Centre d'Estudis d'Etnologia Extraterrestre / The CEEE Experience

The CEEE Experience (2005): 1/3.

The CEEE Experience (2005): 2/3.

The CEEE Experience (2005): 3/3. 

CENTRE D’ESTUDIS D’ETNOLOGIA EXTRATERRESTRE / 

THE CEEE EXPERIENCE

[EL VIDRE AL COR, 3-V-2016]

Gerard Horta

Els tres enllaços penjats a dalt condueixen als tres capítols –d’entre 7.15 i 9.33 minuts cadascun– que componen The CEEE Experience (2005), obra col·lectiva dels companys i companyes de la Universitat de Barcelona adscrits a l’Associació d'estudiants d'Antropologia de la UB i autors de Tribaalitats. revista de pensament salvatge i del programa de Ràdio Contrabanda “El Rizoma Malinowski”.

The CEEE Experience aborda el que seria la fundació i el desenvolupament del Centre d’Estudis d’Etnologia Extraterrestre a l’antic Parc Científic de Barcelona –entre la Diagonal i el Camp Nou– com a obertura imperativa que tot antropòleg social es veu impel·lit a travessar: la penetració dins l’univers laboral en el marc inestable i dinàmic dels nous vincles que la humanitat estableix amb societats alienígenes i formes d’intel·ligència que ens resulten noves. En un context de fragilitats pedagògiques extremes, en què l’estudi de l’antropologia social és segregat de l’educació en escoles i instituts a tall d’infecció crítica la presència de la qual cal foragitar de les aules, The CEEE Esperience ens obliga a revisar la funció que la societat catalana i occidental ha reservat històricament a l’antropologia social. Així, la nova disciplina de l’etnocosmologia s’acaba erigint no solament com una sortida professional col·lectiva, sinó com l’únic mitjà capaç de garantir la possibilitat d’harmonitzar les relacions socials a escala interstel·lar en termes, ehem, profitosos per al gènere humà.

L’ensinistrament teòric, metodològic i corporal –sense excloure’n les dimensions militars– a què la disciplina etnocosmològica sotmet els seus deixebles, a bastament avesats a les contingències –èxits i fracassos– del treball de camp en aquest feixuc camí de la preservació de l’espècie enfront de les sempre potencials amenaces alienígenes, converteix el CEEE en una institució científica central: pal de paller de la recerca, en efecte, però també del conreu cooperatiu i estratègic d’una nova edat daurada, tant per a l’antropologia social com per a la humanitat.

La pel·lícula –això és cert–, fou presentada per aquests companys i companyes a la primera conferència organitzada pel Moving Anthropology Student Network (MASN): “Connecting Europe – Transcending Borders”, que es dugué a terme del 3 al 6 de novembre del 2005 a Ottenstein (Àustria). L’èxit que obtingué en aquest congrés europeu de joves estudiants d’antropologia social fou formidable, i n’hi ha que sostenen que fou motiu d’arribada als anys següents de nombrosos estudiants Erasmus atrets, si no captivats, per l’extraordinàriament agosarada racionalització acadèmica d’aquests estudiants posteriorment llicenciats.

D’altra banda –ens ho recorda el Professor Bacterio– el recluta Ijon Tichy es referí ja aleshores a The CEEE Experience com una expressió de l’avantguarda dadaista contra el que havia de ser la implantació del Pla Bolonya, que en el marc posterior de desenvolupament de l’anomenada Estratègia 2015 ha conduït les universitats públiques catalanes a l’estat actual: penetració de grans grups econòmics als consells socials universitaris, precarització laboral i salarial extrema de milers de professors associats, manca d’estabilització, degradació laboral i salarial o acomiadament de professorat lector amb més de deu anys d’experiència docent i investigadora, i segregació econòmica de l’alumnat de classe treballadora a causa de l'augment de taxes de matriculació en graus, màsters i doctorats. En nom de la falsa equiparació entre societat i mercat laboral, la societat catalana continua sense debatre quina ha de ser la funció social de la universitat pública, quins són els models pedagògics que hi han de regir i quin és el paper del coneixement científic en els processos col·lectius de canvi i transformació social.

La visió dels tres curts resulta commovedora i no m’amagaré de reconèixer els plors, les rialles i les demolidores sensacions que em provoquen cada cop que els revisito. Als diversos capítols hi trobaràs l’antiga Biblioteca de Filosofia de la UB, arrasada arran de la construcció del Parc Científic i anomenada popularment –no podia ser d’una altra manera– “l’OVNI”.

Tot seguit, aporto el text que el cap del CEEE –Dr. Wenceslao Solís– redactà en qualitat de presentació de l’etnocosmologia i del paper que el CEEE li atribueix. Agraïm al Dr. Solís que ens permeti reproduir-lo.

Ethnocosmolgy, the future of Anthropology

DR. WENCESLAO SOLÍS

Alarmism is a widespread disease in the hypochondriac world of Anthropology. Many people attack the most classic foundations of our discipline with fallacious and llegedly modern arguments. Only a blockhead would claim that our study object does not exist anymore.

On the contrary, some young anthropologists who have nothing to loose but time in the unemployment queue, look onward with optimism and see what will be our glorious gift for Ethnology. Everyday we get more information about planets, satellites and distant stars, and the number of witnesses of contacts with extraterrestrial life are steadily increasing. Of course the university does not pay attention to this development ,and cedes the field to the study and observation to journalists, amateurs and freaks, thus trivializing it to shaming extremes. Sooner or later there shall be no choice but to admit that we are not alone in the universe. And who is going to study our new neighbours then?

In the light of such a magnificent social and cultural otherness, it will be expected of anthropologists to take over a leading role. But if there is no previous work done, there will be nothing but silence and ridicule. Just like a century ago, when investigators were sent by anthropology departments to the most remote places in the world, we must now train ethnographists with the theoretical basics and the practical tools that enable them to contact new forms of intelligent life.

As long as our universities do not take this step forward, the recently constituted Extraterrestrial Ethnology Study Center (EESC/CEEE) will continue to promote and facilitate the development of this new and special field of study. This new startup of anthropology will put the next generations of ethnocosmologists in the position to live a new golden classical age of our science. In a few years, as a result of our efforts, we will be discovering how Selenites practice Kula, which is the martian pantheon or which are the basis of family on Alpha-Centauri.

