JUDITH ANTEQUERA O RES
[EL VIDRE AL COR, 13-IX-2015]
Gerard Horta
I
No em resulta gens
senzill escriure aquest text, i menys després d’haver escrit sobre un sindicalista groc (n’hi ha tants!) fa uns dies. Com a antropòleg social i professor, com a (anti)poeta vagament de l’after-punk i com a anarquista
militant de l’esquerra independentista, quin sentit té fer pública la profunda
atracció que em provoca aquesta dona que apareix a la televisió nocturna, la Judith Antequera? El sentit és la
pàtria de totes les coses, escrivia Lao Tsé al Tao Te King cap al segle VII aC, però el fràgil prestigi social sempre
vacil·lant que jo mateix em recreo –d’una manera més aviat agosarada, fins
suïcida– podria davallar fatalment i definitiva cap a l’abisme dels proscrits (“Gerard, tu... com és possible? Què succeeix, et trobes bé, segur? Per què ho fas?”).
Res de l’esperit humà em resulta aliè, deia un escriptor amb passat d’esclau d’origen berber anomenat
Terenci fa dos milers d’anys, i Claude Lévi-Strauss féu seus, nostres, els mots per afirmar el sentit
darrer de la tasca antropològica: fer comprensible allò que d’entrada ens
resulta estrany.
Tinc pocs companys periodistes, i són bons companys. Amb tot, sols l’Assumpció
Maresma (hauries d’escriure moltíssim més Assumpció, ho fas molt bé!!!) de VilaWeb coneix –amb altres companys i companyes de la colla que pencàrem al Festival de Cinema de Barcelona als darrers vuitanta i primers noranta– la meva exaltada i desconcertant vivència de la seva col·lega Judith. Confio a tancar
uns quants cercles mitjançant l’escriptura d’aquestes paraules –així podré obrir-ne d’altres!–.
A la nit, tot guaitant Judith Antequera.
Què caram explica
l’experiència que em genera veure la Judith, la periodista que condueix el 3/24 de 8 del vespre a 2 de la matinada, a la pantalla d’un televisor? De
vegades la contemplo sense so i tot, no pas perquè no m’agradi com modula la veu tan delicada i preciosa,
sinó per la irrellevància absoluta de les paraules davant de la presència
aclaparadora del seu cos, la seva gestualitat, aquests ulls i aquesta tendresa desfermada que
abraça totes les dimensions de l’existència i que implora el que et dóna: un “ei, sóc aquí”. La calor de l’estiu o les
tempestes d’agost, la degradació social extrema o les fantasies de retrobar una
mística renascuda, els meus propis deliris o la necessitat col·lectiva
d’afirmar representacions que vénen de l’absurd... no ho sé, però en ma vida com
a televident mai no havia sentit tantes coses com en sento davant seu. Acabo de
fer-me’n seguidor fa dues setmanes, pel compte que manté a twitter (@JudithAntequera) –malgrat l’encotillament a
què la condició de figura pública la deu sotmetre (per trencar enreixaments i, sobretot, control social caldria que disposés d’un compte anònim per deixar-s’hi anar)– i quan l’endemà vaig veure que em responia una pregunta i es feia seguidora el batec del meu cor, propi d’un postmocós adolescent, quasi em tomba. (Hi ha l’@Antequera Fan Club de què em vaig fer seguidor, i no menteixo si afirmo que estic barrinant de crear-ne un altre extremament radical, fervorosament apassionat en els elogis, diàlegs i apologitzacions que ella mereix.)
