A la nació Papua.
RECORD DE KENNETH E. READ (1917-1995),
ETNÒGRAF A PAPUA (1950-1952 I ESTIUS DEL 1981 I 1982)
[EL VIDRE AL COR, 25-VII-2016]
Gerard Horta
[EL VIDRE AL COR, 25-VII-2016]
Gerard Horta
Avui, arran del
microseguiment informatiu que faig del genocidi quotidià del poble de Papua Oest per part de l’estat d’Indonèsia, he anat a parar de nou al llibre de capçalera d’aquest antropòleg
australià: The High Valley (1965), fruit del treball de camp que dugué a terme del 1950 al 1952 a Papua (sota la despòtica imposició colonial de l’estat d’Austràlia), fins a caure malalt a causa d’una úlcera sagnant.
Clifford Geertz reivindicà aquesta obra capdavantera dins The anthropologist as author (1988, amb traducció al castellà d’Alberto Cardín) en el marc de silenciament que ha acompanyat algunes de les etnografies més avançades dins l’univers antropològic. Read fou deixeble de la primera generació d’alumnes de Malinowski, i sens dubte el seu apropament a la vida col·lectiva de la societat que estudià assenyalà un camí per a l’etnografia. A la manera ritual, el seu comiat de qui fou l’informant principal devia comprendre tocar-se recíprocament els genitals... perquè “l’informant sentís [...], en la pressió de les meves mans, l’únic do que tinc, l’únic que necessito rebre”. Tabú... dins el context del que qualificà com “la tendència dels papús cap a l'excés” per raó de la violència ritual de què fou testimoni i de la intensitat desbaratadora –amor, passió– amb què ell mateix hi visqué.
Clifford Geertz reivindicà aquesta obra capdavantera dins The anthropologist as author (1988, amb traducció al castellà d’Alberto Cardín) en el marc de silenciament que ha acompanyat algunes de les etnografies més avançades dins l’univers antropològic. Read fou deixeble de la primera generació d’alumnes de Malinowski, i sens dubte el seu apropament a la vida col·lectiva de la societat que estudià assenyalà un camí per a l’etnografia. A la manera ritual, el seu comiat de qui fou l’informant principal devia comprendre tocar-se recíprocament els genitals... perquè “l’informant sentís [...], en la pressió de les meves mans, l’únic do que tinc, l’únic que necessito rebre”. Tabú... dins el context del que qualificà com “la tendència dels papús cap a l'excés” per raó de la violència ritual de què fou testimoni i de la intensitat desbaratadora –amor, passió– amb què ell mateix hi visqué.
“Mick” per a la seva colla de companys.
He volgut reproduir-ne alguns dels fragments de The High Valley que Geertz cità per il·lustrar el vertigen del treball de camp i les gammes dinàmiques de vicissituds, paradoxes i desplaçaments interiors i exteriors que hi estan associats, els trànsits i les gradacions diverses compresos en una pràctica la qual, durant més 100 anys amb tots els ets i uts, ha distingit l’antropologia social de la resta de disciplines de les ciències socials o de camps lligats al coneixement acadèmic. Així, Read escrigué...:
“L’antropòleg que treballa sobre el terreny passa per una experiència única: ningú més no coneix d'una manera tan personal què és viure en una cultura del tot distinta. Els missioners no ho saben; els funcionaris del govern colonial tampoc; ni tan sols els comerciants o els exploradors. Només l’antropòleg no vol res del poble amb qui viu; res, és clar, tret de... comprendre i apreciar la textura de les seves vides.”
“[...] Per què, doncs, hi ha tanta escriptura antropològica tan antisèptica, tan buida de tot allò que dóna vida a la gent? Ells són allà, clavats amb agulles com les papallones dins una capsa de vidre, amb la diferència, malgrat tot, que sovint no podem dir de quin color són aquests espècimens; i mai no se’ns han mostrat volant, mai no els hem vist patir o morir llevat d'una manera general.”
