Els manters, un altre cop a l'ull de l'huracà

ELS MANTERS, UN ALTRE COP A L’ULL DE L’HURACÀ

En un article publicat el passat diumenge 24 de febrer a El Periódico de Catalunya [...], s’hi abocaven acusacions completament injustificades sobre un “grup islàmic” que controlaria amb mà de ferro la voluntat dels venedors ambulants senegalesos. Anunciat en grans titulars, l’article encenia totes les alarmes, ja que descrivia literalment la confraria musulmana Muridiyya com una “organització criminal”. Com que la capçalera d’aquest mitjà al·ludeix orgullosament als seus lectors en qualitat de “gent compromesa”, és des d’aquesta condició que desitgem denunciar les inexactituds que conté la informació. No podem romandre indiferents quan es pretén, de nou, carregar sobre les pròpies espatlles dels pobres la raó de la seva pobresa.

En primer lloc, constatem amb tristesa que l’article es refereix a la religió musulmana en termes incriminatoris. No és una novetat. Resulta descoratjador comprovar que una religió practicada per més de mil milions de persones constitueixi per si sola un motiu de sospita, però fins al moment els immigrants senegalesos que es dediquen a la venda ambulant, coneguts com a “manters”, romanien per regla general al marge de les acusacions islamòfobes. Patien, per descomptat, una racialització humiliant, l’acostumat encasellament en la categoria de “negres”, la en feia i en fa un col·lectiu inferior, pres dels seus instints, impredictible i mancat de voluntat, assimilat per exemple a aquestes “bandades d’estornells” a què l’article remet, a mode d’animals sense consciència guiats per una lògica secreta. No obstant això, aquesta vegada el seu delicte adopta nous matisos, i s’esgrimeix la condició de musulmans dels manters, la seva pertinença a una confraria religiosa, com a prova del seu pecat. En aquest punt, l’argument que embasta la crònica periodística ens immergeix en un estat de perplexitat. La Muridiyya mostra indicis de criminalitat perquè els seus adeptes practiquen l’ajuda mútua, s’ofereixen per allotjar en les seves modestes llars els nouvinguts, col·lectivitzen algunes despeses imprevistes i mostren respecte per la seva gent gran. La solidaritat dels exclosos convertida en conducta desviada, en anomalia cultural, en objecte d’escrutini. Per a la nostra sorpresa, l’article tot just inclou al·lusions a l’extrema precarietat en què viuen aquestes persones, en gran part com a conseqüència de la situació d’irregularitat a la qual els aboca la normativa jurídico-legal de la Unió Europa. L’obediència cega, la llei del silenci o la falta de consciència davant la comissió d’un delicte –la venda il·legal de mercaderies falses– de les quals, pel que sembla, farien pompa els adeptes serien, simplement, l’efecte resultant de la seva afiliació a una comunitat confessional. Amb noves formes, sembla que s’invoquen imatges que crèiem gastades, esquemes de traç gruixut que se situen a cavall entre la “secta destructiva” i la pura organització mafiosa. Segons el titular clavat a primera pàgina, l’islam doblega l’esperit d’uns adeptes que es rendeixen, mers autòmats, a les exigències d’un ordre inefable.

En segon lloc, ens sembla preocupant que el desconeixement que exhibeix la notícia hagi superat els canals de contenció i de contrast de les informacions que, de ben segur, tindrà la redacció d’aquest mitjà. Una simple triangulació hauria estat suficient, per exemple, per constatar que la Muridiyya no és de cap manera “la major confraria de l’Islam al sud del Sàhara” o que qualificar una confessió d’“integrista i moderada” és un oxímoron de digestió complicada. Obrir unes breus consultes hauria servit per comprendre que les vies místiques de l’islam, els ordes sufís, tan antics i venerables com la religió mateixa, enfonsen les seves arrels en el desig íntim de l’adepte per posar en pràctica tots els ritus que l’aproximin a una comprensió intuïtiva de la divinitat –inspirant-se això en l’exemple dels seus mestres–, una aspiració personal que només sembla possible escometre amb discreció i humilitat. El retraïment no és, doncs, la perversa tàctica d’una organització criminal, dissenyada per respondre als requeriments policíacs, sinó un tret distintiu de totes les tradicions místiques, que per ventura s’incentiva quan el col·lectiu en qüestió es troba immergit en un clima d’hostilitat creixent.