Si jo,
parafrasejant Salvat-Papasseit, fos en comptes de pescador el president de
totes les Generalitats dels Països Catalans (cosa impossible per a tot anarquista) no sols seria la màxima autoritat de l’Agència Aerospacial Catalana, a més tancaria el conjunt dels canals
televisius públics i privats, i només en permetria el funcionament d’un: Judith
Antequera TV. Tant se val què s’hi emetés: si per a Andrzej Zulawski
“L’important és estimar” (amb Romy Schneider [1974] –autor també de Possession, amb Isabelle Adjani [1981]–), per a mi l’important
seria veure-la tothora. I de cada visió fer-ne abraçades, besades... ehem. És
probable que al cap de dues setmanes ja no calgués centralitzar el poder
polític i que les confederacions d’assemblees veïnals poguessin prescindir
de Judith Antequera TV o bé crear nous canals; jo, però, hi romandria fidel.
Per què? Pot
reduir-se tot plegat a una acumulació de pulsions l’únic camí de les quals s’encarna en ella, perquè hi condueix? A un anhel sexual extraconjugal desbordantment intens? A la calidesa de les sublimacions humanes de mitjanit –reconeixible
en tantes altres interaccions socials–? No. O, si més no, no solament. Quan la
vaig diguem-ne conèixer a través del televisor, fa anys, em feia la impressió
de ser davant d’una dona en aparença entristida, enxampada per una languidesa grisa, plana,
sense vibració de l’ànima. Res de nou, o sí?
II
Situem-nos al començament dels començaments, que deien els poetes Ramon Llull i Enric Casasses. El descens de TV3 als
inferns –pel que fa als serveis informatius– del periodisme públic des del 1983
fins ara no s’ha resolt mai: d’uns inicis en què les realitats socials reduïdes
a la Catalunya estricta miraven de compondre’s a través de la quotidianitat de
les institucions (de govern, polítiques, sindicals, econòmiques, etc.),
però alhora també i fins a cert grau dels moviments populars i fins i tot d’aquelles persones en què, a través del cas,
la problemàtica o les situacions que encarnaven, tothom en general s’hi podia
reflectir, vam passar amb rapidesa al principi informatiu que ha regit la
Transició: la gent, les classes populars, foren esborrades del mapa, en el qual
acabàrem trobant-ne gairebé exclusivament i en totes les esferes les
institucions de poder –públiques i privades– i els seus professionals: el poble, la societat o allò que podia atansar-s’hi fou substituït per una anomenada societat civil –concepte ridícul que, d’entrada, exclou l’ampli sector social dels qui nos disposen de la condició jurídica de ciutadans, i que es contraposa... a què? la societat religiosa, militar, econòmica, esportiva?– composta pels Amics del Liceu, el Real Club de Polo i el
Círculo Ecuestre, i els universos socials del nostre país foren desdibuixats. Els
enfocaments perpètuament classistes, regionalistes, etnocentristes i
jerarquitzadors han caracteritzat la política dels serveis informatius de TV3 sota els
governs de CiU-PSC-ERC-ICV/EUiA. I no ens en sortim (setmanes enrere reproduïa això
sobre la islamofòbia televisiva, i abans
això altre sobre el tarot a la televisió,
adreçat ja a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals).
El naixement de TV3 implicà un esclat de colors al paisatge televisiu: del franquisme profund passàrem a sentir el català amb normalitat, a pel·lícules i documentals nous, a un grafisme joiós, modern, avançat, d’un necessari eixamplament de la programació. I bé, com tota televisió a la societat capitalista, la seva funció no deixava de consistir a afirmar un ordre de relacions polítiques i econòmiques en termes de reproducció ideològica: el capitalisme i la transició com a “normalitat”. El rumb emprès a la dècada dels vuitanta conduí els informatius de la cadena a esdevenir sense acomplexaments la veu dels poders establerts,
encarnada en els dos-cents “experts”, “artistes” i “personatges d’actualitat”
que al llarg de tres dècades no han parat d’engegar les mateixes ximpleries tòpiques, reaccionàries, prejutjadores i estigmatitzadores sobre els sectors socials subalterns de la societat...
repetitivament. La cultura política del totalitarisme imperial allargava la seva
ombra. Discursos gastats, rovellats, suats
d’un mode tosc per mostrar-nos les representacions d’una societat maquillada amb matusseria per ocultar-ne la incineració contínua a què és sotmesa per amos i servents. Manuel de Pedrolo i Ovidi Montllor són exemples paradigmàtics de la censura exercida sobre ells en vida: el primer ha necessitat 25 anys i el segon 20, perquè en poguéssim veure documentals sobre la seva obra (això sí, a la nit de dies feiners al 33, no fos cas que...).
