Amor, odi i
lluita de classes:
Llorens i Jordana
o la cultura com
a camp de combat
[LA BEN NASCUDA.
RÈPLICA A “LA BEN PLANTADA” DE XÈNIUS,
DE RODOLF LLORENS, A CURA DE JOAN CUSCÓ, 2005]
Gerard Horta
Som davant de la
reedició d’un llibre que s’erigeix com un autèntic homenatge a la dona
treballadora catalana, i, a través d’ella, a la vida en llibertat: un llibre
immens, vigorós, brillant, deliciós, un llibre commovedor, culte, poderosíssim,
humil, irònic, rebel i captivador –del començament al final–, un llibre que
estaborneix els sentits de tanta energia i puixança intel·lectual i sensible,
un llibre l’entrada al qual, per l’immerescut privilegi que se m’ofereix de
presentar-lo, demana fer-ne abans de res un parell de consideracions.
El reconeixement
de Vilafranca del Penedès a la lluita dels qui es comprometeren amb la llibertat durant la Guerra Civil i la inacabable
Postguerra, i d’aquells forçats a l’exili, per fortuna no ve d’ara. Rodolf
Llorens i Jordana forma part de la memòria col·lectiva de Vilafranca: hi fou
homenatjat en vida i les diverses iniciatives que des d’àmbits institucionals i
no institucionals s’hi han dut a terme abracen des d’homenatges simbòlics –com
ara el nom d’un carrer o la citació d’un text de Llorens al monument a Lluís
Companys–, fins a la difusió d’articles, entrevistes, la reedició mateixa de Com són i com han estat els catalans (1998
[1968]), i la realització de conferències i trobades sobre el filòsof català.
Es tracta d’iniciatives que no han transcendit mediàticament l’àmbit local i
que no han tingut continuïtat en institucions públiques de major abast,
jerarquia i mitjans.
Al moment en què
Edicions Andana, amb el suport de l’Ajuntament de Vilafranca –cosa que honora
els uns i els altres–, decidí reeditar la versió original de La ben nascuda (Edicions Avant,
Vilafranca del Penedès, 1937), acudí al filòsof i musicòleg Joan Cuscó i
Clarasó arran de la tasca que aquest va emprendre un temps enrere per recuperar
i posar al nostre abast l’obra de Llorens i Jordana. N’és especialment
recomanable, a tall introductori, el primer fruit de la seva labor: Rodolf Llorens i Jordana (Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002). Les condicions en què Cuscó i
tants altres ciutadans del nostre país estan duent a terme tants rescats –si no
és que, al capdavall, és a nosaltres mateixos que ens rescatem– no obsten de
cap manera per reconèixer-ne –si més no, en casos com el que ens ocupa– el
sentit i la profunditat, en oposició a una manca de mitjans crònica quant al
finançament i el suport d’investigacions semblants –inclòs el terreny de
l’edició– dins les humanitats i les ciències socials, per part de la majoria
d’institucions públiques catalanes.
En general, la
Transacció cap al postfranquisme patida des del 1977 no ha fet més que
consagrar al silenciament i l’oblit –bàsicament, a partir dels darrers anys de
la dècada dels vuitanta– el coneixement de figures i obres mestres com aquesta
de Llorens i Jordana. Les raons tindrien a veure, pel cap baix, amb dos
processos aberrants en què les excepcions han estat poques: el de la
mesquinesa, l’estupidització, la mala fe i la ignorància generalitzades de la
major part d’individus associats professionalment als camps de la “cultura” com
a expressió socialment revalorada –sovint, i malauradament, des d’una suposada
“esquerra”–: consellers de cultura d’institucions municipals, provincials, nacionals
i estatals, gestors culturals, responsables polítics de sectorials de cultura
de partits i sindicats, periodistes del ram i paràsits tertulians de mitjans
públics i privats, etc.; i, per un altre cantó, el del classisme i el
tantsemenfotisme viscerals d’aquells que en l’esfera de l’ensenyament escolar i
universitari o no s’han preocupat de conèixer l’obra de Llorens i Jordana o bé
aquesta els ha resultat conflictiva pels seus postulats clarament
transformadors.
