ANTROPOLOGIA SOCIAL I TURISME:
REFLEXIONS SOBRE LA BARCELONA
CAPITALISTA
[Park Güell, 1-VII-2017]
Gerard Horta
Bon
dia a tothom, gràcies per ser-hi. Agraeixo al Foment de les Arts i el Disseny i el Ramon Faura –i al Dani Crespo i l’Adrianna Mas– la invitació i l’amabilitat de què he estat objecte
per participar en aquest “Tour. Relats alternatius per la Barcelona turística”.
I
El
1863, Charles Baudelaire traça un món urbà fet de topades i trobades fugaces
dins El pintor de la vida moderna,
com ho fa Jack London el 1906 a Gent del
abisme, pels slums –els barris
proletaris londinencs–, o Simmel quan caracteritza la vida urbana el 1908 a Sociologia. Divisió del treball,
desigualtat, crim, corrupció; alienació i explotació per a Karl Marx (El Capital, 1867), i anòmia per a Émile Durkheim
(El suïcidi, 1897): un salt entre la
manera com la societat es representa a si mateixa i l’experiència que les
persones en tenen: fam, misèria, emmalaltiment, suïcidi, mort, repressió
sociolaboral... i una successió infinita de possibilitats, visions,
experiències, com poetitza Joan Salvat-Papasseit a “Encara el tram”... per la
noia del tram –del tramvia–, la passatgera que llegeix de la qual no pot
veure’n els ulls. Ahir com avui.
Des
dels anys vint del segle passat els antropòlegs i sociòlegs de l’Escola de
Chicago etnografien la seva pròpia ciutat i conclouen que les condicions
ecològiques respecte a les dimensions, la densitat, la permanència en un espai
i l’heterogeneïtat social abocaven les relacions socials a una fragmentació
contínua, a un trànsit perpetu d’una banda a un altra, com si això permetés als
urbanites alliberar-se del control social (Robert Park, Louis Wirth).
Jean-Pierre
Augoyard, en una obra mestra dels estudis dels entorns urbans (Pas a pas, 1979), assenyala que l’espai
és un procés social; uns anys abans Henri Lefebvre (La producció de l’espai, 1974) sosté que l’espai sempre és polític,
com a fruit de lluites de poder. Pensem-hi: un mateix espai és utilitzat de
maneres distintes per grups socials diferents en franges horàries distintes i
en períodes diversos de l’any i del temps. L’espai com a procés social està
construint-se, destruint-se i reconstruint-se dinàmicament i contradictòriament
sempre. Els vianants, la gent, s’apropia de l’espai com pot, com vol, com li
deixen. Els poders polítics i econòmics dissenyen, arquitecturitzen, urbanitzen
i estableixen la funcionalitat d’edificis i carrers perquè siguin interpretats
i experimentats en aquest sentit i no en aquell altre: passar o no passar, per
aquí i no per allà; no pixar encara que no hi hagi pixadors públics, i si pixes
al carrer fes-ho al Raval, no pas a la Plaça Molina; transitar o aturar-te per
badar i aquietar el temps i l’espai; no menjar al banc; no jugar a pilota...
consumir, obeir i pagar. Cal suscitar la submissió davant de la
materialització d’un estat de les coses naturalitzat com si l’ordre social i
urbanístic vigent fos normal, caigut del cel, ahistòricament i sense conflicte.
Alhora, per un altre cantó, les atmosferes urbanes teixeixen l’encreuament i
la superposició de múltiples sensacions, sovint sense que en siguem conscients:
sons, olors, colors, la pluja i el vent, les diversitats
físiques, visuals, culturals.
