En record d'Andreas Faber-Kaiser (1944-1994)

En record d’andreas faber-kaiser (1944-1994)

[AVUI, 27-V-2004]

Gerard Horta

A un quart de deu del matí, el 14 de març del 1994, Andreas Faber-Kaiser va traspassar a l’hospital de Can Ruti de Badalona. Per al gran públic –o el públic en general, o qualsevol d’aquestes simplificadores categories amb què es pretén conceptualitzar una cosa tan heterogènia i inclassificable com la complexa realitat de tota societat– l’Andreas (Barcelona, 1944), llicenciat en filosofia i lletres i rigorós investigador de camp, era conegut arran de dos programes de Catalunya Ràdio, estendards a la mitjanit dels diumenges del 1988 al 1994: “Què volen aquesta gent” i “Sintonia Alfa”. Paradoxalment, el títol del primer remetia no a la policia, sinó a éssers vinguts de lluny, ja que un dels eixos centrals de la seva passió recercadora consistí a capbussar-se en l’origen de la humanitat terrestre (sostenia que es tracta d’un enginy biogenètic creat per éssers d’altres galàxies, igual que ho féu el bioquímic Francis H.C. Crick –guanyador del premi Nobel el 1962 i descobridor de l’estructura de l’ADN el 1953– al llibre Life itself el 1981).

Entre altres llibres, Faber-Kaiser publicà Sacerdotes o cosmonautas (1971), Cosmos-cronología general de la astronáutica (1972, premi estatal de cosmonàutica Julio Marial), Grandes enigmas del cielo y la tierra (1973), Jesús vivió y murió en Cachemira (1976), OVNIS: el archivo de la CIA (1980), La caverna de los tesoros, Las nubes del engaño i Fuera de control (tots tres el 1984), Sobre el secreto (1985) i el darrer i més maleït, Pacto de silencio (1988). Fundà i dirigí la revista Mundo Desconocido (1976-1982), pionera a l’estat espanyol en aquest camp, amb col·laboracions d’articles i material gràfic internacionals exclusius, la qual obtingué el 1980 el premi Secinter a la millor revista especialitzada. Se centrà a pensar i argumentar les relacions de vegades no gaire tangibles entre el visible i l’invisible, i la distància que separa les narracions dominants del món a Occident amb les nombroses peces que no encaixen en un trencaclosques descriptiu al capdavall frustrant quant a les nostres expectatives de saber què caram fem aquí, per què això i no allò, i quins fils mouen elits econòmiques distants les decisions de les quals resten sistemàticament fora del nostre abast. Mundo Desconocido fou censurada a l’Argentina per l’Ente Calificador, ateses les consideracions que s’hi feien sobre la CIA en diversos aspectes. Un dels seus col·laboradors i company de l’Andreas, l’argentí Alejandro Vignati, morí intoxicat en estranyes circumstàncies als anys vuitanta al continent sud-americà (llavors la seva recerca principal abraçava les experimentacions d’armament bioquímic per part de l’OTAN, en concret el tractament de conreus de pebrots amb una de les variants del pesticida organofosforat Nemacur de la companyia Bayer a Puerto Rico).

El pare de l’Andreas, Will Faber (1901-1987), fugí del nazisme primerenc i s’establí a Barcelona el 1932, per treballar amb l’Associació de Cartellistes. Residí durant cinquanta anys al carrer d’Homer, on cap placa municipal recorda el seu pas ni el del seu fill. El genocidi franquista i la seva continuació perversa durant la Transició arrasaren els murals i vitralls de Will Faber, autor de gravats igualment increïbles i de grafismes magnífics per a publicacions diverses, reclosos al mateix pou de l’anestesiament col·lectiu a què s’han marginat tant de temps obres com les de Joan Ponç (molt influent sobre l’obra de Will) i de l’altre gran avantguardista Francesc Garcia Vilella. Antoni Ribera (1920-2001), ufòleg referencial a l’estat espanyol (honorat el 1979 a Londres per la Cambra dels Lords), va ser un dels bons companys de Will, i tingué força a veure amb el fet que l’Andreas s’aboqués a les escletxes fràgils de la ufologia i la criptopolítica. 