La indomable fúria
crítica de Llorens a l’hora d’argumentar la denúncia de l’alienació i les
instrumentalitzacions perverses de les construccions de determinades imatges
del país, el capitalisme, el feixisme i l’stalinisme, i, a més, la percepció
–en tornar de l’exili– rotundament crítica de Llorens respecte als primers anys
de la Transacció, abans del seu traspàs el 1985, esdevindrien en el millor dels
casos uns factors substancials per comprendre aquesta injustificable marginació
al cap de vint anys de la seva mort –de la qual cosa ja es feia ressò Enric
Casasses el 1998–. Del XIX a la fi del XX, la contemporaneïtat heterogènia,
viva i complexa del nostre país a través de persones i obres tan diverses com
les de Josep Robreño, Josep-Narcís Roca i Fereras, Nogueres Oller, Felip
Cortiella, Emili Guanyavents, la nissaga dels Millà en les edicions teatrals,
Juli Vallmitjana, Francesc Pujols, i tants i tants altres, ens ha estat
escandalosament escamotejada. “Gràcies,
Senyors!”, cantaria l’Ovidi Montllor. Res de nou.
Doncs bé,
persistint en la classe d’esforços individuals que al cap i a la fi acaben
encarnant les continuïtats de fils de pensament i de compromisos vitals des de
perspectives polítiques alliberadores –sense els quals no s’explicarien ni les
conquestes socials ni els privilegis de milers d’ineptes de tota mena que han
resolt les seves necessitats materials aprofitant-se dels qui agosaradament
plantaren cara–, Cuscó ens presenta aquesta imprescindible i hiperactual
reedició de La ben nascuda, tot just
enllestida originalment al desembre del 1936, quan Catalunya esbombava davant
del món no sols la necessitat imperativa de la revolució, sinó les
possibilitats reals de dur-la a terme en una societat industrialitzada –allà on
l’emancipació nacional apareix lligada inextricablement a la transformació de
l’estructura social i als modes de percebre la vida col·lectiva (i, per tant,
individual), o sigui, lligada a com un grup social se situa en el món més enllà
de les vicissituds terrorífiques de la història–. El pensament, aquí, en tot
temps i a tot arreu, arrela socialment, més enllà de dispositius
classificatoris que s’entestin a enquibir al camp de la biologia tantes
conductes humanes: les construccions simbòliques, les estructures socials i els
sistemes de relacions avancen entrellaçats –no necessàriament en harmonia–, i
sabem i tot fins a quin punt la càrrega genètica és modificada per les
condicions dinàmiques dels entorns socioculturals.
Entenem la cultura
com tot allò que els humans tenen al seu abast, en qualitat de tecnologies
ideals i materials, per representar el món, organitzar models de relacions
socials i articular les relacions de les societats mateixes amb aquesta
categoria canviant que anomenem “naturalesa”, la qual –no podria ser altrament–
és el fruit de simbolitzacions i construccions múltiples. Aquesta construcció
és conflictiva, i la cultura apareix com un procés perpètuament dinàmic
d’experiència i de valoració total de la vida i la societat. És en aquest
sentit que la trajectòria de Rodolf Llorens i Jordana s’insereix en el curs de
les cristal·litzacions més clarament avançades –en el curs del temps de la
Catalunya del segle XX– respecte als projectes socials, polítics, econòmics i
vitals implícits en tot model cultural. Dit d’una altra manera, i a l’escala
dels contextos que han antecedit el present de la societat catalana i que
expliquen la trajectòria de Llorens i Jordana: tot projecte cultural significa
explícitament o implícitament una concepció de les relacions socials. Per això,
com a persona pensadora amb consciència de formar part d’un poble doblement
oprimit, Llorens afirma que “No hi ha
pertinença sense solidaritat”.