Dins
una societat de classes la funció social de l’arquitectura i l’urbanisme rau a
proveir la societat dels valors dominants, dels principis d’organització
dominants, de les significacions socials dominants, de les expressions
tècniques, estètiques i rituals avinents amb la ideologia dominant –la qual es
correspon amb la de la classe dominant, com explica Marx a La ideologia alemanya (1846)–. En aquest context, el sòl esdevé
confrontació entre valor d’ús i valor de canvi, mitjà per al benefici d’uns
pocs. Es tracta de normalitzar l’escorxador de la lluita de classes, la
diferenciació i la miserabilització. Arquitectura i urbanisme esdevenen
tecnologia comunicativa, que en diria la companya antropòloga Maria Jesús Buxó.
II
“Grandesa i misèria de la Barcelona moderna” –cito literalment l’economista i urbanista
Salvador Tarragó pel seu text per a un simposi d’urbanistes a París l’any 1971–,
Barcelona abraça un patrimoni natural i cultural sobresortint entre les ciutats
modernes, un patrimoni destruït per la barbàrie organitzada capitalista: egoista,
inculta i miserable, diu Tarragó (1972: 7 i 8). En un país de provincians
colonitzats, hom llegeix i cita David Harvey però desconeix l’obra de Salvador
Tarragó. Si Harvey hagués llegit Tarragó probablement l’estaria citant des dels anys
setanta. Qui ha llegit En defensa de
Barcelona (1972, Aedos), la qual precedeix en un any La justícia social i la societat (1973) de Harvey? El PSUC va fer
una “bona” feina des del 1977, ‘78 i ‘79: els mandarins de torn van marginar
gent com ell, o com el gran arquitecte Emili Donato... m’ho deia mon pare
Joaquim Horta en la primera transició, un poeta i editor outsider castigat sota el franquisme i el que vingué després per la
seva crítica sempre honesta, pel seu treball al servei dels humils. A
l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Borja i Oriol Bohigas arrasaren el projecte polític urbà
dels militants comunistes que plantaren cara sota la dictadura feixista i que
aspiraven a trencar el procés de desenvolupament de la Barcelona capitalista. I,
38 anys més tard..., som on som. L’esclat gradual del turisme massificador en el
context de l’especulació immobiliària ha estat possible perquè l’Ajuntament de
Barcelona i la Generalitat de Catalunya han treballat durant dècades en els
termes adequats per fer-ho possible. On és el veïnat d’aquest parc, ara, avui?
El
1972, Salvador Tarragó recordava el naixement del Park Güell, construït entre
el 1900 i el 1914 a partir de la visió d’Antoni Gaudí:
[...]
sorgí com una urbanització privada per ser parcel·lada i venuda com a zona
residencial, a manera de ciutat jardí; a causa del seu fracàs econòmic fou
emprat com a jardí privat pels seus promotors, els Güell, i s’hi van celebrar importants
festes de societat per part de l’alta burgesia barcelonina de l’època. El 1921
fou venut a l’Ajuntament, que el convertí en parc públic, parc públic que avui
dia és d’una gran utilitat per a les barriades obreres veïnes, que tenen en
aquest espai verd (un dels pocs que hi ha a Barcelona), l’única possibilitat de
retrobar una natura encara no destruïda per la ciutat capitalista (Tarragó, 1972:
143 i 144).
Ara,
de nou, el Park Güell s’esmuny de les nostres mans. Hem esdevingut la Barcelona
turistitzada.
III
Llegiré a continuació dos paràgrafs d’un text (La Barcelona
turistitzada, 2010) en què, amb els companyes i companyes antropòlegs
Andrés Antebi, Laura Cardús, Pablo González, Adrià Pujol, Sergi Yanes i Daniel
Malet, ens preguntàvem si Barcelona es constitueix com una ciutat incapaç de
donar-se al món des d’ella mateixa si no és a través de l’acceptació
–voluntària?, consensuada?, obligada?– d’una possessió definitiva, absoluta,
del seu cos per part d’entitats alienes anomenades “turistes”. Consegüentment,
si la modernitat líquida baumaniana ha succeït la modernitat sòlida, ens
preguntàvem si el pas següent cap a la modernitat gasosa començava a
configurar-se a través dels milers de litres de vi amb gasosa que els turistes
degusten a Barcelona. Aquest darrer
interrogant podria semblar vacu si no fos perquè el bombolleig massiu de cada
un dels turistes que es belluga acceleradament pertot el planeta n’ha fet
irreconeixible qualsevol classe d’especificitat: si el líquid s’escola entre
els dits de les mans, els gasos adopten la categoria espectral de les
presències que ara hi són / ara no hi són: incontrolables, apareixen i
desapareixen de cop i volta, prefigurant escenaris la irrealitat dels quals es
desconeix si se situa en la presència o en l’absència mateixa dels turistes.