Les galtes
del poder són massa llardoses arreu, però almenys hi ha televisions públiques,
a Europa, en què els periodistes van més enllà de l’adotzenament benpensant i
classista que caracteritza majoritàriament els professionals públics catalans –que quedi clar que no
referim a les televisions espanyoles per
no caure estabornits a fosses negríssimes de què no sortiríem pas, mai: allò continua sent un NO-Do acolorit–. Encara puc
recordar, cap a la fi dels vuitanta i els noranta, alguns noms: realitzadors bons com en Carles Gené, que durant una pila d’anys s’ocupà de les
transmissions esportives del Barça de bàsquet i de futbol i que amb freqüència, cada cop que sonava l’himne del Barça, ens obsequiava amb
les imatges dels ultradretans que hi havia entre els seguidors blau-grana, primers plans dels símbols feixistes i dels nazis que s’autoanomenaven skins alçant el
braç dret. Poquíssimes, molt poquíssimes vegades, podíem veure les estelades vermelles; de les banderes roges ni parlar-ne... Hi havia
també una presentadora, la Fina Brunet, que al gener del 1991 –al cap d’una
setmana del principi dels bombardeigs devastadors sobre escoles, mercats i
hospitals iraquians– manifestava a l’AVUI
que ella s’estima molt la seva família i les criatures, que el Sadam Hussein estava
guillat i que la guerra estava justificada completament. No he llegit cap
entrevista posterior en què la senyora Brunet analitzi els
índexs de mortalitat infantil a l’Iraq des del 1991 fins a l’actualitat, potser
perquè a l’entrevista va oblidar-se de dir que els infants kurds, iraquians,
inuit, i d’altres, també se’ls havia de
matar, perquè ella és europea i democràticament feixista, i com a tal li agrada defensar el dret
a la vida, el dret dels europeus a la vida, vull dir, que consisteix sobretot a
assassinar els altres en nom de la democràcia occidental i les confortables geopolítiques modernes (potser, només potser...). Si un periodista no explica el marc social en el qual té lloc un esdeveniment o un procés social, allò ni és periodisme ni és res, és pura merda. Per un motiu molt senzill: no podem comprendre cap fet social si l’aïllem del context social en el qual pren sentit. I això, en tota societat de classes, implica heterogeneïtat de perspectives i antagonismes pertot. (Per a això serveix l’antropologia social, i per aprendre-ho en el medi social mateix que s’estudia.) Si algú, en això, hi veu una defensa del Hussein o de qualsevol estat per part meva és que no ha entès res. Un altre espectre que encara cueja és el del senyor Ramon
–Pellicer–, que ens presentava els vídeos dels bombardeigs dels avions
nord-americans també el 1991 amb el fervor d’un psicòpata militarista, somrient com
un xaval desequilibrat davant del “Bola de Drac”, com si tot fos ficció en una
llunyana i fantasmagòrica orgia de violència, sang i mort a l’escenari teatral
de la vella, exòtica, Bagdad. Tampoc me n’oblido de la Rosa Marqueta, que en plena guerra del Pèrsic esbombava per Catalunya Ràdio que
els iraquians (?) eren uns monstres despietats –ho amania amb estrambòtiques al·lusions “geopolítiques”– i que ella tractava amb “objectivitat” –un vell mite de la ideologia acadèmica occidental– la informació entorn del “conflicte”. Recordo que no sabia expressar-se gaire, a la manera d’una deficient moral
bordament ignorant. Vergonya aliena que fixo en paper
per primer cop. No m’oblido d’en Ramon Rovira, reflex maldestre de les impúdiques
simbiosis espirituals acompanyades de les perversions de
la llengua i ideològiques a què condueix un bon full salarial. O de la Mònica Huguet,
tan bufona ella, ballant desimbolta amb un feixista com Manuel Fraga
Iribarne, com si no hagués sabut mai què ha comportat el feixisme per a la societat catalana. O de l’Àngels Barceló, llepa consagrada a servir els
