A propòsit del vídeo #SomUnitatPopular i del sentit polític de les CUP

A propòsit del vídeo#SomUnitatPopular

i del sentit polític de les CUP

[Text inèdit, 12-XI-2012]

Gerard Horta

Les imatges i els sons

El preciós vídeo elaborat per una colla de companyes i companys per donar suport a les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) ha estat vist per més de 114.000 persones al canal You Tube en tres dies (escric això al matí del dilluns 12 de novembre del 2012). Es tracta d’un fenomen que, en certa manera, reflectiria la necessitat d’un sector de la societat de confluir en pràctiques veritablement emancipadores davant d’un present insuportable. El text és crític, les veus i la música són molt maques, i en resulta un vídeo potent que aconsegueix l’objectiu d’atraure a fi d’incitar a repensar l’acció pròpia i aliena en el món.

Fora d’això, s’hi perpetua un cert cronocentrisme (la referencialitat se situa en gent d’entre 20 i escaig i 40 anys a tot estirar) que, paral·lelament, continua reïficant una perspectiva rovelladeta de determinats moviments populars –els medis acadèmics anglosaxons ens han acabat obligant a dir-ne moviments “socials” després de 40 anys martellejant-hi– encarnats de vegades en el que, si se’ns permet dir-ho, anhelem que mai no esdevingui la classe de pseudoelit que acaba fent d’“avantguarda paramediàtica” en termes monopolístics. El temps, tossut, ens fa humils a clatellades. Llavors, si per ventura els autors del vídeo superessin el que en certa manera podria concebre’s com a reflexos de petites endogàmies mentals cronificades més del compte, parlaríem més de pobresa i menys d’exclusió social, i assumiríem ideològicament, per fi, que per a les milicianes anarquistes –i comunistes– que hi apareixen, la Revolució Catalana del 1936 fou una necessitat, no pas una utopia. Una necessitat que venia de molt lluny, del XIX, un segle en què la gent no podia permetre’s utopies, sinó combatre per la necessitat imperativa de sobreviure i guerrejar per la vida. Ho deia el Noi del Sucre –militant de la CNT assassinat pels pistolers de la burgesia espanyolista el qual l’Esquerra Independentista homenatgem cada 1 de Maig– i n’hi ha que n’estem tips d’esbombar-ho: “La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.” Diria que el lloc per materialitzar els somnis és el món, aquest món. Vull dir que d’utopies en tenim el cul pelat, per això cantem el Jim Morrison de “Volem el món i el volem ara” a When de music’s over.

Hom pot plantejar-se si al vídeo hi falten homes i dones que siguin lletjos, que no s’hagin rentat les dents el dia de filmació, que pesin 170 kilos... i marrecs als carrers xisclant, les cares dels miserables, molta més gent de 90 anys i que no estiguin d’esquena, vianants fent-se pets, rots o borilles, i pescadors, ramaders, treballadors industrials sense màscares... En definitiva, un pèl menys de postal agradable i de mirada enrotllada –que guais que som–, i una mica més de fang: el bell i rude món real, el blanc-i-negre. Fins i tot, entre tanta bellesa, s’hi podrien afegir fragments d’alguna orgia col·lectiva en plena cadena de muntatge, a la manera efervescent de Bataille, de Callois, de Duvignaud o del Durkheim poeta. O barricades, barricades dures, de les d’abans (1978-1984). I, malgrat això, el vídeo no deixa d’emocionar-nos, com aquesta parella gran, bonica i amorosa que s'abraça tot precedint la nostra gent (banderes negres, roges, liles i estelades).

Les CUP

Una pila de persones coneixeran les CUP arran d’aquest procés electoral, i del vídeo és clar. Hi descobriran una organització assembleària, anticapitalista i independentista –pel conjunt dels Països Catalans–. Les CUP no són un partit polític clàssic, com ho demostra per exemple que no vol disposar d’una seu nacional. Dins el context ideològic d’una esquerra independentista que ha advocat històricament per plantar-se als barris urbans i els pobles a través de la seva inserció en casals i ateneus populars (recordeu les lògiques llibertàries dels anys trenta quant a la penetració social al territori), els nuclis de les CUP de la ciutat de Barcelona exemplifiquen aquest model d’arrelament. A Nou Barris, la CUP exerceix com a Comissió Municipal de la Trobada Alternativa de Nou Barris, una associació amb gent de diverses generacions que procedeix de diverses tradicions polítiques, culturals, laborals i sindicals, que tira endavant  cooperatives com ara l’agroecològica El Llevat o com 9barriscoopera, l’Oficina de Drets Socials –amb assistència jurídica gratuïta setmanal–, que fa de seu de l’Espai Marx, dels sindicats Co.Bas i la COS del Barcelonès, i que du a terme tot tipus de tallers i activitats diaris per a tota mena de veïnat, a més de xerrades, debats, cursets, etc. –sense un ral de subvencions, al contrari, afrontant-hi multes, repressions judicials i menysteniments–.

