Per què la CUP Ciutat Vella defensem la socialització forçosa de la catedral de Barcelona?

Els companys i companyes de CUP Ciutat Vella van redactar el text següent per justificar la proposició d’endegar un procés d’expropiació o bé de socialització forçosa de la Catedral al Consell Plenari de Ciutat Vella del 6 de juliol del 2017 (clica-hi per veure la primera intervenció del conseller de la CUP, 3.06.22; i les intervencions en defensa de la proposta a partir del 3.15.00).

C’s, PP, CDC, PSC, ERC i Bcn Comú van votar-hi en contra, en bloc. Bcn Comú ni tan sols va voler argumentar el sentit del vot negatiu.

PER QUÈ LA CUP CIUTAT VELLA DEFENSEM LA SOCIALITZACIÓ FORÇOSA DE LA CATEDRAL DE BARCELONA?
[CUP CIUTAT VELLA, 5-VII-2017]

De la incredulitat 

No ens hauria de sobtar la incredulitat amb què els mitjans periodístics i l’Arquebisbat de Barcelona han rebut la proposta de la CUP de Ciutat Vella de socialitzar l’espai de la Catedral. D’alguna manera, és la mateixa incredulitat que els patrons mostren quan els obrers exigeixen els seus drets i convoquen vagues, la mateixa que mostren els marits quan les seves esposes sotmeses decideixen exercir la seva condició de persones lliures, o fins i tot la mateixa que mostra l’Estat espanyol quan el poble català decideix exercir el seu dret a l’autodeterminació.

Considerem que l’Ajuntament de Barcelona és el marc avinent per tractar d’aquestes qüestions, ja que l’Ajuntament és la institució formal representativa de la societat (inclosos milers de veïns sense papers) de Barcelona. Per tant, cal que aquest ajuntament acompleixi la funció que té encomanada si no vol cronificar-se com un simple apèndix administratiu de la monarquia postfranquista a escala municipal, que lamentablement és el que continua sent arran de la perpetuació asfixiant i sostinguda de l’inacabable període històric anomenat “transició”.

Que potser no correspon a l’Ajuntament de Barcelona gestionar l’ús que es fa del seu sòl? (el mateix sòl públic, per cert, que els successius governs municipals han estat venent des del 1979 contra l’interès general). Que potser no correspon a l’Ajuntament garantir l’acompliment dels deures fiscals i laborals a les institucions i els negocis de la ciutat? Que potser estan buides de contingut, institucions com aquestes? Que potser té més poder l’església catòlica que les institucions burgeses suposadament democràtiques? Interpel·lem explícitament el govern municipal de Bcn en Comú: no era la “revolución democràtica”, això que estem patint? No veníeu d’allò del “Sí se puede”? “Sí se puede, pero no se quiere”?

Dels “límits competencials” 

La Constitució espanyola, a més de reconèixer la propietat privada com a dret fonamental, reconeix el dret a l’habitatge i el dret al treball. Llavors, per què el govern municipal no invoca la legalitat quan s’expulsa el veïnat d’edificis sencers o quan la majoria de veïns i veïnes treballen en unes condicions d’explotació i precarietat humiliants?  El marc jurídic espanyol té una llei ben explícita respecte a això, de l’any 1954, en què es descriu un “Subjecte” –l’Administració pública–, un “Objecte” –la propietat privada– i una “Causa” –la utilitat pública o l’interès social–. Això, a més de la Llei de procediments especials, que també preveu aquest tipus d’expropiació. Textualment: “Expropiació-sanció per incompliment de la funció social de la propietat.”

Hem de recordar que Tribunal Europeu dels Drets Humans va qüestionar la validesa dels títols de propietat de l’església catòlica a l’estat espanyol l’any 2016, considerant il·legals les immatriculacions (la inscripció de finques al registre de la propietat per primera vegada), que són l’origen de la presumpta propietat de l’església. Som a l’any 2017 i l’estat espanyol continua mantenint vigent la signatura del Concordat amb la Santa Seu el 27 d’agost del 1953.

Tornem-hi, doncs: si aquest afer excedeix les competències municipals cal que l’Ajuntament de Barcelona defensi els interessos dels i les barcelonines davant de la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el Regne d’Espanya, la Unió Europea o qui calgui. O potser resulta que la llei només serveix quan s’utilitza per reproduir l’ordre social burgès i, en canvi, és paper mullat si vol servir els interessos de la majoria social treballadora?

De la nostra proposta 

Des de determinats marcs ideològics es representa una Barcelona que apel·la a la identitat i l’orgull de pertinença mitjançant tota una sèrie de símbols entre els quals la Catedral té un paper significatiu. Ara bé, la CUP de Ciutat Vella blasmem que aquests símbols funcionin com a negocis privats i que els i les barcelonines en siguin exclosos. Aquesta ciutat té en els seus monuments i en l’interès turístic que generen un dels seus principals valors econòmics dins l’engranatge econòmic capitalista. No pot ser que aquests valors siguin privatitzats mentre els i les barcelonines en paguem les conseqüències en forma de massificació, especulació immobiliària i alça de preus, gentrificació i diàspora dels barris, i tot el ventall de situacions estructurals d’explotació sociolaboral que els acompanya.