Per ventura
caldria plantejar-nos si certament La ben
nascuda, genial troballa de
l’esperit, respon en última instància a la voluntat llorensiana de capgirar La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors publicada
el 1911 i reeditada el 1936 mateix, com contextualitza més endavant Cuscó:
potser podríem veure en l’apel·lació a La
Ben Plantada un pretext merament formal a què s’acudeix justament per les
dimensions que pren l’obra de D’Ors. Dit altrament, potser no seria del tot
just concebre La ben nascuda com
l’apèndix passiu, malgrat que funcioni d’entrada com a rèplica, d’un model
rebatut de país, de dona, de societat que lloava les virtuts de la burgesia
industrial barcelonesa. Llorens beu d’un procés dinàmic que es projecta en
l’obra de Josep Robreño i, representativament, en la de la pedagoga i
sindicalista Isabel Vilà, la Isabel de les cinc hores que ens rescataren per a
la memòria col·lectiva Toni Strubell i Trueta i Francesc Ferrer i Gironès: “Com és possible que el poble català conegui
i admiri la vida de Cambó i desconegui del tot la vida i la història d’Isabel Vilà?”, es preguntava Carles
Rahola. Rahola fou afusellat per les tropes feixistes espanyoles insurrectes
quinze dies després que ocupessin Girona. Les mateixes tropes a què Eugeni
d’Ors i Francesc Cambó donaren suport. Aleshores, la ciutat ideal de La Ben Plantada es deia Burgos. Perquè
la burgesia regionalista catalana, l’església catòlica i els grans hisendats
rurals, no fos cas que ens n’oblidéssim, van donar suport al feixisme
espanyolista: durant la Guerra Civil i durant la terrible Dictadura. Aquests
sectors socials eren els mateixos que havien estat absents del Primer Congrés
Catalanista del 1880, configurat pels actors del catalanisme progressista,
laïcista, racionalista, modernitzador i regenerador, o sigui transformador, del
XIX, encarnat en Valentí Almirall i el moviment aplegat entorn del primer diari
en català, el Diari Català. En aquell
“Primer Congrés Catalanista” del 1880, amb més de 850 inscrits, hi eren Gener,
Llanas, Calvet, Ubach, Vidal, Lostau, Martí i Julià, Arús, i els literats
“Pitarra”, Aldavert, Roure, entre molts altres, amb anarquistes com Eudald
Canibell que formaven part del comitè organitzador.
Quan Carles Pi i
Sunyer, dins L’aptitud econòmica de
Catalunya (2 vols., 1926-1929, tan bellament reivindicat per Ricard Vinyes
a La presència ignorada [Edicions 62,
Barcelona, 1989]) cloïa en el terreny de la rauxa l’acció d’una burgesia
explotadora, miserabilitzadora i criminal –la mateixa que a la dècada dels anys
deu i els primers vint organitzà l’assassinat de més de 500 treballadors i
advocats sindicalistes–, Pi estava afirmant aquest altre model de relacions
socials i d’experiència de la vida que Llorens fa seu en seguir Turró. Aquí, el
seny manifesta la racionalitat extrema d’un avenç social de gran magnitud, com
un veritable pas endavant en la reconstrucció del país sota morfologies que
servissin les necessitats de la majoria social: heus ací el fonament
referencial.
Per això resulten
especialment remarcables les precisions de Cuscó quant a l’evolució gradual de La ben nascuda en les successives
reedicions –les quals, en un país normal (si és que hi ha res de normal en la
història humana que no siguin les construccions socials de la “normalitat”),
s’efectuarien ja, no demà passat ni l’altre, i amb tots els suports
institucionals i mediàtics–: Llorens, de la mà de Spinoza, de Marx i Engels, de
Guayau (introductor del concepte d’anòmia amb què Durkheim obria la porta a les
escletxes per a la transformació social més enllà del domini que les
representacions col·lectives operen sobre les consciències), i de Ramon Turró
mateix, entre tants altres, evoluciona, aprofundeix i s’engrandeix amb fonts de
reflexió massa potents per restar-hi estàtic. No per salvar el país, la
humanitat ni res: per salvar la seva pròpia pell des de la seva consciència i
la seva pràctica de ser en el món (començament de tots els començaments, que
escriu en Casasses recuperant Llull). Llorens, mentre va viure, va combatre, i
com!!! Ell, com nosaltres, som els dipositaris de totes les inferioritzacions
segregadores que D’Ors atribueix a “les
races tosques i menys afinades”, i que blasma des de fonamentalismes biologicistes
i culturalistes amb rerefons economicosocials, des d’un etnocentrisme ferotge
combinat amb l’assumpció del model industrial capitalista com la culminació de
la noció, evidentment unívoca, de “progrés” i de “desenvolupament”, tan
tristament distintives l’any 2005 de determinades perspectives presents a la
nostra societat –amb polítics i periodistes al capdavant– a l’hora de
confrontar les realitats socials mundialitzades en què estem inserits. Com si
la pretesa “superioritat tecnològica” donés lloc a suposades “superioritats
culturals”… D’Ors, coherentment, no podia més que psicopatologitzar els
principis que donen lloc a La ben
nascuda, un vell recurs per despullar de sentit i de legitimitat històrica
el que Llorens hi vehicula.
