagués anat d’una altra manera? No ho podem concebre: continuem sent educats
per no poder-ho concebre. Rere el contracte social hi ha la tirania i la
misèria.
Jean Duvignaud
(1921-2007), el tan gran –profund– i aquí tan poc llegit antropòleg francès, relatava com
els comuners derrotats el 1871 a París foren en tantes ocasions assassinats, en d’altres detinguts, vexats, sotmesos a
tortures i brutalitats i deportats a la Nova Caledònia polinèsica –encara ara, sota el jou
colonial de França–. Louise Michel, empresonada i desterrada 10 anys allà,
explica que partí amb els fills dels comuners cap a la selva i es trobà
amb els salvatges, amb aquells “altres” salvatges –els “uns” (els “nosaltres”) eren (ho és, ho som) el
proletariat europeu–. I fou així que un dia els “salvatges” kanacs no van
atacar els presoners comuners, mai més ho feren: aquell dia atacaren els
guardians de les presons, enemic comú. Els soldats francesos assassinaren el cap de la tribu, i el seu cos
fou embolcallat amb la bandera roja d’un districte de París. Bellesa infinita, commovedora, de les
germandats del món que tot ho abracen, que tot ho poden perquè són potència i no poder.
Quin és el
llenguatge perdut per tots els salvatges del món? Quin és el llenguatge perdut per nosaltres, els indígenes?
Pel meu avi basc, Gerardo, que esgarrapà els dies i les nits –un a un– per poder veure
morir Franco sense aconseguir-ho, perquè morí el 1974, un any abans que l’assassí. El meu avi
basc que al seu petit poble, tan petit, de Lantziego –a Euskalherria– només
pogué impugnar simbòlicament el feixisme cada 14 d’abril, perquè aquell dia no anava a
llaurar la terra. “Abuelo...”, com
t’estimo. Pels besavis bascos i catalans que no vaig conèixer. Pel meu besavi
Joaquim, multat el 1906 com a “peligroso
independentista catalán” per editar les actes del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana... Ma mare
Paula i mon pare Joaquim, i multes i precarietats i censures i presó, i els avis i
les àvies meus, teus, de tothom que resistí en tots els segles.
No oblidis qui ha
alçat la veu davant dels estats, davant dels poderosos. Des dels remences fins
ara, en cada vila, en cada barri aquí i allà, en cada gest, en cada mot, en cada silenci, en cada mirada, en cada somriure i en cada plor amagat, enunciant-hi les necessitats i les il·lusions del món que aspirem a construir. Massa dolor negre. No oblidis com ha
anat la inacabada transició tardofranquista i qui ha plantat cara. No oblidis els presos d’ahir, els
d’avui i els de demà. No oblidis que el parlament, en tota societat capitalista,
és sempre un parlament burgès, i quina és la seva lògica quan un sector social vol transformar veritablement les condicions materials de vida de la gent:
excloure’l, reprimir-lo...
Un vot és només un
vot. Tombar la història per construir nous mons, noves societats, per reviure antigues
relacions de justícia i llibertat exigeix molt més.
Retrobar el nostre
llenguatge i els camins que ens furtaren, recompondre les flors amb els pètals
trepitjats als marges, donar-los novament el vermell de l’esperança
infinita, d’un futur que encara no hem viscut acolorit amb banderes negres i de tots els colors.
Arribar algun dia més enllà de les representacions. Per l’amor, per aprendre a
estimar col·lectivament i esdevenir un dia civilització, una festa de
tothom-som-amics, una societat global digna i alegre i sense classes. Quantes llàgrimes i dolor, però, i quanta ràbia.
Una vida diferent
per sempre.
