El vidre al cor

diumenge, 17 d’abril del 2016

17 d'abril: Som es cosmonauta rimador

La nit estelada (1889).
Vincent Van Gogh (1853-1890).

17 D’ABRIL: SOM ES COSMONAUTA RIMADOR

Continuarà.

dijous, 7 d’abril del 2016

Sobre la prohibició del tarot, per part del CAC, en horari televisiu infantil

Carta XXII del tarot: per uns, el foll, l'orat; per d’altres, l’encarnació del transcendent a través de les contingències del destí (ens ho explicava l’Enrique Eskenazi a la fi dels anys noranta).

Sobre la prohibició del tarot, per part del CAC,
en horari televisiu infantil

[VILAWEB, 17-III-2013]

Gerard Horta

Amb una abraçada al meu company
Manuel Delgado, per tant de tot.

El ple del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) està instruint procediments contra una empresa que emet “continguts esotèrics” en la franja de protecció de menors. El CAC apel·la a la legislació, la qual “protegeix” la infància i l’adolescència mitjançant la prohibició de programes amb “continguts esotèrics” entre les 6 del matí i les 10 de la nit.

Som davant d’una qüestió que els membres del CAC no han volgut o no han sabut ni concebre ni afrontar –potser resulta que tant se’ls en fot–: què és i què no és esotèric? Ni el CAC ni la legislació que el CAC fa complir han implicat un debat científic sobre els continguts del terme “esoterisme”. Encara més, convindrem que els telenotícies ens informen de pràctiques de governants públics les causes de les quals remeten de vegades a “secrets d’Estat” que no coneixerem mai; de la mateixa manera que els infants veuen publicitat de productes amb unes qualitats màgiques –l’origen de les quals roman del tot ocult– generadores de meravellosos efectes. En tots dos casos, pur esoterisme.

Dit d’una altra manera: i si per a la societat catalana fos esotèrica la concepció dominant del món expressada pels canals televisius, d’acord amb la qual viure en una societat de classes ha de formar part de la normalitat televisiva del desenvolupament dels infants? Uns infants que en horari infantil poden veure, setmanalment, ritus en què uns fidels celebren pràctiques teoantropofàgiques –devorar un home/déu és un acte de canibalisme simbòlic, i que aquest acte et situï en la comunitat de salvació obeeix a motius merament esotèrics–. També seria esotèrica la justificació que un infant pugui ser testimoni d’infinites històries en què l’ús de tot tipus de violències –com ara la naturalització de la visió que hi ha rics i pobres– esdevé lògic, unes violències que sovint reforcen perspectives classistes de les relacions socials. El CAC, en tot això, no hi troba senyals esotèrics.

Què hi aporta l’antropologia social? Davant d’una realitat discontínua el mag, l’“artista” o el tarotista ofereixen un vincle amb sentit amb el món, més enllà de la “normalitat” del dia a dia –una normalitat sempre canviant, fruit de construccions i relacions socials perpètuament dinàmiques–. L’antropòleg Claude Lévi-Strauss, Premi Internacional Catalunya el 2005, explicava fa sis dècades que l’eficàcia del xaman o la del mag és una eficàcia simbòlica, perquè se situa en aquest camp simbòlic més enllà del simulacre, més enllà del coneixement empíric de les qualitats curatives d’una planta, més enllà de la suggestió del client. El que en algunes societats se’n diu mana, per exemple, té una realitat simbòlica que cristal·litza materialment, però que neix d'un pensar col·lectivament el món en aquests termes o aquests altres per completar una explicació que ens permeti comprendre el món i la nostra experiència en el món.

És aquest “pensar el món” de la societat creient –des d’uns termes que abracen la possibilitat que l’acció del mag ens salvi de la desgràcia– el que explica que la màgia curi, mati, endevini, descobreixi allò ocult... Davant de la incertesa i el descontrol que el món ens dóna, un grup reduït de persones anomenats mags ens donen simbòlicament certesa i control sobre el món, ens ofereixen nous significats que podrem incorporar al nostre espectre explicatiu i experiencial. És el cas de la tirada de cartes del tarot: “Ja entenc què em succeeix.” Justament per aquesta raó les misses catòliques que donen sentit a l’experiència de tantes persones no són desterrades de l’horari infantil. Llavors, per què el tarot sí que n’és?