Sense saber ni des d’on ni cap a on ni com ni per què ni per a què, els cossos
mig autòmats mig zombis d’immenses masses corpòries refermarien la certesa de
l’afirmació de Marx d’acord amb la qual tot el que és sòlid s’esvaeix a l’aire.
Som davant de masses corpòries que, a mode de magma efervescent, recorren llocs
i camins induïts sovint per representacions institucionals idíl·liques en què
la destinació turística pren cos. [Park Güell.] Som davant d’un esvaïment
obligadament gasós, fantasmagòric, en què hom pot dubtar si la Barcelona real
és la de la postal del Born i el barret mexicà o la dels carrerons esfondrats
del Carmel, aquí a la vora. Com es construeix la gradació entre el real i
l’irreal sinó a través de representacions col·lectives? Quina és la necessitat
extrema del desplaçament a un altre món que fa que el turista vulgui engolir ja
no una ciutat, ni tan sols la seva pròpia experiència d’una ciutat, sinó la
representació dominant a escala internacional d’aquesta ciutat?
Tot
seguit, explicàvem que la intensificació com més va més creixent des de la
dècada dels anys setanta del turisme com a objecte d’estudi és paral·lela a
l’heterogeneïtat de conceptualitzacions i anàlisis que s’hi han barallat, des
de perspectives teòriques i metodològiques molt diverses malgrat que se’n
puguin perfilar un seguit de dimensions centrals: la interpretació del turisme
com un procés d’aculturació; com una forma d’hospitalitat mercantilitzada; com
una relació mitjançant la qual es reinventen les tradicions culturals; o fins i
tot com un agent que mena a “la democràcia” –el circ político-acadèmic dóna, a
tot arreu, per a molt–. Així, en aquestes dècades s’ha afrontat l’estudi de les
dinàmiques generades pel contacte cultural entre turistes i nadius; de la
representació de la cultura als escenaris turístics; de l’estereotipatge de
representacions i pràctiques socials per
al i a causa del turisme; del
canvi dels valors culturals a través de la seva pròpia mercantilització; de les
polítiques públiques sobre el turisme; de les relacions de poder que mantenen
les societats emissores de turistes i les societats receptores; dels processos
estructurals que es donen en tantes societats amb vista a immergir-se dins el
mercat turístic global en nom del “desenvolupament” –introduir-se en el circuit
de l’economia capitalista com l’únic mitjà per a la supervivència material–; de
la desigualtat implícita entre turistes i nadius i entre societats emissores i
receptores –dins el context del vincle entre societats colonitzadores i
societats colonitzades–; o del paper de les corporacions transnacionals
centrades en el negoci turístic. Són, al capdavall, dinàmiques
interrelacionades, l’abast de les quals és tan extens que no es possible
reduir-ho simplement a constatar les relacions de dependència, diferenciació,
servilisme, dominació, control o subordinació d’arrel imperialista i
neocolonial implícites en aquest univers. Tanmateix, si s’efectua un canvi
d’escala en l’observació i es prescindeix de les anàlisis circumscrites a relacions
establertes entre societats colonials i societats colonitzades a fi de
centrar-nos en les relacions dins el camp turístic entre les societats
occidentals mateixes, hom reconeixeria també –aquí com en qualsevol altra banda
i context (els sud-europeus com a “nous primitius”)–, relacions de poder i
jerarquitzacions de tot tipus –econòmiques, polítiques, simbòliques: un grup
social pot desenvolupar una relació de dominació respecte a un altre grup
social, i alhora de subordinació amb relació a una altra col·lectivitat–. Respecte
a la classe social, a la demanda d’experiències o al bagatge previ i les
intencionalitats del turista, hi ha una àmplia gamma de contextos individuals i
col·lectius, de turistes, de fonts d’origen i de destinacions a través de les
quals s’expliciten innumerables fenòmens socials.