L’any 2000, Ignasi Puig Alemán escrigué un llibre en què homenatjà en Will i l’Andreas (Los Faber. Will Faber, el suprapintor. El enigma, Andreas Faber-Kaiser, Edicions EPIC), enmig d’un desinterès mediàtic generalitzat. S’hi recull el trajecte de Faber-Kaiser com a crític sistemàtic de la frivolitat i la mercantilització associada als tripijocs i els abusos implícits en els àmbits de les paraciències, i dels usos aprofitats per part d‘il·luminats de tota mena i de poders instituïts. A casa seva havia hostatjat més d’una persona que ho necessitava, inclosos militants anarquistes (sempre acabava els editorials de Mundo Desconocido escrivint-hi “Salut”).

Dins Pacto de Silencio (amb greus problemes de distribució, si bé els exemplars comercialitzats s’esgotaren) denuncià la incúria del ministeri de Sanitat espanyol i l’Organització Mundial de la Salut amb relació al paper exercit per una multinacional alemanya quimicofarmacèutica i els serveis d’intel·ligència nordamericans entorn de tomàquets de molt baix preu comercialitzats a Roquetas de Mar dins el context de l’esclat i l’expansió de la síndrome tòxica (allò dels “bichitos en el aceite”), de la qual resultaren 650 morts, 25.000 afectats (molts, crònics) i un silenciament pesant com una llosa. Segons ell, l’oli de colza era innocu, i la clau de l’afer raïa en els tomàquets tractats amb organofosforats aplicats a la guerra bioquímica de baixa intensitat. Els consumidors dels tomàquets de l’especialitat Lucy –poc selectes, venuts en mercats ambulants i consumits per persones amb magres ingressos econòmics– n’haurien esdevingut víctimes involuntàries, a tall literalment d’experimentació humana. Faber-Kaiser rebé nombroses amenaces de mort –ho reafirmà més d’un cop en públic– i tant ell com el seu entorn més proper –Antoni Ribera i André Malby– mantingueren que la malaltia que acabà matant-lo li fou inoculada. Cambio 16 titulà, a la portada del núm. 681 del desembre del 1984: “Escándalo colza. Un producto Bayer envenenó a España.” Al cap de dos mesos el director, José Oneto, plegà del càrrec. Bayer guanyà la querella contra el setmanari.

 

Com digué el 1985 el doctor Antonio Muro, aleshores militant del PSOE i investigador oficial del ministeri de Sanitat, “tothom qui toca aquest tema s’hi crema”. Muro trobà un antídot del pesticida Nemacur-10 –un pesticida prohibit en diversos països europeus per la seva perillositat, de venda lliure a Espanya als anys vuitanta– i fou despatxat de la feina. Morí al cap de molt poc temps. Catalunya Ràdio anuncià el traspàs de l’Andreas al butlletí informatiu de les 11 del matí del 14 de març del 1994. Segons Ignasi Puig a les 12 del migdia, però, la notícia ja havia estat esborrada. Potser algú, algun dia, historiarà el paper de la major part del periodisme públic català als darrers 25 anys, ja no tant pel que ha dit, sinó per tot el que obscenament ha deixat de dir.

No el vaig conèixer –jo era un adolescent quan llegia Mundo Desconocido–, però vull significar un record sincer i fratern d’Andreas Faber-Kaiser –i del pare Will, la mare Emma Kaiser, i dels fills de l’Andreas, en Sergi i la Mònika, perquè mantinguin sempre a recer del vent el llegat que deixà–, per l’anhel de llibertat que compartí amb tantes persones i pel seu rebuig constant de les maneres com els més alts poders econòmics i militars (com ara la Comissió Trilateral i el Pentàgon) instrumentalitzen el desconegut en qualitat de mitjà per sotmetre les societats. En paraules seves: “La nostra llibertat física i mental ha estat sempre, i com més va més, condicionada [...]. Ningú no ha de ser esclau de cap senyor.” Lluny del present i despullats de futur solem lluitar i perdre. De vegades, la vida. No és ni de bon tros el tipus de món en què un voldria ser, però som aquí, com l’Andreas. Encara.

 ***

Post Scriptum (23-VII-2015): us enllaço aquest text de Roger Vinton al seu bloc (18-X-2014) –que acabo de conèixer arran de la trobada a twitter– per si teniu interès a llegir diversos estudis crítics sobre el muntatge de la colza.