Sabadell: si mires, ho veuràs; si ho veus, te n'adonaràs

Jordi Turull (CDC/Junts x Mas) i Francesc Ribera (Poble Lliure/CUP).
Una ampolla de vi per esmorzar aplana el camí de qualsevol país.
(Però no aclareix qui té dret de transitar-hi.)

SABADELL:
SI MIRES, HO VEUràs; SI HO VEUS, te n'ADONAràs

Diumenge seré a 3.772,07 km de distància de Sabadell en línia recta, la qual cosa significa que no podré participar a l'assemblea de la CUP i d'altres organitzacions (avui –goita– he somiat que hi participaven militants amb carnet de CDC!). Arribaré l'endemà anunciant el fred i, per fi, les tempestes d'hivern, amb música de funerals propis o aliens.

M'agradaria poder fer entendre els quatre punts del segon apartat de més avall en la mesura que n'hi ha alguns que sintetitzen –ni que sigui fragmentàriament– una discussió que arrenca no pas ara ni el 2012, ni tan sols als anys vuitanta, sinó al XIX mateix. La qüestió, traslladada a avui dia, seria si pot considerar-se la direcció política d'un dels partits (CDC) en què s'encarna el poder polític de la burgesia  com una aliada en la lluita per la independència. Per mi, no. El procés popular independentista al qual Mas s'ha afegit per, més que encapçalar-lo, desvirtuar-lo, esdevé en realitat processisme estàtic: és a dir, el mitjà per obstruir, minar i esmicolar el camí de la lluita per la independència i el començament dels canvis que duguin a una certa justícia social. 

1. El 1986  queda lluny, quan militants de l'MDT feien una pintada a la cruïlla dels carrers Vallfogona i Torrijos de Barcelona: "Patriotisme és feixisme. Independència és revolució." De tant que m'agradava, amb ella vaig encapçalar un poemari (Nit a Chiapas, 2000). Temps en què l'MDT va arribar a aplegar milers de persones –jo hi era (a les seves manifestacions... recordo que hi havia comarques que es reunien en ateneus llibertaris)– fora de l'11 de Setembre, per exemple per Sant Jordi. Temps en què McDonald's perdia la batalla: el seu primer temple a la Rambla de Barcelona era arrasat sistemàticament al pas de manifestants independentistes, autònoms, anarquistes i de tota mena cridant el lema "Botifarra sí, hamburguesa no!". Arrasat significa destruït, incendiat, purificat del mal que el posseïa a la vella manera de la iconoclàstia medieval europea i l'anarquisme contemporani català –tan nostrat, tan esclafat, tan poc practicat–. Recordo dos xavals de la meva edat enduent-se la caixa enregistradora del McDonald's, treballadors en jornades ordinàries abaixant-ne les persianes així que s'adonaven de la presència de més de 15 persones cridant a l'entorn, no fos cas que..., eren reminiscències de la fi dels setanta i el principi dels vuitanta, quan no totes les manifestacions eren processons i les botigues luxoses del passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya eren transmutades en memorials de l'Apocalipsi del Capital, fins a arribar a Pelai i escampar mitjançant el foc i les barricades la boira ingovernable pels barris de la ciutat antiga.

Com assenyalava fa uns dies un company –en Ramon Huix, company estimat de l'Isabel de Villena que anà a viure a Prats de Lluçanès–, l'MDT, igual que el PSUC, la CNT i ERC, se n'anaren en orris. No n'era militant però pintades com les de Gràcia m'hi apropaven. A casa la família, mon pare i ma mare sempre havien donat suport als militants històrics de l'independentisme d'esquerres cada cop que els havien demanat col.laboració per a alguna cosa, i són homes i dones, companys i companyes, una generació dels 55 cap amunt, que respecto profundament des de ben menut. En aquest país petitó en què tothom ens coneixem n'hi ha que han patit durant molt de temps, com en Carles Castellanos. O gent de nissagues companyes de la família com en Lluís Millà, que a l'inici dels vuitanta era a Carabanchel empresonat. Els empresonaments, exilis, detencions, interrogatoris, tortures, judicis i assassinats han afectat massa gent de l'esquerra independentista, i també del camp amplíssim de l'anarquisme català des dels anys setanta. (Els tan oblidats presos socials –els malanomenats "comuns"–, aquests ja fa dècades que han estat oblidats per tots els partits i sindicats en qualsevol "negociació".) No sé quin és el preu de l'empobriment, l'explotació, la repressió i la mort, no sé com s'hauria d'articular la justícia de classe enfront dels estats espanyol i francès, dels aparells de poder del franquisme i la transició, de les 500 famílies, dels poders econòmics. Ni sé tampoc, i ho dic amb el màxim respecte, si el fet d'haver estat massacrat un cop i un altre atorguen per sempre més versemblança, validesa, profunditat analítica i certesa a les perspectives d'un, qui sigui.

2. Porto ja quatre anys provant de comprendre i descrivint (vegeu VilaWeb, L'Accent i aquest bloc nascut a l'abril ni que sigui pels últims quatre mesos) el seguit de processos, fenòmens i esdeveniments associats a la confusió i l'enlluernament que han acabat encegant la mirada de companys i companyes de l'esquerra independentista –no pas de reaccionaris classistes de la direcció política (o no) de l'ANC, sinó de l'esquerra independentista–. I n'estic tan tip de reiterar i afegir arguments un cop i un altre per fer entendre la diferència entre processisme estàtic i camí cap a la independència, sense obtenir-ne resposta, que me n'estalvio la feina. No entenc que des de la perspectiva des de la qual es demana "elevar el debat" (?) s'eviti un diàleg dialèctic en què es repliquin motivadament els raonaments en discussió i, alhora, s'exclami amb neguit que s'ha passat d'un 48% de vots independentistes el 27S a un 31% el 20D. 

Vegem: el 27S hi hagué més d'un 50% de vots independentistes, i si en comptes de tanta pèrdua de temps processual allò hagués estat un referèndum unilateral no seríem on som –arrossegant-nos penosament i comentant el discurset de Nadal d'un paio que ens l'hauria de rebufar–; a més, el 20D una part rellevant de l'independentisme electoral va decidir abstenir-se. Que veus no oficials però molt, molt importants, votin €RC o En €omú Podem forma part de l'espectacle ja fa massa estona. Tota la gent que va votar el 20D per ventura pugui fer-ho per correu la pròxima vegada, molta altra gent no votarà mai més en eleccions per a Espanya, i d'altres fa dècades que no ho fem.

Segons el meu parer hi ha quatre punts que cal tenir en compte i que precedeixen com a reflexions obligades la decisió que cadascú vulgui emprendre. Es tracta del que he anat plantejant al llarg d'aquests anys i que ara em limitaré a enunciar. Companys i companyes diversos ho han anat abordant en termes semblants, coincidents o amb matisos. Per mi la síntesi central seria aquesta:

A. Artur Mas i l'actual direcció política de CDC responen als interessos de la xarxa socioclientelar associada a la Sagrada Família, entestada a cronificar el processisme estàtic fins a l'extenuació a fi de mantenir el joc d'equilibris econòmics i polítics –a escala nacional i estatal– que els permetin continuar remenant les cireres. Abertis és una cirera, com ho són Barcelona World o Aigües Ter-Llobregat i així tota la resta de l'arbret. Artur Mas mateix ens ho va aclarir quan, més en qualitat d'amenaça suposada que de lapsus, advertia pusil.lànime que si ell no era reelegit president molts empresaris abandonarien el procés. Cap periodista, cap ni un, li va preguntar senzillament "Per què?" –ni tampoc cap figura molt important de la CUP–. Jo vaig fer-ho per twitter però mai no em respon a res (en realitat, ni ell ni cap de les patums d'aquest escenari grotesc).

Com que els qui belluguen els titelles petits i el titella major es neguen a contemplar el que tenen davant dels nassos –l'afartament i la condemna de CDC per part d'un sector cada cop major del que havia estat la seva pròpia gent votant– sembla que estan decidits a autoimmolar-se en termes d'oferta política. Compten, tanmateix, amb el suport de Poble Lliure, amb els quals compartim militància a les CUP. Paradoxal? No en farem comentaris. Pots clicar aquí i llegir el desglossament que Endavant ha dut a terme –no són "recels", sinó proves empíriques: paraules de Mas acompanyades de fets (no-fets, vaja)– entorn del paper de l'investible en la dimensió espaciotemporal del processisme estàtic. En resum: Artur Mas no és cap aliat en el procés independentista, sinó el màxim representant dels seus principals enemics a l'interior. La meva opinió, i no sé si l'endevino o naufrago, és que Poble Lliure tampoc no se n'adona que la societat catalana ha optat per carregar-se els partits de la transició –PSC, PP, ICV, UDC... i ara toca CDC–. Per mentiders, per impostors, per corruptes, per formar part de la maquinària estructural de la desigualtat. Per afirmar una cosa a les campanyes electorals i tot seguit fer-ne la contrària, que és el que Poble Lliure ens proposa –amb el suport d'alliberats sindicals grocs, postmoderns per als quals la lluita de classes és un concepte de ciéncia-ficció i trepes enrotllats–.

B. La CUP vam afirmar abans, durant i després de la campanya electoral que no investiríem Mas. S'ha de participar d'una cultura política molt bruta, extremament cínica, per assumir i defensar la legitimitat de mentir 337.000 persones que t'han votat sabent que –i fent-ho també perquè– no investiries Mas. Cal pensar les coses abans de dir-les i de fer-les, i això inclou la redacció de programes polítics els quals comprenguin clàusules per a situacions previsibles. Tanmateix, aquí no hi ha hagut cap clàusula de cap tipus. Un no és a la CUP per enxampar càrrecs ni per autoenganyar-se ni per prendre el pèl a la meva gent, ja en tinc prou menjant-me sense fer-ne més escarafalls del compte les polítiques socialdemòcrates que proclamem pel món. Som on som i la miliTáncia combativa de la CUP en som conscients.

Ara bé, resulta que, per a algunes veus de l'òrbita de Poble Lliure, la CUP va esbombar igualment a la campanya electoral que el nostre paper consistiria a donar suport a l'acceleració de la independència. I hi estic d'acord, tot i que aquestes veus obliden que això és un argument de més per no investir Artur Mas en la mesura que ell esdevé el responsable nuclear d'alentir, ajornar i mirar de fer davallar, desmobilitzar i empetitir el suport popular que hem aconseguit fins ara.

C. Poble Lliure sembla preocupat exclusivament pel descens electoral continu dels seus germans semàntics –les correspondències entre Democràcia Lliure i Poble i Llibertat permetrien encavalcar projectes que, al capdavall, han estat motiu de discussió al llarg de la història de l'independentisme d'esquerres–. Per mi –sempre ho dic que puc equivocar-me, però un és gat vell en aquest fangar (ho dic amb la màxima humilitat i sisplau que ningú no s'ofengui)– es demostra una incomprensió flagrant del que està succeeint: amb la feina de tota la gent de l'esquerra independentista i de la CUP i les organitzacions que en formen part, estem aconseguint –d'una manera espectacular– plantejar si més no una alternativa electoral i política profundament crítica amb la transició, l'ordre autonòmic i el model social capitalista i patriarcal. I centenars de milers de persones que mai en sa vida s'haurien plantejat donar suport a una organització independentista s'hi han apropat per participar d'aquest rumb i d'aquest projecte. El decantament de l'independentisme popular cap a l'esquerra el veu tothom, tret dels defensors d'investir Mas –la fireta electoral del qual, recordem-ho, ha passat de 16 a 8 diputats (crec que és això, aquí avall estic desconnecat de premsa diària i he anat molt cremat de feina)–. Podem atraure i fer créixer encara més aquesta base social, sovint metropolitana –però no pas sols–, sense la qual no s'afermarà d'una manera definitiva la reeixidíssima majoria social independentista. CDC davalla, la CUP creix i ERC enxampa vots de CDC com ha fet sempre al llarg d'aquest procés: sense fer res, callant amb covardia i arrapant-se als llocs de poder com unes hienes afamades (em refereixo a les successives direccions, no pas a la militància de base: tothom deu saber que hi ha diferències, per això en Carod Rovira rep el que rep anualment de la Caixa per organitzar el seu màster).

D. Ja hem comès massa errors des del 2102 abocant-nos com uns ninots cap al parlamentarisme burgès i les seves lògiques obscenes. I no podíem fer-ho pitjor al llarg d'aquests tres mesos de no-negociacions en què la gent de dalt ha decidit que la CUP també participaria del procés. Tres mesos d'humiliació del 30% de la societat catalana que sobreviu al llindar de la pobresa, per acabar en una maldestra proposta de pla d('electro) xoc concloentment insultant. Per a Poble Lliure això és irrellevant: "un punt de partida" en diuen. Tres anys després de l'inici del procés, tres anys després de no erigir cap estructura d'estat, tres anys després de 35 anys de transició, hem de ser on som, de debò? Explotació, imperi, pobresa i fam. Fam, Poble Lliure, fam. Això no és un punt de partida, això és un genocidi. El que està succeint és un genocidi, per més que la representació mediàtica, de cap a peus, vulgui fer-ne un fulletó polític. Ah, i quant a la proposteta, per anar fent boca: Felip Puig, ahir (24-XII-2015) referint-se a Barcelona World com una "realitat magnífica".

3. Escric això el dia de no-Nadal, diada del misteri de qui –i de per què– tingué dret a tastar el xai, i no pas diada del naixement del Nen Jesús. De moment ja hem perdut la batalla de les no-negociacions. Batalla perduda perquè s'ha tardat dos mesos a explicar a la gent que ens estaven prenent el pèl a través de les no-negociacions. Batalla perduda perquè a la fi han estat tres mesos per no arribar enlloc, i això comporta procés. Batalla perduda perquè si s'arribés a un acord, Junts x Mas l'incomplirà, la qual cosa vaig escriure ja fa moooooolts mesos apel.lant amb discreció a les meves pròpies goles profundes. Saps quants diners estan en joc en Aigües Ter i Llobregat o en Barcelona World o en la renovació de la concessió de les autopistes a Abertis el 2019 –que ara s'ofereixen impúdicament a subvencionar polítiques "socials"–? I, en altres àmbits, saps què s'hi mou en aquesta font de calerons anomenada Zona Franca –que no ha gosat tocar-la ni déu en el decurs dels segles XX i XXI–? Batalla perduda perquè d'entrada continuem perdent totes les confrontacions en el camp del llenguatge: el Pla per esmorteir els efectes de la miserabilització de la classe treballadora catalana –sona feixuc, llarg i enutjós, oi?– esdevé "Pla de xoc", com si fóssim al circ i calgués renovar els autoxocs amb directrius si fa no fa diligents d'intervenció immediata. I batalla perduda perquè la gent important no ha ni tan sols suggerit que es desenvolupés un debat amb cara i ulls sobre Mas a les bases de CDC, ERC i l'ANC. 

4. I som on som, sota l'ombra de Mas, el prestidigitador que s'havia d'apartar si esdevenia obstacle, el cínic servent de la família, el fals profeta, l'impostor que rep el suport de la mena de patriotes –antics i sobrevinguts– que fins afirmen que Mas és Catalunya, Catalunya el procés i el procés la independència. Control, poder, diners. Investir Mas implica rebentar-ho tot: la CUP, l'avenç cap a la independència i el creixement imparable de la base social de l'independentisme dins dels nostres rengles. Si hom vol petar dècades de combat i sacrificis –hooliganisme? cuneta?– que assumeixi sa responsabilitat. Mentrestant, neules, cava i torrons a Can Tuset.

La disjuntiva no és entre Mas o la parodieta fangosa de la direcció política d'En €omú Podem. Es tracta que Mas plegui d'una vegada abans que ho polvoritzi tot. Es tracta d'esdevenir l'únic referent, com a independentisme formalment anticapitalista, feminista i assembleari, per als sectors socials que aspiren a disposar d'una veritable esquerra rupturista amb la qual aconseguim la independència. Es tracta de prescindir de Mas per esdevenir veu creïble per als votants d'En €omú Podem i per a la gent mínimament polititzada o molt polititzada que no troba cap motiu per votar, perquè ningú no els defensa com a treballadors. Es tracta que els 72 diputats, que al març (ai, gent de poca fe!) seran una majoria superior –amb sigles separades tal com defensàvem i com s'ha demostrat que hauria estat millor (i amb la CUP creixent malgrat la comedieta flàccida i embafadora dels mitjans públics i dels privats amb subvenció pública)– llencin a la cuneta, sí, a la cuneta, aquest procés trist i kafkià a què ens ha conduït Mas i les ineptes direccions de CDC, ERC i l'ANC, i que facin la feina per la qual se'ls ha votat: independència i implementació urgent de polítiques d'emergència social.

Hi ha gent que fa 30 anys que defensa el mateix. Jo defenso el mateix de quan era un mocós fent barricades, no és pas cap mèrit, i en Carles Castellanos (militant de Poble Lliure i de l'Assemblea Nacional Catalana) també: mai no s'ha amagat de ser partidari d'un front patriòtic. Només sé que tot aquest embolic innecessari prové d'un error d'interpretació fora mida: el fet que Mas no és independentista i que de cap manera i sota cap concepte Mas no és un aliat per la independència. I no para de demostrar-ho a cada segon. Mentre ell és imputat tenim companys i companyes a la presó i amb peticions d'anys de presó per defensar drets bàsics: menys literatura hipòcrita, prou. Mas és com el Nadal, és mentida. Mentida podrida. La CUP no ha de lluitar per Mas, sinó per fer entendre als seus votants –els que li queden– on som i cap a on volem anar col.lectivament.

Som-hi doncs, fem eleccions al març i decidim-ho: o més procés al no-res amb Mas presidenciable –seran 29 anys fent de polític professional... que bèstia– o trencament amb l'estat des del vessant independentista i socialment transformador.

Enganyar la gent que t'ha votat, dinamitar la CUP, desenllaçar l'esquerra independentista i aturar el creixement imparable de la base social independentista a través de la CUP per investir el màxim representant de la xarxa de relacions clientelars del (post)regionalisme burgès –enemic aferrissat de la independència i la justícia social, i partidari absolut del processisme estàtic–? No. Evidentment, no.

Sabadell: si mires, ho veuràs; si ho veus, te n'adonaràs.