IV
En
quin model de ciutat pren lloc, tot això?
La
mercantilització del sòl urbà com a expressió directa de l’economia
capitalista assoleix la seva expressió més acabada a través de la
representació gràfica dels preus dels solars a manera d’un pla topogràfic. Les
isorentes, que és com s’anomenen aquestes noves corbes de nivell, configuren
una enorme muntanya la qual, tenint com a base tot el perímetre de
l’aglomeració urbana, aixeca un pic esmoladíssim que coincideix amb el mateix
centre urbà (Tarragó, 1972: 17).
Any
2017, centre i perifèria: la burgesia torna al Raval.
Manuel
Delgado recordava fa poc (Dos grandes
cacofonías urbanas: el Teatre Nacional y el Auditori de Barcelona, 2015) l’erecció
del Teatre Nacional de Catalunya el 1997. Què opinava de la seva pròpia obra
l’arquitecte del TNC, el Sr. Ricardo Bofill? “El TNC está en un barrio degradado. Teniendo en cuenta ese paisaje,
consideramos que no podíamos hacer una arquitectura respetuosa con el entorno,
un edificio más, sino una arquitectura emblemática, con un peso importante. Por
otro lado, el TNC es un edificio público y debe mandar sobre el entorno.” Barri degradat, respectuosa, arquitectura
emblemàtica, pes important, edifici públic i manar sobre l’entorn signifiquen coses distintes del que
significaven per al Bofill per a qualsevol veí del TNC o per a qualsevol
antropòleg. Sabeu com és el TNC? Columnes neoclàssiques: carrinclones,
classistes i reaccionàries columnes neoclàssiques en un barri treballador
català. De fet, sols li faltava dir: “Ei,
gent del Clot, purrialla proletària de merda, el poder és aquí, t’observa i et
mana; admira aquestes columnes i podreix-te en la teva pròpia, tan propera i
tan distant, misèria...”. (Ai, Ricardo... Ai.)
Des
del 1979 fins al 2017 els governs municipals del PSC, PSUC/ICV-EUiA, ERC, CDC i
Bcn Comú han configurat un model urbà entestat a ordenar el que la gent, els
transeünts, han construït històricament a través de l’autogestió dels usos i
les apropiacions de l’espai. Els vianants no xoquem, us hi heu fixat? No solem
xocar, ens autoorganitzem col·lectivament i racionalment. A Rambla del Raval de Barcelona (2010)
contava que l’any 1936 la CNT volia abolir els semàfors apel·lant a
l’autogestió del trànsit (salvem-ne les distàncies). Autogestió: d’un descampat
en fem lloc d’aventura, de residència, d’escapatòria, de trobades d’amants, de
secrets... per això ja no hi ha descampats a Barcelona en què puguem celebrar
la foguera de St. Joan. Assassinar la vida a tants euros per metre quadrat.
Béns mobles i béns immobles, i para de comptar. Prou buits, tot serà edificat,
i com més parcs, més car l’habitatge. Lefebvre escrivia el 1974 “L’immobiliari, junt amb la construcció,
deixa de ser un circuit secundari, una branca annexa i endarrerida del
capitalisme industrial i financer per situar-se al primer pla. [...] Lluny de marcir-se, la llei del creixement
i el desenvolupament desigual es mundialitza, o més ben dit presideix la
mundialització.” Al cap de quatre dècades, som en aquest punt més que mai.
