A propòsit del
vídeo#SomUnitatPopular
i del sentit
polític de les CUP
[Text inèdit, 12-XI-2012]
Gerard Horta
Les imatges i els sons
El preciós vídeo
elaborat per una colla de companyes i companys per donar suport a les
Candidatures d’Unitat Popular (CUP) ha estat vist per més de 114.000 persones
al canal You Tube en tres dies (escric això al matí del dilluns 12 de novembre del 2012). Es tracta
d’un fenomen que, en certa manera, reflectiria la necessitat d’un sector de la
societat de confluir en pràctiques veritablement emancipadores davant d’un
present insuportable. El text és crític, les veus i la música són molt maques,
i en resulta un vídeo potent que aconsegueix l’objectiu d’atraure a fi
d’incitar a repensar l’acció pròpia i aliena en el món.
Fora d’això, s’hi
perpetua un cert cronocentrisme (la referencialitat se situa en gent d’entre 20 i escaig
i 40 anys a tot estirar) que, paral·lelament, continua reïficant una perspectiva rovelladeta
de determinats moviments populars –els medis acadèmics anglosaxons ens han
acabat obligant a dir-ne moviments “socials” després de 40 anys martellejant-hi–
encarnats de vegades en el que, si se’ns permet dir-ho, anhelem que mai no
esdevingui la classe de pseudoelit que acaba fent d’“avantguarda paramediàtica” en
termes monopolístics. El temps, tossut, ens fa humils a clatellades. Llavors, si
per ventura els autors del vídeo superessin el que en certa manera podria
concebre’s com a reflexos de petites endogàmies mentals cronificades més del
compte, parlaríem més de pobresa i menys d’exclusió social, i assumiríem ideològicament, per fi, que per a les milicianes anarquistes –i
comunistes– que hi apareixen, la Revolució Catalana del 1936 fou una necessitat,
no pas una utopia. Una necessitat que venia de molt lluny, del XIX, un segle en
què la gent no podia permetre’s utopies, sinó combatre per la necessitat
imperativa de sobreviure i guerrejar per la vida. Ho deia el Noi del
Sucre –militant de la CNT assassinat pels pistolers de la burgesia espanyolista el qual l’Esquerra Independentista homenatgem cada 1 de Maig– i n’hi ha que n’estem tips
d’esbombar-ho: “La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es
defensa la vida.” Diria que el lloc per materialitzar els somnis és el món, aquest món.
Vull dir que d’utopies en tenim el cul pelat, per això cantem el Jim Morrison
de “Volem el món i el volem ara” a When
de music’s over.
Hom pot
plantejar-se si al vídeo hi falten homes i dones que siguin lletjos, que no
s’hagin rentat les dents el dia de filmació, que pesin 170 kilos... i marrecs
als carrers xisclant, les cares dels miserables, molta més gent de 90 anys i
que no estiguin d’esquena, vianants fent-se pets, rots o borilles, i pescadors,
ramaders, treballadors industrials sense màscares... En definitiva, un pèl
menys de postal agradable i de mirada enrotllada –que guais que som–, i una mica més de fang: el
bell i rude món real, el blanc-i-negre. Fins i tot, entre tanta bellesa, s’hi
podrien afegir fragments d’alguna orgia col·lectiva en plena cadena de muntatge, a la manera efervescent de Bataille, de Callois, de Duvignaud o del
Durkheim poeta. O barricades, barricades dures, de les d’abans (1978-1984). I, malgrat
això, el vídeo no deixa d’emocionar-nos, com aquesta parella gran, bonica i amorosa que s'abraça tot precedint la nostra gent (banderes negres, roges, liles i estelades).
Les CUP
Una pila de
persones coneixeran les CUP arran d’aquest procés electoral, i del vídeo és
clar. Hi descobriran una organització assembleària, anticapitalista i
independentista –pel conjunt dels Països Catalans–. Les CUP no són un partit
polític clàssic, com ho demostra per exemple que no vol disposar d’una seu
nacional. Dins el context ideològic d’una esquerra independentista que ha
advocat històricament per plantar-se als barris urbans i els pobles a través de
la seva inserció en casals i ateneus populars (recordeu les lògiques
llibertàries dels anys trenta quant a la penetració social al territori), els
nuclis de les CUP de la ciutat de Barcelona exemplifiquen aquest model
d’arrelament. A Nou Barris, la CUP
exerceix com a Comissió Municipal de la Trobada Alternativa
de Nou Barris, una associació amb gent de diverses generacions que procedeix de
diverses tradicions polítiques, culturals, laborals i sindicals, que tira
endavant cooperatives com ara
l’agroecològica El Llevat o com 9barriscoopera, l’Oficina de Drets Socials –amb
assistència jurídica gratuïta setmanal–, que fa de seu de l’Espai Marx, dels
sindicats Co.Bas i la COS del Barcelonès, i que du a terme tot tipus de
tallers i activitats diaris per a tota mena de veïnat, a més de xerrades,
debats, cursets, etc. –sense un ral de subvencions, al contrari, afrontant-hi
multes, repressions judicials i menysteniments–.