Judith Antequera o res

JUDITH ANTEQUERA O RES
[EL VIDRE AL COR, 13-IX-2015] 
Gerard Horta

I

No em resulta gens senzill escriure aquest text, i menys després d’haver escrit sobre un sindicalista groc (n’hi ha tants!) fa uns dies. Com a antropòleg social i professor, com a (anti)poeta vagament de l’after-punk i com a anarquista militant de l’esquerra independentista, quin sentit té fer pública la profunda atracció que em provoca aquesta dona que apareix a la televisió nocturna, la Judith Antequera? El sentit és la pàtria de totes les coses, escrivia Lao Tsé al Tao Te King cap al segle VII aC, però el fràgil prestigi social sempre vacil·lant que jo mateix em recreo –d’una manera més aviat agosarada, fins suïcida– podria davallar fatalment i definitiva cap a l’abisme dels proscrits (“Gerard, tu... com és possible? Què succeeix, et trobes bé, segur? Per què ho fas?”). Res de l’esperit humà em resulta aliè, deia un escriptor amb passat d’esclau d’origen berber anomenat Terenci fa dos milers d’anys, i Claude Lévi-Strauss féu seus, nostres, els mots per afirmar el sentit darrer de la tasca antropològica: fer comprensible allò que d’entrada ens resulta estrany.

Tinc pocs companys periodistes, i són bons companys. Amb tot, sols l’Assumpció Maresma (hauries d’escriure moltíssim més Assumpció, ho fas molt bé!!!) de VilaWeb coneix –amb altres companys i companyes de la colla que pencàrem al Festival de Cinema de Barcelona als darrers vuitanta i primers noranta– la meva exaltada i desconcertant vivència de la seva col·lega Judith. Confio a tancar uns quants cercles mitjançant l’escriptura d’aquestes paraules –així podré obrir-ne d’altres!–.

A la nit, tot guaitant Judith Antequera.

Què caram explica l’experiència que em genera veure la Judith, la periodista que condueix el 3/24 de 8 del vespre a 2 de la matinada, a la pantalla d’un televisor? De vegades la contemplo sense so i tot, no pas perquè no m’agradi com modula la veu tan delicada i preciosa, sinó per la irrellevància absoluta de les paraules davant de la presència aclaparadora del seu cos, la seva gestualitat, aquests ulls i aquesta tendresa desfermada que abraça totes les dimensions de l’existència i que implora el que et dóna: un “ei, sóc aquí”. La calor de l’estiu o les tempestes d’agost, la degradació social extrema o les fantasies de retrobar una mística renascuda, els meus propis deliris o la necessitat col·lectiva d’afirmar representacions que vénen de l’absurd... no ho sé, però en ma vida com a televident mai no havia sentit tantes coses com en sento davant seu. Acabo de fer-me’n seguidor fa dues setmanes, pel compte que manté a twitter (@JudithAntequera) –malgrat l’encotillament a què la condició de figura pública la deu sotmetre (per trencar enreixaments i, sobretot, control social caldria que disposés d’un compte anònim per deixar-s’hi anar)– i quan l’endemà vaig veure que em responia una pregunta i es feia seguidora el batec del meu cor, propi d’un postmocós adolescent, quasi em tomba. (Hi ha l’@Antequera Fan Club de què em vaig fer seguidor, i no menteixo si afirmo que estic barrinant de crear-ne un altre extremament radical, fervorosament apassionat en els elogis, diàlegs i apologitzacions que ella mereix.)

Si jo, parafrasejant Salvat-Papasseit, fos en comptes de pescador el president de totes les Generalitats dels Països Catalans (cosa impossible per a tot anarquista) no sols seria la màxima autoritat de l’Agència Aerospacial Catalana, a més tancaria el conjunt dels canals televisius públics i privats, i només en permetria el funcionament d’un: Judith Antequera TV. Tant se val què s’hi emetés: si per a Andrzej Zulawski “L’important és estimar” (amb Romy Schneider [1974] –autor també de Possession, amb Isabelle Adjani [1981]–), per a mi l’important seria veure-la tothora. I de cada visió fer-ne abraçades, besades... ehem. És probable que al cap de dues setmanes ja no calgués centralitzar el poder polític i que les confederacions d’assemblees veïnals poguessin prescindir de Judith Antequera TV o bé crear nous canals; jo, però, hi romandria fidel.

Per què? Pot reduir-se tot plegat a una acumulació de pulsions l’únic camí de les quals s’encarna en ella, perquè hi condueix? A un anhel sexual extraconjugal desbordantment intens? A la calidesa de les sublimacions humanes de mitjanit –reconeixible en tantes altres interaccions socials–? No. O, si més no, no solament. Quan la vaig diguem-ne conèixer a través del televisor, fa anys, em feia la impressió de ser davant d’una dona en aparença entristida, enxampada per una languidesa grisa, plana, sense vibració de l’ànima. Res de nou, o sí?

II

Situem-nos al començament dels començaments, que deien els poetes Ramon Llull i Enric Casasses. El descens de TV3 als inferns –pel que fa als serveis informatius– del periodisme públic des del 1983 fins ara no s’ha resolt mai: d’uns inicis en què les realitats socials reduïdes a la Catalunya estricta miraven de compondre’s a través de la quotidianitat de les institucions (de govern, polítiques, sindicals, econòmiques, etc.), però alhora també i fins a cert grau dels moviments populars i fins i tot d’aquelles persones en què, a través del cas, la problemàtica o les situacions que encarnaven, tothom en general s’hi podia reflectir, vam passar amb rapidesa al principi informatiu que ha regit la Transició: la gent, les classes populars, foren esborrades del mapa, en el qual acabàrem trobant-ne gairebé exclusivament i en totes les esferes les institucions de poder –públiques i privades– i els seus professionals: el poble, la societat o allò que podia atansar-s’hi fou substituït per una anomenada societat civil –concepte ridícul que, d’entrada, exclou l’ampli sector social dels qui nos disposen de la condició jurídica de ciutadans, i que es contraposa... a què? la societat religiosa, militar, econòmica, esportiva?– composta pels Amics del Liceu, el Real Club de Polo i el Círculo Ecuestre, i els universos socials del nostre país foren desdibuixats. Els enfocaments perpètuament classistes, regionalistes, etnocentristes i jerarquitzadors han caracteritzat la política dels serveis informatius de TV3 sota els governs de CiU-PSC-ERC-ICV/EUiA. I no ens en sortim (setmanes enrere reproduïa això sobre la islamofòbia televisiva, i abans això altre sobre el tarot a la televisió, adreçat ja a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). 