El xaman resol les alteracions psicosomàtiques com ho fa el psicoanalista, tant si utilitza placebos com si no. Per què? Perquè condueix que el malalt pugui pensar el conflicte donant-li un sentit, de manera que inscrigui la seva experiència en una explicació que pugui resultar-li coherent en la qual el malalt es pot situar per afrontar la malaltia amb coneixement de causa. Per això el bon xaman cura, perquè el malalt li atribueix la capacitat de curar-lo: el bon xaman no és un bon xaman perquè curi, sinó que cura perquè és un bon xaman.

Fa quasi cent anys un altre antropòleg predecessor de Lévi-Strauss, Marcel Mauss, remetia al mana com un poder impersonal i sobrenatural, una força, un ésser, i també com una acció, una qualitat, un estat. “Això és mana” no s’aplica a les persones, sinó a esperits de persones, a objectes com una pedra, a un ritu; “això té mana”, “el mana de fer això o allò”; una cosa que “dóna mana”; el poder d’un bruixot, la qualitat màgica d’una cosa, un poder màgic, un actuar màgicament. El mana, doncs, és un comodí, a la manera del que Lévi-Strauss en diu valor simbòlic zero, allò que dins la lingüística estructural se’n diu fonema zero. És un fonema no pas diferent dels altres, sinó que serveix per omplir els buits que els altres fonemes no omplen. És a dir, el mana, igual que les pràctiques del mag, el xaman o el tarotista, apareixen com uns significants flotants que són allà, en qualsevol societat, precisament perquè davant de les fragmentacions, els buits, l’incomprensible, l’inexplicable, davant d’allò que l’ordre de representacions de la societat no pot resoldre, llavors apareix aquest comodí o valor simbòlic zero per superar o resoldre les fragmentacions. Per això hom acudeix al tarot.

Marcel Mauss (1872-1950), l’any 1934.

Per Lévi-Strauss mags, xamans, fetillers subministren interpretacions lògiques a la societat a fi de resoldre el que la nostra classificació ordinària del món i de l’experiència no pot resoldre. Per això el pensament classificat com a anòmal i el classificat com a normal es complementen. Tots dos signifiquen, i tots dos cobreixen els buits que cap dels dos pot cobrir en solitari. Així, trobem metgesses, hospitals, ambulatoris, les bates blanques de la ciència, i al costat –al marge– curanderos, sanadores, remeiers, endevins, tarotistes. Així, trobem encara dins la nostra pròpia societat contextos rurals en què es reconeixen les malalties “de metges i metgesses” i, a més, aquelles altres malalties que guarirà el curandero tradicional a qui s’acudeix.

Davant d’una societat incoherent i d’una vida sense sentit, el xaman, el poeta o la tiradora del tarot et situen al món i donen sentit a la teva experiència. Si travessar l’abisme forma part de la vida, expulsar el tarot de la programació televisiva infantil obligaria el CAC a desterrar-ne l’Home del sac, els dibuixos animats que remeten a situacions màgiques, els Mags de l’Orient, les pel·lícules de soldats nord-americans arrasant-ho tot en nom de la democràcia, la pàtria i el drets humans, els discursos sobre “el bé comú” fets per banquers, polítics i sindicalistes professionals... i tots els telenotícies –cal creure en el sobrenatural per acceptar que el periodista, mèdium entre l’audiència i el real, presenta “l’autèntica informació” del que s'esdevé cada dia–.

“La tarotista d’aquell programa cutrenc diu mentides.” Preguntin-se si cada una de les nostres vides es basa en major o menor grau en la mentida; o si la societat en fa, de la farsa generalitzada, el fonament (com sostenia Nietzsche). Exiliar el tarot de la programació televisiva infantil pertoca al Tribunal de la Inquisició, no al CAC. La missa moderna té lloc, avui dia, en cada un dels informatius dels diversos canals televisius, en què se’ns encamina a representar-nos el món, a practicar-lo i a conèixe’l en uns termes prou esotèrics perquè no acabem preguntant-nos: per què això és així?, pot ser d’una altra manera? I hi ha qui fins arriba a concebre que la realitat, en efecte, és el que apareix al monitor de la pantalla.

Si l’esoterisme és un risc per als infants, el CAC ha de prohibir el 90% de la programació televisiva. Heus ací la qüestió. Cobrin dietes i encarreguin informes: aquest, els el dono de franc.

***

Post Scriptum (27-IV-2015): I, malgrat tot, la fal·làcia i la mentida com a mitjans de coneixement. Friedrich Nietszche afirma que la religió i la metafísica són dos errors necessaris per conèixer, és a dir, que la il·lusió religiosa és indispensable per a l’ésser humà. “Catàstrofe: i si la falsedat és una cosa divina? És que no pot consistir el valor de totes les coses en el fet que són falses? No hauríem de creure en déu no perquè és vertader, sinó perquè és fals?”. Conèixer, ni que sigui a través de la mentida.