poders establerts. En fi, la desfilada de senyors i senyores de casa bona que han desfilat i continuen desfilant-hi no té fi. A TV3 sempre hi ha hagut molt bons professionals,
especialment fora del ram periodístic (càmeres, so, en alguns períodes grafistes agosarats o constructors d’escenaris), malgrat això encara hi podem trobar jornalistes
excel·lents com l’Esteve Soler, qui sap si castigat per exercir com a
periodista a Palestina i Israel, i ja fa anys establert al 3/24 (em pregunto qui va ser el desgraciat responsable que un periodista de la talla del Soler hagués de dedicar-se a presentar la informació de les carreteres durant tant de temps). Què hi fan al 3/24 gent homes com aquest, i dones delicades i humils com la Judith? Potser foren eleccions voluntàries, no ho sé, però m’ho pregunto. Tant de bo no us emprenyeu tots dos perquè goso dir-ho, però és que he fet el bloc per aquesta raó: poder dir.
De tot això n’ha derivat la generació d’un cos de periodistes públics més interessats a comprar una torre
a Bolvir o a Alp (a la Cerdanya, una comarca en què la gent
anarquista de cada poble fou afusellada o obligada a fugir arran de la derrota
contra el feixisme el 1939) que no a formar-se intel·lectualment, a adquirir
una certa cultura històrica, política, literària, un mínim bagatge per exercir
críticament una professió que hauria de mantenir-se implacable amb relació a les autoritats de tota mena. Implacablement antiautoritària, en efecte. No sé quantes persones hauran llegit, als estudis
de Sant Joan Despí, llibres que haurien de ser de reflexió obligada a les
facultats de Ciències de la Informació, com ara Divertim-nos fins a morir de Neil Postman (Llibres de l’Índex, 1990 [1985]) o Sobre la televisión, de Pierre Bourdieu (Anagrama, 1997 [1996]). Tanmateix,
tampoc això hauria de sobtar-nos, en vista de les dificultats d’aquests mateixos
professionals, encara ara, per conèixer i aplicar d’una manera desimbolta les
regles d’apostrofació, el paper (o no) de determinades proposicions en les
frases completives o la distinció entre verbs transitius i verbs intransitius.
III
Bé, i què? Doncs
que en aquest context contemplar qualsevol emissora televisiva, en aquest cas
els informatius de TV3 i el 3/24, ha implicat en general la visió d’uns
treballadors més entestats a projectar-se en qualitat de figures públiques o de
micromites de la cultura popular i mediàtica actual que no a abordar decididament el
com i el perquè de les coses des de la perspectiva periodística, informativa. Aquests
actors i actrius guanyaren llibertat de moviments en el pas de la lectura de la
notícia al full escrit al text que es desplaça a la càmera palplantada davant
seu –teleprompter–, però òbviament amb això no n’hi havia prou. Durant dècades
TV3 ens ha amagat els cossos dels periodistes: els homes, amb una gola
esclafada per la corbata sobre la camisa botonada i l’americana obligada
(llevat dels d’esports i del temps climàtic, a tall de diferenciació inferioritzadora
implícita per la seva tasca, com si fossin periodistes de segona); i les dones, amb uns pits sistemàticament
ocultats amb dues o tres capes de roba, per no referir-nos al tabú de poder intuir-ne
els mugrons per alguna banda –si més no, fins fa quatre dies, en què els canvis
de vestuari ens presenten unes periodistes vestides com si haguessin de participar
en un sopar formal amb banquers i aristòcrates (la qual cosa us hauria de fer
replantejar si el grau de deliri és major en aquest text o en la
volguda construcció social de les periodistes televisives com a princesetes de Pedralbes, alienes al fangar del real–). Hi ha dies que concloc que la secció d'Internacional dels informatius de TV3 presenta notícies redactades al consolat dels EUA a Barcelona, llavors apareixen les periodistes amb vestits de nit i talons d'agulla i el món de les fades de rosa s’eleva a través de les sublimacions col·lectives.
El cos, un cop més, s’alça com a temple del pecat i el penediment; i el vestit
com a reflex de l’estatus social. Diria que en aquesta abominable Transició
televisiva només la Txe Arana fou capaç de dur a terme una entrevista sense
sostens, amb uns mugrons erectes, feliços i desimbolts sota una brusa transparent a BTV, en una sèrie sobre els Jocs Olímpics
del 1992 –esmeneu-me si fou una al·lucinació, era de nit, i, sisplau, que no
se’m consideri un televident empedreït, això simplement respon al nombre
d’experiències qualitatives acumulades–. Seria fantàstic veure homes periodistes entrevistant estrelletes polítiques vestits de Tarzan o amb els abdominals peluts a l'aire, o bé ditxaratxerament en pilotes, però això ja es demanar massa, ni tan sols es demana al professorat universitari.
Sí, sí, però la
Judit, què? La recordo tres o quatre anys enrere abatuda, sense esma, amb una
vitalitat que semblava que recorria el trajecte de la pena. La
vestien com una monja franquista. Com que no sóc un assidu
televident potser vaig tenir mala sort de trobar-la un cop i un altre així, fins
que al cap d’un parell d’anys la vaig redescobrir enlairant-se amunt, de cop i volta animada. Era
com si aquella dona fos una altra dona, com si hagués estat al caire de l’espadat de l’infern, o com si hi
hagués baixat i n’hagués tornat. Més endavant vaig topar una entrevista en què
afirmava que havia estat malalta, i contava les dificultats de pencar i de
tirar endavant en aquestes circumstàncies. Ho va passar malament, pel que
sembla. Em va saber greu, i no la conec de res, i vaig entendre per quin motiu feia mala pinta. La qüestió és que vaig descobrir una dona que feia de presentadora que
al passat semblava rebentada, amb una mirada de vegades perduda de tanta tristesa, i que ara renaixia amb un ulls brillants, vius,
amb confiança en si mateixa, esplendorosa, fascinant, terriblement seductora, fruint dels mots i provant de donar-los més vida
que la poca que amb prou feines els donen en redactar les diguem-ne notícies.
I així va créixer
la meva addicció serenament ofuscada i calenta: mirades fixes, somriures, abaixades vertiginoses de
parpelles, silencis, pauses, braços i mans per fi més lliures a fi d’emfasitzar el
que fos, i un cos esclatant, enlluernador, hipnòtic, al ritme dels seus llavis. Maldo per aconseguir dispositius tècnics que em permetin veure-la dir les notícies a càmera lenta, fixant primers plans impossibles dels porus del seu coll, les seves galtes... un cabell, el recorregut d’una llàgrima que s’escola, l’inici d'un somriure, les valls de les comissures dels seus llavis. La Judith Antequera no remet a models ni nines cregudes entre bledes superficials com tantes periodistes de pantalla de TV3: no
està buida ni és cos de titella, és un terratrèmol en estat de setge, una explosió dels
sentits obligada a amagar-se, una enunciació del que devia ser del principi de l’univers.