El naixement de TV3 implicà un esclat de colors al paisatge televisiu: del franquisme profund passàrem a sentir el català amb normalitat, a pel·lícules i documentals nous, a un grafisme joiós, modern, avançat, d’un necessari eixamplament de la programació. I bé, com tota televisió a la societat capitalista, la seva funció no deixava de consistir a afirmar un ordre de relacions polítiques i econòmiques en termes de reproducció ideològica: el capitalisme i la transició com a “normalitat”. El rumb emprès a la dècada dels vuitanta conduí els informatius de la cadena a esdevenir sense acomplexaments la veu dels poders establerts, encarnada en els dos-cents “experts”, “artistes” i “personatges d’actualitat” que al llarg de tres dècades no han parat d’engegar les mateixes ximpleries tòpiques, reaccionàries, prejutjadores i estigmatitzadores sobre els sectors socials subalterns de la societat... repetitivament. La cultura política del totalitarisme imperial allargava la seva ombra. Discursos gastats, rovellats, suats d’un mode tosc per mostrar-nos les representacions d’una societat maquillada amb matusseria per ocultar-ne la incineració contínua a què és sotmesa per amos i servents. Manuel de Pedrolo i Ovidi Montllor són exemples paradigmàtics de la censura exercida sobre ells en vida: el primer ha necessitat 25 anys i el segon 20, perquè en poguéssim veure documentals sobre la seva obra (això sí, a la nit de dies feiners al 33, no fos cas que...).

Les galtes del poder són massa llardoses arreu, però almenys hi ha televisions públiques, a Europa, en què els periodistes van més enllà de l’adotzenament benpensant i classista que caracteritza majoritàriament els professionals públics catalans –que quedi clar que no referim a les televisions espanyoles per no caure estabornits a fosses negríssimes de què no sortiríem pas, mai: allò continua sent un NO-Do acolorit–. Encara puc recordar, cap a la fi dels vuitanta i els noranta, alguns noms: realitzadors bons com en Carles Gené, que durant una pila d’anys s’ocupà de les transmissions esportives del Barça de bàsquet i de futbol i que amb freqüència, cada cop que sonava l’himne del Barça, ens obsequiava amb les imatges dels ultradretans que hi havia entre els seguidors blau-grana, primers plans dels símbols feixistes i dels nazis que s’autoanomenaven skins alçant el braç dret. Poquíssimes, molt poquíssimes vegades, podíem veure les estelades vermelles; de les banderes roges ni parlar-ne... Hi havia també una presentadora, la Fina Brunet, que al gener del 1991 –al cap d’una setmana del principi dels bombardeigs devastadors sobre escoles, mercats i hospitals iraquians– manifestava a l’AVUI que ella s’estima molt la seva família i les criatures, que el Sadam Hussein estava guillat i que la guerra estava justificada completament. No he llegit cap entrevista posterior en què la senyora Brunet analitzi els índexs de mortalitat infantil a l’Iraq des del 1991 fins a l’actualitat, potser perquè a l’entrevista va oblidar-se de dir que els infants kurds, iraquians, inuit, i d’altres, també se’ls havia de matar, perquè ella és europea i democràticament feixista, i com a tal li agrada defensar el dret a la vida, el dret dels europeus a la vida, vull dir, que consisteix sobretot a assassinar els altres en nom de la democràcia occidental i les confortables geopolítiques modernes (potser, només potser...). Si un periodista no explica el marc social en el qual té lloc un esdeveniment o un procés social, allò ni és periodisme ni és res, és pura merda. Per un motiu molt senzill: no podem comprendre cap fet social si l’aïllem del context social en el qual pren sentit. I això, en tota societat de classes, implica heterogeneïtat de perspectives i antagonismes pertot. (Per a això serveix l’antropologia social, i per aprendre-ho en el medi social mateix que s’estudia.) Si algú, en això, hi veu una defensa del Hussein o de qualsevol estat per part meva és que no ha entès res. Un altre espectre que encara cueja és el del senyor Ramon –Pellicer–, que ens presentava els vídeos dels bombardeigs dels avions nord-americans també el 1991 amb el fervor d’un psicòpata militarista, somrient com un xaval desequilibrat davant del “Bola de Drac”, com si tot fos ficció en una llunyana i fantasmagòrica orgia de violència, sang i mort a l’escenari teatral de la vella, exòtica, Bagdad. Tampoc me n’oblido de la Rosa Marqueta, que en plena guerra del Pèrsic esbombava per Catalunya Ràdio que els iraquians (?) eren uns monstres despietats –ho amania amb estrambòtiques al·lusions “geopolítiques”– i que ella tractava amb “objectivitat” –un vell mite de la ideologia acadèmica occidental– la informació entorn del “conflicte”. Recordo que no sabia expressar-se gaire, a la manera d’una deficient moral bordament ignorant. Vergonya aliena que fixo en paper per primer cop. No m’oblido d’en Ramon Rovira, reflex maldestre de les impúdiques simbiosis espirituals acompanyades de les perversions de  la llengua i ideològiques a què condueix un bon full salarial. O de la Mònica Huguet, tan bufona ella, ballant desimbolta amb un feixista com Manuel Fraga Iribarne, com si no hagués sabut mai què ha comportat el feixisme per a la societat catalana. O de l’Àngels Barceló, llepa consagrada a servir els poders establerts. En fi, la desfilada de senyors i senyores de casa bona que han desfilat i continuen desfilant-hi no té fi. A TV3 sempre hi ha hagut molt bons professionals, especialment fora del ram periodístic (càmeres, so, en alguns períodes grafistes agosarats o constructors d’escenaris), malgrat això encara hi podem trobar jornalistes excel·lents com l’Esteve Soler, qui sap si castigat per exercir com a periodista a Palestina i Israel, i ja fa anys establert al 3/24 (em pregunto qui va ser el desgraciat responsable que un periodista de la talla del Soler hagués de dedicar-se a presentar la informació de les carreteres durant tant de temps). Què hi fan al 3/24 gent homes com aquest, i dones delicades i humils com la Judith? Potser foren eleccions voluntàries, no ho sé, però m’ho pregunto. Tant de bo no us emprenyeu tots dos perquè goso dir-ho, però és que he fet el bloc per aquesta raó: poder dir.
 