Friedrich Nietzsche (1844-1900).

dimecres, 6 d’abril del 2016

En memòria d'Oriol Solé Sugranyes

EN MEMÒRIA D’ORIOL SOLÉ SUGRANYES

[EL VIDRE AL COR, 6-IV-2016]
Gerard Horta

Avui es commemora la mort d’Oriol Solé Sugranyes, nacut a Barcelona (Països Catalans) el 4 de gener del 1948. Empresonat a Segòvia com a militant del MIL, arran de la fugida col·lectiva de què participà va ser assassinat per la guàrdia civil espanyola a Auritz (Euskalherria) el 6 d’abril del 1976. Assassinat pels nostres ideals. El seu cos fou enterrat a Bor, sota la protecció dels homes i les dones que l’estimen, de les serralades del Moixeró i els Pirineus i dels vents, les pluges i el Sol de la Cerdanya.

Pots llegir aquest text d’en Xavier Montanyà (7-IV-2008) i veure’n el documental de la Gemma Serrahima Mackay realitzat per en Joan Rossell (2013).

Gràcies, Oriol. Oriol, perdona.

Anarquia és llibertat.

Vola lliure, company.

dimarts, 5 d’abril del 2016

A mais louca viagem de hiace Praia - Somada

Pedro Brito (2016).

A MAIS LOUCA VIAGEM DE HIACE PRAIA - SOMADA

En Pedro Brito –que no tinc el gust de conèixer personalment– ens envia aquesta bella il·lustració de què reproduïm el títol al damunt arran de la lectura de Hiace. Antropología de las carreteras en la isla de Santiago (Cabo Verde), en el marc de l’estada que el Pedro ha dut a terme a Santiago durant tres mesos. Durant aquest temps ha tastat el ventall ampli d’experiències que implica viatjar dins un dels principals mitjans de transport col·lectiu interurbà a l’Àfrica, i sens dubte el més destacat a Cap Verd.

Per veure el dibuix al context del seu bloc, clica aquí. I per a una aproximació a algunes de les dimensions del treball de camp desenvolupat a Santiago, clica aquí (en portuguès) o bé, per a altres continguts (i en anglès), aquí.

Amb gratitud, Pedro!

dilluns, 4 d’abril del 2016

Anarcoefemèrides. Efemèrides anarquistes

ANARCOEFEMÈRIDES. EFEMÈRIDES ANARQUISTES

Des de la Mallorca, cada dia de cada dia: hi trobaràs tot allò que ni en escoles ni universitats, ni en ràdios ni televisions, mai no t’explicaran entorn de la gent i els combats de l’anarquisme dels Països Catalans i mundial.

Esdeveniments, defuncions i naixements. Clica-hi, frueix-ne i actua. I a més, amb calendari i tot!

Rebeu gratitud, estima i aferrades, companyes i companys polits de l’Estel Negre!

Mort a l’estat i visca l’anarquia!

Carrer Joan Alcover, 54 (07006 Palma)
Telèfon i fax: 971 726 461
Adreça postal: apartat 1566 (07080 Palma)
Correu electrònic: estelnegre@gmail.com

www.estelnegre.org

diumenge, 3 d’abril del 2016

Les Barcelones rebels: El somni igualitari

LES BARCELONES REBELS: EL SOMNI IGUALITARI

[VILAWEB, 23-XI-2015]

Gerard Horta

“Poques vegades una ciutat ha estat a les mans de la seva gent. Barcelona algunes vegades, poques, però amb tanta intensitat…” Amb aquestes paraules de Pere López Sánchez, geògraf de la Universitat de Barcelona a qui devem, entre més, dues obres cabdals –Un verano con mil julios y otras estaciones (1993) i Rastros de rostros en un prado rojo (y negro): las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta (Virus, 2013)–, comença aquest recull gràfic –de fotografies i talls de filmacions– al voltant de la potència popular d’una ciutat anomenada Barcelona. La tasca recol·lectora d’imatges d’en Pere López s’ha manifestat –a més de la seva dimensió acadèmica– com a Pedrolo Lupi a Facebook, on quotidianament ens serveix la presència del record que les escoles, les universitats i els mitjans de comunicació del feixisme i la transició ens han negat: de quina manera la xusma, els esparracats, els incontrolats –és a dir, la gent de la nostra ciutat– ha construït la lluita pel somni emancipador i, en determinades ocasions, la seva realització.