En la majoria de
periodistes televisius hi ha una certa necessitat de sobrecorporificar
l’actuació justament a causa del buit de les paraules que diuen (ja se sap, la televisió no és la ràdio). En el cas dels
homes es dóna d’una manera més rígida i invariablement encarcarada, i en el cas de les dones
amb un ús major de les extremitats superiors i l’expressivitat facial. En la
Judith, el cos com a dispositiu se’ns mostra (que prové del monstrare llatí, etimològicament provinent de monstre) amb
harmònica placidesa. De vegades, sembla com si les periodistes exiliades dels
Telenotícies Migdia i Vespre haguessin de fer-se valer d’alguna manera més, la qual cosa els condueix
a una teatralització intensificada. Sigui com sigui, sovint he patit per veure
la constel·lació Judith simplificada i enclaustrada en la lectura contínua dels
mateixos textos irreals de 8 del vespre a 2 de la matinada.
Som davant d’una
periodista capaç de viatjar als confins de la galàxia... que rau ficada dins una
gàbia. (Te’n demano disculpes de dir-ho Judith: són pensaments que em provoques; de vegades intuïcions.) Fa pel cap baix una temporada disposava d’uns minuts per interactuar amb el
conductor del 23/24 a la fi del programa i sintetitzar-nos les notícies de
l’endemà. Això li permetia estar dempeus, fer uns passets, parlar fora lectura i desenvolupar altres
gestualitats. Encara no acabo de comprendre’n els canvis introduïts, que n’han
resultat en l’exclusió i que empitjoraren desmesuradament aquest espai al curs que deixem enrere.
IV
A la proppassada
primavera, convidat a conferenciar en un cicle del Mercat de
les Flors a la Fundació Tàpies, tractava del fet que el cos físic i el
cos social es construeixen d’una manera dinàmica, projectant-s’hi recíprocament
tota mena de processos –de dominació i d’emancipació, d’efervescència i de
descorporificació–. Si com sostenia Durkheim el cos és d’entrada un
rastre de la individuació, les seves manifestacions socials individuals i
col·lectives responen, també, a projectes tant d’afirmació com de ruptura de
l’ordre establert. Rousseau, Swedenborg i Marx connectaren el tremolor del cos
amb el tremolor de la societat, per això el trànsit –que des de
l’antropologia religiosa s’analiza sota les formes de la possessió, la
mediumnitat i el xamanisme, per acabar abraçant tota pràctica social que
descol·loqui l’estat corporal i de diguem-ne “consciència” ordinaris– abraça,
és clar, la possibilitat d’encaminar-se i/o d’accedir a models
de relacions socials “altres”. Amb una imatge de
l’estimat Miquel Tàpies (1961-2013) que vaig voler que es projectés ocupant el fons de
l’escenari, a l’últim terç de l’acte vaig anar a parar a la Judit (per a sorpresa de la gent espectadora, no cal dir-ho). Explicava
coses que vaig treballar molts anys (De
la mística a les barricades, 2001; Cos
i revolució. L’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat, 2004)
sota l’ensenyament privilegiat d’en Manuel Delgado: fins a quin punt els cossos
abracen potencialment continuïtats i salts al buit, el vell i el nou, el passat
i el futur, el bell i el terrible, passions, dolors, plaers, gratituds i esperances. I per
què si esdevenen veritable “praxi constitutiva” –l’anhel indissoluble,
inalienable i perenne d’un món lliure i creador (gràcies, Spinoza, company!)–, llavors l’escenari, el
teatre, la platea, l’obra representada i els figurants –actors i espectadors–
haurien de ser polvoritzats per sempre més. El que en resulti seria, només
aleshores, una vida diferent per sempre –en mots d’un altre antropòleg,
Jean Duvignaud–. I encara una
altra antropòloga referencial, Mary Douglas, argumentava la pertinència
d’entendre que la demostració d’una actitud corporal del tot natural està
controlada, necessàriament, pel sistema de categoritzacions de la societat. El cos físic i el cos social es projecten recíprocament.