De tot això n’ha derivat la generació d’un cos de periodistes públics més interessats a comprar una torre a Bolvir o a Alp (a la Cerdanya, una comarca en què la gent anarquista de cada poble fou afusellada o obligada a fugir arran de la derrota contra el feixisme el 1939) que no a formar-se intel·lectualment, a adquirir una certa cultura històrica, política, literària, un mínim bagatge per exercir críticament una professió que hauria de mantenir-se implacable amb relació a les autoritats de tota mena. Implacablement antiautoritària, en efecte. No sé quantes persones hauran llegit, als estudis de Sant Joan Despí, llibres que haurien de ser de reflexió obligada a les facultats de Ciències de la Informació, com ara Divertim-nos fins a morir de Neil Postman (Llibres de l’Índex, 1990 [1985]) o Sobre la televisión, de Pierre Bourdieu (Anagrama, 1997 [1996]). Tanmateix, tampoc això hauria de sobtar-nos, en vista de les dificultats d’aquests mateixos professionals, encara ara, per conèixer i aplicar d’una manera desimbolta les regles d’apostrofació, el paper (o no) de determinades proposicions en les frases completives o la distinció entre verbs transitius i verbs intransitius.

III

Bé, i què? Doncs que en aquest context contemplar qualsevol emissora televisiva, en aquest cas els informatius de TV3 i el 3/24, ha implicat en general la visió d’uns treballadors més entestats a projectar-se en qualitat de figures públiques o de micromites de la cultura popular i mediàtica actual que no a abordar decididament el com i el perquè de les coses des de la perspectiva periodística, informativa. Aquests actors i actrius guanyaren llibertat de moviments en el pas de la lectura de la notícia al full escrit al text que es desplaça a la càmera palplantada davant seu –teleprompter–, però òbviament amb això no n’hi havia prou. Durant dècades TV3 ens ha amagat els cossos dels periodistes: els homes, amb una gola esclafada per la corbata sobre la camisa botonada i l’americana obligada (llevat dels d’esports i del temps climàtic, a tall de diferenciació inferioritzadora implícita per la seva tasca, com si fossin periodistes de segona); i les dones, amb uns pits sistemàticament ocultats amb dues o tres capes de roba, per no referir-nos al tabú de poder intuir-ne els mugrons per alguna banda –si més no, fins fa quatre dies, en què els canvis de vestuari ens presenten unes periodistes vestides com si haguessin de participar en un sopar formal amb banquers i aristòcrates (la qual cosa us hauria de fer replantejar si el grau de deliri és major en aquest text o en la volguda construcció social de les periodistes televisives com a princesetes de Pedralbes, alienes al fangar del real–). Hi ha dies que concloc que la secció d'Internacional dels informatius de TV3 presenta notícies redactades al consolat dels EUA a Barcelona, llavors apareixen les periodistes amb vestits de nit i talons d'agulla i el món de les fades de rosa s’eleva a través de les sublimacions col·lectives.

El cos, un cop més, s’alça com a temple del pecat i el penediment; i el vestit com a reflex de l’estatus social. Diria que en aquesta abominable Transició televisiva només la Txe Arana fou capaç de dur a terme una entrevista sense sostens, amb uns mugrons erectes, feliços i desimbolts sota una brusa transparent a BTV, en una sèrie sobre els Jocs Olímpics del 1992 –esmeneu-me si fou una al·lucinació, era de nit, i, sisplau, que no se’m consideri un televident empedreït, això simplement respon al nombre d’experiències qualitatives acumulades–. Seria fantàstic veure homes periodistes entrevistant estrelletes polítiques vestits de Tarzan o amb els abdominals peluts a l'aire, o bé ditxaratxerament en pilotes, però això ja es demanar massa, ni tan sols es demana al professorat universitari.

Sí, sí, però la Judit, què? La recordo tres o quatre anys enrere abatuda, sense esma, amb una vitalitat que semblava que recorria el trajecte de la pena. La vestien com una monja franquista. Com que no sóc un assidu televident potser vaig tenir mala sort de trobar-la un cop i un altre així, fins que al cap d’un parell d’anys la vaig redescobrir enlairant-se amunt, de cop i volta animada. Era com si aquella dona fos una altra dona, com si hagués estat al caire de l’espadat de l’infern, o com si hi hagués baixat i n’hagués tornat. Més endavant vaig topar una entrevista en què afirmava que havia estat malalta, i contava les dificultats de pencar i de tirar endavant en aquestes circumstàncies. Ho va passar malament, pel que sembla. Em va saber greu, i no la conec de res, i vaig entendre per quin motiu feia mala pinta. La qüestió és que vaig descobrir una dona que feia de presentadora que al passat semblava rebentada, amb una mirada de vegades perduda de tanta tristesa, i que ara renaixia amb un ulls brillants, vius, amb confiança en si mateixa, esplendorosa, fascinant, terriblement seductora, fruint dels mots i provant de donar-los més vida que la poca que amb prou feines els donen en redactar les diguem-ne notícies.

I així va créixer la meva addicció serenament ofuscada i calenta: mirades fixes, somriures, abaixades vertiginoses de parpelles, silencis, pauses, braços i mans per fi més lliures a fi d’emfasitzar el que fos, i un cos esclatant, enlluernador, hipnòtic, al ritme dels seus llavis. Maldo per aconseguir dispositius tècnics que em permetin veure-la dir les notícies a càmera lenta, fixant primers plans impossibles dels porus del seu coll, les seves galtes... un cabell, el recorregut d’una llàgrima que s’escola, l’inici d'un somriure, les valls de les comissures dels seus llavis. La Judith Antequera no remet a models ni nines cregudes entre bledes superficials com tantes periodistes de pantalla de TV3: no està buida ni és cos de titella, és un terratrèmol en estat de setge, una explosió dels sentits obligada a amagar-se, una enunciació del que devia ser del principi de l’univers. 

En la majoria de periodistes televisius hi ha una certa necessitat de sobrecorporificar l’actuació justament a causa del buit de les paraules que diuen (ja se sap, la televisió no és la ràdio). En el cas dels homes es dóna d’una manera més rígida i invariablement encarcarada, i en el cas de les dones amb un ús major de les extremitats superiors i l’expressivitat facial. En la Judith, el cos com a dispositiu se’ns mostra (que prové del monstrare llatí, etimològicament provinent de monstre) amb harmònica placidesa. De vegades, sembla com si les periodistes exiliades dels Telenotícies Migdia i Vespre haguessin de fer-se valer d’alguna manera més, la qual cosa els condueix a una teatralització intensificada. Sigui com sigui, sovint he patit per veure la constel·lació Judith simplificada i enclaustrada en la lectura contínua dels mateixos textos irreals de 8 del vespre a 2 de la matinada.