“[...] Crec que he estat en un estat permanent d’acontentament. Si més no aquest és l’únic nom que se m’acut donar a un estat d’ànim en què la certesa de les meves pròpies capacitats i el descobriment del meu propi jo confluïen amb un sentiment de simpatia envers els altres i de gratitud per les lliçons que em donaven.”
“[...] El meu desig d’experimentar la naturalesa de la vida primitiva s’havia convertit en una necessitat personal que per a mi era tan important com la contribució al coneixement que pogués fer amb el meu treball.”
“[...] Aquest relat ha estat inequívocament subjectiu. He mirat de transmetre alguna cosa de l’estil de vida dels papús... d’acord amb com es manifestà davant dels meus ulls, filtrat per la meva pròpia formació, les meves fílies i les meves fòbies, i determinat pels meus propis punts forts i les meves febleses. Crec que la meva preparació professional nodreix una objectivitat que m’ha impedit cometre errors garrafals a l’hora de caracteritzar-los, i m’ha ajudat també a veure’m a mi mateix... més clarament. Amb tot, això no és el que hauria escrit si hagués estat motivat només pels cànons de l’academicisme professional, ni és, tampoc, tot el que hauria dit si el meu propòsit hagués consistit a revelar la meva identitat per complet. He intentat seguir un rumb intermedi entre tots dos extrems.”
De tot plegat, Geertz en digué “boires opalescents” i “ulls castanys parpellejant”.
Experiència d’un home –un etnògraf–, que es veia a si mateix vivint en un estat permanent d’eufòria... Qui no ha estat posseït per aquest estat en un moment o un altre del procés etnogràfic? Un estat acompanyat, abans o després, per la desesperació generalitzada –profunda, colpidora, implacable–, que el distingeix, també.
“L’antropòleg que treballa sobre el terreny passa per una experiència única: ningú més no coneix d'una manera tan personal què és viure en una cultura del tot distinta. Els missioners no ho saben; els funcionaris del govern colonial tampoc; ni tan sols els comerciants o els exploradors. Només l’antropòleg no vol res del poble amb qui viu; res, és clar, tret de... comprendre i apreciar la textura de les seves vides.”
“[...] Per què, doncs, hi ha tanta escriptura antropològica tan antisèptica, tan buida de tot allò que dóna vida a la gent? Ells són allà, clavats amb agulles com les papallones dins una capsa de vidre, amb la diferència, malgrat tot, que sovint no podem dir de quin color són aquests espècimens; i mai no se’ns han mostrat volant, mai no els hem vist patir o morir llevat d'una manera general.”
“[...] Crec que he estat en un estat permanent d’acontentament. Si més no aquest és l’únic nom que se m’acut donar a un estat d’ànim en què la certesa de les meves pròpies capacitats i el descobriment del meu propi jo confluïen amb un sentiment de simpatia envers els altres i de gratitud per les lliçons que em donaven.”
“[...] El meu desig d’experimentar la naturalesa de la vida primitiva s’havia convertit en una necessitat personal que per a mi era tan important com la contribució al coneixement que pogués fer amb el meu treball.”
“[...] Aquest relat ha estat inequívocament subjectiu. He mirat de transmetre alguna cosa de l’estil de vida dels papús... d’acord amb com es manifestà davant dels meus ulls, filtrat per la meva pròpia formació, les meves fílies i les meves fòbies, i determinat pels meus propis punts forts i les meves febleses. Crec que la meva preparació professional nodreix una objectivitat que m’ha impedit cometre errors garrafals a l’hora de caracteritzar-los, i m’ha ajudat també a veure’m a mi mateix... més clarament. Amb tot, això no és el que hauria escrit si hagués estat motivat només pels cànons de l’academicisme professional, ni és, tampoc, tot el que hauria dit si el meu propòsit hagués consistit a revelar la meva identitat per complet. He intentat seguir un rumb intermedi entre tots dos extrems.”
