Fotografia: autor desconegut.
EN JOAN BESTARD EN TERRA POLONESA: D’UNA ETNOGRAFIA QUE NO ÉS INDIFERENT A LA VIDA
[DINS JOAN BESTARD (2021) NOTES POLONESES. MURO: ENSIOLA EDITORIAL]
I
Tota escriptura d’un postfaci esdevé en si mateixa una operació de risc: risc per a qui escriu de quedar davant del lector com un imbècil, com un paio intranscendent, vacu; i risc per a qui llegeix d’afrontar una lectura absurda, irrellevant, innecessària, una veritable pèrdua de temps, insubstancial i sorollosa. La cosa es complica si hi afegim que qui redacta el postfaci ha de fer-ho per encàrrec d’algú que, per una banda, és un amic estimat, i, per l’altra, un col·lega davant del qual cal dur a terme un exercici d’acrobàcia intel·lectual que el situï a, si fa no fa, l’alçada avinent: aquestes connotacions extremes s’eixamplen fins a dimensions insuportables si l’amic i col·lega és, a més, l’autor del llibre que precedeix les pàgines que ara llegeixes. Tot plegat converteix l’acte de creació, de representació, d’afirmació, d’explicació o del que sigui en un tràngol del qual un sols en pot sortir malparat.
De què hem de tractar, sobre què ha de versar això? De les qualitats humanes d’en Bestard? Del nivell del seu intel·lecte culte, a la manera dels clàssics de la fi del XIX i el principi del XX o dels il·lustrats que tant aprecia, encara vius? De les seves capacitats etnogràfiques descriptives en terra exòtica? De l’autorepressió que exerceix l’autor respecte a la seva tendència agosaradament nihilista i descreguda, latent però perfectament localitzable? De la seva necessitat, potser sense saber-ho, d’integrar la fe i la raó a la manera dels vells gnòstics dels inicis de l’era cristiana? D’aquest sentiment d’estranyesa crònica, intensa, crua, que acompanya l’antropòleg durant cadascun dels moments de la seva existència? En Joan m’ha prohibit que això versi lliurement sobre el que em plagui, però no se m’acut res més que desobeir-lo. N’he après del Joan, ara i aquí i abans d’ara i aquí, i m’ha donat una relació humana: això és el tresor que preservo i que provaré de reflectir mitjançant els apunts a les seves Notes poloneses.
II
Vaig conèixer en Joan el 1989, al primer curs de la carrera d’Antropologia, a l’antiga Facultat de Geografia i Història, allà on l’avinguda Diagonal de Barcelona es converteix en carretera cap al complex petroquímic de Tarragona, destinació fatal de la nostra era. El seu cap bullia d’idees, i de fet pesaven tant que l’havia de recolzar sobre un braç. La seva mirada, fixa en l’eternitat o en una mosca, planava per damunt dels caps d’un alumnat joiós, respectuós, content del privilegi de ser on érem. Parlava aquest català oriental de Mallorca amb les vocals obertes fins als confins de l’univers i jo l’escoltava amb plaer, amb molt de plaer, amb tant de plaer que encara conservo els apunts d’aquelles seves classes. Ens vam retrobar al doctorat, i al cap d’uns anys ens vam tornar a retrobar als passadissos del Parc Científic de la Universitat de Barcelona (“Me n’alegro molt de veure’t”, em va dir, i el cor se’m va eixamplar, bategant dos milions de cops en un segon com els electrons de Lévi-Strauss). Quan en Joan exercia en qualitat de cap del Departament en aquella antiga facultat vaig començar a impartir docència el 2004 com a professor associat, aleshores ell em deixà el seu altre despatx estrambòtic de professor al departament, un espai concebut per un arquitecte que podria trobar-se sota els efectes de l’LSD sense despertar sospites entre el seu ram. I a partir d’aquí els nostres camins van anar confluint. Vam dur a terme una recerca col·lectiva que ell dirigí sobre els porters i les porteries de Barcelona, i al cap d’uns anys en una altra sobre les configuracions de l’experiència religiosa a Europa: ell feia Polònia, és clar, el company Carles Salazar Irlanda i jo les carismàtiques catalanes de Barcelona. M’acompanyà en algunes ocasions en les pregàries rituals d’un grup d’oració format per dones bellíssimes i generoses de 50, 60 i 70 anys que ens acolliren amb una bondat amistosa reconfortant. Recordo en Joan un diumenge, en una reunió àmplia de militants carismàtics, recollit, atent, serè... envoltat de dones que xisclaven, reien, ballaven, sanglotaven. Jo em bellugava excitat per la sala mentre ell romania expectant, quiet, concentrat a escodrinyar un entorn dinàmic de cossos que s’espolsaven controls d’emocions i de gestualitats els quals, al capdavall, enunciaven necessitats senzilles de comunicació, de sentit, de companyonia, de compartir...
