La nova llengua
de la ideologia dominant
o els vells principis del capitalisme
[ESPAI FÀBRICA,
8-XII-2016]
Gerard Horta
L’any 2000 Pierre
Bourdieu i Loïc Wacquant publicaren un article titulat La nova vulgata planetària (vulgata
remet a la traducció que es féu de la Bíblia
del grec i l’hebreu al llatí, cap al segle IV, a fi d’apropar-ne la comprensió
a tothom que parlava el llatí anomenat “vulgar”). Els autors hi afirmaven que,
arreu, polítics, periodistes, acadèmics i funcionaris de tot tipus havien
acordat parlar una nova llengua el vocabulari de la qual en va ple de conceptes
com ara “globalització”, “flexibilitat”, “governabilitat”, “empleabilitat”, “underclass”, “exclusió”, “nova
economia”, “tolerància zero”, “comunitarisme”, “multiculturalisme” i dels
acompanyants ja sabuts: “postmodern”, “etnicitat”, “minoria”, “identitat”, “fragmentació”,
etc. Per ells, d’aquest reguitzell de mots presents als mitjans de comunicació (i
consum) se n’excloïen –i se’n continuen excloent– termes com ara “capitalisme”,
“classe”, “explotació”, “dominació”, “desigualtat”... atenent-ne la “condició
obsoleta” o bé la “manca de pertinència”.
Bourdieu i
Wacquant plantejaven que aquest imperialisme simbòlic i cultural aspira a
universalitzar una experiència i una interpretació particular nascuda en general
als medis acadèmics nord-americans i estesa al conjunt d’Occident, amb l’objectiu
d’imposar en tot el planeta la invisibilització dels processos històrics
lligats a la lluita de classes i l’extensió del colonialisme. Organismes
internacionals, bancs, fundacions, universitats i els grans mitjans de comunicació
occidentals creen i reprodueixen un llenguatge a través del qual circulen sistemàticament
idees i interpretacions del món i les societats pròpies de la classe dominant,
fins al punt de ser assumides col·lectivament com una mena de “nou sentit comú universal”
que, d’una manera paral·lela a l’ocultació deliberada de realitats socials
comprensibles només en el marc històric en què es desenvolupen, acaben
legitimant una visió economicista i repressiva de les relacions socials en el
marc mundialitzador del capitalisme.
A continuació, se
centraven a situar les instrumentalitzacions polítiques i acadèmiques que
donaven lloc a conceptes com “multiculturalisme” –l’ús essencialitzador del
qual a partir del concepte de cultura
com un intent des de determinats àmbits de recrear l’antic concepte de raça ha estat polvoritzat minuciosament
pels antropòlegs socials des de fa dècades, junt amb els seus parents “interculturalisme”,
“diversitat cultural”, etc.–. Tot plegat –l’eclosió d’aquesta neollengua
global– responia i respon a la necessitat de naturalitzar el neoliberalisme i
l’imperialisme capitalista occidental a la manera d’un estat de les coses que,
més enllà del temps i l’espai, se’ns representa com l’únic model possible
d’articulació de les relacions socials a escala planetària. Devem a Malthus i
Ricardo, des de fa 200 anys, la gastada cantarella liberal que ha fet del
fatalisme el principal referent ideològic explicatiu de tantes persones de la classe
treballadora –“les coses són així...”, “què hi farem...”, “la societat no es
pot transformar, perquè aquest és el destí de la història...”, etc.–. La
resignació catolicista acompanyada de les dosis justes d’exaltació de la
caritat embolcallen la cobertura ideològica necessària per normalitzar la
constitució del planeta en un escorxador implacable per als desposseïts –amb el
puntet just d’assistencialisme social, això sí–.