De tot plegat, Geertz en digué “boires opalescents” i “ulls castanys parpellejant”.
Experiència d’un home –un etnògraf–, que es veia a si mateix vivint en un estat permanent d’eufòria... Qui no ha estat posseït per aquest estat en un moment o un altre del procés etnogràfic? Un estat acompanyat, abans o després, per la desesperació generalitzada –profunda, colpidora, implacable–, que el distingeix, també.
Coberta de la primera edició (1965), a Nova York.
També s’edità en rus (1969), a Moscou.
Makis, Asem, Tarova, Goluwais... “els seus sols noms feien ressonar en mi ritmes d’una vida que en un altre temps m’havia semblat tan aliena, i que ara sortien de la meva llengua amb la naturalitat dels moviments del meu cor”.
Vegeu-ne l’obituari que en publicà la University of Sydney. En reprodueixo un fragment sintèticament introductori sobre aquesta etnografia:
Vegeu-ne l’obituari que en publicà la University of Sydney. En reprodueixo un fragment sintèticament introductori sobre aquesta etnografia:
“In Read's book,
however, a cultural drama is being lived in the experience of Read: the passing
of the traditional culture; the individual in the throes of being torn between
the old and the new; and the dramatic ending of the story, in which Mick Read falls
ill and has to leave New Guinea abruptly, literally carried out on a stretcher,
not to return for a generation. In edition after edition –British and
American and Russian editions, which are, by the way, still in print– Read's
story of the Highlanders in a period of rapid change and symbolic pathos opened
the study of humanistic anthropology for more than a generation of students
around the world. Aside from the wealth of knowledge surrounding the Gahuku and
their neighbors, about first contact and the unexplored areas of the region at
the time, as well as the series of personal portraits of individual Gahuku that
make up the bulk of the book by a man who professed to be anti-psychological in
theory and practice, The High Valley offered a rare and vanishing glimpse into
colonial and pre-colonial culture, the dynamics and turmoil of racism,
pacification, cargo cults, missionization, and the mass transformation of local
culture via technology and westernization writ large.
The book is intensely personal, and like the man himself, also intensely private. Read tells us that his time among the Gahuku was for him the best in his life, “I believe I was permanently elated.” Along with the Diaries of Malinowski, The High Valley is a work that established the interiority of anthropology, its subjectivity and creative moorings, underscoring the way in which the method of fieldwork became the very thing itself that differentiated the strange from the familiar in that most curious of academic pursuits, anthropology, a point noted by Herdt and Stoller in their Intimate Communications. Indeed, Read's work is arguably the first subjective ethnography to take personal experience as' a part of what Waud Kracke has called “the encounter with other cultures”. The writing was as important to the process as the field work for Kenneth Read, who loved to write. As he would sit at his typewriter (having never used a computer), he would pause and smoke and compose in his mind, and then place prose on paper. Seldom did he revise after the first draft; a text that did not meet his standard was discarded.
Read returned to the Gahuku for two successive summers, supported by a small grant from the Wenner-Gren Foundation, on which he wrote Return to the High Valley (1986). He had already prepared some thoughts about how the Gahuku-Gama had changed in his chapter in 1984 on The Nama Cult Recalled. But he returned with great trepidation, wondering if he would be remembered at all, worrying that things would have changed so much, and that he would have aged so much that it would be impossible to do. But his experience was so exhilarating for him, and his adopted kin so kind, that he managed on his own money to return again for the following summer. After this he decided to write again and he threw himself into writing his last book as only someone who sees the end as a final tribute to the past can do. It is a compassionate book; moving, studied, angry, in love, in sadness, intelligent, at times maudlin, but filled with the pathos of a place and time gone awry, which only someone from another time can know, reminding us of his friend, Margaret Mead's, New Lives for Old, but subjectified and more personal than Mead, in a way that could only have been written by the author of The High Valley. Some, such as Robert Edgerton, have claimed this to be even more beautiful than his first book.”