Contra “la púrria
burgesa” –que inclou les consciències d’enriquits i empobrits, o de rics i
pobres, que se’n diu– i les complicitats infaustes del Noucentisme, contra la
carrinclona semideessa del capital, contra aquesta macabra psicòpata
totalitarista feta de referents incommensurables –ben plantada, sí, però ben
plantada en els pous llòbrecs i mesquins del més sòrdid, demencial i inhumà de
la història–, aflora Llorens i afloren les filles de totes les heterodòxies
–dones, sobretot dones, perquè l’Eugènia n’és totes elles, i també homes,
menuts i grans, i els cants i els brams i els xiuxiueigs canviants de la remor
de l’esperit humà– a fi de donar curs a
la vida, al repartir, a l’autogestió col·lectiva, a la solidaritat
internacionalista i encara a una festa d’amics que abraci la Terra sencera: a
un projecte de societat prou integradadora per respondre a les necessitats
d’una majoria social protagonista activa del seu present el 1835, el 1855, el
1861, el 1868, el 1870, el 1893, el 1902, el 1909, el 1922, el 1931, el 1936, cada
dia de cada dia, al Nadal dels empobrits del 2005, el 2006 i en un demà que és
ara: entre l’alienació i la necessitat sempre nova i antiga de la revolució, la
república cooperativa del treball del XIX.
Sóc ben conscient
que aquestes lletres breus podrien haver derivat cap a altres bandes. Com a
antropòleg, l’obra de Llorens i Jordana em motiva en direccions molt distintes
–una, el recorregut de Llorens pel pensament del XIX– i hi haurà altres
ocasions més avinents per anar-hi a parar. Em resulta complicat amagar ara la
ràbia ara el descoratjament que el menysteniment de Llorens a escala nacional
em provoca: d’ell i de les implicacions per al present del context de llarga
durada en què el seu treball es manifesta. Sigui com sigui, és just afirmar que
la constància d’en Cuscó i de tantes persones de Vilafranca del Penedès perquè
incorporem Llorens no ha estat debades, i que cal celebrar-ho. Com? Llegint
Llorens, llegint aquest llibre i difonent-lo, acollint-lo per nodrir el
pensament i associar-lo a les nostres experiències de l’existència: cada lector
en farà un recorregut i aquesta presentació no n’abraça ni amb prou feines el
més petit fragment d’un de sol. Només s’hi consigna el reconeixement absolut
d’una manera de viure, de fer créixer la comprensió, l’anàlisi, la reflexió,
les relacions entre categories, persones, esdeveniments, estats i processos
socials estructurant-se i antagonitzant-se, integrant-se i polvoritzant-se: les
preguntes sobre què significa ser, plegats, aquí i les respostes d’actuar-hi.
La ben nascuda –deixem-ho ben
clar d’una vegada per si encara no s’entreveu davant de què som exactament– és
un llibre molt més que excel·lent, molt més que superb, i jo no li faria
justícia si assenyalés tan sols que es tracta d’una repassada increïblement
subtil, punyent i oberta pel primer terç i escaig del segle XX català i
europeu, pels deu mil racons socioculturals que Llorens topa, cerca, rebutja,
empaita i atrau. Perquè si ara com ara aquest país fos un país de debò, i no la
regió adotzenada i acovardida d’amorfes colles de postindígenes avergonyits
d’haver-ne estat, colonitzats i esclavitzats per monedes i consums inútils fins
al moll de l’os; si en comptes de tanta ronya i tant de Torras i Bages i
martingales gasives a dojo solcant gastadament les falses historiacions del
país –perpetuades per la dreta al llarg del segle XX i l’inici del XXI, i per
una bona part de la suposada esquerra–; si en comptes del reguitzell d’insípids
presumptuosos, literats o no, que guarneixen l’aparador de les figuretes
benpensants dels Senyors del XIX fins ara; si en comptes de tot això l’Eugènia
i els seus companys ens haguessin travessat pertot des de la fi dels setanta,
ara mateix La ben nascuda seria, més
que llegida, devorada: queixalada, empassada crua i sense mastegar-la –i
després lentament, i un altre cop amb bestialitat, i així fins a fer embogir de
vida la “normalitat”– en escoles i universitats, en factories i teatres i
auditoris i emissions radiofòniques i televisives i en turons i a la mar i als
terrats de pobles i ciutats, empassada crua per infants i vells no gens
saberuts i per manobres i floristes. I se’n farien CD i DVD i llibres escolars
amb i sense dibuixos, i pel·lícules i documentals, i miraríem al sostre i hi
veuríem La ben nascuda penjant-hi de
dalt, llegida i tot per les aranyes. Perquè no exagero si confirmo davant de
tots els lectors d’aquest planeta, va de veres, que les commocions així dolces
com rudes, la creativitat desbordant, la penetrant mirada que Llorens efectua
no del seu país i del seu temps, sinó dels temps i el país d’avui a través de
l’Eugènia és pura alta vibració. Pura alta vibració. La més alta que haureu
conegut en un bon lapse cronològic. Amb una obra com aquesta sota el braç, és
cert, podem passejar per l’univers cofois. És una manera de dir, efectivament,
que a les constel·lacions més llunyanes La
ben nascuda seria ponderada com la mena de punt lluminós que estova la
nostra raó a les nits sota el cel nu, i que la fa volar de tanta fragilitat
densa. El que solem anomenar un “clàssic”, i més. La intempestiva perplexitat
que retruny en el lector a cada pàgina, el plaer de gaudir d’un llenguatge
formós, que no para d’esquitxar matisos, la salivera irrefrenable que generen
tantes idees, associacions, imatges, viaranys salvatges del pensament –elaborats
així com qui no vol la cosa, com si fos ordinàriament, de tu a tu–, per dur-nos
cada cop més enllà i més aquí d’una societat i de la vida mateixa i d’allò que
la fa vida en quotidianitat... anorrea tota expectativa possible. No hi ha
escala per a tant plaer, i qualsevol forma que triï per comunicar-ho decebria
la consideració que mereix. Quina gran obra!