Per a qui no ho sàpiga, les CUP funcionen també organitzant i organitzant-se a través d’assemblees populars, un procés que s’ha accelerat a Barcelona a l’hora d’elaborar el programa polític per a les eleccions (s’han recollit propostes discutides en dotzenes d’assemblees) i que tindrà continuïtat independentment dels resultats del 25N. On la CUP o organitzacions populars còmplices governa o hi té regidories, les assemblees populars són rigorosament obligades. Si mai en algun lloc no se’n fessin les que calen és que algú haurà acabat agradant-se massa a si mateix o bé que alguna figureta amb més pes del compte estarà massa ocupada: depèn del “tothom” militant no permetre que això succeeixi. El rellevant és la voluntat de construir la unitat popular des dels carrers: el nostre objectiu no és ser al Parlament per merament enfortir les CUP, ni representar ningú ni cap moviment; el nostre objectiu consisteix a ser-hi per fer de portaveus de les lluites populars i veïnals, i per enfortir-les dins la construcció de processos autogestionaris capaços de materialitzar la transformació gradual de la societat catalana. Més enllà d’això, les CUP no són una sigla sagrada, sinó un instrument per a l’alliberament col·lectiu.

Entrar al Parlament implica riscos: a escala individual, que els nous diputats i diputades creixin en importància personal i tirin pel dret sense esperar què decideix la militància. A escala col·lectiva, que l’entrada fagociti més del compte el treball de la mateixa militància; que en un moment donat no es respongui al que es reclamarà des de determinades bandes (lluites veïnals, autònomes, conflictes laborals larvats); que s’acabi identificant la imatge de les CUP exclusivament amb els càrrecs, o bé que aflorin diferències excessives entre estratègies distintes entorn de projectes polítics més semblants o més diferents.

Al mateix temps, però, som davant de l’oportunitat de construir una cosa radicalment distinta. Si som capaços de superar purismes, ambicions en major o menor grau personalistes i pràctiques carrinclones que acabin simplificant els projectes polítics a debatre, les CUP poden esdevenir un referent bàsic dels combats emancipadors que vénen. I tracto de fets.

A través de l’huracà

Sigui com sigui, tot això no té res a veure amb cap “Front d’esquerres” muntat en quatre dies per assolir més cadiretes al Parlament. Per una raó: des del 1977 als Països Catalans no hi ha cap direcció política parlamentària ni cap direcció sindical de les grans –i mitjanetes– estructures muntades que hagi treballat per tombar el model de relacions socials capitalistes. Les CUP tenen l’objectiu d’encaminar la lluita per transcendir el capitalisme, i com a organització anticolonial l’objectiu rau a assolir la independència respecte dels estats espanyol i francès perquè sigui la societat catalana mateixa qui decideixi com volem desenvolupar uns Països Catalans que nosaltres aspirem a fer lliures i socialment justos. Fa 35 anys que, al costat dels postfranquistes de torn i de la socialdemocràcia regionalista esdevinguda ultraliberal i independentista, els aparells dirigents de l’esquerra política i sindical han estat exercint com a perpetuadors de l’ordre social establert –amb conselleries d’Interior incloses– al servei dels seus propis interessos privats i de consensos bancaris, desmobilitzant i despolititzant les classes populars catalanes. I n’estem pagant el preu.

En conseqüència, fora del que està escrit als murs grisos del previsible, si cada CUP és capaç de transmetre –a partir de les seves accions– continguts de lluita, i de difondre l’honestedat de les pràctiques (càrrecs al Parlament d’un sol mandat de quatre anys, rebaixa de sous, gent regidora que de vegades fins es nega a cobrar sou públic, cap préstec demanat a cap banc, etc.), i si pot continuar creixent enllà de l’Esquerra Independentista, tot integrant-hi gent que està arribant a aquest projecte pels seus continguts horitzontals i col·lectivistes, gent fins i tot que es pensa com a catalanoespanyola –o el que vulgui, fora d’essencialitzacions– i que alhora defensa a ultrança el dret de la societat catalana a la independència, gent que troba en les CUP una eina digna de combat..., si és així les CUP remouran uns quants àmbits. Ara com ara, afrontem el repte de les CUP amb esperança. Ens en sortirem? Almenys ho intentarem. Aquest vídeo és més que un rampell d’inspiració creadora: d’alguna manera, tot i les mancances, assenyala la possibilitat d’un camí, com els llampecs sobre l’aigua.