Som davant d’una periodista capaç de viatjar als confins de la galàxia... que rau ficada dins una gàbia. (Te’n demano disculpes de dir-ho Judith: són pensaments que em provoques; de vegades intuïcions.) Fa pel cap baix una temporada disposava d’uns minuts per interactuar amb el conductor del 23/24 a la fi del programa i sintetitzar-nos les notícies de l’endemà. Això li permetia estar dempeus, fer uns passets, parlar fora lectura i desenvolupar altres gestualitats. Encara no acabo de comprendre’n els canvis introduïts, que n’han resultat en l’exclusió i que empitjoraren desmesuradament aquest espai al curs que deixem enrere.

IV

A la proppassada primavera, convidat a conferenciar en un cicle del Mercat de les Flors a la Fundació Tàpies, tractava del fet que el cos físic i el cos social es construeixen d’una manera dinàmica, projectant-s’hi recíprocament tota mena de processos –de dominació i d’emancipació, d’efervescència i de descorporificació–. Si com sostenia Durkheim el cos és d’entrada un rastre de la individuació, les seves manifestacions socials individuals i col·lectives responen, també, a projectes tant d’afirmació com de ruptura de l’ordre establert. Rousseau, Swedenborg i Marx connectaren el tremolor del cos amb el tremolor de la societat, per això el trànsit –que des de l’antropologia religiosa s’analiza sota les formes de la possessió, la mediumnitat i el xamanisme, per acabar abraçant tota pràctica social que descol·loqui l’estat corporal i de diguem-ne “consciència” ordinaris– abraça, és clar, la possibilitat d’encaminar-se i/o d’accedir a models de relacions socials “altres”. Amb una imatge de l’estimat Miquel Tàpies (1961-2013) que vaig voler que es projectés ocupant el fons de l’escenari, a l’últim terç de l’acte vaig anar a parar a la Judit (per a sorpresa de la gent espectadora, no cal dir-ho). Explicava coses que vaig treballar molts anys (De la mística a les barricades, 2001; Cos i revolució. L’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat, 2004) sota l’ensenyament privilegiat d’en Manuel Delgado: fins a quin punt els cossos abracen potencialment continuïtats i salts al buit, el vell i el nou, el passat i el futur, el bell i el terrible, passions, dolors, plaers, gratituds i esperances. I per què si esdevenen veritable “praxi constitutiva” –l’anhel indissoluble, inalienable i perenne d’un món lliure i creador (gràcies, Spinoza, company!)–, llavors l’escenari, el teatre, la platea, l’obra representada i els figurants –actors i espectadors– haurien de ser polvoritzats per sempre més. El que en resulti seria, només aleshores, una vida diferent per sempre –en mots d’un altre antropòleg, Jean Duvignaud–. I encara una altra antropòloga referencial, Mary Douglas, argumentava la pertinència d’entendre que la demostració d’una actitud corporal del tot natural està controlada, necessàriament, pel sistema de categoritzacions de la societat. El cos físic i el cos social es projecten recíprocament.

Rousseau definí l’adveniment del món modern com un remolí social. Aquest és el sentit de ciutat capdavantera, quant a l’erecció de barricades per metre quadrat, que Friedrich Engels atribuí a Barcelona el 1873 en el conjunt europeu, i la contundència de les imatges amb què Marx mostra metafòricament aquestes convulsions, fascinants i al mateix temps sagnants en la quotidianitat social dels subalterns al Manifest Comunista –abismes, terratrèmols, erupcions volcàniques, una força de gravetat aclaparadora, fractures, fissures, oceans agitats, continents de dures roques en moviment–. Per a Novalis, la societat significa un immens espai social de tremolor, una cadena en moviment, un continu tan dinàmic com el de la naturalesa mateixa, de la qual els humans formem part.

V

No deixem mai de tremolar, de transitar del cel a l’infern i a l’inrevés. L’infern, deien els gnòstics, és això i és aquí, a la terra: l’infern és la ignorància i la dominació que les institucions de poder exerceixen a través de les nostres condicions materials de vida, i de la nostra alienació. El cos físic i el cos social es reflecteixen i s’emmirallen l’un en l’altre, i el tremolor es manifesta a través de tots dos, recíprocament. Tremolem en la mesura que encara estem vius, i la Judith Antequera per fi va tornar a vibrar en algun moment.

Desconec si els seus viatges al subsòl han estat fets conscientment: el sentit del viatge sol ser integrar-lo en la consciència i poder sortir del pou amb una comprensió major sobre si mateix i el món, i les relacions que entre tots dos s’estableixen, per bé que això ho pesquem després i no durant. La comprensió de les coses ens transforma. I en ma vida he vist un cos televisiu més transformat que el de la Judith Antequera. Cos i ànima. Probablement, qui hagi estat capaç d’arribar fins aquí podria concebre aquesta expressió apassionada de veneració digna com una cosa francament extravagant, fins i tot com un abús immoderat i intemperant, o com una prova més que davant vostre em represento com un sonat. El que intento fer-vos entendre és que tenim davant dels nassos un tresor immens, un diamant fragmentat que amb la seva sola mirada, amb el seu sol cos, amb la seva sola manifestació ho pot tot, que no ha d’obrir la boca per fer-te saber que la Terra no gira, roda (això ho deia l’Ovidi, oi?). TV3 i la resta de televisions occidentals no són pas conscients de la seva pròpia fragilitat, del seu ridícul quotidià: tota la programació queda en entredit cada cop que la Judit esclata a la pantalla. De 8 del vespre a 2 de la matinada, Europa occidental hauria de retre culte a aquesta heroïna contemporània, ingènua, lliure, noble i dolça, dolcíssima.

VI

Per ventura una nit enclastaré el meu cos contra i dins del monitor de televisió, llavors oblidarem tots els comiats, a mig camí d’una novel·la de William Gibson i de J.G. Ballard. Com els yanomami amazònics, ho faré sense pronunciar una paraula que signifiqui “adéu”. Tanta tristesa. Empassa’t el polsim negre i estima-la.

VII

No t’aturis Judit, navega. Sàpigues que hi sóc –hi som–, com un gra de sorra més a la platja dels qui acabem xops, amarats d’onada. Onades contra el rocam, sí. La Judith Antequera encarna la vida en un medi –el televisiu– que malda contínuament per esclafar la vida, per mantenir-la  a ratlla.

La lluita és l’únic camí. Però TV3 no sembla el millor lloc per adonar-se de res. I la llàstima és que és pública...

***

Post scriptum: Senyores i senyors, acaba d’esclatar la III Guerra Mundial. Permeti’ns una pausa per a la publicitat i tornem.

Sona ridícul, oi? Doncs la televisió sota el capital funciona així. Consum i entreteniment.