Aprofitem el debat polític que hem provocat perquè el govern municipal informi sobre: 1) el tipus de llicència d’usos de la Catedral; 2) el nombre exacte de milions d’euros l’any que l’Administració municipal deixa d’ingressar a Barcelona per l’exempció de l’IBI, l’IVA i d’altres impostos a l’església catòlica; 3) la institució que paga el manteniment i la restauració del conjunt arquitectònico-històric de què l’església s’ha apropiat  (i, si és seu, per què ho paguem nosaltres?); 4) els motius pels quals els habitants de Barcelona paguem l’IVA, l’IBI (inclòs en el lloguer) i la resta d’impostos concebibles i, en canvi, l’església catòlica no ho fa?

Si una àmplia majoria de fidels catòlics i de gent sent seva Santa Maria del Mar i no la Catedral, per què és? Potser perquè de la primera n’ha pogut fer ús gratuïtament durant aquests anys, mentre que a la porta de la Catedral se’ns cobra entrada com si fóssim turistes? En què es basa l’Arquebisbat de Barcelona per afirmar que la Catedral és més valorada i tot que la Sagrada Família? Desconeix potser com al llarg de la història la classe treballadora d’aquesta ciutat ha valorat el vincle entre Antoní Gaudí, un dels nostres, i la Sagrada Família –la turistització de la qual sotmet el veïnat de l’entorn a un procés igualment terrible d’especulació i gentrificació–?

I encara més: si la Catedral no és un bé públic, per què no es gestiona com un negoci privat qualsevol? Paga els impostos que li correspon com a tal? El personal que hi treballa ho fa a l’empara del dret laboral que regeix per a qualsevol negoci?

Dels nostres objectius 

La CUP de Ciutat Vella aspirem a capgirar materialment aquest ordre de coses, i també a impugnar-lo simbòlicament. En nom de Déu i al llarg de la història milers de societats han estat aniquilades, colonitzades, esclavitzades i alienades a partir dels programes d’extermini social centralitzats pel Vaticà. Quan vam plantejar l’enderrocament del monument de Colom o la seva ressimbolització ens situàvem en la mateixa perspectiva d’anàlisi. Que potser la funció social de l’església catòlica respecte al desenvolupament de l’explotació, el racisme, el patriarcat i tantes altres formes d’inferiorització social no són prou evidents per a algú?

El dolor i la terrorització  infligits durant segles i segles, se simbolitza en alguna banda en aquest edifici? Enlloc. Nosaltres, a més, en la mesura que reconeixem la lluita de tants i tantes cristians i cristianes que, al llarg del temps, han estat desposseïts, explotats, reprimits, empresonats, torturats i assassinats perquè denunciaven la propietat privada i aspiraven a una societat justa, nosaltres alhora rebutgem una jerarquia i una ortodòxia catòliques que han convertit el temple en un cau de mercaders: des dels tour-operadors a comissió fins als pagaments obligats per pregar.

En conseqüència, la nostra proposta té com a objectiu, bé sigui mitjançant l’expropiació bé sigui mitjançant un procés de socialització forçosa:

• Acabar amb un ús de la Catedral que considerem il·legal.
• Aconseguir que la catedral acompleixi el seu ús social com a església cristiana.
• Aprofitar un equipament que hauria de ser de la ciutat per posar-lo al servei de la classe treballadora: d’entrada, en proposem la reutilització com a escola d’arts escèniques i de música i com un economat municipal de béns de primera necessitat. Evidentment, considerem que és el veïnat dels barris de l’entorn qui mitjançant processos assemblearis de decisió hauria de confirmar els nous usos.
• Municipalitzar els recursos econòmics que la Catedral genera com a monument.
• Habilitar-ne una part de l’espai per erigir un memorial dels crims comesos en nom de Déu per part del Vaticà i les jerarquies de l’Església Catòlica (incloent el respecte a les dones, els pobles colonitzats, les orientacions sexuals no normativitzades, el col·laboracionisme amb el feixisme, la repressió dels treballadors, etc.).

Diuen que Jesús va dir: “No porteu or ni plata ni diners a la butxaca, ni sarró per al camí, ni dos vestits.” L’actual diguem-ne sant pare afirmà: “L’església ha de ser tan pobre com el més pobre, i viure la pobresa amb ell.” De manera que, en efecte, no tenim cap dubte que rebrem el suport de la immensa majoria dels cristians humils de la ciutat: el poble menut.

Que quedi clar, però, que no remetem exclusivament a la història. Per nosaltres, una de les funcions socials que la Catedral no acompleix i que en justifica l’expropiació legal o la socialització forçosa rau precisament a permetre als feligresos fer-ne ús a totes hores gratuïtament, cosa que ara com ara no succeeix. Aclarim, doncs, que no aspirem a suprimir-ne l’ús socioreligiós.

N’estem farts de pobresa, de famílies amb menors desnonades sense cap acció de la Mesa d’Emergència de Barcelona, de pisos socials municipals buits, de constatar cada dia com la classe treballadora de Ciutat Vella és esquarterada, trinxada i esclafada impunement mentre la Catedral esdevé club social per a mercaders del temple i masses turístiques. Volem convertir-la en equipaments socials que responguin imperativament a les necessitats del nostre veïnat. És així de senzill.