III
Amb el Joan ens hem vist créixer mútuament. Vam ser expulsats de l’àrea de Palau Reial cap al Raval el 2006, i en algun moment vam començar a anar plegats a dinar un, dos, tres cops per setmana a l’Hortet, regentat per les netes del Dr. Capo –l’Odina i la Sònia–. Llavors, en aquestes ocasions, ens fèiem –ens fem– petits, com uns monstres eixelebrats esbombant salvatjades ingènues, practicant la més antiga teràpia: prendre consciència de la nostra condició perpètuament anòmala, delirant, davant d’un dia a dia de vegades profundament absurd. No sé què hauria estat de la meva vida sense aquests dinars amb el Joan. Ara hi anem menys perquè l’han fet professor emèrit, i el trobo a faltar. Podria semblar que això no és significatiu respecte a aquestes Notes poloneses, però això seria una apreciació extremament errònia. Necessito remetre al passat comú per poder-me explicar les pàgines precedents i el que escric tot seguit.
El Joan és un bon home: no estem d’acord gairebé en res, en privat i en públic mentre dinem ens malparlem sovint, blasmem recíprocament argumentacions acadèmiques, posicionaments polítics, decisions vitals, discutim sobre afers familiars –l’Antònia i l’Aina per un cantó, la Maria, l’Àritz, el Jou i la Laura per l’altre–, sigui quin sigui l’objecte de conversa no coincidim quasi mai, i penso que aquest conflicte obert, crònic, irreparable, aquest xoc frontal integral ha actuat com una flama que nodreix la nostra amistat, sempre. Dic que en Joan és un bon home. A escala històrica això no ajuda gaire: en aquest planeta per regla general s’esclafa la pràctica d’una bondat entesa a la manera dels humanistes amants d’un coneixement que sols pot créixer amb relació a una certa noció de justícia, d’adaptació dels ordres col·lectius a un paisatge que no hagi d’esdevenir autoritat, imposició i sang a piles, el món com a escorxador. En Joan és un bon home amb el cor ferit, com tots els éssers sensibles. Amb memòria familiar, grupal, local. Amb consciència d’un medi humil, d’un infant de Llucmajor i de Palma que havia de fugir del que fos per anar a rodar més enllà. Tots els illencs, arreu de la Terra, estan un pèl sonats: cal establir-se en un continent per aquietar aquesta sensació d’engarjolament que arrosseguen. Més tard descobreixen que no n’és l’illa, la causa, i que si tots la duen a dins és perquè la raó és social.
IV
En Joan afirma, aquí, que en antropologia l’objectivitat consisteix a comprendre. La construcció etnogràfica del coneixement que ell encarna té molt a veure amb l’elecció que Erich Fromm plantejava quan ens advertia que cap coneixement ens ajudarà si perdem la capacitat de commoure’ns –la desgràcia d’algú, l’amistat amb algú, el cant d’un ocell, el verd de l’herba...–. Si ens fem indiferents a la vida, ja no hi ha esperança de triar el bé. Per ventura aquest llibre és això, per més que l’autor vulgui mostrar-se com un mer “receptor”: tria, cor, comprensió, el bé, la vida des de l’etnografia d’un home antropòleg.
Som davant d’un quadern de camp que, per fortuna, integra en gran manera les notes de camp en què es fonamenta tot presentant-les d’una manera nua, sense guarniments justificadors. L’aparell teòric que l’autor hi convoca, els grans afers que han esdevingut el seu objecte d’atenció intel·lectual als darrers deu anys (els vincles entre l’experiència de la religió i l’experiència de la ciència, entre la construcció de la identitat col·lectiva i les idees i les pràctiques entorn de la relació mateixa de la religió amb la nació, entre el dia a dia de la gent de carn i ossos –aquí, de Przemysl– i les vivències d’un catolicisme potser molt més polièdric del que d’entrada concebríem, entre els vius i els morts, entre els parents, entre una societat estalinista –mal anomenada “comunista”– i una societat burgesa, entre unes condicions materials de vida complicades i l’anhel d’una contrapartida fantàstica, meravellosa, necessària, al món de Déu, de Jesús, de Maria, d’aquell capellà, dels nostres veïns i les nostres famílies, entre el desig i l’imperatiu moral de la societat, entre la biografia pròpia i les biografies alienes, entre religió i religiositat difusa, entre anticlericalisme i laïcisme, entre catòlics i ortodoxos –“sembla que la mort nasqué a Roma”, escriu Chateaubriand, el mateix que escriu “si la política no és una religió no és res”– entre identificacions i dinàmiques col·lectives...) posen de manifest la pasta de la ideologia antropològica del Joan: ell sempre ha exercitat l’intel·lecte a través del desenvolupament d’una idea. Una idea que creix, que cerca interrelacions amb altres idees i amb les pràctiques socials en què prenen sentit i en què s’erigeixen els significats. Si aquest volum esdevé magistral no és tant pel bagatge teòric –elegant, atractiu, suggeridor, panoràmic, refinat– en què es contextualitzen les interpretacions de l’etnògraf i les maneres com maneja les seves fonts escrites, sinó per la delicadesa extrema amb què recull els ressons quotidians de les vides dels informants: la seva fe, les seves pors, els seus somnis i els seus malsons, les seves racionalitzacions, aquesta dialèctica de les existències d’uns éssers enxampats a través del sí i el no, del cel i l’infern, dels dies i les nits.
