Cròniques de guerra al 3/24

Caps governamentals a París tot representant-se com a manifestants per als mitjans periodístics, com si formessin part de l’aplec multitudinari arran de l’estrany atemptat a Charlie Hebdo. No cal dir que aquesta fotografia no és la que aparegué a la majoria de mitjans, sinó primers plans i plans mitjans.

Cròniques de guerra al 3/24

[VILAWEB, 12-I-2015]

Gerard Horta

Acabat d’aterrar topo la notícia de l’horrible carnatge a la seu de la revista satírica Charlie Hebdo. Si els telenotícies han esdevingut la ritualització moderna preferent en substitució de la missa –el mitjà per ensinistrar-nos col·lectivament sobre com hem d’interpretar el que succeeix a la societat i al món, i quina és la guia de conducta pertinent–, els canals monogràfics dedicats a la informació apareixen en qualitat de guia contínua, sense interrupció respecte a la contemplació del que succeeix, i a l’actitud i la conducta avinents que hem de mantenir en societat. I el 3/24, canal públic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), va decidir aquest divendres a la tarda que estem en guerra contra l’Islam.

Què és l’Islam? La mateixa cosa que és el cristianisme al llarg de la història: res, tot, això i allò altre, un univers vastíssim de projectes socials antagònics. Perquè podem apel·lar a déu per justificar la revolució o el totalitarisme, el feixisme o la socialdemocràcia, igual que podem apel·lar a al·là per encaminar models de relacions socials en direccions molt diverses. El 1968 l’antropòleg Clifford Geertz, arran del seu treball de camp al Marroc i a Indonèsia –“Observando el Islam”, traducció castellana d’Alberto López–, analitzava que diferents que eren les experiències, els relats i els processos històrics que en derivaven en una banda i l’altra respecte al viure com un musulmà. Davant d’això, el 3/24 va optar un cop més per abandonar la funció que li pertoca fer –un periodisme intel·ligent, culte, crític amb tots els poders establerts i amb totes les simplificacions dels fenòmens i els processos socials– a fi d’esdevenir una cosa semblant al gabinet de premsa del Departament d’Interior de l’estat francès o de l’OTAN, tant se val.

Els presumptes assassins de periodistes i el presumpte assassí-segrestador en un supermercat de “productes jueus” van esdevenir “terroristes” sense judici previ ni investigació fefaent contrastada prèvia entorn de les identificacions respectives. Van ser classificats com a “terroristes islamistes” o bé simplement “islamistes” –en algun moment “gihadistes”–. I fot-li i endavant. La conductora del serial dramàtic de la sobretaula –Cristina Riba–, oficià la missa en els termes oportuns, acompanyat d’un Joan Carles Peris que només en alguna ocasió mirà de matisar les adjectivacions –dins el relat d’una crònica militar nua i crua– i d’una Montserrat Besses que durant dècades ha exercit la seva funció de corresponsal de TV3 a París tot reduint la “informació” a la pura reproducció dels comunicats del Palau de l’Elisi, desatenent el paper d’una periodista: contextualitzar sempre quin és el medi social que dóna sentit a un fenomen o a un procés, i quins són els marcs explicatius diversos entorn d’un fet, el com i el perquè. L’acompanyant del segrestador del supermercat fou titllada consecutivament de “companya”, “parella”, “còmplice” i, finalment –és clar–, “terrorista”. Els rètols que destacaven les notícies a l’àrea inferior de la pantalla s’afartaren del mot “terrorisme”, i “l’assalt al supermercat” no fou mai, ni un sol cop, un “assalt policíac al supermercat”. Fins i tot hi hagué una mica d’espai per al relat psicopatologitzador –manllevar el sentit polític d’una acció tot desdibuixant-la en el camp del trastorn mental–.

Les úniques paraules contra “la demagògia, les estigmatitzacions i les caricaturitzacions més destructives” vingueren no pas dels nostres “experts” periodistes públics, sinó de François Hollande, gat vell president de la República francesa. Heu vist mai que un periodista de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals atribuís els dos milions de vietnamites assassinats per l’exèrcit nord-americà als anys seixanta i setanta al “terrorisme protestant” o bé al “cristianisme”? Heu vist mai que s’interpreti la iconoclàstia protestant europea –la destrucció d’imatges, llocs de culte i altres símbols religiosos catòlics a l’edat mitjana– com un acte sostingut de barbàrie? No. Això formava part del procés de modernització que explica la nostra pròpia història a Europa. En canvi, la modernització d’un diguem-ne islamisme que destrueix les belles figures de Buda se’ns representa com l’enèsima prova de la barbàrie. Justament perquè la complexitat del món demana matisos, coneixements, anàlisis denses i capacitat d’interrelacionar-ho tot per comprendre què caram està succeint, jo reclamo de fruir d’una televisió pública amb periodistes com cal. Periodistes que investiguin i que pensin.

Al març del 2014 l’anglès The Guardian i l’alemany Der Spiegel informaren que militars nord-americans, britànics i francesos instruïen militants vinculats al que després s’ha anomenat Exèrcit Islàmic: encara espero que algun periodista de la CCMA tingui la dignitat professional d’explicar-nos-ho. Al desembre del 2013 i el gener del 2014 el congrés nord-americà aprovà dotar d’una part del pressupost públic dels EUA fins al setembre del 2014 l’entramat d’organitzacions antigovernamentals presents a Síria a través del poti-poti del Front Islàmic, l’Exèrcit Lliure de Síria i, al capdavall –tornem-hi–, d’allò que se n’ha dit a partir d’un moment donat l’Exèrcit Islàmic: també aquí continuo esperant.

No hi ha res a fer. Algun dia el nostre país acollirà als seus mitjans públics els periodistes que ens mereixem –n’hi ha!!!–, fora de les censures, la ignorància i el classisme que tot ho empastifa. Només hi faltava l’aparició de la fiscal coordinadora de Terrorisme de l’Audiència Nacional espanyola per assegurar que “los retornados [de l’Exèrcit Islàmic] son una amenaza importante” i que “el regreso es peligro”. Continuem al segle XIX: reinserció o càstig? Càstig, sempre càstig, venjança exemplificadora, avís per a navegants... Una manera poc subtil de segregació social d’aquella gent classificada col·lectivament no pas com a veïna, treballadora, aturada, el pare o la mare del Mohammed, el meu company de militància sindical, el botiguer del davant... que a través d’associacions inconscients serà equiparada, per la seva condició d’“islamista”, a la de terrorista.

Agraeixo al 3/24 haver-nos aclarit el veritable problema de fons, en paraules literals de Monserrat Besses citant les seves fonts dins l’estat francès: “El seguiment de cada una de les 5.000 persones que hi ha a la llista negra antiterrorista dels EUA exigeix 20 policies cada una.” Hem assistit a una lliçó magistral d’antiperiodisme: fa molts anys que la secció d’Internacional de TV3 i el 3/24 són una paròdia del que hom n’hauria d’esperar. El veritable drama rau en la perpetuació de tot tipus de processos colonials al món i en l’exclusió sostinguda de tanta gent, a Europa, per ser membres de la classe treballadora i haver nascut en famílies que no professen la fe cristiana dels qui van llençar la bomba atòmica. I la moralina final és l’apologia del model securitari –control social extrem– o Guantánamo global. Quanta vergonya. Tanco amb les paraules del gran sociòleg alemany Norbert Elias: Occident no som una civilització, sinó que estem ficats en un procés per esdevenir, algun dia, civilització.