La
venda de sòl públic per part de l’Ajuntament de Barcelona a les grans
corporacions immobiliàries i financeres resulta innominable, des del 1979. Les
intervencions urbanístiques grans i petites, amb la sèrie d’actuacions
vinculades a les Olimpíades del 1992, més tard la Rambla del Raval el 2000 i el
Parc del Fòrum i la rodalia el 2004 han servit en termes merament especuladors
per al benefici de les xarxes clientelars desenvolupades entre les grans
famílies de l’alta burgesia barcelonina, els poders polítics –Ajuntament,
Generalitat, govern d’Espanya– i els poders econòmics formals. La destrucció
del model de treball històric –la Barcelona industrial de la Rosa de Foc que Friedrich
Engels situava (La lluita bakuninista, 1873) com la ciutat del món amb més barricades per metre
quadrat– ha donat pas a una economia terciària, de serveis –o sigui, a la
individualització laboral en un marc de profunda desmobilització i
despolitització col·lectiva a l’empara del sindicalisme professional groc–.
Barris aburgesats gradualment a través d’un procés d’expulsió i segregació
econòmica del veïnat, llençat per força cap a perímetres cada cop més allunyats
del centre urbà, i el dret de viure al teu propi barri, negat. A la fi dels ’70
i als anys ’80 un fill de Gràcia podia viure a Gràcia, un barri encara obrer. A
partir dels ’90 la cosa és complica, i fa més de 20 anys que ja és impossible.
Un 60% d’homes i dones catalans cobren menys de 1.000 € mensuals, que és el
preu actual d’un lloguer a Barcelona... Analitzem les lluites actuals contra la
transformació urbana i social imposada ara com ara sobre al barri veí de
Vallcarca (amb Núñez y Navarro exercint com ha fet històricament, i Bcn en Comú
adaptant-s’hi), Sants, el canvi social a l’Eixample, el Gòtic, la Barceloneta,
la gentrificació impune de l’àrea oest del Raval, de Sant Antoni...
V
Quan
PSC i PSUC guanyen les eleccions municipals el 1979, a Barcelona i a l’àrea metropolitana, desmunten les
Associacions de Veïns (els responsables de les quals es recreen bàsicament, des
de mitjan anys ‘80, a gratar-se els genitals): els militants veïnals esdevenen
treballadors de l’Administració pública. Paral·lelament, les direccions de torn
converteixen els quadres del partit en càrrecs polítics, o bé en alliberats
polítics del partit o també en treballadors de l’Administració pública (ho fa
igualment CDC a la Generalitat, les Diputacions i els Consells Comarcals que controla). És el mateix
que han fet els mandarins de Bcn en Comú: criden a ocupar la Rambla amb els
mateixos que durant 10 anys ens han prohibit manifestar-nos-hi, o que el 2006 i
el 2007 van segrestar i massacrar amb armament il·legal dotzenes de
manifestacions (ho vaig detarllar a Rambla
del Raval de Barcelona). Us en recordeu d’aquests moviments associatius
recents, lligats a Bcn en Comú? Tras la Manta, Tanquem el CIE, Espacio del
Inmigrante, Stop Mare Mortum... Els responsables han estat col·locats. Ja
està. Col·locats. Cito Delgado de nou, per un article enviat a la premsa
(Lloverán piedras, 2004) que no es va
gosar publicar: “Y todo ello mientras las
ONG y sindicatos que hasta hace poco habían sido interlocutores en las luchas
de los inmigrantes por la justicia aparecen como lo que son: parte de la
Administración.” El capitalisme sostenible i una bona dosi d’espanyolisme imperial
suposadament progressista esdevenen emmascarament per ocultar que el Sidil, el
manter, s’està podrint a la presó sols per haver-se defensat del dia a dia de
les agressions que reben, que la Mesa d’Emergència de Barcelona exclou cada
setmana famílies amb menors que queden al carrer i que el nostre paper
consisteix a sobreviure submisament, i a consumir i votar cada quatre anys
mentre forces ocultes, poders invisibles però amb noms i cognoms, ens expulsen
de casa.