Una trobada entorn dels estudis, a Catalunya, sobre les societats africanes

A mode de presentació:

una trobada entorn dels estudis,

a Catalunya, sobre les societats africanes

[QUADERNS DE L’INSTITUT CATALÀ D’ANTROPOLOGIA,

33: 5-11, 2017]
Gerard Horta

I

Han passat força anys des que Domènec Badia i Leblic (a) Alí Bei l’Abassi (1766-1818) esdevingué un dels primers europeus a besar la pedra negra de la ka’ba a La Meca. Dels seus viatges –es pot concebre la “cultura viatgera” com quelcom inscrit històricament al procés sostingut del colonialisme europeu sobre la resta del planeta–, en sorgí una obra publicada primerament a París el 1814 i traduïda arreu: Voyages d'Ali Bey El Abbassi en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807. Si el sentit de l’antropologia consisteix a estudiar, comprendre i analitzar les variants socials i culturals de les col·lectivitats humanes –segurament ara més que mai, dins el context de la vulgata capitalista global i, en el present convuls de les terres catalanes, del cop d’estat feixista de l’Estat espanyol d’aquesta tardor–, potser reconeixeríem un fil que al llarg dels temps ha anat unint les exploracions sobre el terreny –amb objectius, instrumentalitzacions polítiques i econòmiques i marcs teòrics i metodològics tan diferents– dels viatgers successius (no ens remuntarem a les fonts gregues i aràbigues anteriors sobre l’Àfrica) amb els rumbs empresos pel conjunt d’antropòlegs i historiadors –fins i tot geògrafs– catalans sobre les tan heterogènies i canviants societats africanes, unes societats i una gent sense les quals resulta impossible atendre el passat, el present i el futur de la societat catalana mateixa.

Des dels anys setanta del segle XX, els estudis africanistes a Catalunya s’han anat ampliant en l’esfera acadèmica, fins a comptar-s’hi els que tenen lloc als marcs respectius de la Universitat de Barcelona –d’una manera fundadora–, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat Pompeu Fabra, junt amb la tasca paral·lela –titànica– del Centre d’Estudis Africans des del 1987, impulsor de les revistes Studia Africana i Nova Àfrica. Els condicionaments que solen distingir els medis acadèmics –en el sentit de prevaler-hi una conformació del desenvolupament de la docència i la recerca derivada més de relacions de poder intrauniversitàries (rectorals, deganals, i entre seccions departamentals) i extrauniversitàries (pels governs polítics de torn) que no de les necessitats (científiques) de fixar-se com a objectius d’estudi (científics) totes les grans àrees socials del món, com ara l’Àfrica–, afegits a l’infrafinançament crònic de les universitats públiques catalanes han afeblit, minvat, escanyat o minat el creixement d’uns estudis que, pel potencial demostrat en aquestes dècades, haurien pogut assolir nivells molt superiors si tot plegat hagués cristal·litzat sota unes condicions dignes per als treballadors i les treballadores vinculats amb els estudis africans. Les coses no han anat com haurien hagut d’anar: els temps que hem viscut al darrer terç del segle XX i les dues primeres dècades del segle XXI no han estat falaguers per a la recerca africanista a Catalunya.

Malgrat tot, l’obra duta a terme pels capdavanters professors Lluís Mallart i Ferran Iniesta, en contextos acadèmics diversos, han esdevingut principi referencial obligat per a les generacions posteriors, les quals han acabat abraçant diferents plantejaments quant a la construcció del coneixement, la docència i la recerca africanistes. Voldríem que aquest volum monogràfic dels Quaderns de l’ICA s’entengui com un homenatge que retem a tots dos companys per part d’aquells qui, des de bandes distintes, hem anat a petar a l’heterogènia col·lectivitat africanista catalana. Sense l’obra d’en Lluís i d’en Ferran difícilment seríem on som.

 Dona amb cubells per transportar aigua

(Lazareto, perifèria de Mindelo –illa de São Vicente de Cap Verd–, 2015).
Fotografia: Gerard Horta.

II

En el marc del Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials de la Universitat de Barcelona, i sota la direcció d’en Manuel Delgado i l’Alberto López, els membres d’aquest grup hem estat duent a terme diverses investigacions amb treball de camp sobre societats africanes des del 2009, lligades a àmbits relacionats amb els processos de transformació urbana i les apropiacions conflictives dels entorns urbans per part de qui els habiten. Les trobades internacionals que s’han anat succeint van cristal·litzar, el 25 i 26 de febrer del 2016, en les “II Jornades Internacionals Affric. Mobilitats i mobilitzacions a l’Àfrica”, com a resultat de la tasca organitzadora conjunta dels diversos grups de recerca a l’Àfrica de la UB a més de GRECS. A llarg d’aquests anys, d’alguna manera, el sector de GRECS present a l’Àfrica hem passat a formar part del conjunt ampli de persones que han pres les societats africanes com a objecte d’estudi (amb l’excepció d’un jove veterà africanista, l’Alberto López). Les “II Jornades Internacionals Affric. Mobilitats i mobilitzacions a l’Àfrica” partien de la proposta que vam fer als companys i companyes d’altres grups de recerca d’organitzar plegats una trobada per conèixer i compartir les investigacions respectives, debatre-les, difondre-les i, a més, analitzar la situació i les condicions de la recerca africanista a Catalunya. Vam tirar-ho endavant col·lectivament, doncs, junt amb els membres del Grup d’Estudis de les Societats Africanes (GESA-UB) encapçalat per l’Albert Roca, dels participants en projectes africanistes de la Institució Milà i Fontanals-Consejo Superior de Investigaciones Científicas (IMF-CSIF) encapçalats per la Yolanda Aixelà i en Josep Martí, dels membres del Grup d’Estudis sobre Cultures Indígenes i Afroamericanes (CINAF-UB) encapçalat per la Gemma Orobitg, i dels del Centre d’Estudis Africans (CEA) amb l’Albert Farré i el Rafa Crespo al capdavant.