En efecte, aquestes són les històries que narra aquest documental de tretze minuts i escaig titulat El somni igualitari de les Barcelones rebels (Barcelona, 2015), una mirada panoràmica a través dels segles XIX i XX en la qual es confronten les apropiacions populars dels carrers com a desafiaments contra el capital, l’estat, l’església i l’exèrcit. Voldria afegir una observació contextualitzadora al relat d’en Pere: aquest intent crònic de furtar-nos el fil roig (i negre) de la memòria d’una societat quadribarrada –de Fraga a Maó, de Salses a Guardamar– que històricament ha desafiat tots els poders establerts –forans (1452), remences (1462 i 1484), germanies (1520 i 1693), segadors (1640), angelets (1663, barretines (1688)…– ha triomfat. No pas d’una manera absoluta, perquè en el curs dels segles floreixen els apunts, però déu n’hi do. Qui coneix –una entre tantes– la pedagoga anarquista i espiritista Isabel Vilà i Pujol (1843-1896), la primera sindicalista catalana que plantà cara a l’explotació infantil sota la Revolució Industrial? Per què obres centrades en les revoltes, les insurreccions i els aixecaments populars com la Panoràmica del nacionalisme català (Fèlix Cucurull, 1975, Edicions Catalanes de París) romanen al capdavall de l’espadat del silenciament? On és la dignificació de la immensa recol·lecció oral i escrita dels agents actius de les revoltes del segle XX d’aquest tros del planeta, i la seva difusió escolar, acadèmica, mediàtica? Com s’ha dut a terme la construcció social de l’oblit?

Al documental, hi contemplem lluites fetes de vagues i reapropiacions dels carrers i les places, paisatges quotidians de la vida del món urbà: des del 1835 per l’enfrontament del proletariat català contra la Junta de Fábricas fins a la Jamància del 1843, de les insurreccions dels tres juliols del 1854-1856 a la de les quintes del 1870, de les vagues del 1902 i el 1909 (Setmana Roja, Setmana Gloriosa) a les del 1919 de la Canadenca, de la Revolució anarquista catalana del 19 de juliol del 1936 als Fets de Maig del 1937. Homes, dones i infants… Infants erigint castells de sorra a la platja de Barcelona, infants a les barricades de la vida col·lectiva, imitant els adults per anunciar un món nou. Del Festival de les escoles racionalistes del 1905 (no em cansaré de recordar el paper absolutament central del moviment espiritista català en aquest camp i en el naixement del feminisme primigeni des dels anys seixanta i setanta del XIX) al desenvolupament de les cooperatives –la Fraternitat, la Flor de Maig, la del Vidre de Cornellà (friso per veure publicada la recerca del company historiador Jordi Ibarz sobre més d’un segle de cooperatives del vidre de Catalunya)–, dels menjadors comunals, l’agrupament dels obrers del gas, la gent menjant al Ritz, les col·lectivitzacions (fàbriques, hotels, piscines), la indústria de guerra, les colònies escolars per als refugiats, les biblioteques sindicals. Dels anys vint, l’Ateneu Enciclopèdic Popular (30.000 associats), el CADCI (20.000), el combat per a fer créixer la cultura de la justícia social. Sota les tempestes de la història hi ha el foc i la revolució, els llibres i les pedres contra el treball esclau, per un món sense amos ni patrons ni alliberats sindicals. I la repressió, les repressions, dels vaixells-presó a les detencions col·lectives, dels afusellaments als exilis.

Heus ací la Barcelona ingovernable pels Senyors, heus ací la Rosa de Foc. “Volgueren enterrar-nos, no sabien que érem llavor.” La xusma, els esparracats, els incontrolats, sí: els boigs, els violents, els terroristes, els antisistema d’uns altres temps que, malgrat tot, continuen sent nostres. Un mateix poble miserabilitzat que nodrí les milícies populars amb una idea al cor: ni manar, ni obeir.

Devem a en Pere el guió i la documentació, tan delicats; i a en Víctor Garcia la locució justa, sense impostacions sobreres. D’en Vicent Andrés Estellés al “Coral romput”: “Una lenta tristesa, un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.” Honorem Manolo Fornés, Liber Forti i tants més… Som i serem, aquí, provant de donar un lloc i un temps per a la llibertat.

A les barricades, amor.

dijous, 31 de març del 2016

Articles (18) al bloc al març del 2016

Sí se puede.

ARTICLES (18) AL BLOC AL MARÇ DEL 2016