Arrosseguem
quasi 40 anys més d’impunitat especuladora i immobiliària a costa del benestar,
els drets i les condicions materials de vida del veïnat. Fins fa uns dotze
anys, aquí, d’habitatge social res. Res de res, senyors del PSC, ICV-EUiA i ERC
–us ho diu el fill d’un militant del PSUC que cofundà la primera cèl·lula de
Cultura de Cultura després de la Guerra Civil, el 1954, i que el 1962 passà
unes setmanes a la presó sense judici (cosa que el Parlament de Catalunya deu
haver oblidat: 37 anys de retard per ocultar aquest tipus de represaliats).
Qui visibilitzà el conflicte de la manca d’habitatge des de la fi dels ’80? El
moviment squatter. Als primers
vuitanta jo era un dia a l’Ateneu Llibertari del Poble Sec escoltant companyes
holandeses squatters o krackers –ocupas, decidiren dir-ne a Madrid als noranta–. Com actuà
l’Ajuntament tan progressista de Barcelona amb les reivindicacions veïnals dels
squatters? Militaritzant el conflicte
crònic de la manca d’habitatge, reprimint-los amb violència. A Barcelona, el
gran negoci immobiliari és el d’uns centenars de famílies, amb la connivència
municipal.
L’exalcalde
Joan Clos, el mateix que alçà murs al Parc del Fòrum per evitar que els
visitants veiessin la Mina (vaig narrar-ho en una etnografia sobre el Fòrum
titulada L’espai clos, 2004), el
mateix que arrasà el Front Marítim del Poble Nou amb els seus amics
accionistes, planificadors i arquitectes nord-americans, que ens clavaren
gratacels a dojo sense cap arrelament en el teixit social i arquitectònic del
Poble Nou i dels barris del Besòs, el Maresme, la Mina, ell qualificà
l’obertura de la Rambla del Raval com l’ultima “gran operació de microcirurgia”: carrers arrasats, milers de veïns
expulsats de casa, alguns de ressituats (jo i els meus veïns sí que vam ser
ressituats el 2009 quan s’enderrocà l’edifici on vivíem al Raval). L’any 2000 s’obrí
la Rambla del Raval amb una mena de fal·lus erecte gloriós, l’Hotel Barceló, al
costat d’oficines immenses per al sindicat groc UGT. És una rambla per als
miserables, perquè no vagin a tocar els pebrots als turistes a la Rambla, i el
preu per metre quadrat, del 2000 al 2010, passà a ser equivalent al de Sarrià.
I, com qui no vol la cosa, s’hi establiren dotzenes de seus d’organitzacions
assistencialistes per fer present la doble condició del barri. Heus aquí l’exotisme
turistitzat dels baixos fons. Canvi de comerços (hipsters, guiris perpetus,
àliens de classe benestant), augment desorbitat de preus, i un veïnat enxampat
com enlloc d’Europa entre hipoteques inabastables i lloguers exorbitants. Per
tant, gentrificació: la classe treballadora és substituïda per habitants,
crònics o temporals, d’una classe social benestant superior.
El
2010, l’Ajuntament quantificava en un miler el nombre d’edificis del Raval en
estat deplorable, insalubre, en què encara ara avui dia milers de veïns hi
sobreviuen com poden. Aquests edificis no són objecte de restauració: cal que
caiguin a trossos i que els residents n’hagin de marxar per fer-ne de nous que
seran ocupats per una altra classe de gent en un procés clar d’especulació
immobiliària i aburgesament. Conec el Raval des del 1977, quan anava a la Filmoteca
al carrer de la Cera amb una companya de l’Isabel de Villena ja traspassada,
l’Harmonia Carmona. Recordo que als primers ’80 un alt càrrec convergent del
Departament de Cultura afirmà en una entrevista al diari AVUI que la Filmoteca no mereixia ser en un barri com el Raval.
