Catalunya - Cap
Verd: llampec sobre l’aigua
[APUNt inèdit, I-2014]
Prèvia: observeu els 31 segons inicials d’aquest vídeo, especialment els segons 17, 18, 19 i 20. Es tracta de la crònica de RTVE a la mateixa nit del partit de futbol Catalunya - Cap Verd del 30-XII-2013 jugat a l'estadi olímpic Lluís Companys de Montjuïc. Manllevo la segona part del títol de l’excel·lent –commovedora– pel·lícula que Nicholas Ray i Win Wenders compongueren el 1979.
***
A les tardors del 2009, 2010 i 2011 vaig dur a terme treball de camp a l’illa capverdiana de Santiago [i a les del 2014 i 2015 ho faria a la de São Vicente], sobre la relació entre els processos de transformació urbana i el transport col·lectiu interurbà, que a Cap Verd és protagonitzat exclusivament a través de furgonetes per a passatgers i mercaderies anomenades hiace (pel model Hiace de l’empresa Toyota, estès en tot l’Àfrica). Allà he fet companys magnífics, la gent humil treballadora, i allà he conegut les realitats d’un país literalment esclavitzat i terroritzat durant segles pel poder colonial portuguès. Un país en què el reflex de l'opressió, ben viu encara, es manifesta simbòlicament i culturalment, per exemple, en el seguiment del futbol a través dels grans clubs portuguesos –Bemfica, Sporting, Porto– i europeus –amb el Barça al capdavant–. Per aquesta raó, l’esclat de la selecció de Cap Verd als darrers anys ha catalitzat esperances de trobar un lloc al mapa del món, ni que sigui a l'esportiu. En una societat en què per a moltes persones no és habitual posseir un televisor a casa i en què la immensa majoria de persones viuen en condicions materials humils, amb un percentatge de població emigrada a Europa i els EUA altíssim, poder fruir de la visió del futbol en el televisor del bar del poble no deixa de ser un petit consol.
El proppassat
30-XII-2013 vaig assistir, apassionat, al Catalunya - Cap Verd amb companys
antropòlegs i amb membres de la col·lectivitat catalano-capverdiana a Catalunya.
Alguns vam fer dues pancartes: “País Katalans e Kabu Verdi: Independência é
Revolução. Nu sta djunto!” (“Països Catalans i Cap Verd: Independència és
Revolució. Estem junts!”) i “Ana Mafalda,
Noventa, Cruxa, Boca Sapo, Rostu Runho, Costa Camelo. Hiacista di Tarrafal e
Tchon Bon: nu sta li!” (els noms populars dels diversos models de hiace des
de la fi dels anys vuitanta + “Conductors de hiace de Tarrafal i Tchon Bon: som
aquí!”). A més, vam dur-hi l’estelada (amb l’estel roig i una gran A
llibertària encerclada). I vam vibrar agermanats per un partit com aquest. Que
de martingales amistoses i d’estructures esportives postfranquistes n’estem
farts és obvi, però no és això el que vull comentar.
La qüestió és que,
en ser a l’interior de les instal·lacions, ens adonàrem que es barrà el pas a una petita colla de tot el grup perquè exhibien
les estelades (nosaltres les dúiem dins motxilles), i se’ls digué que a la zona
de la graderia de l'afició capverdiana no podia haver-hi estelades. Com que la
psicopatologització no explica cap fenomen social, ens abstenim de
titllar-ho de delirant. La Federació Catalana de Futbol fa seva la normativa
espanyola vigent sobre “seguretat” esportiva, la qual conclou que les aficions
no poden estar barrejades. Es tracta de l’aplicació d’uns principis clarament
essencialistes que conceben les societats i els grups humans com a compartiments hermètics
separats amb precisió, discrets, distingibles els uns dels altres més enllà de processos
històrics de barreja i contacte a causa de tota mena de motius, del
colonialisme i la imposició militar al comerç i la migració per raons
econòmiques o explícitament polítiques. Un culturalisme jurídic ferotgement
segregador generava problemes justament allà on no n’hi havia cap. Ara bé, llavors que
n’havíem de fer de parelles catalano-capverdianes amb quitxalla de pell negra
que parlen el mateix català que ara escric? I de la gent que es pensa com a
filla d’allà i d’aquí alhora? I de catalans com jo, que més d’un cop ha pensat
a demanar la nacionalitat capverdiana, més acollidora que aquella que se
m’imposà per la força de les armes? Totes les societats neixen, creixen i es transformen
a partir de processos de barreja, de tota mena de barreges: imposades o
volgudes, tràgiques o fantàstiques, i sempre dinàmiques, sempre canviants. Tota
col·lectivitat social és filla de l’heterogeneïtat i font de noves
transformacions i noves disposicions classificatòries.
A la fi, passats
vint minuts de començat el partit, aquests companys pogueren entrar amb
nosaltres i en una petita zona del Lluís Companys agitàrem
pancartes i banderes per afirmar el potencial del futbol com un mitjà de
reconeixement de la trobada entre dos pobles que anhelen quelcom tan estrany
com l’emancipació social i nacional. Paradoxalment, altres aficionats
capverdians estaven distribuïts aïlladament en diverses zones de la graderia. Ningú
no fou contaminat pel contacte, no hi hagué combats guerrers ni ferits, sinó l’alegria
de ser en un gran estadi de futbol per gaudir-ne, i crits compartits. Senyors
dirigents de la FCF: atenguin les necessitats de la societat catalana real, no
pas les lleis que ens regeixen. I, si no són capaços de fer-ho, pleguin d’una
vegada. Visca el futbol, visca la llibertat! Nu sta djunto!