Som davant –al darrere– d’unes notes fredes sobre una gent situada en paisatges que d’entrada ens resulten exòtics les quals acaben convertint-se en l’accés a una familiarització amb entorns socials concrets que d’alguna manera fem nostres: l’ombra de l’etnòleg rau sempre en la manera com exhibeix els fruits del seu treball de camp, i el mèrit d’aquest treball no és el de constituir coherències ni idealitzacions incommensurables –cultura, religió, nació, ciència, intuïció...– sinó el de restituir-les al medi social del qual neixen per copsar-ne diferències: de vegades petites, malgrat que el seu arrelament a la vida col·lectiva sigui prou potent per desbaratar prejudicis, preconcepcions i representacions dominants. La vida col·lectiva: protestes esclafades, protestes ocultes, assentiments imposats, assentiments assumits, neguits, desacords imperatius amb les vides portades i necessitats d’emigrar: a Holanda o al cel dels déus. Uns mots de Jean Duvignaud servirien per traçar el punt central del meu elogi a l’obra d’en Joan: “L’investigador occidental lleial amb si mateix només és un reflex de la realitat que interroga...” I és així que la fredor, el món desconcertant, els martiris minúsculs i les immenses ferides obertes dels nostres informants se’ns apareixen, al capdavall, amb una calor i una proximitat de la qual ens costa desprendre’ns, perquè són aquestes diferències que tan ràpidament podem copsar el que fa que ens assemblem. I així ens reconeixem en aquest –permeteu-me el joc de paraules– eastern crepuscular. Del treball de camp del Kenneth Read a Papua entre el 1950 i el 1952 en resultà The High Valley (1965). L’antropòleg australià hi escriu: “L’antropòleg que treballa sobre el terreny passa per una experiència única: ningú més no coneix d'una manera tan personal què és viure en una cultura del tot distinta. Els missioners no ho saben; els funcionaris del govern colonial tampoc; ni tan sols els comerciants o els exploradors. Només l’antropòleg no vol res del poble amb qui viu; res, és clar, tret de... comprendre i apreciar la textura de les seves vides. [...] Per què, doncs, hi ha tanta escriptura antropològica tan antisèptica, tan buida de tot allò que dóna vida a la gent? Ells són allà, clavats amb agulles com les papallones dins una capsa de vidre, amb la diferència, malgrat tot, que sovint no podem dir de quin color són aquests espècimens; i mai no se’ns han mostrat volant, mai no els hem vist patir o morir llevat d'una manera general.” El Joan ha estat valent per obsequiar-nos amb això, i tant de bo sigui entès en la seva justa mesura: el rellevant aquí no és la saviesa teòrica de l’etnògraf (el dit), sinó les presències dels “seus” informants (el bosc).
Hi ha un model de materialització de l’antropologia social que està conduint a l’assassinat d’un model d’etnografia que potser mai en tota la seva vida en Joan havia pretès reivindicar com ha fet ara mitjançant la publicació de les Notes poloneses. Desconec si aquesta decisió és conscient, ni com impacta en la seva pròpia consciència de si mateix ni de l’etnografia duta a terme amb els homes i dones constituïts aquí com a informants –éssers humans amb qui en Joan manté relacions humanes–. L’erudició comprensiva de l’obra que comentem neix sense vergonya dels dies que canvien, dels núvols i la foscor, de paisatges freds, nevats, tristos, d’ignoràncies i passejades i diàlegs i cants, d’homes sols al carrer, de famílies i fronteres. Aquesta etnografia, a la manera d’un forat negre, absorbeix llum i matèria. L’espai i el temps no enfolleixen, per bé que la nostra comprensió trontolla. L’horitzó de successos se situa finalment al cor del lector: no cal ser antropòleg perquè se t’endugui. Que les aproximacions, conceptualitzacions, interpretacions i en general el conjunt del marc teòric vagi creixent a mesura que el llibre avança sols té una explicació: l’horitzó de successos de la vida col·lectiva desafia la nostra raó –vital i intel·lectual, acadèmica i social–.
Tota etnografia roman atrapada entre abismes i en Joan, aquí, només podia saltar. El buit de l’etnògraf no és davant seu, sinó ben endins. Només els antropòlegs coratjosos en són conscients, perquè saben que en realitat són els informants que ens expliquen a nosaltres mateixos. A aquesta classe d’antropòlegs, a aquesta classe d’etnògrafs com en Joan Bestard, cal expressar-los la nostra gratitud: aquestes ratlles no són res més que la meva mostra humil i sincera d’aquest agraïment.