Per a qui no ho
sàpiga, les CUP funcionen també organitzant i organitzant-se a través d’assemblees
populars, un procés que s’ha accelerat a Barcelona a l’hora d’elaborar el
programa polític per a les eleccions (s’han recollit propostes discutides en
dotzenes d’assemblees) i que tindrà continuïtat independentment dels resultats
del 25N. On la CUP
o organitzacions populars còmplices governa o hi té regidories, les assemblees
populars són rigorosament obligades. Si mai en algun lloc no se’n fessin les
que calen és que algú haurà acabat agradant-se massa a si mateix o bé que
alguna figureta amb més pes del compte estarà massa ocupada: depèn del “tothom”
militant no permetre que això succeeixi. El rellevant és la voluntat de
construir la unitat popular des dels carrers: el nostre objectiu no és ser al
Parlament per merament enfortir les CUP, ni representar ningú ni cap moviment;
el nostre objectiu consisteix a ser-hi per fer de portaveus de les lluites
populars i veïnals, i per enfortir-les dins la construcció de processos
autogestionaris capaços de materialitzar la transformació gradual de la
societat catalana. Més enllà d’això, les CUP no són una sigla sagrada, sinó un
instrument per a l’alliberament col·lectiu.
Entrar al
Parlament implica riscos: a escala individual, que els nous diputats i
diputades creixin en importància personal i tirin pel dret sense esperar què
decideix la militància. A escala col·lectiva, que l’entrada fagociti més del
compte el treball de la mateixa militància; que en un moment donat no es
respongui al que es reclamarà des de determinades bandes (lluites veïnals,
autònomes, conflictes laborals larvats); que s’acabi identificant la imatge de les CUP exclusivament
amb els càrrecs, o bé que aflorin diferències excessives entre
estratègies distintes entorn de projectes polítics més semblants o més diferents.
Al mateix temps,
però, som davant de l’oportunitat de construir una cosa radicalment distinta.
Si som capaços de superar purismes, ambicions en major o menor grau
personalistes i pràctiques carrinclones que acabin simplificant els projectes
polítics a debatre, les CUP poden esdevenir un referent bàsic dels combats
emancipadors que vénen. I tracto de fets.
A través de l’huracà
Sigui com sigui,
tot això no té res a veure amb cap “Front d’esquerres” muntat en quatre dies
per assolir més cadiretes al Parlament. Per una raó: des del 1977 als Països
Catalans no hi ha cap direcció política parlamentària ni cap direcció sindical
de les grans –i mitjanetes– estructures muntades que hagi treballat per tombar
el model de relacions socials capitalistes. Les CUP tenen
l’objectiu d’encaminar la lluita per transcendir el capitalisme, i com a organització
anticolonial l’objectiu rau a assolir la independència respecte dels estats
espanyol i francès perquè sigui la societat catalana mateixa qui decideixi com
volem desenvolupar uns Països Catalans que nosaltres aspirem a fer lliures i
socialment justos. Fa 35 anys que, al costat dels postfranquistes de torn i de
la socialdemocràcia regionalista esdevinguda ultraliberal i independentista,
els aparells dirigents de l’esquerra política i sindical han estat exercint com
a perpetuadors de l’ordre social establert –amb conselleries d’Interior
incloses– al servei dels seus propis interessos privats i de consensos
bancaris, desmobilitzant i despolititzant les classes populars catalanes. I
n’estem pagant el preu.
En conseqüència,
fora del que està escrit als murs grisos del previsible, si cada CUP és capaç
de transmetre –a partir de les seves accions– continguts de lluita, i de
difondre l’honestedat de les pràctiques (càrrecs al Parlament d’un sol mandat
de quatre anys, rebaixa de sous, gent regidora que de vegades fins es nega a
cobrar sou públic, cap préstec demanat a cap banc, etc.), i si pot
continuar creixent enllà de l’Esquerra Independentista, tot integrant-hi gent
que està arribant a aquest projecte pels seus continguts horitzontals i
col·lectivistes, gent fins i tot que es pensa com a catalanoespanyola –o el que
vulgui, fora d’essencialitzacions– i que alhora defensa a ultrança el dret de
la societat catalana a la independència, gent que troba en les CUP una eina
digna de combat..., si és així les CUP remouran uns quants àmbits. Ara com ara,
afrontem el repte de les CUP amb esperança. Ens en sortirem? Almenys ho
intentarem. Aquest vídeo és més que un rampell d’inspiració creadora: d’alguna
manera, tot i les mancances, assenyala la possibilitat d’un camí, com els
llampecs sobre l’aigua.