The book is intensely personal, and like the man himself, also intensely private. Read tells us that his time among the Gahuku was for him the best in his life, “I believe I was permanently elated.” Along with the Diaries of Malinowski, The High Valley is a work that established the interiority of anthropology, its subjectivity and creative moorings, underscoring the way in which the method of fieldwork became the very thing itself that differentiated the strange from the familiar in that most curious of academic pursuits, anthropology, a point noted by Herdt and Stoller in their Intimate Communications. Indeed, Read's work is arguably the first subjective ethnography to take personal experience as' a part of what Waud Kracke has called “the encounter with other cultures”. The writing was as important to the process as the field work for Kenneth Read, who loved to write. As he would sit at his typewriter (having never used a computer), he would pause and smoke and compose in his mind, and then place prose on paper. Seldom did he revise after the first draft; a text that did not meet his standard was discarded.
Read returned to the Gahuku for two successive summers, supported by a small grant from the Wenner-Gren Foundation, on which he wrote Return to the High Valley (1986). He had already prepared some thoughts about how the Gahuku-Gama had changed in his chapter in 1984 on The Nama Cult Recalled. But he returned with great trepidation, wondering if he would be remembered at all, worrying that things would have changed so much, and that he would have aged so much that it would be impossible to do. But his experience was so exhilarating for him, and his adopted kin so kind, that he managed on his own money to return again for the following summer. After this he decided to write again and he threw himself into writing his last book as only someone who sees the end as a final tribute to the past can do. It is a compassionate book; moving, studied, angry, in love, in sadness, intelligent, at times maudlin, but filled with the pathos of a place and time gone awry, which only someone from another time can know, reminding us of his friend, Margaret Mead's, New Lives for Old, but subjectified and more personal than Mead, in a way that could only have been written by the author of The High Valley. Some, such as Robert Edgerton, have claimed this to be even more beautiful than his first book.”
La banda est de l’illa esdevingué independent el 1975, mentre que la banda oest roman ara sota dominació indonèsica. Quan Read tornà a Papua –a Gahuku–, als estius del 1981 i 1982, reconegué mons ja apamats en altres espais socials. El 1986 s’edità Return to the High Valley, en què traçava les dinàmiques necessàriament i conflictivament canviants a què la societat que conegué s’havia trobat encaminada.
Geertz resumeix així el xoc que Read hi traça: el poblat s’ha convertit en un poble amb els carrers pavimentats, amb subministrament públic d’aigua i electricitat; hi ha un hotel i una taverna; l’alcoholització està força estesa; la gent vesteix sobretot al mode occidental; les cases són receptacles de conglomerat recoberts amb sostres de xapa ondulada; les cerimònies rituals principals ja no se celebren; el fonamentalisme cristià hi ha arrelat; l’indret brolla de cotxes i camions rugents; les dones joves van a les discoteques nocturnes i veuen pel·lis de sèrie B; hom viatja més d’una banda a una altra; els grups han intensificat els contactes; hi ha persones més riques que Read mateix... i el seu millor company –el de la ritual abraçada de l’ós– ha mort atropellat, el 1974, per un camió en una carretera mentre tornava a casa borratxo fent esses des del bar de l’hotel...
“Els diners [diu Read] ara són importants..., el so de les flautes ja no s’escolta a la Vall d'Asem, el paisatge té ara una buidor que abans no tenia, quan els joves apareixien de cop i volta d’entre les herbes...” Ara, els joves romanen tancats a l’escola tot el dia.
Coberta de la primera edició (1986), a Nova York.
“Aquesta vegada no em vaig plànyer gens d’anar-me'n. En realitat vaig sentir quasi alleugeriment en saber que em restaven només dos dies...”
Per anar-te’n, però, cal haver-hi estat. I sols l’etnògraf podrà dir “jo hi era”. N’hi ha, de fet, que mai més van tornar-ne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada