UN APUNT SOBRE SINDICALISME GROC
(PER A QUÈ SERVEIX UN ALLIBERAT SINDICAL GROC?)
[EL VIDRE AL COR, 30-VI-2015]
Gerard Horta
Alliberada reineta
o alliberat enrotllat, veterà amb dècades al darrere o professionalitzat primerenc –a jornada parcial o a jornada completa–.
Tant se val. Observa la imatge: la relació amb la vida animal sempre ofereix models de conducta per a les societats humanes. Ens referim a carn de primera qualitat atesa l’alimentació –excel·lent– de què frueixen els grocs. Algun dia aquesta carn acabarà confluint –o convergint, com més t’agradi– als menjadors populars dels afamats de revolució.
De gent militant de base honesta i de bona fe n’hi ha en tots els sindicats. Quant als alliberats sindicals grocs, són una classe especial d’éssers. La qüestió de fons és fins a quin punt, des de la signatura dels Pactos de la Moncloa el 1978, el model de sindicalisme dominant ha desenvolupat estructures professionals, burocratitzades i profundament jerarquitzadores, situant les assemblees de treballadors en un pla completament marginal i fusionant els militants alliberats amb els càrrecs i els òrgans directius dels sindicats. La perpetuació de les mateixes persones en comitès d’empresa durant –en alguns casos– més de dues dècades i tot reflecteix la dimensió immobilista d’aquesta concepció del sindicalisme professional. Alhora, l’alliberament professionalitzat possibilita la militància en organitzacions polítiques en termes sistemàticament proselitistes –independentment de l’entitat en què es militi–, atesa la servitud crònica dels alliberats al sindicat del qual cobren, la qual cosa impossibilita l’acceptació de la més mínima autocrítica. D’altra banda, resulta impossible competir en termes de dedicació quotidiana –temps– amb els alliberats i alliberades, a causa justament de la professionalització de la seva activitat.
La dependència substancial d’aquestes grans estructures sindicals respecte dels recursos públics estatals està relacionada directament no sols amb la seva manca de combativitat, sinó amb el control ferri que històricament han exercit i exerceixen per desarticular tota mena de lluites laborals generades a partir de processos assemblearis sorgits més enllà dels seus àmbits de control. Les conseqüències immediates de la pràctica sindical groga han consistit, des de la mateixa fi dels anys setanta, en l’afebliment de l’organització d’una classe treballadora al capdavall despolititzada, desmobilitzada i/o simplement fastiguejada. Sense atendre aquest procés històric no es pot comprendre la facilitat amb que s’han perpetrat, als Països Catalans i al conjunt d'Europa occidental, les polítiques ultraliberals que des del 2009 han conduït a la situació de precarització del treball i a la miserabilització de les condicions de vida de les classes populars just a les societats en què el sindicalisme groc ha dut a terme més renúncies. La manca de resposta popular té a veure, en gran manera, amb la complicitat d’un model sindical entestat obsessivament, i condemnat, a mantenir i engrandir les seves estructures burocràtiques. La contínua identificació mediàtica i institucional –per part dels poders polítics públics– entre sindicalisme, o fins i tot entre la mateixa classe treballadora organitzada, i sindicats professionalitzats serveix l’objectiu d’invisibilitzar tant les lluites autònomes i assembleàries com aquelles forces o seccions o sectorials sindicals que, al seu camp d'acció, planten cara dignament.
Els continguts anticapitalistes del sindicalisme històric han desaparegut del full de ruta groc, merament preocupat en reivindicacions salarials sempre a la baixa. La penetració dins els convenis de múltiples categories laborals –i l’estratificació consegüent de les reivindicacions (a partir, per exemple, de l’acceptació de dobles escales salarials [Pirelli, mitjan anys noranta])–, l’expansió del paper de les empreses de treball temporal, i l’externalització i l’enderrocament gradual dels serveis públics –educació, sanitat, serveis socials, transport– només es poden entendre arran de la funció grotesca dels sindicats grocs majoritaris, que d’una manera voluntàriament explícita han optat bé per la passivitat còmplice, bé per col·locar tots els bastons possible a les rodes de qualsevol tipus d’articulació aliena de respostes col·lectives fermes.
Paral·lelament, la manca d’aprofundiment d’una cultura treballadora revolucionària, rupturista, agreuja les dificultats de la classe treballadora a l’hora de plantar cara a l’estat de les coses i de poder concebre d’una manera majoritària la necessitat imperativa de la transformació social. El repte fonamental continua sent, ara com ara, que el rebuig a les seves pràctiques no es projecti en l’abandonament de l’autoorganització militant al lloc de treball –el grau d’afiliació és baixíssim amb relació a la majoria de societats europees–, sinó en la seva intensificació en termes de combativitat.
La dimensió gastronòmica de tot plegat esdevé, aquí, un motiu per repensar quin és el sentit de models semblants d’organització sindical. Perdoneu-me, porcs, perquè vosaltres sempre sereu molt millors éssers que un alliberat sindical groc.
De gent militant de base honesta i de bona fe n’hi ha en tots els sindicats. Quant als alliberats sindicals grocs, són una classe especial d’éssers. La qüestió de fons és fins a quin punt, des de la signatura dels Pactos de la Moncloa el 1978, el model de sindicalisme dominant ha desenvolupat estructures professionals, burocratitzades i profundament jerarquitzadores, situant les assemblees de treballadors en un pla completament marginal i fusionant els militants alliberats amb els càrrecs i els òrgans directius dels sindicats. La perpetuació de les mateixes persones en comitès d’empresa durant –en alguns casos– més de dues dècades i tot reflecteix la dimensió immobilista d’aquesta concepció del sindicalisme professional. Alhora, l’alliberament professionalitzat possibilita la militància en organitzacions polítiques en termes sistemàticament proselitistes –independentment de l’entitat en què es militi–, atesa la servitud crònica dels alliberats al sindicat del qual cobren, la qual cosa impossibilita l’acceptació de la més mínima autocrítica. D’altra banda, resulta impossible competir en termes de dedicació quotidiana –temps– amb els alliberats i alliberades, a causa justament de la professionalització de la seva activitat.
La dependència substancial d’aquestes grans estructures sindicals respecte dels recursos públics estatals està relacionada directament no sols amb la seva manca de combativitat, sinó amb el control ferri que històricament han exercit i exerceixen per desarticular tota mena de lluites laborals generades a partir de processos assemblearis sorgits més enllà dels seus àmbits de control. Les conseqüències immediates de la pràctica sindical groga han consistit, des de la mateixa fi dels anys setanta, en l’afebliment de l’organització d’una classe treballadora al capdavall despolititzada, desmobilitzada i/o simplement fastiguejada. Sense atendre aquest procés històric no es pot comprendre la facilitat amb que s’han perpetrat, als Països Catalans i al conjunt d'Europa occidental, les polítiques ultraliberals que des del 2009 han conduït a la situació de precarització del treball i a la miserabilització de les condicions de vida de les classes populars just a les societats en què el sindicalisme groc ha dut a terme més renúncies. La manca de resposta popular té a veure, en gran manera, amb la complicitat d’un model sindical entestat obsessivament, i condemnat, a mantenir i engrandir les seves estructures burocràtiques. La contínua identificació mediàtica i institucional –per part dels poders polítics públics– entre sindicalisme, o fins i tot entre la mateixa classe treballadora organitzada, i sindicats professionalitzats serveix l’objectiu d’invisibilitzar tant les lluites autònomes i assembleàries com aquelles forces o seccions o sectorials sindicals que, al seu camp d'acció, planten cara dignament.
Els continguts anticapitalistes del sindicalisme històric han desaparegut del full de ruta groc, merament preocupat en reivindicacions salarials sempre a la baixa. La penetració dins els convenis de múltiples categories laborals –i l’estratificació consegüent de les reivindicacions (a partir, per exemple, de l’acceptació de dobles escales salarials [Pirelli, mitjan anys noranta])–, l’expansió del paper de les empreses de treball temporal, i l’externalització i l’enderrocament gradual dels serveis públics –educació, sanitat, serveis socials, transport– només es poden entendre arran de la funció grotesca dels sindicats grocs majoritaris, que d’una manera voluntàriament explícita han optat bé per la passivitat còmplice, bé per col·locar tots els bastons possible a les rodes de qualsevol tipus d’articulació aliena de respostes col·lectives fermes.
Paral·lelament, la manca d’aprofundiment d’una cultura treballadora revolucionària, rupturista, agreuja les dificultats de la classe treballadora a l’hora de plantar cara a l’estat de les coses i de poder concebre d’una manera majoritària la necessitat imperativa de la transformació social. El repte fonamental continua sent, ara com ara, que el rebuig a les seves pràctiques no es projecti en l’abandonament de l’autoorganització militant al lloc de treball –el grau d’afiliació és baixíssim amb relació a la majoria de societats europees–, sinó en la seva intensificació en termes de combativitat.
La dimensió gastronòmica de tot plegat esdevé, aquí, un motiu per repensar quin és el sentit de models semblants d’organització sindical. Perdoneu-me, porcs, perquè vosaltres sempre sereu molt millors éssers que un alliberat sindical groc.