Tanmateix, el
motiu de revisitar el text d’ambdós científics socials no consisteix a blasmar
un cop més nocions com “multiculturalisme”, sinó a provar d’aportar més
vocabulari a allò que esdevingut la llengua franca dominant –la neollengua com
a nova vulgata–, tenint-hi en compte
l’assumpció que n’han fet, també, “activistes” (?), militants i sindicalistes
formalment d’“esquerres” –en molts casos, professionals de curta, mitjana o
llarga durada–, que han col·laborat a fer-la present en medis polítics els
quals, d’entrada, solem concebre si fa no fa a l’antípoda ideològica de les
seves fonts. Per il·lustrar-ho, permeteu-me reproduir el que fa uns anys (2010) un
escrivia a l’etnografia Rambla del Raval
de Barcelona:
Un repaso ejemplarizador de las adjetivaciones
dominantes utilizadas por políticos profesionales, funcionarios municipales,
periodistas y tertulianos diversos aplicados al Raval en general y a la Rambla
del Raval en particular durante los últimos años comprendería términos como activar, airear, coser, curar, despegar,
dinamizar, esponjar, extirpar, higienizar, limpiar, operar, oxigenar, sanear,
suturar, reactivar, regenerar, renacer, resucitar, revitalizar, revivir...
La Rambla del Raval aparecería, entonces, como desahogo o bálsamo ante
lo adormecido, degradado, con fama de
marginal, conflictivo, hacinado, lúgubre, oscuro, renegrido, residual, sórdido,
etc.
Perquè, en efecte,
som davant de l’ús continu d’una allau de mots com ara “regeneració” o “espai
públic” –dins el camp de les polítiques urbanístiques, per justificar la
intervenció pública o privada en entorns urbans que es consideren agònics, de
la mateixa manera que els “carrers” i les “places”, amb l’heterogeneïtat de
dinàmiques socials (i conflictives) que els són inherents, s’expulsen del
llenguatge a fi de ser substituïts per una noció idíl·lica i harmonitzadora de
quelcom que, dins la societat capitalista, no ha existit mai: l’espai públic–;
“classe mitjana”, “societat civil” o “ciutadania” –els quals han esborrat
completament del mapa les nocions “classe treballadora” o “poble” (referit a la
majoria social popular subalterna), i la concepció de la societat com l’espai
en què es dóna la lluita de classes–; “mediació” –per ocultar que sols els
poders establerts exerceixen la facultat de conferir potestats mediadores a
qualsevol figura social... mentre respongui als interessos dels opressors–;
“civisme” i “urbanitat” –per evitar utilitzar “submissió”, “obediència” o
“lògica burgesa de les actituds i les conductes socials–; “sostenibilitat” i
“nova política” –molt més amables i versàtils que “capitalisme d’esquerres” o
“socialdemocràcia”–; “població” –per no dir “societat”–; “seguretat” –per
reduir unes condicions materials de supervivència perpètuament precaritzades
(alimentació, habitatge, salut, educació) als riscos generats per vells
fenòmens associats sistemàticament als poders globals: les guerres i els
atemptats de falsa bandera amb què ens atemoreixen d’una manera periòdica a fi
de justificar l’estat seguritari i penal–; “opinió pública” i “comunitat
internacional” –per no dir “govern”, “estat”, “la banca”, “Unió Europea”, “OTAN”
o “Pentàgon”–; “persones (o famílies) en situació de vulnerabilitat” o “en risc
d’exclusió” o “desafavorides” –per no dir senzillament “pobres” ni tampoc “classe
social oprimida (o massacrada)”; “transparència” –sens dubte per higienitzar les relacions de poder
desiguals que possibiliten l’explotació i el robatori estructural legal en què
es constitueix la societat de classes capitalista–; o bé, de nou en l’esfera
urbanística, “smart cities” o “sharing cities” –convertint les lògiques
dictatorials del capital a escala urbana en un pressuposat “compartir”
col·lectiu, “intel·ligent” i elegant absent de dimensions problemàtiques
inherents a les desigualtats–.