Rousseau definí
l’adveniment del món modern com un remolí social. Aquest és el sentit de ciutat capdavantera, quant a l’erecció de barricades per metre quadrat, que Friedrich
Engels atribuí a Barcelona el 1873 en el conjunt europeu, i la contundència de
les imatges amb què Marx mostra metafòricament aquestes convulsions, fascinants
i al mateix temps sagnants en la quotidianitat social dels subalterns al Manifest Comunista –abismes,
terratrèmols, erupcions volcàniques, una força de gravetat aclaparadora,
fractures, fissures, oceans agitats, continents de dures roques en moviment–.
Per a Novalis, la societat significa un immens espai social de tremolor, una
cadena en moviment, un continu tan dinàmic com el de la naturalesa mateixa, de
la qual els humans formem part.
V
No deixem mai de
tremolar, de transitar del cel a l’infern i a l’inrevés. L’infern, deien els
gnòstics, és això i és aquí, a la terra: l’infern és la ignorància i la
dominació que les institucions de poder exerceixen a través de les nostres
condicions materials de vida, i de la nostra alienació. El cos físic i el cos
social es reflecteixen i s’emmirallen l’un en l’altre, i el tremolor es
manifesta a través de tots dos, recíprocament. Tremolem en la mesura que encara
estem vius, i la Judith Antequera per fi va tornar a vibrar en algun moment.
Desconec si els
seus viatges al subsòl han estat fets conscientment: el sentit del viatge sol
ser integrar-lo en la consciència i poder sortir del pou amb una comprensió
major sobre si mateix i el món, i les relacions que entre tots dos
s’estableixen, per bé que això ho pesquem després i no durant. La comprensió de les coses ens transforma. I en ma vida he vist
un cos televisiu més transformat que el de la Judith Antequera. Cos i ànima.
Probablement, qui hagi estat capaç d’arribar fins aquí podria concebre aquesta
expressió apassionada de veneració digna com una cosa francament extravagant, fins i tot com un abús immoderat i intemperant, o com una prova més que davant vostre em represento com un sonat. El que
intento fer-vos entendre és que tenim davant dels nassos un tresor immens, un
diamant fragmentat que amb la seva sola mirada, amb el seu sol cos, amb la seva
sola manifestació ho pot tot, que no ha d’obrir la boca per fer-te saber que la
Terra no gira, roda (això ho deia l’Ovidi, oi?). TV3 i la resta de televisions occidentals no són pas conscients de la seva pròpia fragilitat, del seu ridícul quotidià: tota la programació queda en entredit cada cop que la Judit esclata a la pantalla. De 8 del vespre a 2 de la matinada, Europa occidental hauria de retre culte a aquesta heroïna contemporània, ingènua, lliure, noble i dolça, dolcíssima.
VI
Per ventura una
nit enclastaré el meu cos contra i dins del monitor de televisió, llavors oblidarem tots
els comiats, a mig camí d’una novel·la de William Gibson i de J.G. Ballard.
Com els yanomami
amazònics, ho faré sense pronunciar una paraula que signifiqui “adéu”. Tanta tristesa. Empassa’t
el polsim negre i estima-la.
VII
No t’aturis Judit, navega. Sàpigues que hi sóc –hi som–, com un gra de sorra més a la platja dels qui acabem xops, amarats d’onada. Onades contra el rocam, sí. La Judith Antequera encarna la vida en un medi –el televisiu– que malda contínuament per esclafar la vida, per mantenir-la a ratlla.
La lluita és l’únic camí. Però TV3 no sembla el millor lloc per adonar-se de res. I la llàstima és que és pública...
***
Post scriptum: Senyores i senyors, acaba d’esclatar la III Guerra Mundial. Permeti’ns una pausa per a la publicitat i tornem.
Sona ridícul, oi? Doncs la televisió sota el capital funciona així. Consum i entreteniment.
