Sacrifici

Barcelona, 3 d’Octubre del 2017.

SACRIFICI

[EL VIDRE AL COR, 12-III-2018]

Gerard Horta

La teoria antropològica que s’ha desenvolupat al segle XX entorn de l’intercanvi sacrificial procedeix bàsicament de l’obra Assaig sobre la naturalesa i la funció del sacrifici (1899) de Marcel Mauss i Henri Hubert. Tots dos formulen una teoria del sacrifici d’acord amb la qual som davant d’una tècnica ritual: l’intercanvi sacrificial esdevé un mitjà perquè la dimensió del sagrat i la dimensió del profà es comuniquin. El sacrificant o ofrenant (la persona o persones que participen del ritu i que el patrocinen) i la víctima del sacrifici s’incorporen de maneres distintes a l’àmbit del sagrat. Mitjançant el sacrifici, s’instaura aquesta relació a partir d’una successió d’identificacions cap a una direcció o cap a l’altra, entre el sacrificant –la persona o persones que reben els beneficis del sacrifici o que en pateixen els efectes–; el sacrificador –qui du a terme l’acció sacrificial–; la víctima –qui serà objecte de l’acció sacrificial–; la víctima sacralitzada –la víctima un cop sacrificada–; i la divinitat... –l’entitat a la qual s’ofereix el sacrifici–. I a l’inrevés.

Malgrat que s’ha qüestionat que l’obra de Mauss i Hubert sobre el sacrifici és extremament etnocèntrica –utilitza un vocabulari procedent de la tradició judeocristiana (expiació, comunió, consagració...), les fonts es limiten als Vedes de l’Índia antiga i a la Bíblia, i la seva mateixa teorització no es correspon per exemple amb les realitats històriques de societats com les africanes–, les seves aportacions continuen sent fonamentals, ja que per primer cop conceben que a través de l’intercanvi sacrificial una societat transita des de les àrees profanes o ordinàries fins a les àrees sagrades. El sacrifici permet connectar sacrificant o ofrenant amb la divinitat sense incórrer en el perill que aquest contacte amb el sagrat implica per als humans.

La mort o la destrucció de l’objecte del sacrifici (animal, persona, objecte que representa la vida, el que sigui) implica per una banda una sacralització de l’executor o el sacrificant, que així es comunica amb els dominis del sagrat i, alhora i per una altra banda, implica una sacralització de la víctima un cop sacrificada però també una dessacralització posterior per poder-ne utilitzar –menjar-se la víctima– el que en queda (a un altre nivell, com escrivia Marvin Harris, el misteri no és tant el del Nen sinó el de qui tingué dret a menjar el Xai).

El sacrifici és una tecnologia ritual que cada societat omple amb continguts i finalitats diversos, dins d’un catàleg que abraça sacrificis propiciatoris, de comunió, piaculars, expiatoris, d’expulsió, etc. Es tracta de guanyar-se el favor dels déus, o d’apaivagar la seva fúria contra els humans (a l’Antic Testament, aplacar l’ira de déu), o de mantenir el vincle, la comunicació, amb els déus; o d’endevinar el futur; o de situar-lo directament en l’àmbit de l’espectacularització (circ romà); o d’integrar poder, energia i esperit de la víctima a través de la ingestió de la víctima mateixa (antropofàgia); o d’integrar l’ànima del déu de torn (teofàgia); o d’expiar la responsabilitat col·lectiva davant del déu; o de restablir un ordre còsmic vinculat directament a l’ordre social...

En realitat, què fa la societat interpel·lada pel mal? Sacrificar aquells en qui el mal s’encarna: les dones acusades de bruixeria a l’edat mitjana; la classe dirigent a la Revolució francesa; anarquistes, comunistes, independentistes, republicans, antifeixistes sota el franquisme que no acaba; els presoners de guerra en totes les èpoques, arreu; els teus propis fills (per decisió paterna, que en podia fer el que volgués) en determinats períodes de la Roma clàssica; els esclaus que acompanyaven el rei quan moria, a l’Egipte antic, tal com succeïa també a Mesopotàmia amb els seus acompanyants –guàrdies, servents, músics...–; el sacrifici de l’home verge més bell i més fort entre els celtes... Sacrificis i més sacrificis entre escandinaus, germànics, xinesos, hindús, hawaians, maies, asteques, tolteques, motxiques, inques, satanistes occidentals...

Com podem acomplir les nostres il·lusions sinó superant les fragmentacions i els obstacles que separen constantment l’experiència de la vida i el pensament? Ara bé, compartim tothom les mateixes il·lusions? Quina és la realitat que hem creat arran de l’1 d’Octubre? Quin consens social ha substituït la imatge d’una potència popular –capaç d’instaurar un nou ordre– per una nova realitat empírica anomenada “recuperem l’autonomia”? Quina és l’eficàcia simbòlica assolida per la traïció?

