Retorn a l'Àfrica atlàntica (Cap Verd)

Fruit del treball de camp desenvolupat a les tardors/hiverns dels

anys 2009, 2010 i 2011, publicat per Pol·len (Barcelona, 2014).

RETORN A L’ÀFRICA ATLÀNTICA (CAP VERD)

El que distingeix l’antropologia social de la resta de disciplines científiques i acadèmiques dins les ciències socials és constatar empíricament la varietat social de les col·lectivitats humanes, l'espectre ampli de l'heterogeneïtat social i cultural. Ho fa a través d'una eina anomenada treball de camp, amb fortes implicacions no sols metodològiques sinó també teòriques, malgrat que el nucli dur antropològic consisteixi a compondre aquest catàleg sempre dinàmic de les maneres de representar-nos el món i de practicar-lo en les dimensions instrumentals i simbòliques. Això significa que per poder afirmar que jo hi era cal haver-hi estat, és tan senzill i tan complicat com això. Res pot substituir la presència de l’antropòleg sobre el terreny, junt amb la gent –el grup social– que es constitueix en objecte d’estudi com a motiu de la recerca. D’entrada, es tracta de ser-hi per poder comprendre.

Mantinc vivíssim el record del matí en què vaig topar el Dr. López (l’Alberto) al passadís principal del Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona a la primavera del 2009. Em proposà participar d’un projecte d'investigació sobre transformacions urbanes en ciutats africanes i anar a Cap Verd per fer-hi treball de camp. Veníem d'una investigació en què confrontàvem les planificacions administratives i les apropiacions dels vianants dels centres diguem-ne històrics de Lisboa i Barcelona, sota la direcció d’en Manuel Delgado –de la qual sorgí Rambla del Raval de Barcelona (El Viejo Topo, 2010)–. Tornem al passadís: vaig desbotonar-me la camisa i li vaig mostrar la samarreta –feia una pila d’anys que no me la posava– que duia a sota: s’hi veia l’antiga bandera de Cap Verd –la de la independència del 1975– amb l’acrònim del Partit Africà per la Independència de Cap Verd, un obsequi preciós que que em regalà als anys noranta el company Genís Cano –activista diguem-ne cultural hiperactiu, professor del Departament de Belles Arts de la mateixa UB i poeta guixolenc–, amb qui tantes coses compartírem des de la fi dels vuitanta. La resposta era òbvia.

Amb companys i companyes antropòlegs del Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials (GRECS) de la UB i de l’ISCTE - Instituto Universitário de Lisboa hem anat cobrint, des d’aleshores, treball de camp en diverses ciutats africanes. El primer cop que vaig dur a terme el meu baptisme de foc africà el Manuel Delgado va penjar una entrada al seu magnífic bloc, la qual vaig poder veure –convulsionadament emocionat– des de Tarrafal (illa de Santiago), però que ja no hi és (Manel, hòstia!): contenia un fragment del final de la impactant Gattaca (Andrew Nicol, 1997) a mode de comiat.

Ha passat el temps i l’espai, i l’any passat vaig ser per primer cop a Mindelo, a l’illa de São Vicente, on ara retorno per completar –com sempre parcialment, perquè només enxampem moments de processos socials– l’actual aproximació etnogràfica.

Praça Estrela (Mindelo): estació central de hiaces

per a tot São Vicente. El pròxim llibre tractarà d’això:

la societat d’aquesta illa a través dels sistemes de transport i els hiaces.

Em fa gràcia –també una certa vergonya– col·locar aquí a sota dues intervencions que vaig fer als Telenotícies Migdia i Vespre de l’únic canal televisiu de Cap Verd –públic–. El primer respon al treball de camp a Santiago, el segon al de l’any passat a São Vicente –pots clicar sobre la data per accedir a l’enllaç–.

• Televisão de Cabo Verde (11-X-2010). Campus Palmarejo de la Universidade de Cabo Verde, Praia (illa de Santiago).

• Televisão de Cabo Verde (31-XII-2014). Alliance Française, Mindelo (illa de São Vicente).

Noms de dos vaixells al port de Mindelo
(al XIX, Porto Grande).

Igualment, us enllaço aquesta ressenya del Manel (6-III-2015) sobre el llibre escrit amb en Dani Malet –el qual apareix paradoxalment tant en qualitat d’autor de la fotografia com dins la fotografia, que vaig fer jo mateix–. (Reviso els noms que surten aquí i me n’adono que els antropòlegs estem realment sonats, que no sé si és la sola manera de mantenir-se un pèl lúcid en aquest planeta.)

Me’n torno, doncs, per viure el privilegi de l'etnografia: ser en universos socials al capdavall tan poc “altres”... Als companys i companyes africans, i a totes les persones que he anat coneixent al llarg d'aquests anys, els sento amb una gratitud immensa per tanta generositat i paciència, per donar-me l’oportunitat de poder aprofundir el meu propi coneixement com a persona i com a etnògraf. No puc explicar-me a mi mateix sense atendre l’abans i el després de conèixer la terra africana d’aquest arxipèlag i la seva gent.

El bloc roman aturat una temporada, si bé hi ha a la ratlla de 270 entrades penjades des de l’abril d’enguany, de manera que de lectures no en falten i sempre pots escriure el que et plagui als comentaris. Si tot va bé ens retrobarem el 2016. T’agraeixo que voltis per aquí i desitjo que tot vagi bé per a tothom, tingues comprensió a través d’aquestes llicències estranyes nodrides a còpia d’encavalcaments poètics entre etnografia, cosmonàutica i... etnocosmologia. (De menut, un jove i preciós dibuixant anomenat Joma vingué a l’escola, l’Isabel de Villena de la Carme Serrallonga i en Ricard Albert –enunciació de l’Institut Escola i l’Escola Nova Unificada de la Catalunya revolucionària dels anys trenta (vegeu-ne, de l’estimada Mariona Ferran i Permanyer, L'escola Isabel de Villena i la seva gent, 1939-1989 [Edicions de l’Abadia de Montserrat, 1997])–, a fi d’ensenyar-nos com dibuixava. Demanà a tota la colla de taps de bassa què volíem que dibuixés i jo li vaig demanar que il·lustrés un cosmonauta. Quin gran, indescriptible plaer, aquell cosmonauta del Joma pintat amb guix a la pissarra!!! Han passat gairebé 50 anys i encara me'n recordo amb desbaratadora emoció i alegria... tota la meva ànima era allà.)

Per a qui estimo i per a la meva gent companya, ànim i coratge: l’amor i la lluita són, sempre i arreu, l’únic camí.

Diuen que cada àtom del nostre cos formà part, un dia, d'una estrella...