Aquest nou
vocabulari s’inscriu en un vast espectre simbòlic, alhora unilateral quant al
model de societat que propugna, des de “ciutats rebels” –per no dir “companys
de viatge de Georg Soros, Open Foundation, Open Society, European Alternatives
o Talk Real”– fins a “radicalització” –una conceptualització sorgida dels
laboratoris de premsa policíacs i militars 1) que situa en el terreny
individual un procés d’adscripció ideològica del qual es negligeix qualsevol
contextualització col·lectiva (econòmica, política, social i històrica); 2) que
els medis educatius han fet seva acríticament a fi de localitzar focus
d’atenció i repressió atesa la detecció d’allò que classifiquen com a “radicalització islamista a les aules”
(vegeu la col·laboració, a Catalunya, de les Conselleries d’Ensenyament i
d’Interior en l’aplicació a les escoles i els instituts del Procediment de Detecció de Radicalització en
l’àmbit de la comunitat educativa en el marc del Pla Operatiu Específic en matèria antiterrorista de la mateixa
Conselleria d’Interior); i 3) que obre la porta a ampliar com a pressuposat
“objectiu antiterrorista” tota actitud o conducta dins l’escola susceptible de
ser interpel·lada com a políticament dissident amb relació a la ideologia
dominant–.
O, encara més, des
del concepte d’“eficiència” –postulació liberal d’una suposada racionalitat
econòmica que, agermanada amb “maximització”, “augment de la productivitat”,
“rendibilitat”, “competitivitat, “benefici”, etc., consagra l’homo economicus del capitalisme com
l’única possibilitat de realització dels éssers humans– fins a la noció “expert”
–nova representació d’una categoria social que se situa més enllà de l’esfera
terrenal política i científica i que, a imatge dels capellans que imparteixen
la missa (avui, els telenotícies), és convocada periòdicament (“avui presentem
X, expert en...”) per fer entendre a
l’audiència (els espectadors) com s’han d’interpretar els fenòmens socials i
com cal actuar en societat–, el nou lèxic creix, s’estén i s’introdueix
gradualment en tots els racons de la nostra experiència social i, és clar, a
les nostres ments.
Som educats i
ensinistrats a utilitzar acríticament els vells conceptes dominants –per
exemple, “comunitat” (el qual remet a una homogeneïtat inexistent i bandeja
“col·lectivitat”, concepte molt més precís respecte a les dinàmiques
heterogènies que abraça tota societat); “democràcia” (tot subtituint
l’excessivament violenta expressió “poder de la burgesia”); o “consens” (en
voga des del 1977 i la dècada dels vuitanta per justificar el rumb de la
“Transició” a l’estat espanyol, l’ús del qual ha estat reprès en el context del
processisme estàtic)– i en certa manera encarnem una violència simbòlica
interioritzada quotidianament al llarg de les nostres vides. Aquesta veritable
estupidització del pensament mitjançant el llenguatge esdevé un baluard
ideològic la superació del qual hauria de formar part d’una consciència
política alternativa i emancipadora, llevat que vulguem acabar enxampats en la
mateixa teranyina ideològica i de relacions de poder que pretenem transcendir.
Com a signe d’un
saber compartit, per mitjà de la llengua transmetem una cultura política
concreta o una altra: els generadors i difusors de la neollengua que ens ocupa
en són del tot conscients. Bourdieu i Wacquant sostenien que els nostres
referents lingüístics a escala política i ideològica no haurien de provenir
l’Adam Smith Institute, la Deutsche Bank Foundation, la Fondation Saint-Simon,
la Harvard Kennedy School of Government, la London School of Economics and
Political Science, ni de l’FMI o el Banc Mundial, ni tampoc –afegim-hi– dels
departaments de premsa de l’OTAN, el Pentàgon o la Conselleria d’Interior de
torn, ni d’uns o altres conjunts de think
tanks (“capses o laboratoris d’idees” que ajunten “investigadors” o
“experts”). Si desitgem i necessitem comprendre i reconèixer el món, la vida,
les societats, cal “exposar els cucs que
s’amaguen sota les pedres”, en paraules de Jim Morrison. A través del
llenguatge posem en circulació coses que signifiquen coses dins de marcs
concrets de relacions socials: ni els sentits ni les finalitats d’aquestes
significacions, però, es poden deslligar del context de relacions ideològiques,
polítiques i econòmiques de poder que justifiquen l’ús d’una paraula o d’una
altra.
