Sobre la prohibició del tarot, per part del CAC, en horari televisiu infantil

Carta XXII del tarot: per uns, el foll, l'orat; per d’altres, l’encarnació del transcendent  a través de les contingències del destí (ens ho explicava l’Enrique Eskenazi a la fi dels anys noranta).

Sobre la prohibició del tarot, per part del CAC,
en horari televisiu infantil

[VILAWEB, 17-III-2013]

Gerard Horta

Amb una abraçada al meu company
Manuel Delgado, per tant de tot.

El ple del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) està instruint procediments contra una empresa que emet “continguts esotèrics” en la franja de protecció de menors. El CAC apel·la a la legislació, la qual “protegeix” la infància i l’adolescència mitjançant la prohibició de programes amb “continguts esotèrics” entre les 6 del matí i les 10 de la nit.

Som davant d’una qüestió que els membres del CAC no han volgut o no han sabut ni concebre ni afrontar –potser resulta que tant se’ls en fot–: què és i què no és esotèric? Ni el CAC ni la legislació que el CAC fa complir han implicat un debat científic sobre els continguts del terme “esoterisme”. Encara més, convindrem que els telenotícies ens informen de pràctiques de governants públics les causes de les quals remeten de vegades a “secrets d’Estat” que no coneixerem mai; de la mateixa manera que els infants veuen publicitat de productes amb unes qualitats màgiques –l’origen de les quals roman del tot ocult– generadores de meravellosos efectes. En tots dos casos, pur esoterisme.

Dit d’una altra manera: i si per a la societat catalana fos esotèrica la concepció dominant del món expressada pels canals televisius, d’acord amb la qual viure en una societat de classes ha de formar part de la normalitat televisiva del desenvolupament dels infants? Uns infants que en horari infantil poden veure, setmanalment, ritus en què uns fidels celebren pràctiques teoantropofàgiques –devorar un home/déu és un acte de canibalisme simbòlic, i que aquest acte et situï en la comunitat de salvació obeeix a motius merament esotèrics–. També seria esotèrica la justificació que un infant pugui ser testimoni d’infinites històries en què l’ús de tot tipus de violències –com ara la naturalització de la visió que hi ha rics i pobres– esdevé lògic, unes violències que sovint reforcen perspectives classistes de les relacions socials. El CAC, en tot això, no hi troba senyals esotèrics.

Què hi aporta l’antropologia social? Davant d’una realitat discontínua el mag, l’“artista” o el tarotista ofereixen un vincle amb sentit amb el món, més enllà de la “normalitat” del dia a dia –una normalitat sempre canviant, fruit de construccions i relacions socials perpètuament dinàmiques–. L’antropòleg Claude Lévi-Strauss, Premi Internacional Catalunya el 2005, explicava fa sis dècades que l’eficàcia del xaman o la del mag és una eficàcia simbòlica, perquè se situa en aquest camp simbòlic més enllà del simulacre, més enllà del coneixement empíric de les qualitats curatives d’una planta, més enllà de la suggestió del client. El que en algunes societats se’n diu mana, per exemple, té una realitat simbòlica que cristal·litza materialment, però que neix d'un pensar col·lectivament el món en aquests termes o aquests altres per completar una explicació que ens permeti comprendre el món i la nostra experiència en el món.

És aquest “pensar el món” de la societat creient –des d’uns termes que abracen la possibilitat que l’acció del mag ens salvi de la desgràcia– el que explica que la màgia curi, mati, endevini, descobreixi allò ocult... Davant de la incertesa i el descontrol que el món ens dóna, un grup reduït de persones anomenats mags ens donen simbòlicament certesa i control sobre el món, ens ofereixen nous significats que podrem incorporar al nostre espectre explicatiu i experiencial. És el cas de la tirada de cartes del tarot: “Ja entenc què em succeeix.” Justament per aquesta raó les misses catòliques que donen sentit a l’experiència de tantes persones no són desterrades de l’horari infantil. Llavors, per què el tarot sí que n’és?

El xaman resol les alteracions psicosomàtiques com ho fa el psicoanalista, tant si utilitza placebos com si no. Per què? Perquè condueix que el malalt pugui pensar el conflicte donant-li un sentit, de manera que inscrigui la seva experiència en una explicació que pugui resultar-li coherent en la qual el malalt es pot situar per afrontar la malaltia amb coneixement de causa. Per això el bon xaman cura, perquè el malalt li atribueix la capacitat de curar-lo: el bon xaman no és un bon xaman perquè curi, sinó que cura perquè és un bon xaman.