En tercer lloc, ens inquieta que la notícia publicada el proppassat diumenge adopti d’una manera acrítica el punt de vista policíac, com si aquest fos una simple emanació asèptica i objectiva de la realitat. Algú podria pensar, però, que el menyspreu que les fonts de la policia exhibeixen –i que la informació sembla replicar– per una comunitat organitzada sobre una base confessional, el que habitualment anomenem “religió”, és en realitat un biaix secularista, un signe de desconfiança davant pràctiques religioses que no es comprenen i que es consideren, al cap i a la fi, anacròniques. Perquè, en efecte, què és el que diferencia la Muridiyya de qualsevol altra afiliació religiosa, siguin dominicans, l’Opus Dei, budistes, Testimonis de Jehovà o Germanetes Descalces? Per ventura aquests altres col·lectius no practiquen l’ajuda mútua, que potser no estableixen vincles fraternals entre confrares, que no se solidaritzen per fer front a les exigències de la vida quotidiana? No semblen els seus acòlits estar guiats per unes regles insondables que procuren manejar amb discreció? La resposta a aquestes preguntes ens sembla simple: no es diferencien en res, excepte en que la majoria dels membres de la Muridiyya que viuen a Barcelona són pobres, negres i, ara també, musulmans.

És evident que no s’ha de subestimar l’estigma racial del qual són objecte els immigrants subsaharians des de fa dècades –si no no segles–, però el fet que ara es reclami la seva adhesió a l’islam místic com a agreujant, i que immediatament es vegin comminats a justificar-se davant la violència que se’ls pressuposa, com fa la crònica que motiva aquesta nota, afegeix un complement pervers a la discriminació que pateixen. No n’hi havia prou que patissin l’oprobi de ser un col·lectiu racialitzat, tot i ser negres en un món fet per i per a blancs, sinó que ara també recau sobre ells la insòlita imputació de ser musulmans. Si abans la seva negritud els predisposava al delicte, ara la seva musulmanitat els familiaritza amb la violència. Si aquestes invocacions estereotipades a una suposada inclinació criminal dels manters no són gratuïtes; si, com el tro que anuncia la tempesta, constitueixen per contra el preludi d’una nova onada de repressió disposada a abatre’s sobre els venedors ambulants davant l’horitzó imminent d’unes eleccions municipals, llavors hem d’exigir major dosi de responsabilitat als mitjans [...].

Signants:

Federación de las Dahiras Sufís Muridiyya de España

Federació de les Dahires Sufís de Catalunya (Bidayatul Xitma)

ACRS (Associació Catalana de Residents Senegalesos)

CASC (Coordinadora de les Associacions Senegalesas de Catalunya)

Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona

Sindicato de Manteros y Lateros de Madrid

Espai de l'Immigrant

Associació de Veïns del Barri Gòtic

Ciutat Vella no està en Venda

GRECS (Grup de Recerca sobre la Exclusió i Control Socials)

SAFI (Stop als Fenomens lslamòfobs)

OACU (Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà)

GESA (Grup d'Estudis de les Societats Africanes)

ISOR (Investigacions en Sociologia de la Religió)

ICA (Institut Català d'Antropologia)

OVQ (Observatori de la Vida Quotidiana)

SODEPAU (Solidaritat, Desenvolupament i Pau)

IRIDIA (Centre per la Defensa dels Drets Humans)

COOPGROS, Sccl.

CEAI (Centre d’Estudis Africans i Interculturals)