Per tant, permeteu
que m’adreci directament a ella per expressar-li la meva més càlida
¡Benvinguda, Ben Nascuda! Som aquí, amb tu, i tu ets entre nosaltres, bategant
pleníssima. T’estimem a fons, t’estimem tota, t’estimem un cop i un altre i no
defallim sinó que continuem estimant-te, i de tantes abraçades i petons i
petonets aquest pensar i aquest fer que ens suggereixes, aquest saber-te per
rampells i a glopades o de cap a peus, aquesta passió profana de dues mirades
entrecreuades, d’un segon o d’una vida sencera, d’una multitud que reocupa els
carrers o d’una trobada a l’estona de l’entrepà, de cadascuna de les dimensions
amb què tu ens obsequies, això no pot demanar més que una revolta infinita,
vora teu. Per la llibertat i l’amor i la felicitat de la vida, dels pobles
–així, en minúscules canviants com els pobles mateixos– i dels éssers, arreu.
I, sobretot, per les maneres com les nostres animetes –una a una, juntes a
empentes i rodolons– són en el món: en moviment –“car no ens és dat romandre enlloc!” (Rilke), cridem sense por–.
Som aquí, Ben
Nascuda, som els mateixos de sempre. Som “amor, odi i lluita de classes” –en
paraules teves–, i estem vius, pobres com una rata, igual que tu, tot renaixent
a cada instant. Resistint mentre inscrivim altres paisatges sobre els murs del
Manicomi, de la Fàbrica, de la Televisió, de la Presó, dels Pedestals d’Ídols
amb els Peus de Fang. Mentre a la Catalunya del 2005 les ben nascudes, pel fet
de ser dones, continuen cobrant menys per fer la mateixa feina que un home,
mirem d’espolsar-nos l’ensinistrament en lògiques macabres –“maximitzar el
benefici”, “reduir costos”–, destinades a esclafar les líriques aclaparades del
món. Quina és la dignitat d’un full salarial o d’unes condicions de treball i
de vida obscenes? Som aquí, sí: els mateixos de sempre sota escenes d’amor, odi
i lluita de classes. Et veiem tota tu constituint-te, acte rere acte, a través
de percepcions sensibles, d’emocions i de pensaments, i de la intuïció més
grossa, la gegantina, la que no té mida perquè a través d’ella participen els
principis de l’univers, de la vida. Com un llampec sobre les aigües enfangades
del destí. Des de la foscor i des de la llum.
Ets bellíssima,
ets l’origen de totes les coses materialitzat sobre les llambordes un dimarts a
la tarda, al mercat, a l’andana del metro i del tren, entre el formigueig dels
carrerons i la força que cal per llevar-se a la matinada negra de l’endemà per
treballar, ets tots els gustos, ets el marrec amb els ulls ben oberts i el cor
humit –manllevem mots de l’Adrià Puntí–,
ets
roja, ets roja i negra, ets la dels colors groc i vermell d’aquesta bandera
tants segles trepitjada que la burgesia mai no farà seva, ets tots els pobles i
estendards que tot ho desafien i el seu agermanament solidari, ets cadascuna de
les derrotes i cadascuna de les esperances, ets la ira i la tendresa, la gamma
inacabable dels colors dels somnis. Ets benvinguda, estimada. Tan estimada...