Fa quasi cent anys un altre antropòleg predecessor de Lévi-Strauss, Marcel Mauss, remetia al mana com un poder impersonal i sobrenatural, una força, un ésser, i també com una acció, una qualitat, un estat. “Això és mana” no s’aplica a les persones, sinó a esperits de persones, a objectes com una pedra, a un ritu; “això té mana”, “el mana de fer això o allò”; una cosa que “dóna mana”; el poder d’un bruixot, la qualitat màgica d’una cosa, un poder màgic, un actuar màgicament. El mana, doncs, és un comodí, a la manera del que Lévi-Strauss en diu valor simbòlic zero, allò que dins la lingüística estructural se’n diu fonema zero. És un fonema no pas diferent dels altres, sinó que serveix per omplir els buits que els altres fonemes no omplen. És a dir, el mana, igual que les pràctiques del mag, el xaman o el tarotista, apareixen com uns significants flotants que són allà, en qualsevol societat, precisament perquè davant de les fragmentacions, els buits, l’incomprensible, l’inexplicable, davant d’allò que l’ordre de representacions de la societat no pot resoldre, llavors apareix aquest comodí o valor simbòlic zero per superar o resoldre les fragmentacions. Per això hom acudeix al tarot.

 Marcel Mauss (1872-1950), l’any 1934.

Per Lévi-Strauss mags, xamans, fetillers subministren interpretacions lògiques a la societat a fi de resoldre el que la nostra classificació ordinària del món i de l’experiència no pot resoldre. Per això el pensament classificat com a anòmal i el classificat com a normal es complementen. Tots dos signifiquen, i tots dos cobreixen els buits que cap dels dos pot cobrir en solitari. Així, trobem metgesses, hospitals, ambulatoris, les bates blanques de la ciència, i al costat –al marge– curanderos, sanadores, remeiers, endevins, tarotistes. Així, trobem encara dins la nostra pròpia societat contextos rurals en què es reconeixen les malalties “de metges i metgesses” i, a més, aquelles altres malalties que guarirà el curandero tradicional a qui s’acudeix.

Davant d’una societat incoherent i d’una vida sense sentit, el xaman, el poeta o la tiradora del tarot et situen al món i donen sentit a la teva experiència. Si travessar l’abisme forma part de la vida, expulsar el tarot de la programació televisiva infantil obligaria el CAC a desterrar-ne l’Home del sac, els dibuixos animats que remeten a situacions màgiques, els Mags de l’Orient, les pel·lícules de soldats nord-americans arrasant-ho tot en nom de la democràcia, la pàtria i el drets humans, els discursos sobre “el bé comú” fets per banquers, polítics i sindicalistes professionals... i tots els telenotícies –cal creure en el sobrenatural per acceptar que el periodista, mèdium entre l’audiència i el real, presenta “l’autèntica informació” del que s'esdevé cada dia–.

“La tarotista d’aquell programa cutrenc diu mentides.” Preguntin-se si cada una de les nostres vides es basa en major o menor grau en la mentida; o si la societat en fa, de la farsa generalitzada, el fonament (com sostenia Nietzsche). Exiliar el tarot de la programació televisiva infantil pertoca al Tribunal de la Inquisició, no al CAC. La missa moderna té lloc, avui dia, en cada un dels informatius dels diversos canals televisius, en què se’ns encamina a representar-nos el món, a practicar-lo i a conèixe’l en uns termes prou esotèrics perquè no acabem preguntant-nos: per què això és així?, pot ser d’una altra manera? I hi ha qui fins arriba a concebre que la realitat, en efecte, és el que apareix al monitor de la pantalla.

Si l’esoterisme és un risc per als infants, el CAC ha de prohibir el 90% de la programació televisiva. Heus ací la qüestió. Cobrin dietes i encarreguin informes: aquest, els el dono de franc.

***

Post Scriptum (27-IV-2015): I, malgrat tot, la fal·làcia i la mentida com a mitjans de coneixement. Friedrich Nietszche afirma que la religió i la metafísica són dos errors necessaris per conèixer, és a dir, que la il·lusió religiosa és indispensable per a l’ésser humà. “Catàstrofe: i si la falsedat és una cosa divina? És que no pot consistir el valor de totes les coses en el fet que són falses? No hauríem de creure en déu no perquè és vertader, sinó perquè és fals?”. Conèixer, ni que sigui a través de la mentida.

 Friedrich Nietzsche (1844-1900).