CLAUDE LÉVI-STRAUSS I FREDERIC MISTRAL:
SOPARS DE NADAL, DIVISIONS DE LA SOCIETAT
I INCEST
[APUNT
INÈDIT, 4-V-2005]
Gerard Horta
Al diàleg que
Didier Eribon mantingué amb Claude Lévi-Strauss (De prop i de lluny, Oríon 93, Palafrugell, 1990 [1988]), aquest
afirma:.
“Si la prohibició de l’incest tingués un
fonament natural, hom comprendria malament com les societats humanes hi han
estat obsedides i s’han aplicat amb una cura maníaca a decretar-la. Podria
fer-se un florilegi de proverbis i refranys que, dintre les societats sense
escriptura, revelen la freqüència dels desitjos incestuosos. Ja ampliant una
mica el problema, tenim prou en compte la passió endogàmica de les societats
europees tradicionals? Sap que àdhuc a França mateix, al llarg del segle XIX,
la proporció de matrimonis contrets en un radi de 5 km podia, al camp, excedir
el 80%? Mistral cita en algun lloc un meravellós adagi provençal que els
partidaris d’un fonament natural de la prohibició de l’incest farien ben fet de
meditar: «Casa’t al teu poble, i si pots al teu carrer, i si pots a casa teva.»
Quant a la pretesa manca d’apetència sexual entre individus que han viscut llur
infantesa sota el mateix sostre [...],
no es veu que aquesta manca d’apetència pot resultar d’una orientació prèvia de
l’interès sexual fora del cercle familiar. Durkheim, que li demano el permís de
citar, ho havia comprès molt bé: «Les relacions incestuoses i els sentiments
familiars només apareixen com a irreductibles perquè hem concebut aquests com a
com a excloents irreductiblement d’aquelles.» No només nosaltres, la immensa
majoria de les societats.”
***
Per a
Lévi-Strauss, la competició per l’alimentació seria la més versemblant
explicació entorn de la tendència general a la major part de les societats
humanes a expulsar els joves del grup quan atenyen la pubertat –“sia els mascles,
sia les famelles”, diu–. Potser un major coneixement de l’obra de Lévi-Strauss
replantejaria, per què no?, els continguts de tantes trobades familiars
intergeneracionals als sopars de Nadal respecte a la discussió de l’incest. Hom
començaria evocant la citació provençal de Frederic Mistral i acabaria
entreveient meravelloses passions, classificades i diferenciades com a
estranyes o malaltisses, envers mares i pares, germanes i germans, filles i fills.
Frederic Mistral (1909).
El salt
consanguini als cosins no ofereix cap dubte en un encara activíssim refrany
popular català: “Com més cosins, més endins.” Al cap i a la fi, la construcció
cultural del desig remet necessàriament a l’ordre canviant de les societats. La
violació impune, ostensible i sobreexcitada de les regles exogàmiques que
Durkheim observa tot atenent les aportacions de Spencer i Gillen –una
promiscuïtat ritual constatada sobretot a les cerimònies d’iniciació d’algunes
societats australianes, com a culminació nocturna de l’efervescència col·lectiva– ens duria
a evocar unes paraules de Durkheim mateix: “Potser
no hi ha cap representació col·lectiva que, en algun sentit, no sigui delirant.”
Tot plegat arrela en la realitat: des de l’estructuració social fins als
mecanismes inconscients que regeixen les pràctiques humanes: de fet, un pot
preguntar-se si les nocions d’un sopar de Nadal no són tan delirants com la
prescripció de l’incest o la seva inobservància o qualsevol altra cosa. Des del
treball de camp i des del silló o la taula de treball, Lévi-Strauss va afirmar
cinquanta anys enrere que els antropòlegs som els drapaires de la història, i
que cerquem el nostre bé en les seves escombraries –la qual cosa provocà un
comentari (àcid, com sempre) de Margaret Mead: “Hi ha mots que mai no s’han de pronunciar”–. Lévi-Strauss encarna
no sols la pronunciació dels mots, sinó el pas de la immensa porta cap a la
comprensió humana a partir de l’estudi de les relacions entre les paraules dins el
context dels nivells diversos de la cultura, de la ment humana i de la
vida de les persones en societat.
Franz Boas morí el
1942, precisament mentre sopava assegut al costat de Lévi-Strauss, que tants
cops l’ha reivindicat. No solament un sopar de Nadal, sinó qualsevol sopar, i
més qualsevol trobada efervescent, pot acabar de la manera més intempestiva i
imprevisible possible. Interroguem-nos sobre les maneres de ser de les
persones, diu Lévi-Strauss: “És el paper
de l’antropologia. Per desgràcia –o cal dir per sort?– no té resposta a tot.”
1 comentari:
Abraçada Adrià, salut!
Publica un comentari a l'entrada