Ells han tornat, i ara pertoca a la
classe treballadora anar-se’n.
VI
Perdem
la ciutat davant dels nostres nassos, i perdem la societat: el dret a l’accés a
l’educació i la sanitat públiques, a l’habitatge, als serveis socials, a la
creació cultural. Cridem que els carrers seran sempre nostres però Habermas,
Arendt i els poders establerts han guanyat, i ara dels carrers se’n diu “espai
públic”, de la mateixa manera que del feixisme se’n diu “diversitat cultural”
i, de l’opressió, “ciutadania”. Fam, pobresa i misèria, explotació, supervivència,
i només a Barcelona 200.000 homes i dones arribats de fora d’Europa sense el dret de votar.
Antoni
Gaudí va ser, és, un dels nostres. Però cal recordar igualment que rere el capital
acumulat pels Güell hi ha el tràfic d’esclaus. Com simbolitzarem la memòria de
la lluita social, del colonialisme i l’esclavatge, dels somnis i el dolor
infringit als desposseïts blancs i negres i grocs, vermells, verds i de tots
els colors, catalans i del món, d’ahir, d’avui, de demà? Els turistes ens
recorden que, de vegades, el treball assalariat et permet fer vacances, i que
perquè alguns en facin cal que n’hi hagi d’altres, a escala global, que no en
puguin fer.
Avui
a la tarda, un fill de la burgesia blavera espanyolista valenciana que té nom
de mariscal i de l’obra del qual jo fruïa als còmics underground
barcelonesos de la fi dels ´70 us contarà les bondats dels Jocs Olímpics.
Uns van cobrar-ne; d’altres, una quarantena d’homes i dones de l’Esquerra
Independentista, foren detinguts i torturats. L’urbanisme gloriós del 1992 vs. les clavegueres del 1992. Per un
grapat de rondes, en diria Clint Eastwood: de Mar, del Mig, de Muntanya...
Potser
la publicitària “Barcelona, posa’t guapa” només volia dir això: “Barcelona, agenolla’t sota l’imperi
d’Espanya i el Capital: exalça la transició i el consenso, la burgesia regionalista i la nova classe
mitjana progressista.” Avui, amb el govern neoliberal d’Ada Colau
(PSC-ICV/EUiA-Bcn en Comú), diríem: “Barcelona, exalça el ciutadanisme,
l’empoderament i el bé comú mentre invoquem Durruti a la campanya electoral i
rebentem les vagues dels treballadors del metro, mentre mantenim 15.000
treballadors externalitzats i, dels 880 serveis de l’Ajuntament privatitzats,
en municipalitzem... sis” –menys de 100 persones–. Contra la
consciència de classe, smart city, mentre
dones de fer feines vingudes de lluny es trenquen l’esquena i cobren 2.5€ l’hora
per netejar una habitació, subcontractades... Des d’ara, del
capitalisme, en direm economia sostenible, col·laborativa, circular, solidària, verda.
FabLab. Sí se puede. La neollengua,
que en deia Pierre Bourdieu (La nova
vulgata planetària, 2000).
VII
Els
turistes, aquesta categoria estranya –bona per pensar–, formen part centralment
de l’engranatge del model econòmic dominant a Barcelona: no en són conscients,
malgrat això esdevenen involuntàriament la punta de llança del capitalisme
local i global a fi de legitimar legalitats que ens empobreixen cada dia.
Els
turistes, aquests figurants obscurs i riallers, fotografien els dracs mentre
les flames de la nostra ciutat s’apaguen.
Però
nosaltres érem foc, oi?
Moltes
gràcies.