L’antropòloga
catalana Maria Jesús Buxó ens recorda que el comportament lingüístic obeeix a
múltiples intencions i propòsits, i que la llengua no és pas “un substitut d’allò real, sinó un instrument
per ordenar els conceptes a partir del qual es poden crear realitats”. Si
podem interpretar els processos lingüístics en qualitat de vehicles simbòlics
per potenciar i desenvolupar realitats socials, llavors resulta inevitable
constatar la penetració d’aquesta nova llengua com l’enèsima manifestació de
l’intent dels guardians ideològics del capitalisme per cronificar
l’emmascarament de l’exhibició d’atrocitats provocades pels poders instituïts a
la societat de classes d’Occident.
Al capdavall,
invoquem un clàssic modern sobre els totalitarismes: la novel·la 1984. Orwell hi descriu el canvi de nom
del Departament de la Guerra a Departament de la Pau, o l’envernissament
lingüístic del centre estatal de tortura com a Departament de l’Amor tot
seguint el model exposat a l’apèndix final del llibre, “Els principis de la
neollengua”. Gairebé set dècades després de la primera edició del llibre, però, la guerra continua sent la guerra.
Per més que els “experts” i els “assessors de comunicació” difusors de la
neollengua –i tots els seus partidaris, seguidors i usuaris– en diguin pau.
Bibliografia
Bourdieu,
p. / Wacquant, L. (2000) “La nouvelle vulgate planétaire”, pàg. 6 i 7, a Le Monde diplomatique (difós profusament
a internet en castellà).
Buxó, M.J.
(1993) “Lingüística”, pàg. 404-406, a Diccionario
temático de Antropología. Barcelona: Editorial Boixareu Universitaria.
Delgado, M. (2011)
El espacio público como ideología.
Madrid: La Catarata.
– (2016) Ciudadanismo. Madrid: La Catarata.
Horta, G. (2010)
Rambla del Raval de Barcelona, pàg.
66. Barcelona: El Viejo Topo.
Karsz, S. (2004
[2000]) (comp.) “La exclusión: concepto falso, problema verdadero”, pàg.
133-214, a La exclusión: bordeando sus
fronteras. Barcelona: Gedisa.
Kuper, A. (2001
[1999]) Cultura. La versión de los
antropólogos. Barcelona: Paidós.
Nietzsche, F. (2013 [1888]) L’Anticrist. Maledicció sobre
el cristianisme. Barcelona: Llibres de l’Índex.
Orwel,
G. (1984 [1949]) 1984.
Barcelona: Edicions de 1984
Stolcke, V. (1993)
“El `problema´
de la inmigración en Europa: el fundamentalismo cultural como nueva
retórica de exclusión”, pàg. 73-90, a Mientras
tanto, núm. 55. Barcelona.
Wacquant, L. (2006, ed. revisada [1996]) Castigar els pobres. Barcelona: Edicions
de 1984.
– (2003 [1999]) Les presons de la misèria. Barcelona:
Edicions de 1984.
– (2007 [2005]) Pàries urbans. Barcelona: Edicions de 1984.
Del planeta Urras al seu satèl·lit Anarres en què té lloc la novel·la (editada el 1974 en anglès i el 2002 en castellà per Minotauro [Los desposeídos]), hi ha grups d’habitants que desconeixen el concepte de propietat:
són anarquistes. Llenguatge, semàntica i models de relacions socials.
L’Ursula –l’autora– és filla de l'antropòleg nord-americà
Alfred Kroeber (1876-1960) i de Theodora Kracaw (1897-1979), escriptora.