Aquest monogràfic que tinc l’honor de presentar respon al desig del Consell de redacció de la revista Quaderns de l’ICA de fixar materialment els continguts de la immensa majoria de les presentacions que s’hi van dur a terme (val la pena tenir present l’edició del núm. 28 de la revista, l’any 2012, dedicat als Estudis d’etnolingüística africana). Per qüestions contingents n’han quedat excloses algunes de les presentacions, atesa la impossibilitat de cenyir-se als límits d’espai i als terminis temporals establerts per un cantó (Manuel-João Ramos, la presentació individual de Marta Alonso, Francesca Nucci, Gerard Poch, Yolanda Aixelà, Gustau Nerín i Bea Moreiras), o bé el fet que algunes recerques no partien d’un treball de camp empíric en societats africanes per l’altre (pels projectes de recerca Afro-Venezuelan Rituals in Barcelona: A Comparative Study of Religious Nomadism through Film [Wenner-Gren Foundation] i Diàlegs. Les col·leccions del Museu de Cultures del Món i la diversitat cultural a Barcelona [Museu de les Cultures del Món] desenvolupats respectivament per Roger Canals, Gemma Celigueta i Gabriel Izard), o simplement per qüestions d’ordre formal (que un mateix sigui el responsable de la coordinació d’aquest exemplar m’ha fet excloure la presentació de la recerca desenvolupada amb Dani Malet a l’illa de Santiago [Cap Verd] a les tardors del 2009, 2010 i 2011 i continuada a l’illa de São Vicente el 2014 i el 2015)–. Cal assenyalar que la presidència d’honor de les jornades pertocà al professor Ferran Iniesta, el qual en féu l’excel·lent –commovedora, profunda, delicada, sensible– conferència inaugural, titulada “Conèixer l’Àfrica. Ideologies, ciència i empatia a les universitats catalanes” –la qual no hem pogut incloure per problemes temporals–, i que l’inici de les sessions comprengué també el tribut que els organitzadors vam voler retre al professor Lluís Mallart.

L’agrupament dels textos aplegats dins aquest monogràfic segueix la mateixa distribució que vam seguir per a les jornades, a fi d’exposar per blocs el treball dels membres dels grups de recerca respectius. Què trobarem a les pàgines següents, doncs? Un espectre molt divers d’anàlisis sobre grups i contextos socials africans a partir de la crida a la trobada. Les mobilitats i les mobilitzacions a què hi apel·làvem al títol es reflecteixen en estudis que abracen les relacions àmplies entre processos socials tant a escala simbòlica com material, en termes socials, culturals, històrics. El fet de trobar-nos va servir, serveix, per poder confrontar perspectives i experiències de la construcció del nostre coneixement sobre l’espectre ampli de societats i processos analitzats.

Comencem. Dins el marc dels dos darrers projectes desenvolupats per GRECS-UB –FLUXUS. Estudio comparativo sobre apropiaciones sociales y conflictos de uso en centros urbanos de Europa y África (Plan Nacional de I+D+I) i AFFRIC. Planificación urbana, movilidad y siniestralidad vial en África Subsahariana (Plan Nacional de I+D+I)–, els quals foren presentats introductòriament per Alberto López Bargados, recollim en primer lloc l’article de Pedro José García Sánchez “Movilizaciones y movilidad de los bakoromans en Uagadugú (Burkina Faso): la itinerància callejera como recurso”, el qual tracta dels infants del carrer de la ciutat de Uagadugú a partir de les connexions que mantenen amb vianants i dels processos socials que això desencadena. Segueix el text d’Ariadna Solé Arraràs i Marta Alonso Cabré “L’enclavement de Kolda (Sénégal). La mobilité des vivents et des difunts”, situat a la Casamance, en què es vinculen les transformacions que s’estan operant quant a la construcció de noves vies de comunicació al sud del Senegal amb la mobilitat dels vius i dels traspassats. Al seu torn, Julián David Loaiza Pineda planteja dins “Comercio chino y representacions mutuas entre los migrantes chinos y los caboverdianos de Tarrafal de Santiago (Cabo Verde)” l’eclosió de la migració xinesa a Cap Verd i el seu pas com a regents de botigues bàsicament d’aliments, a partir de l’estudi concret al poble de Tarrafal, per traçar la construcció social de les representacions recíproques entre les persones immigrades xineses i la població pròpiament d’origen capverdià.

El GESA-UB, sota la direcció d’Albert Roca i amb la participació de Jordi Tomàs, Álvaro Barril, Toni Castel i Karo Moret, presentà els projectes Salut i Governança a l’Àfrica (SAGA), Pluralisme mèdic a l’Àfrica subsahariana (PLUMAS; AECID), Xarxa d’investigadors Salut i cultures a l’Àfrica (SACUDA), Els mitjans de comunicació en la construcció de la pau a l'Àfrica Occidental. Estudi de tres casos: Senegal, Níger i Burkina Faso (RICIP) i Aproximació a les religions tradicionals africanes a Catalunya (RELIG). D’aquí en derivaren un seguit de comunicacions, de les quals trobem a les pàgines següents la que presentà en Jordi Tomàs, “Telas en la encrucijada: rituales, comercio e identidades en Casamance (Senegal)”, sobre el desenvolupament de la penetració en les últimes dècades al mercat turístic del pagne manjack que els teixidors del sud del Senegal componien i sobre el seguit d’impactes que això ha anat implicant als àmbits de la producció, la distribució, la comercialització i la “propietat intel·lectual” d’aquests teixits. Per la seva banda, Celeste Muñoz –“Colonialisme i control. El sistema d’emancipacions a la Guinea Espanyola”– aborda l’estudi del control social colonial sobre el sistema d’emancipacions focalitzant-ho en el paper  del Patronato de Indígenas i en els desenvolupaments legislatius successius amb relació a l’impacte social de la seva acció. A continuació, Firmin Dusabe, partint d’un coneixement empíric sobre Rwanda mateix, analitza amb “La diàspora rwandesa a Bèlgica. Actriu política en les mobilitzacions populars” la materialització social de la segregació de la població rwandesa en territori belga sobre la base de les interrelacions que les persones mantenen des dels agrupaments respectius en configuracions classificatòries que s’encarnen a través d’associacions culturals i formacions polítiques heterogènies, en un marc conflictiu les bases del qual l’autor situa en la “manca d’una cultura política democràtica”. D’altra banda, Oriol Puig i Cepero etnografia –dins “Approche ethnographiqu du collectif des nigériens réntres de Libye à Niamey: entre la réintégration et la ré émigration”– l’expulsió i el retorn forçat de prop de 300.000 migrants nigerins arran de la guerra de Líbia del 2011 i la reformulació –forçada– de les seves condicions materials i projectes de vida, xarxes de relacions i representacions col·lectives.