Recordo una pel·lícula de ciència-ficció de la meva adolescència, La fuga de Logan (Michael Anderson, 1976), basada en una novel·la de William Nolan del 1967. Dins un món postapocalíptic –any 2274– els humans viuen tancats en ciutats bombolles. El seu mode de vida, controlat i gestionat per l’Estat a través d’un ordinador central, resol les necessitats materials. Tanmateix, amb la finalitat de limitar la sobrepoblació i de gestionar els recursos alimentaris racionats, la vida dels individus s’ha limitat a 30 anys. En fer el 30è aniversari tothom és convidat a una cerimònia pública anomenada “El Carrussel”. En aquesta trobada ritual, els cossos dels escollits són desintegrats sota la promesa de renéixer a un món millor –si han estat obedients– mitjançant la clonació. La majoria dels residents accepten aquesta vaga promesa de renaixença, però alguns han comprès que això no és més que una simple execució a fi de regular la demografia per part de la classe dirigent, que així afirma el seu poder –una enganyifa dels de dalt, vaja–. Els fugitius són perseguits i exterminats.

Manuel Delgado sintetitza la qüestió explicant que mitjançant el sacrifici els humans creen un pont entre el seu àmbit, el terrenal, i el de les divinitats. I que aquest pont està controlat. Obre el pas a la comunicació entre els humans i els éssers celestes, i alhora també en constata la separació, com un tallafocs que et protegeix del contacte infaust amb el terrorífic. Per una banda, el sacrifici aboleix la separació entre els humans i les divinitats, però alhora es constata que humans i déus signifiquen dues categories distintes: aquí, la societat; allà, els déus. La qüestió que voldria convocar aquí és si la societat de classes inclou dues categories distintes d’humans, els Senyors –sacrificadors– i la resta –sacrificants i víctimes–.

Mauss i Hubert plantegen la dimensió sagrada de les relacions rituals a través de l’intercanvi i la mediació entre individus i societats, però també entre categories lògiques del pensament. En la mesura que els déus, les potències metafísiques, les energies invisibles –o l’Estat espanyol– determinen la vida dels humans, els humans –catalans subalterns, per exemple– podem relacionar-nos-hi a través del sacrifici, de l’intercanvi: et dono això a canvi d’allò altre (immolació de la víctima consagrada). La víctima passa del pla terrenal al pla dels déus, que segueixen la lògica de l’intercanvi (del do al contra-dò).

Què és el més bonic que la víctima pot rebre? Esdevenir sagrada, tan sagrada com l’1 d’Octubre. Què és el més bonic que les divinitats poden rebre? La confirmació, sacrifici rere sacrifici, que els humans hi creuen, que creuen en els déus, que creuen que sense els déus l’ordre del món, de la societat, de l’univers, seria impossible. És així? Què farem, doncs, humans? Permetrem que els Senyors ens sacrifiquin? Creurem, com volen fer-nos creure els sacrificadors, que pel nostre bé hem de ser sacrificats?

Mitjançant el sacrifici de la víctima la societat s’allibera dels seus pecats. Qui és la víctima sinó els més de dos milions d’homes i dones que plantaren cara als carrers l’1 d’Octubre, sacrificats ara per acontentar el déu-Estat a través de la restauració de la seva legalitat imposada per la força de les armes? Som, per a ells, culpables, som criminals, som gent malalta, gent que odia amb un nas de pallasso, gent que agonitza i que sols pot aspirar a resultar digna mitjançant la nostra submissió d’obtenir de les divinitats pau, fertilitat, coneixement, protecció i, sobretot, ordre.

Davant dels nostres ulls incrèduls els Senyors sacrifiquen l’1 d’Octubre i la societat catalana per complaure el déu-Estat a fi d’obtenir-ne efectivitat, estabilitat, legalitat, un govern nou d’una Generalitat autonòmica gastada pel pas dels segles sota forces alienes...

Tot esdevé espectacle. Els Senyors –els poders econòmics i polítics establerts (inclosos parlamentaris i alliberats de la política professional)– no engalipen els déus, ni de bon tros, sinó que s’hi sotmeten a costa nostra perquè en realitat en ells s’encarna l’Estat i el que fan és sotmetre’ns a nosaltres mateixos que ens hi vam rebel·lar. És a nosaltres –la societat catalana– que engalipen. No és pas això el que ens prometeren a la campanya electoral del desembre, oi?

Aquesta és la fauleta trista del conte d’aquests mesos.