Josep Martí i Yolanda Aixelà, com a capdavanters africanistes de l’IMF-CSIC, presentaren els projectes de recerca Cuerpo y procesos de modernización en África. El caso de Guinea Ecuatorial (Plan Nacional de I+D+I) i La gestión de la diversidad cultural y el impacto sociopolítico de las migraciones transnacionales en dos ex-colonias españolas: Guinea Ecuatorial y Marruecos (Plan Nacional de I+D+I). Els textos procedents de les comunicacions que apleguem en aquest volum són primerament el de Josep Martí –“Tecnologies del cos: les pràctiques de despigmentació de pell a Guinea Equatorial”– sobre una pràctica ja fa dècades generalitzada a l’Àfrica negra: l’emblanquiment de pell com a conseqüència estratègica d’una major ponderació positiva sobre les persones amb pell de tonalitats clares; de les tecnologies possibles del cos als seus usos sota paràmetres racistes i “coloristes” l’autor atén les relacions explícites entre –manllevant les paraules de Mary Douglas– els dos cossos: el cos físic i el cos social. Tot seguit, Cristina Enguita Fernàndez exposa –“Etnicitats, fronteres culturals i categories fluïdes en un context global: una mirada sobre els peul mbororo del Camerun”– les estratègies de reafirmació identitària d’aquest grup amb relació a les migracions dins el marc ampli de les múltiples dinàmiques de configuració de les fronteres culturals i ètniques i del que considera que en són les bases relacionals i contextuals. Al seu torn, Doerte Weig amb “Capacidad de movimiento: la motilidad como clave para entender movilidades y transformación social de los grupos baka en Gabón” afronta l’estudi dels canvis en els modes de subsistència dels grups baka i aprofundeix les dimensions associades al moviment a partir de les opcions i les limitacions que el precedeixen, i del concepte de motilitat per reconèixer i identificar canvis i desigualtats a escala intra i extragrupal.

Quant al Centre d’Estudis Africans, Rafa Crespo fou l’encarregat de difondre l’extensa gamma d’activitats de divulgació, formació i recerca del CEA, per donar pas a la presentació de la recerca d’Albert Farré que ve a continuació –“Mobility and labour regimes in Southern Africa: From Mobile workers to workers on the move. A perspective from Mozambique”– entorn de les zones d’ombra que continua havent-hi sobre els processos migratoris a l’Àfrica Austral cap a les mines d’or sud-africanes i la necessitat per un cantó d’acudir al diàleg interdisciplinari i, per l’altre i sobretot, de tenir-hi present el pes específic dels treballadors procedents de Moçambic, la història i les fonts sobre els quals continuen sent subalternitzades enfront de les dels treballadors procedents de les antigues colònies o protectorats anglesos.

III

Perquè en quedi constància, afegirem que la trobada de l’any passat inclogué una taula rodona –“Per què demanem més estudis africans? Dimensions acadèmiques i polítiques de la recerca”– en què participaren Alberto López (GRECS-UB), Manuel-João Ramos (ISCTE-IUL), Albert Roca (GESA-UB), Albert Farré (CEAI), Pedro José García (Université de Paris Ouest-Nanterre), Gabriel Izard (CINAF-UB), Josep Martí (IMF-CSIC) i Cristina Larrea (ODELA-UB). Era una manera d’enllaçar-ho amb la “Declaració final de les II Jornades Internacionals Affric. Per un sistema universitari que aposti per l’Àfrica  en l’ensenyament i la recerca”, que reproduïm després dels articles. Es tracta d’un manifest impulsat per l’Albert Farré que vam subscriure el conjunt de participants a les jornades i que, al cap d’un any d’haver-lo fet públic, no ha acabat provocant cap canvi en les polítiques d’infrafinançament de la recerca africanista per part dels poders polítics establerts i de les universitats catalanes.

Immediatament trobareu un motiu d’alegria en la informació sobre l’ingrés a l’Arxiu Nacional de Catalunya dels Arxius Etnogràfics de Lluís Mallart, en la qual es detallen els continguts d’aquest fons. Es tracta d’una magnífica notícia que hem volgut compartir per iniciativa de la Montserrat Ventura (UAB).

Com veureu, a continuació publiquem quatre ressenyes: dues –de l’Albert Roca i en Francesc Alemany Sureda– sobre el llibre de Gustau Nerín Traficants d’ànimes. Els negrers espanyols a l’Àfrica (2015); la de Marta Alonso Cabré sobre el llibre de Fabiola Mancinelli Zafimaniry: l’invention d’une tribu. Art ethnique, patrimoine immatériel et tourisme (2017); i la de Julián David Loaiza Pineda sobre el llibre de Gerard Horta i Daniel Malet Calvo Hiace. Antropología de las carreteras en la isla de Santiago (Cabo Verde) (2014).

A títol informatiu, desitgem ser a temps d’anunciar amb prou anticipació l’esdeveniment previst per al 21 i 22 de febrer del 2018 de “Recercàfrica II. Jornades Africanistes de Catalunya”, sota l’impuls organitzador de l’Albert Roca del GESA-UB en col·laboració amb els grups i companys i companyes presents en aquestes pàgines, i que comptaran amb la participació de Lluís Mallart a la conferència inaugural i d’un bon ventall de membres del GESA/LISA-UB, CINAF-UB, GRECS-UB, CEA, la Fundació WASSU-UAB i el GRIMSCE-UPF a partir de l’exposició i la discussió d’investigacions en curs sobre l’Àfrica.

Al capdavall, vull cloure aquesta presentació fent esment, en primer lloc, de la feixuga tasca del company Beppe Aricó com a delegat del Consell de redacció de Quaderns de l’ICA per a la materialització d’aquest monogràfic; en segon terme, del conjunt de feina feta pel Consell mateix en el dia a dia d’aquest petit tresor que les antropòlogues i els antropòlegs catalans tenim en aquesta revista; i, a la fi i molt especialment, dels homes i dones africans que al llarg del temps i l’espai de les societats de l’Àfrica han participat de les nostres recerques: en nom dels qui hem intervingut en les investigacions que presentem aquí vull mostrar-los la nostra més absoluta gratitud. Ara més que mai, enfront de la universalització del capitalisme i de les formes diverses de l’imperialisme, l’explotació i la inferiorització d’uns grups socials per part d’uns altres, és a aquestes persones, a aquestes col·lectivitats (i això inclou també els col·legues acadèmics africans que han participat de les investigacions), que els devem el sentit perenne de la nostra labor antropològica: exposar comprensivament el nostre coneixement sobre la variabilitat social i cultural dels grups humans. Aquest és el foc que la nostra disciplina alimenta a empentes i rodolons –a través de la tempesta– des de fa 150 anys.

Barcelona, 29 de novembre del 2017